L'experiència de l'amor

«Si me quedara un día de vida, me gustaría pasarlo a tu lado, solos, frente al mar, en Vera, en el Cabo, donde sea, tranquilos, relajados, abrazados...» Aquesta és l'última declaració d'amor que m'ha fet Óscar, anit, poc abans d'anar-nos-en a dormir. La de despús-ahir, aquesta: «me volvería a ir contigo al fin del mundo.» Avui, 16 de novembre, fa onze mesos que ens vam conéixer. Me'n recorde com si fóra ahir. No he oblidat ni el més mínim detall. Tres-cents trenta-quatre dies després, aquelles mirades suggeridores, provocatives diria, s'han convertit en un intens i mutu amor cada dia més fort, més profund, més bonic.
Si gire la vista arrere onze mesos i un dia, ningú diria que jo estaria així d'enamorat i de feliç com estic. Ningú. Ni jo mateix. Perquè, després d'algun intent fallit, estava perdent les esperances de trobar el meu company de viatge. Però aquell dimecres fred i ennuvolat de mitjan desembre es creuà en el meu camí aquest homònim madrileny guapo i amb un punt chulesco que em captivà de quina manera. No sé si va ser la seua mirada, la seua sensibilitat, la seua atenció, el seu somriure, la seua escolta, el seu interés, o tot plegat, però no vaig tardar a adonar-me que aquell taure, un any major que jo i apassionat de Cadis, la tasseta de plata, era l'home de la meua vida.
Quasi un any després puc dir que no em vaig equivocar gens. Óscar forma ja part de mi, de la meua vida. Óscar és el meu amic, el meu company, el meu confident, el meu amant, el meu nóvio, el meu futur marit... Ell m'ha portat l'alegria que no vaig haver de perdre mai i ell també és la persona que, en aquests difícils moments d'adaptació a una nova realitat anomenada Itàlia, està al meu costat, i amb el seu suport incondicional, traduït en una mirada, una carícia, un somriure, una abraçada o una besada, m'espenta per continuar gaudint d'aquesta experiència meravellosa i sense igual.
L'experiència de l'amor... La vida sense amor no és vida. Amor de pare i de mare, de germà i de germana, d'amics i d'amigues, de companys i de companyes, de veïns i de veïnes, de coneguts i de conegudes... però també, i sobretot, de l'home que fa sentir-me la persona més feliç del món, el responsable que aquests petits ulls brillen cada matí en obrir-los, l'encarregat de fer-me somriure cada dia com si fóra el primer i l'últim.
«Si me quedara un día de vida, me gustaría pasarlo a tu lado, solos, frente al mar, en Vera, en el Cabo, donde sea, tranquilos, relajados, abrazados...» No hi ha paraules més belles que les d'un enamorat, i per això et dic, Óscar, públicament i davant del ciberespai, que la millor cosa que m'ha passat en la vida ets tu. T'estime com et mereixes, com solament sé fer-ho, com diu la lletra d'eixa cançó que tant ens agrada...
Quiéreme,
como se quiere por primera vez, quiéreme,
quiéreme,
hasta los restos de la vida,
y quiéreme
como sé que tú lo hacías,
y quiéreme de noche, quiéreme de día,
quiéreme...