El passat 29 de novembre, el mateix dia que Óscar i jo féiem onze mesos que festegem, vam voler celebrar el nostre amor amb la visita a una de les ciutats italianes considerades més belles: la Firenze renaixentista. Si dic que Florència és una meravella no descobrisc res nou. Però si us confesse que vam acabar amb una tremenda borratxera de tanta bellesa artística i monumental, potser comenceu a fer-vos una idea, aquells i aquelles que no la coneixeu encara, de la riquesa arquitectònica, pictòrica i escultòrica que concentra aquest racó d'Itàlia. I això que no ens agrada l'alcohol i que no vam poder veure moltes de les joies que hi atrauen milers i milers de turistes cada dia, perquè era dilluns i la Galleria dell'Accademia -on hi el David (1501-1504) de Miquel Àngel- i la Galleria degli Uffizi -on s'exposen, per exemple, La primavera (1481-1482) i El naixement de Venus (1484), de Botticelli- estaven tancades per descans, i també, per motius que desconeixem, no era possible l'accés a la cúpula de la catedral -obra de Brunelleschi de 1420-1436 amb què desafià les lleis de la gravetat- i als frescos que la decoren, de Vasari i Zuccaro i que representen el judici final.
Malgrat això, no vam tenir temps d'avorrir-nos-hi. Ni un minut. Vam començar el recorregut amb la pujada al campanile (1334-1359) de Giotto, de 82 m d'altura. Tot i que ens havien dit que no pagava la pena fer l'esforç d'ascendir quatre-cents catorze esglaons, el cas cert és que les vistes des de dalt, un dia assolellat com va ser aquell dilluns, són vertaderament espectaculars. En aquest tour per la bella Italia, i després d'haver pujat a peu la Torre Asinelli de Bolonya (97,6 m) i la Torre dels Lamberti de Verona (84 m), arribar dalt d'aquest magnífic campanar va ser com bufar i fer ampolles.
En baixar-ne, com que no eren encara les 10.00 h, l'hora d'obertura al públic del Duomo, ens hi vam colar com si anàrem a l'ofici religiós. Va ser, per tant, gràcies a la fe del meu xic que vam poder veure, just des de baix, els espectaculars frescos de la cúpula. Imagine que contemplar-los de prop impressiona més, però, almenys, vam poder gaudir d'una panoràmica general, ja que des d'on deixen veure'ls no s'aprecia pràcticament res. Les fotos d'aquesta obra d'art, doncs, les vaig prendre mentre feia com que oïa missa i sense flaix, lògicament.
La següent parada va ser la coneguda Porta del Paradís del baptisteri de sant Joan, segons els experts, l'edifici més antic de la ciutat. El conjunt de tres portes de bronze té també un considerable valor artístic. Per això, les que veiem ara són reproduccions de les originals, conservades en contenidors de nitrogen prop del Museu de l'Òpera del Duomo.
Arribats en aquest punt, i després de la tremenda matinada (a les 5.40 h, pipipiií, pipipiií, pipipiií...), vam parar per a esmorzar. Amb un panino en el cos, vam continuar la marxa. Següent objectiu: Palazzo Vecchio, a la plaça de la Senyoria, el cor de la ciutat, conegut també com el palau dels Mèdici, residència oficial d'aquesta acabalada i influent família, considerada els mecenes de l'art florentí durant l'edat mitjana i que va donar tres papes (Lleó X, Clement VII i Lleó XI), nombrosos dirigents locals i membres de les famílies reals de França i d'Anglaterra. És incalculable el patrimoni contingut a l'interior d'aquest preciós castell medieval; em resulta dificilíssim descriure amb paraules els sostres i els quadres, així que us convide a veure'ls in situ. Creieu-me, són vertaderament extraordinaris.
Marejats de tanta bellesa i també d'inclinar el cap per veure tanta riquesa en tan poc espai, vam posar rumb cap a l'església de la Santa Creu, el temple franciscà més gran del món i, sens dubte, un dels màxims exponents del gòtic a Itàlia. També cal dir que, en aquest cas, vam entrar-hi per la porta destinada a l'ofici religiós sense pagar els 8 euros per barba i després, una vegada dins, vam recórrer tot el conjunt (església, claustre, museu, capella) sense que ningú ens diguera res. La fe, la fe... Aquesta basílica esdevingué molt prompte un lloc de devoció i de mecenatge i a poc a poc s'instaurà el costum d'enterrar-hi els florentins distingits per les seues contribucions. Així, hi ha els sepulcres, per exemple, de Dant -actualment soterrat a Ravenna-, Galileu Galilei, Maquiavel i Miquel Àngel, entre d'altres. No debades, és conegut com el temple de les glòries itàliques. (Un parèntesi: esperem, per favor, que Berlusconi no hi acompanye aquests il·lustres noms quan arribe el seu etern descans). També cal saber que l'any 1966 Florència va patir unes gravíssimes inundacions i l'aigua va entrar a l'església, fet que hi provocà grans destrosses, com ara la del crucifix de la Santa Creu, que des del 2006 s'hi pot tornar a veure després d'una llarga i complexa restauració que no l'ha retornat, això sí, al seu estat anterior.
A l'eixida d'aquesta gran església vam fer un passeig a la vora del riu Arno. Necessitàvem oxigenar-nos un poc, després de tantíssim art, i res millor que fer-ho en aquesta part de la ciutat, molt més verda. Vam creuar a l'altre costat i vam comprar-nos el dinar: uns entrepans, uns refrescos i una bossa de creïlles al pomodoro. I ràpidament vam pujar a la placeta de Miquel Àngel, on hi ha un mirador amb unes vistes espectaculars de Florència. Després de menjar-nos les focaccie i de fer-nos unes quantes fotos allí, vam baixar a la urbs i vam arribar, xino-xano, al famós Ponte Vecchio, ple de joieries de luxe amb un preus prohibitius. I ja que estàvem allí, vam acostar-nos a veure, per fora, el grandiós Palazzo Pitti, que conté diferents museus, galeries i jardins, propietat de la meua amiga Bea, coneguda fonamentalment amb els sobrenoms de Pitita o de Lomana, hahahaha!
Vam continuar el nostre recorregut amb la visita de dues esglésies més, la del Sant Esperit i la de la Trinitat. Precioses, com totes a Itàlia. És així: al país dels espagueti bona part de les obres d'art es troben a l'interior d'edificis religiosos. Me n'estalvie el comentari!
I ja bastant cansats, vam decidir dedicar la resta de la vesprada fins que agafàrem el tren de tornada a Bolonya a passejar tranquil·lament i sense pressa per la ciutat, conscients que hem de tornar-hi prompte a veure moltes més coses. Així, en passar per la plaça de la República, vaig voler fer-me una caricatura. Vaig recordar que feia quinze anys, al juny del 1995, me n'havia fet una al Sagrat Cor parisenc, al barri de Montmartre, i aleshores vaig voler repetir l'experiència. El resultat, disponible en Facebook, jutgeu-lo vosaltres. Sé que no m'hi assemble, però no passa res. És un alegre record del meu pas per Florència.
Passejant sense rumb vam arribar, de nou, al conjunt escultòric format pel baptisteri, el campanile i la catedral amb la seua característica cúpula. Si de dia és espectacular, de nit no ho és menys. Si, damunt, passa un camió de bombers per allí i els vigili del fuoco ens alegren, encara més, la vista, millor que millor. Continuem caminant i topem, sense esperar-ho, amb l'anomenada església de santa Margarida dels Cerchi, també coneguda com l'església de Dant, on hi ha enterrada Beatriu Portinari, dama que el cèlebre poeta idealitzà en la Divina Comèdia, obra mestra de la literatura italiana i, per extensió, universal. Es troba en el mateix carrer en què hi ha la Casa de Dant Alighieri, lloc de naixement d'un dels florentins, sens dubte, més insignes de tots els temps.
