28 de setembre del 2012

Efecte bumerang


La vida és com un bumerang: va i ve. Si tot fa just avui un any em feia parella de dret, fa uns dies desfeia aquella unió entre inevitables records d'allò que va significar per a mi aquell 28 de setembre del 2011. Són dies de moltes sensacions contraposades, evidentment que ja viscudes en aquest procés de dol que comença a allargar-se desesperadament... Si fa un any feia pública la meua felicitat radiant, tres-cents seixanta-cinc dies després pose de relleu, sense vergonya, els durs moments per què he travessat i que encara cuegen. Són les dues cares d'una mateixa moneda. C'est la vie!

L'amor són moltíssimes coses, moltes, però una molt important és la reciprocitat, i si no n'hi ha, no hi ha res a fer. Quan un dels dos membres decideix seguir el camí sense l'altre, no es pot fer altra cosa que respectar eixa decisió, malgrat el dolor que puga ocasionar. Ara bé, som persones adultes i ens hem de comportar com a tals. Des del principi fins a final. No fer-ho és un símptoma de covardia majúscul, i d'immaduresa també. Perquè si una ruptura sentimental ja és, a priori, dolorosa, posar fi a una relació sense explicar-ne a l'altra persona els motius és cruel i infinitament pitjor. I si eixa persona resta sola en un país estranger i allunyada dels seus éssers estimats, bona nit cresol!

Però no vull acabar aquesta breu reflexió en veu alta amb mal sabor de boca. Crec a ulls clucs en el títol que he posat a aquestes línies, i de la mateixa manera que feia un any jo era molt feliç, totalment feliç, confie que d'ací a un temps el bumerang tornarà de nou a la meua mà, el somriure al meu rostre i la felicitat a la meua vida. Crec, simplement, que m'ho meresc, perquè sóc una bona persona i digne de ser estimat. «La vida, el món, estan ahí, però has d'estirar la mà per agafar-los», que m'ha dit en aquesta vesprada plujosa de tardor la meua amiga Lola Andrés. Quanta saviesa té aquesta dona, mare meua! Hem nascut per a ser feliços i per a fer feliços els altres. I així ha de ser. Necessàriament. Jo vull ser feliç i ho seré. I jo també vull fer feliç molta gent i ho faré. Vet ací el meu objectiu de vida que pense assolir, sí o sí. Ha arribat el moment de voltar pàgina. Perquè avui plou i està ennuvolat, però demà, infal·liblement, tornarà a brillar el sol i, amb aquest, tornaran a brillar els meus ulls de felicitat. Algú que em conega i que m'estime ho dubta, això?


3 de setembre del 2012

Mariage égalitaire


L'anunci que ha fet el nou president francés, François Hollande, de legalitzar el matrimoni homosexual i el dret a adoptar de les parelles del mateix sexe no ha agradat gens ni miqueta a l'Església gal·la. A tall d'exemple, el president de la Conferència Episcopal francesa, el cardenal André Vingt-Trois, va proposar que el 15 d'agost, festivitat de l'assumpció de la Mare de Déu, es fera una oració a totes les parròquies del país en defensa del model de família tradicional. Una pregària, una vegada més, ben carregada de cinisme, el mateix que caracteritza tota l'Església catòlica des de fa segles: van demanar pels nous governants, perquè prevalga el sentit comú sobre les peticions particulars i perquè tinguen força per seguir les indicacions de la seua consciència. I pels joves i els nens, en una clara al·lusió a l'adopció homoparental, perquè deixen de ser objecte dels desitjos i els conflictes dels adults i es beneficien de l'amor d'un pare i d'una mare.

És d'aquesta manera impúdica, descarada i desvergonyida com l'Església de França, després d'uns quants anys de silenci, torna a estar en el punt de mira de la vida política. I no deixa de sorprendre i de cridar l'atenció que els representants catòlics veïns entren en l'escena pública en un país que és, precisament, tot un referent universal pel seu laïcisme i en el qual la separació entre Església i Estat ha sigut modèlica des de fa molt de temps. És així com el catolicisme a França fa un pas enrere i es mostra inflexible i extremista davant d'un assumpte que, sembla que cal recordar-los-ho encara, afecta no tan sols els seus creients, sinó tota la ciutadania en general. Perquè la unió de dues persones que s'estimen, independentment del seu sexe, i la possibilitat que aquestes puguen adoptar nens i nenes és un avanç social sense precedents que va més enllà de qualsevol creença religiosa, i això aquests senyors tan llestos i tan llegits necessàriament ho haurien de saber. Obviar-ho, com acostumen a fer, és sembrar zitzània. I automàticament em ve al cap la dita bíblica Ventum seminabunt et turbinem metent (Osees, 8.7), és a dir, sembra vents i colliràs tempestes. O també les paraules suposadament pronunciades per Jesús, quan era a la creu, referides als seus enemics: «Perdona'ls perquè no saben el que es fan» (Lluc, Evangeli, 23.34). Doncs això.

És trist, molt trist, que en els temps que corren l'única via que l'Església francesa troba per a recuperar un poc de protagonisme és el del disbarat i el del fanatisme, la tornada als valors arcaics de la tradició, l'acontentament dels sectors de l'extrema dreta. Tristíssim. Per molts motius, però fonamentalment per un: perquè genera més intolerància, que és justament el contrari del que la religió catòlica, apostòlica i romana postula com a principi de la fe cristiana.

Mentrestant, a casa nostra, encara esperem, set anys després, el pronunciament del Tribunal Constitucional sobre el recurs que va presentar el PP contra la Llei 13/2005, d'1 de juliol, per la qual es modifica el Codi Civil en matèria de dret a contraure matrimoni, que aprovà el govern de Rodríguez Zapatero l'estiu del 2005. Encara. Diuen que la justícia és lenta. No cal que ho juren. Set anys per a decidir si una llei que suma drets i que no en resta, que amplia les oportunitats de felicitat de les persones i que fa que la societat siga més decent perquè no humilia els seus membres és constitucional o no em sembla una eternitat. En la llarga espera, no ens beneficia gens el nomenament del nou ministre de Justícia, el senyor Alberto Ruiz-Gallardón, que a priori semblava el més progressista del nou executiu i que en només vuit mesos s'ha demostrat com la corretja de transmissió de la ideologia catòlica i patriarcal del govern presidit per Rajoy amb la famosa afirmació que «la libertad de la maternidad es la que hace a las mujeres auténticamente mujeres» i amb l'anunci recent que la malformació del fetus no serà considerat un supòsit per a interrompre l'embaràs. Sincerament, crec que l'exalcalde de Madrid ha perdut l'oremus...

Han de saber Rajoy, Gallardón, Rouco Varela, André Vingt-Trois i la resta d'homes i dones del Neandertal que la possibilitat que dues persones del mateix sexe es casen i puguen adoptar un nen o una nena no representa, en cap cas, ni a França, ni aquí ni a la Cotxinxina, una agressió al sagrament cristià del matrimoni. Cap ni una. Més aviat el contrari. Cite, per explícit, un fragment del discurs que el president del Govern espanyol que va fer possible aquesta llei va pronunciar en el Congrés el 30 de juny del 2005: «Hoy la sociedad española da respuesta a un grupo de personas que durante años han sido humilladas, cuyos derechos han sido ignorados, cuya dignidad ha sido ofendida, su identidad negada y su libertad reprimida. Hoy la sociedad española les devuelve el respeto que merecen, reconoce sus derechos, restaura su dignidad, afirma su identidad y restituye su libertad». Veritatis una facies est, que sembla que va dir Sèneca (Epístoles, 102.13): la veritat només té una cara.

Sens dubte, l'aprovació de tan desitjada llei l'1 de juliol del 2005 ens va situar al capdavant dels països en drets per al nostre col·lectiu. Vam ser el tercer país del món a establir legalment el matrimoni igualitari. Abans ho havien fet Bèlgica i Holanda. No vam ser els primers, però tampoc els últims. Després ens han seguit Canadà, Sud-àfrica, Noruega, Suècia, Portugal, Islàndia, l'Argentina i Dinamarca, i també nou jurisdiccions dels EUA i alguns districtes de Mèxic i Brasil. Confiem i desitgem que darrere en vinguen molts més. La república francesa està a punt de fer-ho impulsada pels tres principis del seu lema oficial i que la fan coneguda arreu: liberté, égalité, fraternité. A mi que el francés oral se'm dóna molt bé (no tant l'escrit!), cride als quatre vents: Mariage égalitaire, oui!

Infogai, 186 (setembre/octubre 2012)


25 d’agost del 2012

L'eccehomo de Cecilia Giménez


La notícia del fresc de l'eccehomo de Borja (Saragossa) ha pegat la volta al món. Des de fa una setmana és portada de tots els informatius. La restauració de la pintura a compte i risc d'una veïna del poble de vuitanta anys i l'estat en què ha quedat el treball ha situat aquest desaparegut municipi aragonés en el mapa turístic actual. Les cues per veure'n el resultat són llargues. Ha calgut fixar-hi un horari de visites i posar-hi un vigilant de seguretat. I tot perquè la dona, en un intent de bona voluntat de retornar l'obra original a un millor estat, l'ha deixada, mai millor dit, feta un Crist...

No negaré que la notícia em va provocar i encara em provoca, a hores d'ara, una rialla considerable. Perquè la cosa, més enllà de les conseqüències artístiques, té un component divertit i d'humor que s'agraeix quan un mira el telenotícies. Acostumats al monotema de la crisi i les retallades in crescendo per part del Govern central (ara és l'ajuda dels 400 euros, que serà més difícil d'aconseguir per l'enduriment dels requisits), la guerra a Síria, els incendis forestals, l'onada de calor, els robatoris en cases, els accidents de trànsit i un sens fi de notícies més que deixen amb mal cos el teleespectador, que de sobte et conten que Cecilia Giménez, una octogenària d'aquest petit poble saragossà, ha provat a restaurar una pintura del segle XVI sense tenir els coneixements adequats i necessaris per a una empresa tan difícil i que literalment ha desfigurat el rostre de Jesucrist, que ara apareix sense corona d'espines i sense boca, i sembra que amb la llengua fora, doncs que voleu que us diga, a mi, almenys, m'ha causat una riallada de les bones i trobe el succés simpàtic i graciós.

Menys gràcia deu haver-li fet a la protagonista d'aquesta història, que segons han comentat els mitjans de comunicació, ja ha patit uns quants atacs d'ansietat i ha necessitat assistència mèdica. No és per a menys. Sentir-se el centre de totes les mirades, tant d'aquells que no veuen amb bons ulls ni l'estat en què ha quedat la representació pictòrica ni la repercussió mediàtica que està tenint l'esdeveniment, com també dels que llevem ferro a les conseqüències de la seua iniciativa, és per a un atac d'ansietat i més... A tall d'exemple, els noticiaris de més de cent seixanta països del món se n'han fet ressò...

Jo ja he signat en una coneguda pàgina d'Internet perquè l'eccehomo de Borja es quede tal com està després dels treballs fallits si voleu però amb la bona intenció i tot l'amor de la senyora Cecilia. Com que pintures de Jesucrist coronat d'espines en ser presentat per Pilat al poble n'hi ha un fum; com que l'Església catòlica cada dia és més extremista i intransigent en molts sentits i em té calent; com que la dedicació i la il·lusió d'aquesta espontània artista tenen tant de valor, o més, que l'obra primera (o no?); com que l'originalitat i la valentia de Cecilia, i sobretot l'èxit que l'ha seguit, l'han de rescabalar del grandíssim disgust que s'ha emportat la pobra dona per tot l'enrenou que s'ha creat, i sobretot, com que gràcies a la seua ingènua mà, el fresc passarà als llibres d'història de l'art i el poble de Borja serà internacionalment conegut, la qual cosa, des del punt de vista turístic, reportarà molts beneficis a la localitat (bars, cafeteries, terrasses, hotels, gasolineres, el mateix santuari, etc.), tota una campanya de màrqueting que convé aprofitar en aquests moments de crisi que vivim. Per tot això, deia, cal que siguem llestos per una vegada i que l'eccehomo de Cecilia Giménez siga recordat, in saecula saeculorum, com la restauració més esperpèntica de tots els temps, sí, però també com una nova obra d'art a l'avantguarda que reflecteix, sens dubte, d'una manera senzilla i naïf, la mística popular.

21 d’agost del 2012

Carta oberta a Luisa Pastor


Senyora alcaldessa,

Com a veí de Sant Vicent del Raspeig, consistori que vosté dirigeix, m'agradaria fer-li una reflexió sobre els impostos que els ciutadans hi paguem.

Vaig abonar a l'abril la taxa de la recollida de residus sòlids urbans (84,31 €) i l'impost de vehicles de tracció mecànica (63,39 ), 147,70 € en total, per a ser exactes. Ara m'ha arribat l'avís de SUMA de rebut domiciliat amb l'anunci del càrrec, el pròxim 10 de setembre, de l'impost de béns immobles urbans (IBI), que ve amb l'augment del 10%, respecte de l'any passat, anunciat pel seu cap i president del Govern central, el senyor Rajoy. Pagaré 432,73 €. Si sumem els tres rebuts, la xifra arriba als 580,73 €, quasi 600 €, cent mil de les antigues pessetes. I la pregunta és molt clara: no li sembla massa? Jo trobe que són imports desproporcionats, senyora Pastor. Que no visc al passeig de Gràcia de Barcelona, ni a la Gran Via de Madrid ni a la Quinta Avinguda de Nova York, per l'amor de Déu!

