11 de desembre del 2011

Sònia Rescalvo Zafra, in memoriam

El passat 6 d'octubre va fer vint anys del brutal assassinat de Sònia Rescalvo Zafra al parc de la Ciutadella de Barcelona. Un grup de sis adolescents d'ideologia neonazi va acabar amb la vida d'aquesta dona transsexual mentre dormia a la Glorieta dels Músics juntament amb una amiga i uns quants sense sostre, que també van ser ferits. El macabre objectiu era, en l'argot dels caps rapats, tocar els tambors, és a dir, acabar amb algú que fóra negre, moro, indigent, gai, transsexual o que es dedicara a la prostitució. Sònia va morir a conseqüència dels forts colps que va rebre per tot el cos. La seua va ser una mort injusta, fruit de la intolerància majúscula d'uns joves sense pietat.


De seguida, el Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) va demanar una investigació sobre els fets amb caràcter urgent. El temps passà sense cap detenció i el jutge decidí encarregar el cas als Mossos d'Esquadra, els quals van detindre els agressors. El judici tingué lloc l'estiu del 1994, i la sentència —la primera a Espanya per un delicte d'agressió per identitat de gènere— acusà els components del grup feixista Vanguardia Nacional Revolucionaria a penes de presó que arribaren als tres-cents deu anys, però com que eren menors d'edat, prompte alguns van eixir-ne en llibertat.


Sens dubte, aquest assassinat va marcar un abans i un després en la lluita pels drets del col·lectiu transsexual, ja que el clamor de ja n'hi ha prou va ser unànime. Per primera vegada en la història, el moviment LGTBI aconseguia posar el crit al cel davant un acte de transfòbia tan cruel i inhumà que va meréixer el menyspreu de tota la societat. Arran d'aquest crim, les peticions per a declarar el 6 d'octubre el Dia de l'Alliberament Transsexual en record de Sònia han sigut molt nombroses. Enguany, tot coincidint amb el vinté aniversari d'aquest nefast succés, hi havia una gran oportunitat d'haver-lo establit. Malauradament, no ha sigut així, però continuarem intentant-ho perquè aquesta data inesborrable, algun dia, aparega destacada en el calendari i, el que és més important, com assenyala Eugeni Rodríguez, portaveu del FAGC i president de l'Observatori contra l'Homofòbia, retorne a la víctima d'aquest crim d'odi la seua dignitat com a persona.


Vint anys després de la mort de Sònia, rememore el sentiment que m'envaeix sempre que tinc coneixement de qualsevol episodi de violència o discriminació per raó de la condició sexual. Perquè l'assassinat d'aquesta transsexual mentre dormia al carrer en una freda nit de tardor i probablement també mentre somiava un món millor va ser una acció aberrant, covarda, indigna i absolutament menyspreable que no pot tornar a repetir-se mai més, la memòria d'aquesta dona valenta i lluitadora, una autèntica heroïna, mai serà oblidada ni esborrada de les pàgines que tot el col·lectiu LGTBI, dia a dia, escrivim en el nostre incessant intent d'aconseguir, ni més ni menys, el somni de Sònia: un món més just, més tolerant, més igual. Descanse en pau.


Infogai, 181 (novembre/desembre de 2011)

27 de novembre del 2011

Berlusconi lascia, la piazza in festa

Tractes són tractes. Vam dir que visitaríem la capital italiana i ho vam fer del 10 al 13 de novembre. El que va davant, va davant. Quatre dies no intensos, més. Perquè pretendre veure una ciutat com Roma, bressol de la civilització occidental, en noranta-sis hores és quasi un desafiament. Però nosaltres ho vam intentar i, fins i tot, m'atreviria a dir que ho vam aconseguir. Ara, el cansament, dues setmanes després, crec que encara ens dura. Estem literalment cruixits!
Trobe que no té sentit enumerar tot allò que hi vam veure. Seria inacabable. De fet, a part de totes les coses típiques, vam visitar-n'hi moltes altres que no vénen destacades en les guies turístiques i que molt poca gent coneix, fins i tot ni els mateixos romans. D'aquestes, jo en voldria destacar dues per tal que, si aneu a Roma, no deixeu de veure-les. En primer lloc, allò que el meu amic José Luis, bon coneixedor de la ciutat eterna, anomena il buco [el forat], a la plaça dels Cavallers de Malta, molt prop de la bocca della verità. És una cosa tan bonica que no puc desvetlar-la ací. És, diguem-ne, un secret. Així me'l van passar a mi i així el passe jo sempre, sense dir-ne res més. Hasta aquí puedo leer... En segon lloc, la plaça Mattei, més coneguda com la plaça de les tortugues, al barri jueu, obra de Bernini que normalment passa desapercebuda i que, a parer meu, és una meravella indescriptible. Sens dubte, aquest racó constitueix un entorn romàntic on més d'un i d'una ha demanat matrimoni al nóvio o la nóvia. Roma, amor al revés, ciutat dels enamorats, és el lloc idoni per a una inoblidable petició de mà.
Parlar de Roma és donar brida a una sèrie de records i sensacions difícilment esborrables de la ment. Viure-hi, en viu i en directe, la dimissió de Silvio Berlusconi és també una conjuntura històrica que passarà als annals de la política italiana i que tardarà molt a ser oblidada. El destí va voler que Óscar i jo passàrem per la plaça del palau del Quirinal, residència oficial del president de la república, el dissabte 12 de novembre just en el moment en què s'esperava l'arribada del Cavaliere per a firmar tan desitjat document. Òbviament, no ens vam menejar d'allí fins que Berlusca, com l'anomenen molts a Itàlia, n'isqué sense el càrrec.
«Berlusconi lascia, la piazza in festa» fou el titular de La repubblica l'endemà de tan esperat moment. En donem bona fe. Banderes, crits, eufòria, insults, el cant dels italians (himne), clàxons i més clàxons... La plaça era, vertaderament, una autèntica festa. No era per a menys. Després de nou anys i mig (no consecutius) al capdavant del govern italià se n'anava la que és, segons la revista Forbes, la persona més adinerada d'Itàlia, amb una fortuna que supera els 7.8 milions de dòlars.
«Liberi!» [lliures!], «Galera!» [presó!], «Mafioso!» [mafiós!], «Fuori la mafia dallo stato!» [fora la màfia de l'estat!], «Silvio, vafanculo!» [Silvio, vés-te'n a prendre per cul!], «A casa, a casa!», «Berlusconi, sei un porco!» [Berlusconi, ets un porc!], «Ladro» [lladre!], «Buffone» [pallasso!]... Aquestes eren algunes de les consignes que la multitud cridava boja de joia. Gent de totes les edats que s'abraçava, es besava, plorava d'alegria, reia, es feia fotos per al record. Una senyora anciana que hi havia al meu costat em contava que «non ne potevamo più, con questo signore» [no podíem ja més, amb aquest senyor].
I m'ho crec. Berlusconi passarà a la història per molts actes, fets i dits que han caracteritzat els seus tres mandats, les conegudes berlusconiades. Jo, tanmateix, me'n quede amb tres. En primer lloc, per ser el president del govern italià més homòfob de tots els temps. En segon lloc, per ser el primer president del Consiglio acusat de tantes i tantes coses, si l'una roïna, l'altra encara més, des de prostitució infantil fins a abús de poder. I, en tercer lloc, per la crispació social que ha generat durant els seus últims anys de govern.
Ciao, ciao, Silvio Berlusconi. Ah, i gràcies per presentar la dimissió a Giorgio Napolitano quan Óscar i jo érem a Roma, com se sol dir, al lloc idoni en el moment just. Tot un detall. Volíem dir-te adéu. Era el mínim que podíem fer. Sempre recordarem la nit del 12 de novembre del 2011. Un moment per a la posterioritat, sens dubte.

30 d’octubre del 2011

Parella de dret

El passat 28 de setembre el meu xic i jo ens vam fer parella de dret; sí, no m'he equivocat: parella de dret. Perquè parella de fet ja ho érem des del moment en què vam començar a festejar a les acaballes del 2009. I, a més, és normal que el nom siga aquest quan d'aconseguir drets es tracta. Sense anar més lluny, l'endemà mateix de la signatura dels papers, amb la còpia que ens en van donar, Óscar va sol·licitar ser beneficiari meu quant a prestacions de seguretat social i va aconseguir la targeta sanitària europea amb la qual pot ser atés a Bolonya en cas que es pose malalt. I això gràcies al document que vam signar el dia anterior, en un acte oficial i protocol·lari que va tenir lloc al Registre Administratiu d'Unions de Fet, situat a l'edifici PROP d'Alacant, amb la presència, com no, de dues testimonis de luxe, com l'ocasió requeria.


De seguida que ens van confirmar la data del que de moment és el nostre casament —no descartem la possibilitat de bodorrio més endavant—, vam pensar que les testimonis havien de ser Ana, la cosina d'Óscar i exalumna meua, la qual ens va presentar el 16 de desembre del 2009, i Delia, la meua amiga de l'ànima, a part de veïna, companya d'institut, mariliendres, confident... I allí van estar elles, l'una vinguda des de Cerdà, un petit poble de la província de València, i l'altra des de la capital hispalense gràcies als vols de la meravellosa i econòmica companyia Racanair. Xiques, una vegada més volem agrair-vos, ara públicament, l'esforç que vau fer per estar presents i acompanyar-nos en un dia tan important per a nosaltres. De tot cor, moltes gràcies!


Sens dubte, l'anècdota del dia, que passarà a la llista de batalletes que contarem sempre a partir d'ara, va ser la faena que ens va fer el cotxe tot just una hora abans de l'acte. En eixir de la perruqueria —perquè, és clar, volíem anar-hi ben pentinats i guapets—, el cotxe, per primera vegada després de cinc anys i dos mesos, ens deixava tirats. No arrancava, en definitiva. I havia de ser aquell dia, quan havíem d'anar a ca ma mare a canviar-nos, recollir una de les testimonis i baixar al centre a signar. Sorprenentment, no vam posar-nos nerviosos. Vam telefonar a Delia i va venir ràpidament amb el seu cotxe a arreplegar-nos. Mentrestant, jo vaig canviar-me de roba allí, enmig del carrer, com vaig poder. I Óscar no va poder posar-se la camisa blanca que volia i que la ja quasi sogra li havia llavat i planxat. Això sí, teníem clar que una bateria descarregada no havia d'enterbolir un dia tan especial.


En acabant la part administrativa, vam anar a dinar Ana, Cava —el seu nóvio—, Delia, Óscar i jo al bar Capri, que ens encanta des que el descobrírem unes Fogueres. Després, vam anar a agafar el cotxe on l'havíem deixat aparcat i el vam portar al taller perquè li canviaren la bateria. I a les 17 h havíem quedat amb tota la cutxipanda a casa per a prendre un café i celebrar-ho, com no, amb un bon bescuit de la chacha Juanita.


Quatre dies després iniciàvem el nostre peculiar viatge de noces, que durarà no quinze dies, sinó nou mesos, fins al juny de l'any que ve. No hem triat una destinació exòtica ni llunyana. Som, com sabeu, a Itàlia, país veí lingüísticament, culturalment i ara també en crisi, com nosaltres. Hem establit com a ciutat base Bolonya, capital de la regió de l'Emília-Romanya, coneguda pels bons vins i el bon menjar: unes tagliatelle al ragù o uns tortellini farciti al brodo acompanyat d'un lambrusco rosat és un plaer gastronòmic quasi quasi d'orgasme. Des de Bolonya, deia, recorrerem el país a poc a poc.


La primera eixida va ser el passat 28 d'octubre, tot just un mes després de l'enllaç. Vam visitar Siena, una petita ciutat medieval de la Toscana que no pot ser més bonica. Amb una catedral que és tot un exemple d'arquitectura gòtica italiana, una plaça del Camp amb forma de ventall que és, senzillament, espectacular i un centre històric declarat per la Unesco, el 1995, Patrimoni de la Humanitat, Siena ens va semblar una ciutat preciosa, da vedere, com diuen ací.


La borratxera d'art no ha fet més que començar. Tenim pendents molts llocs als quals volem anar: Màntua, Lucca, San Gimignano, el llac de Como, les Cinc Terres, Urbino, Roma, Nàpols, l'illa de Sicília... Farem el que podrem. Piano piano... Amb temps, uns pocs calés i amor coneixerem aquest país de forts contrastos que és Itàlia.


