Un dels objectius que ens vam marcar Óscar i jo abans de venir a viure a Bolonya va ser aprofitar l'avinentesa per a viatjar tant com la butxaca ens ho permetera. I això és el que estem fent, de moment. El passat 12 de novembre vam visitar la monumental Ferrara i la curiosíssima Comacchio.
Ferrara és una ciutat petita, de prop de cent trenta-cinc mil habitants, capital de la província homònima, en la regió de l'Emilia-Romagna. Situada a la vora del riu Po, té una estructura urbanística que remunta al segle XIV, quan era el cap i casal del ducat governat per la família noble dels Este. El disseny, de Biagio Rosetti, la convertí en la primera ciutat moderna d'Europa, fet del qual deriva, fonamentalment, la consideració del centre històric ferrarés com a Patrimoni Mundial de la Humanitat (1995).
L'atractiu principal de Ferrara és que és una ciutat plenament medieval. Està envoltada per més de nou quilòmetres de muralles antigues, la major part construïdes entre els segles XV i XVI. Tancada al trànsit de vehicles, els carrers són tots de vianants, la qual cosa convida al passeig tranquil i relaxat i a la recreació imaginària del nucli antic en temps anteriors.
El monument més destacat és el Castell dels Este, construcció de planta quadrada del segle XIV amb quatre torres defensives i envoltat d'un fossat d'aigua. Altres edificis civils importants són el Palau municipal, el Palau de la Raó, el Palau dels Diamants, el Palazzo Schifanoia, el Palazzo Paradiso -seu de la Biblioteca Cívica Ariostea, on hi ha la més completa col·lecció d'edicions de l'Orlando furioso (1532), de Ludovico Ariosto- i la universitat, fundada el 1391.
Quant a l'arquitectura religiosa, cal esmentar, en primer lloc, la catedral, dedicada a sant Jordi i construïda entre els segles XII i XIV. En segon lloc, l'Arxiu Històric Diocesà, un dels més antics, esmentat ja l'any 955 i que conté importants documents recollits al llarg dels segles per l'Església catòlica. I, per últim, el Monestir del Corpus Domini, on hi ha les tombes de molts d'aquests mecenes de l'art durant el Renaixement.
Com que sempre he pensat que allò més important quan un visita una ciutat, a part de veure-la, és tastar la gastronomia local, vam dinar en un lloc recomanat, l'acollidora Antica Osteria delle Volte i, aconsellats per dos nous amics que ens van fer d'excepcionals guies, Óscar i jo vam compartir uns cappellacci di zucca i un salame da sugo con purè que estava per a llepar-se els dits, da morire, com es diu per ací. El café, acompanyat d'un exquisit dolç, el vam prendre a l'elegant cafeteria que hi ha justament davant del Duomo.
I amb la panxa plena vam posar rumb a Comacchio, la piccola Venezia, com és conegut. Perquè, efectivament, aquest petit poble pesquer, a quaranta-vuit quilòmetres de Ferrara i situat a la desembocadura del riu Reno, a l'Adriàtic, és una Venècia en miniatura. Es tracta de tretze illots units per ponts, que singularitzen, sens dubte, aquesta població del nord-est de la península italiana. Preciós, s'hi respirava la pau i la tranquil·litat que només trobem en nuclis urbans d'escassa població -vora uns vint-i-dos mil habitants- i allunyats de les metròpolis. El passeig pels desèrtics carrers, a la vora dels canals, amb les barques amarrades, a poqueta nit i en una serena vesprada de tardor va ser, creieu-me, una vertadera meravella.
Comacchio és famós per dues coses. D'una banda, per l'heroïcitat de la població contra l'ocupació alemanya a final de la Segona Guerra Mundial, actes pels quals va rebre la medalla de bronze al valor militar. D'altra banda, per la pesca de l'anguila, la millor d'Itàlia, segons m'han dit.
Va caure la nit, i cansats com estàvem -algun dia us contaré l'experiència religiosa que vam tenir, el dia anterior, Óscar i jo amb la pujada, a peu, al Santuari de Sant Lluc de Bolonya-, vam decidir tornar a casa. Teníem per davant encara noranta-cinc quilòmetres amb un Fiat Seicento petit però d'allò més funcional.
Aquesta és la crònica de la segona eixida que hem fet fins ara. La tercera ja la tenim marcada, assenyalada, reservada i anotada en les nostres agendes: el pròxim 29 de novembre, dilluns, tot fent-la coincidir amb els nostres onze mesos junts, visitarem la famosa i esplendorosa Florència, la bella Firenze, bressol mundial de l'art i de l'arquitectura. A part de veure-li el piu al David de Miquel Àngel, intentarem fer-nos una idea general de la grandiosa ciutat, capital de la verda Toscana. Com que en un dia és impossible conéixer una urbs de cent dos quilòmetres quadrats, hi tornarem en una altra ocasió. Ens separen només cent vint quilòmetres i tenim per davant una llarga, apassionant lluna de mel -com ha batejat aquesta experiència una divertida exalumna- sense data d'acabament. “Viatjar és un plaer”, deia fa quasi dos anys. I quin plaer, afegiria jo ara, acompanyat d'un ésser com Óscar i en un país tan espectacular, tan colossal i tan monumental com és Itàlia. Mamma mia!
Ferrara és una ciutat petita, de prop de cent trenta-cinc mil habitants, capital de la província homònima, en la regió de l'Emilia-Romagna. Situada a la vora del riu Po, té una estructura urbanística que remunta al segle XIV, quan era el cap i casal del ducat governat per la família noble dels Este. El disseny, de Biagio Rosetti, la convertí en la primera ciutat moderna d'Europa, fet del qual deriva, fonamentalment, la consideració del centre històric ferrarés com a Patrimoni Mundial de la Humanitat (1995).
L'atractiu principal de Ferrara és que és una ciutat plenament medieval. Està envoltada per més de nou quilòmetres de muralles antigues, la major part construïdes entre els segles XV i XVI. Tancada al trànsit de vehicles, els carrers són tots de vianants, la qual cosa convida al passeig tranquil i relaxat i a la recreació imaginària del nucli antic en temps anteriors.
El monument més destacat és el Castell dels Este, construcció de planta quadrada del segle XIV amb quatre torres defensives i envoltat d'un fossat d'aigua. Altres edificis civils importants són el Palau municipal, el Palau de la Raó, el Palau dels Diamants, el Palazzo Schifanoia, el Palazzo Paradiso -seu de la Biblioteca Cívica Ariostea, on hi ha la més completa col·lecció d'edicions de l'Orlando furioso (1532), de Ludovico Ariosto- i la universitat, fundada el 1391.
Quant a l'arquitectura religiosa, cal esmentar, en primer lloc, la catedral, dedicada a sant Jordi i construïda entre els segles XII i XIV. En segon lloc, l'Arxiu Històric Diocesà, un dels més antics, esmentat ja l'any 955 i que conté importants documents recollits al llarg dels segles per l'Església catòlica. I, per últim, el Monestir del Corpus Domini, on hi ha les tombes de molts d'aquests mecenes de l'art durant el Renaixement.
Com que sempre he pensat que allò més important quan un visita una ciutat, a part de veure-la, és tastar la gastronomia local, vam dinar en un lloc recomanat, l'acollidora Antica Osteria delle Volte i, aconsellats per dos nous amics que ens van fer d'excepcionals guies, Óscar i jo vam compartir uns cappellacci di zucca i un salame da sugo con purè que estava per a llepar-se els dits, da morire, com es diu per ací. El café, acompanyat d'un exquisit dolç, el vam prendre a l'elegant cafeteria que hi ha justament davant del Duomo.
I amb la panxa plena vam posar rumb a Comacchio, la piccola Venezia, com és conegut. Perquè, efectivament, aquest petit poble pesquer, a quaranta-vuit quilòmetres de Ferrara i situat a la desembocadura del riu Reno, a l'Adriàtic, és una Venècia en miniatura. Es tracta de tretze illots units per ponts, que singularitzen, sens dubte, aquesta població del nord-est de la península italiana. Preciós, s'hi respirava la pau i la tranquil·litat que només trobem en nuclis urbans d'escassa població -vora uns vint-i-dos mil habitants- i allunyats de les metròpolis. El passeig pels desèrtics carrers, a la vora dels canals, amb les barques amarrades, a poqueta nit i en una serena vesprada de tardor va ser, creieu-me, una vertadera meravella.
Comacchio és famós per dues coses. D'una banda, per l'heroïcitat de la població contra l'ocupació alemanya a final de la Segona Guerra Mundial, actes pels quals va rebre la medalla de bronze al valor militar. D'altra banda, per la pesca de l'anguila, la millor d'Itàlia, segons m'han dit.
Va caure la nit, i cansats com estàvem -algun dia us contaré l'experiència religiosa que vam tenir, el dia anterior, Óscar i jo amb la pujada, a peu, al Santuari de Sant Lluc de Bolonya-, vam decidir tornar a casa. Teníem per davant encara noranta-cinc quilòmetres amb un Fiat Seicento petit però d'allò més funcional.
Aquesta és la crònica de la segona eixida que hem fet fins ara. La tercera ja la tenim marcada, assenyalada, reservada i anotada en les nostres agendes: el pròxim 29 de novembre, dilluns, tot fent-la coincidir amb els nostres onze mesos junts, visitarem la famosa i esplendorosa Florència, la bella Firenze, bressol mundial de l'art i de l'arquitectura. A part de veure-li el piu al David de Miquel Àngel, intentarem fer-nos una idea general de la grandiosa ciutat, capital de la verda Toscana. Com que en un dia és impossible conéixer una urbs de cent dos quilòmetres quadrats, hi tornarem en una altra ocasió. Ens separen només cent vint quilòmetres i tenim per davant una llarga, apassionant lluna de mel -com ha batejat aquesta experiència una divertida exalumna- sense data d'acabament. “Viatjar és un plaer”, deia fa quasi dos anys. I quin plaer, afegiria jo ara, acompanyat d'un ésser com Óscar i en un país tan espectacular, tan colossal i tan monumental com és Itàlia. Mamma mia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada