Bolonya va ser, l'any 2000, Capital Europea de la Cultura. Deu anys després, continua sent una ciutat amb una vida cultural immensa. I, lògicament, això ens agrada i molt. Sempre hi ha activitats, espectacles, concerts, exposicions, mostres, cicles, obres de teatre, fires, mercats, etc. Acaba una cosa i en comença una altra. Cada cap de setmana hi ha un sarau muntat a la plaça Major. És important dir que hi governa l'esquerra (en els últims seixanta-cinc anys la ciutat ha sigut dirigida, excepte el període 1999-2004, pel Partit Comunista Italià i pel Partit Democràtic), una esquerra que aposta vertaderament per la cultura. N'és un exemple que tots els museus de la ciutat són gratuïts. Tots. Ara us parlaré de les últimes iniciatives que hem visitat el meu moroso -nóvio en dialecte bolonyés- i jo.
Fa unes setmanes, passejant pel centre neuràlgic de la ciutat, hi havia un grup de xiques i xics, components del grup de Facebook Movimento Giovanile del Risveglio [Moviment Juvenil del Despertar] amb un cartells a la mà en què es podia llegir «Abbracci gratis» [Abraçades gratis], «Regalo abbracci» [Regale abraçades] o «Vuoi un abbraccio?» [Vols una abraçada?] Era la mateixa campanya d'abraçades gratuïtes que va recórrer algunes ciutats espanyoles fa un temps. A Óscar li va fer vergonya, però jo no ho vaig dubtar un instant i vaig abraçar fortament una italiana simpàtica. No costa gens i reconforta no sabeu quant, sobretot quan estàs lluny de la teua gent. Ja sabeu també que sóc un osset amorós i que m'agrada molt besar i abraçar els meus. Aplaudisc aquesta idea totalment. Tornaria a abraçar un desconegut o una desconeguda una altra vegada, perquè les persones, en la societat en què vivim, hem de demostrar més els nostres sentiments. I perquè l'amor ho venç tot. Vegeu-ne, si no, el vídeo següent: http://vimeo.com/16932169.
Aquesta improvisada mostra de dolçor va tenir lloc a la porta del Palazzo d'Accursio, antiga seu històrica de l'ajuntament, on hi ha muntades en aquests moments dues exposicions d'allò més interessants. D'una banda, en el pati d'entrada hi ha una mostra fotogràfica de Paolo Mazzanti en col·laboració amb UNICEF i el comissariat de Bolonya titulada “Mirades. Els ulls parlen la mateixa llengua pertot arreu”, dins la tercera edició del cicle Les ciutats sanes dels xiquets i de les xiquetes. Es tracta de fotos de xiquetes i xiquets de països del Tercer Món d'una tendresa que encongeix l'estómac, bimbi que parlen no amb la boca sinó amb els ulls. No cal dir que la bellesa d'aquestes instantànies és extraordinària, retrats que, almenys a mi, em van commoure moltíssim. Recordem ara les paraules del gran poeta xilé Pablo Neruda: «el niño que no juega no es un niño, pero el adulto que no juega ha perdido para siempre el niño que tiene dentro de él.» Gran veritat, inqüestionable, sens dubte.
I, d'altra banda, a la primera planta d'aquest bell edifici hi ha una exposició que ens va semblar d'allò més interessant. La mostra, sota el títol “100 i més anys a la ciutat entre plans urbanístics i obres públiques. Dels arxius tècnics a la transformació de l'Arena del Sole”, il·lustra la recent constitució de l'Arxiu Tècnic del sector Treballs Públics i la celebració, enguany, del bicentenari del cèntric Arena del Sole. D'una banda, hi havia detalladament explicats els diferents plans urbanístics per què ha passat la ciutat en els últims cent cinquanta anys. «L'archivio non riguarda il passato, riguarda l'avvenire.» [l'arxiu no fa referència al passat, sinó al futur], sentencià el pensador francés d'origen algerià Jacques Derrida. D'altra banda, un recorregut històric per la transformació d'aquest teatre bolonyés situat a la comercial via dell'Independenza ens fa veure els canvis que ha experimentat en els seus ja dos-cents anys d'existència i que l'han convertit en l'escenari d'avantguarda de Bolonya.
I al costat de la plaça Major i del Palazzo d'Accursio hi ha, a la plaça de Neptú, la concorreguda biblioteca Salaborsa, que fa al mateix temps de punt de trobada de la gent. Si dic que és la biblioteca més pràctica, útil i multifuncional que he vist mai no mentisc. Perquè, més enllà de la típica sala d'estudi amb llibres i un servei de préstec, brinda unes possibilitats que cap altra biblioteca ofereix. Perquè us en feu una idea, hi ha cafeteria, premsa nacional i internacional diària, revistes de tota mena, consulta de butlletins oficials, auditori, xarxa inalàmbrica, ordinadors amb connexió a Internet, còmodes butaques i pràctiques taules amb una il·luminació excel·lent per a la lectura i l'estudi, sala específica per a bebés, xiquets i adolescents, filmoteca... I tot això en el marc d'un edifici preciós per fora (amb una façana ampul·losa espectacular) i per dins (amb uns sostres decorats amb motius naturals d'una bellesa indescriptible i unes restes arqueològiques al soterrani que un encertat terra de vidre deixa entreveure).
Salaborsa és, per descomptat, el millor exemple de l'interés per la cultura que caracteritza aquesta ciutat. L'accés és lliure, tothom pot entrar-hi i fer-hi ús de les instal·lacions. El registre per a poder agafar prestat qualsevol material és ràpid i senzill: n'hi ha prou amb el DNI per a fer, en un tres i no res, el carnet amb què cada usuari pot traure, al mateix temps, un màxim de sis llibres i quatre pel·lícules, que pot tenir a casa un mes i una setmana respectivament. Amb aquestes facilitats, és impossible no aprendre bé l'italià. Perquè en ple centre de la ciutat, i de camí sempre a la universitat, passe cada dia per la porta d'aquesta fabulosa biblioteca, i una parada per a llegir el periòdic, agafar un llibre o retornar un llargmetratge és quasi obligatòria. La cultura, gratis, a l'abast de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes. Quina meravella! I quina enveja!
Recentment també hem descobert altra biblioteca espectacular, en una visita guiada gratuïta excel·lent. És la del Palazzo dell'Archiginnasio (1563), primera seu estable de la Universitat de Bolonya fins al 1803, avui biblioteca municipal, que posseeix uns 800.000 volums, entre els quals 2.500 incunables, vora 15.000 edicions rares del segle XVI, 12.000 manuscrits, 15.000 gravats i dibuixos i molts fons especials, arxius i correspondències (per exemple, 36 cartes de Galileu Galilei). Veure tot aquest material al davant, com el vaig veure jo, és per a qualsevol filòleg o filòloga totalment orgàsmic. I en aquest edifici hi ha també el famós teatre anatòmic, construït el 1637 per a l'ensenyament de l'anatomia humana a través de la dissecció de cadàvers i destruït en el bombardeig del 29 de gener del 1944, però reconstruït fidelment amb les restes i peces originals recuperades després de l'atac aeri. Els meus amics i les meues amigues amants de les ciències de la salut gaudiríeu bona cosa ací dins, de veritat.
No hem deixat tampoc passar l'oportunitat de visitar els museus universitaris del Palazzo Poggi, seu central de l'Alma Mater Studiorum-Universitat de Bolonya. Només entrar-hi, a mà esquerra, hi ha l'Aula Carducci, que rep el nom d'aquest professor republicà i anticlerical de literatura italiana i que mostra, de manera fidedigna, com eren les aules en la segona meitat del segle XIX. A la primera planta hi ha un museu dedicat a la salut en què hi ha exposada la taula original del teatre anatòmic i, a part d'altres moltes coses, hi ha una sala d'obstetrícia del segles XVIII i XIX que a l'amiga i ginecòloga Sílvia li encantaria veure. Un altre museu, també a la primera planta, conté elements diversos, com mapes, llibres antics, canons, naus, etc. A la segona planta n'hi ha dos més: un d'astronomia, tancat quan nosaltres vam anar-hi, i el Museu Europeu dels Estudiants, interessantíssim, on podem veure, per exemple, un retrat de la primera dona llicenciada al món, Elena Cornaro, laureata en filosofia el 1678 a la Universitat de Pàdova (Itàlia). És a Bolonya i en aquest mateix museu on conec el nom de la primera dona espanyola graduada: María Isidra Quintina de Guzmán y de la Cerda, qui, amb 17 anys d'edat i amb l'autorització del rei Carles III, va rebre el grau de doctora i mestra en la Facultat d'Arts i Lletres de la Universitat d'Alcalá de Henares el 6 de juny de 1785.
N'hi ha més, de museus, col·leccions, pinacoteques, sales, biblioteques i un llarg etcètera de centres de CULTURA, en majúscula. Tampoc vull avorrir-vos amb tant de detall. Us diré que Bolonya és tota un museu gratuït que, per descomptat, paga la pena veure.
I ara posaré punt i final a aquesta entrada amb una iniciativa ben dolça. Del 24 al 28 de novembre té lloc la sisena edició del Cioccoshow, una fira del xocolate que és, creieu-me, una autèntica provocació, perquè són desenes i desenes les parades que venen una molt variada gamma de tipus de xocolates. Impressionant! Des de dimecres, el pas per la plaça Major i els voltants s'ha fet, si de cas, més freqüent i necessari, perquè no hi ha millor manera de combatre el fred i la humitat d'aquest final de novembre que amb una bona cioccolata calda. I no he volgut participar en el concurs «Guanya el teu pes en xocolate» per no tornar a Alacant rodolant o que Racanair em cobre, com sembla que vol fer, dos seients en comptes d'un. Mentre això arriba, us dic que d'ací a mitja hora hem quedat amb l'amiga Mony, siciliana establida a Bolonya des de fa sis anys, per a fer-nos, divendres de vesprada i com diria el company Davó amb un fretorro que talla el pixorro, un xocolate a la tassa calentet que de ben segur ens farà començar, millor encara si és possible, aquest gèlid cap de setmana. Al remat, cultura però gastronòmica, que també va bé, no?
Fa unes setmanes, passejant pel centre neuràlgic de la ciutat, hi havia un grup de xiques i xics, components del grup de Facebook Movimento Giovanile del Risveglio [Moviment Juvenil del Despertar] amb un cartells a la mà en què es podia llegir «Abbracci gratis» [Abraçades gratis], «Regalo abbracci» [Regale abraçades] o «Vuoi un abbraccio?» [Vols una abraçada?] Era la mateixa campanya d'abraçades gratuïtes que va recórrer algunes ciutats espanyoles fa un temps. A Óscar li va fer vergonya, però jo no ho vaig dubtar un instant i vaig abraçar fortament una italiana simpàtica. No costa gens i reconforta no sabeu quant, sobretot quan estàs lluny de la teua gent. Ja sabeu també que sóc un osset amorós i que m'agrada molt besar i abraçar els meus. Aplaudisc aquesta idea totalment. Tornaria a abraçar un desconegut o una desconeguda una altra vegada, perquè les persones, en la societat en què vivim, hem de demostrar més els nostres sentiments. I perquè l'amor ho venç tot. Vegeu-ne, si no, el vídeo següent: http://vimeo.com/16932169.
Aquesta improvisada mostra de dolçor va tenir lloc a la porta del Palazzo d'Accursio, antiga seu històrica de l'ajuntament, on hi ha muntades en aquests moments dues exposicions d'allò més interessants. D'una banda, en el pati d'entrada hi ha una mostra fotogràfica de Paolo Mazzanti en col·laboració amb UNICEF i el comissariat de Bolonya titulada “Mirades. Els ulls parlen la mateixa llengua pertot arreu”, dins la tercera edició del cicle Les ciutats sanes dels xiquets i de les xiquetes. Es tracta de fotos de xiquetes i xiquets de països del Tercer Món d'una tendresa que encongeix l'estómac, bimbi que parlen no amb la boca sinó amb els ulls. No cal dir que la bellesa d'aquestes instantànies és extraordinària, retrats que, almenys a mi, em van commoure moltíssim. Recordem ara les paraules del gran poeta xilé Pablo Neruda: «el niño que no juega no es un niño, pero el adulto que no juega ha perdido para siempre el niño que tiene dentro de él.» Gran veritat, inqüestionable, sens dubte.
I, d'altra banda, a la primera planta d'aquest bell edifici hi ha una exposició que ens va semblar d'allò més interessant. La mostra, sota el títol “100 i més anys a la ciutat entre plans urbanístics i obres públiques. Dels arxius tècnics a la transformació de l'Arena del Sole”, il·lustra la recent constitució de l'Arxiu Tècnic del sector Treballs Públics i la celebració, enguany, del bicentenari del cèntric Arena del Sole. D'una banda, hi havia detalladament explicats els diferents plans urbanístics per què ha passat la ciutat en els últims cent cinquanta anys. «L'archivio non riguarda il passato, riguarda l'avvenire.» [l'arxiu no fa referència al passat, sinó al futur], sentencià el pensador francés d'origen algerià Jacques Derrida. D'altra banda, un recorregut històric per la transformació d'aquest teatre bolonyés situat a la comercial via dell'Independenza ens fa veure els canvis que ha experimentat en els seus ja dos-cents anys d'existència i que l'han convertit en l'escenari d'avantguarda de Bolonya.
I al costat de la plaça Major i del Palazzo d'Accursio hi ha, a la plaça de Neptú, la concorreguda biblioteca Salaborsa, que fa al mateix temps de punt de trobada de la gent. Si dic que és la biblioteca més pràctica, útil i multifuncional que he vist mai no mentisc. Perquè, més enllà de la típica sala d'estudi amb llibres i un servei de préstec, brinda unes possibilitats que cap altra biblioteca ofereix. Perquè us en feu una idea, hi ha cafeteria, premsa nacional i internacional diària, revistes de tota mena, consulta de butlletins oficials, auditori, xarxa inalàmbrica, ordinadors amb connexió a Internet, còmodes butaques i pràctiques taules amb una il·luminació excel·lent per a la lectura i l'estudi, sala específica per a bebés, xiquets i adolescents, filmoteca... I tot això en el marc d'un edifici preciós per fora (amb una façana ampul·losa espectacular) i per dins (amb uns sostres decorats amb motius naturals d'una bellesa indescriptible i unes restes arqueològiques al soterrani que un encertat terra de vidre deixa entreveure).
Salaborsa és, per descomptat, el millor exemple de l'interés per la cultura que caracteritza aquesta ciutat. L'accés és lliure, tothom pot entrar-hi i fer-hi ús de les instal·lacions. El registre per a poder agafar prestat qualsevol material és ràpid i senzill: n'hi ha prou amb el DNI per a fer, en un tres i no res, el carnet amb què cada usuari pot traure, al mateix temps, un màxim de sis llibres i quatre pel·lícules, que pot tenir a casa un mes i una setmana respectivament. Amb aquestes facilitats, és impossible no aprendre bé l'italià. Perquè en ple centre de la ciutat, i de camí sempre a la universitat, passe cada dia per la porta d'aquesta fabulosa biblioteca, i una parada per a llegir el periòdic, agafar un llibre o retornar un llargmetratge és quasi obligatòria. La cultura, gratis, a l'abast de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes. Quina meravella! I quina enveja!