El temps i els diners, els buscarem. El que ja tenim, d'entrada, és l'amor. Perquè aquesta relació, que acaba de fer vint-i-dos mesos i que va ja camí dels dos anys, representa el triomf de l'amor i, al mateix temps, de la igualtat. Afortunadament, l'any 2011 i al país en què vivim dos hòmens o dues dones que s'estimen tenen exactament els mateixos drets que una parella heterosexual. És un dret nostre, de tot el col·lectiu LGTB, poder casar-nos si volem. Per descomptat que això és una decisió personal nostra i de ningú més, i menys d'un senyor gallec guerxo i amb barba que aspira a habitar la Moncloa a partir del 20 de novembre. De moment, però, una cosa està clara: des del passat 28 de setembre Óscar i jo som, de fet, una parella de dret, una parella amb drets.

4 d’octubre del 2011

El Papa i l'homosexualitat

No feia ni deu mesos de l'última visita del Papa a terres espanyoles i va tornar-hi de nou a l'agost. Dues estades a Espanya del cardenal alemany Ratzinger en menys d'un any, en plena crisi econòmica i amb el conseqüent desemborsament en matèria de seguretat que va implicar l'últim viatge d'aquest senyor de blanc per presidir, ni més ni menys, la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) del 2011. De la joventut catòlica, és clar.

Perquè no tots els joves som catòlics ni creients. I, fins i tot, entre aquells que ho són, no tots se senten partícips de la celebració ja que que han de viure l'afectivitat i la sexualitat d'una manera que la doctrina oficial, del Vaticà estant, desaprova. No tots combreguem amb una església que es proclama posseïdora única de la veritat absoluta i que considera l'ateisme anar contra l'ètica i el civisme. Una església, cal dir-ho clar i net, homòfoba, amb pederastes, contrària a l'avortament, al divorci i a l'ús del preservatiu per a evitar l'extensió de la sida i, malgrat això, amb una potent capacitat de mobilització. I una jovenalla, també s'ha de dir, acrítica, dòcil i conservadora que segueix els camins que els reporta només seguretat, amb unes normes de comportament molt pautades que els conduirà a la salvació eterna, segons estableixen determinats grups religiosos un tant sectaris.

De tots és sabut per què va viatjar Benet XVI a Madrid el passat estiu. Era important que ens recordara dues coses, per si de cas algú les havia oblidades: que «Jesucrist és el camí, la veritat i la vida» i que «el matrimoni és la unió entre un home i una dona oberta a la vida». Oblida sa santedat que al nostre país hi ha, en aquests moments, una legislació molt més avançada i justa que amplia els drets més enllà del clàssic i poc atraient missatge catòlic, que xoca de front amb la nostra realitat social actual.

Dos milions de peregrins de cent noranta-tres països del món van venir a la capital d'Espanya, atrets pel denominador comú de la fe, a sentir la paraula de Déu i, també, a passar-hi no poca calor. Segons la premsa escrita, «va ser la concentració de joves més gran que s'ha produït fins ara al món»; Madrid es va convertir, durant quatre dies, en el «centre espiritual de la cristiandat»; la missa de Cuatro Vientos va ser, de moment, «l'acte més multitudinari del pontificat de Benet XVI i la mobilització cristiana més gran de la història d'Espanya». Un vertader i autèntic espectacle, en definitiva.

Pel que fa a la cobertura informativa que va tenir l'esdeveniment per part de la televisió pública, voldria saber quin desplegament hi hauria hagut si, en comptes del Papa, hi haguera vingut un imam o un aiatol·là a reunir-se amb els joves islàmics. Com és possible que un estat aconfessional done tanta importància al representant d'un país antidemocràtic com és el Vaticà? No és aquesta una mostra de l'actuació covarda i claudicant del govern socialista, sobretot després de les nombroses manifestacions organitzades per la jerarquia eclesiàstica en els últims anys? Com pot ser que les forces de l'ordre públic aporrejaren, literalment, els convocants de la manifestació laica, que van estar a punt de no poder recórrer l'itinerari previst?

En una trobada mundial entre el líder del catolicisme i els joves seguidors de Crist he trobat, mentre feia zàping fugint de la retransmissió dels actes religiosos a tothora, poca proximitat entre el cap del col·legi episcopal i els assistents, més aviat el contrari, el successor de Pere es mostrava constantment com una figura totpoderosa, superior, allunyada dels feligresos. No era la Jornada Mundial de la Joventut? Em fa l'efecte que l'església de Roma, amb aquest pontífex, ha tornat tant en la forma com en el fons als principis anteriors al Concili Vaticà II. Per exemple, que tot el prefaci de la missa de cloenda fóra en llatí no crec que fóra, precisament, la llengua més adequada per a una litúrgia juvenil.

Però allò que la gent no sap, a causa de l'habitual manipulació a què ens tenen sotmesos els mitjans de comunicació, són els actes d'intolerància que ens va deixar el pas de Benet XVI per la terra d'Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz-Gallardón. Pocs saben, per exemple, que un grup de quaranta joves que es dirigien al barri de Chueca a protagonitzar una besada pública i col·lectiva va patir una injustificable repressió policial pròpia dels temps del franquisme i van ser retinguts durant quasi una hora a la plaça de Colom, identificats i arraconats com si foren delinqüents. Encara a hores d'ara cap representant polític n'ha donat explicacions. Les volem i les exigim des d'ací en nom de tot el col·lectiu LGTBI. En segon lloc, un jove mexicà de 24 anys, homòfob i més papista que el Papa, va ser detingut per amenaçar de cometre un atemptat contra els assistents a la manifestació «Dels meus impostos, al Papa, zero. Per un estat laic». Per últim, l'actor i activista LGTBI Shangay Lily va ser agredit per un grup de peregrins de la JMJ a la Porta del Sol; prèviament havia rebut amenaces a través d'Internet.

Evidentment, no es pot generalitzar, però aquesta és una petita mostra de la joventut catòlica actual. Xiques i xics que, amb la llum del sol, recorrien els cèntrics carrers madrilenys agafats de la mà amb cara de no haver trencat mai un plat, pijos i pijes de col·legi de pagament (on eren els fills dels obrers i de les classes desfavorides?) que cantaven cançons religioses, rebutjaven els preservatius que els oferien en diversos punts estratègics de la ciutat, assistien a tots i cadascun dels actes programats i, si els quedava temps, passaven pel parc del Retir una vegada i altra a confessar els seus pecats. Joves que, mentre el Papa i tota la cúria dormia, organitzaven botellots, s'emborratxaven, pixaven en la via pública i cometien altres actes de gamberrisme, com molt bé van captar les càmeres d'un programa de televisió. Tot plegat, peregrins de dia, festers de nit.

Supose que aquesta concentració de cristians a Madrid proferint càntics i cridant el nom del pontífex fortament degué, en algun moment, fer sobrepassar el límit màxim de decibels, no? Doncs que Ana Botella, regidora de Medi Ambient de la villa y corte, sancione també l'organització de la JMJ com va fer amb les festes del MADO, oi? Se li ha vist el llautó a la senyora d'Aznar, coneguda per la seua famosa, cèlebre ja frase de les pomes i de les peres que forma part dels annals de les estupideses més grans mai abans dites i que, per descomptat, reproduiré a continuació per a vergonya seua: «si se suman dos manzanas, pues dan dos manzanas. Y si se suman una manzana y una pera, nunca pueden dar dos manzanas, porque es que son componentes distintos. Hombre y mujer es una cosa, que es el matrimonio, y dos hombres o dos mujeres serán otra cosa distinta». Impressionant!

Ja n'hi ha prou de condemnes moralistes de la sexualitat del col·lectiu LGTBI per part d'uns polítics retrògrads i carques i d'una església catòlica, apostòlica i romana cínica, cruel i inhumana. Blasma el cel, mai millor dit, sobretot quan un nombre elevat de capellans són gais; quan la dona no pot ocupar cap càrrec al si de la jerarquia religiosa en la que és una demostració de masclisme sense justificació en ple segle XXI; quan les xifres de sacerdots pederastes no fan més que créixer en els últims anys i els escàndols en moltes diòcesis europees, un rere altre, són el pa de cada dia; quan el Papa nega l'ús del preservatiu en un continent com l'africà en què diàriament moren milers de persones per l'epidèmia mentre proposa l'abstinència i l'oració com a remeis al contagi; quan considera que la humanitat està en perill a causa de l'homosexualitat i la transsexualitat... Em pregunte si queda dignitat i compassió en aquesta església hipòcrita, atroç i sense humanitat. La resposta és evident: gens ni mica! Que Déu els agafe confessats!

Vet ací la vertadera, l'autèntica església catòlica: la que considera l'homosexualitat un mal abominable, una malaltia que no ho és i que, en tot cas, patiria la majoria dels seus membres. Aquesta és la institució que dirigeix el bisbe de Roma i vicari de Crist, exprefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, sa santedat Benet XVI per als amics: la que no predica amb l'exemple! Molt fort, no, fortíssim!


Infogai, 180 (setembre/octubre de 2011)

7 de setembre del 2011

Rajoy: tossut que tossut!

El president del Partit Popular —que de popular, la veritat, té ben poc— i candidat a la presidència del Govern espanyol, Mariano Rajoy, ha anunciat que, pel que fa a la Llei 13/2005, coneguda com de matrimoni homosexual, respectarà allò que dictamine el Tribunal Constitucional, però, en canvi, no està d'acord amb l'adopció de nenes i nens per part d'aquests matrimonis tal com permet la legislació vigent, raó per la qual ha assegurat que «les quitaría ese derecho» en cas de guanyar les eleccions el 9 de març de l'any que ve.

Des del meu punt de vista, molt malament comença el gallec la carrera a la Moncloa si, nou mesos abans de les votacions, ja anuncia mesures tan poc socials com aquesta o com la derogació de la Llei de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l'embaràs. És a dir, tot allò que hem aconseguit el col·lectiu LGTBI en els últims anys amb la nostra incessant lluita i les nostres constants reivindicacions —i, tot cal dir-ho, amb la bona voluntat del govern socialista actual— s'ho vol carregar aquest miserable en un tres i no res. Em sembla vergonyós, patètic i d'una hipocresia sense límits allò que aquests carques volen fer, llevar-nos drets que tant han costat d'assolir i que, lògicament, donem ja totes i tots com a consolidats. Ja n'hi ha prou!

La pregunta és molt senzilla: per què els fot tant que ens estimem? A mi em fa igual que ells es casen, que tinguen set fills i que siguen infidels a les seues nóvies i mullers en els llocs d'ambient els caps de setmana. O no deu ser que no els agrada que puguem viure la nostra vida de manera oberta i natural, sense remordiments i amb els nostres drets? Perdoneu-me, però això té un nom: enveja. O covardia.

Fa uns quants anys, en un debat electoral televisiu i de màxima audiència, el de Pontevedra ens va sorprendre amb unes paraules finals que van donar la volta al món per esperpèntiques i ridícules. Parlava d'una nena, a la qual desitjava que tinguera una família —va ometre l'adjectiu tradicional—, un habitatge i uns pares —se sobreentenia, lògicament, home i dona— amb treball. Ai las! Tots aquests pepetrònics s'emparen en els drets dels nens per a preservar un model familiar clàssic que no té res a veure amb la realitat actual. Al meu parer, és un dret i, sobretot, un deure molt més important que la criatura cresca en un entorn feliç i harmoniós, que estiga envoltada de persones que l'estimen, que l'eduquen en valors com ara la tolerància, el respecte i la diversitat, que la socialitzen i que li mostren el màxim suport en les seues decisions. I això ho donen les persones independentment de la seua condició sexual. Fa igual amb qui ens gitem cada nit. Ho fem amb qui ho fem, no determinarà que siguem millors o pitjors pares o mares. El que em sorprén és que el probable futur president del Govern espanyol —no amb el meu vot!— ignore una cosa tan bàsica i elemental com aquesta, i això sí que és preocupant i molt perillós.

A l'altre costat, als antípodes de Rajoy, hi ha la barcelonina Carme Chacón, ministra de Defensa i que en el seu discurs de renúncia a competir en eleccions primàries per a convertir-se en candidata del PSOE a la presidència d'Espanya va fer una referència explícita als drets de les persones homosexuals: «Quería encabezar un proyecto que preservara los aciertos de la última década; los avances, enormes, alcanzados por las mujeres, por los homosexuales, por las personas dependientes...» Amb Carme Chacón com a presidenta, ens lluiria més el pèl...

Mariano Rajoy, Esperanza Aguirre, Ana Botella, María Dolores de Cospedal, Rita Barberà, Jaime Mayor Oreja i la resta de la cúpula carpetovetònica del color blau i la gavina, però també l'església catòlica, apostòlica i romana i les persones simpatitzants amb aquestes idees que promulguen la dreta i Benet XVI des del Vaticà sobre la família i l'homosexualitat: quan comprendran que per a formar una vertadera família només cal una cosa: amor? Amor de parella i amor als fills, simplement.

Infogai, 179 (juliol/agost de 2011)

6 de setembre del 2011

Esperanza Aguirre: necesita mejorar

Llega septiembre y, con él, la vuelta al cole, como reza el anuncio de unos conocidos grandes almacenes. Pero este año arranca el curso escolar con manifestaciones, protestas y anuncios de huelga tras los tijeretazos anunciados en materia educativa en algunas comunidades autónomas, como Madrid, Galicia y Navarra. Vivimos una de las situaciones económicas más difíciles por las que ha pasado España en los últimos años y los políticos, que ahora se llenan la boca hablando de austeridad, han cogido las tijeras para llevar a cabo grandes recortes en educación sin darse cuenta de que antes pueden y deben empezar a reducir por otras partidas, como por ejemplo, sus sueldos (y los vitalicios también), los coches oficiales, la seguridad, las dietas...

En este comienzo del curso académico 2011/2012, como no podía ser de otra manera, tenemos también a la presidenta de la Comunidad de Madrid en el candelero. Y es que cada vez que esta mujer abre la boca sube el precio del pan. La polémica está de nuevo servida. El pasado 30 de agosto remitió una carta a todo el profesorado de educación secundaria de la autonomía en la que comunicaba, oficialmente, el aumento de dos horas de clase más a la semana para una buena mayoría de los docentes. La misiva no tiene desperdicio, tanto por el contenido como por la forma, y está disponible en Internet. Merece la pena leerla para darnos cuenta de la ineptitud de esta señora, que ya se lució hace años, cuando era ministra de Educación, Cultura y Deporte, al confundir al actor, director, guionista y productor Santiago Segura con un pintor. O cuando, en la inauguración del colegio público Dulce Chacón de Fuenlabrada, preguntó a la madre de la escritora por su hija cuando hacía ya varios años que había fallecido. Desde entonces, un sinfín de gazapos, estupideces, palabras malsonantes, insultos, mentiras, comentarios absurdos y propuestas imposibles han salido de su boca y se han sucedido incesantemente sin que, al parecer, haya importado mucho a los madrileños y las madrileñas, que la volvieron a elegir como máxima representante política el pasado 22 de mayo.

En cuanto al contenido, es vergonzoso que mi amiga, como se refiere mi novio a ella cada vez que aparece en televisión, intente ahorrar 80 millones de euros a costa de un pilar tan básico como es la educación. ¿Cómo? Muy fácil: cargando a cada docente con dos horas más de clase semanalmente y, por consiguiente, dejando de contratar al profesorado que hasta ahora venía impartiendo estas lecciones. El resultado ya lo conocemos: a peor educación, más paro. Esta decisión sí que es indecente, ella que hace unos años, cuando empezó la crisis económica que todavía hoy nos azota, decía que a los funcionarios se nos había subido el sueldo un 5% y era totalmente incierto. ¿Por qué la señora Aguirre, para ahorrar y reducir el nivel de gasto y de endeudamiento de la comunidad que dirige, no se reduce el salario un 50% y el de sus consejeros y asesores también? No. Es más fácil escurrir el bulto y que sean los demás, trabajadores públicos de nuevo, quienes apechuguen con la mala gestión de esta presidenta incapaz de ejercer la política con profesionalidad y responsabilidad. Es más sencillo, insisto, escribir lo siguiente, con faltas de ortografía incluidas: «Sé que es difícil pedir que se entreguen aun mas a su vocación de profesores en la misma carta en la que se les explica que van a tener que trabajar mas, pero las circunstancias del momento son especialmente graves y confío en que ustedes sepan entenderlas y responder con generosidad y sentido del deber». Desde mi punto de vista, esta petición de Aguirre roza el límite del cinismo. O el descaro, según se mire.

Por el momento, hay ya convocada una huelga en el sector educativo madrileño para el próximo 14 de septiembre, día en el que arranca el curso escolar en esa comunidad. Por supuesto, ha intentado también persuadir a los diferentes sindicatos convocantes para que no secunden esta jornada de paro, pero no lo ha conseguido. Me parece obsceno que apele al sentido común del profesorado para que desconvoque la huelga y que prometa un aumento salarial a los directores de centro, jefes de departamento y coordinadores TIC para intentar callarles la boca. Y yo me pregunto: ¿qué haría ella si, de golpe y porrazo, recibiera una carta en la que se le comunica que tiene que trabajar un par de horas más por el mismo salario? ¡Ojo!, que los que nos dedicamos a la docencia sabemos que no sólo son las dos horas de clase más en el centro, sino también todo lo que esos ciento veinte minutos lectivos implica de trabajo en casa.

Y en cuanto a la forma, es vergonzoso que Esperanza Aguirre escriba como escribe, si es que ha redactado ella la carta. Cuanto menos la ha firmado, lo que implica asumir lo que allí hay escrito. Pero el caso cierto es que el adverbio de cantidad más campa a sus anchas a lo largo de todo el escrito sin acento, del mismo modo que las formas verbales está e irá también aparecen sin tilde. Hay, además, un como con acento que no es interrogativo y, en general, el uso de mayúsculas es abusivo, la misiva no es para nada convincente y está mal argumentada. ¿Pecata minuta? No. Hablamos de Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid, sobrina del poeta de la Generación del 50 Jaime Gil de Biedma, condesa consorte de Murillo, licenciada en Derecho por la Universidad Complutense, ex-concejala, ex-ministra, ¡atención!, de Educación, Cultura y Deporte, ex-presidenta del Senado... Como profesor de lengua, me avergüenzo de los errores lingüísticos cometidos por la primera dama madrileña. ¡Patética!

«Ustedes, en las aulas, y nosotros, desde el Gobierno de la Comunidad de Madrid, compartimos una responsabilidad inmensa en la formación de nuestros jóvenes». No se equivoque, señora Aguirre. La educación de los jóvenes madrileños, afortunadamente, no está en sus manos. Si de usted dependiera, esos adolescentes, el futuro de nuestra sociedad, serían unos auténticos analfabetos. La formación de los chavales y las chavales es cosa de un profesorado capacitado, motivado e innovador que defiende mejor que nadie la educación pública, la de todos y para todos, una educación de calidad.

Esperanza Aguirre Gil de Biedma: SUSPENSA. Sus medidas, su actitud, su desfachatez y su falta de capacidad no dan ni para un aprobado raspado. En su boletín de notas figura un Necesita mejorar en color rojo (¿o es azul?) que se lee bien claro. Tiene ésta y otras muchas asignaturas pendientes por haber hecho mal los deberes. El examen de recuperación será el próximo 20 de noviembre. Si lo aprueba, ¿la volveremos a ver dirigiendo la educación y la cultura de nuestro país? Por favor, que le den otro ministerio, el que sea menos éste. Una persona que no sabe acentuar y que escribe en mayúsculas lo que le da la gana no es merecedora de una cartera tan y tan importante.

Y, por último, un aviso a los docentes de la Comunitat Valenciana y a los de otras autonomías: cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar. Lo dicho.

30 de juliol del 2011

PP

El president del Govern ha anunciat l'avançament de les eleccions generals al pròxim 20 de novembre. Ho ha fet el mateix dia en què Óscar i jo fem dènou mesos junts. La notícia ens ha agafat a punt d'eixir de casa en direcció a la platja. Ja en el cotxe, per ràdio, el senyor Rajoy celebrava l'anunci i es postulava com a possible guanyador en els comicis que tindran lloc a la tardor.

És evident que no vull que el de Pontevedra siga el pròxim president d'Espanya. Per tant, faré l'única cosa que puc fer per tal d'impedir-ho: no el votaré. I no el vull perquè, entre moltes raons, el gallec representaria un grandíssim retrocés pel que fa als drets que el col·lectiu LGTBI hem aconseguit en els últims anys. Amb ell, molt probablement, Óscar i jo no podrem casar-nos i formar una família. I això no és just. Més aviat, és totalment injust, a més a més d'una mesura homòfoba impròpia del màxim dirigent d'un país europeu i democràtic del segle XXI.

Espere que Rajoy no faça com la nova alcaldessa d'Elx, que a parer meu s'està lluint amb els seus actes i les seues declaracions. En només mes i mig al capdavant del consistori il·licità ja ha llevat l'estàtua de la Passionària; ha dedicat un carrer a l'últim alcalde franquista de la ciutat; l'avinguda del País Valencià ha passat a ser de la Comunitat Valenciana; ha castellanitzat el nom del Gran Teatre —i no sabem encara què farà amb el de l'Escorxador— i, recentment, ha comparat els manifestants del 15M amb terroristes d'ETA. Mercedes Alonso, a més, ha intentat fer-nos creure que ha renunciat voluntàriament al sou d'alcaldessa quan tots sabem que és també diputada autonòmica i que la llei no li permet rebre dos jornals públics. N'hi ha prou per veure de quin peu coixeja aquesta dona, no? Vergonyós.

No faré ara un repàs del dirigents populars susceptibles de comentaris. No acabaria mai. Des del màrtir expresident de la Generalitat Valenciana, sacrificat però amb dret a dos assessors pagats per tota la ciutadania i amb el títol de Molt Honorable fins a la Belén Esteban d'Alacant, passant per la meua ídol, Esperanza Aguirre, descarada i inepta com ella, o M. Dolores de Cospedal, mare fadrina —no em sona que siga aquest el model de família que propugna el seu partit, veritat?—, sense oblidar-nos, és clar, de Rita Barberà o Ana Botella, com deia la llista d'esperpents en les files populars és ben llarga.

Aquest és el vertader PP: el del cinisme i la hipocresia en majúscules, el de la doble moral, la dreta més carca ancorada al passat i a l'ideari de l'Església catòlica, el partit que fa que els rics siguen més rics però també els pobres, més pobres; en definitiva, aquells que, mitjançant la corrupció i l'especulació, tenen bona culpa de la difícil situació actual. Mariano Rajoy, el Messies, serà a partir del 2012 el nostre salvador. Les enquestes el donen com a vencedor. Un president del Govern guerxo, sense talent ni carisma, incapaç de parlar sense llegir els papers que li preparen i homòfob. Ho té tot, el pobre. L'Espanya del progrés s'aturarà a partir del pròxim 20 de novembre, data del trenta-sisé aniversari de la mort de Franco. Estem apanyats amb poca roba...

2 d’abril del 2011

Altra Bolonya

La meua cara amiga Delia, mig sevillana ja, pregunta, a través de Facebook, si són normals els 33º de temperatura que sembla que s'han registrat a la capital hispalense aquests últims dies. Jo li he respost que no, com tampoc no ho són els 24º amb què ens ha acomiadat març i ens ha rebut abril a Bolonya. La calor ha arribat al nord d'Itàlia, i si fa un parell de setmanes encara duia dues mànigues, la jaqueta i bufanda, d'un dia a un altre he substituït les capes de roba per la samarreta de màniga curta i les ulleres de sol. Socors! No tinc ací pantalons curts, bermudes, sandàlies o calçat estiuenc i, al pas que anem, experimentaré, o millor dit, patiré l'afa bolonyesa -l'equivalent de la xafogor alacantina- de què tant m'han parlat i que, segons diuen, normalment arriba a mitjan juny, quan seré ja a Alacant i em passaré els dies al meu raconet del Cap de l'Horta com ma mare em va portar al món, amb el piu d'un costat a un altre perquè no em deixe la marca.

