Que Itàlia és un país ple de torres és una veritat com una catedral -que, per cert, d'esglésies i basíliques, n'hi ha un fum també. Però que no n'hi ha cap més bonica i més inclinada que la de Pisa, també. Ho vam comprovar el passat 11 de desembre en la visita que vam fer a aquesta ciutat de la Toscana, coneguda internacionalment per la seua torre pendente, com l'anomenen en italià. No és que siga l'únic atractiu del lloc, però el fet cert és que allò més destacat és el conjunt escultòric, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1987, de l'àmplia zona murallada de la plaça dels Miracles o piazza del Duomo: el baptisteri, la catedral, el cementeri monumental i, per descomptat, la torre, tots quatre edificis religiosos. Us en parlaré breument.
El baptisteri, el més gran d'Itàlia, té una circumferència de 107,25 m. Va començar a ser construït en el segle XII (estil romànic), tot i que no va ser acabat fins al segle XV (estil gòtic) a mans de Nicola i Giovanni Pisano. La immensitat de l'interior és, creieu-me, impressionant, tot i que és molt senzill i hi destaca la manca de decoració. L'acústica és boníssima. El porter, cada ics temps, hi entra i en fa una demostració amb uns alarits.
El Duomo és una basílica medieval de cinc naus amb un transsepte de tres naus. La construcció començà l'any 1064 i es perllongà al llarg del temps. És, vertaderament, preciós. A l'interior hi ha un púlpit de principis del segle XIV que està considerat una joia de l'escultura medieval i que va sobreviure al gran incendi de la catedral del 1595. Els actuals sostres són una reconstrucció posterior al foc.
El camposanto monumentale és un cementeri tapiat construït en el segle XIII però acabat l'any 1464. Conté una col·lecció de 84 escultures romanes i sarcòfags. Els murs estaven recoberts de frescos, els primers de 1360 i els últims de tres segles més tard. Les Històries de l'Antic Testament de Benozzo Gozzoli (segle XV) es trobaven a la galeria nord, mentre que l'arcada meridional era famosa per les Històries del Gènesi de Piero di Puccio (final del segle XV). El fresc més destacat era Triomf de la mort de Buonamico Buffalmacco (segle XIV). Però el 27 de juliol de 1944 les tropes aliades hi llançaren bombes incendiàries que van botar foc el sostre i ho van destruir tot. Desgraciats!
I, per últim, la famosa Torre de Pisa, que no és perquè siga gai, però estareu d'acord amb mi que té una descarada forma fàl·lica. En realitat, és el campanar de la catedral. Sembla que va començar a inclinar-se des de molt prompte. Té una altura de 55 m i un pes aproximat de catorze tones. La inclinació actual és d'uns 5º. Va estar tancada onze anys, de 1990 a 2001, per treballs de reconstrucció per tractar de reduir-ne l'angle d'inclinació.
Pisa és, com he dit, aquestes quatre coses, i especialment la torre. Si aquesta caiguera, més d'un i d'una passaria més fam que un mestre d'escola, com es deia antigament. Perquè la ciutat viu de l'atractiu turístic d'un campanar que, certament, està molt torçut. Em va sorprendre moltíssim veure'n, al meu davant, el grau d'inclinació. Sembla que estiga a punt de caure. Per això, m'hi vaig fer la típica foto intentant sostenir-la. Com no, envoltat d'una legió de japonesos que en feien milers d'instantànies sense parar.
Però, a part d'aquest conjunt escultòric bellissimo, vam fer un passeig per la vora del riu Arno, vam veure -per fora perquè estava tancada- l'església de Santa Maria de l'Espina on, segons la tradició, hi va haver, durant un temps, una espina de la corona de Jesucrist. I com que sóc molt Peñafiel -com em diuen algunes de les meues amigues-, vaig voler entrar al Museu del Palau Reial, però em va decebre molt perquè esperava trobar-hi més retrats i objectes de la família dels Savoia.
Després, vam tornar a la plaça dels Miracles per tal de visitar dos museus més. D'una banda, el Museo delle Sinopie, on hi ha els esbossos -trobats en la reconstrucció del cementeri monumental després del bombardeig durant la Segona Guerra Mundial- dels frescos del camposanto, a més d'una mostra sobre vestits femenins pisans d'època medieval i moderna. D'altra banda, el Museo dell'Opera del Duomo, que, sens dubte, paga molt la pena visitar-lo. És un museu grandíssim (vint-i-quatre sales) que conté escultures, pintures, llibres corals, reliquiaris, vestimentes religioses, una de les portes de la catedral, de bronze i del segle XII que, miraculosament, es va salvar de l'incendi del final del segle XVI... De veritat, molt interessant.
De camí a l'estació de tren per Corso Italia, una marea humana de gent, no sé eixida o arribada d'on, impedia caminar tranquil·lament per la ciutat una agradable vesprada de desembre. Carrer ple de gent i d'hormones amb cames, perquè els i les adolescents hi campaven a la dula. I una vegada a l'estació començà la nostra ja habitual gimcana de trens regionals -els més econòmics, és clar-: Pisa-Florència Rifredi. Transbordament. Florència Rifredi-Prato. Transbordament. Prato-Bolonya. Siamo in arrivo a Bologna. Fine del percorso. Tres hores i vint minuts per a 177 km. Ai las!
Pisa, però abans Venècia, Ferrara, Comacchio, Mòdena, Verona i Florència. Aquestes han sigut les eixides que hem fet des del 29 d'octubre ençà, és a dir, en l'últim mes i mig. Com molts de vosaltres m'heu dit, «no pareu!» I ni pensem fer-ho. Ja tenim programat, a la tornada de Nadal, per a l'últim cap de setmana de gener, una visita al company i amic Albert Morales -i al seu xic nord-americà- a Trieste, quasi a la frontera amb Eslovènia, a la vora del mar Adriàtic. I, de cara a la primavera, una visita a la també amiga Rosa Pastore a Nàpols -confiem que ja sense brossa- i, per descomptat, una escapada d'uns quants dies a la romàntica i bella Roma, la città eterna. Això, de moment, perquè de segur que en planificarem molts més: Siena, Milà, Pàdua, Ravenna, Rimini, Capri, Sicília, Sardenya... Viatjar... Quina meravella! És el que té aquesta -recordem-ho- particular, personal, peculiar lluna de mel en el país més bonic del món. Arrivederci!
El baptisteri, el més gran d'Itàlia, té una circumferència de 107,25 m. Va començar a ser construït en el segle XII (estil romànic), tot i que no va ser acabat fins al segle XV (estil gòtic) a mans de Nicola i Giovanni Pisano. La immensitat de l'interior és, creieu-me, impressionant, tot i que és molt senzill i hi destaca la manca de decoració. L'acústica és boníssima. El porter, cada ics temps, hi entra i en fa una demostració amb uns alarits.
El Duomo és una basílica medieval de cinc naus amb un transsepte de tres naus. La construcció començà l'any 1064 i es perllongà al llarg del temps. És, vertaderament, preciós. A l'interior hi ha un púlpit de principis del segle XIV que està considerat una joia de l'escultura medieval i que va sobreviure al gran incendi de la catedral del 1595. Els actuals sostres són una reconstrucció posterior al foc.
El camposanto monumentale és un cementeri tapiat construït en el segle XIII però acabat l'any 1464. Conté una col·lecció de 84 escultures romanes i sarcòfags. Els murs estaven recoberts de frescos, els primers de 1360 i els últims de tres segles més tard. Les Històries de l'Antic Testament de Benozzo Gozzoli (segle XV) es trobaven a la galeria nord, mentre que l'arcada meridional era famosa per les Històries del Gènesi de Piero di Puccio (final del segle XV). El fresc més destacat era Triomf de la mort de Buonamico Buffalmacco (segle XIV). Però el 27 de juliol de 1944 les tropes aliades hi llançaren bombes incendiàries que van botar foc el sostre i ho van destruir tot. Desgraciats!