Però algú veu normal que paguem 84,31 € de brossa? Però si paga ma mare 36 €, el seu pis té 120 metres quadrats i es troba a Alacant? Si és que per eixa quantitat, és perquè vinga un femater que estiga boníssim, en calçotets, cada dia a ma casa a recollir-la, m'hi faça un streptease i alguna cosa més si vol també...

En temps de crisi, quan les famílies tenen vertaderes dificultats per a arribar a final de mes, cal abaixar els impostos, però el seu partit ha fet justament el contrari. S'ha tornat boig i ha apujat l'IBI, les taxes universitàries, el rebut de la llum (l'1 de gener i l'1 de juliol), l'IVA... Quin desastre!

Atés que ens ha apujat l'IBI, i atés també que com a mesura d'estalvi ha decidit apagar moltíssims fanals de nit, dic jo que allò que s'estalviarà amb aquesta solució, ens ho podria descomptar del pròxim rebut, no? Perquè, és clar, si ens incrementa un 10% l'impost i, damunt, deixa d'il·luminar els carrers quan es fa fosc, què fa amb tots eixos diners que recapta de més enguany amb la pujada i amb els de l'estalvi energètic? Exigisc que ens retorne la diferència de l'estalvi, encara que siguen 5 € per habitatge!

Sempre que em queixe, entre el meu cercle d'amistats, que a Sant Vicent paguem massa impostos (segons una notícia que vaig llegir en el periòdic fa temps, és la localitat de la província d'Alacant amb els impostos més alts), tothom respon: «però està tot molt netet». Damunt. Això faltaria, que no estiga tot netet. Amb el que paguem... Té collons la cosa...

Un consell, alcaldessa. Si no vol que li passe com a Sonia Castedo a Alacant amb les palmeres, faça el favor d'ordenar que les poden urgentment. Si no, haurem de lamentar alguna desgràcia prompte. Jo ja he avisat...

Siga com siga, no em sembla raonable que en una ciutat mitjana de vora 50.000 habitants com Sant Vicent paguem les xifres que he comentat més amunt. No és normal! Sequet però sanet és el lema del poble. Jo el canviaria per PP però lladrets!

Cordialment,
Un veí indignat del carrer de França

16 d’agost del 2012

Retallades inflamables


L'onada d'incendis, molts intencionats, que està patint Espanya aquest estiu és la més greu de l'última dècada. De moment, solament al llarg del 2012 la superfície cremada supera un 92% la dels últims deu anys. Estem davant d'una catàstrofe mediambiental de magnitud colossal. Els nostres boscos i les nostres muntanyes es cremen sense que puguem fer-hi res. Impotents, presenciem com la verdor de la natura que ens envolta desapareix per sempre. El paisatge desolador que deixa el pas del foc encongeix el cor de qualsevol. Faran falta molts anys perquè els nostres ecosistemes tornen a lluir com ho feien fins ara. Comença ara el dur treball de repoblar les zones afectades perquè un dia, de moment encara molt llunyà, brillen com no ho haurien d'haver deixat de fer mai...

La sensació que un experimenta quan, estés al sofà veient el telenotícies, té coneixement d'un incendi en un lloc a l'altra punta del país, com el de la Jonquera, el de l'illa de la Gomera o el del parc nacional de Doñana, per posar-ne només tres exemples, és ben diferent de quan el periodista anuncia un foc a escassos quaranta o cinquanta quilòmetres de ta casa. És el que em va passar quan vaig assabentar-me del desastre de la Torre de les Maçanes, Benifallim i Penàguila, que ha deixat dos morts, dues persones ferides i vora 600 hectàrees cremades. La impotència és, en aquest cas, més gran si cap. I si, damunt, tens un amic al qual aprecies que viu en una de les localitats afectades, doncs el nerviosisme fa acte de presència de seguida. Immediatament em vaig posar en contacte amb Pau per tal de saber si estava bé. Afortunadament, ell i la seua família es trobaven sans i estalvis, però el dolor i l'afectament per la terrible desgràcia l'impedien, fins i tot, parlar. Com ell mateix va escriure en el seu mur de Facebook, «un dia vaig triar un camí; eixe seria el meu camí. Ara el foc no ha deixat res, absolutament res. Els homes també ploren».