I és que a Bolonya no ha arribat la primavera, sinó l'estiu, i hi fa una temperatura que invita a eixir de casa, eixe lloc on el dur hivern transalpí obliga a refugiar-se. Ara, però, hi som ben poc, perquè la calor i el sol ens empenten a descobrir la ciutat, l'altra ciutat que el fred, la boira, la neu i la humitat que ens han acompanyat quasi durant cinc mesos ens impedien conéixer. I aquesta altra Bolonya que estem descobrint aquests dies, alegre, viva, dinàmica, amb els carrers plens de gent i els parcs de gom a gom, sens dubte, m'agrada encara més. Perquè, efectivament, l'arribada del bon temps ha tret a la llum una ciutat ara sí que universitària, amb milers i milers d'estudiants als carrers; una urbs cosmopolita, dinàmica, jovial, acolorida, en constant moviment; en definitiva, una Bolonya completament diferent, amb un clima impensable després que, nevada rere nevada i amb la calefacció a tota virolla, haguérem, literalment, d'hivernar en la nostra diminuta però acollidora, tranquil·la i silenciosa casa.

La dotta, la grassa i la rossa és ara, més que mai, la culta, la grossa i la roja: perquè la gent va als parcs a gaudir del sol però amb llibres, ordinadors portàtils o apunts per a estudiar; perquè aquest bon clima afavoreix la compra d'una bona pizza i encoratja a anar a menjar-la en qualsevol dels nombrosos racons de la ciutat (plaça Major; plaça sant Esteve; jardins Margarita; parc de la Muntanyola, etc.). I, en tercer lloc, perquè la desaparició de la capa boirosa que cobria fins ara la ciutat ha permés veure bé el característic color roig dels sostres de les cases, de les façanes dels palazzi i, per què no, de la ideologia de la corporació municipal, que no fa més que organitzar-hi activitats culturals de tota mena. Per cert, jo crec que el regidor de Cultura de Bolonya és el polític que més treballa de tot Itàlia. El felicite pel seu incessant treball, però també aprofite per a criticar públicament la recent decisió, des del passat 1 de març, de cobrar 4 euros d'entrada en els museus municipals, una mesura de recaptació que imagine que té a veure amb les fortíssimes retallades a la cultura i a l'educació pública del govern del Cavaliere.

Des d'un parc de la Muntanyola ple de gent de totes les edats, de tots els colors, de totes les religions i de totes les condicions sexuals, amb la bandera de l'arc de sant Martí amb l'eslògan PACE al fons, envoltat d'adolescents, de gais, d'immigrants, d'italians buenorros, de senyores i senyors, de bambini i bambine... i en una meravellosa, esplèndida, agradable vesprada de dissabte, quan justament falten dues hores perquè faça sis anys de la mort del papa Joan Pau II, vull concloure aquesta crònica de l'arribada del desitjat bon temps a Bolonya amb una petició: si algú té pensat visitar-nos en els dos mesos i poc que ens queden ací abans que comence els quatre mesos de vacances d'estiu que tindré enguany, per favor, que passe per ma casa i agafe uns pirates texans i unes bambes i me'ls porte, que em mor de calor. El sol pega fort a Sevilla, però també a l'Emília-Romanya. A canvi, us convidaré a un bon gelato italià en una gelateria que hi ha al costat de casa i que, segons he sabut, és de les més populars de Bolonya. Hi ha tanta gent que cal agafar número i esperar el torn, com en la carnisseria...

Rebeu, doncs, amigues i amics, una calorosa salutació.

13 de març del 2011

Reial Col·legi d'Espanya

Encara que el nom complet és Reial Col·legi Major de Sant Climent dels Espanyols, tothom el coneix com Col·legi d'Espanya, tot oblidant que el 6 de gener de 1530 Carles I d'Espanya i V d'Alemanya, pocs dies abans de ser coronat com a emperador, atorgà al centre la protecció regia per a garantir el compliment de les finalitats fundacionals. És, sens dubte, tota una institució a Bolonya, desconeguda per bona part de la població italiana i, malauradament, també pels nostres Erasmus, o millor dit, Orgasmus.
El Reial Col·legi d'Espanya és un col·legi universitari per a estudiants espanyols de doctorat a l'Alma Mater Studiorum, la universitat més antiga d'Occident. És, certament, el més famós dels vint-i-quatre fundats a Bolonya entre els segles XIII i XVII. Fou l'arquebisbe de Toledo i cardenal primat d'Espanya, Gil de Albornoz, qui manà construir aquest col·legi d'estudiants (scholarum), les obres del qual començaren el 1363 i acabaren el 1367. Entre els col·legials antics de més renom hi ha Antonio de Nebrija i Pedro Arbués (no és cert, com diuen algunes pàgines web, que Cervantes fóra alumne del col·legi), mentre que els moderns o contemporanis són tan abundants que seria massa extens esmentar-los tots ací.
L'últim cap de setmana de febrer, aprofitant la visita de l'amiga Lola Andrés, la seua família i uns amics, vam aconseguir entrar al pati d'aquest raconet espanyol. I vaig veure que allò feia tropa. Així que vaig escriure-hi un correu electrònic i vaig preguntar si podíem visitar-lo. I la meua sorpresa va ser quan em va respondre un dels col·legials i em va dir que, quan volguera, m'ensenyava les instal·lacions. Eixe quan volguera va ser l'11 de març passat, aniversari de la meua més que amiga Delia, trist seté aniversari dels atemptats a Madrid i dia d'un devastador terratrémol i posterior tsunami al Japó.
En arribar-hi, ens esperaven Fran, de València, i David, de Múrcia, als quals agraïm des d'ací la gentilesa i la predisposició amb què ens van rebre i la profusió d'informació amb què ens van mostrar la que ara per ara és sa casa. El primer hi fa el seu segon doctorat en dret, mentre que el segon du a terme una investigació en l'àmbit de les ciències polítiques. Són dos dels dotze joves espanyols que, per concurs nacional de mèrits, han aconseguit una beca per a realitzar, en la Universitat de Bolonya, els estudis de tercer cicle. Com que sé bé com de costosos són els èxits acadèmics, també els done la meua més sincera enhorabona per haver sigut premiats amb aquesta selectiva beca.
El recorregut va començar per l'anomenada sala d'espera, que actualment acompleix aquesta funció però que en algun moment va funcionar com a refectori. Segons sembla, quan les tropes de Napoleó Bonaparte arribaren a Bolonya, feren l'única cosa que sabien fer: saquejar-ho tot. I s'emportaren moltes coses del Col·legi d'Espanya. Fran ens ensenyà l'escut de l'emperador francés encunyat en un armari d'aquesta sala i que, no se sap bé si s'endugueren i després pogué ser recuperat o directament no arribà a eixir d'allí. Molt curiós.
Creuàrem pel pati, senzillament preciós, i ens explicaren la funció del pou central (recollida de neu a l'hivern que, en desfer-se, permetia obtenir aigua per a llargues temporades) i de l'altre situat en un costat, d'època romana i amb poals de ferro dels segles XV i XVI. A continuació, ens obriren la porta de la capella, d'estil gòtic (hauríeu d'haver vist la clau!), on feia un fred insuportable, i Fran i David ens instruïren amb noms d'autors, dates i estils com si foren autèntics guies turístics. Hi destaca el políptic de l'altar, de Marco Zoppo, i un llenç amb una mare de déu de l'època fundacional, dues vertaderes joies de la història de l'art. Hi ha també les plaques de dues visites reials: la que féu Carles V el dia de la seua coronació el 1530 (que, contràriament al que Viquipèdia diu, no hi arribà a pernoctar) i la de l'actual rei Joan Carles I el 1988 quan va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Bolonya, i en aquest cas sí que hi va dormir. Els rumors que els prínceps d'Astúries hi han hostatjats són totalment falsos.
Després, vam pujar al primer pis. Vam passejar per les galeries, amb frescos rics i bells. Vam entrar a la sala de cerimònies, coneguda com sala de Jàson i els cinquanta argonautes (per la pintures de les parets), que presideix un retrat d'Alfons XIII. Cadires i sofàs dels segles XV i XVI, espills i làmpades antiquíssims, catifa de 1834 i amb una història al darrere: feta per un taller de Conca, té gravat un nom, Benito Canaie. En una ocasió, el dux va visitar el Col·legi d'Espanya i conta la llegenda que el rector va manar que algú es posara just damunt d'aquell nom, tapant-lo, per a evitar les suspicàcies de Mussolini. Des d'aquella gran sala vam accedir-ne a una altra on actualment se celebren concerts de tant en tant. Una taula de marbre que passa totalment desapercebuda és, segons un col·legial expert en història de l'art, del segle XVII. A continuació, la sala de la prima colazione, on els dotze joves es desdejunen envoltats de retrats de monarques com Carles III, Ferran VI, Ferran VII i Isabel II i en taules i cadires de l'època. Al costat, un altre menjador, amb mobiliari també original, en el qual dinen i sopen.
Evidentment, la cambra reial o l'arxiu històric ja no ens els van poder ensenyar. Per a accedir-hi, cal demanar un permís especial. De fet, ells solament hi han entrat una vegada. Són parts del Reial Col·legi d'Espanya tancades i barrades. Però després de veure la resta d'estances, ens les podem ben imaginar. La veritat és que m'agradaria veure-les: la primera, perquè sóc un poc Peñafiel, com ja sabeu; la segona, per l'interés i el valor filològic: s'hi conserven documents produïts i adquirits pel col·legi des que va ser fundat en la segona meitat del segle XIV. Em conformaré amb la visita programada que m'han concedit de la biblioteca Casa de Cervantes, en un edifici adjacent i independent, fundada el 1932 i amb un fons de més de 25.000 volums i opuscles, sobretot de llengua i literatura espanyoles i també textos de caràcter jurídic.
Per descomptat, ens donem per satisfets, o millor dit, per molt satisfets, perquè vam tenir oportunitat d'entrar i visitar, durant quasi dues hores, un racó d'Espanya (allò que diuen que és territori espanyol tampoc no està gens clar!) i de Bolonya molt poc conegut que, si no és gràcies a la voluntat d'aquests dos amables xics, no hauríem descobert de la manera tan aprofundida com ho vam fer.
Només hi va haver una cosa que no em va agradar, i com que si no critique res no sóc jo, diré què no m'esperava d'aquesta institució amb sis-cents quaranta-quatre anys d'existència: és inadmissible que en el segle XXI, l'any 2011, no hi haja ni una dona. I no n'hi ha cap perquè els requisits són encara els fundacionals establits per l'arquebisbe i cardenal Gil de Albornoz, és a dir, «ser home, espanyol (incloent-hi portuguesos), catòlic, de conducta irreprensible, menor de trenta anys, llicenciat a Espanya amb molt bones qualificacions, no patir cap malaltia ni cap defecte físic o psíquic incompatible amb l'exercici de les funcions corresponents i no ser funcionari públic.» Em sembla un reglament discriminatori i masclista i no és normal que no haja estat adaptat als avanços de tota mena que ha fet la nostra societat des d'aquell 1367. Amb aquests requisits, jo no puc sol·licitar aquesta prestigiosa beca per dos motius i mig. Que no puga demanar-la jo, bé, però que els talents femenins del nostre país no tinguen possibilitat d'accedir-hi constitueix un greu retard.
Malgrat això, el Reial Col·legi d'Espanya és un lloc que paga molt la pena visitar. No deixeu d'intentar-ho si sou, viviu, aneu a Bolonya. Un trosset d'Espanya a Itàlia i amb un gran valor arquitectònic, artístic, històric i filològic us esperarà, us sorprendrà i estic convençut que us agradarà
.

11 de març del 2011

El metrobús, ¿no existe?

La Comunidad de Madrid, que preside y dirige Esperanza Aguirre, acaba de publicar una oferta de trabajo suculenta que puede interesar a más de una y de uno. «Se busca consejer@ de Transportes e Infraestructuras responsable, informad@ y no mentiros@.» Yo tengo una amiga concejala, ahora en el paro, que sin duda haría este trabajo mucho mejor que lo hace José Ignacio Echevarría y se conformaría con ganar una décima parte de lo que gana este señor, que no pega palo al agua y se ríe, con ovación y aplausos de sus compañeros en la Asamblea, incluida su jefa, del ciudadano de a pie que se levanta todos los días a las seis o a las siete de la mañana para ganar al mes lo que él gana en menos de una semana por desconocer lo más elemental de su cargo.
Que el titular de los transportes y de las infraestructuras de la Comunidad de Madrid diga que el metrobús no existe me parece ya el colmo de los colmos. Mi madre diría: «¡qué sirvengüencería!» Sinvergüencería es poco, a mi modo de ver. Burla y falta de respeto a todas las madrileñas y todos los madrileños, diría yo. Es de una gravedad que requeriría, sin duda, la dimisión de este político inepto. Pero como el PP no sabe conjugar el verbo dimitir, pues ahí continuará el susodicho, diciendo sandeces y demostrando con palabras su total y absoluta incompetencia.
El metrobús no existe, no. Entonces, ¿lo que ha subido un 21% a partir del 1 de enero de este año qué es? De 7,40 euros que valía el año pasado el bono de 10 viajes a 9,30 euros que cuesta ahora. O lo que es lo mismo, con el metrobús fantasma te ahorras 7 céntimos por trayecto, o 70 céntimos en diez desplazamientos. ¡Ni un viaje! ¡Olé la gestión de los populares! Ya sabemos como van a sacar el país de la crisis cuando gobiernen el año que viene...
Me parece que las declaraciones de este consejero, además de chulescas, son una tomadura de pelo a la ciudadanía madrileña y reflejan una desfachatez que supera todos los límites. Constantemente me quejo de la política italiana y en especial del presidente de la república bananera de Italia, Silvio Berlusconi. Pero lo de la Comunidad Valenciana con Camps o la de Madrid con Aguirre es ya de juzgado de guardia. ¿Dónde está Esperanza que no sólo no ha tirado a la calle a su súbdito, sino que encima lo ha disculpado y ha dicho que una equivocación la tiene cualquiera? No se equivoque, señora presidenta. Hay equivocaciones y equivocaciones, y lo que no se puede consentir, de ninguna de las maneras, es que el máximo responsable en materia de transportes e infraestructuras diga que no existe este título cuando está en funcionamiento nada más y nada menos que desde hace trece años. No, no y no. Es como si el consejero de Sanidad dice que no hay quirófanos en los hospitales, o el de Educación que no hay pizarras en las aulas.
Creo, además, que la señora Aguirre no es la más indicada para disculpar equivocaciones. Que a nadie se le olvide que cuando fue ministra de Educación, Cultura y Deportes, entre 1996 y 1999, le preguntaron por Santiago Segura y dijo que sus cuadros le apasionaban. Todos sabemos que el actor, guionista, director y productor de cine es muy polifacético, pero, al menos por aquel entonces, no pintaba cuadros.
Me hierve la sangre, no lo puedo negar. Y como de mi pluma no salen más que palabras de desprecio hacia estos gobernantes de la gaviota blanca sobre fondo azul, dejo paso a la voz anónima de un ciudadano que vive en la comunidad de las siete estrellas: «Todos los madrileños nos hemos sentido humillados con esto. Todos (de izquierda y de derecha). Si de verdad el gobierno de la Comunidad de Madrid quiere demostrar que le importan los madrileños, que cese a este señor.»
Se nota que Echevarría hace poco uso del metro y del autobús, se nota. Yo, para que supiera lo que vale un peine, le retiraba el coche oficial que le lleva al distrito de Chamberí y le hacía ir en transporte público cada día a la consejería a calentar la silla. Iba a saber entonces si existe metrobús o no. Iba a saber cómo van los vagones de algunas líneas a las ocho de la mañana. Iba a saber las colas que se hacen para comprar el fantasmagórico título. Iba a saber lo que se siente al oler el sobaquillo pegado a la cara de uno o una que, muy probablemente, ha votado a su partido político. Iba a saber...
En algunos foros es vox populi la incompetencia, el recochineo, la ineptitud, el escándalo, la soberbia, la falta de respeto y un larguísimo etcétera con la que ha actuado este haragán de traje y corbata. La ignorancia, que es muy atrevida...

5 de març del 2011

L'ultima berlusconata

L'ultimo fine settimana di febbraio ci ha raggiunto anche l'ultima -solo al momento- berlusconata. Forse no dovrei sprecare il mio tempo e le mie energie scrivendo su un uomo che, secondo me, ha perso l'uso della ragione, ma lo farò. E lo farò perché voglio che tutti conoscano le assurdità che questo signore dice e mentre nessuno, in Italia, fa nulla. Nessuno si arrabbia davanti dichiarazioni pubbliche ofensive e dittatoriali, la indiferenza fra il popolo è totale e assoluta, non succede niente nonostante il presidente di una delle potenze mondiali organizzi delle feste cosidette bunga bunga nella sua residenza privata assieme a minorenni, o che mostri in un modo aperto un'omofobia pericolosa.
L'elenco delle cose che fa, dice o commenta Silvio Berlusconi non ha fine. Guardate il video che segue, ad esempio, e ve ne potrete fare un'idea:
http://tv.repubblica.it/copertina/silvio-show-attacca-i-comunisti-e-blandisce-i-cattolici/62934?video
Siccome voglio essere breve, chiaro e diretto, ecco qua la mia opinione sui quattri punti fondamentali sui quali insiste la registrazione:
a) La critica ai comunisti mi sembra fuori luogo e impropria da parte del massimo rappresentante di un Paese e mostra la mancanza di rispetto per le parti politiche diverse da quella che lui rappresenta. C'è bisogno che cambi nome al partito politico che dirige e che dovrebbe chiamarsi Il popolo della non libertà.
b) Il Cavaliere, invece di proteggere la pubblica istruzione in qualità di autorità governativa dell'Italia, incita la cittadinanza a portare i figli a scuole private e dice che nei centri pubblici «ci sono degli insegnanti che vogliono inculcare dei principi che sono l'incontrario di quelli che i genitori vogliono inculcare ai loro figli.» Questa affermazione mi sembra molto grave ed è il riflesso della politica di privatizzazione della pubblica istruzione che porta avanti da quando lui, e nessun'altro, governa il Paese.
c) Il discorso della famiglia come nucleo fondamentale della nostra società composta da un uomo e una donna è di un cinismo, di una ipocrisia e di un radicalismo religioso caratteristico della gerarchia ecclesiastica, ancorata al passato, e inappropriato in bocca al presidente di un Paese europeo che si vanta di moderno e avanzato. A mio avviso, è ovvio che ha detto questo perché il rapporto con la Conferenza Episcopale Italiana non è ottimo da quando si è conosciuto il caso Ruby e, soprattutto, da quando è stato incolpato di abuso di potere e di incitare la prostituzione di minore, imputazioni per cui dovrà sedersi sulla panca degli accusati il prossimo 6 aprile a Milano. Senza dubbio, una doppia morale che sorpassa i limiti della dignità.
d) «Finchè noi governeremo questo paese, le unioni omossesuali non verranno mai equiparate alla famiglia tradizionale, finchè noi governeremo questo paese non saranno mai possibili le addizioni per i singoli e per le coppie gay.» Ecco come Berlusconi costringe l'Italia al ritardo più assoluto e lo colloca fra i Paesi più omofobi del mondo. Tristissimo, sì, ma ancora più tristezza mi producono gli applausi e le ovazioni che continuo a sentire di fondo.
In qualunque modo lo si guardi, non riesco a capire le parole di questo cavaliere. Gli atti dicono che la maniera di governare consiste nel riempirsi le tasche, lui e i suoi amici, e fare pagare alla cittadinanza, ogni volta, tasse sempre maggiori. E, intanto, il Paese è in ginocchio davanti gli occhi impassibili delle italiane e degli italiani che, solo con molto sforzo, riescono ad arrivare a fine mese. La gente non si rende conto che la qualità di vita in Italia diminuisce ogni giorno e che la politica corrotta e personalistica del premier danneggia lo stato sociale. È per questo che non ho avuto dubbi e ho firmato per chiedere le dimissioni di Berlusconi.
Non sono italiano, ma mi vergongno delle condizioni del Paese in cui abito da cinque mesi. Vergogna altrui, ma vergogna. La stessa che mi produce che il suddetto, tempo indietro, baciasse l'anello di Muamar Ghedafi e si riunisse spesso con il sanguinario leader libico. Vergogna che un amico, profondamente costernato, mi abbia scritto un'e-mail che finisce con le toccanti parole che seguono: «ti prego Òscar, se puoi, tienici un posticino nel tuo cuore per noi, io e Franco, quando tornerai in Spagna.» Vergogna, in definitiva, che centocinquanta anni dopo l'unità dell'Italia la vedo e, soprattutto, la sento più divisa che mai.
Il popolo italiano è anestetizzato. E tutti sappiamo cosa succede quando, in un'operazione, ci devono anestetizzare: che possiamo svegliarci del sedativo oppure no. Magari sbagliassi, ma l'Italia ha bisogno, in un modo urgente, di un antidoto contro questo male se vuole continuare ad essere la grande nazione che, almeno dal punto di vista artistico, è stata fino adesso. Speriamo bene!

3 de març del 2011

Disfuncional, i amb molta honra!

Llig amb sorpresa, ràbia i indignació la notícia segons la qual la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana ha cedit a les pressions de l'Arquebisbat de València i permetrà que la moral sexual catòlica entre en els col·legis de manera alternativa al Programa d'Intervenció en Educació Sexual (PIES). Increïble. Si em diuen que és una broma, m'ho crec. O siga que ara han d'anar als col·legis i els instituts els sacerdots (o els beats enviats per ells, em fa igual) a fer les classes d'educació sexual? Però en quin país vivim, per l'amor de Déu, mai millor dit? Què saben ells de sexe si se suposa -he dit se suposa- que són castos i purs? Per a cagar-se i no torcar-se, de veritat.
Estic segur que, entre les barbaritats que ensenyaran aquesta colla de reprimits sexuals, hi haurà que les relacions homosexuals són disfuncionals. I jo dic: no són ells més disfuncionals, anormals o com vulgueu dir-ho que han retrocedit com els crancs i si fins al Concili de Trento (1545-1643) podien mantenir relacions sexuals, des d'aleshores teòricament ja no ho fan? No ho he acabat mai d'entendre això de la castedat dels religiosos. Per a mi és totalment compatible dir missa al matí, fotre un clau al migdia i tornar a la parròquia a la vesprada per a predicar la paraula de Déu per a qui vulga creure-se-la, és clar.
Diu Juan Andrés Talens, del Pontifici Institut Joan Pau II, institució que ha elaborat el programa, que era necessari perquè «la educación que se imparte en los centros no ha conseguido frenar en nuestra sociedad el número de embarazos no deseados, abortos, enfermedades de transmisión sexual y demás problemas derivados de una concepción de la sexualidad inadecuada.» La meua pregunta és: qui és ell per a jutjar d'inadequada la concepció de la sexualitat dels altres? Jo és que al·lucine amb aquesta gentola...
Com era d'esperar, el programa considera la masturbació com un vici; les relacions sexuals humanes han d'acollir la vida; aquelles entre homosexuals no han de ser vistes com entre esposos o pares; és possible esperar fins al matrimoni per a la primera vegada; la mentalitat contraceptiva i els seus inconvenients... La llista de despropòsits és tan llarga que despatxe l'assumpte amb tres punts suspensius i us remet a la notícia, en tots els periòdics, per si voleu saber de quin peu coixeja l'arquebisbat valencià.
Lògicament, estic totalment d'acord amb el comunicat que ha fet públic el col·lectiu Lambda de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals de València: aquests són continguts absolutament discriminatoris que no poden ser impartits en els centres, per descomptat públics, però tampoc concertats, ja que vulneren drets fonamentals. A parer meu, el dany que pot arribar a fer aquest programa, quan a un xiquet o a una xiqueta amb dos pares o dues mares els diguen que la seua família és disfuncional, és gratuït, cruel i irracional.
La Conselleria d'Educació, que dirigeix Alejandro Font de Mora, ha obeït les ordres de la jerarquia eclesiàstica del Cap i Casal. La comparació sé que serà odiosa, però cada vegada veig més semblances entre la terra de la paella governada per Francisco (i no Francesc) Camps i la república bananera d'Itàlia, al capdavant de la qual hi ha un senyor major de 74 anys el nom del qual preferisc ja ni esmentar. Em queixava fa poc en una entrada de l'innombrable, però els puritans aquests són també per a donar-los de menjar a part.
Curiosament, continue llegint l'edició digital del periòdic en què he vist aquesta maleïda notícia i ensopegue amb el titular següent: «Un cura de Roma, condenado a 15 años de prisión por abusar de siete niños.» A eixe fill de Satanàs sí que li haurien fet falta unes quantes classes d'educació sexual, però no de les que proposen ara aquest sector retrògrad i ultraconservador de l'Església catòlica, apostòlica, romana i, a partir d'ara, també disfuncional. Perquè, digueu-me, per favor, qui és més disfuncional, eixe pedòfil, pederasta, abusador de xiquetes i xiquets indefensos o jo, que visc la meua homosexualitat amb total i absoluta normalitat?