Recentment també hem descobert altra biblioteca espectacular, en una visita guiada gratuïta excel·lent. És la del Palazzo dell'Archiginnasio (1563), primera seu estable de la Universitat de Bolonya fins al 1803, avui biblioteca municipal, que posseeix uns 800.000 volums, entre els quals 2.500 incunables, vora 15.000 edicions rares del segle XVI, 12.000 manuscrits, 15.000 gravats i dibuixos i molts fons especials, arxius i correspondències (per exemple, 36 cartes de Galileu Galilei). Veure tot aquest material al davant, com el vaig veure jo, és per a qualsevol filòleg o filòloga totalment orgàsmic. I en aquest edifici hi ha també el famós teatre anatòmic, construït el 1637 per a l'ensenyament de l'anatomia humana a través de la dissecció de cadàvers i destruït en el bombardeig del 29 de gener del 1944, però reconstruït fidelment amb les restes i peces originals recuperades després de l'atac aeri. Els meus amics i les meues amigues amants de les ciències de la salut gaudiríeu bona cosa ací dins, de veritat.
No hem deixat tampoc passar l'oportunitat de visitar els museus universitaris del Palazzo Poggi, seu central de l'Alma Mater Studiorum-Universitat de Bolonya. Només entrar-hi, a mà esquerra, hi ha l'Aula Carducci, que rep el nom d'aquest professor republicà i anticlerical de literatura italiana i que mostra, de manera fidedigna, com eren les aules en la segona meitat del segle XIX. A la primera planta hi ha un museu dedicat a la salut en què hi ha exposada la taula original del teatre anatòmic i, a part d'altres moltes coses, hi ha una sala d'obstetrícia del segles XVIII i XIX que a l'amiga i ginecòloga Sílvia li encantaria veure. Un altre museu, també a la primera planta, conté elements diversos, com mapes, llibres antics, canons, naus, etc. A la segona planta n'hi ha dos més: un d'astronomia, tancat quan nosaltres vam anar-hi, i el Museu Europeu dels Estudiants, interessantíssim, on podem veure, per exemple, un retrat de la primera dona llicenciada al món, Elena Cornaro, laureata en filosofia el 1678 a la Universitat de Pàdova (Itàlia). És a Bolonya i en aquest mateix museu on conec el nom de la primera dona espanyola graduada: María Isidra Quintina de Guzmán y de la Cerda, qui, amb 17 anys d'edat i amb l'autorització del rei Carles III, va rebre el grau de doctora i mestra en la Facultat d'Arts i Lletres de la Universitat d'Alcalá de Henares el 6 de juny de 1785.
N'hi ha més, de museus, col·leccions, pinacoteques, sales, biblioteques i un llarg etcètera de centres de CULTURA, en majúscula. Tampoc vull avorrir-vos amb tant de detall. Us diré que Bolonya és tota un museu gratuït que, per descomptat, paga la pena veure.
I ara posaré punt i final a aquesta entrada amb una iniciativa ben dolça. Del 24 al 28 de novembre té lloc la sisena edició del Cioccoshow, una fira del xocolate que és, creieu-me, una autèntica provocació, perquè són desenes i desenes les parades que venen una molt variada gamma de tipus de xocolates. Impressionant! Des de dimecres, el pas per la plaça Major i els voltants s'ha fet, si de cas, més freqüent i necessari, perquè no hi ha millor manera de combatre el fred i la humitat d'aquest final de novembre que amb una bona cioccolata calda. I no he volgut participar en el concurs «Guanya el teu pes en xocolate» per no tornar a Alacant rodolant o que Racanair em cobre, com sembla que vol fer, dos seients en comptes d'un. Mentre això arriba, us dic que d'ací a mitja hora hem quedat amb l'amiga Mony, siciliana establida a Bolonya des de fa sis anys, per a fer-nos, divendres de vesprada i com diria el company Davó amb un fretorro que talla el pixorro, un xocolate a la tassa calentet que de ben segur ens farà començar, millor encara si és possible, aquest gèlid cap de setmana. Al remat, cultura però gastronòmica, que també va bé, no?
Quina sort que podeu gaudir de tanta cultura; i qué bé que siga gratuïta. Per tot el que llig en aquest blog, pense que esteu vivint un moment únic a la vostra vida. A gaudir, xiquets, "carpe diem".
ResponEliminabesets.