17 de maig de 2010

-5%

El passat 12 de maig, tot coincidint amb el meu aniversari, el president del Govern espanyol va anunciar al Congrés una sèrie de mesures dirigides a reduir el dèficit públic. Com que complia anys i, a més a més, sóc funcionari de la Universitat d’Alacant, Rodríguez Zapatero em va fer un magnífic regal per les meues 32 primaveres: rebaixar-me el sou un 5% —i congelar-me’l durant, almenys, el 2011—, precisament el mateix 5% que Esperanza Aguirre, fa un any, deia que havia augmentat el salari del funcionariat. El suposat increment era tota una mentida —una més— de la presidenta madrilenya, però el que no sembla que siga fals és el polèmic descens d’ara. Com tampoc pareix que ho és l’augment de l’IVA un 2% a partir del juliol. O siga que, si les matemàtiques no em fallen, 5 + 2 = 7, no? Aquesta xifra marca el vertader percentatge de pèrdua de poder adquisitiu a què, amb molta resignació, haurem de fer front els vora tres milions de treballadors públics d’ací a mes i mig. Poca broma!

Lògicament, com a afectat, no puc estar satisfet amb la decisió presa pel govern. Però no solament pels aproximadament 100 € menys que cobraré a partir de juny cada mes —que també—, sinó fonamentalment perquè, una vegada més, hem de ser els empleats de l’Estat els qui paguem els plats trencats d’una crisi econòmica la responsabilitat principal de la qual és, sobretot, dels polítics —de l’anterior govern més que de l’actual—, dels grans empresaris de la construcció i de les entitats financeres (bancs i caixes d’estalvi). I jo dic una cosa: quan l’IPC creixia, algú es va preocupar d’apujar-nos el sou d’acord amb l’encariment del cost de la vida?

Sens dubte, són molts els motius que em fan considerar aquesta mesura totalment injusta. N’enumeraré tan sols uns quants. En primer lloc, i hi insistisc, nosaltres no som els culpables de la difícil situació econòmica i financera que vivim d’un temps ençà; en segon lloc, encara que siga només un 5%, la reducció pot ser significativa per a moltes economies familiars —recordem que no guanyem 12.103 € al mes com el Molt Honorable president José Montilla—; en tercer lloc, els nostres sous estan totalment controlats i contribuïm plenament a la hisenda pública, mentre que hi ha altres sectors laborals que no cotitzen a la seguretat social ni declaren l’IRPF; en quart lloc, hi trobe a faltar mesures de reforma fiscal que afecten les grans fortunes i els beneficis de la banca, i, per últim, amb aquesta dràstica mesura, el govern incompleix l’acord que havia signat el setembre del 2009 amb les principals forces sindicals representants de la funció pública i que implicava ja una considerable moderació salarial dels empleats públics.

Per a més inri, els nostres governants manifesten que són conscients del gran esforç que demanen a la ciutadania. Àngela Maria! No hem causat aquest endeutament de l’Estat i, tanmateix, hem de contribuir a eixir de la dificilíssima conjuntura en què ens trobem ni més ni menys que amb més de cinc mil milions d’euros. Però jo em pregunte: i els polítics, tots, governen o no, quin esforç fan per tal d’acabar amb la crisi, amb el dèficit? Simplement reduir-se el sou un 15%? Ja està? I què comporta per a l’excel·lentíssima senyora Aguirre deixar de cobrar, a partir del mes que ve, 1.134 € mensualment? Atenció perquè és molt més del que cobra, per exemple, el meu nóvio per vendre sabates 26 o 27 dies al mes, durant sis dies i 40 hores setmanals, matí i vesprada i, a l’estiu, fins i tot nit. Sense comentaris!

Sincerament, abans de demanar-nos aquest important esforç, si el govern vertaderament vol disminuir el dèficit en la despesa pública, allò que ha de fer és cessar en el càrrec milers i milers d’assessors de l’Estat, de les comunitats autònomes, de les diputacions i dels ajuntaments, perquè aquests sous multipliquen el de la majoria de funcionaris i, honestament, fan ben poca cosa, o dit més suament, tenen poca responsabilitat; ha de reduir el nombre de ministeris —no acabe d’entendre per què, a tall d’exemple, el d’Educació i el de Cultura no estan units—, secretaries d’estat, direccions generals, delegacions i subdelegacions del govern i molts altres organismes o serveis —i en les administracions autonòmiques i locals, de conselleries o regidories respectivament—; ha d’eliminar pensions i càrrecs vitalicis i despeses sumptuàries del tipus viatges, cotxes oficials amb xòfers, dinars, sopars, escortes, etc. I, sobretot, si tan preocupat està pel dèficit públic, els polítics —tots: presidents, expresidents, ministres, exministres, diputats, senadors, consellers, alcaldes i un llarguíssim etcètera— han de deixar de cobrar les ingents quantitats que cobren per pertànyer als consells d’administració de les empreses públiques que, com és ben sabut, reben directament diners de l’erari, aquest sí que sí públic, de tots i cada un de nosaltres.

I tot això per no parlar també d’algunes de les altres mesures preses per ZP, com ara la suspensió de la revaloració de les pensions —en principi, només per al 2011— i de la prestació per naixement —els famosos 2.500 € del xec bebé—; de l’eliminació del règim transitori per a la jubilació parcial previst en la Llei 40/2007 i de la retroactivitat en la resolució de les prestacions per dependència; de la reducció en inversió pública i en ajuda oficial al desenvolupament...

En fi, podria continuar desfogant-me sobre el paper, però trobe que no serveix de res i que ja n’hi ha prou. Simplement hi afegiré una cosa més: crec que el govern i l’oposició haurien de posar-se mans a l’obra d’una vegada i intentar solucionar la situació de crisi actual sense tocar el sou —i els ous— dels empleats públics ni de prendre mesures tan antisocials que en el fons afecten, precisament, els més desfavorits.

En qualsevol cas, i com que no tinc altre remei, pose a disposició del govern els meus 700 € que corresponen a l’any 2010 i els 1.200 € del 2011 per intentar pal·liar el dèficit públic. Això sí, confie, senyor Zapatero, que els sàpiga aprofitar bé i que no els malbarate. Bona nit i bona sort!

15 de maig de 2010

17 de maig: Dia Internacional contra l'Homofòbia

MANIFEST CONTRA L’HOMOFÒBIA I LA TRANSFÒBIA: 17 DE MAIG

El 17 de maig de 1990, l’Assemblea General de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va decidir eliminar l’homosexualitat del seu catàleg de malalties mentals. D’aquesta forma es va donar un primer pas en els organismes internacionals a favor de la despatologització de l’orientació sexual i de la identitat de gènere, tot i que la transsexualitat encara hi consta com a trastorn de la identitat sexual.

El 17 de maig, per tant, comporta per a tota la humanitat una data clau quant al reconeixement de viure lliurement l’orientació sexual. Tanmateix, nombrosos països continuen castigant amb penes de presó o, fins i tot, amb la mort les persones que mantenen relacions homosexuals.

La situació a l’Estat espanyol és clarament millor, encara que no es pot dir que no hi haja homofòbia. Així, doncs, els signants d’aquest manifest considerem imprescindible adoptar una posició clara contra aquesta actitud que encara perviu en la nostra societat, una homofòbia que tendeix a invisibilitzar les persones LGTB (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals).

Davant d’aquesta situació d’invisibilitat i silenci, les organitzacions que donem suport a aquest manifest volem reivindicar la necessitat de convertir la Universitat d’Alacant en un punt de trobada de persones amb diferents formes d’entendre la sexualitat, és a dir, un espai de convivència i d’igualtat entre totes les persones, independentment de la seua orientació sexual i de la seua identitat de gènere.

A més, sol·licitem a totes les organitzacions estudiantils, sindicats de treballadors, grups feministes i altres col·lectius universitaris, així com als diversos òrgans de representació de la UA, que es comprometen amb la lluita contra l’homofòbia i la transfòbia com a eix fonamental de les actuacions institucionals.

Cal tenir en compte que cap societat és democràtica i plural si es mantenen o alimenten situacions d’exclusió i fustigació cap a part dels seus membres. Per aquesta raó, el 17 de maig és una data que cal commemorar, com ho és el dia 8 de març, per la seua càrrega simbòlica a favor d’una igualtat plena entre tota la ciutadania.

En resum, els sotasignats volem mostrar la nostra repulsa a l’homofòbia i la transfòbia que encara perviu a la nostra societat i instem a tota la comunitat universitària i, especialment, a l’equip de govern a commemorar de manera oficial i institucional el 17 de maig com a Dia Internacional contra l’Homofòbia i la Transfòbia.

Firmat: ESPAI LGTB

Amb el suport de col·lectius d’estudiants i treballadors de la UA.

5 de maig de 2010

Adéu, armari, adéu!

No és fàcil eixir de l’armari. No, no ho és. Cal decisió, coratge i valentia, i un parell de collons o d’ovaris, segons el cas. I com solem dir al sud del País Valencià: avant, com els d’Alacant! Més de quatre anys després, amb la perspectiva que només el pas del temps proporciona i des de l’assossec d’un alliberament absolutament necessari, descric la meua personal eixida d’aquell asfixiant, obscur, claustrofòbic i opressiu armari rober i encastat en què jo mateix em vaig tancar amb pany i clau i encara no m’explique, a hores d’ara, com hi vaig (sobre)viure exactament vint-i-set anys, set mesos i dèsset dies, sens dubte la meua particular condemna, tot un autèntic calvari. Per això ara no l’òbric ni per posar-hi l’antiarna.

Setembre del 2005. No era la calor allò que m’ofegava, sinó allò que durant tants anys havia ocultat a tothom: la meua orientació sexual. De sobte, no sé ben bé com, es va apoderar de mi un neguit que no em deixava viure. Després d’amagar, durant els primers anys de joventut, que sentia atracció pels xics, de negar-me la possibilitat d’amar i de ser amat i de refugiar-me en els estudis com l’única escapatòria per no fer front a la meua veritat, vaig pensar que ja n’hi havia prou. Volia dir-ho a tota la gent que estimava i que m’estimava, que en el fons ho sabia i que, de segur, podria comptar amb el seu suport, però no m’atrevia a fer-ho. Van ser mesos de molt nerviosisme, intranquil·litat, malestar, ofegament, desassossec, patiment... Alguna cosa m’oprimia, i de totes totes ja no era la calor.

