28 de desembre de 2010

Aniversaris

A part del dia en què faig anys (12 de maig), els últims temps he celebrat, el 29 de desembre, la meua eixida de l'armari, el meu gai aniversari. Aquell dia de l'any 2005, al bungalou en què vivia la meua mariliendres Delia i ara casa del seu exmarit, em vaig alliberar d'un pes que m'ofegava tant que ja no hi podia més. Amb l'ajuda de les meues amigues, vaig reconéixer per primera vegada, públicament, la meua homosexualitat. Estic convençut que va ser, és i serà una de les millors coses que he fet en ma vida.

En esta ocasión, cinco años después de aquella tensa velada, no solamente celebro mi liberación, de alguna manera mi particular renacimiento, sino también el primer año al lado de Óscar, este chico si de ojos grandes, de corazón más, que me ha cautivado como desde hacía años y años soñaba y esperaba. Por eso, a partir de ahora tendré que colocar dos velas en la tarta y soplarlas; en concreto, hoy, el cinco -de rima fácil- y el uno.

Fare il riassunto di quello che sono stati questi trecentisessantacinque giorni accanto lui non è facile. Illusione, innamoramento, felicità, allegria, entusiasmo, passione, soddisfazione, benessere, tranquillità, sicurezza, pace, quiete, scoperta... sono soltanto alcuni dei nomi che possono riassumere questo anno di vero amore.

As so well-known Plato did hold, the best love statement is that which is not said; and men who feel much, much less they talk. I will contradict this great Greek philosopher. I think the best love statement is to shout to all and sundry, and in all the possible languages, what I feel for him, which is of course that he is the one, Óscar.

T'estime
Te amo
Ti amo
I love you
Je t'aime
Ich liebe dich
Eu te amo
Ya vas liubliu
VOS AMO
Te dua
Yes kez si'rumen
Obicham te
Dangsinul saranghee yo
Jeg elsker dig
Szeretlek
Mahal kita
S'apayo
Afgreki'
Aloha i'a au oe
Maite zaitut
Quérote
Tave myliu
Ñuca yaquirini
Jag a''Iskar dig
Bahibak
Ik houd van jou
Te iubesc
Kimi o ai shiteru
Ana behebak
Ani o'have otach
Taim i' ngra leat
Wo ai ni
Mo ni fe
Seni Seviyorum
Volim te
Kocham Ciebie
Ek het jou lief
Sarang Heyo
Ti tengu caru
Miluji te
Ljubim te
,\,,/
...

23 de desembre de 2010

La primera vez

Un texto que empieza así, La primera vez, puede sugerir muchas cosas: la primera vez que uno o una monta en bicicleta, suspende un examen o se compra un coche. Pero yo no hablaré de ninguna de estas cotidianidades. Lo haré, con la delicadez que me caracteriza, de otra algo más picante, aquello que habéis pensado cuando habéis leído el título.
Hoy, y a estas horas en las que escribo y publico estas líneas, hace un año que quedé por primera vez con Óscar, después de que nos presentara su prima y entonces mi alumna. Fue para cenar y en El Campello tranquilo y desértico de un mes de diciembre. Fuimos a un restaurante chino. Solitario, sin nadie, nosotros dos solos. Cenamos y, sobre todo, hablamos, mucho. Nos veíamos después de una semana. En medio, mensajes de móvil y alguna que otra llamada eran la prueba de que hubo mucho feeling y mucha atracción en el encuentro de presentación.
Con la panza llena y el corazón contento, como dice mi amiga Delia, dimos una vuelta por el paseo marítimo. No había ni una alma. Hacía viento y algo de frío. Óscar me propuso subir a su casa para seguir charlando y tomar algo. No lo dudé ni un instante. Encendió una estufa para caldear el helado comedor. Nos sentamos en el sofá y seguimos hablando, mucho. Éramos dos desconocidos, teníamos muchas cosas que contarnos. Las ganas de besarnos era más que evidente. Se palpaba en el ambiente que había mucho, mucho deseo por las dos partes.
Una semana antes de conocer a Óscar, exactamente el 9 de diciembre, había conocido a otro chico con el que había quedado unas cuantas veces y siempre acabamos en la cama. El chaval estaba muy bien físicamente, pero había algo en él que no acababa de convencerme. Imagino que fue recíproco, porque él tampoco me dio mucha más bola. Nos estábamos, simplemente, conociendo. Yo le hablé a Óscar de la existencia de este muchacho, quería ser honesto con él. Lo entendió y no le importó en absoluto. Pero como yo no tenía ningún compromiso con aquél y mi homónimo me encantaba, tras resistirme al principio, acabé guiándome por el instinto de la pasión sexual y caí en las garras de aquel madrileño guapetón, cariñoso, atento, interesante, simpaticón y muy buen escuchador que me hacía sentirme tan y tan a gusto.
Fue la primera vez, mi primera vez con Óscar. Fue diferente, especial, mágico, sensual, maravilloso... Era la madrugada del 24 de diciembre, día ya de Nochebuena. Efectivamente, una noche muy buena...

21 de desembre de 2010

¡Menuda sorpresa!

El domingo, a mi llegada al aeropuerto alicantino -para hacer la puñeta a los ilicitanos- de El Altet, no sólo me esperaban mi madre y mi hermana, como estaba previsto, sino también una gran sorpresa, como grandes son las personas que la protagonizaron. Porque allí estaban esperándome, por lo visto con la juerga que caracteriza a la cuchipanda y que revolucionó a toda la gente que esperaba tras la cinta, ni más ni menos que la terremoto Delia y el no menos torbellino Samuel, Mr. Pitito, Ms. Pitita y Pititita Junior, la dicharachera Rane, la no menos juerguista Raquel Chein, la festera Nuria, la incondicional M. Carmen y la entrañable Mayka, y también estaban, al menos en mi corazón, toda una serie de amigos y amigas más que, por varias circunstancias, no pudieron arrimarse al aeropuerto a darme tan grata, inesperada, divertidísima sorpresa de bienvenida. Como el vídeo de lo allí acontecido habla por si solo (véase mi perfil de Facebook), únicamente me limitaré a transcribir ahora la letra del villancico que mi querida cuchipandi escribió para el recibimiento del lettore, según me consta, la noche anterior, a altas horas de la madrugada, en una de las fiestas que el Sr. Alzallú, su querida esposa Bea Lomana y su retoño organizaron en el palacete sito en Ciudad Jardín. He aquí la canción:

Campanas sobre campanas,
y sobre campana una,
viene el Òscar de Bolonia
más chupao que una aceituna.

Belén, campanas de Belén,
que ja ha arribat l'Òscar,
ho passarem molt bé!

Campanas sobre campanas,
y sobre campana dos,
Òscar s'ha menjat un pèl
i l'ha agafat la tos.

Belén, campanas de Belén,
que ja ha arribat l'Òscar,
ho passarem molt bé!

Campanas sobre campanas,
y sobre campana tres,
s'ha agafat un refredat,
per tindre el cul al fresc.

Belén, campanas de Belén,
que ja ha arribat l'Òscar,
ho passarem molt bé!

Campanas sobre campanas,
y sobre campana cuatro,
agafa't bé les dos boles,
que no arrossegue el moniato.

Belén, campanas de Belén,
que ja ha arribat l'Òscar,
ho passarem molt bé!

Campanas sobre campanas,
y sobre campanas cinco,
ponte mirando a Tabarca,
por el culo te la hinco.

Belén, campanas de Belén,
que ja ha arribat l'Òscar,
ho passarem molt bé!

Ni que decir tiene que una letra tan y tan original, una coreografía como la puesta en escena, un attrezzo como el exhibido y unas ganas de marcha y de diversión junto a un sentido del humor sin parangón sólo puede corresponder a los miembros de una cuchipanda sin igual, única, especial... A mi me hicisteis reír, mucho, muchísimo; a mi madre, llorar, de emoción, por la demostración del amor y del cariño que me profesáis. Tenéis que saber, tod@s, l@s presentes y l@s ausentes, que es recíproco: os quiero muchísimo, sin duda mucho más de lo que ahora, a cientos de kilómetros, puedo demostraros, pero también quiero que sepáis que en mi corazón no hay distancia alguna, porque en él solo cabe cariño, afecto, apego, ternura, adoración... El cariño, el afecto, el apego, la ternura, la adoración que sólo personas como vosotr@s merecéis. Vi voglio bene!

16 de desembre de 2010

16.12.2009-16.12.2010: un any de viatges

El Campello,
Alacant,
Sant Vicent del Raspeig,
Dénia,
Archena,
València,
Xàbia,
Elx,
Sevilla,
Conil de la Frontera,
Caños de Meca,
Vejer de la Frontera,
Cadis,
Gibraltar,
La Línea de la Concepción,
Tarifa,
Madrid,
Barcelona,
Vera,
Múrcia,
Benidorm,
Bolonya,
Venècia,
Ferrara,
Comacchio,
Mòdena,
Verona,
Florència,
Pisa,
...
Óskr: ... y lo que nos queda, bonitos.

Òscar: ... i això no ha fet més que començar.

14 de desembre de 2010

Orgasmus

Quan vam vindre Óscar i jo a Bolonya per primera vegada, a mitjan setembre, vam conéixer en una agència immobiliària dos xics d'Extemadura, Borja i Mario, que hi cercaven també allotjament i, de fet, vam estar a punt de compartir un pis amb ells. Després el destí va fer que nosaltres trobàrem aquesta caseta en què estem tan còmodes i ells, una habitació doble no gaire lluny de nosaltres. Des d'aleshores, Borja i Mario són dos amics amb els quals quedem de vegades per a prendre qualsevol cosa, sopem, parlem per l'Skype i, fins i tot, el meu xic s'ha convertit en el perruquer personal del presumit Borja.
Borja estudia Administració i Direcció d'Empreses; Mario, Enginyeria Química. El primer ha conegut una canària guapa, Elena, de la qual s'ha enamorat. El segon té moltes amigues espanyoles, no li falten candidates, però no hi ha trobat encara l'amor. Els extremenys són, per tant, estudiants Orgasmus, perdó, Erasmus. Els meus companys de la Universitat d'Alacant saben bé que sempre em referisc a l'estudiantat del conegut programa europeu d'intercanvi com a Orgasmus. I quina raó que tinc. Perquè l'altra nit, en un sopar teòricament de Nadal que van organitzar aquests dos nous amics, els companys de Borja i Mario van contar, una a una, les batalletes eroticofestives del seu pas per Bolonya en aquests escassos dos mesos i mig en què, menys les aules, ho han conegut ja tot. N'hi ha prou amb l'exemple següent. Li diu Tal a en Tal: «demà vas a classe?» I respon: «és a les 13 h, veritat? Doncs no, perquè a eixa hora m'alce jo.» Així d'estressada és la vida dels Orgasmus a Bolonya, així. Com diria Rubén Darío, juventud, divino tesoro.
I mentre que el col·lectiu Erasmus espanyol, el més nombrós (mil dos-cents d'un total de dos mil), es deixa veure poc per les aules i molt pels bars i discoteques nocturns, Silvio Berlusconi es mantindrà en el poder fins a les pròximes eleccions generals, previstes per al 2013, després que haja superat avui la moció de censura en la Cambra dels Diputats per 314 vots a favor, 311 en contra i 2 abstencions, i la moció de confiança en el Senat per 162 vots a favor, 135 en contra i 11 abstencions. Itàlia té Cavaliere per a estona. Impotent per uns resultats que, sincerament, no esperava, en un primer moment he pensat: «Itàlia té el que es mereix.» Però, ben analitzat -la ciutadania sí que no mereix una consideració tan infame de la meua part-, he rectificat el meu pensament en veu alta: «Itàlia té un president del Consiglio que no es mereix.» Imagine que a aquestes hores de la matinada en què escric aquestes línies, amb una temperatura de -3º als carrers de Bolonya, el premier deu estar celebrant la victòria a cor què vols. Ni més ni menys que com ho fan, cada nit, les i els estudiants Erasmus. Qüestió de similituds... Juventud, divino tesoro, juventud...

