Quan vam vindre Óscar i jo a Bolonya per primera vegada, a mitjan setembre, vam conéixer en una agència immobiliària dos xics d'Extemadura, Borja i Mario, que hi cercaven també allotjament i, de fet, vam estar a punt de compartir un pis amb ells. Després el destí va fer que nosaltres trobàrem aquesta caseta en què estem tan còmodes i ells, una habitació doble no gaire lluny de nosaltres. Des d'aleshores, Borja i Mario són dos amics amb els quals quedem de vegades per a prendre qualsevol cosa, sopem, parlem per l'Skype i, fins i tot, el meu xic s'ha convertit en el perruquer personal del presumit Borja.
Borja estudia Administració i Direcció d'Empreses; Mario, Enginyeria Química. El primer ha conegut una canària guapa, Elena, de la qual s'ha enamorat. El segon té moltes amigues espanyoles, no li falten candidates, però no hi ha trobat encara l'amor. Els extremenys són, per tant, estudiants Orgasmus, perdó, Erasmus. Els meus companys de la Universitat d'Alacant saben bé que sempre em referisc a l'estudiantat del conegut programa europeu d'intercanvi com a Orgasmus. I quina raó que tinc. Perquè l'altra nit, en un sopar teòricament de Nadal que van organitzar aquests dos nous amics, els companys de Borja i Mario van contar, una a una, les batalletes eroticofestives del seu pas per Bolonya en aquests escassos dos mesos i mig en què, menys les aules, ho han conegut ja tot. N'hi ha prou amb l'exemple següent. Li diu Tal a en Tal: «demà vas a classe?» I respon: «és a les 13 h, veritat? Doncs no, perquè a eixa hora m'alce jo.» Així d'estressada és la vida dels Orgasmus a Bolonya, així. Com diria Rubén Darío, juventud, divino tesoro.
I mentre que el col·lectiu Erasmus espanyol, el més nombrós (mil dos-cents d'un total de dos mil), es deixa veure poc per les aules i molt pels bars i discoteques nocturns, Silvio Berlusconi es mantindrà en el poder fins a les pròximes eleccions generals, previstes per al 2013, després que haja superat avui la moció de censura en la Cambra dels Diputats per 314 vots a favor, 311 en contra i 2 abstencions, i la moció de confiança en el Senat per 162 vots a favor, 135 en contra i 11 abstencions. Itàlia té Cavaliere per a estona. Impotent per uns resultats que, sincerament, no esperava, en un primer moment he pensat: «Itàlia té el que es mereix.» Però, ben analitzat -la ciutadania sí que no mereix una consideració tan infame de la meua part-, he rectificat el meu pensament en veu alta: «Itàlia té un president del Consiglio que no es mereix.» Imagine que a aquestes hores de la matinada en què escric aquestes línies, amb una temperatura de -3º als carrers de Bolonya, el premier deu estar celebrant la victòria a cor què vols. Ni més ni menys que com ho fan, cada nit, les i els estudiants Erasmus. Qüestió de similituds... Juventud, divino tesoro, juventud...
Borja estudia Administració i Direcció d'Empreses; Mario, Enginyeria Química. El primer ha conegut una canària guapa, Elena, de la qual s'ha enamorat. El segon té moltes amigues espanyoles, no li falten candidates, però no hi ha trobat encara l'amor. Els extremenys són, per tant, estudiants Orgasmus, perdó, Erasmus. Els meus companys de la Universitat d'Alacant saben bé que sempre em referisc a l'estudiantat del conegut programa europeu d'intercanvi com a Orgasmus. I quina raó que tinc. Perquè l'altra nit, en un sopar teòricament de Nadal que van organitzar aquests dos nous amics, els companys de Borja i Mario van contar, una a una, les batalletes eroticofestives del seu pas per Bolonya en aquests escassos dos mesos i mig en què, menys les aules, ho han conegut ja tot. N'hi ha prou amb l'exemple següent. Li diu Tal a en Tal: «demà vas a classe?» I respon: «és a les 13 h, veritat? Doncs no, perquè a eixa hora m'alce jo.» Així d'estressada és la vida dels Orgasmus a Bolonya, així. Com diria Rubén Darío, juventud, divino tesoro.
I mentre que el col·lectiu Erasmus espanyol, el més nombrós (mil dos-cents d'un total de dos mil), es deixa veure poc per les aules i molt pels bars i discoteques nocturns, Silvio Berlusconi es mantindrà en el poder fins a les pròximes eleccions generals, previstes per al 2013, després que haja superat avui la moció de censura en la Cambra dels Diputats per 314 vots a favor, 311 en contra i 2 abstencions, i la moció de confiança en el Senat per 162 vots a favor, 135 en contra i 11 abstencions. Itàlia té Cavaliere per a estona. Impotent per uns resultats que, sincerament, no esperava, en un primer moment he pensat: «Itàlia té el que es mereix.» Però, ben analitzat -la ciutadania sí que no mereix una consideració tan infame de la meua part-, he rectificat el meu pensament en veu alta: «Itàlia té un president del Consiglio que no es mereix.» Imagine que a aquestes hores de la matinada en què escric aquestes línies, amb una temperatura de -3º als carrers de Bolonya, el premier deu estar celebrant la victòria a cor què vols. Ni més ni menys que com ho fan, cada nit, les i els estudiants Erasmus. Qüestió de similituds... Juventud, divino tesoro, juventud...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada