24 d’octubre del 2010

La universitat italiana en el segle (X)XI: segona part

Com podeu veure, no tinc gaires classes però tampoc no m'avorrisc: he d'estar pendent i darrere de tot, si no... Em passe els matins amunt i avall, d'ací cap allà. Sort que em van donar, el primer dia, una clau per a poder usar l'ascensor, que com avisa el cartell, és d'«uso esclusivo per i docenti» [ús exclusiu dels docents]. Al principi vaig pensar: «una clau per a pujar només dos pisos?» Però ara entenc per què cal tenir-ne. Per cert, que l'ascensor és més lent, com diria el meu germà, que el caballo del malo. Jo no he volgut cronometrar quant tarda a pujar les dues plantes, però no exagere si dic que 45 segons o més. És desesperant. Jo, però, m'hi he acostumat ja. Crec que l'ascensor del castell de santa Bàrbara d'Alacant, que no funciona quasi mai, és més ràpid que aquest.
I així tot. Mireu, en el corredor on tinc el despatx hi ha un lavabo, que també és -l'Itàlia jeràrquica- d'«uso esclusivo per i docenti.» L'altre, el de l'alumnat -que, per cert, és mixt- es troba un poc més lluny. No sé com, després de tot el que us he contat fins ara, se'm va ocórrer l'altre dia baixar a la consergeria i demanar-ne la clau. D'entrada, la resposta va ser: «oh, mamma mia, non ne sappiamo nulla, di questa chiave» [oh, mare meua, no en sabem res, d'aquesta clau]. I jo vaig pensar: «comencem bé!» I, de sobte, la conserge em dóna una manoll de claus, totes velles i antigues, grans i rovellades, i em diu: «provaci, e se qualcuna apre la porta, per te» [prova-hi, i si cap obri la porta, per a tu]. I allà que me'n vaig jo, amb les claus a la mà que semblava sant Pere, i les hi fique totes, una per una. Penseu que n'hi havia cap que obrira la porta? La resposta ja la sabeu. Hi baixe de nou, li dic que cap clau obri la porta i, aleshores, me'n dóna una altra i em solta «provaci con quest'altra, e se no, non ce l'abbiamo» [prova-hi amb aquesta altra clau, i si no obri, no la tenim]. Torne a pujar-hi, ho intente i tampoc no l'obri. Solució de la subalterna: que li la demane a qualsevol altre professor i me'n faça una còpia. Encara que, ateses les circumstàncies, crec que és millor no tenir clau del lavabo, perquè si hi entre, crec que em tocarà netejar-lo una vegada a la setmana, baixar a demanar paper higiènic -ah, no, hauré d'anar a comprar-lo, que el paper no el dóna la universitat!- i, potser, fins i tot anotar el consum d'aigua que marca el comptador. I quan faça tot això, ja m'hauré pixat -o vés a saber tu- damunt. Permeteu-me que m'ho prenga amb un poc d'humor, perquè si no...
I ara ha arribat el torn del que ja he batejat amb el nom de «la peripècia de la smart-card.» La smart-card no és ni més ni menys que el que en la Universitat d'Alacant seria la targeta d'identificació universitària (TIU) com a personal docent o investigador (PDI). Primer de tot, vaig haver d'agafar cita per a fer-la. El dia d'abans, però, em telefonen i em diuen que l'administrativa està malalta i que si puc passar-hi la pròxima setmana. Quedem per a un dilluns a les 9.00 h. El dijous anterior em tornen a telefonar i em diuen que si en comptes de les 9.00 h pot ser a les 12.30 h. Arribe a l'hora i em trobe dues dones. Una està ensenyant l'altra, que és nova. Me la fan, després d'equivocar-se i de tenir-me allà vint-i-cinc minuts o més. Una vegada feta, cal activar-la, perquè aquesta targeta serveix també per a fer tasques docents com ara el registre de les classes, la convocatòria d'exàmens, l'avaluació en forma d'actes, etc. La que sap fer-ho, a les 13.00 h, s'alça, es posa la jaqueta i diu que se'n va, que fa tard i que la baby-sitter està esperant-la. I deixa l'altra sola. Aquella agafa i em diu: «è il mio primo giorno di lavoro ed è la prima volta che faccio questo, quindi no so se saprò farlo» [és el meu primer dia de treball i és la primera vegada que faig això, per tant no sé si sabré fer-ho]. I, efectivament, no va saber fer l'activació de la targeta. Em diu que m'hi passe dos dies després a primera hora, que hi serà la companya. Al dia següent, em telefona i em diu que no hi vaja, que ja es posarà en contacte amb mi el CESIA -el servei d'informàtica de la universitat- per a facilitar-me les instruccions per a activar el badge, com també l'anomenen. Rep el correu. Hi ha les instruccions. Són quatre passos. El primer, més simple impossible, consisteix a ficar la targeta en el lector. Però què lector, si no en tinc? Els escric un correu electrònic i els dic que no tinc lector. Em contesten: «ti devi rivolgere alla facoltà e chiederlo a loro» [t'has de posar en contacte amb la facultat i demanar-los-el]. Sí, la facultat, però a qui? A la degana? Al conserge? A l'oficina didàctica? Socors! Canvie de plans. Me'n vaig al Centre Informàtic del departament a fer-ho. Tenen un lector. Però la meua targeta és novíssima, la més recent, i no la llig. Cal, aleshores, que m'instal·le un programa. I lamente haver de detindre aquest apassionant relat, perquè imagine que us ho esteu passant d'allò més, però en aquest punt és on s'ha quedat, ara com ara, la gesta. Ha de venir-hi un informàtic, perquè, és clar, «le suggeriamo di farsi supportare dal tecnico informatico della struttura per le operazioni di installazione del driver» [li suggerim que es pose en contacte amb un tècnic informàtic de l'estructura per a instal·lar el driver]. Qualsevol s'arrisca a fer-ho tot sol, per a carregar-me l'ordinador. Em fan pagar-lo!