Perquè el 29 de desembre del 2005, us ho assegure, no feia gens de calor. Les meues amigues i jo vam sopar a casa d’una d’elles i, en acabant, durant la sobretaula, em van preguntar si em passava res, ja que, segons deien, últimament em trobaven molt trist i seriós. De seguida em vaig vindre avall. Em vaig posar molt nerviós, moltíssim, i vaig començar a balbotejar com els xiquets. “Voldria fondre’m”, vaig pensar, però ràpidament em van donar un colp de mà. Digueren que no podien suportar més veure’m patir tant, que no pagava la pena, que la vida eren dos dies i que calia gaudir-la, i un sens fi de coses més que, vertaderament, em van aborronar. Que ho sabien i que no passava absolutament res. “Ets com ets i punt; a qui li agrade, bé, i a qui no, també”, sentenciaren. Que allò que havia de fer era acceptar-ho, acceptar-me, i bona nit cresol. Vaig romandre callat mentre continuaven dient-me les coses més boniques que mai m’havien dit, des de l’amistat i l’estima que em professaven i que em professen. Verbalitzar els meus sentiments era totalment impossible en aquell moment. Havia emmudit. Però, com se sol dir, qui calla consent. Sense adonar-me’n, sense badar boca, en silenci, acabava d’eixir de l’armari.

Certament, aquella va ser una nit màgica, especial, única i irrepetible, la nit en què vaig decidir revelar el meu secret, posar un punt i a part en ma vida i fer un pas endavant. Aquella nit marcà un abans i un després en mi, i per això el 29 de desembre és el meu segon aniversari, o millor dit, el meu gai aniversari, que celebre any rere any i que, sens dubte, s’ha convertit ja en una cita ineludible dins el calendari ludicofestiu nadalenc.

Des d’aleshores, des de fa quatre anys i mig, ma vida és una altra. El canvi ha sigut més que evident, jo diria que espectacular. A poc a poc, totes aquelles pors que no em deixaven viure han desaparegut, se n’han anat, i han deixat pas a un estat de felicitat absoluta, pura, madura, vertadera, merescuda, justa, plena... Família, amigues i amics, companys, coneguts, veïns, tothom ha celebrat aquesta esperada i lloable eixida de l’armari. Alegries? Moltíssimes. Desil·lusions? Cap ni una. Ningú m’ha decebut, ningú m’ha deixat de costat per ser com sóc. Ningú. Si algú ho haguera fet, no mereixeria la meua estima, perquè primer de tot sóc persona, i després gai. Sorpreses? La de ma mare, que és una autèntica heroïna i que ho ha assumit d’una manera exemplar, i si ja se sentia prou orgullosa del seu fill, ara, si de cas, s’hi sent encara més.

No és fàcil eixir de l’armari. No, no ho és. En absolut. Per a mi no ho va ser. Ningú ha dit que ho fóra. Però, potser, tampoc és tan difícil. Això sí, ningú podrà fer-ho per vosaltres. Per tant, no ho dubteu: feu el pas i obriu-ne les portes de bat a bat. Veureu com paga la pena. Sentireu calma, pau, benestar, llibertat... i molta, molta felicitat. Sereu vosaltres mateixos. Jo, almenys, no me’n penedisc gens ni mica. Perquè eixir-ne és, de moment, la millor cosa que m’ha passat o que he fet en la vida. Adéu, armari, adéu!

Infogai, 172 (maig-juny de 2010)

Vive la vida, loca

Recentment, el guapíssim i espectacular cantant Ricky Martin ha reconegut obertament, a través d’un comunicat publicat en la seua pàgina web, que és homosexual. I ara tothom diu que això ja se sabia. Doncs no, o almenys oficialment. Però ara que ho ha dit, que ha decidit contar la veritat, ara és quan podem assegurar-ho i en podem parlar. Una veritat que, recordem-ho, ell mateix moltes vegades abans desmentí i que sempre va acompanyar d’una desconcertant ambigüitat. Era, però, un secret de domini públic.

El porto-riqueny ha dit, a més a més, que ser gai és un regal de la vida —per descomptat!—, que ho ha fet per l’amor als seus dos xiquets bessons i perquè, com que ha començat a escriure les memòries, necessitava sincerar-se amb si mateix. Jo crec que no calia que justificara els motius que l’han portat a fer aquest decisiu i important pas, és sa vida i no ha de donar explicacions de cap tipus a ningú. L’allau de comentaris, de tota mena, no han tardat a arribar, i tret d’alguna crítica per part d’alguna dolguda exparella, el cantant ha rebut el suport d’amics i companys com Alejandro Sanz, Miguel Bosé o Juanes, entre d’altres.

Ricky Martin no ho podia haver dit més clar: la veritat tan sols comporta la calma. I jo hi afegisc: i quina calma! Perquè només els qui hem estat dins l’armari —en el meu cas, inútilment i innecessària— i en algun moment hem decidit eixir-ne sabem el pes que s’ha tret del damunt. Ni més ni menys el mateix pes que es va llevar Harvey Milk, regidor del districte Castro de San Francisco el 1977, quan va reconéixer públicament la seua homosexualitat, reconeixement que pagaria un any després amb la mort en mans d’un fracassat, envejós i ressentit adversari polític. Aquesta història real és la que inspira la pel·lícula Mi nombre es Harvey Milk (EUA, 2009), guardonada l’any 2008, entre altres premis, amb dos Oscar a millor actor —Sean Penn— i millor guió original, i que reflecteix, sens dubte, una eixida de l’armari —i no sols això: sobretot la lluita activa per la defensa dels drets del col·lectiu gai nord-americà fa més de trenta anys— que no té res a veure amb la de l’atractiu vocalista.

Però, tot i que diferents, hi trobem un nexe comú: Milk i Martin no són persones anònimes, sinó públiques: el primer, amb tota una potencial però interrompuda trajectòria política i, el segon, com a cantant; són coneguts, famosos, rellevants, i allò més important, per a moltíssima gent són uns autèntics ídols. I és en aquest punt que adquireix més importància encara la decisió de revelar una intimitat tan personal com és l’orientació sexual, que hi insistisc: ens hauria de fer igual. Per tant, són també eixides de l’armari estel·lars que han fet molt, però que molt de bé al col·lectiu gai, perquè contribueixen, d’alguna manera, a normalitzar una situació que, malauradament, a hores d’ara, encara no és la que voldríem.

Per això, necessitem que futbolistes, entrenadors, toreros, actors, cantants, banquers, bisbes, alcaldesses, ministres, periodistes i un llarg etcètera de professions amb una repercussió social o mediàtica significativa tinguen coratge, facen el pas i isquen dels armaris, de la mateixa manera com, anònimament, ho fan cada dia estudiants, infermers, professors, perruquers, mossos de magatzem, fisioterapeutes o dependents, per posar-ne tan sols alguns exemples, i s’enfronten amb la veritat, una veritat que, com a Ricky Martin, els proporcionarà molta, moltíssima calma.

Perquè, comptat i debatut, és l’única manera, entre tots i mostrant-nos tal com som davant la societat, de regularitzar la situació de l’homosexualitat, amb un clar i únic objectiu: aconseguir que l’eixida de l’armari d’una persona, pública o no, deixe de ser notícia. Perquè solament quan no sorprendrà que en tal, en tal i en tal altre són gais és quan, vertaderament, podrem dir que la societat haurà assolit un nivell d’igualtat exemplar, digne, envejable. Mentrestant, però, tota pedra fa paret. Gràcies a Harvey, a Ricky i als milions de gais anònims i valents que no amaguen la seua homosexualitat fem possible, cada dia, un món millor o, si més no, menys injust.

Capicua, 16 (abril/maig de 2010)

Infogai, 172 (maig/juny de 2010)


Els coneixements cientificomèdics del bisbe Palmero

Deu dies després que un diari local publicara l’entrevista al bisbe d’Oriola-Alacant, la rellegisc amb incredulitat i estranyesa, com si no ho acabara de creure encara. La pregunta és: com és possible que aquest senyor haja dit la cabassada de barbaritats que hi va dir? Definitivament, no m’ho puc creure. Em sembla carpetovetònic que l’any 2008 aquest individu gose dir, així, amb tranquil·litat i impunitat, que l’homosexualitat normalment és una malaltia.

Més preguntes: d’on s’ha tret això? Ja dic, una afirmació tan cavernícola com aquesta és molt greu per moltes raons, però n’hi ha una de fonamental: menteix en nom de la ciència, la qual cosa és terrible. Fins on jo sé, fa molt de temps que l’homosexualitat va deixar de ser considerada una malaltia per l’OMS. Per què, doncs, es creu amb dret de pontificar el contrari el senyor Palmero? Dic jo que si fóra una malaltia com ell diu, aleshores podríem demanar la baixa mèdica, no? O millor: com que se suposa que és una malaltia crònica, hauríem de demanar la incapacitat permanent, no és cert? Per favor! Si poguera fer-se això, si tot el col·lectiu LGTB començàrem a demanar baixes mèdiques i incapacitats, aquest país s’enfonsava, de segur. El que no sé si sap el senyor bisbe és que, potser, més d’un feligrés es quedaria esperant el sacerdot a la porta de l’església.

Ja que ell no ha dubtat a l’hora de dir allò que ja tots sabem que ha dit —per cert, enhorabona a la periodista per l’entrevista, li estira les orelles—, no vull deixar de dir-ne la meua. Li demane, senyor Palmero, que es dedique als seus afers —ja veig que té poca faena, veritat?— i que ens deixe viure tranquils i en pau, simplement. I, per favor, deixe de confondre: no és el mateix nou que noranta. I un consell, pare: boca muda mai no és batuda.

I al sacerdot de la parròquia de Verge del Remei d’Alacant: per favor, prepare’m la partida de baptisme, que prompte hi passaré a recollir-la. Ja s’imagina per a què, veritat?

El Vicent, 13/2/2008

Homofòbia en la universitat?

Qui ho diria però sí, sí, com ho heu llegit. Recentment han aparegut ratllats, amb comentaris clarament homofòbics, uns cartells de la també recentment creada Coordinadora LGTB (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals) de la UA. Uns insults que ràpidament em van suggerir la pregunta següent: desviats respecte de què? Del model heterosexual? Bona nit, cresol. Sembla mentida que encara l’any 2008 estiguem així, amb aquestes concepcions tan pretèrites, desfasades, sense cap base científica, unes idees, cal recordar-ho, defensades per certs sectors de la societat, com ara l’església catòlica (amb minúscules, conscientment). En són un bon exemple les polèmiques declaracions del bisbe d’Oriola-Alacant aparegudes en la premsa el 27 de gener, ara fa tot just un mes, en les quals afirmava que l’homosexualitat és una malaltia.

Però allò que més em preocupa, sobretot, és que aquesta desagradable acció —per a mi no és una gamberrada, perquè l’alumnat universitari, com diria una bona amiga, ja té pèls on tots sabem— haja tingut lloc en una universitat, un lloc que se suposa ple de gent ben formada, respectuosa, amb valors i idees propis del segle en què vivim. Una universitat és un espai superior d’educació i de formació, fonamentalment de gent jove, una jovenalla que algun dia deixarà de ser-ho i en la qual recaurà l’avenir de la societat. Malament si els futurs mestres, advocats, empresaris, infermers, biòlegs, arquitectes, etc. pensen i actuen d’aquesta manera. Voldrà dir que la universitat, i tots nosaltres, com a estudiants o treballadors, haurem fracassat. Confie a equivocar-me.

És per això que, davant accions intolerants i irracionals com aquesta, solament cal recordar que el respecte a la diversitat comença en un mateix, i per això, tots els que fem possible la universitat hem de potenciar i difondre, dia a dia, unes actituds respectuoses amb els drets democràtics i humans. Totes i tots hem d’implicar-nos en aquest propòsit. És l’única manera d’aconseguir que, algun dia, una persona deixe de ser vilipendiada per la seua orientació sexual. Perquè ja n’hi ha prou!

El Vicent, 27/2/2008

La vergonya fa ronya

Barcelona, 20 d’abril del 2009, 00.30 h, Átame, c/ Consell de Cent, 257. Per tercera nit consecutiva, i última, vaig a aquest pub d’ambient a prendre alguna cosa després d’un exquisit sopar a la concorreguda Cerveseria Catalana. M’hi acompanya una bona amiga. Tot i que semblem una parella perduda que ens hem equivocat de lloc, de seguida es nota que es tracta del típic gai tímid que no s’atreveix a entrar sol a aquest tipus de locals i que ha tirat mà de la companyia d’una de les seues mariliendres. Així és.

Hi arribem i ens col·loquem al mig del pub, una posició estratègica des d’on controle tots els xics guapos que hi ha. De sobte, no hem fet més que llevar-nos les jaquetes i observe que un xic em mira. Comencem bé, pense. En principi no sembla un xic espectacular, però trobe que no està gens malament. Està un poc lluny i, amb la foscor, no el veig bé. Em demane una aigua —sí, sí, com ho heu llegit: era allò que m’abellia!— i m’adone que continua mirant-me, i molt. La cosa es posa interessant, em dic. Jo també el mire, que conste. De fet, no li trac l’ull. Encetem, doncs, un intercanvi de mirades fixes i intimidadores com solament els gais sabem fer-les. Diguem-ne que hi som experts. El xic m’agrada, no puc negar-ho. És moreno, prim, té una alçada mitjana i vesteix una samarreta negra de màniga curta —s’hi llig Marseille 30— i uns texans. Un look informal però terriblement interessant, almenys per a mi.

Cap a la 1.10 h comença el xou previst de Patrick, un transvestit graciosíssim que, amb la seua verborrea obscena i divertida, aconsegueix fer-me riure a cor què vols. Entre l’espectacle, la meua amiga i dos xics de Castelló que hi acabàvem de conéixer i amb els quals estàvem xarrant, descure completament el xic mirador. Quan mire cap al taulell ja no el veig, ja no hi és, però sí que hi ha, en canvi, el tamboret on seia, buit. Merda, dic, se n’ha anat, pense. Quina llàstima. Com l’he deixat escapar? No ho sé, la veritat.

Acaba el xou i molts xics que s’havien col·locat al peu de l’escenari es reparteixen de nou pel bar. I és aleshores quan me’l veig venir cap a mi, justament de cara, i en passar pel meu costat em desafia amb una mirada que no puc mantenir més de quatre segons, de tan prop que el tinc. El xic torna al mateix tamboret, com si el tinguera reservat, s’hi asseu i demana una altra cervesa. És així com comença el segon assalt de colps d’ull, ara més intensos, més llargs, més compromesos, més indicadors d’alguna cosa, en definitiva. Em mira de fit a fit, i no acostumat que ho facen tan descaradament, sempre sóc jo qui acaba desviant els ulls cap a una altra part.

Sí, moltes mirades, massa, però cap dels dos no fa un pas més i entaula una conversa, que és el que ja toca. Ens mirem descaradament, sense vergonya, però res més. Cal, però, fer-hi alguna cosa més. Jo em plantege anar i saludar-lo, però de sobte el veig parlant per telèfon i, en penjar, es beu d’un glop la mitja botella de cervesa que encara li quedava i se’n va, no sense abans llançar-me’n l’última, d’acomiadament. I ara ja d’esquena, sí que el resseguisc fins que abandona el local. El meu primer impuls és anar darrere d’ell i, al carrer, dir-li allò que havia d’haver-li dit durant l’hora i mitja que vaig tenir per dir-li-ho, però de nou la timidesa i la vergonya m’immobilitzen, em bloquegen, i no ho faig.

Vint minuts després, ja a l’hotel, abans d’anar-nos-en a dormir la meua amiga i jo, me’n penedisc com poques vegades ho he fet. Sens dubte, vaig fer l’imbècil, totalment. Ho reconec. Vaig deixar passar una oportunitat, una oportunitat potser de fer un amic, potser d’un rotllo, potser de tantes coses... No ho sé, ni tampoc de què, però havia d’haver actuat abans i no ho vaig fer. Sí, me’n penedisc.

Ara ja és tard, ho sé, i no escric aquesta història amb la intenció que miraculosament el xic la llija i es pose en contacte amb mi —tant de bo!—, perquè sóc conscient que és pràcticament impossible. No. L’escric perquè pense que he aprés d’aquesta experiència, i espere no tornar a fer el bacora una altra vegada si se’m presenta una circumstància així. Perquè, si us trobeu mai en una situació semblant, ja sabeu què heu de fer. Perquè, com diuen a la meua terra, la vergonya fa ronya, i perquè hi ha trens, en la vida, que només passen una volta. Jo no sé si aquest tren portava el xic de ma vida. No ho sé, i ja no ho podré saber mai. Però no pujar-hi, per poruc o vergonyós, és d’una covardia majúscula. I més quan tinc clar que el meu príncep blau no vindrà a buscar-me a la porta de casa. Perquè, recordeu-ho sempre, el món és dels valents. I jo, a partir d’ara, ho seré, o intentaré ser-ho. Perquè confie que aquesta desaprofitada ocasió, almenys, m’haja servit per a aprendre la lliçó d’una vegada per sempre.