Plorem la pèrdua de les dues vides humanes, un brigadista i un agent forestal que van donar la vida per intentar protegir les nostres muntanyes. També, per descomptat, plorem pels dos ferits, i pel rastre de ruïna, destrucció i devastació que ha deixat aquest incendi. La pregunta és ineludible: aquestes dues morts, es podien haver evitat? La resposta no la tinc ni jo ni ningú. Però el que sí que tinc són una sèrie de dades. A la Comunitat Valenciana, el pressupost en matèria contra incendis va ser de 110 milions d'euros el 2011; de 95 l'any 2012, és a dir, quinze milions d'euros menys. Això ha representat un 80% menys d'agents forestals. Un 80%! A tall d'exemple, en un incendi que hi va haver a començament d'estiu a Castelló, hi havia més voluntaris que bombers apagant el foc. Per què? No van deixar treballar els professionals per no haver de pagar-los les hores extra. No és això molt fort, o m'ho sembla a mi? Per a mi és una poca vergonya, o com diria ma mare, manxega de soca-rel, un sinvergüencerío que pa' qué. Sincerament, estic cremat amb tanta retallada d'aquests governants que, excepte rebaixar-se el seus sous, trauen les tisores a tort i a dret, també en la cura dels nostres monts. Qui ha eliminat si no la brigada de Penàguila, que és la que anys enrere vigilava la Rabosina, on es va originar l'incendi, i que va arrasar també el barranc Fort, el barranc de Montferri i el port de Benifallim?

Diu el ministre d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, el senyor Miguel Arias Cañete, que les competències en matèria d'incendis estan transferides a les comunitats autònomes. Es veu que això degué tranquil·litzar-lo un poc i per això se'n va anar a una correguda de bous al Port de Santa Maria (Cadis), juntament amb el rei, mentre tres parcs nacionals i moltes altres muntanyes i boscos del nostre país es cremaven. En comptes d'estar al peu del canó, treballant braç a braç en la coordinació de les diverses emergències, va preferir passar la vesprada amb el monarca gaudint de l'espectacle de la festa nacional, en una estampa de cacic que em va recordar altres temps. I després té la barra d'assistir al soterrament d'un dels morts, acompanyat, com no, del Molt Honorable, que en aquestes tràgiques ocasions és un especialista a posar una cara de restrenyit impressionant... Per a fer-se la foto, sí; per a solucionar una situació crítica, en els bous... Aquest és el país i els polítics de pandereta que tenim...

El foc ha tenyit de tristesa les nostres retines. Les llàgrimes no han sigut suficients per apagar aquest incendi devastador. Les flames ja han deixat suficient pena, suficient patiment, suficient angoixa. Vull acabar aquesta reflexió amb optimisme. Estic convençut que els veïns de la Torre de les Maçanes, de Benifallim i de Penàguila faran tots els possibles perquè les seues serres i els seus cims prompte puguen lluir verds i esplendorosos com ho feien fins al fatídic 12 d'agost. Amb esforç i il·lusió donaran vida a allò que ara és solament cendra. Perquè, com diu l'amic torruà, «cal tirar endavant, sempre avant, malgrat tot avant». Sempre, i ara més que mai. Ànim i força!

3 d’agost del 2012

La voz dormida


Tras varios meses sin escribir ni una sola línea, eccomi qua, como dirían los italianos. Las nevadas del mes de febrero, la ruptura sentimental de marzo, la triste soledad de abril y los terremotos boloñeses de mayo me dejaron sin fuerzas para hacer una de las cosas que más me gustan y, sobre todo, que más me relajan y con la que más disfruto: poner por escrito mis reflexiones en voz alta. Aunque por aquel entonces pensaba que nunca llegaría, por fin el invierno y la primavera quedaron atrás y ahora estamos en la estación más viva del año, con más luz, más energía y más color. Y aunque todavía colean las consecuencias de todo lo que la última etapa en tierras transalpinas me deparó no sin poca sorpresa y estupefacción, he decidido retomar mi afición antes de que, como dice un buen amigo, se me seque la pluma. Que quede claro, pues, que la voz de articulista que llevo dentro de mí no ha desaparecido, simplemente estaba dormida.

Y de La voz dormida es precisamente de lo que os quiero hablar en esta ocasión. Me refiero a la película estrenada en octubre del 2011 del director Benito Zambrano basada en la novela homónima de Dulce Chacón publicada en el 2002, que se desarrolla, dividida en tres partes que abarcan el periodo 1939-1963, en la posguerra civil española entre la cárcel madrileña de las Ventas y una pensión de la conocida calle Atocha. En síntesis, la obra narra el doloroso sufrimiento de las mujeres republicanas en las cárceles franquistas durante los años inmediatamente posteriores al fin de la contienda, una guerra que, como siempre he pensado y como un personaje de la versión cinematográfica dice, nunca debió de haberse producido. Nunca. Por eso las protagonistas de esta historia, para mi auténticas heroínas, enarbolan la bandera de la dignidad y de la valentía como única arma para combatir la humillación, la tortura y la muerte a las que fueron brutalmente sometidas.