En fi, açò està fent-se ja molt llarg i podria no acabar mai. Però no vull deixar de contar-vos una altra aventura, encara pitjor, perquè em deixen inscriure gratuïtament en un curs d'italià, atés que en la convocatòria de selecció de professors de català a l'exterior 2010 de l'Institut Ramon Llull deia, literalment, «accés gratuït a cursos d'italià.» Primer vaig anar al Dipartimento Amministrativo Relazioni Internazionali (DIRI) a informar-me'n. Em van dir que allí no era, que anara al Centro Interfacoltà di Linguistica Teorica i Aplicada Luigi Heilmann (CILTA), que si fa no fa és el servei lingüístic de la universitat. Una xica estressada m'atén de mala manera. Jo hi insistisc i aconseguisc que faça una telefonada i que se n'informe. Li diuen que els cursos estan ja plens, que en tot cas per al segon quadrimestre sí, tot i que hauria de pagar la quota (210 €; el curs té 30 hores més 20 de laboratori) com si fóra un estudiant o un professor visitant. Li dic que no sóc ni estudiant ni professor visitant. Parle amb l'amable i gentil Patricia Gómez, alacantina del barri de Sant Gabriel i professora de castellà en el centre. Ella, alhora, ho fa amb una de les responsables, que li diu que hi vaja amb la documentació. M'hi presente amb la meua convocatòria fotocopiada i em reunisc amb els gestors de la Secretaria de Direcció. Els expose el cas i diuen que ho han de consultar, però que mentrestant faça el test de nivell escrit i oral per veure quin curs hauria de fer, ja que sospiten que tinc un nivell més alt del que ells em poden oferir. El faig i l'endemà rep un correu electrònic en què se m'informa que podria accedir a un B2 i, damunt, en un horari boníssim que no se'm solapa amb les meues classes. Al dia següent, però, rep una telefonada d'un dels gestors amb qui m'havia entrevistat i m'informa que han consultat el conveni entre l'Institut Ramon Llull i la Universitat de Bolonya i que no s'hi diu, en cap moment, que el professor o la professora de català en qüestió tinga dret a cursos d'italià gratuïts. I jo em quede amb una cara de pasta de moniato impressionant. O siga que hi ha un paper que diu una cosa i un altre que diu justament la contrària, o millor dit, que no la diu. Això és Itàlia, fills meus. El tema, de moment, està en standby, és a dir, estan consultant-lo, mirant-lo, estudiant-lo, pel que veig detingudament. Vés a saber sap quan me'n diran alguna cosa. Potser quan el curs ja haurà acabat, segur.
Heu de saber, perquè acabeu d'entendre un poc el panorama i us feu una idea del surrealisme de la situació, que l'horari d'atenció al públic és, en general i no solament en la universitat, sinó en l'adminitració pública italiana, de 9.00 a 11.15 h. Ah, i una vesprada a la setmana, normalment de 14.30 a 15.30 h. Entendreu que amb aquests horaris siga difícil resoldre les gestions en un dia, veritat? Ni en un, ni en dos ni en una setmana. Com veieu, encara hi ha gent que treballa menys que jo.
I finalitze ja aquest seguit d'anècdotes bolonyeses amb el relat, breu, del meu començament de curs. Us avançaré, en primícia, que he hagut d'anar jo a buscar l'alumnat, després que la primera setmana no apareguera ningú per classe. Com us ho dic. Ho vaig comentar en l'oficina didàctica de la facultat i em van dir que no era tan estrany, perquè els estudiants fan la matrícula de novembre a Nadal. Em van suggerir que organitzara, com fan els altres docents de llengües minoritàries, una presentació de les assignatures de català. I ho vaig fer. Vaig decidir el dia i vaig posar-me mans a l'obra. Vaig penjar un avís en la pàgina web de la facultat; vaig fer cartells i els vaig col·locar per tot el departament; vaig enviar els cartells per correu electrònic a les altes esferes de la facultat; vaig editar els programes de les matèries en la pàgina web... Enteneu ara per què deia que vaig haver d'anar a buscar la parròquia, si no a casa, sí per la universitat? Així és com vaig aconseguir que el dia assenyalat vingueren 6 alumnes a classe. 6, el meu nombre preferit. Aquesta és, de moment, la xifra no oficial d'estudiants que tinc. Supose i espere que augmente un poc en les pròximes setmanes. Piano piano.
Jo crec que tot el que he contat podria perfectíssimament inspirar Almodóvar per a fer una pel·lícula, perquè és tal com ho he descrit, no hi he exagerat gens ni mica. En poques paraules, és una desorganització tremenda, un autèntic i vertader caos, per a mi inexcusable tractant-se de l'administració pública i, ni més ni menys, de l'Alma Mater Studiorum, la Università degli Studi di Bologna, amb 922 anys d'existència i més de cent mil alumnes matriculats. La justificació és que l'educació a Itàlia viu en aquests moments forts retalls pressupostaris per la destructiva crisi mundial que vivim. Els ricercatori [investigadors] estan en una situació molt precària i s'han negat a fer les classes que, oficialment, no els corresponen fer. El govern berlusconià amenaça d'expulsar-los de les universitats. El professorat que es jubilarà al llarg d'aquest curs acadèmic a Bolonya, vora uns 250 docents, no serà substituït de cara a l'any escolar 2011/2012. I el pròxim 29 de novembre, ben probablement, serà aprovada en la Cambra dels Diputats la coneguda Llei Gelmini -cognom de la ministra d'Educació- en el que sens dubte és una passa més cap a la privatització de l'educació pública italiana.
Ara entenc per què hi havia tantes turbulències en el viatge a Bolonya el passat 1 d'octubre. He retrocedit en el temps, però no un any ni dos, sinó uns quants segles. Ni més ni menys, acabe d'aterrar en la universitat italiana del segle (X)XI, precisament el de creació de l'ateneu bolonyés l'any 1088. Jo crec que els companys de la Universitat de l'Havana, a Cuba, o la Universitat Jamia Millia Islamia de Delhi, a l'Índia, ho tenen millor que jo. O, almenys, sabien on anaven i ho feien preparats i conscients de la realitat que els esperava. A mi, en canvi, tot i que me n'havien parlat, reconec que la situació m'ha agafat de sorpresa i que no esperava que fóra tan exagerada. Que hi farem! Paciència i una canya, com diem a la terreta. Así son las cosas y así se las hemos contado, com diria Ernesto Sáenz de Buruaga. Continuaré informant-vos-en.

La universitat italiana en el segle (X)XI: primera part

Itàlia, bressol de la civilització occidental, és un país que no deixa indiferent a ningú. El funcionament de l'administració en general, i la universitària en particular, tampoc. A continuació us parlaré del meu dia a dia a la Universitat de Bolonya, exemple paradigmàtic dels ateneus italians.
L'edifici en el qual tinc el despatx és la seu del Departament de Llengües i Literatures Estrangeres Modernes, situat al carrer Cartoleria núm. 5. Pertany a la Facultat de Llengües i Literatures Estrangeres, creada el 1995 i que es troba al carrer Filippo Re núm. 8, a un quart d'hora o vint minuts a peu d'aquell. Mentre que el departament és una construcció laberíntica, antiga i decadent, antic col·legi jesuïta de sant Lluís (segle XVI), la facultat, en canvi, és un immoble recent, modern, nou. El primer, tot i que vell i decrèpit, és bonic per dins. Té una escalinata llarga i costeruda a l'estil dels palaus imperials, amb estàtues de divinitats gregues decapitades i sense extremitats superiors pel pas del temps. Hi ha també un pati amb un enorme, altíssim, gegantesc i jo crec que centenari arbre al bell mig que el converteix en un lloc tranquil i amb molta pau. Filippo Re, per contra, és una edificació actual on hi ha el deganat, l'oficina didàctica, dependències administratives vàries i aules completament equipades.
I parlant d'aules, tinc classe en els dos llocs. Els dilluns, al departament; els dimarts, a la facultat. Sí, sí, heu llegit bé: dilluns i dimarts només. Treballe dos dies a la setmana i en descanse cinc. Ja sé que bona part dels mortals treballa cinc dies i en lliura dos, però jo no. I no és que no siga mortal, que me n'aniré d'ací com vosaltres algun dia, sinó que he concentrat tota la docència -deu hores i mitja en el segon quadrimestre; sis tan sols fins a Nadal-, més una hora de tutoria, a començament de setmana. És el que té ser lettore, o com em diuen ací, il professore Banegas, tot fent esdrúixol el meu cognom.
Les aules, deia, deixen un poc a desitjar. La del departament que m'ha estat assignada, la núm. 53, és una sala ben petita, freda, inhòspita, amb dues taules juntes i cadires al voltant -i hauríeu de veure quines taules i cadires; només us diré que les del camp de la chacha Carmen al Verdegàs (Alacant) són més noves- i una pissarra també molt xicoteta i poc més. Millor dit, res més: ni perxes, ni armaris, ni ordinador, ni projector, ni retroprojector... Les noves tecnologies, segons sembla, no han arribat encara a Itàlia, però sí l'última moda en ulleres de sol, mocadors per al coll o sabates de vestir a uns preus exorbitants per a la butxaca d'un aturat i d'un ensenyant humils com som nosaltres. És tan diminuta l'aula que he decidit que faré classe al despatx: és igual de gran i, almenys, tinc accés a Internet i a l'ús de recursos sonors, imprescindibles per a l'aprenentatge d'una llengua estrangera. Quant a l'aula 3 de la facultat (però de psicologia), és un poc millor però tampoc és per a llançar coets. Simplement, és bastant més gran i té retroprojector, que ja és. Però la pissarra és també minúscula i no hi ha tampoc ordinador o radiocasset. En realitat, l'aula s'anomena Ex-Museo de Fisica perquè sembla que va ser això, un museu de física. I a Itàlia, com veieu, fa igual nou que noranta: una aula d'una disciplina científica com és la física aprofita ara per a fer classe de llengua i lingüística catalana. Al·lucinant! O com diuen ací, que em fa molta gràcia, caspita!
Les aules grans, aquelles en què s'imparteixen les assignatures comunes o amb més reclam, com ara l'anglés o el castellà -que ací anomenen espanyol-, sí que disposen de pissarres en condicions, computer -denuncie la impassibilitat de la llengua italiana per a fer front a la invasió d'anglicismes a què està sotmesa des dels anys vuitanta- i projector. I micròfon fins i tot, que fa falta, perquè en ma vida he vist unes classes tan massificades com les de lingüística general o llengua castellana d'ací, plenes de gom a gom, amb totes les cadires ocupades, estudiants drets, asseguts a terra, col·locats en la taula del professor, a la porta, al corredor... És un autèntic apilotament d'alumnes, a parer meu infrahumà i vergonyós.
Pel que fa al despatx, l'he trobat bastant brut i ple de pols. No he tardat a saber que el personal de neteja no hi entra. He preguntat per què en consergeria, on he fet ja amistat amb Anna, Pietro i Michelangelo, i la resposta que he obtingut paga la pena que us la reproduïsca literalment -vosaltres, però, visualitzeu el típic gest que fan els italians amb les mans: «macchè, Òscar, sei in Italia, qua è così» [però què dius, Òscar, ets a Itàlia, ací és així]. He passat d'una universitat en què cada matí Chelo i M. Dolores passaven a buidar-me la paperera i netejar-me la taula a una universitat que no té pressupost suficient per a aquesta i moltes altres coses que, tot seguit, comentaré. He de dir, però, que no m'he mort per torcar la pols dels prestatges o deixar net com una patena el teclat, la pantalla, la taula i el telèfon, però em sembla un poc aberrant que en el país de la imatge, en la universitat més antiga d'Occident, no netegen, ni que siga una vegada per setmana, els despatxos del professorat.
I no solament això, sinó que, sabedor que no hi entren, vaig traure a la porta una bossa plena de coses de les quals volia desfer-me amb el corresponent cartell -em va avisar que el posara Marcos, el lector d'intercanvi mexicà que ocupa el despatx del costat- DA BUTTARE [per a llançar]. Més d'una setmana ha estat la bossa allí, esperant que algú la retirara. En dues ocasions ho vaig comunicar en la consergeria, des de la qual havien de passar l'avís al personal encarregat. Fins i tot vaig dir-los que la baixava jo, que no tenia cap inconvenient a agafar-la i portar-la on em digueren, però la resposta d'un dels bidells va ser: «no, per favore, tu sei un professore, ognuno deve fare il suo lavoro, questo non tocca a te» [no, per favor, tu ets un professor, cadascú ha de fer el seu treball, això no ho has de fer tu]. Com si un professor no puga agafar una bossa plena de papers i portar-la al contenidor de la brossa. Sense comentaris.
I si no doneu crèdit a les meues paraules, prepareu-vos per al que ve a continuació. La impressora del despatx no té tinta. Vaig comunicar-ho a la Secretaria de Direcció el primer dia i l'administrativa em va dir que li ho diguera al meu responsable acadèmic. Parlar amb el professor Marchetti, de literatura hispanoamericana, és un poc difícil, perquè és un home molt ocupat, i d'ací a poc imagine que encara més, ja que a partir de novembre serà el nou director del departament. Aleshores li vaig escriure un correu electrònic -que sé que els llig, tot i que no els contesta- i li ho vaig comentar. Efectivament, va donar l'ordre a la secretària -quina volta, veritat?- perquè l'encarregara. D'això fa més de quinze dies. A hores d'ara, encara no la tinc. Suposadament havia d'haver arribat fa dos dies. Ara m'han dit que despús-demà. En fi, un mareig increïble per a un simple cartutx de tinta. O no?
Mentrestant, però, si he d'imprimir qualsevol cosa, ho faig al Centre Informàtic, situat a l'altra punta del departament. Concretament, he de baixar a la planta baixa, creuar el pati, agafar l'ascensor, pujar a l'últim pis -un quart, amb la lentitud de l'elevador, de la qual us parlaré després-, travessar una mena de sala d'estudi, pujar unes escales i, quan arribe a la sala Altana, que així es diu, estic per a morir-me, de veritat. I, és clar, si se m'obliden els fulls -que alguna vegada m'ha passat-, he de desfer el camí, agafar-los i tornar-hi. Perquè per a imprimir qualsevol cosa, tant a l'aula d'informàtica com al despatx, el professor ha de posar els fulls. Com ho llegiu. I direu: «però els fulls, te'ls donen en secretaria o en consergeria, no?» Doncs no. Els fulls, suposadament, els he de comprar jo en qualsevol papereria. De moment n'hi havia un paquet a mitges al despatx. I gràcies al meu capo, després de dues telefonades a la consergeria, he aconseguit que me'n donen un paquet més, però sota la signatura i el registre de la data en què l'agafava i com un favor, perquè, segons la bidella, «i professori a contratto non hanno diritto alla carta» [els professors contractats no tenen dret a paper]. Tota aquesta odissea, creieu-me, per a un paquet de fulls. Per l'amor de Déu!
En voleu una altra? Ací va. Per a fer fotocòpies cal una targeta que, lògicament també, el professor ha de comprar al preu d'11 €. Jo he tingut la sort que Giovanni me n'ha donat una, la seua. Encara no l'he provada, vull dir, no sé quantes fotocòpies hi queden. El cas és que, per a fer publicitat de les classes de català, em va dir que fera un cartell gran, de grandària A3, i que el penjara a l'entrada de l'edifici. De A4, ja n'havia fet i penjat un fum. Per a fer aqueixa fotocòpia, la targeta que ell em va donar no servia. Imagineu-vos, per tant, el que vaig haver de lluitar perquè me la feren: parlar amb el conserge, que ni tenia ganes ni tampoc targeta per a fer-la; anar a la biblioteca, demanar-li-ho a Alessandra -un encant de xica-, provar a fer-la en una màquina, després en una altra, comprovar que hi havia paper -el calaix on es col·loca el paper, tancat amb un cadenat-... En fi, una història que, sincerament, em sembla inimaginable en qualsevol universitat espanyola. Una fotocòpia! La meua amiga Sílvia, de Mutxamel, diria en aquest cas: «per a cagar-se i no torcar-se.» Doncs això.
Al despatx vaig trobar unes caixes amb llibres que l'Institut Ramon Llull havia enviat al novembre de l'any passat. Misteriosament, encara romanien tancades. Les vaig obrir i era la Gramàtica del català contemporani de Joan Solà (3 vols.), l'Obra completa de Pompeu Fabra (5 vols.) i el segon tom del Petit atles lingüístic del domini català, de Joan Veny. Calia, per tant, portar-los a la biblioteca perquè els catalogaren. Quant de temps direu que han tardat a inventariar nou llibres? Ni us ho dic. El cas és que els exemplars ja són al meu despatx amb la resta d'obres que formen la biblioteca de llengua i literatura catalanes.

21 d’octubre del 2010

Grande fratello

El passat 18 d'octubre, a les 21.10 h, va començar -amb un preciós homenatge a un concursant anterior mort en un accident aeri- l'onzena edició del Gran hermano italià, el Grande fratello, un programa que si ja a Espanya és un autèntic xou d'impacte, jo crec que ací ho és encara més. I ara entendreu per què. Però primer he de dir, encara que no ho creureu, que era la primera vegada, en les més de dues setmanes que som a Bolonya, que Óscar i jo engegàvem el televisor i ens disposàvem a veure alguna cosa. No som molt donats a la televisió, però la gal·la inaugural d'un concurs com aquest i a Itàlia, de veritat, no ens la podíem perdre. I, més a més, sense pràcticament pauses per a la publicitat.
Tinc entés que a Espanya va començar, un dia abans, GH 12. Ací van per l'11. Fins i tot en açò estem més avançats que Itàlia! Amb aquesta nova reflexió en veu alta no pretenc, ni de bon tros, fer una anàlisi rigorosa de les diferències entre un format i l'altre. Ni pensar-ho. Però sí que comentaré algunes coses que, simplement, m'han sorprés.
En primer lloc, ací entren al nou habitacle com qui arriba a casa de nit després d'un dur dia de treball i xopat per la pluja. Quando arrivo a casa, ecco, capuccino delicioso... Vull dir, no hi entren amb la pompa amb què ho fan a Guadalix de la Sierra. En absolut. Hi arriben en cotxe, saluden la presentadora i l'escàs públic que hi ha i cap a dins. Rapidet, com ha de ser, sense tant de romanç. Primera gran diferència. Punt per a Itàlia!
Segon, no sé com és enguany la casa espanyola, però la d'ací és una autèntica passada i jo m'atreviria a dir -perquè he vist l'inici de totes les nostres edicions- que és molt més bonica que la millor nostra. Tampoc no em detindré ara a descriure-la, però us assegure que mola molt.
Tercer, els concursants, a mesura que hi van entrant, no se saluden, o si ho fan és d'una manera molt freda. He vist com, lluny de fer-se abraçades bèsties i besades sentides com acostumem a fer nosaltres, els xics donaven la mà a les xiques, però, en canvi, si dos xics ja es coneixien dels càstings, es feien dos petons i tan tranquils. Em va cridar molt l'atenció això. I tampoc no s'acomiaden els rivals quan un rep la notícia que hi entra i l'altre no. Un poc fort, no? Un poquito de educación, por favor. En canvi, sí que vaig observar com es feien vertaderes radiografies, de dalt a baix, els uns als altres. I els comentaris sobre com anaven vestits no tardaven a arribar. Curiós, veritat? No, no, no. Som a Itàlia, el país de la moda, la passarel·la de Milà, el melic del món. Les italianes, i sobretot els italians, antes muertos que sencillos.
I parlant de l'elegància dels concursants. No exagere quan dic que, almenys els xics, són guapíssims i estan boníssims. Si no em creieu, mireu la pàgina web següent i comproveu-ho: www.grandefratello.mediaset.it. Són autèntics models. I, és clar, ací ve la meua crítica: no és versemblant! Perquè és cert que en el nostre Gran hermano, en totes les edicions, sempre es cola algun guapetot, però que tots els tios siguen d'escàndol, estareu d'acord amb mi que no és gens creïble. Són l'estereotip de la bellesa italiana, atenció, tant ells com elles, perquè que jo siga gai no significa que no m'hi fixe o que no puga dir que una xica està bé. Però jo em pregunte: on hi ha una dona entrada en anys com l'entranyable Mirentxu (GH10)? On hi ha una naneta com Almudena (G10)? On hi ha una persona amb una minusvalidesa com Toscano (GH11)? On hi ha exprostitutes, lesbianes, gais, transsexuals, cabrers, militars i exmilitars, mestresses de casa i tantes i tants personatges que han passat per les diverses, pesades i repetitives edicions d'aquest incansable programa? On hi ha...
Hi ha, però, un gigoló. Aquest és el concursant més controvertit d'aquest any en el Grande fratello, un xic de 36 anys, Giuliano, que exactament s'ha definit com a «accompagnatore per signore» [acompanyant de senyores]. La polèmica està servida en els mitjans de comunicació d'un país com Itàlia, retrògrad per a aquestes coses -i tantes altres- a més no poder.
Al plató, que es troba al costat de la casa i que és molt més gran i també molt més modern que el nostre -el terra, per exemple, és una grandíssima pantalla on es veu la casa en directe- hi ha la conductora de tot aquest embull. És Alessia, una xica jove, rossa, alta i, com no podia ser d'altra manera, guapa, a l'estil de Paula Vázquez o d'Anne Igartiburu. Res a veure amb la nostra arrugada Mercedes Milà, irònica i parcial com ella sola, però des del meu punt de vista, una de les millors periodistes televisives de tots els temps. Vegeu, si no, un capítol qualsevol de Diario de. Fantàstica, professional, combativa, perseguidora d'injustícies i maldats, guerrera, insistent, tenaç...
Nando, Norma, Davide, Pietro, Rosa, Francesca, Giuliano, Clivio, Margherita, Angelica, Andrea, Guendalina, David, Ferdinando, Sheila i Cristina. Aquests són els noms dels primers setze concursants que voluntàriament han decidit entrar en una casa per conviure fins que l'audiència -sempre sàvia- decidisca qui s'emporta els 250.00 € de premi. Mentrestant s'hauran de sotmetre, cada setmana al plató, als comentaris d'un col·laborador efeminat de llengua viperina que els jutjarà per tot allò que faran i que no faran. Comentarista que ja en la primera gal·la va dir «il Grande fratello se conferma come lo specchio della società» [el Grande fratello es confirma com l'espill de la societat]. En un principi vaig dir: tururú! Però ara, pensant-ho bé, crec que té raó: aquest xou all'italiana no és més que un reflex de la societat, societat de moltes aparences i de poca humilitat, societat hipòcrita que algú, molt encertadament, ha definit com l'escuma del caputxino, el petit aparador d'uns grans magatzems.
No vull, en qualsevol cas, quedar-me amb aquest sabor amarg de boca. Per això us diré que almenys veure el Grande fratello l'altra nit va ser un exercici lingüístic de més de tres hores. Millor que una classe, i ho diu un ensenyant de llengua. Hi haurà qui dirà: «però quin exercici lingüístic, un programa coent, ordinari i barroer com aquest!» Potser! Però, en el nostre cas, ens va servir per a aprendre italià, que és, al cap i a la fi, allò que hem vingut a fer ací. O no? Ergo, dilluns que ve, més i millor!

17 d’octubre del 2010

In memoriam

El passat 16 d'octubre va morir a València, als 87 anys d'edat, M. Carmen Cuesta. Probablement no coneixeu aquest nom, però si us dic que era una de les supervivents de les «tretze roses», de segur que més d'un i d'una ja sabeu per on van els tirs. Companya de les tretze xiques i xiquetes que van ser assassinades la matinada del 5 d'agost de 1939 a les portes de l'actual cementeri madrileny de l'Almudena per pertànyer a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), la Peque, com la coneixien per ser la menor de totes elles, va ser condemnada a dotze anys de presó i al desterrament a 350 km de la capital una vegada que va aconseguir la llibertat. És, certament, el drama tràgic de tota una família. La seua germana, Angelita, també va ser detinguda, tot i que la van deixar lliure per no pertànyer a les JSU. En canvi, el germà sí que va ser empresonat; i el pare, afusellat juntament amb dèsset homes més.
La història d'aquestes joves, per a mi autèntiques heroïnes, va ser novel·lada en el trepidant llibre de l'escriptor i periodista Carlos Fonseca, Trece rosas rojas (Madrid, Temas de Hoy, 2005), que us recomane que llegiu. Història -jo diria que llegenda- que l'any 2007 el director Emilio Martínez-Lázaro va portar a la gran pantalla sota el títol de Las trece rosas, amb un èxit de taquilla més que merescut.
No mentisc quan dic que aquesta pel·lícula és, des que la vaig veure al cinema una vesprada de diumenge la tardor de fa ja tres anys, la meua favorita. Com quasi tots els assistents, vaig plorar, sí, moltíssim, de ràbia i d'impotència, perquè l'assassinat d'aquestes adolescents va ser, des del meu punt de vista, una injustícia majúscula que quedarà ja per sempre en els annals de la trista i obscura història de l'Espanya franquista. I m'agrada tant aquest film que una setmana abans que morira la protagonista d'aquest petit homenatge el vaig tornar a veure, a Bolonya, amb el meu xic. De nou les llàgrimes recorregueren les meues galtes. Inevitable.
No sóc ni un gran cinèfil ni un crític solvent de l'anomenat seté art. Fa igual. Puc dir, com un simple espectador més, que estem davant d'un drama històric brillant, excel·lent: el relat d'uns fets lamentables interpretats de manera magistral per unes grans actrius -entre les quals hi ha Pilar López de Ayala, Verónica Sánchez, Goya Toledo i Luisa Martín- i dirigit, com no podia ser d'altra manera, per un gran cineasta.
Amb la notícia de la mort d'aquesta senyora, rememore de nou el sentiment que m'envaeix sempre que recorde aquest trist episodi de la nostra història recent. Perquè tretze donetes condemnades a mort per defendre la llibertat em sembla una acció aberrant, indigna i menyspreable que no pot tornar a repetir-se mai més, la memòria d'aquestes lluitadores mai serà oblidada ni esborrada de les pàgines que, precisament, escrivim els humans amb els nostres desafortunats actes. Descanse en pau.

L'homosexualitat més enllà de les nostres fronteres

M'acabe de traslladar, per motius de treball, a l'estranger. De moment, no diré el nom del país, així juguem a veure qui l'encerta primer.
És obvi que ací hi ha gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i intersexuals, com en qualsevol altre racó del món. Però, aparentment, no hi són, o millor dit, no existeixen, almenys públicament. Ho dic perquè és difícil trobar pel carrer dos xics o dues xiques de la mà. És difícil, però no impossible. Jo n'he vist. Tampoc no sé si eren parella o era un gest d'amistat, ja que ací dues amigues poden agafar-se del braç, de la mateixa que dos amics se saluden amb dues besades.
A la ciutat no hi ha símbols evidents relacionats amb la comunitat LGTBI, tret de sospitoses pintades multicolors en els rastells de les voreres i les clavegueres de pràcticament tots els carrers, places i parcs. Per exemple, no és fàcil trobar-hi una bandera amb els colors de l'arc de sant Martí. N'hi ha, però amb la paraula PACE, raó per la qual es confon amb la del moviment pacifista. I és clar, bars, restaurants, discoteques, llibreries, perruqueries, sex-shops, agències de viatge, si no exclusivament per al públic homosexual, sí gayfriendly... impensable. Imagine que n'hi deuen haver, però jo, durant aquestes dues primeres setmanes, no n'he vist cap. Em fa l'efecte que aquests negocis estan ben amagats. D'esglésies, en canvi, n'hi ha un fum. Per a mi que sóc ateu practicant, massa i tot.
Una de les primeres coses que he fet, només arribar-hi, ha sigut contactar amb l'associació gai i lèsbica de la ciutat. Us sorprendrà saber que es tracta de la més important xarxa nacional de grups i cercles gais i lèsbics, amb vora dos-cents mil socis i sòcies, i que la seu es troba, precisament, ací. L'he visitada i el despatx és tan petit i tan estret que pràcticament no hi cabíem el xic que ens va atendre, el meu nóvio i jo, o siga que imagineu com era l'espai de reduït. Hi insistisc: la seu central de la principal associació LGTBI d'un país de seixanta milions d'habitants. Es troba en un edifici preciós, molt bonic, antic, que ha cedit l'ajuntament -tradicionalment comunista- al moviment gai. També hi ha les dependències d'un altre col·lectiu del gremi, el segon en importància, que organitza activitats -no diria que clandestines, però quasi- i, a la part de baix, una sala multiús enorme que fa de discoteca, lloc de reunió, punt de trobada, etc.
Sóc en una ciutat i en un país on cal tenir el carnet de gai, lesbiana o transsexual per a poder entrar als pocs llocs que hi ha per a nosaltres. Així, com ho llegiu. Preu: 15 euros a l'any. Sense aquesta targeta et barren el pas als escassos bars, discoteques o saunes que hi ha. Jo hi he vingut a viure amb el meu xic i no som gens aficionats a eixir ni de nit ni per l'ambient, però si algun dia volguérem fer-ho, no podríem perquè no tenim la credencial que certifica que perdem més oli que un cresol. Sincerament, em sembla fortíssim que calga una mena d'identificació per a entrar a un pub, i que si no la tens, no t'hi deixen passar. L'excusa: més seguretat i més finançament per a la causa gai. Ho sent però no hi estic d'acord, perquè ho veig com una mena de registre de marietes, camioneres i rarets, i això em porta a la memòria temps indesitjats del nostre país.
És, sens dubte, el país de la doble moral. Fa poc vaig veure en un autobús de línia una campanya del Ministeri d'Igualtat que deia: “Homosexual, heterosexual, no importa. En la vida hi ha certes diferències que no poden comptar. Rebutja l'homofòbia.” Recordem que aquest és un dels països del món amb les xifres d'actes homòfobs més elevades. I és clar, aquesta publicitat, que em sembla estupenda, la promou el ministeri d'un govern que no avança legislativament en polítiques socials no solament per a la comunitat LGTBI, sinó per a la població en general. Perquè no és que ací dos xics o dues xiques no puguen casar-se, que serà difícil -no crec que ho veja, això; tant de bo!-, sinó que tampoc existeix la possibilitat que un xic i una xica s'inscriguen com a parella de fet, o que una xica, fadrina i sense parella, s'insemine, per posar-ne tan sols dos exemples.
I per tal de no continuar malparlant del lloc on, voluntàriament -això sí-, he decidit passar els pròxims mesos -i ben probablement anys- de la meua vida, desvetlaré ja el nom del lloc en el qual em trobe, tot i que crec que ja el sabeu. Abans, però, he de de dir que encara que ho semble, no sóc a l'Iran, on podria estar exercint la tasca docent atés que hi ha una plaça de professor de català a la Universitat de Teheran i on, per cert, l'homosexualitat és castigada amb la mort en la forca. Tampoc no sóc a Mauritània, l'Aràbia Saudita, Sudan o el Iemen, ni en cap dels setanta-sis països on encara avui dia sentir atracció per persones del mateix sexe és, senzillament, il·legal. Sóc a Bolonya, coneguda pel polèmic pla de reforma universitària, també per la seua salsa -que ací anomenen al ragù-, en un país tan mediterrani i democràtic, tan suposadament avançat i modern com és Itàlia, bressol de l'art i de la bona pasta -per cert, els penne all'arrabbiata estan boníssims, de veritat. La bella Italia és, per als autòctons no heterosexuals, un país molt poc civilitzat, retardat, ancorat en el temps, immòbil, retrògrad. La raó, de tots ben sabuda, me l'explicà molt gràficament un xic del grup Liberamente: “voi spagnoli non avete il Papa a casa vostra quanto noi, neanche il papi Silvio.” S'entén, veritat?
Té raó. Ni tenim Benet XVI ni tenim Berlusconi. Tenim, això sí, un país que, mentalment, ha avançat moltíssim en els últims trenta-cinc anys. Me n'adone quan, com en aquest cas, visc a 1.300 km de casa en línia recta. Per fortuna, Espanya és un país obert, cada dia més, i des del punt de vista legislatiu, capdavanter. És un punt de referència important, un model que cal seguir, l'enveja de molts col·lectius homosexuals arreu del món. Sense anar més lluny, per als italians som el paradís. Quan dic d'on sóc, els ulls els fan pampallugues.
Però això no significa que la lluita haja acabat a casa nostra. No. En absolut. Hem de continuar treballant perquè encara hi ha moltes coses a fer, moltíssimes. En realitat, no hem fet més que començar. I no solament hem de reivindicar els nostres drets, sinó que, com a col·lectiu, ens enforteix ajudar uns altres països en una situació ben diferent -llegiu pitjor- de la nostra. Donar-los suport és, a parer meu, guanyar en benestar social des d'un punt de vista de conjunt. Perquè vivim en un món global, els èxits en la qüestió que ens ocupa són els èxits de totes i tots. Compartim-los!
Espanya i Itàlia. Itàlia i Espanya. Dos pobles germans -quasi bessons-, dues llengües tan semblants, dues cultures ben similars. Pareguts però també molt desiguals. Vet ací una diferència significativa. Confie que el país veí -i amic- avance en la direcció correcta i seguisca el camí encetat per nosaltres. Pel seu bé, pel bé de tothom. Com he dit adés, és difícil, però no impossible. Faena, n'hi ha. Speriamo bene. Piano piano...