Rrrriiiinnnngggg!!!! Fins ací la classe d'Història de l'Art d'avui. Visitar aquest indret d'Itàlia va ser, efectivament, rememorar les lliçons d'aquesta assignatura amb aquell professor val·lisoletà, refinat i estricte, allà pel curs 1995/1996. Dir que a Florència es va originar, en la segona meitat del segle XIV, el moviment artístic conegut com a Renaixement és tota una veritat i, per consegüent, dir que la capital de la Toscana constitueix el bressol mundial de l'art i de l'arquitectura, també. Amb un centre històric declarat Patrimoni de la Humanitat el 1982, la Firenze italiana és, de cap a cap, una joia monumental que cal -perífrasi d'obligació- visitar, almenys, una vegada en la vida. Perquè juntament amb Roma i Venècia és, probablement, una de les ciutats més boniques d'Itàlia i del món. Repasseu per al pròxim dia la unitat dedicada a Pisa. En parlarem. Ciao, ci vediamo!
Malgrat això, no vam tenir temps d'avorrir-nos-hi. Ni un minut. Vam començar el recorregut amb la pujada al campanile (1334-1359) de Giotto, de 82 m d'altura. Tot i que ens havien dit que no pagava la pena fer l'esforç d'ascendir quatre-cents catorze esglaons, el cas cert és que les vistes des de dalt, un dia assolellat com va ser aquell dilluns, són vertaderament espectaculars. En aquest tour per la bella Italia, i després d'haver pujat a peu la Torre Asinelli de Bolonya (97,6 m) i la Torre dels Lamberti de Verona (84 m), arribar dalt d'aquest magnífic campanar va ser com bufar i fer ampolles.
En baixar-ne, com que no eren encara les 10.00 h, l'hora d'obertura al públic del Duomo, ens hi vam colar com si anàrem a l'ofici religiós. Va ser, per tant, gràcies a la fe del meu xic que vam poder veure, just des de baix, els espectaculars frescos de la cúpula. Imagine que contemplar-los de prop impressiona més, però, almenys, vam poder gaudir d'una panoràmica general, ja que des d'on deixen veure'ls no s'aprecia pràcticament res. Les fotos d'aquesta obra d'art, doncs, les vaig prendre mentre feia com que oïa missa i sense flaix, lògicament.
La següent parada va ser la coneguda Porta del Paradís del baptisteri de sant Joan, segons els experts, l'edifici més antic de la ciutat. El conjunt de tres portes de bronze té també un considerable valor artístic. Per això, les que veiem ara són reproduccions de les originals, conservades en contenidors de nitrogen prop del Museu de l'Òpera del Duomo.
Arribats en aquest punt, i després de la tremenda matinada (a les 5.40 h, pipipiií, pipipiií, pipipiií...), vam parar per a esmorzar. Amb un panino en el cos, vam continuar la marxa. Següent objectiu: Palazzo Vecchio, a la plaça de la Senyoria, el cor de la ciutat, conegut també com el palau dels Mèdici, residència oficial d'aquesta acabalada i influent família, considerada els mecenes de l'art florentí durant l'edat mitjana i que va donar tres papes (Lleó X, Clement VII i Lleó XI), nombrosos dirigents locals i membres de les famílies reals de França i d'Anglaterra. És incalculable el patrimoni contingut a l'interior d'aquest preciós castell medieval; em resulta dificilíssim descriure amb paraules els sostres i els quadres, així que us convide a veure'ls in situ. Creieu-me, són vertaderament extraordinaris.
Marejats de tanta bellesa i també d'inclinar el cap per veure tanta riquesa en tan poc espai, vam posar rumb cap a l'església de la Santa Creu, el temple franciscà més gran del món i, sens dubte, un dels màxims exponents del gòtic a Itàlia. També cal dir que, en aquest cas, vam entrar-hi per la porta destinada a l'ofici religiós sense pagar els 8 euros per barba i després, una vegada dins, vam recórrer tot el conjunt (església, claustre, museu, capella) sense que ningú ens diguera res. La fe, la fe... Aquesta basílica esdevingué molt prompte un lloc de devoció i de mecenatge i a poc a poc s'instaurà el costum d'enterrar-hi els florentins distingits per les seues contribucions. Així, hi ha els sepulcres, per exemple, de Dant -actualment soterrat a Ravenna-, Galileu Galilei, Maquiavel i Miquel Àngel, entre d'altres. No debades, és conegut com el temple de les glòries itàliques. (Un parèntesi: esperem, per favor, que Berlusconi no hi acompanye aquests il·lustres noms quan arribe el seu etern descans). També cal saber que l'any 1966 Florència va patir unes gravíssimes inundacions i l'aigua va entrar a l'església, fet que hi provocà grans destrosses, com ara la del crucifix de la Santa Creu, que des del 2006 s'hi pot tornar a veure després d'una llarga i complexa restauració que no l'ha retornat, això sí, al seu estat anterior.
A l'eixida d'aquesta gran església vam fer un passeig a la vora del riu Arno. Necessitàvem oxigenar-nos un poc, després de tantíssim art, i res millor que fer-ho en aquesta part de la ciutat, molt més verda. Vam creuar a l'altre costat i vam comprar-nos el dinar: uns entrepans, uns refrescos i una bossa de creïlles al pomodoro. I ràpidament vam pujar a la placeta de Miquel Àngel, on hi ha un mirador amb unes vistes espectaculars de Florència. Després de menjar-nos les focaccie i de fer-nos unes quantes fotos allí, vam baixar a la urbs i vam arribar, xino-xano, al famós Ponte Vecchio, ple de joieries de luxe amb un preus prohibitius. I ja que estàvem allí, vam acostar-nos a veure, per fora, el grandiós Palazzo Pitti, que conté diferents museus, galeries i jardins, propietat de la meua amiga Bea, coneguda fonamentalment amb els sobrenoms de Pitita o de Lomana, hahahaha!
Vam continuar el nostre recorregut amb la visita de dues esglésies més, la del Sant Esperit i la de la Trinitat. Precioses, com totes a Itàlia. És així: al país dels espagueti bona part de les obres d'art es troben a l'interior d'edificis religiosos. Me n'estalvie el comentari!
I ja bastant cansats, vam decidir dedicar la resta de la vesprada fins que agafàrem el tren de tornada a Bolonya a passejar tranquil·lament i sense pressa per la ciutat, conscients que hem de tornar-hi prompte a veure moltes més coses. Així, en passar per la plaça de la República, vaig voler fer-me una caricatura. Vaig recordar que feia quinze anys, al juny del 1995, me n'havia fet una al Sagrat Cor parisenc, al barri de Montmartre, i aleshores vaig voler repetir l'experiència. El resultat, disponible en Facebook, jutgeu-lo vosaltres. Sé que no m'hi assemble, però no passa res. És un alegre record del meu pas per Florència.
Passejant sense rumb vam arribar, de nou, al conjunt escultòric format pel baptisteri, el campanile i la catedral amb la seua característica cúpula. Si de dia és espectacular, de nit no ho és menys. Si, damunt, passa un camió de bombers per allí i els vigili del fuoco ens alegren, encara més, la vista, millor que millor. Continuem caminant i topem, sense esperar-ho, amb l'anomenada església de santa Margarida dels Cerchi, també coneguda com l'església de Dant, on hi ha enterrada Beatriu Portinari, dama que el cèlebre poeta idealitzà en la Divina Comèdia, obra mestra de la literatura italiana i, per extensió, universal. Es troba en el mateix carrer en què hi ha la Casa de Dant Alighieri, lloc de naixement d'un dels florentins, sens dubte, més insignes de tots els temps.
Rrrriiiinnnngggg!!!! Fins ací la classe d'Història de l'Art d'avui. Visitar aquest indret d'Itàlia va ser, efectivament, rememorar les lliçons d'aquesta assignatura amb aquell professor val·lisoletà, refinat i estricte, allà pel curs 1995/1996. Dir que a Florència es va originar, en la segona meitat del segle XIV, el moviment artístic conegut com a Renaixement és tota una veritat i, per consegüent, dir que la capital de la Toscana constitueix el bressol mundial de l'art i de l'arquitectura, també. Amb un centre històric declarat Patrimoni de la Humanitat el 1982, la Firenze italiana és, de cap a cap, una joia monumental que cal -perífrasi d'obligació- visitar, almenys, una vegada en la vida. Perquè juntament amb Roma i Venècia és, probablement, una de les ciutats més boniques d'Itàlia i del món. Repasseu per al pròxim dia la unitat dedicada a Pisa. En parlarem. Ciao, ci vediamo!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada