28 d’agost de 2010

Naturisme II

Com en les pel·lícules i els llibres, segona part. I és que Óskr i jo hem tornat, vint dies després, a Vera (Almeria), a la urbanització naturista en què estiguérem a començament d'agost la mar de bé. Com es diu en castellà: más vale malo conocido que bueno por conocer. Perquè ningú pense que no conec l'equivalent d'aquesta dita en català, ahí va: val més boig conegut que savi per conéixer. Efectivament, ens agradà tant Parque Vera IV i El Playazo (zona naturista) que no ho hem dubtat ni un instant quan hem decidit tornar a passar uns quants dies de plaer i relax, d'autèntiques vacances. L'excusa: que acabe el meu nóvio de recuperar-se de l'amigdalectomia a què va ser sotmés fa deu dies. La realitat: eixa, més gaudir d'un merescut descans abans de començar a treballar el pròxim dia 30.
L'escapada començà després de la visita mèdica a l'Hospital Universitari de Sant Joan d'Alacant. Óskr tenia cita amb l'otorinolaringòloga que l'havia operat, l'atenta i professional Isabel Menaches. Era una simple revisió, una comprovació que tot anava bé. I, efectivament, la metgessa es va sorprendre molt quan el meu xic li va explicar com de bé que duia la recuperació. Va mirar les ferides, va tractar de llevar-li els dos únics punts que li quedaven (però no va poder) i va felicitar-lo per la salut de ferro que té. “Pues nada, Óscar, te doy el alta, ya te puedes olvidar de las amigdalitis”, digué l'especialista. I amb la satisfacció que tot ha anat millor del que pensàvem i esperàvem, vam posar rumb cap a la nostra ja coneguda destinació.
Permeteu-me la reflexió següent. Crec que hi ha una gran diferència entre una platja nudista i una de naturista. La primera és aquella en què la gent va bàsicament a exhibir-se i a tafanejar, aquella en què hi ha una persona ací i, l'altra, a 50 m, aquella en què no tothom es lleva el banyador o el bikini, aquella en què resulta estrany o rar despullar-se per a prendre el sol o banyar-se, aquella en què l'únic moviment que hi ha és de la tovallola a l'aigua i de l'aigua a la tovallola, però la gent no hi passeja... En canvi, un exemple de platja naturista és la que tenim a 300 m de l'apartament en què ens allotgem per segona vegada, El Playazo, on pràcticament tothom arriba ja sense roba o la primera cosa que fa, perquè vertaderament molesta, és llevar-se-la. És un espai on precisament la gent naturalitza el nudisme, és a dir, fa tot allò que faria en una platja tèxtil però sense cap teixit que aprete o impedisca el bronzejat d'una part del cos: banyar-se, prendre el sol, passejar, fer castells d'arena, jugar a raquetes, jugar a voleibol, anar al quiosquet, llegir, escoltar música, fer ioga, parlar, xafardejar, resar, dormir... i moltes coses més, totes amb un denominador comú: s'hi fan en conill i amb naturalitat, i no sorprén que algú les faça despullat perquè tothom va així, de pèl a pèl.
En aquesta platja andalusa Óskr i jo hem observat que hi ha moltes parelles de xics gais.
Que g(u)ai! Però de la mateixa manera com hi ha també moltes parelles heterosexuals, moltes famílies amb xiquetes i xiquets (com Héctor, un nen d'uns 3 anyets que jugava una vesprada amb la seua iaia a l'arena i, en passar pel seu costat, em saludà tendrament amb un ¡hola hombre! que despertà el meu instint paternal més profund), moltes persones soles, molta tercera edat fent els passejos que recomanen els metges, molts grups d'adolescents que es nota que es retroben cada estiu a la vora del Mediterrani... Ja ho vaig dir, amb altres paraules, en l'altra entrada. Guapes i lletges, alts i baixos, grosses i primes, amb les mamelles o el piu més grans o més xicotets, amb dermatitis o sense... tothom hi té cabuda i és el lloc on, almenys per unes hores, els complexos desapareixen per complet i el físic ocupa, creieu-me, un segon plànol, perquè cadascú és com és i perquè anem a la platja a gaudir del sol, de l'aigua i d'un més que necessari descans.
Els qui s'aprofiten de la nostra nuesa són, clarament, els mosquits. Ara entenc la pintada que hi ha en un transformador de llum, just davant de la nostra terrassa. “Vera, la costa de los mosquitos.“ I encara se n'aprofiten més si, com en el nostre cas, en aquesta segona visita se'ns oblida l'Autan. Sort que tenim aparells per tots els endolls que alguna cosa deuen fer, si no... Un d'aquests insectes, oportunista i jo crec que un poc gai, em picà una nit en un testicle, l'esquerre, i això va fer que per un moment semblara que tinguera tres ous. Són, simplement, les conseqüències d'anar tot el dia en pèl, però les assumim. Perquè, malgrat tot, val la pena viure uns quants dies a l'any en porreta.
I és que passejar a la vora de la mar, per una platja d'arena, amb l'aigua neta i a una temperatura ideal, i a més a més, en pilotes, envoltat de centenars de persones també en conill, en ple mes d'agost però sense massificacions, i a tans sols dues hores de casa, sincerament, no té preu. I arribar de la platja, a poqueta nit, fresquets, i banyar-nos en la piscina de la urbanització, xulíssima, en forma de vuit, il·luminada i amb l'aigua, aquesta sí, calenteta, la veritat, tampoc no té preu. Com en l'anunci de televisió, per a la resta de coses, Mastercard.
Definitivament, ens encanta el descobriment que hem fet aquest estiu a través del meu company de treball Faust i el seu marit José, els quals, quan han sabut que ja érem de nou ací, ens han batejat com a Veraaddictes. Les urbanitzacions naturistes de les platges de Vera, i en concret Parque Vera IV, són un paradís, un paradís de tranquil·litat, pau, sol, platja, piscina, bons i sans menjars, becadetes, passejos, passions i plaers varis i moltes coses més, tot en l'estat més natural que existeix, sense roba, tal com vam venir al món i com ens n'anirem algun dia, no sabem quan. Perquè el naturisme forma ja part de la nostra filosofia de vida, estem devanits amb aquest raconet del món. Si alguna vegada ens perdem, ja sabeu on podreu trobar-nos. Això sí, haureu de venir a buscar-nos en cuiros, com diem a l'Alacantí.

27 d’agost de 2010

La boda de l'any

El dia 21 d'agost, dissabte, a les 19.15 h de la vesprada, a la sala blava de l'Ajuntament d'Alacant es van casar els amics Zaida i José Luis.

Conec José Luis des de setembre del 2005 en què començàrem a estudiar italià a l'Escola Oficial d'Idiomes d'Alacant. Puc dir que vam seure junts aquell primer dia de classe i, des d'aleshores, no hem tornat a separar-nos ni un dia a l'aula. Ho farem per primera vegada enguany, quan ell comencarà l'últim curs, Avançat 2, i jo no hi seré. Seré, però, a Bolonya (Itàlia), en contacte directe amb la llengua, i tota una cultura, que tant ens agrada i que ens ha unit com a bons amics per sempre.

A Zaida la vaig conéixer després, no recorde exactament quan. Com a fisioterapeuta, m'ha tractat diverses vegades dels meus mals musculars i he de dir que és una gran professional. Em queda molt per descobrir d'aquesta gran persona, però el poc contacte que hi he tingut és suficient per a dir que és una xica meravellosa, tendra, atenta, amable, simpàtica, cordial... És, sens dubte, la dona dels somnis de qualsevol home o lesbiana. Eixe home, però, té un nom, i és José Luis, qui des de fa tres anys i mig és el més feliç del món al costat d'una dona tan especial com és aquesta guapíssima i polifacètica alacantina.

La boda, sincerament, va ser tot un èxit, des del principi fins al final. Els nóvios, radiants i espectaculars, van arribar puntuals a la cita. Primer ell, com mana la tradició; després, Zaida, de blanc i elegant com ella sola. El lloc del casament, el millor a Alacant per a una boda civil, la casa consistorial, la casa de tots. La cerimònia, breu i concisa, com toca, i alhora emotiva i divertida amb les lectures d'uns amics del nóvio i del germà de la nóvia, per cert, bomber i fisioterapeuta, ni més ni menys. La facilitació de dos autobusos per part dels contraents per a anar al convit, a Elx, tot un detall. El restaurant, bonic i acollidor. El sopar, exquisit i abundant. La marxa, sana i organitzada, amb cançons personalitzades; la dedicada als companys d'italià, Tu vu' fa' l'americano, de Renato Carosone, xulíssima i de moda ara, em recorda inevitablement la manifestació de l'Orgull Gai de Madrid d'aquest any. En definitiva, una boda perfectament preparada que, com no podia ser d'altra manera, va anar no bé, sinó rebé.

Sens dubte, la boda de l'any. No solament perquè ha sigut l'única a la qual he anat i aniré aquest 2010, sinó fonamentalment per la qualitat humana d'aquests dos enamorats que han decidit donar-se el sí vull envoltats de familiars, amics, veïns, companys i coneguts. Vull felicitar públicament els ja marit i muller per l'important pas que han fet d'unir les vides en forma de matrimoni. És la prova de l'amor que professa l'un per l'altra, ella per ell. Us desitge que sigueu molt feliços, tan feliços com fins ara, o més. No tinc cap dubte que ho sereu i que us ho mereixeu. Com a bons mestres que sou, el dia de la vostra boda ens vau donar una autèntica lliçó, una lliçó d'amor, de respecte, d'estima, d'amistat...

Va ser un plaer per a mi, i estic convençut que per a tots els assistents al casament també, haver compartit amb vosaltres un dels dies més bonics de les vostres vides. De cor, gràcies! I ara cridaré ben fort i en veu alta: viva gli sposi!

19 d’agost de 2010

Nueve

Tener pareja conlleva muchas cosas, muchísimas, y en mi caso todas nuevas. Intuía de que era así. Os aseguro que descubrirlas poco a poco es, cuanto menos, emocionante. Y os pondré un ejemplo. Conocer a Óskr me ha reportado, ni más ni menos, que un suegro y una suegra, cinco cuñadas, tres cuñados y, el parentesco más numeroso, ocho sobrin@s más, a parte de mi Carlota, mi tesoro. Porque si Mónica, Álvaro, Carlos y Javier (gemelos), Rocío, Lucía, Sara y, de camino, Sonsoles son l@s sobrin@s de Óskr, ahora son también los míos. Y así los siento, como auténticos sobrinos. Oficialmente, políticos; sentimentalmente, mis sobrinos. Nueve en total, ni más ni menos, cuando hace a penas dos años no tenía ni uno.
Y como todo tío que se precia de sus seres queridos, no puedo evitar hablaros un poco de cada uno de ellas —mayoría femenina, ¡cómo no!— y de ellos.
Mónica es la mayor. Con 16 años, está metida de lleno en la adolescencia, etapa complicada de la vida por la que obligatoriamente hemos pasado todas y todos, a caballo entre la infancia y la madurez. Creo que está experimentando, en estos momentos, su primer amor. Físicamente, es idéntica a su madre. Morena, alta, guapetona, es ya toda una mujer. Callada, educada y prudente, habla cuando toca y escucha en todo momento. Llama la atención la complicidad absoluta con su tío —y padrino— Óskr. Parece lista y espabilada. No me cabe duda de que lo es. Llegará lejos, mi sobrina la mayor. Y si no, tiempo al tiempo.
Álvaro, o Alvarete como lo llama Óskr, es un jovenzuelo tímido de 13 años recién cumplidos, cariñoso y muy familiar, próximo, que quiere con locura a su tío, al que no ve con la frecuencia con la que le gustaría. Portero en el equipo Balonmano Carabanchel, es también el cancerbero de la selección madrileña en la categoría infantil. De look desenfadado e informal, se nota que su físico ha experimentado un gran cambio recientemente. La voz, sin embargo, todavía aniñada, nos recuerda que no es más que eso, un niño grande. Guapo como su tío Óskr, Álvaro será, de aquí a unos años, el adolescente sensible, atractivo y ligón que todas y todos quieren. Y si ésta es su belleza exterior, para qué hablar de la interior. Porque Alvarete es, sin duda, un trocito de pan. ¡Qué rico!
Carlos y Javier, fotocopias el uno del otro, son dos niños de 10 años introvertidos, reservados y cautelosos. De su físico me llama la atención las largas pestañas que tienen, que parecen postizas, como las de Óskr. Algo tímidos, quizás no tanto como Álvaro, esconden bajo ese silencio una gran felicidad, la de una niñez cómoda en la que, como todos los chavales de su edad, disponen de aquello que desean. De Carlos diré que es un verdadero diamante en bruto todavía por pulir. Como dice el tío, hay que conocerlo. Juega a fútbol sala en el Collado Villalba. Javier, que también practica deporte (baloncesto en el equipo Villablanca), es más abierto, más comunicativo, más hablador, un crío más travieso, dinámico y chulesco que a la vez conserva el sosiego de su gemelo. Cuestión de genes... De momento, para mi, los veo idénticos físicamente y soy incapaz de diferenciarlos. Poco a poco...
Rocío, nacida el día de los Santos Inocentes del 2005, es la primera hija de Juan Pablo y Sonsoles. Con más de cuatro años y medio, es la típica niña cariñosa y afable. Tierna, simpática, risueña, lista, atenta y obediente son adjetivos que la definen a la perfección. Hay que ver el afecto que mostró hacia mi, el tío Òscar, como rápidamente me empezó a llamar. Bastaron diez minutos para que recabara toda mi atención. ¡Qué abrazos! ¡Qué ternura! Un bombón, sin duda. Guapísima, como tod@s l@s Bermejo, me cautivó aquel mediodía de agosto en el que la conocí. La concha que me regaló luce ya, como la estrella que lleva ella dentro, en el recibidor de casa. Rocío es, con su moreno andaluz veraniego, una linda niña, buena y tranquila como pocas a su edad.
Lucía, con casi dos años y medio, es un bomboncito. Más activa que su hermana, es igualmente cariñosa como aquella. Nerviosa, juguetona, se entretiene lo mismo con una muñeca que con unas monedas. Quiere empezar a hablar ya, pero su discurso es, al menos para mi, todavía ininteligible en algunos momentos. Comodona, prefiere el carro a andar. Graciosa, simpática, derrocha alegría y regala sonrisas al primero que le dice algo. El cabello corto y rizado, las pestañas también largas como sus primos y tío y el moreno llamativo la hacen, si cabe, todavía más salada. Lucía tiene la belleza y la chispa del clan familiar. Es, sin lugar a dudas, una Bermejo más.
Carlota es la hija de mi hermano Juan Carlos, más conocido por todo el mundo como Carolo. Con dos añitos acabados de cumplir, es un auténtico trasto. No para quieta un segundo: salta, corre, grita, llora... Desde que empezó la guardería en mayo que se ha soltado a hablar muchísimo y a tener más autonomía. Calcomanía física de su madre, creo que de nosotros sólo tiene el apellido Banegas. Es lista, despierta, vivaz, revoltosa, graciosa y atrevida, de lo que da fe mi madre, quien ha estado cuidándola hasta primavera. Es la única sobrina de sangre y la queremos todos muchísimo. Carlota es, como he dicho al principio, mi tesoro.
Sara, de momento la benjamina de la familia (10 meses), es el bebé de Nuria, hermana de Óskr. Rubia nórdica, ojos grandes y azules, cara redonda... es una niña preciosa, muy muy guapa, como se suele decir, de anuncio. Pero si ya destaca por su gran belleza, todavía lo hace más por su comportamiento. Porque yo no he conocido bebé más bueno que Sara, hay que ver lo tranquila que es, lo bien que se porta, cómo se distrae y qué zalamera que es. No extraña a nadie, ya puede rodar de unos brazos a otros que no llora ni protesta. Y cuando lo hace es para avisar de que tiene hambre. La pone su madre a la teta y se engancha con facilidad. Una vez satisfecha ésta su necesidad básica, junto a dormir, Sara puede guerrear como la que más. Yo quiero, el día de mañana, un hijo o una hija como ella. ¡Qué encanto!
Y, por último, Sonsoles, de momento en la barriga de su homónima madre. A finales de octubre está previsto que venga al mundo e inunde de alegría e ilusión las dos familias. Sólo con ver a las dos hermanas que tiene ya me hago una idea de cómo va a ser. Preveo un bebé como su prima Sara de buena pero con la piel morena tirando a mulata de Rocío y Lucía. ¡Bienvenida al mundo, vida!
Con Sonsoles, nueve; nueve criaturas diferentes pero con muchas similitudes, y todas con la bondad que caracteriza los primeros años de vida. A las nueve les deseamos lo mejor, la felicidad: la felicidad innata de la infancia, deseada de la adolescencia y merecida de la madurez. Ojalá que los tíos Ôscar podamos ser testigos de dicha ventura. Será buena señal...
¡Felicidades! también a Álvaro y Carlota, que en el día de hoy cumplen 13 y 2 años respectivamente.
A todas y todos, os queremos.

17 d’agost de 2010

Amigdalectomia

Dilluns, 16 d’agost, 7.40 h. Arribem a l’Hospital Universitari de Sant Joan d’Alacant amb deu minuts de retard. No passa res. Ens dirigim a Informació per tal que ens diguen l’habitació en què el meu xic ha d’ingressar. El zelador introdueix les dades en l’ordinador i no hi apareix res. Ho intenta amb el cognom i res. Aleshores Óskr em mira i em pregunta: “¿estás seguro de que hiciste la reserva?” I riem. L’home, amb cara de son i ganes jo crec d’anar-se’n a sa casa, mira en una llista en paper i, efectivament, comprovem que la reserva estava feta. El recepcionista ens diu el número de l’habitació, la 2306, a la segona planta. Pertany al Servei de Traumatologia i Cirurgia Ortopèdica. L’operació és una amigdalectomia, és a dir, l’extracció de les amígdales. En principi, no casa la intervenció amb el servei d’ingrés, però bé. Més tard sabrem que, a l’estiu, habiliten unes quantes habitacions d’aquesta planta com a unitat d’estada curta. Al Control d’Infermeria li posen la polsereta —del tot inclòs— i li prenen la temperatura (35.9º) i la tensió arterial (120/70). La mateixa infermera, simpàtica i agradable, ens acompanya a la suite (perquè les vistes són vertaderament boniques: d’esquerra a dreta, la platja de Sant Joan, el Cap de l’Horta, l’Albufera, la mar, la serra Grossa, el castell de Santa Bàrbara, els barris de la zona nord d’Alacant i, al fons més llunyà, el cap de Santa Pola), ens explica el funcionament del llit automàtic —segons ella, com el que totes i tots tenim a casa— i ens dóna una sèrie d’explicacions de cara a l’operació.
La suite, però, és doble i l’hem de compartir —sanitat pública, per descomptat— amb Ciryle, un xic francés de vora uns quaranta anys que fa un mes va caure un bac amb la bicicleta de muntanya a la zona de cala Cantalar, al Cap de l’Horta. L’ambulància el traslladà a Urgències d’aquest mateix hospital i una metgessa curà la ferida del genoll dret i la cosí. També li posà cinc grapes a la barbeta. Però Ciryle, dos setmanes després, continuava amb el genoll molt inflamat i adolorit. Com que no li semblava normal aquestes molèsties, consultà el cas amb un metge privat, el qual li recomanà que tornara ràpidament a l’hospital ja que podia haver-hi infecció interna i calia tractar-la com més prompte millor. Efectivament, la ferida tan sols li l’havien curada, el dia de l’accident, superficialment, però no per dins, i la infecció era evident. Quinze dies després, el xic continua hospitalitzat, la inflamació ha minvat, el genoll encara li fa mal, també el colze (ara han vist que hi té una fissura i una ferida mal curada li ha deixat dins una pedreta que han d’extraure-li-la). En definitiva, despús-demà farà un mes de la desgraciada caiguda i el pobre home no veu l’hora en què puga recuperar la seua vida normal. Des de la porta de l’àrea quirúrgica en què escric aquestes línies mentre operen el meu nóvio, et desitge una ràpida i satisfactòria recuperació, Ciryle.
Óskr ha tingut sort. Ha sigut el segon a ser operat, després d’una xiqueta de cinc anys, dins de les cinc intervencions programades pel Servei d’Otorinolaringologia per al dia d’avui, informació de què disposem gràcies a l’amabilitat del metge que tan ens va atendre divendres passat en la consulta prèvia en què se suposava que ens havia d’explicar l’operació. Quina poca professionalitat, per favor!
En aquests moments en què l’operació deu haver acabat (perquè acaben de portar el tercer pacient) em vénen al cap les paraules que anit, amb llàgrimes als ulls, em digué el meu xicon al menjador de casa, minuts abans de començar a veure Phenomenon II. “No pasará nada, porque no pasará nada, pero como nunca se sabe, tienes que saber que, si algo no va bien mañana, quiero que sigas siendo tan feliz como hasta ahora, en Bolonia y, a la vuelta, aquí.” No vaig poder evitar començar a plorar desconsoladament com un xiquet. Avui precisament fa vuit mesos que ens vam conéixer, temps suficient per a saber que Óskr és l’home de la meua vida, l’estime com mai abans he estimat cap altre xic i ja no concep la vida sense ell i al seu costat.
De sobte, la porta del quiròfan s’obri i se sent una veu que diu: “familiares de Óscar Bermejo, por favor” Entre dins i la metgessa, de verd, m’informa que ha anat tot molt bé; que el pacient ja ha despertat; que les amígdales eren molt xicotetes però que li les ha pogut llevar sense cap problema i que, a fi que no li faça tant de mal, li ha donat uns punts; que a partir del dia següent, Óskr pot fer vida normal, això sí, sense esforços, sense agafar pes, sense cansar-se, i, per últim, que els primers dies haurà de menjar coses fredes, com ara gelats. A diferència del seu company, aquesta otorinolaringòloga sí que em sembla una bona professional de la medicina, amb humanitat i una mica de psicologia, que al remat és el que demanem, i necessitem, els malalts.
Com que m’avisa també que tardarà almenys una hora a pujar a planta, aprofite per a anar a donar sang al Centre de Transfusió que hi ha al costat de l’hospital. Allí em retrobe, com sempre que hi vaig, amb Pilar, infermera simpàtica i cordial, amiga d’un rotllet que vaig tindre fa algun temps. I allí també visc una anècdota d’allò més esperpèntica que, per falta de temps i d’espai, m’estalviaré contar ara i ací.
Quan torne a la porta de l’àrea quirúrgica, unes dones que esperaven l’eixida del fill d’una d’elles m’informen que, a penes feia cinc minuts, n’havien tret un xic moreno. Per la descripció que me’n fan, és Óskr amb tota seguretat. Me’n vaig corrents a l’habitació i, efectivament, ja hi és. El bese, l’abrace, li pregunte com està. “Bien, churri, bien. Me duele un poco, pero bien.” M’explica, com pot, amb molèsties evidents a la zona de la gola, allò que recorda fins que ha despertat. El bese, l’abrace, tot suament, sense fer-li mal.
La resta del matí, i la vesprada, la passa adolorit, endormiscat, pixant l’anestèsia i amb un fum de bosses d’antibiòtic, antiinflamatori i analgèsic per via intravenosa. A les 17 h comença a beure líquids, primer aigua fresca i després suc de bresquilla. A les 18.15 h s’alça del llit i comença a caminar un poc per l’habitació. Està fet un campió, la recuperació va molt bé i la Dra. Menaches, a les 21 h, decideix donar-li l’alta hospitalària. Amb l’eixida del centre sanitari Óskr diu per fi adéu a trenta-tres anys d’amigdalitis de cavall que, per cert, mai la sanitat madrilenya va solucionar. És, doncs, l’últim tràngol per què ha de passar relacionat amb aquests òrgans minúsculs i innecessaris que, en el seu cas, no han fet més que donar-li problemes. Com diu un bon amic meu, un poc bròfegament, li han llevat els topalls, com als ciclomotors Vespino quan érem adolescents. Això, salut i força al canut!

