30 d’octubre de 2011

Parella de dret

El passat 28 de setembre el meu xic i jo ens vam fer parella de dret; sí, no m'he equivocat: parella de dret. Perquè parella de fet ja ho érem des del moment en què vam començar a festejar a les acaballes del 2009. I, a més, és normal que el nom siga aquest quan d'aconseguir drets es tracta. Sense anar més lluny, l'endemà mateix de la signatura dels papers, amb la còpia que ens en van donar, Óscar va sol·licitar ser beneficiari meu quant a prestacions de seguretat social i va aconseguir la targeta sanitària europea amb la qual pot ser atés a Bolonya en cas que es pose malalt. I això gràcies al document que vam signar el dia anterior, en un acte oficial i protocol·lari que va tenir lloc al Registre Administratiu d'Unions de Fet, situat a l'edifici PROP d'Alacant, amb la presència, com no, de dues testimonis de luxe, com l'ocasió requeria.


De seguida que ens van confirmar la data del que de moment és el nostre casament —no descartem la possibilitat de bodorrio més endavant—, vam pensar que les testimonis havien de ser Ana, la cosina d'Óscar i exalumna meua, la qual ens va presentar el 16 de desembre del 2009, i Delia, la meua amiga de l'ànima, a part de veïna, companya d'institut, mariliendres, confident... I allí van estar elles, l'una vinguda des de Cerdà, un petit poble de la província de València, i l'altra des de la capital hispalense gràcies als vols de la meravellosa i econòmica companyia Racanair. Xiques, una vegada més volem agrair-vos, ara públicament, l'esforç que vau fer per estar presents i acompanyar-nos en un dia tan important per a nosaltres. De tot cor, moltes gràcies!


Sens dubte, l'anècdota del dia, que passarà a la llista de batalletes que contarem sempre a partir d'ara, va ser la faena que ens va fer el cotxe tot just una hora abans de l'acte. En eixir de la perruqueria —perquè, és clar, volíem anar-hi ben pentinats i guapets—, el cotxe, per primera vegada després de cinc anys i dos mesos, ens deixava tirats. No arrancava, en definitiva. I havia de ser aquell dia, quan havíem d'anar a ca ma mare a canviar-nos, recollir una de les testimonis i baixar al centre a signar. Sorprenentment, no vam posar-nos nerviosos. Vam telefonar a Delia i va venir ràpidament amb el seu cotxe a arreplegar-nos. Mentrestant, jo vaig canviar-me de roba allí, enmig del carrer, com vaig poder. I Óscar no va poder posar-se la camisa blanca que volia i que la ja quasi sogra li havia llavat i planxat. Això sí, teníem clar que una bateria descarregada no havia d'enterbolir un dia tan especial.


En acabant la part administrativa, vam anar a dinar Ana, Cava —el seu nóvio—, Delia, Óscar i jo al bar Capri, que ens encanta des que el descobrírem unes Fogueres. Després, vam anar a agafar el cotxe on l'havíem deixat aparcat i el vam portar al taller perquè li canviaren la bateria. I a les 17 h havíem quedat amb tota la cutxipanda a casa per a prendre un café i celebrar-ho, com no, amb un bon bescuit de la chacha Juanita.


Quatre dies després iniciàvem el nostre peculiar viatge de noces, que durarà no quinze dies, sinó nou mesos, fins al juny de l'any que ve. No hem triat una destinació exòtica ni llunyana. Som, com sabeu, a Itàlia, país veí lingüísticament, culturalment i ara també en crisi, com nosaltres. Hem establit com a ciutat base Bolonya, capital de la regió de l'Emília-Romanya, coneguda pels bons vins i el bon menjar: unes tagliatelle al ragù o uns tortellini farciti al brodo acompanyat d'un lambrusco rosat és un plaer gastronòmic quasi quasi d'orgasme. Des de Bolonya, deia, recorrerem el país a poc a poc.


La primera eixida va ser el passat 28 d'octubre, tot just un mes després de l'enllaç. Vam visitar Siena, una petita ciutat medieval de la Toscana que no pot ser més bonica. Amb una catedral que és tot un exemple d'arquitectura gòtica italiana, una plaça del Camp amb forma de ventall que és, senzillament, espectacular i un centre històric declarat per la Unesco, el 1995, Patrimoni de la Humanitat, Siena ens va semblar una ciutat preciosa, da vedere, com diuen ací.


La borratxera d'art no ha fet més que començar. Tenim pendents molts llocs als quals volem anar: Màntua, Lucca, San Gimignano, el llac de Como, les Cinc Terres, Urbino, Roma, Nàpols, l'illa de Sicília... Farem el que podrem. Piano piano... Amb temps, uns pocs calés i amor coneixerem aquest país de forts contrastos que és Itàlia.