Infogai, 170 (gener/febrer de 2010)

Política vs. lingüística

Fa unes setmanes, la diputada catalana Montserrat Nebrera, en declaracions a la cadena SER, va dir que l’accent de la ministra malaguenya de Foment, Magdalena Álvarez, sona a acudit, i també que no se l’entén bé quan parla. Per favor i per favor! Quina poca traça! És que no saben ja els polítics com provocar que han d’entrar en el terreny del parlar individual o idiolecte de l’adversari? Em sembla fortíssim, sincerament. A la senyora ministra se li podran criticar moltes coses com a màxima responsable de la política de transports i foment del nostre país (per exemple, si va actuar correctament, o no, davant el col·lapse que comportaren les fortes nevades del 9 i 10 de gener), però no el seu accent andalús, per una raó molt senzilla: perquè fer-ho denota un prejudici lingüístic majúscul, i això és ja més greu, almenys des del punt de vista sociolingüístic.

Totes les persones tenim idees sobre les llengües i els seus parlants, però sovint aquestes idees estan basades en creences absurdes, i aquesta n’és una bona prova. Perquè, és clar, pensar —com molta gent pensa— que l’andalús és una varietat, per exemple, més alegre, divertida, graciosa o humorística que el castellà que es parla a Castella-la Manxa és totalment un disbarat lingüístic sense fonament filològic. I cal dir-ho en veu alta i fort perquè no es torne a repetir un insult tan miserable i infame com aquest i, de retruc, perquè els polítics deixen d’utilitzar la llengua com a arma llancívola i es dediquen a allò que han de fer: governar i vetlar pel benestar de la ciutadania.

I els polítics haurien de ser els primers a saber que el català, el gallec i l’èuscar, i les modalitats lingüístiques com l’andalús, l’extremeny, el murcià, etc. enriqueixen, sens dubte, l’espanyol, la llengua que compartim tots i que també ha de servir per a unir-nos i no per a separar-nos com ha pretés aquesta política catalana, ella que precisament prové d’una comunitat autònoma oficialment bilingüe. Quin exemple!

Capicua, 9 (febrer de 2009)

Un viatge: Palma

Viatjar… quina meravella! No seré jo qui explique ací els nombrosíssims avantatges que té viatjar —d’altra banda, de tots coneguts—, però sí algunes de les impressions arran del viatge que vaig fer a Palma el cap de setmana de sant Valentí, sí, el dels enamorats. Per cert, crec que m’hi vaig enamorar, però del somriure més bonic que he vist mai!

Tot i que fa dos anys i mig ja vaig visitar l’illa a l’agost —un viatge del qual no tinc un bon record per moltes raons que ara no vénen al cas—, no vaig dubtar a tornar-hi quan una bona amiga m’ho proposà a començament d’any. Sempre hi ha una excusa per a tornar a una ciutat com Palma, vaig pensar.

L’objectiu d’aquesta escapadeta, dita i feta, a banda de desconnectar de la rutina, fer una cosa diferent i gaudir, que sempre va bé, era comprovar in situ tot allò que havia estudiat en l’últim any de carrera sobre el parlar de l’illa de Mallorca. I, efectivament, durant els tres dies de visita vaig constatar que totes les característiques lingüístiques que havia estudiat el curs 1999/2000 en Dialectologia Catalana amb el professor Jordi Colomina s’hi mantenen i són d’ús viu en el parlar habitual de la gent.

L’article salat, la desinència zero del morfema de primera persona del singular del present d’indicatiu, la vocal neutra tònica, la no-reducció de les o àtones en u, el lèxic arcaïtzant i un llarguíssim etcètera atorguen al parlar baleàric en general, i al mallorquí en particular, una forta personalitat i el converteix, com ja va assenyalar el Dr. Joan Veny, “probablement en el dialecte més diferenciat dins el mosaic lingüístic català.” I tant que ho és. Cal reconéixer que a vegades em costava entendre certes coses —com ara una dona gran a Banyalbufar, que m’explicà, en un mallorquí preciós, autèntic, una cosa que estic cansat de dir jo a classe: que es pot dir bon dia! des que ix el sol fins que es pon—, però també és veritat que l’últim dia, avesat a sentir-lo pertot arreu, ho entenia pràcticament tot i, fins i tot, sense voler, inconscientment, parlava imitant alguns trets de la zona esmentats abans.

Viatjar és un plaer, sens dubte, però sentir el parlar de l’illa de Mallorca també ho és. Per això recomane a tots els estudiants i els amants de la nostra llengua una visita, encara que siga de cap de setmana, a la capital de les Illes Balears, on podran gaudir d’una ciutat meravellosa, plena d’encant, acollidora i àmplia, però també d’una experiència lingüística única: enfrontar-se a la varietat més diferent de totes les altres, per moltes raons, però fonamentalment per la fonètica i per l’entonació. Si viatjar és sinònim d’aprendre, l’aprenentatge, en aquest cas, estarà doblement garantit. I ara que s’acosten les vacances de Pasqua i que comença a fer bon temps, crec que és una molt bona època per escapar-s’hi. Aneu-hi i ja m’ho contareu. Bon viatge, idò!

Capicua, 10 (març de 2009)

El valencià en la web de la UA

Confie que, en llegir aquesta columna, l’acalorat debat sobre el valencià en la nova pàgina web de la UA estarà ja un poc més calmat, perquè si no… mal senyal. No vull, ni de bon tros, revifar-lo (Déu me’n guard!), però sí que no volia deixar passar l’oportunitat de dir-hi la meua.

Pense que la Universitat d’Alacant —per no dir l’equip de govern, el Comité Web o qui haja tingut a veure amb el canvi— ha desaprofitat una magnífica oportunitat de demostrar una sensibilitat lingüística que des de fa temps alguns hi busquem i no hi trobem. I és que el nou disseny de la pàgina no solament fa invisible el valencià en la web, sinó que palesa quina és la política lingüística que s’hi segueix, una política ambigua, gens decidida, de voler acontentar a tothom però que, en la pràctica, no té resultats directes en la normalització del valencià en la nostra universitat.

No ens enganyem, aquesta és la realitat. Més enllà de la configuració de la immensa majoria de navegadors en castellà dins el campus —imaginem, per tant, fora del recinte universitari— i de la supressió de la possibilitat de triar l’idioma (valencià, castellà o anglés) a través d’una mena de túnel, hi ha un menyspreu evident cap a la llengua minoritzada —que precisament perquè és la minoritzada hauria de rebre un tracte preferencial— i una hipocresia majúscula amagada en un discurs políticament correcte quant a la qüestió lingüística.

Per últim, els responsables d’aquesta pífia han de saber que o reconeixen que s’han equivocat i esmenen l’errada, o no tindran el meu vot en les pròximes eleccions. Així de clar. I vergonya els haurà de fer venir a demanar-me’l, a mi i supose que a molts dels que han manifestat obertament que el canvi en el lloc web, almenys lingüísticament, ha sigut a pitjor. La solució, per tant, la tenen aquells que ocupen càrrecs de responsabilitat dins l’organigrama institucional.

Confie, en qualsevol cas, que quan la comunitat universitària estarà llegint aquestes línies, tothom, des de qualsevol part del món, podrà accedir, directament i sense tant d’entrebanc, a la pàgina web de la UA en valencià.

Capicua, 14 (desembre de 2009)

Felicità

El cantante italiano Al Bano ha declarado recientemente que todos los gays deberíamos meternos en el armario —de donde, dice, no debimos haber salido nunca— porque nuestras abiertas muestras de amor por la calle (besos, caricias, ir cogidos de la mano, etc.) le molestan, le incomodan. Pues no faltaba más. ¡Venga, por favor! Lo que tiene uno que oír a estas alturas. Con lo que nos ha costado a algunos salir, entre los que me incluyo —y lo que todavía les está costando a otros—, para volvernos a meter. Ni pensarlo, con lo bien que se está fuera. Y si no le gusta, no mire y punto.

Mi pregunta es: ¿hasta qué punto sus polémicas declaraciones no son un intento más de publicidad, de estar en el candelero y, en definitiva, de promocionar su último disco de grandes éxitos en español? ¿No será que ya ha exprimido al máximo temas como su separación matrimonial o la desaparición de su hija y ahora no tiene otra cosa mejor que hacer que meterse con nosotros?

Señor Al Bano, le diré sólo una cosa: que nos deje tranquilos, que somos muy felices como somos, sobre todo fuera del armario. Insisto: muy felices, felicísimos, esa misma felicità que usted cantaba: Felicità, è tenersi per mano, andare lontano, la felicità…

Zero, 116 (marzo de 2009)

Les llengües en el sistema educatiu català

Després de llegir l’article “Inmovilidad en la universidad” publicat en aquesta secció d’opinió el passat 22 de febrer —i la resposta d’un encertat estudiant de Psicopedagogia—, m’agradaria aclarir-ne alguns punts des d’un punt de vista sociolingüístic i pedagògic, que no polític.

A Catalunya es parteix del principi de no-separació de l’alumnat per raó de la seua llengua habitual i s’hi aplica el criteri d’utilitzar el català com a llengua vehicular de l’ensenyament, amb programes d’immersió en llengua catalana a les zones on les condicions sociolingüístiques ho demanen, però també d’atenció individualitzada en castellà a petició dels pares. Per tant, pense que l’aprenentatge del castellà hi està garantit. No puc creure que un xiquet o una xiqueta a Catalunya, en acabar l’escolaritat obligatòria, desconega el castellà. En canvi, l’opció del català solament com a assignatura o com a llengua d’algunes matèries prompte es va demostrar ineficaç per adquirir la mínima competència bilingüe que exigia el currículum escolar, raó que justifica l’aposta del Govern català per estendre els programes d’educació bilingüe i per garantir l’assoliment d’un domini igual de les dues llengües oficials.

D’altra banda, els nombrosos treballs sociolingüístics publicats sobre la immersió educativa en català conclouen que l’ús ple del català a l’aula no modifica l’hàbit lingüístic de l’alumnat castellanoparlant, ja que continuarà usant el castellà majoritàriament en l’expressió quotidiana. Per tant, la immersió lingüística no pretén, ni de bon tros, substituir el castellà pel català, sinó aconseguir que l’alumnat castellanoparlant conega i domine igualment les dues llengües oficials, la de casa i la de l’escola. És un sistema educatiu que afavoreix, doncs, l’enriquiment lingüístic. Es tracta de sumar, mai de restar, tot garantint l’ús de la llengua materna (el castellà) per damunt de la nova llengua apresa (el català). Crec que desaprofitar aquesta oportunitat que ofereix el sistema educatiu català és, sens cap mena de dubte, una barbaritat.

En resum, crec que els beneficis de la immersió lingüística són més que evidents. Que algú no els vulga veure és una altra cosa. Som en el segle xxi i el coneixement de llengües és, senzillament, imprescindible. No té sentit, en el món actual, voler ser pretesament un bon monolingüe. Ja ho va dir fa alguns anys l’escriptor libanés Amin Maalouf: “sempre serà un inconvenient no saber anglés, però encara ho serà més saber solament anglés.” Qui diu anglés diu català o castellà, tant se val.

El Vicent, 15/3/2006

Indecències

He sabut per la premsa que la presidenta de la Comunitat de Madrid ha dit que li sembla indecent, en els temps que corren, amb inflació negativa, que els funcionaris no solament tinguem la plaça fixa, sinó també un augment salarial del 5%. Menteix Esperanza Aguirre, perquè mai el nostre sou ha conegut un increment paregut. Tant de bo, però no.

Desconec què cobra la senyora Aguirre per dirigir les regnes de la comunitat autònoma madrilenya, però estic segur que ingressa molt més que jo i que qualsevol altre empleat públic. La meua pregunta és: en els temps de crisi actuals, ¿és que no és indecent percebre cada mes la quantitat d’euros que deu guanyar ella? I més si tenim en compte que deu gastar poc en dinars (i sopars fins i tot), gasolina, reparacions de cotxe al taller i un llarguíssim etcètera, veritat? Per favor i per favor!

Ser funcionari té una cosa bona i una de roïna. La roïna (sempre cal començar per aquesta, no?) és que no ens farem mai rics amb el nostre treball. La bona: que tenim les garrofes assegurades. Però per què? Perquè vam decidir en el seu moment sacrificar temps i esforç (en alguns casos, massa temps i massa esforç) a canvi, això sí, dels beneficis que, per endavant, sabíem que tenia treballar en l’Administració. I no oblidem tampoc que, en ocasions, hi ha un important component vocacional a l’hora de triar i exercir una determinada professió, independentment de la resta de factors que hi entren en lloc. El metge que dedica la seua vida a salvar vides en un hospital, o el conserge que obri la porta d’un edifici públic a les 7.30 h, no tenen la culpa de tota aquesta caterva de prejudicis, discussions i enveges vàries que envolten la sempre desitjada funció pública.

En qualsevol cas, i parlant d’indecències, indecent em sembla, més que la demagògica i falsa pujada salarial dels treballadors públics, ser ministra, atenció!, d’Educació, Cultura i Esports, com recordem que ho va ser la senyora Aguirre entre 1996 i 1999, guanyar com a tal i no saber qui era l’actor, guionista, director i productor Santiago Segura, els quadres del qual sembla que apassionaven l’ara presidenta. Fortíssim! O no?

Capicua, 12 (juny de 2009)

Profesora enferma

Vergonzosa, denigrante, bochornosa, humillante, escandalosa, vulgar, burda, cateta, insolente, desconsiderada, zafia, ruda, inculta, ilógica, descarada, injuriosa, atrevida, tosca, impresentable… No sé con qué adjetivo definir la intervención de Gloria María Tomás, profesora del Departamento de Bioética de la Universidad Católica San Antonio de Murcia (UCAM), en el marco de una conferencia impartida en la Universidad de Alicante (UA). Según ella, la homosexualidad es una enfermedad que tiene cura. Casualmente, el obispo de la diócesis de Alicante-Orihuela, en enero del 2008, opinaba abiertamente, en la prensa local, que “la homosexualidad normalmente es una enfermedad, nadie quiere ser homosexual”. Curiosa coincidencia, ¿verdad?

Me parece carpetovetónico que en el año 2009 esta individua se atreva a decir, así, tranquila e impunemente, que los homosexuales somos enfermos. Y mi pregunta es: ¿de dónde se ha sacado eso? Pienso que una afirmación tan cavernícola como la esgrimida es muy grave por muchas razones, pero fundamentalmente porque miente en nombre de la ciencia, y esto me parece ya el colmo. Hasta donde yo sé, hace ya casi veinte años que la Organización Mundial de la Salud (OMS) dejó de considerar la homosexualidad como una enfermedad. ¿Por qué, entonces, se cree esta sujeta con derecho a pontificar lo contrario? Digo yo que si fuera un trastorno podríamos pedir la baja médica, ¿no? O mejor: como se supone que es un mal crónico e irreversible, tendríamos derecho a solicitar la incapacidad permanente, ¿no es cierto? ¡Por favor y por favor!

Ya que ella no ha dudado en decir las sandeces que todos sabemos que ha dicho, no quiero dejar de pedirle que, por favor, abandone la docencia —dedíquese a cualquier otra cosa menos a enseñar; semejantes palabras la desacreditan totalmente para ejercer esta magnífica y gratificadora profesión— y deje de confundir la velocidad con el tocino. Porque es indecente que una profesora universitaria (incluso de una universidad privada y religiosa como es la UCAM), que se supone formada, respetuosa y con valores e ideas acordes al siglo en el que vivimos, diga los disparates que ha dicho y, por consiguiente, esté transmitiendo en las aulas opiniones no sólo tan retrógradas y pretéritas, sino científicamente inciertas, que es todavía mucho peor.

Ante comentarios tan intolerantes, irracionales y equívocos, sólo cabe recordar que el respeto a la diversidad comienza en uno mismo, y la señora Tomás, como docente, debería potenciar y difundir unas actitudes deferentes con los derechos democráticos y humanos. No sólo no lo ha hecho, sino que, además, ha insultado y ofendido públicamente a muchas personas. Por lo visto, no conoce esta mujer el sabio dicho de en boca cerrada no entran moscas. Al menos, lo mínimo que podría hacer es aprendérselo y, sobre todo, aplicárselo. Vamos, digo yo.

Zero, 119 (julio de 2009)