2 de març del 2011

L'última berlusconiada

L'últim cap de setmana de febrer ens ha deixat també l'última -de moment- berlusconiada. En realitat, no hauria de malgastar el meu temps i les meues energies escrivint sobre un home que, a parer meu, ha perdut el nord totalment, però ho faré. I ho faré perquè vull que tothom sàpia les barbaritats que aquest senyor diu i ningú, a Itàlia, fa res. Ningú s'hi indigna davant declaracions públiques ofensives i dictatorials, la indiferència entre la població és total i absoluta, no passa res perquè el president d'una de les potències mundials organitze unes festes conegudes amb el nom de bunga bunga en el seu xalet privat i que hi acudisquen menors, o que manifeste obertament una homofòbia perillosa.
La llista de les coses que fa, diu o comenta Silvio Berlusconi no té fi. Mireu el vídeo següent, a tall d'exemple, i us en podreu fer una idea:
http://tv.repubblica.it/copertina/silvio-show-attacca-i-comunisti-e-blandisce-i-cattolici/62934?video
Com que vull ser breu, clar i directe, vet ací la meua opinió sobre els quatre eixos fonamentals sobre els quals gira la gravació:
a) La crítica als comunistes em sembla fora de lloc i impròpia del màxim representant d'un país i no fa més que demostrar la falta de respecte per altres opcions polítiques tan vàlides com la que ell representa. Cal que canvie el nom al partit polític que dirigeix i que passe a dir-se Popolo della non libertà.
b) Que el Cavaliere, en comptes de vetlar per l'educació pública com a autoritat governamental d'Itàlia, anime la ciutadania a portar els fills a escoles privades i diga que en els centres públics «ci sono degli insegnanti che vogliono inculcare dei principi che sono l'incontrario di quelli che i genitori vogliono inculcare ai loro figli» em sembla d'una gravetat sense límits i el reflex de la política de privatització de l'ensenyament públic que du a terme des que ell, i cap altre, governa el país.
c) El discurs de la família com a nucli fonamental de la nostra societat formada per un home i una dona és d'un cinisme, d'una hipocresia i d'un radicalisme religiós característic de la jerarquia eclesiàstica, ancorada en el passat, i improcedent en boca del president d'un país europeu que presumeix de modern i d'avançat. Per a mi, és evident que ha dit això perquè les relacions amb la Conferència Episcopal Italiana no són bones des que es va destapar el cas Ruby i, sobretot, des que va ser acusat d'abús de poder i d'afavorir la prostitució de menors, causes amb la justícia per les quals haurà de seure's al banc dels acusats el pròxim 6 d'abril a Milà. Sens dubte, una doble moral que ratlla els límits de la decència.
d) «Finchè noi governeremo questo paese, le unioni omossesuali non verranno mai equiparate alla famiglia tradizionale, finchè noi governeremo questo paese non saranno mai possibili le addizioni per i singoli e per le coppie gay.» D'aquesta manera Berlusconi condemna el seu país al retard més absolut i el situa a l'altura dels països més homòfobs del món. Tristíssim, sí, però més tristesa encara em provoquen els aplaudiments i les ovacions que escolte perfectament de fons.
Ho mire per on ho mire, no hi ha manera d'entendre les paraules d'aquest cavaller. Ni les paraules ni els actes, perquè la forma de governar que té consisteix a omplir-se ell i els seus amics les butxaques a canvi de fer pagar, cada vegada, més i més impostos als ciutadans. I, mentrestant, el país cau en picat davant els ulls impassibles d'italianes i italians que, amb prou feines, aconsegueixen arribar a final de mes. La gent no s'adona que la qualitat de vida a Itàlia minva cada dia i que la política corrupta i amistosa del premier danya l'estat social. Per això no ho he dubtat un segon i he firmat per a demanar la dimissió de Berlusconi.
No sóc italià, però m'avergonyisc del país en què visc des de fa ja cinc mesos. Vergonya aliena, però vergonya. La mateixa que em provoca que el susdit, temps enrere, besara l'anell de Muamar Gaddafi i es reunira cada dos per tres amb el sanguinari líder libi. Vergonya que un amic, profundament consternat, m'escriga un correu electrònic que acaba amb les paraules següents, estremidores: «ti prego Òscar, se puoi, tienici un posticino nel tuo cuore per noi, io e Franco, quando tornerai in Spagna.» Vergonya, en definitiva, que cent cinquanta anys després de la unitat del país el trobe més desunit que mai.
El poble italià està anestesiat. I tots sabem què pot passar quan, per una operació, ens han d'anestesiar: que podem despertar-nos del sedant o no. Tant de bo que m'equivoque, però Itàlia necessita urgentment un bon antídot contra aquest mal si vol continuar sent la gran nació que, almenys artísticament, ha sigut fins ara.

1 de març del 2011

Un cap de setmana a la cort d'Óscar I i d'Òscar II

Aquest cap de setmana hem rebut la tercera visita des que som a Bolonya. Hi ha vingut la companya de l'Oficina Tècnica de la Universitat d'Alacant, Lola Andrés, acompanyada del seu marit, Alfonso, de dos dels tres fills, Joan i Daniel, i d'un matrimoni molt amic de la família, Ignacio i Concha. I tots, ells i nosaltres, ho hem passat d'allò més bé.
Divendres, a l'arribada, els vam portar a sopar a Da Nino, un lloc pel qual ja heu passat aquelles i aquells que heu vingut a veure'ns i per on passareu, sí o sí, les i els qui encara no ho heu fet. És una trattoria normal i corrent, no té res de l'altre món, simplement que, al nostre parer, s'hi menja molt bé. Pregunteu, si no, a Alfonso, Joan i Óscar per l'especialitat de la casa que hi van tastar, els espagueti alla carbonara; a Lola, Daniel i Ignacio pel plat de tres pastes diferents que els van preparar; a Concha per les parpadelle i a mi, com que m'estic cuidant un poc a veure si perd uns quilets, per l'ensalada que em vaig empapussar. Després, com és ja un ritual en les visites, vam fer una volta pel centre, de nit, que té també el seu encant. I com que era l'aniversari de Lola -no tots els dies una fa anys i té l'oportunitat de celebrar-lo en una ciutat medieval com Bolonya-, vam anar a un baret i vam brindar, amb un bon cava italià, per la protagonista. I li vam cantar: tanti auguri a te, tanti auguri a te, tanti auguri a te, tanti auguri a teeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee... De camí cap a l'hotel, a mitjanit, encara hi va haver qui va voler assaborir un bon gelato italià...
L'endemà, dissabte, vam trobar-nos a la porta de l'hotel on hostatgem tothom, que, per cert, hauria de començar a fer-nos uns preus especials perquè no parem d'enviar-los gent... Si la nit anterior havien descobert ja tres dels set secrets de la ciutat, tocava que en veren, ben prop de casa, el quart: la piccola Venezia bolognese com diuen ací, una petita finestreta des d'on hi ha una vista bonica i curiosa del canal d'aigua que hi passa. Pels laberíntics carrers del centre històric vam arribar als peus d'una de les torres més antigues de Bolonya, del segle XII, majestuosa i que obliga a inclinar bé el cap a qui vulga veure-la. D'allí a la plaça del Neptú, a veure-li, amb la llum del dia, el piu per davant i, sobretot, amb perspectiva, per darrere. Creuàrem la plaça Major en direcció al Palazzo dell'Archiginnasio, un dels edificis més bonics de Bolonya per al meu gust, no sols per l'abundant heràldica, sinó per l'Aula Magna, el Teatre Anatòmic i, sobretot, per la biblioteca, que no és possible visitar-la però que Óscar i jo sí que l'hem vista i us assegurem que és, senzillament, impressionant, espectacular.
I de la seu de la Universitat de Bolonya entre 1563 i 1805 a un edifici al qual encara no havíem anat perquè, en principi, l'entrada no hi està permesa: el Reial Col·legi d'Espanya, fundat pel pare jesuïta Gil de Albornoz el 1364. Per a entrar-hi sembla que cal demanar un permís, però nosaltres, amb una poca barra i aprofitant que el pare d'Ignacio s'hi va hostatjar quan va venir a Bolonya a doctorar-se en dret en els anys vint del segle passat, vam aconseguir que el bidell ens deixara passar al pati cinc minutets a fer-nos unes fotos, atenció!, en territori espanyol. Perquè aquest trosset al bell mig de la ciutat es considera Espanya i no Itàlia i és on la diplomàcia espanyola -llegiu els prínceps d'Astúries, per exemple- pernocta quan visita la capital de l'Emília-Romagna. No cal dir que si el pati és una autèntica meravella, imaginem que l'interior ho és encara més. Per descomptat que ja he sol·licitat permís, com a ciutadà espanyol però també com a filòleg i professor de l'Alma Mater Studiorum, per a fer-hi una visita més aprofundida.
I, corrents, a la basílica de sant Petroni, perquè un dia assolellat com va ser aquell dissabte era ideal per a veure el gran atractiu de la cinquena església més gran del món: el meridià local i el raig de sol que el creua, segons l'època de l'any, entre les 11.58 h i les 12.29 h., demostració clara del moviment rotacional de la Terra al voltant del Sol. I vet ací la meua petita dosi, present en molts dels meus escrits, de crítica a l'Església catòlica, apostòlica i romana, en aquest cas al Tribunal del Sant Ofici que va condemnar Galileu Galilei per dir que la Terra girava al voltant de l'astre rei. Quatre segles després, el nostre planeta, hi gira o no hi gira?
De sant Petroni a Salaborsa, la biblioteca pública multifuncional més pràctica i completa que he vist en ma vida. Mentre nosaltres vam visitar l'interior d'aquest punt de trobada cultural, Joan i Daniel van pujar a la torre Asinelli, la més alta de Bolonya, amb 98,7 m d'altura. I mentre vam esperar que en baixaren, Lola féu unes compres a la via Rizzoli i els altres assaboriren un gelat en una de les millors geladeries de Bolonya.
Com en els programes dels actes culturals, pausa i dinar. I com a bons espanyols, una becadeta ràpida i a continuar la marxeta. A les 17 h ens vam tornar a veure a la porta de l'hotel. Lola, en el descans, se'n va anar al mercadet de la Montagnola i em va comprar uns guants, perquè els meus me'ls havia foradat la llavadora. Des d'ací, Lola, vull donar-te les gràcies de nou pel detall (i pels paraigües, les manyoples i tot), has de saber que els usaré per a combatre el fred bolonyés durant la meua estada ací i que sempre recordaré la generosa amiga que me'ls va regalar.
Lola i Concha volien emportar-se pasta italiana a Alacant i les vam acompanyar al supermercat Coop que hi ha al costat de casa perquè en compraren. Carregaren no solament amb tot tipus de pasta, sinó també amb mortadel·la i algun formatge que altre, productes tots de bona qualitat que, en menjar-los, els recordaran el pas per la Grassa, com és coneguda Bolonya a Itàlia.
I vam dedicar la vesprada a fer un passeig tranquil per l'àrea comercial de la ciutat. Primer vam anar a una botiga de xocolates fundada el 1796 i allí vam tastar una sèrie de delicatessen que van ser tot un plaer per als paladars. Després, vam veure els frescos dels pòrtics de via Farini i vam entrar en la Galeria Cavour, un petit centre comercial de primeres marques amb uns preus prohibitius per a les nostres butxaques. Fora, les dones compraren uns imants per a les neveres i vam posar rumb cap a l'església de Santa Maria de la Vida on hi ha el conegut Compianto, però justament tancaven quan nosaltres hi vam arribar. Passàrem per la porta d'una luxosa bomboneria i hi entràrem. I, és clar, un poquet més de xocolate per a aquells cossos cansats de tant caminar no ens va venir malament.
Camí de la plaça de les set esglésies, cinqué secret: el medalló amb la representació del dimoni. I des d'allí, creuant Corte Isolani, el sisé: la fletxa clavada en l'alt sostre de fusta vés a saber des de quan. Esgotats, es va fer l'hora de buscar un lloc per a sopar. Els horaris bolonyesos són europeus: no intenteu dinar-hi a les 14.30 h ni sopar-hi a les 22.30 h perquè trobareu, ben probablement, un la cucina è chiusa. I si un és a Itàlia, toca menjar una bona pizza feta al foc de llenya. Doncs això és el que van fer ells, perquè Óscar i jo vam preferir anar a casa a sopar alguna cosa més lleugera i descansar.
Diumenge al matí vam visitar el conjunt romànic de les set esglésies que, segons em consta, va agradar molt als amics visitants. Després, vam passar de nou per Santa Maria de la Vida i, encara que estava de nou tancada i no vam poder veure el famós Compianto, sí que vam descobrir El trànsit de la verge (1519-1522), d'Alfonso Lombardi, que és també una obra ben bonica. I d'allí, no podien anar-se'n sense veure el que, personalment, considere que és l'edifici més bonic de Bolonya, el Palazzo d'Accursio, on hi ha, entre altres coses, la sala Farnese en la qual va ser coronat el rei Carles I d'Espanya com a Carles V del Sacre Imperi Romà Germànic el 1530.
I, gastronòmicament, tampoc podien tornar-se'n sense dinar al Caffè del Rosso, el nostre restaurant preferit. Vam tastar les crescentine, boníssimes, segons els nostres amos, les millors a Bolonya. I també la lasanya, les tagliattele al ragù, els rigatoni, les albergínies farcides, la polenta, el tiramisù, la zuppa inglese... Després, café i gelat en un bon lloc de la comercial via Independenzza, amb històries i anècdotes mortuòries incloses que van fer que riguérem a cor què vols. I d'ací, a l'hotel a recollir les maletes, dos taxis a l'aeroport, avió i tornada a Alacant, la millor terreta del món.
Sens dubte, un cap de setmana diferent, atrafegat, intens en què Óscar i jo hem fet d'amfitrions i de cicerones, que ens encanta. Ensenyar Bolonya en quaranta-vuit hores és, per a nosaltres, un repte, de vegades un poc estressant, sí, perquè volem mostrar-ho tot i tot no és possible veure-ho en dos dies, però en qualsevol cas és una cosa que fem de bon grat i, sobretot, que ens reconforta i ens satisfà perquè hi ha algú que s'ha recordat dels Ôscars i ha vingut a veure la ciutat però també a nosaltres, i això és sempre d'agrair. D'agrair perquè estem ací sols i rebre-hi amigues i amics d'Alacant, de Madrid o d'on siga significa portar-nos a Bolonya un trosset de la nostra terra. En aquest cas, Lola, Alfonso, Joan, Daniel, Ignacio i Concha no solament ens han portat aire fresc alacantí, sinó també i fonamentalment alegria i diversió, i amb ells hem viscut unes estones inesborrables, d'aquelles que, com m'explicava Alfonso la primera nit que a ell li deia son pare, cal gaudir-les al màxim, esprémer-les com una taronja fins a l'última gota, perquè aquests són eixos petits moments de la vida que, per a mi i per a molts, constitueixen l'autèntica, la vertadera felicitat.
La de Lola Andrés i companyia ha estat, cronològicament, la tercera visita. N'esperem més. A l'abril vol venir-hi, abans de Setmana Santa, una amiga d'Óscar de Madrid amb el seu marit (Marta i Julián); durant Pasqua, també des de Vallecas, Isa i una amiga; aprofitant les festes de primavera murcianes potser vindrà l'amic Jose(p) amb Ximo, un amic seu de Cullera; i per Santa Faç vol acostar-s'hi el meu germà i la meua cunyada, el gran Carolo i la gran Carola. No hi ha, però, cap visita tancada i confirmada encara. I, sobretot, això no ha de fer arrere a ningú a l'hora de voler passar per ací, per dues raons ben senzilles: primera, perquè ens fa igual ensenyar la ciutat a dues persones que a quatre, sis, vuit o vint-i-vuit; segona, perquè com més serem, més riurem. Això sí, us hem de donar una notícia d'última hora: acabem de descobrir el meu espòs i jo que a partir de l'1 d'abril Racanair ha suprimit el vol dels divendres a la vesprada Alacant-Bolonya (i viceversa) i, per tant, ens deixa connectats amb la terreta solament dues vegades a la setmana, els dimecres i els diumenges. O siga que és la companyia irlandesa la que vol que la vostra visita siga, almenys i obligatòriament, de quatre dies. Millor, no?