El temps i els diners, els buscarem. El que ja tenim, d'entrada, és l'amor. Perquè aquesta relació, que acaba de fer vint-i-dos mesos i que va ja camí dels dos anys, representa el triomf de l'amor i, al mateix temps, de la igualtat. Afortunadament, l'any 2011 i al país en què vivim dos hòmens o dues dones que s'estimen tenen exactament els mateixos drets que una parella heterosexual. És un dret nostre, de tot el col·lectiu LGTB, poder casar-nos si volem. Per descomptat que això és una decisió personal nostra i de ningú més, i menys d'un senyor gallec guerxo i amb barba que aspira a habitar la Moncloa a partir del 20 de novembre. De moment, però, una cosa està clara: des del passat 28 de setembre Óscar i jo som, de fet, una parella de dret, una parella amb drets.

4 d’octubre de 2011

El Papa i l'homosexualitat

No feia ni deu mesos de l'última visita del Papa a terres espanyoles i va tornar-hi de nou a l'agost. Dues estades a Espanya del cardenal alemany Ratzinger en menys d'un any, en plena crisi econòmica i amb el conseqüent desemborsament en matèria de seguretat que va implicar l'últim viatge d'aquest senyor de blanc per presidir, ni més ni menys, la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) del 2011. De la joventut catòlica, és clar.

Perquè no tots els joves som catòlics ni creients. I, fins i tot, entre aquells que ho són, no tots se senten partícips de la celebració ja que que han de viure l'afectivitat i la sexualitat d'una manera que la doctrina oficial, del Vaticà estant, desaprova. No tots combreguem amb una església que es proclama posseïdora única de la veritat absoluta i que considera l'ateisme anar contra l'ètica i el civisme. Una església, cal dir-ho clar i net, homòfoba, amb pederastes, contrària a l'avortament, al divorci i a l'ús del preservatiu per a evitar l'extensió de la sida i, malgrat això, amb una potent capacitat de mobilització. I una jovenalla, també s'ha de dir, acrítica, dòcil i conservadora que segueix els camins que els reporta només seguretat, amb unes normes de comportament molt pautades que els conduirà a la salvació eterna, segons estableixen determinats grups religiosos un tant sectaris.

De tots és sabut per què va viatjar Benet XVI a Madrid el passat estiu. Era important que ens recordara dues coses, per si de cas algú les havia oblidades: que «Jesucrist és el camí, la veritat i la vida» i que «el matrimoni és la unió entre un home i una dona oberta a la vida». Oblida sa santedat que al nostre país hi ha, en aquests moments, una legislació molt més avançada i justa que amplia els drets més enllà del clàssic i poc atraient missatge catòlic, que xoca de front amb la nostra realitat social actual.

Dos milions de peregrins de cent noranta-tres països del món van venir a la capital d'Espanya, atrets pel denominador comú de la fe, a sentir la paraula de Déu i, també, a passar-hi no poca calor. Segons la premsa escrita, «va ser la concentració de joves més gran que s'ha produït fins ara al món»; Madrid es va convertir, durant quatre dies, en el «centre espiritual de la cristiandat»; la missa de Cuatro Vientos va ser, de moment, «l'acte més multitudinari del pontificat de Benet XVI i la mobilització cristiana més gran de la història d'Espanya». Un vertader i autèntic espectacle, en definitiva.

Pel que fa a la cobertura informativa que va tenir l'esdeveniment per part de la televisió pública, voldria saber quin desplegament hi hauria hagut si, en comptes del Papa, hi haguera vingut un imam o un aiatol·là a reunir-se amb els joves islàmics. Com és possible que un estat aconfessional done tanta importància al representant d'un país antidemocràtic com és el Vaticà? No és aquesta una mostra de l'actuació covarda i claudicant del govern socialista, sobretot després de les nombroses manifestacions organitzades per la jerarquia eclesiàstica en els últims anys? Com pot ser que les forces de l'ordre públic aporrejaren, literalment, els convocants de la manifestació laica, que van estar a punt de no poder recórrer l'itinerari previst?

En una trobada mundial entre el líder del catolicisme i els joves seguidors de Crist he trobat, mentre feia zàping fugint de la retransmissió dels actes religiosos a tothora, poca proximitat entre el cap del col·legi episcopal i els assistents, més aviat el contrari, el successor de Pere es mostrava constantment com una figura totpoderosa, superior, allunyada dels feligresos. No era la Jornada Mundial de la Joventut? Em fa l'efecte que l'església de Roma, amb aquest pontífex, ha tornat tant en la forma com en el fons als principis anteriors al Concili Vaticà II. Per exemple, que tot el prefaci de la missa de cloenda fóra en llatí no crec que fóra, precisament, la llengua més adequada per a una litúrgia juvenil.

Però allò que la gent no sap, a causa de l'habitual manipulació a què ens tenen sotmesos els mitjans de comunicació, són els actes d'intolerància que ens va deixar el pas de Benet XVI per la terra d'Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz-Gallardón. Pocs saben, per exemple, que un grup de quaranta joves que es dirigien al barri de Chueca a protagonitzar una besada pública i col·lectiva va patir una injustificable repressió policial pròpia dels temps del franquisme i van ser retinguts durant quasi una hora a la plaça de Colom, identificats i arraconats com si foren delinqüents. Encara a hores d'ara cap representant polític n'ha donat explicacions. Les volem i les exigim des d'ací en nom de tot el col·lectiu LGTBI. En segon lloc, un jove mexicà de 24 anys, homòfob i més papista que el Papa, va ser detingut per amenaçar de cometre un atemptat contra els assistents a la manifestació «Dels meus impostos, al Papa, zero. Per un estat laic». Per últim, l'actor i activista LGTBI Shangay Lily va ser agredit per un grup de peregrins de la JMJ a la Porta del Sol; prèviament havia rebut amenaces a través d'Internet.

Evidentment, no es pot generalitzar, però aquesta és una petita mostra de la joventut catòlica actual. Xiques i xics que, amb la llum del sol, recorrien els cèntrics carrers madrilenys agafats de la mà amb cara de no haver trencat mai un plat, pijos i pijes de col·legi de pagament (on eren els fills dels obrers i de les classes desfavorides?) que cantaven cançons religioses, rebutjaven els preservatius que els oferien en diversos punts estratègics de la ciutat, assistien a tots i cadascun dels actes programats i, si els quedava temps, passaven pel parc del Retir una vegada i altra a confessar els seus pecats. Joves que, mentre el Papa i tota la cúria dormia, organitzaven botellots, s'emborratxaven, pixaven en la via pública i cometien altres actes de gamberrisme, com molt bé van captar les càmeres d'un programa de televisió. Tot plegat, peregrins de dia, festers de nit.

Supose que aquesta concentració de cristians a Madrid proferint càntics i cridant el nom del pontífex fortament degué, en algun moment, fer sobrepassar el límit màxim de decibels, no? Doncs que Ana Botella, regidora de Medi Ambient de la villa y corte, sancione també l'organització de la JMJ com va fer amb les festes del MADO, oi? Se li ha vist el llautó a la senyora d'Aznar, coneguda per la seua famosa, cèlebre ja frase de les pomes i de les peres que forma part dels annals de les estupideses més grans mai abans dites i que, per descomptat, reproduiré a continuació per a vergonya seua: «si se suman dos manzanas, pues dan dos manzanas. Y si se suman una manzana y una pera, nunca pueden dar dos manzanas, porque es que son componentes distintos. Hombre y mujer es una cosa, que es el matrimonio, y dos hombres o dos mujeres serán otra cosa distinta». Impressionant!

Ja n'hi ha prou de condemnes moralistes de la sexualitat del col·lectiu LGTBI per part d'uns polítics retrògrads i carques i d'una església catòlica, apostòlica i romana cínica, cruel i inhumana. Blasma el cel, mai millor dit, sobretot quan un nombre elevat de capellans són gais; quan la dona no pot ocupar cap càrrec al si de la jerarquia religiosa en la que és una demostració de masclisme sense justificació en ple segle XXI; quan les xifres de sacerdots pederastes no fan més que créixer en els últims anys i els escàndols en moltes diòcesis europees, un rere altre, són el pa de cada dia; quan el Papa nega l'ús del preservatiu en un continent com l'africà en què diàriament moren milers de persones per l'epidèmia mentre proposa l'abstinència i l'oració com a remeis al contagi; quan considera que la humanitat està en perill a causa de l'homosexualitat i la transsexualitat... Em pregunte si queda dignitat i compassió en aquesta església hipòcrita, atroç i sense humanitat. La resposta és evident: gens ni mica! Que Déu els agafe confessats!

Vet ací la vertadera, l'autèntica església catòlica: la que considera l'homosexualitat un mal abominable, una malaltia que no ho és i que, en tot cas, patiria la majoria dels seus membres. Aquesta és la institució que dirigeix el bisbe de Roma i vicari de Crist, exprefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, sa santedat Benet XVI per als amics: la que no predica amb l'exemple! Molt fort, no, fortíssim!


Infogai, 180 (setembre/octubre de 2011)