I, per últim, la famosa Torre de Pisa, que no és perquè siga gai, però estareu d'acord amb mi que té una descarada forma fàl·lica. En realitat, és el campanar de la catedral. Sembla que va començar a inclinar-se des de molt prompte. Té una altura de 55 m i un pes aproximat de catorze tones. La inclinació actual és d'uns 5º. Va estar tancada onze anys, de 1990 a 2001, per treballs de reconstrucció per tractar de reduir-ne l'angle d'inclinació.
Pisa és, com he dit, aquestes quatre coses, i especialment la torre. Si aquesta caiguera, més d'un i d'una passaria més fam que un mestre d'escola, com es deia antigament. Perquè la ciutat viu de l'atractiu turístic d'un campanar que, certament, està molt torçut. Em va sorprendre moltíssim veure'n, al meu davant, el grau d'inclinació. Sembla que estiga a punt de caure. Per això, m'hi vaig fer la típica foto intentant sostenir-la. Com no, envoltat d'una legió de japonesos que en feien milers d'instantànies sense parar.
Però, a part d'aquest conjunt escultòric bellissimo, vam fer un passeig per la vora del riu Arno, vam veure -per fora perquè estava tancada- l'església de Santa Maria de l'Espina on, segons la tradició, hi va haver, durant un temps, una espina de la corona de Jesucrist. I com que sóc molt Peñafiel -com em diuen algunes de les meues amigues-, vaig voler entrar al Museu del Palau Reial, però em va decebre molt perquè esperava trobar-hi més retrats i objectes de la família dels Savoia.
Després, vam tornar a la plaça dels Miracles per tal de visitar dos museus més. D'una banda, el Museo delle Sinopie, on hi ha els esbossos -trobats en la reconstrucció del cementeri monumental després del bombardeig durant la Segona Guerra Mundial- dels frescos del camposanto, a més d'una mostra sobre vestits femenins pisans d'època medieval i moderna. D'altra banda, el Museo dell'Opera del Duomo, que, sens dubte, paga molt la pena visitar-lo. És un museu grandíssim (vint-i-quatre sales) que conté escultures, pintures, llibres corals, reliquiaris, vestimentes religioses, una de les portes de la catedral, de bronze i del segle XII que, miraculosament, es va salvar de l'incendi del final del segle XVI... De veritat, molt interessant.
De camí a l'estació de tren per Corso Italia, una marea humana de gent, no sé eixida o arribada d'on, impedia caminar tranquil·lament per la ciutat una agradable vesprada de desembre. Carrer ple de gent i d'hormones amb cames, perquè els i les adolescents hi campaven a la dula. I una vegada a l'estació començà la nostra ja habitual gimcana de trens regionals -els més econòmics, és clar-: Pisa-Florència Rifredi. Transbordament. Florència Rifredi-Prato. Transbordament. Prato-Bolonya. Siamo in arrivo a Bologna. Fine del percorso. Tres hores i vint minuts per a 177 km. Ai las!
Pisa, però abans Venècia, Ferrara, Comacchio, Mòdena, Verona i Florència. Aquestes han sigut les eixides que hem fet des del 29 d'octubre ençà, és a dir, en l'últim mes i mig. Com molts de vosaltres m'heu dit, «no pareu!» I ni pensem fer-ho. Ja tenim programat, a la tornada de Nadal, per a l'últim cap de setmana de gener, una visita al company i amic Albert Morales -i al seu xic nord-americà- a Trieste, quasi a la frontera amb Eslovènia, a la vora del mar Adriàtic. I, de cara a la primavera, una visita a la també amiga Rosa Pastore a Nàpols -confiem que ja sense brossa- i, per descomptat, una escapada d'uns quants dies a la romàntica i bella Roma, la città eterna. Això, de moment, perquè de segur que en planificarem molts més: Siena, Milà, Pàdua, Ravenna, Rimini, Capri, Sicília, Sardenya... Viatjar... Quina meravella! És el que té aquesta -recordem-ho- particular, personal, peculiar lluna de mel en el país més bonic del món. Arrivederci!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada