25 de juny de 2010

Samuvilla

Dijous, 24 de juny, nit de la cremà a Alacant i nit de parada tècnica a Sevilla en aquestes prevacances de deu dies que el meu xic i jo hem organitzat per celebrar, entre moltes altres coses, el comiat alliberador de la sabateria corrupta i explotadora en què treballava fins fa avui justament un mes.
Alacant-Sevilla, 600 km exactes i sis hores de cotxe amb dues parades ràpides per estirar les cames. Arribem a casa de l’amic Samuel, enfront del barri de Los Pajaritos, cap a les 21.30 h. Hi deixem les coses, xarradeta interessant sobre les nostres vides i ens llancem al carrer, costum molt sevillà: la vida al carrer, i si és a la terrassa d’un bar amb una mançanilla a la mà, millor.
El nostre cicerone, manxec de naixement, tinerfeny de xiquet, alacantí d’adolescent i universitari i sevillà des dels últims set anys, ens porta a sopar a un popular i conegut bar del també popular i conegut barri de Triana. El lloc es diu Las Golondrinas, però com ràpidament ens aclareix, el nou, al carrer Pagés del Corro, perquè el vell és molt xicotet i tres com jo no hi caben. Hi sopàrem com a reis, i per això ara us recomanaré els quatre plats que assaborírem, cadascun més exquisit: puntes de rellomello, calamarsons, adob de safanòria i formatge de romer. Impressionant. Sens dubte, sopar aquestes riquíssimes coses acompanyat de Samuel i d’Óscar, a Triana —bressol de toreros i folclòriques, i d’algun que altre transsexual conegut—, no té preu. Per a tota la resta de coses, qualsevol targeta de crèdit o de dèbit, tant fa.
I de Las Golondrinas a La Madrugá, ja quasi a Los Remedios, local que descobrírem Delia i jo en el nostre viatge per terres del sud fa vora dos anys i on sempre hi ha actuacions de flamenc en directe. Uf, quin art! En aquesta ocasió, n’hi havia prou amb un guitarrista, un al caixó, i una xica i un xic al cant. Aquest últim es deia Sergio, i amb la vènia del meu nóvio, he de dir que és guapíssim, espectacular físicament i com a cantaor. He he he he! Quines veus, per l’amor de Déu! Aquests dos artistes em van posar els pèls de punta: ell, amb una veu ronca semblant a la de Camarón de la Isla, i ella, amb una de clara i dolça a l’estil de Niña Pastori que esbalaïa.
Però el cansament de la festa foguerera de la nit anterior més el viatge amb cotxe de sis hores fins a la capital andalusa van fer que decidírem anar-nos-en a dormir. L’anècdota de la nit, a l’eixida de La Madrugá. El meu xic digué: “yo creo que este chico entiende”, afirmació a la qual Samuel respongué, sense captar el sentit gai de l’entiende: “sí, sí, claro que entiende, canta de puta madre”. Imagineu-vos l’esclat de riure a eixes hores de la matinada. I, de tornada al pàrquing on havíem deixat el cotxe, passeig pel carrer Betis —¡Macho Hèrcules!— i parada ràpida en Lo Nuestro.
En definitiva, una nit especial a Sevilla de la mà d’un xic molt especial, Samuel, el ragazzo de la meua mariliendres número 1, Delia, més coneguda com la regidora de Festes, Platges, Viatges, Saraus, Comiats de Fadrina, Concerts, Orgull, Fogueres i Esdeveniments Varis de l’Ajuntament del poble. T’estime, cari! I a tu, Samu, gràcies per la teua generosa hospitalitat. Has de saber que a nosaltres també ens vas fer molt feliços!
Sevilla, com diu la dita, és una maravilla. Sevilla són moltes coses; enumerar-les ara seria del tot impossible. Però sí que en destacaré una, per la seua bellesa arquitectònica i per la conya d’altre tipus que alguns sabeu: la Giralda. Després d’una nit com la viscuda, màgica, alçar-me mirant cap a la Giralda, per descomptat, tampoc no va tenir preu. Va ser el remat del primer dia d’aquest prometedor viatge que no ha fet més que començar i del qual us parlaré pròximament.

25 de juny de 2010

23 de juny de 2010

Renfe i el valencià

En un recent i fugaç viatge amb tren a la moderna i cosmopolita Barcelona he pogut comprovar el caos lingüístic que regna en Renfe. Mireu, si no, les barbaritats que he pogut escoltar en les quatre hores i quaranta minuts de viatge d’anada en l’Euromed i les cinc hores i vint minuts de tornada en el Talgo:

a) Missatge a l’arribada a l’Estació del Nord des d’Alacant: «Pròxima estació: València. Renfe les agradeix la seua confiança. Els passatgers que continuan el seu viatge, les preguem que no baixen del tren. Recorden Ø agafar sus objetos personals. Gràcies.»

b) En arribar a Barcelona escoltem el mateix missatge —amb les mateixes perles— però Renfe fa que la dona que l’ha gravat intente passar per catalana i el repeteix en la que és una pèssima imitació de la varietat oriental.

c) En canvi, ja de camí cap a Alacant i a punt d’arribar a la capital de la Plana, escoltem un home que, en un molt bon valencià, diu: «Senyores i senyors, pròxima estació: Castelló de la Plana. Renfe els dóna les gràcies per haver-nos elegit. Els recordem que han de portar amb vostés tot el seu equipatge. Gràcies.»