13 de desembre de 2010

Pisa

Que Itàlia és un país ple de torres és una veritat com una catedral -que, per cert, d'esglésies i basíliques, n'hi ha un fum també. Però que no n'hi ha cap més bonica i més inclinada que la de Pisa, també. Ho vam comprovar el passat 11 de desembre en la visita que vam fer a aquesta ciutat de la Toscana, coneguda internacionalment per la seua torre pendente, com l'anomenen en italià. No és que siga l'únic atractiu del lloc, però el fet cert és que allò més destacat és el conjunt escultòric, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1987, de l'àmplia zona murallada de la plaça dels Miracles o piazza del Duomo: el baptisteri, la catedral, el cementeri monumental i, per descomptat, la torre, tots quatre edificis religiosos. Us en parlaré breument.
El baptisteri, el més gran d'Itàlia, té una circumferència de 107,25 m. Va començar a ser construït en el segle XII (estil romànic), tot i que no va ser acabat fins al segle XV (estil gòtic) a mans de Nicola i Giovanni Pisano. La immensitat de l'interior és, creieu-me, impressionant, tot i que és molt senzill i hi destaca la manca de decoració. L'acústica és boníssima. El porter, cada ics temps, hi entra i en fa una demostració amb uns alarits.
El Duomo és una basílica medieval de cinc naus amb un transsepte de tres naus. La construcció començà l'any 1064 i es perllongà al llarg del temps. És, vertaderament, preciós. A l'interior hi ha un púlpit de principis del segle XIV que està considerat una joia de l'escultura medieval i que va sobreviure al gran incendi de la catedral del 1595. Els actuals sostres són una reconstrucció posterior al foc.
El camposanto monumentale és un cementeri tapiat construït en el segle XIII però acabat l'any 1464. Conté una col·lecció de 84 escultures romanes i sarcòfags. Els murs estaven recoberts de frescos, els primers de 1360 i els últims de tres segles més tard. Les Històries de l'Antic Testament de Benozzo Gozzoli (segle XV) es trobaven a la galeria nord, mentre que l'arcada meridional era famosa per les Històries del Gènesi de Piero di Puccio (final del segle XV). El fresc més destacat era Triomf de la mort de Buonamico Buffalmacco (segle XIV). Però el 27 de juliol de 1944 les tropes aliades hi llançaren bombes incendiàries que van botar foc el sostre i ho van destruir tot. Desgraciats!
I, per últim, la famosa Torre de Pisa, que no és perquè siga gai, però estareu d'acord amb mi que té una descarada forma fàl·lica. En realitat, és el campanar de la catedral. Sembla que va començar a inclinar-se des de molt prompte. Té una altura de 55 m i un pes aproximat de catorze tones. La inclinació actual és d'uns 5º. Va estar tancada onze anys, de 1990 a 2001, per treballs de reconstrucció per tractar de reduir-ne l'angle d'inclinació.
Pisa és, com he dit, aquestes quatre coses, i especialment la torre. Si aquesta caiguera, més d'un i d'una passaria més fam que un mestre d'escola, com es deia antigament. Perquè la ciutat viu de l'atractiu turístic d'un campanar que, certament, està molt torçut. Em va sorprendre moltíssim veure'n, al meu davant, el grau d'inclinació. Sembla que estiga a punt de caure. Per això, m'hi vaig fer la típica foto intentant sostenir-la. Com no, envoltat d'una legió de japonesos que en feien milers d'instantànies sense parar.
Però, a part d'aquest conjunt escultòric bellissimo, vam fer un passeig per la vora del riu Arno, vam veure -per fora perquè estava tancada- l'església de Santa Maria de l'Espina on, segons la tradició, hi va haver, durant un temps, una espina de la corona de Jesucrist. I com que sóc molt Peñafiel -com em diuen algunes de les meues amigues-, vaig voler entrar al Museu del Palau Reial, però em va decebre molt perquè esperava trobar-hi més retrats i objectes de la família dels Savoia.
Després, vam tornar a la plaça dels Miracles per tal de visitar dos museus més. D'una banda, el Museo delle Sinopie, on hi ha els esbossos -trobats en la reconstrucció del cementeri monumental després del bombardeig durant la Segona Guerra Mundial- dels frescos del camposanto, a més d'una mostra sobre vestits femenins pisans d'època medieval i moderna. D'altra banda, el Museo dell'Opera del Duomo, que, sens dubte, paga molt la pena visitar-lo. És un museu grandíssim (vint-i-quatre sales) que conté escultures, pintures, llibres corals, reliquiaris, vestimentes religioses, una de les portes de la catedral, de bronze i del segle XII que, miraculosament, es va salvar de l'incendi del final del segle XVI... De veritat, molt interessant.
De camí a l'estació de tren per Corso Italia, una marea humana de gent, no sé eixida o arribada d'on, impedia caminar tranquil·lament per la ciutat una agradable vesprada de desembre. Carrer ple de gent i d'hormones amb cames, perquè els i les adolescents hi campaven a la dula. I una vegada a l'estació començà la nostra ja habitual gimcana de trens regionals -els més econòmics, és clar-: Pisa-Florència Rifredi. Transbordament. Florència Rifredi-Prato. Transbordament. Prato-Bolonya. Siamo in arrivo a Bologna. Fine del percorso. Tres hores i vint minuts per a 177 km. Ai las!
Pisa, però abans Venècia, Ferrara, Comacchio, Mòdena, Verona i Florència. Aquestes han sigut les eixides que hem fet des del 29 d'octubre ençà, és a dir, en l'últim mes i mig. Com molts de vosaltres m'heu dit, «no pareu!» I ni pensem fer-ho. Ja tenim programat, a la tornada de Nadal, per a l'últim cap de setmana de gener, una visita al company i amic Albert Morales -i al seu xic nord-americà- a Trieste, quasi a la frontera amb Eslovènia, a la vora del mar Adriàtic. I, de cara a la primavera, una visita a la també amiga Rosa Pastore a Nàpols -confiem que ja sense brossa- i, per descomptat, una escapada d'uns quants dies a la romàntica i bella Roma, la città eterna. Això, de moment, perquè de segur que en planificarem molts més: Siena, Milà, Pàdua, Ravenna, Rimini, Capri, Sicília, Sardenya... Viatjar... Quina meravella! És el que té aquesta -recordem-ho- particular, personal, peculiar lluna de mel en el país més bonic del món. Arrivederci!

12 de desembre de 2010

La bocca del lupo

Divendres, 9 de desembre. Vesprada de descans després de la jornada de senderisme pels verds turons bolonyesos. I a la nit, un pla irresistible per a començar el cap de setmana: anar al cinema amb el meu xic, una companya de classe d'ell, l'escocesa Jo, i dos nous amics, la parella Giacomo i Ale. Serata di cinema, com diuen ací. La pel·lícula, precedida d'un curtmetratge sobre les vides extraordinàries de tres persones anònimes que viuen a Bolonya i realitzat per estudiants de l'ateneu, era La bocca del lupo [La boca del llop] (2009), de Pietro Marcello, guanyadora de nombrosos premis, entre els quals Millor Pel·lícula i Premi de la Crítica Internacional en el 27é Festival de Cine de Torí, Millor Documental en forma de Llargmetratge en el Premi David de Donatello 2009-2010 i Millor Documental en el Festival de Berlín 2010.
En síntesi, la pel·lícula conta la història d'amor entre Enzo i Mary (transsexual) a la Gènova de final del segle XX, dues persones anònimes que es van conéixer a la presó i que, amb un passat d'alcoholisme i drogues a l'esquena, decideixen continuar junts el camí de la vida, enamorats, feliços, contents, satisfets... Dues persones amb una vida difícil, sens dubte, però que es troben entre reixes i, també entre els barrots de les cel·les, troben l'amor que els ha unit fins l'estiu passat, en què una complicació pulmonar va acabar amb la vida d'ella.
Allò que crida l'atenció és que La bocca del lupo és el resultat d'un projecte ideat, promogut, coordinat i cofinançat per la fundació genovesa San Marcellino Onlus (obra de la Companyia de Jesús), que du a terme serveis a favor de les i dels sense sostre i projectes de rehabilitació d'alcohòlics, toxicòmans, ludòpates, etc., persones que romanen sempre a l'ombra, gent petita que passa inadvertida per a la majoria dels mortals. I crida l'atenció, o almenys a mi, que una congregació de caràcter religiós, els jesuïtes, promoga una pel·lícula en què es parla de l'amor entre un home i una transsexual. Em trac el barret davant d'aquesta decisió, brillant, encertada, magnífica i d'una humanitat a què ens tenen poc acostumats els representants de l'Església catòlica, precisament ells que, mai millor dit, haurien de predicar més amb l'exemple.
Del grup de cinc persones que hi vam anar, crec que vaig ser l'únic a qui va agradar. I bastant. No solament per tot allò que té a veure amb el film, que també, sinó per l'estupenda reflexió que deixa entreveure sobre els valors, la dignitat, els recursos i els drets de les persones més desfavorides de la societat. Perquè el director, a través d'un instrument tan poderós de comunicació com és el cinematogràfic, dóna la paraula als actors i els fa sentir-se orgullosos de la seua commovedora relació, més enllà d'un horitzó ple de tribulacions, penes i patiments que cap ésser humà desitjaria haver de viure. I és per això que quan va acabar la projecció de La bocca del lupo en el Festival de Cinema de Torí, el públic, anònim també i identificat amb les vicissituds d'Enzo i Mary, va aplaudir durant catorze llarg minuts com a reconeixement de l'excel·lent treball fet per Pietro Marcello. I quan els protagonistes s'hi van alçar per una ovació que no esperaven, els aplaudiments van continuar no se sap quants minuts més. Amb ells, en peu, hi havia una graderia plena de gent desconeguda i sense veu que els homenatjava no per les seues afliccions, sinó per la seua particular i bella història d'amor.
Era la primera vegada que Óscar i jo anàvem al cine a Bolonya. I no serà l'última. Perquè, només dos mesos i nou dies després d'arribar ací, el meu xic ja és capaç de ficar-se en un cinema i veure un curtmetratge i un llargmetratge en italià i quasi sense subtítols. Senyal que, amb dificultat, amb esforç, més o menys, sí, entén la llengua italiana... Bravo, amore, per lo sforzo che stai facendo nell'imparare questa nuova lingua. Complimenti e ti incoraggio a continuare così. E ricorda: piano piano si va lontano. Oppure, nel nostro caso, piano piano impariamo l'italiano.

Un matí de senderisme

El dia 9 de desembre, divendres, després de tres setmanes ennuvolat, va eixir el sol a Bolonya. Per fi! I Óscar i jo vam aprofitar aquests desitjats raigs de sol per a passar un matí a la muntanya, en plena natura, respirar aire fresc i gaudir d'unes vistes impressionants dels pujols bolonyesos, verds i frondosos, que em van recordar, com no, la nostra Galícia.
Vam descobrir l'existència d'una ruta de senderisme quan vam visitar el mirador de sant Miquel, des d'on hi ha una panoràmica de Bolonya quasi tan bona com des de dalt de la Torre Asinelli, quasi de 98,7 m d'altura i probablement un dels monuments més turístics de la ciutat. Es tracta d'un recorregut de 4 km, d'un grau de dificultat fàcil, amb un lleuger desnivell i un temps previst de realització d'hora i mitja. Per a nosaltres, que som més de ciutat que els semàfors i no estem acostumats a fer senderisme, era un bon començament.
I equipats amb tot el que cal per a anar a la muntanya (botes, ulleres de sol, gorro, bufanda, esmorzar, aigua i mòbil per a casos d'emergència), ens vam posar rumb al punt de partida, el parc de San Michele in Bosco. A les 10.30 h en punt vam començar la ruta. La primera part travessava un terreny enfangat, imagine que per les pluges i la nevada recent o la humitat característica de la zona. Després, el camí, en alguns punts amb pendents significatius, creuava mont i carretera fins a arribar a una superfície sense tanta inclinació i amb una accessibilitat millor. Amb vint minuts d'antelació sobre l'hora programada vam arribar a Forte Bandiera, la part alta d'un puig des d'on es podia albirar la zona coneguda com Fiera, al nord-est de la ciutat. La sensació de benestar i de llibertat, en un entorn pur i amb un aire típic d'aquest avançat hivern, en alguns moments gelat, va ser plaent plaent.
Hi vam descansar vint minuts; una pausa per a beure aigua, menjar una poma i -tot cal dir-ho- una barreta de xocolate Twix, pixar i fer unes quantes fotos. La tornada, en la major part del trajecte costera avall, molt agradable, molt reconfortant, envoltats d'un paisatge que en molts moments em feia recordar, com ja he dit, la Galícia profunda, aquell berenador a Verdes (La Corunya) on em van portar els amics Luisiño, Carliños i Manueliño l'estiu del 2009.
I en una hora i deu minuts estàvem, de nou, en el punt de partença. En total, dues hores i vint minuts de recorregut, més la pausa necessària, que va despertar-nos les ganes de continuar practicant aquesta estimulant activitat amb més freqüència. De fet, vam parlar de fer el camí de sant Jaume, no sabem si l'estiu que ve o quan, ni si des de Roncesvalls, des de Lleó o des de darrere de l'Obradoiro. Però el farem, el meu xic més per fe i jo més per l'experiència, que diuen que és única, sensacional. Això sí, haurem d'entrenar-nos-hi un poquet abans. Potser un bon exercici d'escalfament va ser aquest, la pujada a la part alta d'aquest turó bolonyés de 300 m d'altitud. Com diu el refranyer, gratar i menjar tot és començar. Doncs això.

5 de desembre de 2010

Controladors de vides

En aquestes hores en què dic la meua opinió -necessàriament- sobre el més gran conflicte aeroportuari que ha viscut Espanya en els últims anys està ja tot dit i escrit. Per tant, no tornaré a dir coses que ja sabeu i seré, doncs, molt breu.
Diumenge, 5 de desembre, 12.00 h. He seguit el conflicte, pas a pas, a través d'Internet (fonamentalment, les edicions digitals dels principals periòdics, el Canal RTVE 24 h i un bloc molt particular). En llig l'última hora: «Los aeropuertos operan al máximo para recuperar la normalidad», diu El País; segons la resta de rotatius, la normalitat ha tornat als aeròdroms però hi ha retards i algunes cancel·lacions. Com se sol dir en aquests casos, després de la tempesta arriba la calma. Però el mal que han fet aquests senyors i aquestes senyores, que segons sembla no arriben a final de mes, és, senzillament, irreparable. Que li ho diguen, si no, als amics Juanra, Bea i la xiqueta Lucía, i Fran, M. Carmen i el xiquet Diego que havien d'eixir ahir dissabte des de l'Altet rumb a Edimburg per a gaudir d'uns més que merescuts i necessaris dies de descans, de vacances, de desconnexió, de diversió a la capital escocesa.
I és que més que controladors aeris han demostrat, espere que per última vegada ja, que són controladors de les vides dels altres, i això no és possible en democràcia i en la societat actual. Repetisc: no pot ser! Jo entenc que com a grup de treballadors i treballadores poden manifestar, precisament perquè vivim en un país democràtic, les seues reivindicacions. Per descomptat. Però no de la manera en què ho han fet, deixant tirats, el primer dia del pont més llarg de l'any, centenars de milers de persones. Clarament, no.
Com que sempre he pensat que, en situacions així, cal saber també l'altra versió, he buscat i he trobat en la xarxa el bloc d'una controladora aèria en què, d'una manera dispersa i amb un llenguatge bastant col·loquial -per no dir que vulgar-, dóna pinzellades de quines són les peticions del col·lectiu. Des del començament del conflicte ha rebut una allau de comentaris. Com que és un poc llarg, us hi remet: http://controladoresareosyotrashierbas.blogspot.com. Paga la pena llegir-lo. Interessants -per què no?- les reflexions de l'autora i, sobretot, dels internautes.
I acabe ja: el personal controlador més de vides que aeri pot reclamar tot el que considere i més. Totes i tots ho podem fer. Però assegut davant d'una taula i amb la paraula, la raó, el discerniment i totes les armes de bé que vulga usar. No amb una vaga encoberta i salvatge que ha afectat tantíssima altra gent que, simplement, volia viatjar i que, ves per on, ha acabat pagant els plats trencats. Ara que sóc a l'estranger i que sempre estic criticant les estupideses berlusconianes o el mal funcionament d'Itàlia en general, trobe que hem mostrat una imatge vergonyosa, com a país en conjunt, de cara a l'exterior. I, per descomptat, la meua solidaritat amb els amics que no han pogut gaudir d'uns gèlids dies en una de les ciutats més romàntiques del món i, per extensió, amb tothom que s'haja vist perjudicat per aquest abús de poder majúscul i sense precedents. Ànim!

4 de desembre de 2010

Florència

El passat 29 de novembre, el mateix dia que Óscar i jo féiem onze mesos que festegem, vam voler celebrar el nostre amor amb la visita a una de les ciutats italianes considerades més belles: la Firenze renaixentista. Si dic que Florència és una meravella no descobrisc res nou. Però si us confesse que vam acabar amb una tremenda borratxera de tanta bellesa artística i monumental, potser comenceu a fer-vos una idea, aquells i aquelles que no la coneixeu encara, de la riquesa arquitectònica, pictòrica i escultòrica que concentra aquest racó d'Itàlia. I això que no ens agrada l'alcohol i que no vam poder veure moltes de les joies que hi atrauen milers i milers de turistes cada dia, perquè era dilluns i la Galleria dell'Accademia -on hi el David (1501-1504) de Miquel Àngel- i la Galleria degli Uffizi -on s'exposen, per exemple, La primavera (1481-1482) i El naixement de Venus (1484), de Botticelli- estaven tancades per descans, i també, per motius que desconeixem, no era possible l'accés a la cúpula de la catedral -obra de Brunelleschi de 1420-1436 amb què desafià les lleis de la gravetat- i als frescos que la decoren, de Vasari i Zuccaro i que representen el judici final.
Malgrat això, no vam tenir temps d'avorrir-nos-hi. Ni un minut. Vam començar el recorregut amb la pujada al campanile (1334-1359) de Giotto, de 82 m d'altura. Tot i que ens havien dit que no pagava la pena fer l'esforç d'ascendir quatre-cents catorze esglaons, el cas cert és que les vistes des de dalt, un dia assolellat com va ser aquell dilluns, són vertaderament espectaculars. En aquest tour per la bella Italia, i després d'haver pujat a peu la Torre Asinelli de Bolonya (97,6 m) i la Torre dels Lamberti de Verona (84 m), arribar dalt d'aquest magnífic campanar va ser com bufar i fer ampolles.
En baixar-ne, com que no eren encara les 10.00 h, l'hora d'obertura al públic del Duomo, ens hi vam colar com si anàrem a l'ofici religiós. Va ser, per tant, gràcies a la fe del meu xic que vam poder veure, just des de baix, els espectaculars frescos de la cúpula. Imagine que contemplar-los de prop impressiona més, però, almenys, vam poder gaudir d'una panoràmica general, ja que des d'on deixen veure'ls no s'aprecia pràcticament res. Les fotos d'aquesta obra d'art, doncs, les vaig prendre mentre feia com que oïa missa i sense flaix, lògicament.
La següent parada va ser la coneguda Porta del Paradís del baptisteri de sant Joan, segons els experts, l'edifici més antic de la ciutat. El conjunt de tres portes de bronze té també un considerable valor artístic. Per això, les que veiem ara són reproduccions de les originals, conservades en contenidors de nitrogen prop del Museu de l'Òpera del Duomo.
Arribats en aquest punt, i després de la tremenda matinada (a les 5.40 h, pipipiií, pipipiií, pipipiií...), vam parar per a esmorzar. Amb un panino en el cos, vam continuar la marxa. Següent objectiu: Palazzo Vecchio, a la plaça de la Senyoria, el cor de la ciutat, conegut també com el palau dels Mèdici, residència oficial d'aquesta acabalada i influent família, considerada els mecenes de l'art florentí durant l'edat mitjana i que va donar tres papes (Lleó X, Clement VII i Lleó XI), nombrosos dirigents locals i membres de les famílies reals de França i d'Anglaterra. És incalculable el patrimoni contingut a l'interior d'aquest preciós castell medieval; em resulta dificilíssim descriure amb paraules els sostres i els quadres, així que us convide a veure'ls in situ. Creieu-me, són vertaderament extraordinaris.
Marejats de tanta bellesa i també d'inclinar el cap per veure tanta riquesa en tan poc espai, vam posar rumb cap a l'església de la Santa Creu, el temple franciscà més gran del món i, sens dubte, un dels màxims exponents del gòtic a Itàlia. També cal dir que, en aquest cas, vam entrar-hi per la porta destinada a l'ofici religiós sense pagar els 8 euros per barba i després, una vegada dins, vam recórrer tot el conjunt (església, claustre, museu, capella) sense que ningú ens diguera res. La fe, la fe... Aquesta basílica esdevingué molt prompte un lloc de devoció i de mecenatge i a poc a poc s'instaurà el costum d'enterrar-hi els florentins distingits per les seues contribucions. Així, hi ha els sepulcres, per exemple, de Dant -actualment soterrat a Ravenna-, Galileu Galilei, Maquiavel i Miquel Àngel, entre d'altres. No debades, és conegut com el temple de les glòries itàliques. (Un parèntesi: esperem, per favor, que Berlusconi no hi acompanye aquests il·lustres noms quan arribe el seu etern descans). També cal saber que l'any 1966 Florència va patir unes gravíssimes inundacions i l'aigua va entrar a l'església, fet que hi provocà grans destrosses, com ara la del crucifix de la Santa Creu, que des del 2006 s'hi pot tornar a veure després d'una llarga i complexa restauració que no l'ha retornat, això sí, al seu estat anterior.
A l'eixida d'aquesta gran església vam fer un passeig a la vora del riu Arno. Necessitàvem oxigenar-nos un poc, després de tantíssim art, i res millor que fer-ho en aquesta part de la ciutat, molt més verda. Vam creuar a l'altre costat i vam comprar-nos el dinar: uns entrepans, uns refrescos i una bossa de creïlles al pomodoro. I ràpidament vam pujar a la placeta de Miquel Àngel, on hi ha un mirador amb unes vistes espectaculars de Florència. Després de menjar-nos les focaccie i de fer-nos unes quantes fotos allí, vam baixar a la urbs i vam arribar, xino-xano, al famós Ponte Vecchio, ple de joieries de luxe amb un preus prohibitius. I ja que estàvem allí, vam acostar-nos a veure, per fora, el grandiós Palazzo Pitti, que conté diferents museus, galeries i jardins, propietat de la meua amiga Bea, coneguda fonamentalment amb els sobrenoms de Pitita o de Lomana, hahahaha!
Vam continuar el nostre recorregut amb la visita de dues esglésies més, la del Sant Esperit i la de la Trinitat. Precioses, com totes a Itàlia. És així: al país dels espagueti bona part de les obres d'art es troben a l'interior d'edificis religiosos. Me n'estalvie el comentari!
I ja bastant cansats, vam decidir dedicar la resta de la vesprada fins que agafàrem el tren de tornada a Bolonya a passejar tranquil·lament i sense pressa per la ciutat, conscients que hem de tornar-hi prompte a veure moltes més coses. Així, en passar per la plaça de la República, vaig voler fer-me una caricatura. Vaig recordar que feia quinze anys, al juny del 1995, me n'havia fet una al Sagrat Cor parisenc, al barri de Montmartre, i aleshores vaig voler repetir l'experiència. El resultat, disponible en Facebook, jutgeu-lo vosaltres. Sé que no m'hi assemble, però no passa res. És un alegre record del meu pas per Florència.
Passejant sense rumb vam arribar, de nou, al conjunt escultòric format pel baptisteri, el campanile i la catedral amb la seua característica cúpula. Si de dia és espectacular, de nit no ho és menys. Si, damunt, passa un camió de bombers per allí i els vigili del fuoco ens alegren, encara més, la vista, millor que millor. Continuem caminant i topem, sense esperar-ho, amb l'anomenada església de santa Margarida dels Cerchi, també coneguda com l'església de Dant, on hi ha enterrada Beatriu Portinari, dama que el cèlebre poeta idealitzà en la Divina Comèdia, obra mestra de la literatura italiana i, per extensió, universal. Es troba en el mateix carrer en què hi ha la Casa de Dant Alighieri, lloc de naixement d'un dels florentins, sens dubte, més insignes de tots els temps.
Rrrriiiinnnngggg!!!! Fins ací la classe d'Història de l'Art d'avui. Visitar aquest indret d'Itàlia va ser, efectivament, rememorar les lliçons d'aquesta assignatura amb aquell professor val·lisoletà, refinat i estricte, allà pel curs 1995/1996. Dir que a Florència es va originar, en la segona meitat del segle XIV, el moviment artístic conegut com a Renaixement és tota una veritat i, per consegüent, dir que la capital de la Toscana constitueix el bressol mundial de l'art i de l'arquitectura, també. Amb un centre històric declarat Patrimoni de la Humanitat el 1982, la Firenze italiana és, de cap a cap, una joia monumental que cal -perífrasi d'obligació- visitar, almenys, una vegada en la vida. Perquè juntament amb Roma i Venècia és, probablement, una de les ciutats més boniques d'Itàlia i del món. Repasseu per al pròxim dia la unitat dedicada a Pisa. En parlarem. Ciao, ci vediamo!

3 de desembre de 2010

Ora et labora

En aquesta nova entrada em centraré només en la segona part de l'expressió llatina, resa i treballa, màxima cristiana de l'orde benedictí. Perquè orar, la veritat, no és que ore molt. I treballar, ara a Bolonya, doncs tampoc massa, però no passa res per prendre'm una mena d'any sabàtic i descansar un poc. De fet, ho necessitava. Perquè fins arribar ací, no és que ma vida haja sigut com la de sant Benet de Núrsia, pare de la vida monàstica a Occident, però tampoc m'he tocat els nas i he viscut a la bartola com fan molts altres joves de la meua edat. I escric aquestes línies perquè avui, 4 de desembre, fa deu anys que vaig començar a treballar. Lluny de voler semblar pretensiós, aquest és un homenatge que em faig a mi mateix, a la constància i la perseverança que m'han caracteritzat fins ara i que són, ben probablement, dues de les poques virtuts que tinc.
Però abans de parlar de la meua vida laboral, m'agradaria fer un ràpid repàs a la meua trajectòria acadèmica. Vaig estudiar l'EGB al CP Emili Varela, al popular barri alacantí de Verge del Remei. Recorde que en 6é vaig tenir una professora en Valencià, Mariola li deien, que em va marcar per sempre. Ella és qui va despertar en mi l'amor que avui dia sent per la que és, juntament amb el castellà, la llengua de la meua vida, sense la qual no seria el mateix Òscar que coneixeu. En acabar 8é vaig anar a l'IES Verge del Remei a estudiar 3r i 4t d'ESO i, després, el batxillerat humanístic, el de lletres pures, amb llatí, grec i filosofia com a optatives. Amb una mitjana de Matrícula d'Honor en l'últim curs d'institut (que em va permetre estar exempt de pagar les taxes el primer any de carrera) i amb uns boníssims resultats en la prova d'accés a la universitat (sempre m'enorgullisc del meu 10 en Història de l'Art!), vaig poder elegir l'estudi que vaig voler, Filologia Catalana, per al qual, precisament, no demanaven cap nota, o en tot cas un 5. Però, fills, era allò que volia. Molta gent intentà persuadir-me perquè fera qualsevol altra cosa, però ho tenia clar: volia ser professor de llengua i literatura catalanes. I així ho vaig fer. Vaig estudiar a la Universitat d'Alacant, pública també (com no!) i m'hi vaig llicenciar el 26 de juliol del 2000 amb una nota mitjana ponderada de 2,95 sobre 4, és a dir, quasi d'Excel·lent. I com que no en vaig tenir prou, el curs 2000/2001 em vaig matricular en el Curs de Docència de Tercer Cicle d'Estudis Universitaris, el doctorat de tota la vida, que vaig superar amb una qualificació mitjana de 8,93.
Però els cursos de doctorat ja els vaig compaginar amb la faena. Perquè el 4 de desembre de l'any 2000, tot just fa deu anys, després de superar-ne la prova corresponent, comencí a treballar com a corrector de textos catalans del portal Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives (Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes) de la Xarxa Vives. El treball, al capdavant de la qual hi havia Mati Cortés, ara tota una amiga, consistia a deixar-me la vista per tal que la versió en pantalla dels textos corresponguera exactament amb l'original, després d'un procés de digitalització que els desvirtuava bastant, tot siga dit.
La tardor del 2001, el company de cursos i treballs de doctorat Ferran Isabel, ara també amic, em va informar de la convocatòria d'una plaça interina de tècnic lingüístic en el servei lingüístic de la Universitat d'Alacant. Com que el no ja el tenia, m'hi vaig presentar. La selecció consistia en el barem del currículum vitae i en una prova escrita. Recorde que l'examen va ser el 22 de gener del 2002. En fer-se'n públics els resultats, el meu nom figurava en primer lloc. Per tant, tres setmanes després, el 15 de febrer, vaig començar a treballar en el Secretariat de Promoció del Valencià. Els dos primers anys vaig estar en l'àrea d'Assessorament Lingüístic i Traducció i la meua faena era, bàsicament, traduir textos de tota mena al valencià i, de vegades, corregir-ne alguns. Al gener de 2004 em van canviar a l'àrea de Formació, raó per la qual vaig començar a fer classe de valencià als diferents col·lectius universitaris: alumnat, personal d'administració i serveis i personal docent i investigador. En aquests últims sis anys i nou mesos hi he impartit quaranta cursos de diferents nivells que sumen un total de tres mil tres-centes trenta hores de classe. O siga que, com diem en l'argot docent, tinc el cul pelat d'ensenyar llengua. La meua mariliendres Delia, en canvi, diria que l'hi tinc d'una altra cosa, però bé, deixem-ho estar.
L'estiu passat em vaig presentar a la convocatòria que anualment l'Institut Ramon Llull de Barcelona fa de places de professor de català a les universitats de fora del domini lingüístic. Li ho vaig dir al meu xic i ell va ser qui m'hi va animar. «No pierdes nada», em va dir. I, efectivament, no hi he perdut res. En tot cas, hi he guanyat, i molt. Perquè he obtingut tranquil·litat, descans, desconnexió, i també estic coneixent una altra realitat, la universitat italiana, fins ara caòtica fora de mida, però que em permetrà valorar millor, a la tornada a Alacant, el que hi tinc i el que no hi tinc. A part, lògicament, de guanyar en aspectes més personals com ara la convivència amb el meu xic i la consolidació de la relació; el coneixement d'un país i una cultura sorprenents, per a bé i per a mal; el perfeccionament d'una llengua fascinant; les noves amistats que m'emportaré d'ací...
Aquest és, a grans trets, un repàs per la meua vida acadèmica i laboral. Hi he obviat els més de quaranta cursos de formació complementària que he fet fins ara; l'estudi d'idiomes a l'Escola Oficial d'Idiomes d'Alacant (cinc cursos de valencià; tres cursos d'anglés; cinc cursos d'italià); la preparació i obtenció dels certificats de capacitació tècnica Llenguatge als Mitjans de Comunicació (2002) i Correcció de Textos (2003) de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià; ser el primer en les proves selectives per a la constitució d’una borsa de treball de tècnics mitjans d’informació-assessorament lingüístic de la Universitat Jaume I (abril de 2003) i també en la convocatòria de concurs per a l’atorgament d’una plaça de lector de llengua i cultura de la Comunitat Valenciana al Queen's College de la Universitat de Cambridge (Regne Unit) per al curs acadèmic 2003-2004, treballs als quals vaig renunciar; faenetes com, per exemple, la col·laboració, durant setembre i octubre del 1999, en el Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant, que es convertiria a partir de l'1 de novembre en beca de col·laboració, concedida per la Direcció General de Formació Professional i Promoció Educativa del Ministeri d’Educació i Cultura, en el mateix departament durant l'últim curs de carrera (1999/2000); classes particulars de diversos nivells de català i castellà des de l'estiu de 1997 fins a la primavera d'enguany; impartició de nombrosíssims cursos de llengua catalana i didàctica (Aules de la Tercera Edat del Centre Cultural Gastó Castelló d'Alacant; JQCV; Associació Cívica per la Normalització del Valencià a Alacant; Pla de Formació Lingüisticotècnica en Valencià del Professorat no Universitari); vocal examinador de la JQCV i del PFLT...
Hi insistisc: no sóc Benet de Núrsia ni pretenc ser-ho, com tampoc vull ser, en absolut, presumptuós. Déu me'n guard! Sóc una persona que, amb esforç, dedicació i moltes hores d'estudi a la biblioteca o a casa he aconseguit els èxits acadèmics i professionals que ara m'han permés guanyar la plaça de professor a l'Alma Mater Studiorum-Universitat de Bolonya i, per consegüent, viure aquesta extraordinària experiència que estic vivint. Perquè, quan vaig acceptar la plaça era conscient que hi tindria poques hores de classe. Si, després, pel mal funcionament administratiu que caracteritza Itàlia, en tinc encara menys, no puc fer-hi res. Després de trenta-dos anys i mig, un descanset no ve malament. Tampoc penseu que sóc a Bolonya de braços plegats, no. És cert que aquests primers mesos els estic dedicant a conéixer la ciutat i a girare l'Italia, com diuen ací. Però, a partir de gener, tinc previst, a part de preparar-me bé l'assignatura de Literatura catalana que he d'impartir en el segon quadrimestre, començar a escriure un llibre sobre una part important de la meua vida (y hasta aquí puedo leer). Més les classes de Llengua catalana 1, esporàdiques lliçons particulars, estudiar italià, llegir, continuar viatjant, col·laborar amb els grups LGTBI Liberamente i Giovani de Cassero i un llarg etcètera d'activitats que ocupen el dia a dia i que fan que tinga la sensació, com a Alacant, que el temps passa volant. No és una sensació, és una realitat: tempus fugit, que ja va dir el gran poeta romà Virgili.
Ora et labora. Faré, amb el vostre permís, una petita modificació en l'expressió llatina. Ja que sóc ateu i no rese, canvie el verb orar per un altre de la primera conjugació que ja podeu imaginar quin és, i treballar, sí, però per a viure, no viure per a treballar. No havíem quedat que açò era una original lluna de mel abans de la boda?

28 de novembre de 2010

Primera nevada a Bolonya

Si heu llegit les últimes entrades sabreu que l'últim cap de setmana de novembre a Bolonya ha sigut molt fred i que Óscar i jo ens hem dedicat, bàsicament, a gaudir de la variada oferta cultural que brinda la ciutat, des de museus, biblioteques i palazzi al Cioccoshow, fira de xocolate ben ben dolça. Per tant, en un final de setmana i de mes tan plàcid i tranquil només podia faltar un element tan tendre i romàntic com és la neu, i hi ha arribat.
Avui, 28 de novembre, el dia ha despertat amb pluja, una pluja contínua i, a estones, intensa que en absolut invitava a abandonar el llit un silenciós diumenge en plena tardor. Heu experimentat alguna vegada eixa plaent sensació que les mantes provoquen en exercir una forta pressió sobre els vostres cossos que us impedeix alçar-vos? Doncs això és el que ens ha passat aquest matí a nosaltres. No podíem llevar-nos i amb prou feines he aconseguit pegar un bot i passar-me al llit del meu xic i, com fem sovint, abraçar-nos fortament, besar-nos, acaronar-nos, preguntar-nos com hem dormit, dir-nos coses boniques, tocar-nos, excitar-nos, fer l'amor... I ha començat a nevar!
Si Bolonya és ja preciosa sense neu, amb aquest element de la natura ho és encara més. Perquè una ciutat italiana com aquesta, típicament medieval, plena de torres i de terrats de teules rogenques, amb xemeneies desprenent fum i amb aquesta atmosfera prenadalenca que ja s'hi respira i, a més a més, nevada, entendreu que és una estampa difícilment descriptible amb paraules però fàcilment copsable amb imatges. Per això, crec que és millor que callen les primeres i que parlen les segones, disponibles en Facebook.
La primera nevada a Bolonya d'aquesta temporada, la primera vegada que cau la neu al meu damunt. Perquè una cosa era quan, de petit, els meus pares em portaven a la Carrasqueta o a l'Aitana, la veia i hi jugava, però una altra de ben diferent és veure-la caure com l'he vista avui, intensament, en un marc com són la plaça Major i la plaça de sant Esteve, amb la il·luminació nadalenca encesa i al costat del meu amor. Sincerament, ha sigut una experiència única que recordaré sempre. Ara tan sols espere que s'acomplisca la famosa dita, tot i el meu ateisme, any de neu, any de Déu per a poder continuar gaudint d'aquesta particular i inacabable, abans de la boda, lluna de mel.

27 de novembre de 2010

Un museu anomenat Bolonya

Bolonya va ser, l'any 2000, Capital Europea de la Cultura. Deu anys després, continua sent una ciutat amb una vida cultural immensa. I, lògicament, això ens agrada i molt. Sempre hi ha activitats, espectacles, concerts, exposicions, mostres, cicles, obres de teatre, fires, mercats, etc. Acaba una cosa i en comença una altra. Cada cap de setmana hi ha un sarau muntat a la plaça Major. És important dir que hi governa l'esquerra (en els últims seixanta-cinc anys la ciutat ha sigut dirigida, excepte el període 1999-2004, pel Partit Comunista Italià i pel Partit Democràtic), una esquerra que aposta vertaderament per la cultura. N'és un exemple que tots els museus de la ciutat són gratuïts. Tots. Ara us parlaré de les últimes iniciatives que hem visitat el meu moroso -nóvio en dialecte bolonyés- i jo.
Fa unes setmanes, passejant pel centre neuràlgic de la ciutat, hi havia un grup de xiques i xics, components del grup de Facebook Movimento Giovanile del Risveglio [Moviment Juvenil del Despertar] amb un cartells a la mà en què es podia llegir «Abbracci gratis» [Abraçades gratis], «Regalo abbracci» [Regale abraçades] o «Vuoi un abbraccio?» [Vols una abraçada?] Era la mateixa campanya d'abraçades gratuïtes que va recórrer algunes ciutats espanyoles fa un temps. A Óscar li va fer vergonya, però jo no ho vaig dubtar un instant i vaig abraçar fortament una italiana simpàtica. No costa gens i reconforta no sabeu quant, sobretot quan estàs lluny de la teua gent. Ja sabeu també que sóc un osset amorós i que m'agrada molt besar i abraçar els meus. Aplaudisc aquesta idea totalment. Tornaria a abraçar un desconegut o una desconeguda una altra vegada, perquè les persones, en la societat en què vivim, hem de demostrar més els nostres sentiments. I perquè l'amor ho venç tot. Vegeu-ne, si no, el vídeo següent: http://vimeo.com/16932169.
Aquesta improvisada mostra de dolçor va tenir lloc a la porta del Palazzo d'Accursio, antiga seu històrica de l'ajuntament, on hi ha muntades en aquests moments dues exposicions d'allò més interessants. D'una banda, en el pati d'entrada hi ha una mostra fotogràfica de Paolo Mazzanti en col·laboració amb UNICEF i el comissariat de Bolonya titulada “Mirades. Els ulls parlen la mateixa llengua pertot arreu”, dins la tercera edició del cicle Les ciutats sanes dels xiquets i de les xiquetes. Es tracta de fotos de xiquetes i xiquets de països del Tercer Món d'una tendresa que encongeix l'estómac, bimbi que parlen no amb la boca sinó amb els ulls. No cal dir que la bellesa d'aquestes instantànies és extraordinària, retrats que, almenys a mi, em van commoure moltíssim. Recordem ara les paraules del gran poeta xilé Pablo Neruda: «el niño que no juega no es un niño, pero el adulto que no juega ha perdido para siempre el niño que tiene dentro de él.» Gran veritat, inqüestionable, sens dubte.
I, d'altra banda, a la primera planta d'aquest bell edifici hi ha una exposició que ens va semblar d'allò més interessant. La mostra, sota el títol “100 i més anys a la ciutat entre plans urbanístics i obres públiques. Dels arxius tècnics a la transformació de l'Arena del Sole”, il·lustra la recent constitució de l'Arxiu Tècnic del sector Treballs Públics i la celebració, enguany, del bicentenari del cèntric Arena del Sole. D'una banda, hi havia detalladament explicats els diferents plans urbanístics per què ha passat la ciutat en els últims cent cinquanta anys. «L'archivio non riguarda il passato, riguarda l'avvenire.» [l'arxiu no fa referència al passat, sinó al futur], sentencià el pensador francés d'origen algerià Jacques Derrida. D'altra banda, un recorregut històric per la transformació d'aquest teatre bolonyés situat a la comercial via dell'Independenza ens fa veure els canvis que ha experimentat en els seus ja dos-cents anys d'existència i que l'han convertit en l'escenari d'avantguarda de Bolonya.
I al costat de la plaça Major i del Palazzo d'Accursio hi ha, a la plaça de Neptú, la concorreguda biblioteca Salaborsa, que fa al mateix temps de punt de trobada de la gent. Si dic que és la biblioteca més pràctica, útil i multifuncional que he vist mai no mentisc. Perquè, més enllà de la típica sala d'estudi amb llibres i un servei de préstec, brinda unes possibilitats que cap altra biblioteca ofereix. Perquè us en feu una idea, hi ha cafeteria, premsa nacional i internacional diària, revistes de tota mena, consulta de butlletins oficials, auditori, xarxa inalàmbrica, ordinadors amb connexió a Internet, còmodes butaques i pràctiques taules amb una il·luminació excel·lent per a la lectura i l'estudi, sala específica per a bebés, xiquets i adolescents, filmoteca... I tot això en el marc d'un edifici preciós per fora (amb una façana ampul·losa espectacular) i per dins (amb uns sostres decorats amb motius naturals d'una bellesa indescriptible i unes restes arqueològiques al soterrani que un encertat terra de vidre deixa entreveure).
Salaborsa és, per descomptat, el millor exemple de l'interés per la cultura que caracteritza aquesta ciutat. L'accés és lliure, tothom pot entrar-hi i fer-hi ús de les instal·lacions. El registre per a poder agafar prestat qualsevol material és ràpid i senzill: n'hi ha prou amb el DNI per a fer, en un tres i no res, el carnet amb què cada usuari pot traure, al mateix temps, un màxim de sis llibres i quatre pel·lícules, que pot tenir a casa un mes i una setmana respectivament. Amb aquestes facilitats, és impossible no aprendre bé l'italià. Perquè en ple centre de la ciutat, i de camí sempre a la universitat, passe cada dia per la porta d'aquesta fabulosa biblioteca, i una parada per a llegir el periòdic, agafar un llibre o retornar un llargmetratge és quasi obligatòria. La cultura, gratis, a l'abast de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes. Quina meravella! I quina enveja!
Recentment també hem descobert altra biblioteca espectacular, en una visita guiada gratuïta excel·lent. És la del Palazzo dell'Archiginnasio (1563), primera seu estable de la Universitat de Bolonya fins al 1803, avui biblioteca municipal, que posseeix uns 800.000 volums, entre els quals 2.500 incunables, vora 15.000 edicions rares del segle XVI, 12.000 manuscrits, 15.000 gravats i dibuixos i molts fons especials, arxius i correspondències (per exemple, 36 cartes de Galileu Galilei). Veure tot aquest material al davant, com el vaig veure jo, és per a qualsevol filòleg o filòloga totalment orgàsmic. I en aquest edifici hi ha també el famós teatre anatòmic, construït el 1637 per a l'ensenyament de l'anatomia humana a través de la dissecció de cadàvers i destruït en el bombardeig del 29 de gener del 1944, però reconstruït fidelment amb les restes i peces originals recuperades després de l'atac aeri. Els meus amics i les meues amigues amants de les ciències de la salut gaudiríeu bona cosa ací dins, de veritat.
No hem deixat tampoc passar l'oportunitat de visitar els museus universitaris del Palazzo Poggi, seu central de l'Alma Mater Studiorum-Universitat de Bolonya. Només entrar-hi, a mà esquerra, hi ha l'Aula Carducci, que rep el nom d'aquest professor republicà i anticlerical de literatura italiana i que mostra, de manera fidedigna, com eren les aules en la segona meitat del segle XIX. A la primera planta hi ha un museu dedicat a la salut en què hi ha exposada la taula original del teatre anatòmic i, a part d'altres moltes coses, hi ha una sala d'obstetrícia del segles XVIII i XIX que a l'amiga i ginecòloga Sílvia li encantaria veure. Un altre museu, també a la primera planta, conté elements diversos, com mapes, llibres antics, canons, naus, etc. A la segona planta n'hi ha dos més: un d'astronomia, tancat quan nosaltres vam anar-hi, i el Museu Europeu dels Estudiants, interessantíssim, on podem veure, per exemple, un retrat de la primera dona llicenciada al món, Elena Cornaro, laureata en filosofia el 1678 a la Universitat de Pàdova (Itàlia). És a Bolonya i en aquest mateix museu on conec el nom de la primera dona espanyola graduada: María Isidra Quintina de Guzmán y de la Cerda, qui, amb 17 anys d'edat i amb l'autorització del rei Carles III, va rebre el grau de doctora i mestra en la Facultat d'Arts i Lletres de la Universitat d'Alcalá de Henares el 6 de juny de 1785.
N'hi ha més, de museus, col·leccions, pinacoteques, sales, biblioteques i un llarg etcètera de centres de CULTURA, en majúscula. Tampoc vull avorrir-vos amb tant de detall. Us diré que Bolonya és tota un museu gratuït que, per descomptat, paga la pena veure.
I ara posaré punt i final a aquesta entrada amb una iniciativa ben dolça. Del 24 al 28 de novembre té lloc la sisena edició del Cioccoshow, una fira del xocolate que és, creieu-me, una autèntica provocació, perquè són desenes i desenes les parades que venen una molt variada gamma de tipus de xocolates. Impressionant! Des de dimecres, el pas per la plaça Major i els voltants s'ha fet, si de cas, més freqüent i necessari, perquè no hi ha millor manera de combatre el fred i la humitat d'aquest final de novembre que amb una bona cioccolata calda. I no he volgut participar en el concurs «Guanya el teu pes en xocolate» per no tornar a Alacant rodolant o que Racanair em cobre, com sembla que vol fer, dos seients en comptes d'un. Mentre això arriba, us dic que d'ací a mitja hora hem quedat amb l'amiga Mony, siciliana establida a Bolonya des de fa sis anys, per a fer-nos, divendres de vesprada i com diria el company Davó amb un fretorro que talla el pixorro, un xocolate a la tassa calentet que de ben segur ens farà començar, millor encara si és possible, aquest gèlid cap de setmana. Al remat, cultura però gastronòmica, que també va bé, no?

25 de novembre de 2010

Brossa als carrers i en el govern

Les muntanyes de brossa que s'acumulen als carrers de Nàpols és, sens dubte, la pitjor imatge que podem tenir d'Itàlia. Perquè un país que recentment ha estat declarat «el més bonic del món» per la UNESCO i que concentra el 70% de l'art que hi ha al planeta no pot permetre's que la porqueria inunde, com si d'un sisme submarí es tractara, les vies públiques de les ciutats. La realitat, però, és que tones i tones de merda omplin els carrers sense que ningú les arreplegue. Marco, un nou amic, em va dir l'altre dia que en alguns carrers ja arriba a l'altura del primer pis. «Vergognoso, terribile, schifoso, incredibile...» [vergonyós, terrible, fastigós, increïble] em deia fa poc, per xat, l'exalumna i ara amiga Rosa Pastore des de Nàpols poc abans d'eixir al carrer per a anar a classe a la universitat i haver de respirar, un dia més, la pudor insuportable que campa per tota la ciutat.
Jo no sé bé quin és el problema de fons, és a dir, per què la spazzatura, com es diu brossa en italià, s'hi amuntona i s'hi amuntona i no és arreplegada. Aquesta és l'explicació que me n'ha donat el meu professor d'italià: a Nàpols (i a l'àrea metropolitana) la brossa va a grans zones de descàrrega que controla la màfia. Encara que aquests llocs no estan plens, l'associació delictiva diu que sí. Per tant, els ajuntaments es veuen obligats a firmar nous contractes per a la recollida de les deixalles que, cada vegada, són més cars, raó per la qual estan entre l'espasa i la paret. La màfia crea, doncs, una dificultat per a després cobrar, d'amagatotis, per resoldre aquell entrebanc que ha ocasionat.
Ara bé, independentment que hi haja aquest problema greu amb la Camorra i molts interessos econòmics pel mig, trobe que el Govern central hauria de retirar, de la manera que siga, aquestes ingents quantitats d'immundícies dels carrers. Urgentment. I té mitjans per a fer-ho: que hi envie els soldats de l'exèrcit amb màscares, guants, botes, pales i camions. És la primera cosa que cal fer, perquè la imatge és ja lamentable, penosa, tercermundista...
Els inspectors de la Unió Europea han anat a Nàpols, com ho van fer l'any 2008 quan hi hagué l'altra gran crisi merdosa, i han vist que res hi ha canviat dos anys després. Fins i tot troben que la situació és encara pitjor. El titular és ben clar: «A Napoli nulla è cambiato» [A Nàpols no ha canviat res]. Les amenaces, també: no hi haurà més fons europeus fins que no hi haja damunt la taula un pla de gestió dels residus seriós, creïble i factible.
No oblidem que hi ha en perill la salut dels ciutadans i de les ciutadanes de la zona. Els metges han donat la veu d'alarma sobre la possibilitat d'epidèmies. És el mínim que es pot agafar després de veure les imatges de la brossa acumulada pertot arreu. Els xiquets, per a anar al col·legi, han d'esquivar-hi bosses i bosses de desperdicis. Imagine que les rates hi campen a la dula. Fins i tot els gossos han de zigzaguejar els obstacles. La situació és, vertaderament, pèssima, impresentable.
I tot això a Itàlia, un país, com deia fa poc en altra entrada, que forma part del G8 i que se situa entre els vint primers més desenvolupats del món. Sincerament, a mi no em pareix normal -les frase que més he repetit des que vaig arribar a aquestes terres- que una nació avançada permeta que tinga lloc, cada cert temps, semblant espectacle. Perquè és la segona vegada que ocorre en els últims vint-i-quatre mesos. I com diu la dita: no hi ha dos sense tres.
Mentrestant, però, el president del Consiglio, en comptes de posar-se mans a l'obra i buscar la solució a un gravíssim problema que afecta milers i milers d'italians i italianes, es permet el luxe de telefonar, fet un energumen, a un programa de televisió en directe (Ballarò, de RAI3) que tractava el problema a Nàpols (el reportatge mostrava com, malgrat les promeses de Berlusconi de solucionar l'assumpte en deu dies, els carrers tenien cada vegada més brossa apilotada), insultar el presentador i penjar el telèfon. «Vergognoso, terribile, schifoso, incredibile...» [vergonyós, terrible, fastigós, increïble].
Per això acabaré amb el parer del caixer d'un supermercat al qual vaig entrar l'altre dia, que va resumir l'afer amb aquestes magistrals paraules: «spazzatura nel governo, spazzatura nelle strade» [brossa en el govern, brossa als carrers]. Evidentment!

22 de novembre de 2010

Verona

Nosaltres, d'oca a oca i tirem perquè ens toca. El divendres 19, a Mòdena, i el dissabte 20, a la senyorívola Verona. I la primera cosa que ens cridà l'atenció, només eixir de l'estació de tren, va ser el fred que hi feia, una humitat increïble. Era evident que havíem fet 114 km en direcció nord i que ens trobàvem a l'aquosa regió del Vèneto, on hi ha hagut recentment greus inundacions. Sort que vam començar a passejar per la ciutat a un ritme àgil per tal de veure com més coses millor i vam aconseguir calfar-nos un poc.
Ens vam dirigir, primer de tot, a l'oficina de turisme. Allí ens van proporcionar mapes i informació general però bàsica de la ciutat. Ens van aconsellar que compràrem la Verona Card, que per 10 euros per barba permetia visitar-ne els principals atractius turístics. I així ho vam fer. Era també una manera d'organitzar les nous hores de què disposàvem per a fer-nos una idea panoràmica d'aquesta grans urbs, que de seguida em va recordar les ciutats del centre d'Europa: nétes i funcionals, tranquil·les i silencioses. De fet, entre 1797 i 1866 va pertànyer a Àustria.
La primera cosa que vam visitar va ser el celebèrrim Arena, gran amfiteatre romà amb 139 m de llarg, 110 m d'ample i capacitat per a 25.000 persones. Construït en el segle I dC, actualment s'utilitza, a l'estiu, per a fer-hi representacions líriques. En efecte, l'acústica és boníssima. Óscar ho comprovà marcant-se amb el pit un 'O sole mio que se sentí jo crec que fora del recinte.
A continuació ens vam dirigir a la Casa de Giulietta, on va viure aquesta jove veronesa, per la qual, com diu el cartell que hi ha a la porta, «tanto piansero i cuori gentili e i poeti cantarono» [tant van plorar els cors gentils i els poetes van cantar] i que, a partir de la famosa obra de William Shakespeare, donaria lloc al conegudíssim mite de Romeu i Julieta. En l'edat mitjana, a Verona, Giulietta Capuleti i Romeo Montecchi s'enamoraren malgrat la rivalitat entre les famílies, una romanç brevíssim però intens que acabà en tragèdia i que, sens dubte, s'ha convertit en la història d'amor més famosa del món. La tradició mana fer-hi dues coses: tocar l'estàtua de bronze de Julieta, especialment una mamella, i escriure una nota d'amor dirigida a la protagonista perquè s'acomplisca. De la primera hi ha el testimoni d'una foto un poc borrosa que em va fer Óscar. De la segona, encara que també n'hi ha foto, reproduïsc ací allò que vaig escriure en el llibre de firmes: «porque el amor nos encontró i nos condujo hasta aquí, la Casa de Julieta. Te quiero, Òscar. 20/11/2010.»
I, d'ací, a la plaça de les Herbes, àgora grec, antic fòrum romà, centre neuràlgic de la ciutat, on vam fer una parada tècnica per a esmorzar una focaccia boníssima que ens va saber a poc. I, havent pres forces, vam pujar a la Torre dels Lamberti, la més alta de Verona, amb 84 m d'altura. Iniciada en el segle XII, va ser acabada l'any 1464. Dir que les vistes eren espectaculars és una obvietat. Dir que va valdre la pena pujar a peu els tres-cents seixanta-vuit esglaons, també.
En quart lloc, vam buscar, trobar i visitar l'església de Santa Anastàsia, la més gran de Verona, d'una bellesa exquisida. Es tracta d'un esplèndid exemple de gòtic italià. Construïda a partir de l'any 1290 amb la col·laboració de la família que governava la ciutat, els Scaligeri, i d'altres famílies veroneses de renom, és un temple riquíssim en obres d'art, entre les quals destacaré molt especialment el fresc Sant Jordi i la princesa de Trebisonda (1433-1438), obra mestra de Pisanello. Però, efectivament, l'església està plena de quadres, escultures, frescos, capelles, retaules i moltes altres obres d'art d'un valor incalculable.
Tot seguit vam passejar per la vora del riu, ample, cabalós i amb força. Impressionant. Sempre he dit que m'encanten les ciutats amb riu, i és veritat. Aquest era un senyor riu. Imagineu, per tant, si em va agradar Verona. De seguida vam arribar al Duomo, però ja estava tancat. Aleshores vam creuar el pont de pedra i vam buscar un lloc per a dinar. El menú: tagliatelle ai funghi, Óscar; spaghetti al ragù, jo. Quasi dos mesos després d'arribar a Itàlia, la pasta me n'ix ja per les orelles.
Ben dinats, vam reprendre la marxa. Pròxima parada: el Teatre Romà, construït en l'època de l'emperador August, i el Museu Arqueològic. Alguna amiga meua diria: «pedres, pedres i més pedres.» Per a mi, «història, història i més història.»
Vam tornar al Duomo, i en aquesta ocasió ja sí que estava obert, però estaven celebrant la santa missa, raó per la qual no vam poder veure'l bé ni fer-hi fotos. Peccato!
Comença a fer-se de nit (atenció, a les 16.45 h) i volem veure encara dues coses. D'una banda, el pati dels jutjats, on hi ha una exposició temporal de fotògrafs contemporanis en una sala amb uns frescos excepcionals, i, d'altra banda, precisament, el Museu dels Frescos, sorprenents, a l'interior del qual hi ha també la tomba de Julieta. Quina manera més bonica d'acabar aquest interessant recorregut per Verona amb una foto on, segons la tradició, va estar enterrada la bella enamorada.
Vaig escriure en la crònica sobre Mòdena que era una preciositat. Certo, com es diu en italià. I ho mantinc. Però Verona també ho és, i m'atrevisc a dir, sense menysprear la ciutat del vinagre balsàmic i de Pavarotti, que ho és més. No debades, és una altra ciutat que la UNESCO ha considerat Patrimoni de la Humanitat, plena d'edificis històrics, de monuments de l'antiguitat i dels períodes medieval i renaixentista. Jutgeu, si no, les fotos disponibles en el meu mur de Facebook. Observareu la grandiositat, l'encant, la bellesa, l'abundància d'art que hi ha. Tot plegat, Verona és una ciutat museu, com tantes a Itàlia, una d'eixes ciutats que no deixen indiferent el visitant. Almenys, els visitants com nosaltres, rodamons i jo crec que en una altra vida, mecenes d'art.

21 de novembre de 2010

Las vueltas que da la vida

Hace exactamente un año, el 21 de noviembre del 2009, celebrábamos por todo lo alto el matrimonio de los amigos Bea y Xavi. Fue todo un acontecimiento que festejamos con alegría y con diversión, de la única manera que la cuchipandi sabe conmemorar éste y cualquier otro tipo de eventos lúdico-festivos. Hoy, 21 de noviembre del 2010, un año después, hago balance de estos doce meses y homenajeo con estas líneas a los ahora ya no tan recién casados.
Si vuelvo la cabeza atrás y rememoro aquel soleado sábado, no doy crédito de los cambios que se han producido en las vidas de muchos y muchas de l@s presentes en tan bello enlace. Empezaré por los protagonistas de aquella jornada, Xavote y Tribi, más conocidos como los calamares de la Calita. Tres cientos sesenta y cinco días después ya han aprendido a cambiar pañales a diestro y siniestro, y otra cosa que creo que han debido asimilar a estas alturas es que dormir por la noche unas cuantas horas de tirón no será posible hasta dentro, con un poco de suerte, de unos meses, quizás de unos años. Porque desde el pasado 24 de septiembre tienen entre sus brazos al pequeño Marc, un retoño lindo y hermoso como sus progenitores y como algunos de sus parientes más g(u)ays (léase Ismael, primo de la madre). Como no todos los bebés, al nacer, son preciosos, hay que subrayar que éste sí que lo es: guapo no, guapísimo. Amor de tío, y además, de tío a muchísimos kilómetros de distancia. Parejita, hacedme un hueco en vuestra agenda el día 20 de diciembre por la tarde que voy a ir a comerme a besos a vuestro pimpollo.
Si esto no es cambiar la vida, que venga Dios y lo vea, por favor. Y también este año, el padre de la criatura, l'amic Xavi, se doctoró en Química con una excelente tesis sobre unas cosas muy raras y muy técnicas que soy ahora incapaz de explicar aquí. Así, pues, Xavi siempre será el sencillo, campechano y a veces un poco tosco Xavi, pero también es, por méritos propios, el Dr. X., como acostumbra a firmar él muchos de sus correos electrónicos cuchipanderos.
Con la D... Delia. ¡Te ha tocado, conce! ¡Ay a mi cari, si le ha cambiado la vida o no! Con un pie en Sant Vicent y otro en Sevilla, creo que le quedan dos peladas en la terreta. En el momento menos pensado coge la maleta, la llena de harapos y para la cuna del flamenco, ahora ya por fin, merecidísimamente, Patrimonio de la Humanidad. ¡Olé! Y con Samuel, a bailar sevillanas, a zapatear, a estudiar en la biblioteca Infanta Elena con vistas al maravilloso Parque de María Luisa y a conjugar otro verbo que también acaba en -ar. Di que sí, cielo, que lo que va delante, va delante, como los de Alicante. La suerte es que hay también Racanair Sevilla-Bolonia, o viceversa, así que idos preparando que cualquier día nos presentamos allí el Bermejo y yo, que ya sabes que mi Sevilla del arma la llevo en lo más profundo de mi corazón. Ese barrio de Triana, ese río Guadalquivir, esa Torre del Oro, esa Maestranza, esa pedazo catedral, ese barrio de Santa Cruz, esos coches de caballo, ese arte, esa gracia, ésta es Sevilla. Te quiero, mi amor, y estudia mucho, que tienes que ser la maestra de todos los cuchipanditos...
Con la M tenemos a tres personas: Maica, M. José y Marc. Lo haré en este orden, por edad.
¡Ay mi Nenica, también le ha cambiado la vida, también! En realidad, le cambió hace diez años cuando nos conoció. ¡Diez años, que se dice pronto! ¡Mare meua! Pero desde la boda Giner-Payá hasta hoy, Maica ha encontrado, por fin, trabajo, ha celebrado su 50 cumpleaños en la que fue una fiesta sorpresa de lo más divertida y amena rodeada de tod@s l@s que la queremos, y en muy breve va a ser abuela por primera vez. Está a punto de nacer su nieta Zaira, nacimiento que va a llevar mucha alegría a esta familia y a estos hogares, y más en las fechas que se aproximan. Vaya por delante mi enhorabuena, Maica. ¡Quién le iba a decir hace un año que iba a ser abuela, quién!
Es el turno ahora de M. José, nuestra Bridget Jones. Felizmente enamorada de Kelo, creo que no me engaño si digo que tampoco esperaba nuestra letrada, en el transcurso de la boda calé, que un año después estaría viviendo y conviviendo con su chico, tranquilos, contentos y en armonía y, por tanto también, independizada de su madre Ana. Impensable, ¿verdad? Pues todo llega, todo. Me alegro tanto, M. José, de verte tan relajada, tan serena, tan estable... Te lo mereces, corazón. Y un abrazo para el Gatito.
Y el benjamín Marc, el último fichaje de la cuchipandi, que ha copado de ilusión la vida no sólo de sus padres, sino de todos los que queremos a sus progenitores. ¡Qué cambio, acariciar unos senos tan acogedores como los de su madre, que le dan sustento, le dan la vida, y unos brazos tan confortables como los de su padre, que le dan cariño, le dan ternura. Si Marc pudiera hablar, sin duda diría: «os quiero, papás; gracias por traerme al mundo y hacerme llegar a un hogar tan cálido, tan tolerante, tan comprensivo, tan humano, tan... Me habéis dado la vida, yo os daré todo el amor que merecéis.»
Y de la M llegamos a la O. Y por O... ¡Òscar! Dio mio, si la vida da vueltas... Vueltas no, vuelcos, volteos, rotaciones, cambios y giros de 360º. Porque si aquel 21 de noviembre me encontraba fatal de las cervicales, hoy estoy bastante mejor y sólo me duelen ocasionalmente y tras alguna incómoda postura en la cama; porque si en el cóctel de bienvenida hacía mis gestiones con una amiga de la novia, Mar, para que me presentase a un conocido de ella, hoy estoy locamente enamorado de mi vida, al que quiero, como dice Nuria Fergó en la canción, como se quiere por primera vez; porque si mi horizonte laboral, después de la baja médica, consistía en continuar con las clases de catalán a escasos 1.000 m de mi casa, hoy lo hago a 1.800 km por carretera y en el Alma Mater Studiorum, con casi mil años de existencia.
Porque, en definitiva, la vida nos ha cambiado a todos y todas, en mayor o menor medida, en este tiempo que ha transcurrido, eso sí, rapidísimamente. Y nos ha cambiado para bien, en modo positivo, lo cual, ya de entrada, nos tiene que hacer sentirnos un@s afortunad@s. Lo somos y lo merecemos. Luchamos por nuestro bienestar, y este es el justo premio a nuestro esfuerzo, a nuestra dedicación. Bea y Xavi optarán a una mejor situación laboral que pueda garantizar la estabilidad que su nuevo descendiente necesita; Delia quizás se irá a Sevilla a vivir, pero siempre tendrá y nos tendrá en su Alicante que lleva en el corazón; Maica ejercerá de abuela, pero también de amiga y de confidente de su querida nieta; M. José consolidará la relación con el que estoy seguro que es el hombre de su vida; Marc crecerá y se criará sanamente y pronto se convertirá en un niño feliz y Óscar y yo estaremos una temporada en Italia en esta experiencia que tanto nos reporta no sólo sentimentalmente, sino también desde un punto de vista profesional, cultural, personal, etc. Aprenderemos una lengua, conoceremos una cultura, viajaremos, nos empacharemos de todo tipo de pasta, pero también, y sobre todo, de arte y de belleza. Y cuando regresemos, bodorrio y a mover papeles para adoptar un churumbel.
El año 2010, que a punto estamos ya de despedir, marcará, sin duda, un antes y un después en nuestras vidas. Porque los cambios aquí descritos no son como un corte de pelo o el estreno de un nuevo móvil a los que nos tienen tan acostumbrados la Bridget y la concejala. Son los cimientos de una nueva etapa en la vida de Bea, Xavi, Marc, Delia, Samuel, Maica, Zaira, M. José, Kelo, Óscar y yo, personas de bien que construimos, día a día, un futuro mejor. No nos engañemos: no es el cambio del 2010, no, lo es para siempre, para el resto de nuestra existencia.
Como diría Luis Payá, alias el Relojero: he aquí la gracia de la vida, que es como un carrusel, gira y gira para hacernos sentir bien. Y con este pareado, digo ahora yo: colorín colorado, este homenaje a Bea y Xavi se ha acabado.

Mòdena

Em sap greu posar-vos les dents llargues amb tanta crònica de tant viatge, però entendreu que vivint a Bolonya, estratègicament situada i molt ben comunicada en tren amb quasi totes les parts del país, i tenint tant de temps lliure, és lògic que aprofitem els dies que no tenim classe -de català o d'italià- per a conéixer un poc -o un molt- Itàlia. I això és el que estem fent.
El 19 de novembre, divendres, vam anar a la propera Mòdena. A mitja hora en tren regional, la ciutat del vinagre balsàmic és una preciositat. Petita i tranquil·la, té un centre històric tancat a la circulació de vehicles, la qual cosa el fa més atractiu encara, en el sentit que passejar pels carrers i perdre-s'hi és un plaer. El centre neuràlgic és la piazza Grande, on hi ha el Duomo, un dels màxims exponents del romànic europeu, us assegure que d'una bellesa suprema. Sabeu que sóc ateu i que estic molt cabrejat amb l'Església catòlica per les seues manifestacions sobre temes que, sincerament, trobe que no l'incumbeix, però això no lleva que reconega el valor artístic (arquitectònic, escultòric, pictòric, etc.) dels diferents temples que visite, i en aquest cas és de justícia reconéixer que la catedral de Mòdena és, fins ara, una de les més boniques que he vist mai. Us ha passat alguna vegada entrar a un lloc i quedar-vos bocabadats, veritat? Doncs això és el que ens ocorregué a Óscar i a mi. Al·lucinats, seria la paraula exacta.
La torre del Duomo s'anomena Ghirlandina i té 89 metres d'altura. Construïda ja fins al cinqué pis l'any 1169, va ser acabada el 1319. Actualment està en fase de restauració, raó per la qual està tapada amb un lones. Malgrat això, les tanques que envolten les bastides reprodueixen la imatge de la torre i també és espectacular. No vam poder pujar-hi perquè el període de visita és d'abril a octubre solament.
L'any 1997, el conjunt format pel Duomo, la torre i la piazza Grande va ser declarat Patrimoni de la Humanitat. Des del meu punt de vista, aquesta consideració és totalment merescuda.
En un costat de la plaça hi ha el Palazzo Comunale, d'època medieval i actualment seu de l'ajuntament de la ciutat. També té una torre ben bonica amb un rellotge grandiós. Sorprenen dos cartells que pengen de la façana principal. Un diu: «Fermiamo le petre. Per la vita de Sakineh» [Parem les pedres. Per la vida de Sakineh]. Em sembla genial que la corporació de Mòdena se sume a la protesta mundial contra la condemna a mort per lapidació d'aquesta dona iraniana. En l'altre, pagat personalment per l'alcalde i els seus assessors, llegim: «I tagli del governo alla spessa pubblica colpiscono tutti: -4,5 milioni 2010, -12 milioni 2011, -16 milioni 2012» [les retallades del govern a la despesa pública afecten a tots: -4,5 milions el 2010, -12 milions el 2011, -16 milions el 2012]. És a dir, Mòdena deixarà de rebre 32,5 milions d'euros del Govern de Berlusconi al llarg de tres anys. Això implica tancar escoles, guarderies, biblioteques, museus, residències per a ancians i discapacitats, centres juvenils i esportius... Tristíssim.
Un edifici majestuós és el palau ducal (segle XVII), cort de la família dels Este. Actualment és la seu de l'acadèmia militar, raó per la qual les visites estan restringides. També és impressionant el Palazzo dei Musei, edifici del set-cents i que des del 1881 acull la Biblioteca i la Galeria Estense i els museus cívics d'arqueologia i etnologia i d'art. Per últim, paga la pena visitar, al costat dels anteriors, l'església de sant Agustí, fundada l'any 1338, tot i que va ser completament transformada el 1663 quan va acollir les exèquies del duc Alfons IV. A l'interior, típicament barroc, hi ha un fragment d'un fresc del segle XIV atribuït a Tomàs de Mòdena, us assegure que d'una bellesa extrema i d'un valor incalculable.
Acaba ací el ràpid recorregut per la ciutat de Luciano Pavarotti, gran tenor que ens deixà fa ja tres anys. Escoltar-lo cantar “Nessun dorma” amb Andrea Bocelli mentre escric aquestes línies és un plaer imcommensurable. Sincerament, no esperàvem trobar-nos una ciutat tan tranquil·la, tan accessible, tan neta i, sobretot, tan bonica, tan històrica i tan artística. Ignorància nostra, per descomptat. Agradable sorpresa, sens dubte.

18 de novembre de 2010

Itàlia s'afona

Probablement estem assistint, Óscar i jo, a un moment històric, l'adéu definitiu de Silvio Berlusconi del govern d'Itàlia. I no penseu que em fa llàstima, no. «Ja toca», diuen molts i moltes per ací. Jo crec que, més que tocar, és necessari. Cal que se'n vaja a la seua residència a Arcore, a part que necessita un descans físic -té 74 anys, poca broma!-, perquè està deixant el país en el més absolut desfici i neguit, en el caos, en un apatia brutal que està fent molt de mal.
El clima polític a Itàlia és irrespirable, insostenible. La confiança dels italians en el govern del Cavaliere ha minvat un 3% en el que portem del mes de novembre, segons un sondeig per a La Repubblica. Escàndol rere d'escàndol, la situació ha derivat en un punt sense retorn, en un carreró sense eixida. El pròxim 14 de desembre, Berlusconi s'haurà de sotmetre a una moció de confiança i a una altra de censura en el Senat i en la Cambra dels Diputats, respectivament. Ell està convençut que no aniran endavant. Jo, en canvi, no ho tinc tant clar. Si les perd, però, no tindrà més remei que convocar eleccions generals.
Itàlia necessita, urgentment, un canvi que, en realitat, va més enllà de substituir Berlusconi per una persona afí a ell. En qualsevol cas, el relleu ha de començar pel seu allunyament del govern i ha de continuar per la modificació de tantes i tantes coses, entre les quals, de manera prioritària, la separació de política i religió. Perquè mentre l'Església catòlica tinga el poder que encara té en aquest país, res canviarà. Ho dic, òbviament, per la situació de l'homosexualitat, però també per altres temes que l'estament eclesiàstic vol controlar-hi. El Papa i tota la jerarquia de cardenals, arquebisbes, bisbes i sacerdots no s'adonen que estem en el segle XXI i que han perdut, afortunadament, molt de poder. Desgraciadament, no tant com voldríem alguns i algunes, i menys a Itàlia, feu que es neguen a perdre de cap de les maneres.
Fins arribar ací, hi ha tota una sèrie de fets que han desencadenat aquesta difícil situació política. De totes i tots són coneguts els guirigalls amorosos del president del Milà, fins i tot amb menors d'edat, adolescents que podrien ser, com a mínim, les seues nétes, si no les seues besnétes. Els seus comentaris fora de to són ja més que habituals i en comptes de provocar ràbia i indignació, fan riure però de llàstima. Acumula nombroses causes, de tot tipus, que té pendent amb la justícia. I l'abandó de l'educació pública i de la cultura fa que n'hi haja per a tirar el barret al foc.
Precisament, dimecres 17 hi hagué una vaga convocada pel sindicat més fort dels ensenyants de primària per la reforma que ben probablement aprovarà, d'ací a poc, la Cambra dels Diputats. Professorat i estudiantat de tots els nivells educatius s'alçà en peu de guerra contra la llei Gelmini, que, entre molts altres desavantatges, elimina fons en educació pública i retalla llocs de treball docents. La cultura perilla a Itàlia, és la conclusió a què vaig arribar després de visitar recentment el Museu Morandi a Bolonya. Un 2% dels quadres exposats estaven tapats amb teles com a senyal de protesta pel 80% de reducció del pressupost que han deixat de percebre els museus al país de la pizza. «Invece di chiudere le sale, i quadri fanno lo sciopero» [en comptes de tancar les sales, els llenços fan vaga], em va dir una de les senyores que vigilava les valuoses obres. I és que si no hi ha diners ni per a comprar fulls o retoladors per a escriure en la pissarra, per a fer fotocòpies o per a tinta per a la impressora és que la situació és molt greu. Vertaderament tercermundista.
Mentrestant, el caos s'apodera de la república veïna. L'administració no funciona, resulta totalment ineficaç i farragosa. Hi ha tantes lleis que neguen altres normes que no hi ha certesa de quina preval. L'esport nacional no és el calcio, no. La virtut més gran és l'astúcia, la picaresca, en italià, la furbizia. ¿I què podem esperar d'un país on aquell que no paga els impostos, aquell que no paga el tiquet de l'autobús, és ben vist i, per contra, qui fa les coses com toca és considerat un panoli, una pobra persona?
Un dels meus professors d'italià em va dir fa poc: «bisogna fuggire dalla Italia » [cal fugir d'Itàlia]. No és el primer que m'ho diu, per cert. Lògicament, li vaig preguntar per què. Aquesta va ser la seua resposta: «L'Italia è ritornata indietro. Se la cultura vede il denaro come unico valore, allora vale solo quello che mi procura denaro. E nel momento in cui il denaro è l'unico valore, tutto è lecito. In Italia tutto si può comprare e la tonica è fare soldi a qualunque prezzo» [Itàlia ha retrocedit. Si la cultura veu els diners com l'únic valor, aleshores només val allò que em reporta diners. I en el moment en què els diners són l'únic valor, tot és lícit. A Itàlia tot es pot comprar i la tònica és fer diners a qualsevol preu]. Em vaig quedar atònit, sincerament. Paraules d'un autòcton d'uns 50 anys, més o menys. No meues!
Crec que Berlusconi encarna, en aquest sentit, l'exemple d'allò que diu el meu ensenyant. De família de classe mitjana milanesa a empresari humil; d'imprenditore a primer ministre d'una de les potències mundials (recordem que forma part del G8 o grup de les vuit nacions més industrialitzades del món i és el divuité país més desenvolupat del planeta, amb una qualitat de vida considerada alta), i de premier a una de les persones més riques i poderoses d'Itàlia, amb un control descomunal de quasi tot, especialment de bona part dels mitjans de comunicació.
Sincerament, em costa entendre aquest misteriós èxit. De fet, no sé si aconseguiré entendre'l mai. En qualsevol cas, sembla que ha arribat el moment de dir adéu, de posar punt i final a una trajectòria amb moltes llums però amb més ombres encara. Itàlia s'afona. Itàlia necessita un altre capità que prenga el timó d'aquest vaixell a la deriva si no vol fer aigües. Aigua que ha començat ja a inundar part de la nau, però per fortuna s'albira, a la llunyania, terra ferma. Esperem que arribe a port la pròxima primavera amb un desembarcament de tota la tripulació sana i estàlvia. Tocchiamo ferro! [toquem ferro].

16 de novembre de 2010

L'experiència de l'amor

«Si me quedara un día de vida, me gustaría pasarlo a tu lado, solos, frente al mar, en Vera, en el Cabo, donde sea, tranquilos, relajados, abrazados...» Aquesta és l'última declaració d'amor que m'ha fet Óscar, anit, poc abans d'anar-nos-en a dormir. La de despús-ahir, aquesta: «me volvería a ir contigo al fin del mundo.» Avui, 16 de novembre, fa onze mesos que ens vam conéixer. Me'n recorde com si fóra ahir. No he oblidat ni el més mínim detall. Tres-cents trenta-quatre dies després, aquelles mirades suggeridores, provocatives diria, s'han convertit en un intens i mutu amor cada dia més fort, més profund, més bonic.
Si gire la vista arrere onze mesos i un dia, ningú diria que jo estaria així d'enamorat i de feliç com estic. Ningú. Ni jo mateix. Perquè, després d'algun intent fallit, estava perdent les esperances de trobar el meu company de viatge. Però aquell dimecres fred i ennuvolat de mitjan desembre es creuà en el meu camí aquest homònim madrileny guapo i amb un punt chulesco que em captivà de quina manera. No sé si va ser la seua mirada, la seua sensibilitat, la seua atenció, el seu somriure, la seua escolta, el seu interés, o tot plegat, però no vaig tardar a adonar-me que aquell taure, un any major que jo i apassionat de Cadis, la tasseta de plata, era l'home de la meua vida.
Quasi un any després puc dir que no em vaig equivocar gens. Óscar forma ja part de mi, de la meua vida. Óscar és el meu amic, el meu company, el meu confident, el meu amant, el meu nóvio, el meu futur marit... Ell m'ha portat l'alegria que no vaig haver de perdre mai i ell també és la persona que, en aquests difícils moments d'adaptació a una nova realitat anomenada Itàlia, està al meu costat, i amb el seu suport incondicional, traduït en una mirada, una carícia, un somriure, una abraçada o una besada, m'espenta per continuar gaudint d'aquesta experiència meravellosa i sense igual.
L'experiència de l'amor... La vida sense amor no és vida. Amor de pare i de mare, de germà i de germana, d'amics i d'amigues, de companys i de companyes, de veïns i de veïnes, de coneguts i de conegudes... però també, i sobretot, de l'home que fa sentir-me la persona més feliç del món, el responsable que aquests petits ulls brillen cada matí en obrir-los, l'encarregat de fer-me somriure cada dia com si fóra el primer i l'últim.
«Si me quedara un día de vida, me gustaría pasarlo a tu lado, solos, frente al mar, en Vera, en el Cabo, donde sea, tranquilos, relajados, abrazados...» No hi ha paraules més belles que les d'un enamorat, i per això et dic, Óscar, públicament i davant del ciberespai, que la millor cosa que m'ha passat en la vida ets tu. T'estime com et mereixes, com solament sé fer-ho, com diu la lletra d'eixa cançó que tant ens agrada...
Quiéreme,
como se quiere por primera vez, quiéreme,
quiéreme,
hasta los restos de la vida,
y quiéreme
como sé que tú lo hacías,
y quiéreme de noche, quiéreme de día,
quiéreme...

14 de novembre de 2010

Ferrara i Comacchio

Un dels objectius que ens vam marcar Óscar i jo abans de venir a viure a Bolonya va ser aprofitar l'avinentesa per a viatjar tant com la butxaca ens ho permetera. I això és el que estem fent, de moment. El passat 12 de novembre vam visitar la monumental Ferrara i la curiosíssima Comacchio.
Ferrara és una ciutat petita, de prop de cent trenta-cinc mil habitants, capital de la província homònima, en la regió de l'Emilia-Romagna. Situada a la vora del riu Po, té una estructura urbanística que remunta al segle XIV, quan era el cap i casal del ducat governat per la família noble dels Este. El disseny, de Biagio Rosetti, la convertí en la primera ciutat moderna d'Europa, fet del qual deriva, fonamentalment, la consideració del centre històric ferrarés com a Patrimoni Mundial de la Humanitat (1995).
L'atractiu principal de Ferrara és que és una ciutat plenament medieval. Està envoltada per més de nou quilòmetres de muralles antigues, la major part construïdes entre els segles XV i XVI. Tancada al trànsit de vehicles, els carrers són tots de vianants, la qual cosa convida al passeig tranquil i relaxat i a la recreació imaginària del nucli antic en temps anteriors.
El monument més destacat és el Castell dels Este, construcció de planta quadrada del segle XIV amb quatre torres defensives i envoltat d'un fossat d'aigua. Altres edificis civils importants són el Palau municipal, el Palau de la Raó, el Palau dels Diamants, el Palazzo Schifanoia, el Palazzo Paradiso -seu de la Biblioteca Cívica Ariostea, on hi ha la més completa col·lecció d'edicions de l'Orlando furioso (1532), de Ludovico Ariosto- i la universitat, fundada el 1391.
Quant a l'arquitectura religiosa, cal esmentar, en primer lloc, la catedral, dedicada a sant Jordi i construïda entre els segles XII i XIV. En segon lloc, l'Arxiu Històric Diocesà, un dels més antics, esmentat ja l'any 955 i que conté importants documents recollits al llarg dels segles per l'Església catòlica. I, per últim, el Monestir del Corpus Domini, on hi ha les tombes de molts d'aquests mecenes de l'art durant el Renaixement.
Com que sempre he pensat que allò més important quan un visita una ciutat, a part de veure-la, és tastar la gastronomia local, vam dinar en un lloc recomanat, l'acollidora Antica Osteria delle Volte i, aconsellats per dos nous amics que ens van fer d'excepcionals guies, Óscar i jo vam compartir uns cappellacci di zucca i un salame da sugo con purè que estava per a llepar-se els dits, da morire, com es diu per ací. El café, acompanyat d'un exquisit dolç, el vam prendre a l'elegant cafeteria que hi ha justament davant del Duomo.
I amb la panxa plena vam posar rumb a Comacchio, la piccola Venezia, com és conegut. Perquè, efectivament, aquest petit poble pesquer, a quaranta-vuit quilòmetres de Ferrara i situat a la desembocadura del riu Reno, a l'Adriàtic, és una Venècia en miniatura. Es tracta de tretze illots units per ponts, que singularitzen, sens dubte, aquesta població del nord-est de la península italiana. Preciós, s'hi respirava la pau i la tranquil·litat que només trobem en nuclis urbans d'escassa població -vora uns vint-i-dos mil habitants- i allunyats de les metròpolis. El passeig pels desèrtics carrers, a la vora dels canals, amb les barques amarrades, a poqueta nit i en una serena vesprada de tardor va ser, creieu-me, una vertadera meravella.
Comacchio és famós per dues coses. D'una banda, per l'heroïcitat de la població contra l'ocupació alemanya a final de la Segona Guerra Mundial, actes pels quals va rebre la medalla de bronze al valor militar. D'altra banda, per la pesca de l'anguila, la millor d'Itàlia, segons m'han dit.
Va caure la nit, i cansats com estàvem -algun dia us contaré l'experiència religiosa que vam tenir, el dia anterior, Óscar i jo amb la pujada, a peu, al Santuari de Sant Lluc de Bolonya-, vam decidir tornar a casa. Teníem per davant encara noranta-cinc quilòmetres amb un Fiat Seicento petit però d'allò més funcional.
Aquesta és la crònica de la segona eixida que hem fet fins ara. La tercera ja la tenim marcada, assenyalada, reservada i anotada en les nostres agendes: el pròxim 29 de novembre, dilluns, tot fent-la coincidir amb els nostres onze mesos junts, visitarem la famosa i esplendorosa Florència, la bella Firenze, bressol mundial de l'art i de l'arquitectura. A part de veure-li el piu al David de Miquel Àngel, intentarem fer-nos una idea general de la grandiosa ciutat, capital de la verda Toscana. Com que en un dia és impossible conéixer una urbs de cent dos quilòmetres quadrats, hi tornarem en una altra ocasió. Ens separen només cent vint quilòmetres i tenim per davant una llarga, apassionant lluna de mel -com ha batejat aquesta experiència una divertida exalumna- sense data d'acabament. “Viatjar és un plaer”, deia fa quasi dos anys. I quin plaer, afegiria jo ara, acompanyat d'un ésser com Óscar i en un país tan espectacular, tan colossal i tan monumental com és Itàlia. Mamma mia!

12 de novembre de 2010

Qui són els homòfobs?

El passat 10 de novembre Óscar i jo vam assistir, per primera vegada, a la quedada del grup Giovani [Joves] de Cassero, el centre LGTBI de Bolonya. S'hi reuneixen cada dues setmanes, els dimecres, de 20.00 h a 23.00 h. Tot i que ens van advertir que la mitjana d'edat no superava els 22 o 23 anys, nosaltres vam voler acostar-nos-hi per saber les inquietuds de la jovenalla italiana gai i lèsbica i, de pas, practicar un poc la llengua, que sempre va bé.
Us he de d'avançar que el treball d'aquest grup de joves no ens va defraudar gens. El tema de la reunió era «Chi sono gli omofobi?» [Qui són els homòfobs?] i el van abordar amb una activitat que ens va semblar d'allò més pedagògica, didàctica i, sobretot, divertida i entretinguda. Es tractava d'escriure, en uns paperets que ens van repartir, el nom de tres persones -o personatges-, vives o mortes, que han verbalitzat o evidenciat alguna vegada actituds o comportaments clarament homòfobs. Després, vam mesclar tots els trossets de paper, com si foren cartes, i d'un en un en tréiem dos i els col·locàvem, a terra, ordenats de més a menys homòfobes. Si tenim en compte que allí érem vora 25 persones, imagineu la llarga llista d'eminències que van eixir a la palestra. Lògicament, quasi totes italianes, per a nosaltres desconegudes, però d'altres mundialment notòries per les seues funestes gestes.
Heus ací els tres noms que hi vaig escriure. Amb el número 1, el senyor Berlusconi, que fa uns quants dies es va lluir amb l'ara ja cèlebre frase: «meglio appassionato di belle ragazze che gay» [millor apassionat de xiques guapes que ser gai]. La resposta de la comunitat LGTBI italiana va ser ràpida i clara: «meglio gay che Berlusconi» [millor ser gai que Berlusconi], títol d'una de les meues entrades més recents i del gran cartell que penja a la porta de Cassero. Amb el número 2, el Papa i tota l'Església catòlica. L'afegitó «i tota l'Església catòlica» volia incloure la tirallonga de sacerdots, bisbes, arquebisbes i cardenals que no tenen una altra cosa millor a fer que malparlar de nosaltres en comptes de posar ordre al si d'una institució plena de pedòfils i d'homosexuals. I, amb el número 3, el popular Mariano Rajoy, qui, segons em conten, ha declarat recentment que no pot comprometre's a mantenir la Llei 13/2005, de matrimoni entre persones del mateix sexe, si guanya les eleccions generals amb majoria absoluta la pròxima primavera.
Els noms que va aportar-hi el meu xic van ser també il Cavaliere, en primer lloc; Benet XVI, en segon lloc, i el bisbe de la diòcesi d'Alacant-Oriola, Rafael Palmero, en tercer lloc, el qual recordem que al gener del 2008 va dir que «l'homosexualitat normalment és una malaltia.»
Una vegada que tothom va dipositar les targetes a terra segons el major o menor grau d'homofòbia que representava, hi va haver un interessant debat entre els xics i les xiques allí presents. Es tractava, bàsicament, de recol·locar alguns noms, entre els quals el del president del Consiglio, papi Silvio -com l'anomenen ací-, que havia quedat situat, sorprenentment, entre els menys homòfobs. Increïble però cert. Óscar i jo vam intentar fer-los veure que el seu president de govern, a part de les pallassades de tots conegudes i els comentaris fora de lloc i de to sobre els gais, no mostra gens d'interés pel col·lectiu, no se'n preocupa. I no solament no proposa lleis de caire social que afavorisquen la comunitat LGTBI, sinó que tampoc no fa res per reduir l'escalada d'actes homòfobs que tenen lloc, dia sí i dia també, arreu del país. Amb aquesta reflexió, i amb el suport d'un parell de xics que hi estaven totalment d'acord, vam aconseguir que, almenys, se situara cap al mig del rànquing. Figurati!
Imagine que tindreu curiositat per saber com va quedar la cosa, veritat? Ecco qua el top ten dels més homòfobs des d'una perspectiva juvenil italiana, després, això sí, d'intenses i assenyades discussions a què ens té poc acostumats la joventut d'avui dia:
1. Adolf Hitler
2. Mamhud Ahmadineyad
3. Robert Mugabe
4. Benet XVI
5. Jörg Haider
6. Sizzla Kalonji
7. Mariano Rajoy
8. André-Joseph Leonard
9. Angelo Bagnasco
10. Enzo Raisi
Totes i tots sabem què va fer el nazi Hitler amb els homosexuals, ni més ni menys el mateix que, noranta anys després, en el segle XXI, fa el president de l'Iran, un dels vuits països del món on encara l'homosexualitat està penada amb la mort. Dantesc! O si no el seu homòleg de Zimbabwe, que mostra públicament la seua homofòbia institucionalitzada amb perles com «els gais i les lesbianes són pitjors que els porcs.»
Heu de saber, abans de continuar amb semblants celebritats, que el següent en la llista, en l'onzena posició, era el nostre bisbe, el lleonés Rafael Palmero. Sort que no entrà un segon espanyol en tan repugnant elenc. N'hi havia prou amb el gallec Rajoy, que ja sabem tots de quin peu coixeja, o siga que passe paraula i així no perd el temps.
Si Ratzinger, Haider, Sizzla, l'arquebisbe de Brusel·les, el cardenal Bagnasco i Enzo Raisi ocupen la resta de posicions deu ser perquè les han dites ben grosses. Vegeu, a tall d'exemple, les recents declaracions del cap de l'Església catòlica belga: «la SIDA és el castig diví per als gais.» I com que sé que en el fons us agrada llegir les barbaritats que pot arribar a proferir un ésser humà per sorprenents, us oferiré ara els comentaris d'altres il·lustres pròcers que van sorgir durant l'amena i instructiva vetlada.
Renato Zero, destacat cantant, actor, compositor i showman italià, va dir en una ocasió: «he declarat que sóc homosexual per no haver de fer el servei militar. Però no és veritat. Jo sóc de tota una altra pasta.» Roberto Calderoli, ministre de les Reformes Institucionals en el segon govern de Berlusconi, va obsequiar-nos amb aquesta meravella: «i si encara no s'ha entés, ser maricó és un pecat capital i, per tant, qui reconeix una cosa així està destinat a les flames de l'infern.» Renzo Bossi, fill del conegut dirigent de la Lega Nord italiana, ens il·lustrà amb un «en la vida pense que s'ha de tastar tot excepte dues coses: els culs i les drogues.» Alessandra Mussolini, néta del dictador, considera que «millor fascista que gai.» Francesco Rutelli, alcalde de Roma entre 1993 i el 2001, ha manifestat que «les minories homosexuals no han de ser discriminades, però és una errada allò que ha decidit l'Espanya de Zapatero quan ha establit que les parelles homosexuals puguen adoptar xiquets; nosaltres no ho consentirem mai.» Paola Binetti, metgessa, pedagoga i política italiana que pertany al Partit Democràtic, i jo crec que amiga o lectora acèrrima del psiquiatre -i numerari de l'Opus Dei- Aquilino Polaino, considera que «l'homosexualitat és una desviació de la personalitat: un comportament molt diferent de la norma escrita en un codi morfològic, genètic, endocrinològic i caracterològic.»
D'insensateses com aquestes, n'hi ha un fum. Dues més, esperpèntiques, i acabe. L'ultracatòlic Rocco Buttiglione opina que «ser gai és, moralment, erroni, com ho és l'adulteri, no pagar els impostos o no donar diners als pobres.» Jas! I l'última, però agarreu-vos que vénen corbes. Rosy Bindi, política italiana que pertany també al Partit Democràtic, diu que «és millor que un xiquet estiga a l'Àfrica amb la seua tribu que no que cresca amb dos homes o amb dues dones, amb pares gais.» Perdoneu, però m'acabe de quedar mut.
Així estan les coses a la bella Italia, així. Entendreu ara per què és important que els i les joves gais, lèsbiques, bisexuals, transsexuals i intersexuals de la república veïna es reunisquen cada quinze dies i parlen d'aquestes i de moltes altres coses que els afecten directament. Si podem tirar-los una mà i ajudar-los a veure que la situació al seu país, més enllà de la passarel·la de Milà, dels canals de Venècia, del Coliseu romà o de l'exquisida pasta, és molt més greu del que creuen, bé. I si pel mateix preu Óscar i jo aprenem una miqueta d'italià, també bé. Mentrestant, però, l'homosexualitat a Itàlia és viscuda amb dificultat i, sens dubte, no amb la normalitat que estic segur que una bona majoria d'italians i italianes voldria. Encara queda, per tant, molt camí per recórrer. Pian pianino, com diria Dèborah, la propietària de la casa on vivim.