Sin duda, es la lucha desenfrenada de estas mujeres por la libertad la esencia de la novela y del filme. Una lucha intrínsecamente unida al dolor, a la impotencia y a la desazón. Es inevitable, viendo la película, emocionarse. E incluso llorar. A mí, al menos, se me saltaron las lágrimas en más de una ocasión. Me pasó lo mismo con Las trece rosas, de temática muy similar. Porque sólo pensar en el padecimiento extremo de aquellas mujeres por la defensa de sus ideales no puede reportar, tantos años después, otra cosa más que sufrimiento. El de ellas entonces y el nuestro ahora. E insisto: por algo que no tendría que haber pasado nunca. Las guerras son todas terribles e injustificadas, todas, pero que dentro de un mismo país los ciudadanos se maten unos a otros es algo absolutamente inconcebible. Espero que nunca más volvamos a escribir un episodio tan triste en los anales de nuestra historia y que superemos, de una vez por todas, la herida de odio y rencor que aquella maldita guerra civil dejó.

Y como mi voz, que estaba dormida, se ha despertado en un momento de crisis económica y financiera a nivel mundial, que en el caso de mi comunidad autónoma y de mi país se traduce en recortes a diestro y siniestro y una austeridad que roza ya los límites de la irracionalidad, he aquí mi pequeña dosis de crítica a los gobernantes, casualmente del Partido (im)Popular, que nos llevan por el camino de la amargura. Si estos señores piensan que la solución pasa por subir el precio de la luz dos veces en siete meses; aumentar el IBI, el IRPF, el IVA, las tasas universitarias y el precio de los carburantes descomunalmente; abaratar el despido con una reforma laboral sin precedentes; rebajar la prestación por desempleo un 10% a partir del séptimo mes; eliminar prácticamente todas las ayudas que la Ley de dependencia otorga a quienes las necesitan como el agua de mayo; hacer cobrar los medicamentos a los pensionistas, hacernos pagar más por ellos a los trabajadores en activo y eliminar del sistema nacional de sanidad más de cuatrocientos fármacos; aprobar una amnistía fiscal para que los defraudadores traigan el dinero al país de la forma más ventajosa posible para ellos mientras la clase trabajadora rinde cuentas con Hacienda religiosamente todos los meses de mayo o junio... Si estos señores creen que así se saca adelante un país, rescatando a los bancos que, por su mala gestión, han quebrado y sus directivos se marchan con indemnizaciones multimillonarias y no sólo no devuelven todo el dinero que han robado, sino que incluso no van a la cárcel; si ellos mismos no se rebajan sus sueldos como deberían hasta cobrar un salario medio de mil o dos mil euros, como todo hijo de vecino; si solicitan un rescate económico que tendremos que devolver con unos intereses elevadísimos y cuyas consecuencias serán aún más desastrosas si cabe en todos los sentidos; si no recortan por donde verdaderamente tienen que hacerlo, que es en asesores, diputaciones provinciales, el Senado, coches oficiales, dietas y un larguísimo etcétera de cargos e instituciones que no sirven para nada... Si hacen lo uno y no hacen lo otro, decía, estaremos abocados a la ruina. De momento, vamos camino de ella a un ritmo vertiginoso. Y esto no hay quien lo pare, porque son ellos los que tendrían que hacerlo y no lo hacen. Mientras tanto, las calles cada vez se llenan de más personas que están hartas ya de lo que no dudo en calificar como un auténtico despropósito político. Esperemos que no llegue la sangre al río y, como decía antes, que no volvamos a escribir un capítulo funesto como el que escribimos, para vergüenza de todos y de todas, en el siglo pasado.

PS. Ya que hemos hablado de Dulce Chacón y de su novela histórica, he aquí un chascarrillo que ya conté en otra entrada y que repito ahora para sonrojo de su protagonista. Cuentan las malas lenguas que la señora Esperanza Aguirre, en la inauguración de un colegio público que lleva el nombre de la escritora extremeña en Fuenlabrada, preguntó a la madre de ésta por su hija cuando hacía ya varios años que había fallecido. Un gazapo más en la la larga lista de los cometidos por la presidenta de la Comunidad de Madrid. Para ella, una equivocación más, supongo. Para mí, motivo suficiente para dimitir. ¡Ay!, dimitir, ese verbo que no saben conjugar en el PP...

