28 de setembre de 2012

Efecte bumerang


La vida és com un bumerang: va i ve. Si tot fa just avui un any em feia parella de dret, fa uns dies desfeia aquella unió entre inevitables records d'allò que va significar per a mi aquell 28 de setembre del 2011. Són dies de moltes sensacions contraposades, evidentment que ja viscudes en aquest procés de dol que comença a allargar-se desesperadament... Si fa un any feia pública la meua felicitat radiant, tres-cents seixanta-cinc dies després pose de relleu, sense vergonya, els durs moments per què he travessat i que encara cuegen. Són les dues cares d'una mateixa moneda. C'est la vie!

L'amor són moltíssimes coses, moltes, però una molt important és la reciprocitat, i si no n'hi ha, no hi ha res a fer. Quan un dels dos membres decideix seguir el camí sense l'altre, no es pot fer altra cosa que respectar eixa decisió, malgrat el dolor que puga ocasionar. Ara bé, som persones adultes i ens hem de comportar com a tals. Des del principi fins a final. No fer-ho és un símptoma de covardia majúscul, i d'immaduresa també. Perquè si una ruptura sentimental ja és, a priori, dolorosa, posar fi a una relació sense explicar-ne a l'altra persona els motius és cruel i infinitament pitjor. I si eixa persona resta sola en un país estranger i allunyada dels seus éssers estimats, bona nit cresol!

Però no vull acabar aquesta breu reflexió en veu alta amb mal sabor de boca. Crec a ulls clucs en el títol que he posat a aquestes línies, i de la mateixa manera que feia un any jo era molt feliç, totalment feliç, confie que d'ací a un temps el bumerang tornarà de nou a la meua mà, el somriure al meu rostre i la felicitat a la meua vida. Crec, simplement, que m'ho meresc, perquè sóc una bona persona i digne de ser estimat. «La vida, el món, estan ahí, però has d'estirar la mà per agafar-los», que m'ha dit en aquesta vesprada plujosa de tardor la meua amiga Lola Andrés. Quanta saviesa té aquesta dona, mare meua! Hem nascut per a ser feliços i per a fer feliços els altres. I així ha de ser. Necessàriament. Jo vull ser feliç i ho seré. I jo també vull fer feliç molta gent i ho faré. Vet ací el meu objectiu de vida que pense assolir, sí o sí. Ha arribat el moment de voltar pàgina. Perquè avui plou i està ennuvolat, però demà, infal·liblement, tornarà a brillar el sol i, amb aquest, tornaran a brillar els meus ulls de felicitat. Algú que em conega i que m'estime ho dubta, això?


3 de setembre de 2012

Mariage égalitaire


L'anunci que ha fet el nou president francés, François Hollande, de legalitzar el matrimoni homosexual i el dret a adoptar de les parelles del mateix sexe no ha agradat gens ni miqueta a l'Església gal·la. A tall d'exemple, el president de la Conferència Episcopal francesa, el cardenal André Vingt-Trois, va proposar que el 15 d'agost, festivitat de l'assumpció de la Mare de Déu, es fera una oració a totes les parròquies del país en defensa del model de família tradicional. Una pregària, una vegada més, ben carregada de cinisme, el mateix que caracteritza tota l'Església catòlica des de fa segles: van demanar pels nous governants, perquè prevalga el sentit comú sobre les peticions particulars i perquè tinguen força per seguir les indicacions de la seua consciència. I pels joves i els nens, en una clara al·lusió a l'adopció homoparental, perquè deixen de ser objecte dels desitjos i els conflictes dels adults i es beneficien de l'amor d'un pare i d'una mare.

És d'aquesta manera impúdica, descarada i desvergonyida com l'Església de França, després d'uns quants anys de silenci, torna a estar en el punt de mira de la vida política. I no deixa de sorprendre i de cridar l'atenció que els representants catòlics veïns entren en l'escena pública en un país que és, precisament, tot un referent universal pel seu laïcisme i en el qual la separació entre Església i Estat ha sigut modèlica des de fa molt de temps. És així com el catolicisme a França fa un pas enrere i es mostra inflexible i extremista davant d'un assumpte que, sembla que cal recordar-los-ho encara, afecta no tan sols els seus creients, sinó tota la ciutadania en general. Perquè la unió de dues persones que s'estimen, independentment del seu sexe, i la possibilitat que aquestes puguen adoptar nens i nenes és un avanç social sense precedents que va més enllà de qualsevol creença religiosa, i això aquests senyors tan llestos i tan llegits necessàriament ho haurien de saber. Obviar-ho, com acostumen a fer, és sembrar zitzània. I automàticament em ve al cap la dita bíblica Ventum seminabunt et turbinem metent (Osees, 8.7), és a dir, sembra vents i colliràs tempestes. O també les paraules suposadament pronunciades per Jesús, quan era a la creu, referides als seus enemics: «Perdona'ls perquè no saben el que es fan» (Lluc, Evangeli, 23.34). Doncs això.