15 d’agost de 2010

Un cumpleaños muy especial

El sábado 14 de agosto por la noche celebramos, en la casa de campo que tiene un tío de Xavi en Castalla, el 50 cumpleaños de la amiga Maika, nuestra Nenica. Una cifra redonda para una mujer especial, única, irrepetible, que en tan poco tiempo ha cautivado el corazón de todas y todos los que la conocemos. Es, como decía, un ser que se hace fácilmente de querer, tierno, alegre, cariñoso y ejemplo de superación en la vida. Porque la vida de Maika no ha sido, precisamente, de color de rosa, ella ha hecho que, con la valentía, el coraje y la fuerza que la caracterizan, si no rosa, sí que sea de una gama muy próxima a este sensual color.
Fue una fiesta sorpresa para ella. Se trataba de cenar y pasar una noche agradable a su lado. Y así fue. A las 21.45 h llegó al chalet con Delia y Samuel completamente engañada. Pensaba que iban a recoger a Bea y Xavi para después ir a picar algo, ellos y unos cuantos más, a cualquier bar de Castalla. Pero no. Había todo un sarao montado desde el mediodía, con comida a reventar, abundante bebida, música, luces, humo de discoteca, fuegos artificiales, proyección de un vídeo con fotos sobre este medio siglo de vida de la cumpleañera, regalo y canción compuesta ad hoc. No faltaba ningún detalle, porque detrás de la organización estaba, ni más ni menos, que la concejala de Fiestas y Turismo de la cuchipanda más cuchipandera de Alicante, la sin igual Delia, a la que quiero felicitar desde aquí por todo el trabajo realizado durante estos últimos días, desde la coordinación, a través del correo electrónico y el teléfono —érase una vez una mujer pegada a un móvil—, de la compra de todo lo necesario para la ocasión hasta la recopilación de fotos de Maika y el montaje de un vídeo que hizo llorar a más de una y de uno. ¡Cheapeau, Delia! Con la gestión de este gran y esperado evento nos has demostrado a todas y todos, una vez más, por qué eres, a título propio, la concejala de Celebraciones Varias (léanse cumpleaños, aniversarios, bodas, viajes, despedidas, comidas, cenas y un larguísimo etcétera de actos más).
Sin duda, fue una velada muy emotiva por muchas razones, pero sobre todo porque Maika disfrutó con la presencia inesperada de sus hijos y de su querida amiga Silvia y de toda su cuchi, como la llama, y porque nosotros también disfrutamos con ella. Veinte personas quisimos rendir un homenaje a esta madre coraje, amiga incondicional que nos ha dado tantos y tantos momentos de alegría. No podíamos fallarle y creo que no lo hicimos. La ocasión lo merecía: no todos los días una amiga cumple medio siglo de vida.
Maika, te quedan, por lo menos, otros cincuenta más. Y todas y todos queremos que sean de auténtica felicidad, ni más ni menos la que te mereces. Confiamos en continuar viéndote tan feliz como hasta ahora. Y recuerda: el pasado, pasado es. No mires atrás ni para coger carrerilla. ¡Adelante, como los de Alicante!
Nenica, estás estupenda. ¡Qué cincuenta años, mare meua! El tuyo sí que es un espíritu joven, incansable, luchador. En dos meses tu hija Estefanía te hará abuela. ¡Enhorabuena! ¡Pero qué abuela! Tu nieta Zaira está deseando verte, que la cojas en brazos, que la pasees por la calle en el carro, que le cambies el pañal, que la duermas... Estoy convencido de que mis ojos verán a abuela y nieta, juntas, de marcha, un sábado por la noche. Ojalá...
Simplemente, te queremos. No cambies nunca. No todo el mundo puede decir que tiene una madre, una suegra, una nuera, una vecina, una compañera, una amiga... como tú. Las que y los que te conocemos tenemos la suerte, y el privilegio, de formar parte de tu vida. Lo es todavía más que tú formes parte de la nuestra.
Insisto: porque eres una mujer especial, y porque te lo mereces, en nombre de todos los presentes el sábado y también los ausentes, ¡felicidades, Maika!
Y ahora, como diría la dicharachera Raquel, cantemos todos juntos: ¡bien por Maika, bien, biieenn, biiieeennn, biiiieeeennnn, biiiiieeeeennnnn!

10 d’agost de 2010

Óskr i Òscar

Crec que ja no queda ningú, del meu cercle d’amistats, familiar o laboral, que no sàpia que, per fi, m’he fet nóvio. En tot cas, sí que pot haver-hi algú o alguna que esperara una nóvia, però trobe que va a ser que no. Mai no se sap, però a priori és quasi pràcticament impossible. M’agraden molt els homes, com sempre em recorda el meu xicot quan m’enxampa mirant qualsevol chulazo. Per a aquelles i aquells que no ho sabíeu i que us ha sorprés la notícia, o per a les qui o els qui el coneixeu poc, us el presentaré.
Li diuen també Óscar, tot i que ell prefereix escriure el seu nom així, Óskr, de la mateixa manera que jo sempre sóc Òscar, a Sevilla, Barcelona, Alacant, Itàlia o la Xina. El seu, però, és un nom compost, però com que no li agrada el segon no em deixa que el diga ací. Quant als cognoms, tant el seu com el meu comencen per la segona lletra de l’alfabet, la B: Bermejo —de rima fàcil— i Banegas. Molta coincidència, veritat? Doncs ara veureu.
Óskr és taure, com jo. Ell és del 8 de maig, i jo, del 12. El súmmum seria que fórem del mateix any, però no. 1977 i 1978. Per tant, és major un any, quatre dies i potser unes hores, perquè té collons la cosa que ma mare no sap dir-me a quina hora vaig nàixer. Com a bons taures, som cabuts, fidels, nobles i molt amics dels nostres amics, entre altres virtuts; els defectes, si de cas, els deixarem per a una altra ocasió.
Ell és de Madrid capital. Nasqué a l’Hospital Clínic i es crià al popular barri d’Usera fins als 27 anys. Després va viure a Lucero, a Collado Villalba, al nord d’Anglaterra i, des de fa dos anys, al Campello. Mai de la vida haguera pensat que festejaria amb un madrileny, la veritat. Sempre m’han cridat més l’atenció els andalusos, i per allò de la llengua, els valencians i els catalans. Fa igual que Óskr no parle valencià/català. Té interés a aprendre’l i l’aprendrà, com també ara està disposat a ensenyar-se l’italià per tal d’acompanyar-me en l’espectacular experiència que començarem el pròxim 1 d’octubre, a les 8.00 h, quan prendrem un avió amb destinació a Bolonya.
Imagine que us preguntareu com el vaig conéixer, veritat? Cap al mes de novembre de l’any passat, una alumna —i cosina seua—, Ana, en acabar una classe, em va dir que volia parlar amb mi. Pensí que tenia cap dubte i que voldria resoldre’l, però no. Em digué, nerviosa: “Òscar, tinc un cosí que voldria que el conegueres.” Així, directa, sense embuts. I jo, sense pensar-m’ho, li vaig dir que quan volguera. Quedàrem els tres per a dinar el 16 de desembre, a casa d’ell. Hi hagué, però, un quart convidat inesperat, Cupido, que s’encarregà de llançar-nos la fletxa de l’amor, fletxa amb què, dia rere dia, nosaltres mateixos ferim més i més els nostres cors. I, com se sol dir, fins al dia d’avui. De segur que també pensareu: “i com sabia la cosina d’ell que eres gai?” Molt senzill: a part que el clauer amb les claus del despatx de la universitat és un arc de sant Martí i el deixe sempre damunt la taula perquè em molesta en la butxaca quan faig classe, també havíem parlat a l’aula un dia de l’adopció de xiquetes i xiquets per part de les parelles homosexuals, tema amb el qual, no cal dir-ho, estic totalment a favor. Per tant, no degué ser difícil que Ana, alumna desperta, se n’adonara.
Si seguiu el bloc, sabreu també que als dos ens agrada el naturisme. De fet, comence aquest article a l’ombra d’una ombrel·la de la piscina de la urbanització naturista on estem gaudint d’unes relaxants i merescudes vacances. I l’escric en porreta, mentre el meu xic, també en pilotes —és obligatori banyar-s’hi en conill—, pren el sol després d’un plaent bany. I és que, des que arribàrem ací fa dos dies que Óskr no ha eixit de l’aigua, de la piscina, de la platja o de la dutxa. Crec que en la vida anterior va ser peixet, perquè no és normal que li agrade tant el medi aquàtic. Jo, que he intentat seguir-li el joc, ja he agafat la primera otitis de l’estiu. Que hi farem!
Una afició que tenim en comú és viatjar. A qui no li agrada viatjar? A nosaltres, ens encanta. En aquests vora vuit mesos que duem junts ens hem escapat un cap de setmana al balneari d’Archena (Múrcia) i un altre a València —Rita’s city—, al gener; dies solts a Dénia i Xàbia, a la Marina Alta; deu dies a Sevilla, Cadis i Madrid —Orgull Gai— a final de juny i principis de juliol; un altre cap de setmana a Barcelona i ara quasi una setmaneta a Vera (Almeria) i Múrcia capital. Ma mare em deia ahir per telèfon: “hijo mío, ¡qué bien que vives!, ¡eso es vida!, ¡qué correntón que estás hecho, no paras!” I té raó, la dona. Perquè viatjar és un plaer, amb Óskr ho és encara més. Willy Fog, al nostre costat, un simple rodamón.
I el primer viatge llarg que hem fet junts ha sigut a terres gaditanes per una raó molt senzilla: perquè som uns enamorats de Cadis, la ciutat —la tasseta de plata— i la província, eixa Costa de la Llum que, com dirien els autòctons, quita er sentío. Platges espectaculars —la de Castilnovo, entre Conil i El Palmar, i la de les Cortines, a Caños de Meca, les millors—; una llum especial; gastronomia d’infart i gràcia i alegria sense descans fan d’aquest racó del sud el nostre lloc ideal on viure. No és broma, no. No ens importaria, en absolut, viure-hi. Jo sé d’un que no tardaria a demanar una excedència si algun dia la Junta d’Andalusia decidira tirar endavant la promesa de l’expresident Chaves d’oferir l’ensenyament de totes les llengües oficials de l’Estat espanyol —català, èuscar i gallec— en les escoles oficials d’idiomes andaluses. Tant de bo!
I altra cosa que ens agrada molt als dos és dormir. Gaudim dormint. Hi ha gent que pensa que és una pèrdua de temps, però nosaltres som de l’opinió que és fonamental el descans per a poder fer front al ritme de vida estressat que duem en l’actualitat. Les meues amigues sempre em deien, de manera afectuosa, liró, perquè dorm molt —millor dit, dormia molt, ja que d’un temps ençà que m’ha canviat el son. Trobe que Óskr dorm, o li agrada dormir, més que a mi. No sé ben bé si hi ha cap animal que passe més temps amb els ulls clucs que la rata dormidora. Doneu-me trenta segons, per favor. Ja està! Una cerca ràpida en Internet i ja ho tinc: la sariga de Virgínia, que dorm 18 hores diàries, és probablement l’animal més dormilec. El meu xic no arriba a tant, eh? Això sí, somia molt, moltíssim —i unes coses més rares...—, mentre que jo tinc la sensació que no ho faig mai. Diuen que sí, que tothom somia, però que alguns no recordem els somnis. Deu ser això... En qualsevol cas, veure’l com dorm plàcidament al meu costat, ara a l’estiu com va vindre al món, és un vertader goig, creieu-me.
Però no tot són flors i violes. Óskr és Óskr i jo sóc jo. I si és cert que tenim moltes coses en comú, moltes més de les que he tingut ocasió de comentar ací, també és cert que som molt diferents, però fins i tot aquestes diferències ens enriqueixen com a persones i com a parella i, amb el respecte i la tolerància que ens caracteritzen, superem aquestes desigualtats. En posaré dos exemples significatius perquè ho entengueu.
Primer, Óskr és creient, té fe, pensa que Déu existeix. I no és practicant per la falta d’acceptació de l’homosexualitat per part de l’Església catòlica. Jo, en canvi, cada dia m’alce un poc més ateu, no tinc gens de fe i no he vist mai eixe tal Déu. No passa res. Ens respectem i ens tolerem, com deia abans. Jo respecte les seues creences religioses i ell, l’absència de les meues. I tan feliços els dos. Convivim amb aquesta discrepància, que al principi, he de reconéixer-ho, ens ocasionà més d’una discussió.
Segon, políticament tampoc no coincidim. Tot i que la seua família és votant aferrissada de Gallardón, Aguirre i Rajoy, ell, segons em comenta, d’un temps ençà, tendeix més cap al centre i vota al partit creat per la basca Rosa Díez. Jo, en canvi, que sóc més roig que la sang, clarament em situe en un pensament d’esquerres, i per això en les eleccions vote, segons el cas, partits sempre pròxims a la ideologia que he mamat des de ben menut. Com en el primer exemple, no passa absolutament res de res. Ell que vote a qui vulga al Campello, on està empadronat, i jo, exactament el mateix a Sant Vicent del Raspeig. I tan contents els dos.
Perquè, hi insistisc, per damunt de les idees religioses, polítiques o de qualsevol altra mena hi ha, entre nosaltres dos, una cosa ben bonica que s’anomena AMOR, ESTIMA, sí, en majúscules, que no entén de diferències de cap tipus i que solament ens proporciona felicitat, la de dos xics homònims que es conegueren aquell ennuvolat i fred dimecres, 16 de desembre del 2009, a les 14.30 h, dia en què les nostres vides s’uniren —esperem que així siga— per sempre. La prova que açò que sentim l’un per l’altre és amor la tenim en el nostre més imminent pla de futur, que com no podia ser d’una altra manera, també comença per B: Bolonya. I per B en comença el següent, aquest a la tornada d’Itàlia. No escric la paraula màgica perquè Óskr s’esgarrifa només de pensar-ho. Com quan li parle d’adoptar una xiqueta o un xiquet... Temps al temps!
No sé què més dir-vos del meu xicon. No exagere ni mentisc si dic que és encantador, un ésser especial, un xic atent, humil, prudent, discret, senzill, assenyat, amb una sensibilitat única, el meu primer amor, l’home dels meus somnis, el meu príncep blau, la persona que m’ha retornat aquella felicitat adolescent que mai no deguí perdre. Óskr és, sens dubte, una de les millors coses que m’han passat, de moment, en aquesta, no sé si n’hi haurà una altra, vida. Gràcies, amor, per estar al meu costat i estimar-me com, recíprocament, t’estime.

Múrcia, més enllà de l'Ikea

Primer de tot, he de reconéixer que el títol no és meu, sinó de José, murcianet del barri del Carme i professor d’espanyol per a estrangers en el Servei d’Idiomes de la Universitat de Múrcia. Segons ell, els valencians en general, i els alacantins en particular, pensen que Múrcia és una cosa que hi ha darrere d’una gran ciutat, blava i groga, anomenada Ikea, la qual visitem —diu— amb una relativa freqüència. Broma a part, el meu amic considera que Múrcia és una gran desconeguda i que no està prou explotada turísticament. Per això, perquè la conec poc i el meu xic, gens, vam decidir, en acabant la nostra estada naturista a Vera, vestir-nos —després de quatre dies en porreta costa, no cregueu!— i fer-hi una parada de camí a casa.
I cal dir, també d’entrada, que una cosa és visitar una ciutat pel teu compte i una altra fer-ho amb un guia tan excepcional i sabut com és el col·lega José, que, per cert, estudia la llicenciatura de filologia catalana en la Universitat d’Alacant. Per als qui pensaven que el meu era un cas curiós —de pares manxecs, catalanòfil fins a la medul·la—, heus-ne ací un de més exòtic encara, perquè ell és nascut, crescut i viscut en eixe barri que hi ha apegat a la multinacional sueca i els seus avantpassats són també tots de l’horta murcianica, tot imitant el parlar que els caracteritza.
El recorregut turístic pel centre de la ciutat, tranquil·la i solitària un calorós dissabte del mes d’agost, començà vora les 19.30 h a la plaça de Floridablanca, nom d’un personatge històric —comte i ministre en el regnat de Carles III— que desconeixia que fóra murcià. D’ací, quatre passes i arribàrem a la plaça de Camachos, de forma rectangular i, fins a final del segle XIX, la plaça de bous; encara s’hi conserva l’arc d’entrada al cós taurí. Quatre passes més i ja érem al pont de la Mare de Déu dels Perills, des d’on hi ha una panoràmica ben bonica amb el riu Segura i la torre catedralícia al fons. Molt prop, l’ajuntament, a la balconada del qual encara penja, un any i mig després de l’última visita, el cartell “AGUA PARA TODOS.” Seguírem per un estret i fosc carrer i aplegàrem a la plaça del cardenal Belluga, on hi ha tres edificis destacats de la ciutat: en primer lloc, l’ampliació de la casa consistorial, obra de Moneo no exempta de polèmica pel fort contrast amb les altres dues edificacions religioses: el palau bisbal —tancat per ordre de l’actual bisbe de la diòcesi, però en altres èpoques obert a la ciutadania per a visites i exposicions d’art sacre— i la catedral, amb façana d’estil barroc d’allò més carregada.
Malgrat el meu ateisme creixent, vaig entrar a veure l’interior de la catedral, atés que sempre l’havia trobada tancada en anteriors ocasions. I sí, he de reconéixer que allò que hi ha dins és art, però també una hipocresia majúscula per part de l’Església catòlica que concentra a l’interior d’aquesta mena de temples un patrimoni tan ric i valuós que, si el venguera, desapareixeria la pobresa al món.
Vull destacar dues coses de l’interior de la catedral: primer, el sepulcre on hi ha el cor del rei Alfons X el Savi, gran enamorat, en vida, de Sevilla —on hi ha enterrat el cos— i de Múrcia, les dues úniques ciutats fidels al monarca quan la resta se li rebel·laren; de fet, una part de les Cantigas les va compondre al castell de Monteagudo, enclavat al bell mig de l’horta, a 6 km de la catedral. I, segon, la capella particular dels comtes dels Vélez, espectacular i declarada monument nacional el 1923.
A continuació, pel carrer Trapería —el centre històric murcià ret homenatge, a través dels noms dels carrers, als oficis antics— arribàrem a la plaça de sant Domenge, on hi ha un arbre gegant i amb més de dos segles de vida que, certament, impressiona el visitant. I, per Jabonería, recalàrem a la Gran Via de Francisco Salzillo, infraestructura dels anys seixanta amb una finalitat d’agilitar el trànsit de la ciutat però que, des del meu punt de vista, trenca molt la tranquil·litat i l’harmonia del barri vell.
I, passejant pels carrerons, ens plantàrem a la concorreguda, sobretot els caps de setmana de primavera al matí i al migdia, plaça de les Flors, desèrtica en aquesta ocasió. Hi férem una parada tècnica per a prendre un refresc. I continuàrem el recorregut camí del mercat de Verónicas i, al costat, l’única resta —a l’aire lliure— de la muralla i el contrafort d’origen àrab. Seguírem caminant pel ben conservat i tancat al trànsit centre històric i arribàrem a l’edifici conegut com “el dels nous pisos”, per allò que en els anys quaranta, quan n’acabà la construcció, era l’edifici més alt de tota la ciutat, al costat, és clar, de la torre de la catedral, i sembla que durant anys va ser tot un atractiu anar-hi i veure’l.
Als baixos d’aquest ara ja no tan alt edifici hi ha un restaurant ben conegut a la ciutat, Los ventanales, on sopàrem, permeteu-me l’expressió, de putíssima mare. La gastronomia murciana, exquisida, com sempre: ensalada de la terra, zarangollo, remenat de creïlla, ou i embotit casolà i, de postres, pa de Calatrava —com no podia ser d’una altra manera—, pastís de xocolate amb galeta i pastís de formatge amb maduixa. Que bo que estava tot!
I, ben sopats, agafàrem el cotxe i pujàrem, passada ja la mitjanit, al santuari de la Fuensanta, un autèntic símbol de la ciutat. Allí ens contà José moltes coses, des del canvi de patrona —abans ho era la Mare de Déu de l’Arrixaca, però en una època de forta sequera, a final del segle XVII, en traure la verge del lloc sant, no solament hi plogué, sinó que, segons les cròniques de l’època, fins i tot hi nevà, i des del 1731 és oficialment la patrona de la ciutat i no la que dóna nom a l’hospital públic de referència de tota la regió, situat al Palmar—fins als orígens del parlar murcià —la base és el castellà en contacte amb el mossàrab, però també té un pes important la influència prolongada durant vora un segle, en diferents etapes, del català, que ha fet que un 60% del lèxic murcià actual siga deutor de la llengua en què ara escric—, tot passant pel relat, tendre i estremidor, de la ruptura sentimental, ara ja fa sis anys, amb el nóvio búlgar durant la seua estada com a lector d’espanyol a Sofia (Bulgària).
Cal dir que la vista de tota la vall —segons el projecte de comarcalització de la Regió de Múrcia, l’Horta—, de matinada, a 600 m d’altitud, era fantàstica. I la mescla d’olors de l’horta—llimoners, bresquilleres, figueres, gesmilers i altres arbres fruiters—, amb la frescoreta de la nit en ple estiu, senzillament, orgàsmica.
Quan miràrem el rellotge, la busca marcava les 2.00 h tocades, raó per la qual decidírem tornar a casa de l’amfitrió, al passeig de Florència (ronda sud), i dormir. Però, abans, ja sabeu què passa un dissabte d’agost, amb la nit fresca i apetible, i la torre campanar de la catedral al fons...
Diumenge, lògicament, ens alçàrem tard. Ens desdejunàrem i preparàrem el dinar per tal d’anar a passar el dia a la platja. Inicialment, volíem anar a Calblanque, parc natural del qual m’han parlat meravelles, però vam descartar anar-hi per l’hora, el dia de la setmana que era i el nou sistema d’accés al paratge amb autobús, i aleshores vam optar per dirigir-nos a la zona del Mar Menor. Com que volíem fer naturisme —cada vegada, al meu xic i a mi, ens destorba més el banyador—, José ens proposà anar a la Llana, a San Pedro del Pinatar, i en concret estiguérem a la platja de la Barraca Quemada —continuació de la de les Salines—, més que naturista, mixta, però això sí, ben ambientada.
Com sabeu, San Pedro del Pinatar és la primera localitat de la Regió de Múrcia després del Pilar de la Foradada, l’última de la província d’Alacant. Passàrem pel costat del cartell verd que anunciava, des de la regió veïna, el començament no solament de la província alacantina, sinó també, per descomptat, de la comunitat autònoma de les taronges, la paella i ara també de la Fórmula 1, l’America’s Cup i el cas Gürtel. El cartell deia, literalment: COMUNIDAD DE VALENCIA / PROVINCIA DE ALICANTE. Imagine que la col·locació d’aquesta mena de cartells depén del Ministeri de Foment. No sé si hi té també alguna cosa a veure la Conselleria d’Obres Públiques i Ordenació del Territori del Govern murcià. Em fa igual. Demane, per favor, als senyors José, Blanco el primer, i Ballesta, el segon, que corregisquen aquesta ficada de pota grandíssima, perquè el nom oficial de la nostra comunitat autònoma és Comunitat Valenciana, i no de València, que és una de les tres províncies que formen l’allargat territori valencià. I no val, en aquest cas, una part pel tot. Perquè València és una cosa i la Comunitat Valenciana és altra, ja n’hi ha prou de confusions malintencionades.
I a mitjan vesprada, i abans que el trànsit d’un diumenge d’agost ens detinguera a la carretera, decidírem tornar a Múrcia. I ho férem per un camí diferent, per la posada del Garruchal, on poguérem gaudir d’unes vistes espectaculars de la muntanya murciana. És així, amb una panoràmica excepcional i poc coneguda d’aquesta zona muntanyenca, gairebé desèrtica, que posàrem punt i final a la nostra visita a l’amic José i a l’acollidora ciutat germana, la Madina Mursiya d’Abderraman II, la Múrcia agrícola i, alhora, moderna d’avui dia. ¡Murcia, qué hermosa eres! Ara entenc l’eslògan publicitari i turístic que tan bé ha venut la regió, i la capital, més enllà del cultiu de fruites, cítrics i hortalisses de primera qualitat. Perquè Múrcia és, això, bonica bonica, més enllà també de l’Ikea.

4 d’agost de 2010

Naturisme

No negaré, a hores d’ara, que faig naturisme sempre que puc. La primera vegada que en vaig fer fou al maig del 2007 a la platja del Cap de l’Horta d’Alacant i des d’aleshores, per quart estiu consecutiu, en practique. Em considere una persona bastant oberta de ment i anar a la platja i llevar-me el banyador forma part d’aquesta nova manera de viure i interpretar la vida en harmonia amb la natura. Perquè, no cal dir-ho, la sensació de prendre el sol, banyar-se i fer un passeig vora la mar sense res és única i irrepetible, i no té res a veure a fer-ho amb una peça tèxtil que, damunt, després costa a eixugar-se Déu i ajuda. Probablement és un dels moments en què em sent més lliure, tal com vaig nàixer i com me n’aniré a l’altre món, si n’hi ha, que no ho sé: en conill.
Us conte tot això perquè el meu xicot i jo hem llogat un apartament, del 3 al 7 d’agost, en una urbanització naturista a Vera (Almeria). Això significa que durant aquests quatre dies estarem, bàsicament, com les nostres santes mares ens vam portar al món: en pilotes. Dic bàsicament perquè de nit, després de sopar, ens vestim per a anar a fer una volta per uns pubs d’ambient que hi ha molt prop, o a prendre un gelat, que si no ni això... La resta del dia, com diria la nostra bona amiga Delia, con el tiburón pa’ aquí i pa’ allá. En italià d’anar per casa, per allò que me’n vaig a Bolonya, due bole ed una pirindola su e giù. Ha ha ha ha!
En la urbanització, Parque Vera IV, és obligatori accedir a la zona de la piscina i l’entorn i banyar-s’hi en porreta. Obligatori. O dit al revés, hi està prohibit qualsevol teixit. En tot cas, un pareo per a entrar-hi i eixir-ne i au! Per cert, en ma vida havia vist tants homes amb pareo! Que g(u)ai! I la platja, el Playazo de Vera, és totalment naturista. Pensava que les platges més naturistes a què havia anat eren les de Cadis, però no. Aquesta és, de moment, la que s’emporta la palma. No m’atreviria a dir que ho és al 100% perquè algun banyador o bikini s’hi veu de tant en tant, però sens dubte els tèxtils —en l’argot naturista, els qui porten vestit de bany— són minoria ací.
Hi insistisc, la sensació d’estar en una platja on tothom —persones grans, dones i homes, xiquetes i xiquets, adolescents, nadons, famílies senceres, parelles, etc.— es mostra tal com és, amb uns quants quilos de més, amb el penis petit i arrugat, amb el mamellam caigut, depilat o sense, amb una taca de naixement en el lloc més insospitat, amb la cel·lulitis als malucs o a les cuixes... és, senzillament, indescriptible. Al meu parer, és el millor exemple de naturalitat. Com ho és jugar a vòlei platja en pèl o anar al quiosquet a prendre un refresc amb el piu a l’aire. Tots estem en la mateixa situació, en igualtat de condicions, amb els genitals a la vista, però ningú mira a ningú. I també tots tenim en comú que ni ens estreny una goma elàstica ni una marca ens fa paréixer un codi de barres perquè el sol ens bronzeja, de dalt a baix, tot el cos.
La platja es troba a 300 m, aproximadament, de l’apartament. Nosaltres, com molta més gent, hi anem directament despullats, amb la tovallola al muscle i poc més. En el trajecte, ens creuem amb la policia local, repartidors de mercaderies, el jardiner, el personal de neteja, etc. No passa absolutament res. Hi deuen estar acostumats. No crec que ningú s’espante si ens veu nus. Tenim entre les cames el que la mare natura ens ha donat als homes, ni més ni menys. Que va ser més generosa amb el meu xic que amb mi, ai!, que hi farem!
Vull comentar l’important paper que he observat que té la dona en la pràctica del naturisme. Trobe que, tradicionalment, el sexe femení ha sigut més pudorós que l’home a l’hora de mostrar el cos nu. Per tant, que ella, a part de fer topless, també es lleve la part de baix representa, des del meu punt de vista, un pas endavant i contribueix a naturalitzar, mai millor dit, aquesta realitat, una vertadera filosofia de vida.
No puc acabar sense llançar dos consells. Primer, als qui no n’heu fet mai, feu-ne. No us en penedireu, n’estic segur. Segon, si no sabeu ni quan ni on, si penseu que us farà vergonya, si no esteu del tot convençuts... sens dubte, feu-ho en un lloc com aquest. Us sentireu molt còmodes. Al cap de cinc minuts haureu oblidat que no dueu el banyador o el bikini. Qui no em crega, que faça la prova!
Quin descobriment, el d’aquest complex naturista a poc més de dues hores de casa. Estem devanits. Hi tornarem prompte. Un altre raconet més de felicitat i plaer, de descans i tranquil·litat a la nostrada, estimada, Andalusia. I és que no hi ha millors vacances que aquestes, les típiques i desitjades, les de no fer altra cosa més que dormir, menjar, prendre el sol, banyar-se, passejar, fotre un clau (o dos, o tres, els que calga), fer la becadeta, llegir, escriure i poc més. I, a més a més, sense roba. Quina meravella!

3 d’agost de 2010

MADO 2010

Antes de entrar en materia, quiero comentar algunos aspectos sobre la ciudad de Madrid que me han llamado poderosamente la atención en mi última visita. En primer lugar, me parece acertadísima la peatonalización de calles tan céntricas e importantes como El Arenal o Fuencarral. ¡Cheapeau! En segundo lugar, también apruebo el mensaje siguiente, a modo de aviso a los conductores, en los paneles informativos del estado del tráfico: “SÁBADO 3, DÍA DEL ORGULLO GAY. CORTES EN CENTRO, USE TRANSPORTE PÚBLICO.” En tercer lugar —y aquí vienen los no tan buenos ya—, al pasar cada día por el parque de bomberos nº 1 —yo y los bomberos, como dice siempre mi novio—, en el barrio de Chamberí, no podía dejar de leer la enorme pancarta que decía: “Atención madrileños, 9 bomberos para 400.000 habitantes.” Y, curiosamente, los camiones estaban pintarrajeados por los propios profesionales con eslóganes del tipo: “+ bomberos, - asesores.” Por lo visto, Gallardón prometió aumentar la plantilla con 500 efectivos más a lo largo de la legislatura, promesa que, según parece, se ha quedado en agua de borrajas. Vergonzoso. Digo yo que, y por último ya, quizás no hay dinero para más bomberos porque se lo ha gastado el alcalde en el edificio del nuevo ayuntamiento, en la conocida plaza de Cibeles —donde, por cierto, las malas lenguas dicen que también quiere construir un restaurante en la parte alta— o en el soterramiento de una parte importante de la M-30, obra faraónica —yo diría gallardónica— con un claro sentido electoralista que, encima, está mal hecha, porque, según me cuentan, cada vez que llueve se inunda y, además, las salidas de emergencia en caso de incendio más bien escasean.
Y ahora ya sí, al tema. Hoy hace exactamente un mes que, por segundo año consecutivo, estuve en el Orgullo Gay y os puedo avanzar que me lo pasé genial. Vamos, con deciros que el año que viene, si no pasa nada, volveré a estar allí, en la manifestación más alegre, divertida, colorida y pacífica que jamás he visto, con eso os lo digo todo.
Yo sé que muchas y muchos pensáis que esta reivindicación es absurda y que no tiene ningún sentido salir a la calle y decir que somos gays, lesbianas, bisexuales o transexuales. Os diré que para mi es el día del año en el que mi orientación sexual no se tiene en cuenta negativamente; el día en el que puedo andar por una arteria tan importante de Madrid como es la Gran Vía —que, por cierto, está de cumpleaños: celebra el centenario— diciendo en voz alta lo que soy sin reparo y sin miedo; el día en el que puedo exponer al resto del mundo que no soy ni mejor ni peor, sencillamente que soy gay, pero lo puedo explicar sin tener que ocultarme. Porque hemos tenido que ganarnos a pulso el hecho de poder vivir libre y abiertamente nuestra sexualidad y de poder ser reconocidos y respetados socialmente, por el esfuerzo realizado y el logro de nuestro bienestar, por todo ello es por lo que estoy orgulloso y es por lo que me parece oportuna esta manifestación, que dicho sea de paso cada año congrega a más y más gente. Aprovecho la ocasión para pedir más presencia policial a lo largo del trayecto y, sobre todo, la delimitación del recorrido con vallas, de manera que tanto los manifestantes a pie, primero, como las carrozas, después, puedan discurrir mucho mejor.
Para las que y los que todavía pensáis que el Orgullo es solamente un desfile de carrozas llenas de musquilocas, bolleras y transexuales varias, a parte de que os equivocáis por completo, he de deciros que las fiestas, este año, se han prolongado durante diez días, del 24 de junio al 4 de julio, durante los cuales han tenido lugar una extensísima y variadísima serie de actividades de todo tipo, como conciertos, actuaciones, el certamen de Mr. Gay España, exposiciones (fotografía, escultura, pintura, moda, libros, gastronomía...), cine, teatro, juegos y un larguísimo etcétera que encontraréis detallado en el programa oficial MADO 2010 (www.madoweb.es). Es por lo completas que encuentro estas fiestas, por la época del año en la que se celebran y por la altísima participación de la ciudadanía por lo que quiero proponer al Ayuntamiento de Madrid que las declare las fiestas oficiales de la villa, más que las chulescas y taurinas de San Isidro en el todavía, a veces, frío mes de mayo.
Quiero centrarme ahora en el acto principal de estos festejos orgullosos, la manifestación —o exhibición, para los más escépticos— que cada año parte a las 18 h desde la Puerta de Alcalá, sigue hasta Cibeles, discurre por la Gran Vía, pasa por la Plaza de Callao y llega a la Plaza de España, donde tiene lugar la lectura oficial de un manifiesto. El lema de la de este año: “POR LA IGUALDAD TRANS.” Porque no olvidemos que quienes hace 41 años dijeron en un bar de Nueva York que bastaba ya de tanta discriminación y empezaron la revolución que precisamente conmemoramos cada año por estas fechas fueron, básicamente, mujeres trans. Les ha tocado el turno, por tanto, a las personas transexuales, y por eso AEGAL, FELGTB y COGAM, muy acertadamente desde mi punto de vista, declararon el 2010 como Año para TRANSformar. De ahí que las pancartas “TRANSformando familias” o “Políticas para TRANSformar” me parecieran tan originales como correctas.
Me gustaría reproducir aquí otros eslóganes que me resultaron llamativos. Por un lado, no pude evitar la emoción, con lágrima incluida, cuando vi carteles como “Detengan la ejecución de gays en Irán”, “EGIPTO: los hombres son sometidos a malos tratos por su homosexualidad. Amnistía Internacional”, “Amar no es delito” o “Amarse entre iguales no es tan diferente.” Cuanto menos, emotivos, ¿no? Los mensajes anticlericales, por otro lado, también tuvieron cabida, por qué no: “emPAPArse enferma” o “Papa o califa, pague su visita.” Pero, sin duda alguna, algunos de los mensajes más ocurrentes fueron, para mi gusto, los siguientes: “Normal es un programa de mi lavadora”, “Juego al fútbol mejor que ellos” o “A veces veo heterosexuales”, todos exhibidos en una carroza de lesbianas. Y el mejor, con diferencia: “Soy heterosexual y estoy aquí.” Más claro, el agua, ¿verdad?
La manifestación de carrozas es, como ya he dicho, un desfile de luz, color —yo diría multicolor, por las banderas del arco iris—, alegría, diversión, música, despelote, cuerpos impresionantes sin un solo pelo (los gabinetes de estética hacen su agosto por estas fechas), gafas de sol de lo más fashion y mucho más. Como cuesta describir algo que es tan espectacular y que hay que vivirlo para hacerse una idea de lo que es, lo mejor es que lo comprobéis vosotras y vosotros el año que viene, en vivo y en directo. No os arrepentiréis, seguro. Creedme: vale mucho la pena. Porque el Orgullo madrileño se ha convertido, más que en un sarao para el colectivo LGTB, en una fiesta por y para la convivencia, donde todo el mundo tiene cabida. Tal cual. Fiesta a la que, lógicamente, no puede faltar el famoseo gay(friendly). Pude ver a Antonia San Juan, Enrique del Pozo, José Manuel Parada y Karmele Marchante, y no estoy seguro si el showman que había en un balcón de la Gran Vía animando el cotarro era o no Juan el Golosina. Probablemente.
Tras la manifestación —con parada de 40 minutos o más que la organización debería corregir en futuras ediciones—, cena en el Foster’s Hollywood próximo a la concurrida calle Montera y, después, de marcha por Chueca —barrio especial, único, encantador como pocos en el mundo— hasta altas horas de la madrugada. Como diría mi madre, no nos acostamos tarde, sino más bien temprano.
Tampoco quiero extenderme mucho más. Podría continuar y no acabaría nunca. Por tanto, invito a quien no haya participado todavía en el MADO a que lo haga. Estoy seguro de que la realidad superará, con creces, esta simple descripción.
Antes de acabar, mi eterno agradecimiento:
A Ramón, uno de los mejores amigos de mi chico, por su hospitalidad. Invadimos tu casa y tu tranquilidad en el céntrico Chamberí y nos pusiste hasta mantel de Yves Saint Laurent. Tu paciencia es infinita. Mil gracias por todo.
A Esmeralda, divina siempre, por confiar en nosotros para revelarnos tu secreto. Sabes que te apoyamos y que te apoyaremos siempre. Cuenta con nosotros para lo que haga falta. Gracias también por colarnos en la selecta discoteca Studio 54, donde disfrutamos de lo lindo. Da recuerdos a los tinerfeños Enrique y Carlos y no olvides de que el año que viene nos tenemos que subir, los tres, en una carroza, ¿eh?
Al innombrable empresario de calzado ilicitano, por permitir que Óscar y yo disfrutáramos del Orgullo Gay madrileño como lo hicimos y estemos disfrutando del verano, como dirían mis amigos los gallegos, lo que no está en los escritos. ¡Ah!, el jamón de Navidad estaba exquisito. Será lo único que recordará mi novio de su paso por vuestra —me ahorro el adjetivo— zapatería.
Y ahora me toca ya callar. Y lo haré con una cita del alemán Karl Rahner, seguramente el gran teólogo católico del siglo XX: “conviene volver al silencio para saborear más la Palabra.” Él se refería, claro está, a la palabra de Dios. Yo, ateo y filólogo, a la estrictamente lingüística. Lo dicho, el año que viene, más y mejor. Ya callo.

2 d’agost de 2010

Una cançó de Pasión Vega

Vull recomanar-vos una cançó de la guapa Pasión Vega. És “Lunares”, la vuitena de l’àlbum Banderas de nadie (2003), amb el qual guanyà el disc d’or. No sé per què, però des que va caure en les meues mans aquest disc fa uns quants mesos i vaig escoltar per primera vegada aquest tema que s’ha convertit en el meu preferit. I les qui i els qui em coneixeu, ja sabeu com sóc per a aquestes coses. Puc escoltar-lo una vegada, i una altra, i una altra que no me’n canse. Moltes vegades Óscar em diu: “¿otra vez?” I perquè m’ho diu, que si no, rebobine i play.
La cançó em sembla espectacular. En realitat, ho és tot el disc. No sóc crític musical i, per tant, la meua opinió té ben poca importància, però em fa igual. Us convide a escoltar-la, a escoltar-lo, i després, si voleu, en parlem a través dels comentaris.
De moment, us n’avance la lletra. No és el mateix que escoltar-la, però servirà per a fer-vos una idea del missatge que transmet:

Él quiso probar las frutas exóticas
y se adentró en una selva de flores desérticas.
Le guiñó una niña de perfil,
de pechos dulces y de rojo carmín...
... y al fondo la lluvia del mes de abril.
Planetas oscuros poblaban su máquina,
su mejor receta era pasar la página,
se fue hacia él, le dijo: “ya estoy aquí,
yo soy Lunares” y él no supo qué decir...
... y al fondo la lluvia del mes de abril.
“Quítame el fuego del alma,
quítamelo.”
“Abre tu puerta, Lunares,
y guárdalo.”
“Déjame comprarte tu cariño,
deja que me salgan sin permiso
por mi boca,
tus lunares,
por mi boca,
¡ay, por mi boca!,
por mi boca,
tus lunares,
por mi boca,
tus lunares,
por mi boca.”
Él quería quererla a la forma clásica,
y ella había sudado su vida entre sábanas.
Él vio mil noches sus lágrimas salir,
ella encontró un corazón que compartir...
... y al fondo la lluvia del mes de abril.
“Olvida mis hombres, mi vida, mi tránsito;
tu eres mi clientela, mi sombra, mi pálpito.
Si tu me quieres, busca un cielo para mi
y llévate estos lunares junto a ti,
lejos de la lluvia del mes de abril.

El tema central és, clarament, la prostitució. Però en l’aprofundida anàlisi que en vam fer el meu xic i jo de camí a Madrid per les infinites rectes de l’autovia que creua la devesa castellanomanxega vam arribar a la conclusió que també hi ha amor, el de la prostituta cap al client que vol tastar les fruites exòtiques. Aquest, en canvi, tan sols vol comprar la seua estima, una estona de sexe per a desfogar-se i traure’s, com diu la lletra, el foc de l’ànima.
Aquesta és la pura realitat, una realitat tan dura com injusta i crua, la de la prostitució, que hauria de ser legalitzada per tal que aquestes dones tinguen una situació personal i laboral més regular i normal i no hagen de viure de la manera en què, desgraciadament, moltes han de viure. Perquè no ens enganyem: sempre ha existit, existeix i existirà; no debades, és la professió més antiga de què es té coneixement. Per tant, legalitzar-la també significaria donar-los una oportunitat d’unes condicions de vida millors, i fins i tot d’eixir del lúgubre món. I jo pregunte: qui de nosaltres faria el que fan elles i, a més a més, per tan pocs diners?
I aquest és també el petit homenatge que, al meu parer, Pasión Vega fa a aquestes dones. Amb la inconfusible veu de la madrilenya de naixement però malaguenya de criança, una lletra magnífica d’Antonio Martínez Ares i uns cors espectaculars, la cantant ens regala quatre minuts i quaranta-set segons de reflexió, plaer i entendriment, però també de bona música i de passió, mai millor dit. Passió de Pasión Vega.