Perfecte! Però minuts després tornem a escoltar una veu femenina —jo diria que és la mateixa del missatge a)— que diu:

d) «Aquest tren, amb destinació Murcia...» I diu Murcia, en bon castellà. La pregunta és: per què? Tant costa dir Múrcia? Que hi ha cap passatger de la regió veïna que no sap o entén que Múrcia és Murcia? No ho crec, sincerament.

Però la cosa no acaba ací. El missage d) continua i, en un punt determinat, ens recorda que:

e) «Segons la normativa vigent, no està permés fumar en cap vagó d’este tren.»

O siga que en el mateix avís hi ha la forma reforçada de demostratiu masculí, aquest, al costat de la forma simple, este. D’això, la lingüística textual, en diu falta de coherència.

En voleu més? Poc abans d’arribar a Xàtiva i després del típic sorollet que anuncia un missatge, escoltem:

f) «Señores viajeros, próxima estación: Xàtiva / Senyores i senyors viatgers, pròxima estació: Xàtiva» I dic jo: per què en castellà s’adrecen solament als homes i, en canvi, en valencià ho fan tant als homes com a les dones?

Vertaderament, no entenc aquest desori. Quin desastre! És o no un caos lingüístic? I això que, en veure tanta agramaticalitat i incoherència juntes, d’un missatge a l’altre, d’una parada a l’altra, vaig optar per deixar d’analitzar-los i de prendre’n nota. Altrament, la llista d’anomalies de tota mena podria ser molt més extensa, n’estic convençut.

La reflexió que jo faig als directius de Renfe és la següent: ¿tan difícil és, d’una banda, que algú, expert en la matèria, revise lingüísticament els textos que han de ser gravats per tal de no perpetuar més errades lingüístiques tan greus com *les agradeix (els agraeix), *els (als), *continuan (continuen), *les preguem (els preguem), *recorden agafar (recorden que han d’agafar), *sus objetos (els seus objectes)...? I, d’altra banda, ¿tant costa —també amb la supervisió d’un lingüista o filòleg— unificar versions i pronúncies a fi d’evitar forçades i antinaturals imitacions del parlar oriental per hostesses ben probablement castellanoparlants que ja fan un autèntic esforç a l’hora de llegir el paperet en valencià? Sens dubte, tot aquest batibull lingüístic d’avisos agramaticals i inconnexos denoten clarament que Renfe no té gens clar que la llengua que parlem a Alacant és la mateixa que la que les barcelonines i els barcelonins parlen a la ciutat comtal, per posar-ne només un exemple.

«Senyores i senyors responsables de Renfe, pròxima estació: aprendre un poquet de valencià. Les viatgeres i els viatgers els donarem les gràcies pel seu esforç. Els recordem que han de vetlar per un ús correcte de la llengua en la megafonia. Gràcies.»

18 de juny de 2010

22 de juny de 2010

¡Alicante, de primera!

Como dice el himno, Alicante tiene tres cosas que en España son muy famosas: las playas, las palmeras y el Hércules campeón. Desde ayer, el Hércules es un equipo de primera división y Alicante, consecuentemente, también es una ciudad de primera. Ya lo era, pero ahora, si cabe, lo es más.
El 19 de junio del 2010 pasará a la historia por tres motivos.
En primer lugar, porque vi por primera vez en mi vida la mascletà desde la misma plaza de los Luceros —insisto: de toda la vida, la plaza de los Caballos. Me da vergüenza reconocerlo, pero nunca, con treinta y dos años que tengo, había visto ni vivido una mascletà en vivo y en directo. Me gustó, no puedo negarlo, pero tampoco me entusiasmó. Quizás, para perder la virginidad con la pólvora, estaba demasiado cerca de los petardos y los oídos pensaba que me reventaban. Pero, ciertamente, fue impresionante.
En segundo lugar, porque el Hércules ganó en Irun y, por tanto, la próxima temporada jugará en primera división, lo que, como alicantino y aunque no sea muy futbolero, me alegra mucho, muchísimo.
Siempre se ha dicho que el fútbol es un deporte que levanta pasiones, y es verdad. Celebré la victoria herculana en Panoramis pegando saltos, chillando, emocionado y abrazado a mis amigas y a mi chico, en un momento de alegría único e irrepetible que la cámara de fotos de Delia grabó con un vídeo para la posterioridad. No es para menos, hacía catorce años, desde 1996, que nuestro equipo no estaba en primera.
Y de Panoramis a la plaza de los Luceros nuevamente, donde estaba concentrada toda la afición en una auténtica fiesta en la que el sentimiento alicantino, unánime, inundaba cada rincón no solamente de la plaza, sino de toda la ciudad.
Cansado, muy cansado —casi once horas de tren el día anterior, madrugar un sábado, examen del grado Superior (C2) de la JQCV, mascletà, comer, sobremesa, partido...—, esperé la llegada de la expedición alicantina en la plaza más conocida del centro de la ciudad no por ver a los jugadores, al presidente, al accionista Ortiz y a la alcaldesa Castedo volando por los aires, sino por ver a mi tía Carmen, que es la mujer anónima que, desde hace veinte y muchos años, lava las camisetas, los pantalones, los calzoncillos, las calcetas, etc. de los diferentes equipos de las diferentes categorías del Hércules CF.
Y este es el tercer motivo por el que el día de ayer pasará a la historia. Porque ver a la chacha Carmen subida al autobús, sonriendo, alegre, eufórica, pletórica, participando de y en el espectáculo y saludando al público como si fuera una bellea —ella, a sus sesenta y cuatro años, es mucho más guapa que todas las bellees juntas— es histórico, un hecho impensable para los que la conocemos pero que anoche se hizo realidad. A mi tía le queda un año para jubilarse, esta será su última temporada en la lavandería del club, y qué mejor despedida que ver el equipo que le ha dado de comer en la división de honor del fútbol. Por eso, para un equipo de primera, lavandera de primera. ¡Te quiero, tía!
Alicante son playas —las de la Calita y el Cabo de las Huertas, sin duda, las mejores— palmeras y, por supuesto, el Hércules. La euforia vivida en la tarde, la noche y, sobretodo, de madrugada pasará a los anales de la historia de la ciudad y del club. Enhorabuena a todo el equipo y a toda la afición —especialmente a la más forofa de todas, la buena amiga y sobrinísima M. Carmen— por haber cumplido el sueño de muchas y muchos: ver el equipo, de nuevo, en primera. Yo sé de dos buenos hombres que, desde allí arriba, están agitando la bandera blanquiazul desde ayer a las 19.45 h en que el árbitro pitó el final del partido. Josete y Pepo, este ascenso va dedicado a vosotros, herculanos de pura cepa como pocos.
Y ahora, que continúen las celebraciones por este merecido éxito. ¡Macho Hércules! y buenas Fogueres de Sant Joan a todas y todos. La manta al coll i el cabasset / mo n’anirem al Postiguet...
20 de junio de 2010

21 de juny de 2010

Alacant, de primera!

Com diu l’himne, Alacant té tres coses que a Espanya són molt famoses: les platges, les palmeres i l’Hèrcules campió. Des d’ahir, l’Hèrcules és un equip de primera divisió i Alacant, conseqüentment, també és una ciutat de primera. Ja ho era, però ara, si de cas, ho és més.

El 19 de juny del 2010 passarà a la història per tres motius.

En primer lloc, perquè vaig veure per primera vegada en ma vida la mascletà des de la mateixa plaça dels Estels —hi insistisc: de tota la vida, la plaça dels Cavalls. Em fa vergonya reconéixer-ho, però mai, amb trenta-dos anys que tinc, havia vist ni viscut una mascletà en viu i en directe. M’agradà, no puc negar-ho, però tampoc m’entusiasmà. Potser, per a perdre la virginitat amb la pólvora, estava massa prop dels petards i les oïdes pensava que em rebentaven. Però, certament, va ser impressionant.

En segon lloc, perquè l’Hèrcules guanyà a Irun i, per tant, la pròxima temporada jugarà en primera divisió, la qual cosa, com a alacantí i encara que no siga molt futboler, m’alegra molt, moltíssim.

Sempre s’ha dit que el futbol és un esport que alça passions, i és veritat. Vaig celebrar la victòria herculana a Panoramis pegant bots, cridant, emocionat i abraçat a les meues amigues i al meu xic, en un moment d’alegria únic i irrepetible que la càmera de fotos de Delia enregistrà amb un vídeo per a la posterioritat. No és per a menys, feia catorze anys, des del 1996, que el nostre equip no estava en primera.

I de Panoramis a la plaça dels Estels novament, on hi havia concentrada tota l’afició en un autèntica festa en què el sentiment alacantí, unànime, inundava cada racó no solament de la plaça, sinó de tota la ciutat.

Cansat, molt cansat —quasi onze hores de tren el dia anterior, matinar un dissabte, examen de grau Superior (C2) de la JQCV, mascletà, dinar, sobretaula, partit...—, vaig esperar l’arribada de l’expedició alacantina a la plaça més coneguda del centre de la ciutat no per veure els jugadors, el president, l’accionista Ortiz i l’alcaldessa Castedo volant pels aires, sinó per veure ma tia Carmen, que és la dona anònima que, des de fa vint-i-molts anys, llava les samarretes, els pantalons, els calçotets, els calcetins, etc. dels diferents equips de les diferents categories de l’Hèrcules CF.

I aquest és el tercer motiu pel qual el dia d’ahir passarà a la història. Perquè veure la chacha Carmen dalt de l’autobús, somrient, alegre, eufòrica, pletòrica, participant de i en l’espectable i saludant el públic com si fóra un bellea —ella, als seus seixanta-quatre anys, és molt més guapa que totes les bellees juntes— és històric, un fet impensable per als qui la coneixem però que anit es féu realitat. A ma tia li queda un any per a jubilar-se, aquesta serà la seua última temporada en la bugaderia del club, i quin millor comiat que veure l’equip que li ha donat de menjar en la divisió d’honor del futbol. Per això, per a un equip de primera, bugadera de primera. T’estime, tia!

Alacant són platges —les de la Caleta i el Cap de l’Horta, sens dubte, les millors—, palmeres i, per descomptat, l’Hèrcules. L’eufòria viscuda a la vesprada, a la nit i, sobretot, de matinada passarà als annals de la història de la ciutat i del club. Enhorabona a tot l’equip i a tota l’afició —especialment a la més fanàtica de totes, la bona amiga i nebodíssima M. Carmen— per haver complit el somni de moltes i molts: veure l’equip, de nou, en primera. Jo sé de dos bons hòmens que, des d’allà dalt, estan agitant la bandera blanc-i-blava des d’ahir a les 19.45 h en què l’àrbitre xiulà el final del partit. Josete i Pepo, aquest ascens va dedicat a vosaltres, herculans de soca-rel com pocs.

I ara, que continuen les celebracions per aquest merescut èxit. ¡Macho Hércules! i bones Fogueres de Sant Joan a totes i a tots. La manta al coll i el cabasset / mo n’anirem al Postiguet...

20 de juny de 2010

17 de juny de 2010

Fogueres 2010

Ja sona l’emblemàtic himne alacantí A la llum de les fogueres... per totes les bandes. Estem a les portes de la setmana gran d’Alacant, la ciutat que em va veure nàixer fa trenta-dos anys. Les festes estan a punt de començar. Un any més, la cita amb la diversió ha arribat.

Coca amb tonyina, bacores i misteleta la nit de la plantà; mascletà —«senyor pirotècnic, pot començar la petardà»— tots els dies, a les 14 h, a la plaça dels Estels —de tota la vida, la plaça dels Cavalls—; bellees, dames i cercaviles a dojo; monuments de cartó en cada racó, i música, festa i tabola pertot arreu. Tot això, i més, són en síntesi les Fogueres de Sant Joan, declarades d’Interés Turístic Internacional. Segons les previsions, un milió de persones ompliran els carrers de la ciutat durant els pròxims dies.

Fins ací, res nou. Cap novetat. Tot com sempre, sense canvis, com les Fogueres del 2008 —l’any passat, per primera vegada, vaig fugir del bullici i me’n vaig anar a conéixer les platges del Cap de Gata—, del 2007, del 2006... Quin sentit, doncs, té aquest articlet, si no és mantenir viu el bloc? O millor: què tenen d’especial les d’enguany que no van tenir les d’anys anteriors?

Molt senzill. Les Fogueres del 2010 tenen nom propi: Óscar, el meu xic, el meu reiet, mi churri. Aquestes festes seran les primeres que celebraré festejant, amb parella, enamorat —enamoradíssim— i amb un projecte de futur que, de tant que promet, fa feredat.

Efectivament, les Fogueres d’enguany prometen. Prometen, entre altres moltes coses, ser molt divertides, úniques, especials, impressionants, però també molt g(u)ais. En el meu cas, les més g(u)ais de totes, per allò de viure-les, per primera vegada, amb nóvio.

Però com que ho volem tot, el dia 24 al migdia començarem el desitjat i esperat viatge a terres del sud i eixa nit farem una parada tècnica a Sevilla, ciutat bonica i hospitalària com poques, hi soparem amb l’amic Samuel i hi gaudirem, amb ell, del bon flamenc. Per tant, enguany no viurem la cremà i la banyà —ergo, ens perdrem la desfilada de bombers que eixa nit treballen apagant focs varis amb les seues potents mànegues—, però participarem en una altra cremà, la de la nit sevillana en companyia d’un informàtic, cicerone com ningú, que s’ha convertit, en poc temps, en un vertader amic, una persona que ha captivat no sols el cor de Delia, sinó també el meu i el de tots el qui tenim la sort i el gust de conéixer-lo. Samuel, com sempre et dic, ¡qué arte, mi alma!

Alacant sempre —però sobretot en festes— està obert a tothom. Això vol dir que hi esteu convidades i convidats. No cal dir-ho. Us hi espere, us hi esperem —els Ôscar, no de Hollywood, però sí del Campello i de Sant Vicent. Benvinguts a la festa, benvinguts a la diversió, benvinguts a les Fogueres d’Alacant.

17 de juny de 2010

16 de juny de 2010

Sí al Ministeri d'Igualtat

Dissabte, 12 de juny, a la nit. El meu xic és a Madrid en una visita fugaç a la família i jo, després d’un intens dia de treball —examen oficial del grau Mitjà (C1) de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià—, escarxofat en el sofà, em dispose a veure un debat televisiu en Telecinco sobre la possible crisi de govern i la necessària remodelació —reducció?— de ministeris. I és que, d’un temps ençà, sobretot des del polèmic anunci de la rebaixada del sou dels empleats públics un 5% de mitjana —perquè, en el meu cas, serà un 7.5%—, s’han alçat moltes veus que demanen una simplificació dràstica del nombre de ministeris. De fet, el Partit Nacionalista Basc ha presentat una proposta perquè de les divuit carteres actuals se’n passe a catorze. Segons sembla, eliminar ministeris no és una tasca fàcil, però tot indica que quan acabarà la presidència espanyola de la Unió Europea el pròxim 30 de juny, el govern sí que prescindirà d’alts càrrecs del Ministeri d’Afers Exteriors i de vora un centenar de subdirectors generals.

Cal dir que, contràriament a allò que pensa la majoria de la població, la supressió de ministeris comporta un estalvi insignificant per al tresor públic, perquè seria prescindir del ministre o la ministra de torn i dels seus sis assessors o assessores, atés que és impossible desfer-se del funcionariat que hi treballa. Per tant, estem parlant d’estalviar set sous —però quins sous, eh?— per ministeri eliminat. No és gran cosa, però com diria ma mare, menos dá una piedra. En canvi, ningú planteja fer la retallada al si de les comunitats autònomes, que són les administracions amb la despesa més elevada. Aprofite per a recordar que les governades pel Partit Popular —especialment la de la senyora Aguirre i la del senyor Camps— són, sens dubte, les més endeutades del país.

Al carrer, el sentiment general és que si no innecessaris, sí que són puntualment imprescindibles, almenys en els temps de crisi actuals, les vicepresidències segona i tercera i els ministeris d’Habitatge i d’Igualtat. Hi estic quasi totalment d’acord. Elena Salgado, com a ministra d’Economia i Hisenda, ja té suficient faena, tanta com per a no avorrir-se. Manuel Chaves, exactament el mateix, ministre de Política Territorial i prou. I Beatriz Corredor, que pot passejar-se tranquil·lament per la Gran Via madrilenya sense que ningú la reconega, pot tornar a dedicar-se al registre de propietats, ja que les competències en matèria de vivenda estan transferides a les diferents autonomies.

Però eliminar el Ministeri d’Igualtat, que dirigeix la guapa Bibiana Aído, no em sembla gens encertat, i ara explicaré per què. L’andalusa, des d’un principi, ha estat en el punt de mira de la diana i tothom ha posat en dubte tant la creació d’aquesta cartera com la seua capacitat per a dur a terme les polítiques d’igualtat al nostre país. Recordem que és Aído la ministra més jove de la història recent —té 33 anys, però en va assumir el càrrec amb 31 primaveres acabades de fer—, però també la més malparada —més d’un 50% dels espectadors enquestats per Telecinco consideraven que el seu és el primer ministeri que, en tot cas, caldria eliminar. Tanmateix, des del meu punt de vista, la gaditana té molt més pes polític que ministres —també dones— com Cristina Garmedia —de Ciència i Innovació— o Elena Espinosa —de Medi Ambient, Medi Rural i Marí—, les quals passen sense pena ni glòria. A més, estem davant d’un ministeri emblemàtic —i, per cert, dels més barats— del govern de ZP, una aposta personal del president —precisament per això no crec que l’elimine, perquè seria reconéixer també el seu fracàs— que serveix molt i que té un paper molt més important del que se li ha volgut donar.

Personalment, crec que mentre que hi haja salvatges irracionals —per posar-los algun nom— que assassinen les seues parelles, l’existència d’aquest ministeri està sobradament justificada. I si no que pregunten als familiars de les trenta i escaig dones mortes a mans dels seus companys sentimentals en el que va d’any, si fa falta o no el Ministeri d’Igualtat.

I els gais, les lesbianes, els i les transsexuals i els i les bisexuals també hem d’estar molt agraïts pels avanços aconseguits en aquests últims anys per al nostre col·lectiu. Per exemple, la Llei 13/2005, d’1 de juliol, que permet el matrimoni homosexual, és tot un èxit i, a parer meu, és una de les mesures socials més importants de la primera legislatura de Rodríguez Zapatero. I la presència d’un membre de l’executiu en la manifestació de l’Orgull Gai el primer cap de setmana de juliol a Madrid és també un fet insòlit i digne de menció. Aído, en nom del Govern central, ens acompanya en la que sens dubte és, com ja vaig dir en un altre lloc, “la mostra de llibertat i alliberament sexuals més gran que mai he vist.” Reconforta saber que, en una data tan significativa per a nosaltres, tenim el suport dels nostres governants.

Sempre que l’objectiu del ministeri que condueix l’exdiretora de l’Agència Andalusa per al Desenvolupament del Flamenc siga treballar en pro d’aconseguir un món més just, més social, més respectuós i més paritari, té sentit mantenir-lo i preservar-lo, perquè suprimir-lo seria, sincerament, malbaratar tot el treball fet fins ara, una faena difícil, de conscienciació col·lectiva que, a poc a poc, cala i dóna resultats. Perquè la igualtat és la base d’una societat millor, sí al ministeri de Bibiana Aído.

13 de juny de 2010

11 de juny de 2010

Epitrocleïtis i sanitat pública

Sempre he dit que si he d’elegir entre sanitat pública i privada, sens dubte em quede amb la primera, com també trie l’educació pública davant la concertada o la privada. I, a més, cada dia ho tinc més clar. Ara entendreu per què.