4 de maig del 2012

Croada homòfoba del bisbe Reig Pla


Les declaracions del bisbe d'Alcalá de Henares, mossén Juan Antonio Reig Pla, en la missa del Divendres Sant no van deixar indiferent a ningú. Per si de cas algú no les coneix, aquest senyor va arremetre contra els homosexuals i l'avortament durant l'homilia de tan destacat dia per als cristians. En concret, va associar l'homosexualitat amb la prostitució i va dir també que quan una jove va a una clínica a avortar, n'ix destrossada perquè ha destruït una vida innocent i s'ha destruït a si mateix.
Personalment, trobe d'una gravetat majúscula les paraules d'aquest prelat, que a més a més era conscient que arribaria a un gran públic atés que l'ofici religiós estava sent retransmés en directe per la 2 de TVE. Que l'Església reba diners de l'erari públic quan és una organització privada i que la televisió pública que paguem tots servisca d'altaveu d'aquest grup que no respecta els valors constitucionals em sembla preocupant i perillós. La llibertat d'expressió té un límit i aquest home se l'ha saltat però ben saltat, perquè no estem davant d'una opinió, sinó d'una intolerable discriminació. Les seues afirmacions són denigrants, insultants i estigmatitzen, una vegada més, un col·lectiu tan vulnerable com el nostre. Ja n'hi ha prou de comentaris com aquests. Per què no es dedica a atacar als religiosos que cometen actes tan terribles com l'abús de xiquetes i xiquets? ¿Com s'explica que Reig Pla donara recer a un capellà que va ser condemnat a deu anys de presó per violar una xiqueta durant quasi una dècada? Per què no condemna el robatori de menors per part de monges? No, sempre paguem els plats els mateixos. I això té un nom: homofòbia! I en el cas d'aquest senyor reincident, croada homòfoba, perquè no és la primera vegada que la malprén amb els homosexuals.
Fa quatre anys, un altre bisbe, el de la diòcesi d'Oriola-Alacant, afirmava en una entrevista en un periòdic local que «la homosexualidad normalmente es una enfermedad». Així, amb tranquil·litat i impunitat. I es va quedar tan a gust. Fa uns mesos els Mossos d'Esquadra van detindre un imam d'una mesquita de Terrassa per incitar a la violència contra la dona en dos dels seus sermons. En canvi, el senyor Reig Pla diu una cabassada de barbaritats i no passa res. No ho entenc. O sí: aquests destrellatats amb sotana estan acostumats a pontificar estupideses sense que ningú els pare els peus i, a més, són incapaços de demanar perdó per les ofenses i els danys que ocasionen. Per això, cal combatre'ls fins que deixen de fomentar l'odi i la discriminació, precisament ells que suposadament són tan bons...
Jo exigisc a aquests prelats que es dediquen als seus afers (em fa l'efecte que tenen poca feina) i que ens deixen viure tranquils i en pau, simplement. No demane massa, oi? I que, per favor, deixen de confondre les coses: no és el mateix nou que noranta. Perquè la llista de cartes que aquest senyor ha publicat en la pàgina web de la diòcesi de persones que han aconseguit deixar la vida gai em sembla esborronadora. Estem esperant tots que hi publique també les d'aquells heterosexuals que han passat a ser homosexuals, o la dels pederastes que han deixat d'abusar de menors i se'n penedeixen.
El bisbe madrileny va dir que aquells que des de menuts pensen que senten atracció per persones del seu mateix sexe i que, per a comprovar-ho, van a clubs d'homes, hi troben l'infern. Com ho sap això? Potser hi ha anat alguna vegada, a un club masculí, vull dir. Perquè l'infern, si no recorde malament, Joan Pau II, ja beat, havia dit que no existeix, no? Aleshores, en què quedem? Per a acabar-ho d'adobar, el portaveu de la Conferència Episcopal, Antonio Martínez Camino, ha assegurat que només Déu sap si els homosexuals anem o no a l'infern. Per a cagar-se i no torcar-se.
Els diré una cosa a Reig Pla, Martínez Camino i companyia: no cal ser Déu per a saber qui anirà a l'infern en cas que existisca. En qualsevol cas, allí ens veurem tots. O millor, com diria el cèlebre Antonio Mingote, dibuixant, escriptor, acadèmic i periodista, «al cielo, lo que se dice al cielo, iremos las de siempre». I no aquesta colla de paràsits vividors, carques reprimits i repressors.




1 de març del 2012

Adéu a Educació per a la Ciutadania!