És trist, molt trist, que en els temps que corren l'única via que l'Església francesa troba per a recuperar un poc de protagonisme és el del disbarat i el del fanatisme, la tornada als valors arcaics de la tradició, l'acontentament dels sectors de l'extrema dreta. Tristíssim. Per molts motius, però fonamentalment per un: perquè genera més intolerància, que és justament el contrari del que la religió catòlica, apostòlica i romana postula com a principi de la fe cristiana.

Mentrestant, a casa nostra, encara esperem, set anys després, el pronunciament del Tribunal Constitucional sobre el recurs que va presentar el PP contra la Llei 13/2005, d'1 de juliol, per la qual es modifica el Codi Civil en matèria de dret a contraure matrimoni, que aprovà el govern de Rodríguez Zapatero l'estiu del 2005. Encara. Diuen que la justícia és lenta. No cal que ho juren. Set anys per a decidir si una llei que suma drets i que no en resta, que amplia les oportunitats de felicitat de les persones i que fa que la societat siga més decent perquè no humilia els seus membres és constitucional o no em sembla una eternitat. En la llarga espera, no ens beneficia gens el nomenament del nou ministre de Justícia, el senyor Alberto Ruiz-Gallardón, que a priori semblava el més progressista del nou executiu i que en només vuit mesos s'ha demostrat com la corretja de transmissió de la ideologia catòlica i patriarcal del govern presidit per Rajoy amb la famosa afirmació que «la libertad de la maternidad es la que hace a las mujeres auténticamente mujeres» i amb l'anunci recent que la malformació del fetus no serà considerat un supòsit per a interrompre l'embaràs. Sincerament, crec que l'exalcalde de Madrid ha perdut l'oremus...

Han de saber Rajoy, Gallardón, Rouco Varela, André Vingt-Trois i la resta d'homes i dones del Neandertal que la possibilitat que dues persones del mateix sexe es casen i puguen adoptar un nen o una nena no representa, en cap cas, ni a França, ni aquí ni a la Cotxinxina, una agressió al sagrament cristià del matrimoni. Cap ni una. Més aviat el contrari. Cite, per explícit, un fragment del discurs que el president del Govern espanyol que va fer possible aquesta llei va pronunciar en el Congrés el 30 de juny del 2005: «Hoy la sociedad española da respuesta a un grupo de personas que durante años han sido humilladas, cuyos derechos han sido ignorados, cuya dignidad ha sido ofendida, su identidad negada y su libertad reprimida. Hoy la sociedad española les devuelve el respeto que merecen, reconoce sus derechos, restaura su dignidad, afirma su identidad y restituye su libertad». Veritatis una facies est, que sembla que va dir Sèneca (Epístoles, 102.13): la veritat només té una cara.

Sens dubte, l'aprovació de tan desitjada llei l'1 de juliol del 2005 ens va situar al capdavant dels països en drets per al nostre col·lectiu. Vam ser el tercer país del món a establir legalment el matrimoni igualitari. Abans ho havien fet Bèlgica i Holanda. No vam ser els primers, però tampoc els últims. Després ens han seguit Canadà, Sud-àfrica, Noruega, Suècia, Portugal, Islàndia, l'Argentina i Dinamarca, i també nou jurisdiccions dels EUA i alguns districtes de Mèxic i Brasil. Confiem i desitgem que darrere en vinguen molts més. La república francesa està a punt de fer-ho impulsada pels tres principis del seu lema oficial i que la fan coneguda arreu: liberté, égalité, fraternité. A mi que el francés oral se'm dóna molt bé (no tant l'escrit!), cride als quatre vents: Mariage égalitaire, oui!

Infogai, 186 (setembre/octubre 2012)