Des de setembre de l’any passat tinc una forta molèstia al colze dret. El metge d’atenció primària em va diagnosticar una epitrocleïtis i m’hi va infiltrar corticoides. Vaig notar molta millora amb la infiltració, però al febrer vaig tornar a tenir-hi les mateixes molèsties. Aleshores em va receptar un analgèsic local en forma de crema. També em va anar bé. Però des de fa una setmana aproximadament que torna a fer-me mal el colze.

Aquest matí, 10 de juny, a través d’una bona amiga que treballa a l’Hospital Universitari de Sant Joan —M. Carmen, per a nosaltres la nebodíssima, per allò de ser la neboda del rector de la Universitat d’Alacant—, he pogut tenir una consulta amb el Dr. Gaspar Panadero, del Servei de Reumatologia. I he de dir, obertament, que he rebut una atenció i un tracte excel·lents que evidencien, ni més ni menys, la professionalitat d’aquest metge. Com diria l’oncle Miguel, un familiar llunyà que ja no és viu, tot un medicazo.

M’ha fet una ecografia a l’epitròclea i l’ha analitzada amb deteniment. L’ha mirada i l’ha remirada i no hi ha vist res estrany, tret de presència edematosa que no és més que una resta de les fortes inflamacions anteriors que ha patit la zona. També hi ha detectat absència de flux venós —o moviment molt lent d’aquest— com a conseqüència de la TVP que vaig patir el 2007. Ell mateix m’hi ha infiltrat, de nou, un potent antiinflamatori, i m’ha dit que cal esperar l’evolució en els pròxims vint o trenta dies. Mentrestant, però, m’ha recomanat que no faça grans esforços amb el braç dret ni que hi agafe pes, i que deixe de nadar durant aquest breu període de temps.

Com es veu, ha sigut una atenció personalitzada. Com les que estem acostumats a veure en les consultes privades, però en aquest cas en la sanitat pública, la que paguem tots amb els nostres impostos i amb la quota de contingències comunes de la nòmina. Això permet que tinguem un sistema sanitari òptim i de qualitat, a l’abast de tothom, i uns professionals de la medicina —metges, infermers, auxiliars, zeladors, administratius, etc.—excepcionals. Tots, des del facultatiu fins a la netejadora, són necessaris i importants, perquè tots contribueixen, d’alguna manera, a la recuperació de la salut dels malalts.

Fa goig que ens atenguen bé. Deu ser perquè no és habitual que siga així. Per això, quan ens tracten com Déu mana, ho agraïm molt. I jo, després de la consulta d’aquest matí, em sent amb l’obligació, com a mínim, de donar les gràcies públicament a la meua amiga M. Carmen i al Dr. Panadero pel seu treball en pro de la salut de les persones i des de la immerescudament injuriada, a vegades, sanitat pública. Enhorabona pel treball ben fet que dueu a terme, dia a dia, a l’Hospital Universitari de Sant Joan.

10 de juny de 2010

8 de juny de 2010

La acera de enfrente

Fa uns quants mesos vaig conéixer, a través del company Vicent Bonmatí, l’existència del programa radiofònic de temàtica LGTB La acera de enfrente, els divendres de 20 a 21.30 h, dins l’espai Ràdio Jove Elx. Podeu sintonitzar-lo, a la ciutat de la Dama, del Misteri, de les palmeres i del calçat, en el dial 107.5 FM, i des de qualsevol altre lloc en www.joveselx.es/radio_jove. A més, tots els programes estan també disponibles en la pàgina web www.laaceradeenfrente.es.

Aquest matí, 4 de juny, quan Vicent m’ha invitat a anar-hi, no ho he dubtat un instant i li he dit que sí. M’ha explicat que el primer divendres de cada mes hi va un sexòleg, amb el qual parlen d’un tema concret. El de hui em semblava d’allò més interessant: com assumir la sexualitat. Mariano, graciós i divertit, hi ha comentat una qüestió amb la qual estic totalment d’acord: acceptar l’orientació sexual depén de la maduresa psicològica de la persona. Hi estic d’acord perquè ho he viscut en persona: vaig decidir fer el pas endavant, eixir de l’armari i acceptar-me tal com sóc amb vint-i-set anys i escaig, segurament un poc tard, però, com se sol dir, més val tard que mai. Pense, però, que va ser quan tocava, i en qualsevol cas ho vaig fer plenament conscient i amb la maduresa que implicava estar més prop ja de la trentena que de la vintena.

Però no vull aprofundir ara tant en el tema del programa com en el descobriment d’aquest grup de joves que, desinteressadament, preparen, organitzen i despleguen totes les setmanes, durant hora i mitja, un programa de ràdio de temàtica LGTB tan i tan bo des de la capital del Baix Vinalopó. I ho fan com a autèntics periodistes. M’he quedat al·lucinat quan he comprovat com de bé que ho fan. Increïble. Són uns experts del micro. Quina desimboltura, per favor! Quina professionalitat, diria jo. I quin humor, quina conya, quina tabola, quina festa... Quin bon ambient, mai millor dit. Sincerament, m’ho he passat d’allò més bé! Quina bona estona, xe! Ni m’imaginava així el programa ni esperava passar-ho tan rebé.

Vull agrair públicament a Vicent, i a Víctor i a Javier, la invitació. Conéixer el vostre treball, xics, ha sigut una autèntica descoberta. Sens dubte! Enhorabona per la faena que feu: faena, hi insistisc, molt ben feta.

Amics, compteu amb mi per al que faça falta. Teniu el meu suport, absolut i incondicional. Em sembla, la vostra, una iniciativa interessantíssima, útil, necessària, pedagògica, immillorable... Amb el vostre programa contribuïu a la normalització d’una realitat, la nostra, i això, des del meu punt de vista, és una tasca molt i molt lloable. Per això, perquè doneu la cara —i poseu la veu— per tot el col·lectiu LGTB, gràcies, mil gràcies. Us desitge tota la sort del món amb el programa. Tampoc no la necessiteu. En teniu l’èxit garantit, n’estic convençut. La acera de enfrente té, des de hui mateix, un nou oient, per descomptat, i quan vulgueu també un col·laborador. Tot un plaer.

4 de juny de 2010

TVP en MSD

Com molts de vosaltres sabeu, el 7 d’abril del 2007, a Madrid, vaig patir, segons el diagnòstic de la joveníssima metgessa que em va atendre a l’Hospital Universitari de La Princesa, una «TVP en MSD». Això, en cristià valencià, és una trombosi venosa profunda en el membre superior dret. L’esglai va ser majúscul: el braç morat i unflat, molt morat i molt unflat, com un pernil, i no exagere gens ni mica. En tinc fotos, si no ho creieu. Sí, un poc masoca, ja ho sé. Després de descartar una isquèmia arterial aguda, de posar-me els analgèsics en vena del mal que em feia, de fer-me una ecografia Doppler, de confirmar el diagnòstic, de punxar-me l’heparina, de prendre el Sintrom, després de set o huit hores a Urgències en un box em van deixar anar-me’n amb la condició que, en arribar a Alacant, acudira a l’hospital. Quan hi vaig arribar, la Dra. Sánchez, l’especialista en trombosis del Servei de Medicina Interna de l’HGUA, me’l va veure i va dir: “¿cómo te han dejado salir así de Madrid?” Ai, no ho sé, vaig dir. “Pues tienes que ingressar aquí, porque ese brazo...” I del 10 al 20 d’abril vaig estar enganxat a la bomba de l’heparina, al Sintrom a les 18 h —puntualitat britànica—, amb el braç embenat i amb l’habitació plena de visites, que van fer més lleugera l’estada al centre sanitari. Per cert, aprofite ara per a agrair a tothom les mostres d’estima aquells durs dies. Vertaderament, ho vaig passar malament, físicament i psicològica.

Han passat tres anys, i encara no puc creure que tinga el braç amb mi, penjant, i que hi puga escriure, netejar, arrossegar el carro de la compra i tantes i tantes altres coses que, diàriament i insconscientment, fem amb les extremitats superiors, sí, sí, incloent-hi allò que esteu pensant, que també. Això és salut, collons!

Certament, el braç no és el mateix des d’aquell fatídic dia, però bé, puc donar-me per satisfet. De vegades em fa mal, sobretot a l’estiu per la calor, època en què prenc un venotònic i sent un gran alleugeriment. Chari —la metgessa per als amics— diu que és síndrome postflebítica, i que m’hi acostume perquè és ja per sempre. Com també tindré tota la vida el braç dret més gran —millor dit: més unflat— que l’esquerre. Normalment, quasi tots els xics tenim un testicle més gran que l’altre. Doncs jo no, jo tinc un braç amb més perímetre que l’altre.

L’especialista em va donar, en les successives i constants revisions, una sèrie de recomanacions per tal de millorar la salut del meu braç. Fonamentalment, em va aconsellar que no nadara més, o en tot cas un dia a la setmana solament. Impossible. La natació era i és l’esport que més m’agrada i em negue a no practicar-lo, això sí, amb coneixement i amb cura, però necessite fer-ne, almenys, tres dies a la setmana. M’ho demana el cos. És una necessitat, per a l’esquena, per al coll, per a tot. En segon lloc, em va dir que bombe la sang, que la moga, que circule. “Que bombee, que bombee, Òscar”. I això també m’ho demana el cos, més que la natació, per descomptat. Em va prescriure Chari, en una recepta verda de la Seguretat Social: 1 bombeo/24 h. I jo, de la mateixa manera que prenc el venotònic religiosament cada dia, també intente prendre la meua dosi de bombament a diari, però hi ha dies en què no és possible i no perquè no vulga, sinó perquè no depén de mi. I no és que me n’oblide, eh? Hahahahahahaha.

El 22 de desembre del 2008, dia del sorteig de la Grossa de Nadal, va ser l’última revisió. Totes les anàlisis van eixir perfectes i Chari em va donar l’alta definitiva. “Òscar, tú estás muy bueno, no quiero verte más por aquí”. I això és el que he fet, no l’he tornada a veure des d’aleshores. Bon senyal, no? Aquell dia, sens dubte, em va tocar la loteria, la loteria de la salut, que és la més important, la que vertaderament volia que em tocara.

Salut i força al canut!, mai millor dit.

6 de juny de 2010

Elx gayfriendly

No sé si Elx és la ciutat amb més gais per metre quadrat de la província, de la Comunitat Valenciana, d’Espanya, d’Europa o del món. No ho sé. El cas és que n’hi ha i en conec un fum. De fet, ara que hi pense, crec que tots els xics il·licitans que conec entenen, que no necessàriament comprenen. El que sí que tinc clar és que Elx és una urbs preciosa, bonica, molt valenciana, neta, verda, àmplia, acollidora... i ara també molt gayfriendly.

A part de les coses que caracteritzen aquesta ciutat, com ara la Dama, escultura d’art iber única i singular —des d’ací pregue a la ministra de Cultura que la torne definitivament a la ciutat on va ser trobada l’any 1897—; el Misteri, drama sacre i líric d’origen medieval que constitueix l’últim vestigi d’aquest tipus de manifestacions religioses orals; les palmeres —i els dàtils— o el calçat, Elx també té una cosa que m’encanta: l’equip municipal que la governa, corporació d’esquerres que treballa per omplir-la d’activitats culturals de tota mena, interessantíssimes totes.

A tall d’exemple, l’última de què he tingut notícia. El consistori organitzarà tallers perquè els adolescents LGTB puguen eixir de l’armari. La iniciativa serà duta a terme en col·legis i instituts públics amb la finalitat d’educar els xiquets i els adolescents en l’acceptació de la diversitat sexual. I jo, davant una proposta així, no puc fer una altra cosa que aplaudir-la enèrgicament i dir: chapeau! Em sembla una idea boníssima, de veritat. Res més pedagògic que visitar els centres educatius i ajudar els jóvens en aquesta difícil i personal qüestió. Per cert, inste també les alcadesses d’Alacant i de Sant Vicent del Raspeig, i l’edil del Campello —on, a aquest pas, m’hauré d’empadronar— que en prenguen nota, copien la iniciativa i la hi despleguen. Els ho agrairíem ferventment jo i moltíssima més gent, tot i no votar-los.

I no puc deixar de publicitar ací un altre esdeveniment que em sembla excepcional: el Diversa, un festival de cultura gai, lèsbica, transsexual, bisexual i intersexual que, només amb tres edicions, s’ha convertit ja en tot un referent a l’Estat espanyol quant a cultura LGTB. Del 25 de juny al 2 de juliol, la capital del Baix Vinalopó serà el punt de trobada d’activitats diverses però amb un nexe comú: la temàtica d’ambient, sota el lema «més visibles, més possibles».

Només hi ha una cosa a Elx que no m’agrada, i és un empresari del calçat, el nom del qual no diré per no fer-li una publicitat gratuïta que no mereix, i que fa unes quantes setmanes va acomiadar improcedentment el meu xic de la botiga de sabates on treballava al passeig marítim del Campello. El modus operandi d’aquest aprofitat podem resumir-lo amb els substantius següents: explotació, xantatge, avarícia, usura, cobdícia, arrogància... La llista, però, podria ser inacabable.

Però, com diu sempre ma mare, no hi ha mal que per bé no vinga. Aquest estiu, el meu nóvio i jo viatjarem a dojo. Com ens agrada poc... I començarem amb una visita, tot coincidint amb les dates del Diversa, a una terra que ens encanta i de la qual estem enamorats: Cadis, la tasseta de plata, i els voltants: Conil, Vejer de la Frontera, Caños de Meca, Zahara de los Atunes, Barbate, Tarifa, Chiclana, Rota, Chipiona, Jerez de la Frontera... Uf, quines platges, quina llum, quina gastronomia, quina gràcia, quin art. ¡Pisha! i ¡Quillo! amunt i avall, pescaíto frito a balquena i a passar-ho bé, que és del que es tracta. I de Cadis a Madrid, a l’Orgull Gai 2010 —Gallardón i Aguirre mediante—, a omplir la Gran Via en la que és la mostra de llibertat i alliberament sexuals més gran que mai he vist, una autèntica festa —jo diria festival—de llum, color, música, ball i diversió que any rere any no deixa indiferent a ningú, especialment ni a la Conferència Episcopal ni al Partit Popular.

Elx i la Dama, el Misteri, les palmeres, els dàtils, el calçat i gais, molts gais, si l’un guapo, l’altre encara més. Elx és tot això i més. Elx és Elx, ciutat meravellosa com poques. Elx és la Sitges valenciana, la ciutat més gayfriendly de la nostra comunitat. Ja deia jo que el pentinat faller de la Dama —divina ella—, la cola de les sabates o la forma fàl·lica i ejaculadora de les palmeres devien tenir alguna cosa a veure amb això. Per tant, propose que la Ilici dels ibers tinga no dos, sinó tres patrimonis de la Humanitat: el Misteri, el Palmerar i els monuments amb dues —o tres— cames i buenorros que omplin la ciutat de colors, els de l’arc de Sant Martí, per descomptat!

Signat: un alacantí apassionat per Elx

7 de juny de 2010