9 d’octubre del 2010

De Bolonya estant: primeres impressions

Escric aquestes línies des de la dinàmica, universitària i cosmopolita Bolonya (i no Polònia, on em situava la chacha Carmen) per contar-vos les primeres impressions durant els primers dies en aquest racó del nord-est d’Itàlia.
Quant al viatge en avió des de la nostrada Alacant, res destacable. O sí, els plors i els crits d’un xiquet —que seia tres files avant— durant bona part del trajecte. No callava de cap de les maneres i el passatge no feia més que mirar cap arrere —a Óscar li ha pegat ara per seure sempre en l’última fila—, com dient: “no callarà?” Com que aquests de Racanair són irlandesos i ho diuen tot en anglés de manera ràpida i inintel·ligible, em fa l’efecte que el pilot va arribar a dir, quan devíem sobrevolar Sardenya: “per favor, algú pot fer que calle eixa criatura?” Quin viatge ens donà el nen! Tret d’això, i d’alguna turbulència, la resta va anar molt bé.
En arribar a l’aeroport Guglielmo Marconi —el pare de la ràdio i de les telecomunicacions sense fil, nascut a la ciutat l’any 1834—, vam esperar uns minutets que isqueren les maletes i tot seguit vam agafar l’autobús BLQ que porta a l’estació de tren. Ens en vam baixar una parada abans, en la concorreguda i cèntrica via dell’Independenza, per anar a fer dues importants gestions a la Universitat de Bolonya: l’aclariment d’uns dubtes de caire econòmic i la firma del contracte. Oficialment, ja sóc professor contractat (i no lector, com no fa més que repetir-me el professor Marchetti) de llengua i literatura catalanes de la universitat més antiga no sols d’Itàlia, sinó de tot Occident, l’Alma Mater Studiorum, fundada el 1088, en la qual va estudiar teologia, en el segle XIV, Anselm Turmeda, exponent de les lletres catalanes medievals, i de la qual és catedràtic de semiòtica, des de 1971, el cèlebre Umberto Eco.
Després vam anar a casa a deixar les maletes. Arrossegar 30 kg pels empedrats carrers del centre històric bolonyés, amb el caos dels cotxes, els autobusos, les motos i les bicicletes creuant-se pertot arreu, sincerament, és tota una aventura. Quan hi aplegàrem se n’anava Deborah, la propietària, a recollir el xiquet a escola. Ens obrí la porta de casa i ens deixà perquè feia tard. El meu xic col·locà les coses en els armaris; jo, en canvi, descansí una miqueta en el llit; més tard anàrem al supermercat que hi ha al costat de casa, Coop, a fer una primera compra i preparàrem el dinar. En acabant, seguint el costum espanyol, férem una becadeta. Estàvem, com es diu en italià, stanchi morti. A les 17 h el soroll del timbre ens despertà. Era el llanterner, que venia a enllestir la instal·lació de la llavadora. En un quart d’hora havia acabat. Aleshores ens n’anàrem a la facultat a veure el meu despatx. Els bidells, que són d’allò més amables, em facilitaren la clau i m’acompanyaren pel laberíntic edifici, en els orígens convent de monges. És tal com l’havia imaginat: vell, antic, desordenat, polsós, caòtic, ple de llibres i papers i amb un ordinador que sembla del segle passat. A les 18.30 h sonà un avís que anunciava el tancament de l’edifici. Ràpidament vaig eixir-ne, no fóra que m’hi deixaren tancat tot el cap de setmana.
Óscar m’esperava fora. Era poqueta nit i nosaltres, cansats, no volíem més que tornar a casa i descansar. De camí, vaig telefonar a la mare perquè sabera que el viatge i l’arribada havia anat bé. Parlàrem amb ella una estona i s’alegrà moltíssim de sentir-nos contents.
Dissabte va ser un dia de relax. Ens vam alçar tard i vam anar a fer esport al parc que hi ha al costat de casa, la Montagnola. Jo vaig caminar a pressa i Óscar corregué. Després, ens dutxàrem, dinàrem i férem una migdiada. A la vesprada, vam fer un passeig pel centre i poc més. Estàvem encara cansats!
Diumenge, quan em vaig alçar, el meu xic em tenia preparat el desdejuni: penne all'arrabiata! En un principi vaig pensar: “penne per a desdejunar-nos?” I ell em digué: “¡por supuesto! Estamos en Italia, cuna de la buena pasta, y todavía no has comido desde que llegamos el viernes.” Així que no m'ho vaig pensar i m'ho mengí tot. Uuuummmmmhhhhhh! Quin desdejuni més bo! I, a més a més, em va dir que en dinaríem i en soparíem més dies. És el que té, viure al país de la pasta...
A la nit vam tindre la nostra primera videoconferència a través d'aquest invent magnífic, útil i gratuït, que es diu Skype. Amb qui? Ni més ni menys que amb la regidora de Festes Múltiples del poble, l'amiga i confident Delia. Quina alegria, parlar i veure al mateix temps, a 1.300 km de distància, una persona tan important per a mi, i ara ja també per a Óscar. És extraordinari, això de l'Skype. Per favor, qui no el tinga, que se l'instal·le en un moment i així podem xarrar, per 0 euros, a tothora. A hores d'ara ja ho hem fet, en aquest ordre, amb els pares i la germana d'Óscar a Collado Villalba (Madrid); Raquel, Sara, Bea, Xavi i Marc a Sant Vicent del Raspeig (Alacant); Sara, la germana del meu xic, a Oviedo (Astúries) i Manolo i Delia a Alacant.
Aquest va ser, a grans trets, el nostre primer cap de setmana a Bolonya. La resta de la setmana s'ha caracteritzat pel mareig absolut de l'administració italiana a l'hora d'aconseguir un document europeu perquè Óscar puga continuar percebent, durant tres mesos més, el subsidi per desocupació. A hores d'ara, podem dir que no el tenim i, sincerament, dubtem que l'aconseguim, però nosaltres continuarem lluitant perquè aquest país es modernitze, avance i pose en funcionament un protocol que a Espanya s'usa ja des del mes de maig.
No he començat encara les classes perquè dilluns era festiu a la ciutat (sant Petroni, un dels patrons) i, dimarts, hi havia assemblea de professors i investigadors. Arribe a Itàlia en un moment de protestes i mobilitzacions en l'àmbit universitari per la coneguda llei Gelmini (cognom de la ministra d'Educació italiana). No tinc clar què passa, però sembla que es presenta un curs acadèmic mogut, calent, en l'educació superior. Si damunt que tinc poques hores de classe, les suspenen, bona nit cresol!
També hem anat a la recerca de cursos d'italià gratuïts per a Óscar. I n'hem trobat un cabàs. I com que són debades, he decidit que jo també hi assistiré. Lògicament, a un nivell més avançat. Així, tenim, de moment, tres cursos a la setmana. Són cursos d'italià per a immigrants o estrangers (de països molt més exòtics que Espanya, com ara Nigèria, Turquia, Pakistan, el Japó, etc.) que organitzen associacions relacionades amb esglésies o ONG i en els quals el professorat són persones jubilades o estudiants que, de manera desinteressada, dediquen un temps a l'ensenyament de la seua llengua. Com se sol dir, a cavall regalat no li mires el dentat.
En realitat, són moltes les anècdotes, les històries, les coses que podria contar-vos d'aquesta primera setmana a terres bolonyeses/italianes. Moltíssimes. Resumir-les és difícil. No deixa de ser un contrast cultural significatiu. Ja sé que és Itàlia, país mediterrani, avançat, democràtic i amb una llengua romànica molt pareguda a les nostres... Ja ho sé. Però jo m'atreviria a dir ja, només amb deu dies ací, que és el país de la doble moral. I ara us explicaré per què. Abans-d'ahir vaig veure en un autobús de línia una campanya del Ministeri d'Igualtat que deia: “Omossessuale, eterosessuale, non importa. Nella vita certe differenze non possono contare. Rifiuta l'omofobia.” Recordem que Itàlia és el país europeu amb les taxes més elevades d'actes homòfobs. I és clar, aquesta publicitat, que em sembla estupenda, la promou un ministeri d'un govern, el del senyor Berlusconi, que no avança, legislativament, en polítiques socials no solament per a la comunitat LGTB, sinó per a la població en general. Perquè a Itàlia no és que dos xics o dues xiques no es puguen casar, sinó que tampoc existeix la possibilitat que un xic i una xica esdevinguen parella de fet, o que una xica, fadrina i sense parella, s'insemine, per posar-ne tan sols dos exemples. I com diuen alguns autòctons, e tutto così.
Però no vull fer-me mala sang per això. Sóc conscient que sóc a Itàlia i sóc conscient també que sóc un privilegiat, un afortunat, per poder viure aquesta aventura. M'encanta la llengua, m'encanta la gastronomia, m'encanta la història de l'art, m'encanta el caràcter de la gent, m'encanta la bellesa de les ciutats italianes, m'encanta...
Encara recorde quan fa justament cinc anys, a començament d'octubre del 2005, el primer dia de classe d'italià a l'Escola Oficial d'Idiomes, el professor ens preguntà, un per un, per què volíem aprendre la llengua italiana. Quan arribà el meu torn vaig dir: “perquè en un futur m'agradaria anar a treballar a Itàlia com a professor de català.” Eixe futur no era tan llunyà com semblava. Cinc anys després sóc a Bolonya, a la regió de l'Emilia-Romagna, com a docent de llengua i literatura catalanes ni més ni menys que en la universitat més antiga d'Occident. Aquell somni, simplement, s'ha fet realitat. Ara toca gaudir al màxim d'aquesta experiència, sens dubte única i irrepetible, al costat, com no, d'un xic, el meu xic, per descomptat que també únic i irrepetible. Gràcies, Óscar, pel teu suport i la teua paciència durant aquests últims mesos. Amore, ti voglio bene.