Itàlia s'afona

Probablement estem assistint, Óscar i jo, a un moment històric, l'adéu definitiu de Silvio Berlusconi del govern d'Itàlia. I no penseu que em fa llàstima, no. «Ja toca», diuen molts i moltes per ací. Jo crec que, més que tocar, és necessari. Cal que se'n vaja a la seua residència a Arcore, a part que necessita un descans físic -té 74 anys, poca broma!-, perquè està deixant el país en el més absolut desfici i neguit, en el caos, en un apatia brutal que està fent molt de mal.
El clima polític a Itàlia és irrespirable, insostenible. La confiança dels italians en el govern del Cavaliere ha minvat un 3% en el que portem del mes de novembre, segons un sondeig per a La Repubblica. Escàndol rere d'escàndol, la situació ha derivat en un punt sense retorn, en un carreró sense eixida. El pròxim 14 de desembre, Berlusconi s'haurà de sotmetre a una moció de confiança i a una altra de censura en el Senat i en la Cambra dels Diputats, respectivament. Ell està convençut que no aniran endavant. Jo, en canvi, no ho tinc tant clar. Si les perd, però, no tindrà més remei que convocar eleccions generals.
Itàlia necessita, urgentment, un canvi que, en realitat, va més enllà de substituir Berlusconi per una persona afí a ell. En qualsevol cas, el relleu ha de començar pel seu allunyament del govern i ha de continuar per la modificació de tantes i tantes coses, entre les quals, de manera prioritària, la separació de política i religió. Perquè mentre l'Església catòlica tinga el poder que encara té en aquest país, res canviarà. Ho dic, òbviament, per la situació de l'homosexualitat, però també per altres temes que l'estament eclesiàstic vol controlar-hi. El Papa i tota la jerarquia de cardenals, arquebisbes, bisbes i sacerdots no s'adonen que estem en el segle XXI i que han perdut, afortunadament, molt de poder. Desgraciadament, no tant com voldríem alguns i algunes, i menys a Itàlia, feu que es neguen a perdre de cap de les maneres.
Fins arribar ací, hi ha tota una sèrie de fets que han desencadenat aquesta difícil situació política. De totes i tots són coneguts els guirigalls amorosos del president del Milà, fins i tot amb menors d'edat, adolescents que podrien ser, com a mínim, les seues nétes, si no les seues besnétes. Els seus comentaris fora de to són ja més que habituals i en comptes de provocar ràbia i indignació, fan riure però de llàstima. Acumula nombroses causes, de tot tipus, que té pendent amb la justícia. I l'abandó de l'educació pública i de la cultura fa que n'hi haja per a tirar el barret al foc.
Precisament, dimecres 17 hi hagué una vaga convocada pel sindicat més fort dels ensenyants de primària per la reforma que ben probablement aprovarà, d'ací a poc, la Cambra dels Diputats. Professorat i estudiantat de tots els nivells educatius s'alçà en peu de guerra contra la llei Gelmini, que, entre molts altres desavantatges, elimina fons en educació pública i retalla llocs de treball docents. La cultura perilla a Itàlia, és la conclusió a què vaig arribar després de visitar recentment el Museu Morandi a Bolonya. Un 2% dels quadres exposats estaven tapats amb teles com a senyal de protesta pel 80% de reducció del pressupost que han deixat de percebre els museus al país de la pizza. «Invece di chiudere le sale, i quadri fanno lo sciopero» [en comptes de tancar les sales, els llenços fan vaga], em va dir una de les senyores que vigilava les valuoses obres. I és que si no hi ha diners ni per a comprar fulls o retoladors per a escriure en la pissarra, per a fer fotocòpies o per a tinta per a la impressora és que la situació és molt greu. Vertaderament tercermundista.

Mentrestant, el caos s'apodera de la república veïna. L'administració no funciona, resulta totalment ineficaç i farragosa. Hi ha tantes lleis que neguen altres normes que no hi ha certesa de quina preval. L'esport nacional no és el calcio, no. La virtut més gran és l'astúcia, la picaresca, en italià, la furbizia. ¿I què podem esperar d'un país on aquell que no paga els impostos, aquell que no paga el tiquet de l'autobús, és ben vist i, per contra, qui fa les coses com toca és considerat un panoli, una pobra persona?
Un dels meus professors d'italià em va dir fa poc: «bisogna fuggire dalla Italia » [cal fugir d'Itàlia]. No és el primer que m'ho diu, per cert. Lògicament, li vaig preguntar per què. Aquesta va ser la seua resposta: «L'Italia è ritornata indietro. Se la cultura vede il denaro come unico valore, allora vale solo quello che mi procura denaro. E nel momento in cui il denaro è l'unico valore, tutto è lecito. In Italia tutto si può comprare e la tonica è fare soldi a qualunque prezzo» [Itàlia ha retrocedit. Si la cultura veu els diners com l'únic valor, aleshores només val allò que em reporta diners. I en el moment en què els diners són l'únic valor, tot és lícit. A Itàlia tot es pot comprar i la tònica és fer diners a qualsevol preu]. Em vaig quedar atònit, sincerament. Paraules d'un autòcton d'uns 50 anys, més o menys. No meues!
Crec que Berlusconi encarna, en aquest sentit, l'exemple d'allò que diu el meu ensenyant. De família de classe mitjana milanesa a empresari humil; d'imprenditore a primer ministre d'una de les potències mundials (recordem que forma part del G8 o grup de les vuit nacions més industrialitzades del món i és el divuité país més desenvolupat del planeta, amb una qualitat de vida considerada alta), i de premier a una de les persones més riques i poderoses d'Itàlia, amb un control descomunal de quasi tot, especialment de bona part dels mitjans de comunicació.
Sincerament, em costa entendre aquest misteriós èxit. De fet, no sé si aconseguiré entendre'l mai. En qualsevol cas, sembla que ha arribat el moment de dir adéu, de posar punt i final a una trajectòria amb moltes llums però amb més ombres encara. Itàlia s'afona. Itàlia necessita un altre capità que prenga el timó d'aquest vaixell a la deriva si no vol fer aigües. Aigua que ha començat ja a inundar part de la nau, però per fortuna s'albira, a la llunyania, terra ferma. Esperem que arribe a port la pròxima primavera amb un desembarcament de tota la tripulació sana i estàlvia. Tocchiamo ferro! [toquem ferro].