29 de febrer

El 29 de cada mes Óscar i jo celebrem el dia en què va començar aquesta meravellosa història d'amor. Enguany no és any de traspàs i, per tant, febrer no té vint-i-nou dies. Això significa que o bé avançàvem la data al 28 o bé la retardàvem a l'1 de març. Nosaltres hem optat per aquesta segona opció, que coincideix també amb la data (cinc mesos) en què vam arribar a Bolonya. Així, doncs, avui, dimarts, primer dia del tercer mes del 2011, Óscar i jo fem un any i dos mesos junts, o el que és el mateix, catorze mesos, o d'una altra manera: quatre-cents vint-i-sis dies. Les hores, els minuts i els segons, si de cas, ja els comptaré un altre dia...
És dimarts i jo tinc classe al matí i a la vesprada, i tutoria: han de passar pel despatx dues alumnes, una a veure per on anem després de dos mesos i mig sense aparéixer per classe i l'altra a confirmar-me que el relatore (director) de la seua tesi di laurea accepta que jo faça de correlatore (subdirector). Per la seua part, Óscar té classe d'italià de 9.30 a 11.30 h, de 16.00 a 17.30 h i de 19.30 a 21.30 h. Per tant, impossible celebrar tan gran esdeveniment en un dia feiner tan atrafegat. Però el celebrarem com últimament estem fent-ho: viatjant. Venècia, Florència, balneari d'Archena, Trieste i ara... Hi ha tants llocs que la gent ens recomana visitar que no sabem quin triar-ne. Tenen moltes paperetes Ravenna, Màntova, Pàdua, Parma, Siena, Lucca... No ho creureu, però la dificultat, a Itàlia, és elegir on anar.
I mentre decidim lloc i dia, no podíem deixar de festejar els catorze millors mesos de les nostres vides (que tot just ha coincidit amb el final de la prescripció mèdica d'abstinència sexual per la meua sonada prostatitis) de la manera en què se celebren aquestes dates assenyalades, és a dir, posant en funcionament tota la maquinària després de la parada obligatòria. Com diu un company meu, la qüestió és engreixar els aparells.
És evident que Óscar i jo ens estimem, i molt. Ho veieu des de la terreta que estem molt feliços junts, que ens brillen els ulls quan ens mirem i que ens cuidem i ens respectem moltíssim. Estem enamorats, molt enamorats, però no com el primer dia, sinó més. Perquè cada dia que passa tenim més clar que estem fets l'un per a l'altre i que aquesta relació promet de debò. Un any i dos mesos, catorze mesos o quatre-cents vint-i-sis dies... Açò no ha fet més que començar!

16 de febrer del 2011

Prostatitis

Si ets home, tens entre 20 i 40 anys i estàs llegint aquesta nota, hi ha moltes probabilitats que hages patit alguna vegada, o que patiràs en un futur, una prostatitis. De fet, segons GeoSalud, aquesta malaltia és la causa de vora el 25% de les consultes mèdiques d'homes joves i d'edat mitjana amb problemes relacionats amb els genitals i el sistema urinari i, fins i tot, algunes estadístiques indiquen que almenys la meitat de tots els homes, en algun moment de sa vida, tindran símptomes d'inflamació de la pròstata. Si ets dona, en canvi, l'equivalent de la prostatitis, en el vostre cas, és la cistitis, que de segur que n'has tingut una algun cop.
Evidentment, una persona com jo, que ho agafa tot (apendicitis, esquinços, trombosis venoses profundes, epitrocleïtis, amigdalitis cada dos per tres i molts altres mals menors), no podia deixar d'experimentar la incòmoda, emprenyadora, fastijosa i en alguns moments dolorosa molèstia i cremor que comporta la inflamació d'una part del cos tan recòndita i amagada, i que ens passa normalment desapercebuda, com és la pròstata. Doncs sí, aquest matí he estat en la consulta de l'uròleg i m'ha diagnosticat, només explicar-li els símptomes, una prostatitis. No m'ha dit si aguda o crònica, bacteriana o no, n'hi havia prou amb el nom i no calien cognoms.
Tot va començar el 7 de gener, l'endemà dels Reis Mags, que sembla que me la van portar de regal. Vaig començar amb unes molèsties en la punta del pene que em van fer anar, el dissabte 8, al Punt d'Atenció Continuada del meu centre de salut. Allí un metge em va diagnosticar, erròniament, irritació del fre. Com que amb la crema que em va receptar no vaig millorar, hi vaig tornar el dia 11 a la nit. Nou diagnòstic: possible uretritis. Atés que me'n venia a Bolonya, no hi havia temps de fer una anàlisi ni de sang ni d'orina, així que el galé em va receptar el norfloxací 400 mg en comprimits, durant deu dies. Com que continuava sense millorar, un metge d'atenció primària bolonyés em va canviar l'antibiòtic pel levoxací 500 mg, també en comprimits i durant cinc dies més. Per fi, amb aquest medicament, vaig començar a notar una lleugera milloria. Tot i això, no em trobava bé, així que després d'una sèrie de gestions (això és Itàlia!), vaig aconseguir que em vera un dels metges del Servei de Medicina del Treball de la universitat. Em va fer una anàlisi d'orina que va eixir bé. Aleshores, em va derivar a l'especialista i, sorprenentment, em van donar cita per a dues setmanes després. I el gran, desitjat, esperat dia ha arribat. I per fi tinc un diagnòstic, des del meu punt de vista, encertat i fiable, el d'un uròleg.
Com us deia, només dir-li què em passava i contar-li un poc els múltiples canvis en la focalització de la molèstia durant aquestes últimes cinc setmanes, ho ha tingut clar: «questo è una prostatite» [això és una prostatitis], presumpció mèdica que ha confirmat amb l'observació i la palpació de la zona referida. L'observació és baixar-me els pantalons, posar-me en la llitera i veure les meues parts no tan íntimes (us recorde que des de maig del 2007 el naturisme forma part de la meua filosofia de vida i el Cap de l'Horta me'l conec de cap a cap). La palpació: posar-se un guants i, primer, tocar-me l'abdomen, segon, el piu (prepuci cap amunt, prepuci cap avall) i, tercer, dit del mig cap a dins a la recerca d'una pròstata inflamada. Xe, un tacte rectal de tota la vida, ni més ni menys.
Sempre hi ha una primera vegada per a tot. He passat, amb trenta-dos anys, per les consultes d'endocrinologia, cardiologia, dermatologia, oftalmologia, otorinolaringologia, medicina interna, hematologia, reumatologia, fisioteràpia... Crec que només em faltava la d'urologia, no? Bé, no, i la de ginecologia, però temps al temps... Doncs sí, avui he anat per primera vegada a l'uròleg, a l'Hospital Malpighi de Bolonya. I jo em pregunte: ¿per què els xics, els homes, no anem mai, si no és per un problema com en el meu cas, a aquest especialista i, en canvi, les xiques, les dones sí que solen anar, una vegada a l'any, a revisió ginecològica? No hauríem de fer nosaltres el mateix? Per descomptat que sí. Jo trobe que a partir d'ara ho faré.I sobretot ho faré si l'uròleg que m'ha de veure és com el que m'ha atés avui. Confiat que em tocaria un metge a punt de jubilar-se, o en el seu defecte, una uròloga (Déu dóna de menjar a qui no té dents), la meua sorpresa ha estat quan, en entrar a la consulta, m'he trobat un xic jove, de la meua edat si fa no fa, alt i bastant apanyat, la veritat. Si no era guapo, almenys m'ha sembrat atractiu, diguem-ne resultón. I ja que a un li han de ficar el dit per l'anus, que no és gens agradable si no ho fa la teua parella i en un altre context totalment diferent, com a mínim que ho faça un xicon italià polit, no? Sí, sí, sí.
El diagnòstic ha sigut clar, i la prescripció mèdica també: Levoxací 500 mg, 1 c/dia, durant deu dies; Topster 3 mg, 1 supositori/dia, durant deu dies; Permixon 320 mg, 1 c/dia, durant tres mesos. I encara que no ho ha escrit en l'informe, també m'ha advertit de la necessitat de tenir abstinència sexual almenys durant els deus dies del tractament antibiòtic i antiinflamatori amb corticoides. Que hi farem, altres deu dies sense mullar.
Per acabar ja, dues reflexions més. La primera, quina tristesa m'ha produït veure com la sanitat pública italiana és finançada, en part, amb taxes que han de pagar els pacients. M'explique. Allí hi havia, juntament amb les finestretes per a agafar cita o dipositar mostres, una altra que funcionava exclusivament com a caixa per on passaven religiosament les persones a pagar el que tocara. Per posar-vos-en un exemple, la consulta meua, si no és perquè anava a través del servei mèdic de la universitat, l'hauria d'haver pagada: 18 €. Tot ciutadà que ha de fer-se una anàlisi de sang a la república independent de Berlusconi ha d'abonar també una taxa d'uns vora 20 €. E via dicendo. Sanitat pública? Que m'ho explique algú, per favor! Una de cal, i una d'arena. Els italians paguen per alguns serveis mèdics. També hi ha una sèrie de fàrmacs que paguen i uns altres que són gratuïts. Els dos primers que l'uròleg m'ha receptat me'ls han donat en la farmàcia sense pagar res, i costaven 53 €. L'altre, en canvi, l'he d'abonar jo.
Els nostres veïns, almenys, tenen un ministre de Sanitat, Ferruccio Fazio, de 66 anys, que és metge, com toca. I no solament té el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia i ja està, sinó que ha desenvolupat nombrosos treballs en el camp de la medicina, des de catedràtic de diagnosi per imatge i radioteràpia en la Universitat de Milà fins a director i president d'incomptables hospitals, centres, associacions, etc. Mirem a casa nostra. Ministra de Sanitat: Leire Pajín Iraola, 34 anys, llicenciada en Sociologia, ves per on, per la Universitat d'Alacant. I jo, que m'estic italianitzant massa, dic: «ma cosa c'entra la sociologia con la salute?» [que té a veure la sociologia amb la salut?] Per favor, que m'ho explique també algú, que no ho entenc.
Salut, i durant els pròxims deu dies, sense la rima fàcil i força al canut.

13 de febrer del 2011

L'experiència maltesa

Del 7 a l'11 de febrer Óscar i jo vam estar a Malta celebrant el nostre sant (3 de febrer), amb retard, i els enamorats (14 de febrer), per endavant. En realitat, allò de sant Ôscar i de sant Valentí era una excusa barata per a fugir de Bolonya a la recerca de sol, calor i el nostre estimat mar. Si Racanair ens oferia la possibilitat d'anar-hi per 3 euros i tornar a la dotta, la grassa e la rossa per 9 euros per barba, resultava quasi un sacrilegi desaprofitar l'oferta. Si us dic que ens va costar el mateix (24 euros) els bitllets d'avió que els tiquets d'autobús que connecta la ciutat italiana amb l'aeroport (6 km), entendreu que ens semblà molt barat el mitjà aeri, però molt car, caríssim, els 6 euros per un trajecte tan curt. Per sort hem descobert que l'autobús núm. 91, encara que no arriba a l'aeroport, té una parada molt a prop, tant que si un no va molt carregat pot caminar un poquet fins arribar a la terminal. I són 5 euros d'estalvi, que no està gens malament!

El vol d'anada va ser molt tranquil, l'avió anava quasi buit i vam poder seure on vam voler, ben còmodes. Una hora i quaranta minuts després d'enlairar-nos des del Guglielmo Marconi arribàvem a l'internacional de Malta, que és diminut. Trobe que el de San Javier, a Múrcia, és més gran i tot. En arribar-hi, suposadament ens havia de venir a arreplegar el taxi de l'hotel que havíem reservat. Allí no hi havia ningú. Vam provar a telefonar des d'una cabina però o cap no funcionava, o no sabíem fer-la funcionar. Ho vam intentar amb el mòbil i la targeta SIM no volia treballar aquella vesprada. En fi, un desastre! Ho vam intentar minuts més tard i finalment vam poder parlar amb l'hotel: s'havien equivocat de dia i ens esperaven el 8. Ja podíem estar allí esperant aleshores! Res, vam agafar un taxi i en deu minuts érem a l'hotel. És l'avantatge de l'illa de Malta, que és tan petita que en un tres i no res ets en qualsevol lloc.

Vam deixar les maletes a l'habitació i ens en vam anar a sopar. Teníem una fame da lupo, com diuen a Itàlia. I, després, passeig per la badia de Sliema en direcció a la Valletta, a la qual quasi vam arribar. Desférem el trajecte i caminàrem pel marítim davant de l'hotel en una nit amb una temperatura més que agradable, totalment primaveral. I quan ens cansàrem de passejar, ens n'anàrem a cansar-nos d'una altra manera i, després, a dormir.

L'endemà ens despertàrem i ens alçàrem a les 7.20 h. Direu que què prompte, no? Era suficient, no hi havíem anat a dormir i, a més a més, estàvem desitjosos d'obrir la cortina i contemplar aquell sol resplendent que ens obligà, sí o sí, a posar-nos les ulleres de sol abans d'eixir a la terrassa. Perquè, a posta, vam agafar l'habitació amb vistes al mar. I no ens en penedim gens. La vista era magnífica: el passeig de Sliema, l'illa Manoel davant i, al fons, la capital de Malta.

Vam desdejunar-nos com a reis al restaurant de l'hotel i, en acabant, vam agafar un autobús que ens portara al nostre primer objectiu, la Valletta. I quina va ser la sorpresa en muntar en aquella carraca dels anys, vés a saber, setanta o vuitanta, si no més. De fet, aquesta ha sigut una de les principals anècdotes del viatge, els autobusos maltesos, vells, antics, explotats com a reclam turístic -l'imant que m'he comprat per a la meua atapeïda nevera ha sigut, precisament, d'una guagua groga- però, sens dubte, amb el seu encant. No he estat mai a Cuba, però no sé per què, en el moment en què vaig pujar en una d'aquelles camionetes, em vaig teletransportar a l'illa dels puros havans. Les rialles que hem passat el meu xic i jo dalt d'aquestes màquines ja forma part de les nostres grates vivències. Moltes fotos i, sobretot, alguns vídeos en donen fe.

Vam visitar tranquil·lament la ciutat, molt petita però amb un sabor mediterrani peculiar. El temps també acompanyava: sol i calor. Temperatura impensable a Bolonya i pareguda a la d'Alacant en el mes d'abril o maig. Teníem per davant el Fort de sant Elm, The Malta Experience, la cocatedral i l'espectacular quadre de Caravaggio La decapitació de sant Joan (1608), el comercial carrer de la República, la plaça del palau presidencial, el port marítim, una exposició sobre la vida d'Anna Frank... Això sí, amb dues importants parades: a migdia per a dinar i a mitjan vesprada en una perruqueria perquè a Óscar li tallaren els cabells i el deixaren, si escau, més guapo encara. I en fer-se de nit, carraca de nou (atenció al preu del bitllet: 0,47 €) i a Sliema, a dutxar-nos, sopar (el meu xic em portà a un Wok en el qual soparíem altra nit de tant que ens agradà), passejar, menjar-nos una crep boníssima i, ja a l'habitació, les postres...

El tercer dia, dimecres, el vam dedicar, al matí, a veure les tres ciutats: Vittoriosa, Senglea i Cospicua. En realitat, solament vam tenir temps de veure'n les dues primeres. Són les que hi ha just davant del port Grand Harbour de la Valletta. A Vittoriosa, però, vam entrar en el Museu de la Inquisició. Esperàvem trobar-hi més coses, la veritat, però en veure que es tractava d'un museu d'objectes religiosos més que del Tribunal del Sant Ofici, em va decebre pagar els 4,5 € -amb carnet universitari, per descomptat- no per res, simplement perquè els havia destinat a l'Església catòlica, apostòlica i romana que dirigeix un tal Joseph Ratzinger, Benet XVI per als amics.

Autobús cap amunt, autobús cap avall, tornàrem a la Valletta a dinar. A les 16 h teníem cita per a visitar l'hipogeu de Hal Saflieni a Paola, l'únic temple subterrani prehistòric a l'interior del qual hi ha tombes que daten del 4.000-5.000 aC, reconegudes com a Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Vam agafar l'autobús núm. 8, el mateix que porta a l'aeroport, per tal d'arribar-hi amb temps. Calia ser-hi un poc abans, a les 15.45 h. El conductor em va dir que m'avisaria on havíem de baixar. I se'n va oblidar. Quan ens en vam adonar, érem ja a l'aeroport. Nerviosos (més que res perquè no volíem perdre els 50 euros que les entrades ens havien costat), vam haver d'esperar que tornara de nou cap a la capital i, en passar per Paola, ens en vam baixar. L'home pensà que anàvem als temples megalítics i ens indicà com arribar-hi. Però quan ho férem, a les 15.55 h, allí no era. Allò eren, com he dit, els temples megalítics, però nosaltres volíem visitar l'hipogeu. M'agradaria que ens haguéreu vist córrer a Óscar i a mi, a les 16.00 h, amb una calor que hi feia que no era normal, pels carrers d'aquell poblet que més que Malta semblava El Caire, Trípoli o Tunis. Esgotats, jo almenys sense alé i sense quasi respiració, arribàrem al lloc, on feia ja un quart d'hora que ens esperaven. La carrera, però, va valdre moltíssim la pena. Allí dins hi havia una meravella de la història de l'art: un temple/santuari/necròpoli d'època prehistòrica, i a més a més, sota terra, l'únic conegut fins ara.

Després de la marató de Hal Siflieni, el cos ens demanà relax. 0,94 € i a la Valletta, to go shopping. En una coneguda botiga de roba vam comprar-nos jo una samarreta de màniga curta guapíssima i Óscar, un jupetí negre la mar de xulo. I altres 0,94 € i a l'hotel, a repetir el ritual: dutxa, sopar, passeig i...

L'últim dia a Malta havia d'estar dedicat, necessàriament, a l'illa de Gozo. Per tant, autobús a la capital; d'ací, un altre a Cirkewwa, a l'altra punta de l'illa; de Cirkewwa, ferri a la ciutat de Mgarr, ja a Gozo; autobús de Mgarr a Victoria, la capital. Passeig per la ciutadella, la part més alta i fortificada de la ciutat, amb unes vistes de tota l'illa vertaderament espectaculars. Dinar (m'he quedat amb les ganes de saber com es diuen aquelles saboroses boles amb formatge dins que tant em van agradar) i tornada a Malta en vaixell. De Cirkewwa, autobús a Bugibba, on ens vam fer tot un àlbum de fotos en una platja de pedres que ens recordà moltíssim el nostre estimat Cap de l'Horta alacantí; d'ací, autobús a Mdina i visita de l'antiga capital de Malta, caracteritzada per la presència d'edificis medievals i en estil barroc. De nit ja, passeig ràpid per Rabat i, destrossats del cansament acumulat pel nostre frenètic ritme turístic, autobús a la Valletta i, des de la concorreguda estació central, un seixanta (perquè podíem agafar el 61, 62, 63, 64, 66 o 68) cap a l'hotel. I ja sabeu com havien acabat els anteriors tres dies a Malta.

Us preguntareu: «quants autobusos heu agafat?» Moltíssims, no els hem contat, però un cabàs. Era l'única manera de moure's per una illa que, òbviament, no ens ha deixat indiferents. Perquè la història de Malta és la història d'un país que, atesa la seua estratègica situació al bell mig del Mediterrani, ha estat governat i motiu de disputes de diverses potències al llarg dels segles. La Repubblika ta' Malta, en llengua maltesa, és tot un contrast: cabines telefòniques típicament britàniques col·locades en carrers amb una arquitectura i un urbanisme propis de ciutats del Magreb; uns autobusos a l'estil dels de la República Dominicana, sempre amb la porta -d'entrada i d'eixida- oberta i amb el metàl·lic com a única forma de pagament; una llengua semítica, provinent de l'àrab col·loquial sicilià, inclassificable per a molts lingüistes i que conviu, oficialment, amb el poderós anglés...

Tot això i molt més és Malta, un petitíssim país insular independent des del 1964, membre de la Unió Europea des del 2004 i, en el capítol de curiositats, amb 413.609 habitants el 2008 i una distribució de 1.262 hab./km2, un dels més densament poblats del nostre entorn europeu. Malta, un viatge al passat, una mirada cap al futur.