Poc més d'un mes ha tardat el nou ministre d'Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, a anunciar l'eliminació de l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans (EpC) del currículum escolar, la qual, segons ell, havia creat una divisió seriosa en la societat i en el món educatiu. En el seu lloc n'hi haurà altra, Educació Cívica i Constitucional, que a parer del nou responsable en matèria educativa no tractarà qüestions controvertides i no inclourà cap adoctrinament ideològic. Dues primeres reflexions ràpides. Primera: per a Wert, ensenyar i aprendre a tolerar sembla que és sinònim d'adoctrinar. Segona: per què no elimina també Religió si l'Estat és aconfesional i aquesta assignatura sí que versa, de totes totes, sobre temes espinosos i moralitzadors?

La polèmica, però, no acaba ací. A l'hora de justificar les raons de la supressió de l'assignatura, el ministre, en una entrevista en la cadena SER el dia 1 de febrer, va citar literalment paràgrafs d'un suposat llibre de text d'EpC que, en la seua opinió, eren totalment adoctrinadors. Que fort! Però si els únics que adoctrinen en aquest país són els fonamentalistes de la Conferència Episcopal i els capitostos del PP! A més a més, les cites no eren d'un manual de l'assignatura, sinó d'un assaig de l'editorial Akal que, certament, conté una visió crítica de la matèria que va introduir l'any 2006 la ministra Mercedes Cabrera en el currículum de l'últim cicle de l'educació primària i de tota l'educació secundària obligatòria. Errada? Manipulació? Falsedat? No ho sé. L'únic que tinc clar és que és impropi d'un ministre mentir descaradament com ho ha fet Wert, ell que de segur sap fil per randa els manaments de la llei de déu, excepte, segons sembla, el vuité: «no diràs fals testimoni ni mentiràs». Impropi i poc seriós. Si l'educació dels nostres adolescents depén d'un senyor que és capaç d'inventar-se un fals manual per a justificar les seues idees tan sols un mes després del seu nomenament, em pregunte, amb preocupació, en quines mans hem deixat la instrucció d'aquelles i aquells que són el futur de la societat. Com un ministre d'Educació parla sense documentar-se de quins llibres de text s'usen en una disciplina? Ho trobe, senzillament, escandalós!

No m'ha sorprés gens ni mica, sincerament, la decisió del nou titular d'educació. De fet, el PP va mostrar sempre un rebuig sistemàtic a aquesta matèria i, fins i tot, el Govern valencià presidit per Camps va voler impartir-la en anglés amb la finalitat de desprestigiar-la. La dreta, amb el suport de l'Església catòlica, va promoure, reiteradament, campanyes d'objecció de consciència que van xocar amb les resolucions de diversos tribunals de justícia autonòmics i també del Tribunal Suprem que n'avalaren la legalitat. Veig clarament en l'eliminació de la que per a mi és una assignatura important una maniobra del nou govern conservador per tal d'acontentar els seus votants més radicals, la jerarquia catòlica i organitzacions com el Foro de la Familia. No en tinc cap dubte.

¿On encabirà ara el senyor ministre l'ensenyament d'un aspecte tan important de la vida, sobretot per als adolescents entre 12 i 16 anys, com és la diversitat afectivosexual i familiar, la discriminació per orientació sexual i identitat de gènere? EpC podia tenir les seues mancances, no ho negaré, però és evident que també tenia un efecte positiu a l'hora de reduir l'assetjament per homofòbia, transfòbia o bifòbia entre els joves que estan, justament, descobrint-se i que, per això mateix, constitueixen un col·lectiu vulnerable. Eliminar aquesta assignatura és, a parer meu, tota una equivocació. Perquè el govern de Mariano Rajoy realment està perdent una oportunitat única i valuosa de treballar la discriminació, a l'aula, contra gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals. Els joves LGTB necessiten protecció, no desemparament. No sap això el senyor Wert, ell que és sociòleg?

La nova assignatura s'anomenarà Educació Cívica i Constitucional. Cívica perquè ensenyaran als nens a creuar quan el semàfor del vianant està verd i a fer-ho pels passos zebra. Constitucional perquè tot allò que explicarà la mestra o el mestre, la professora o el professor s'adequarà a un text que va ser escrit, ni més ni menys, fa més de trenta-tres anys, però que, precisament per la distància temporal, convé recordar-ho, no conté cap al·lusió a l'orientació sexual ni a la identitat de gènere. Cap ni una. ¿Parlaran aleshores els nous manuals de Manuel Fraga Iribarne, ara que ha mort i estan de dol els seus companys de partit, que fins i tot la senyora d'Aznar, nova alcaldessa de Madrid, vol que un carrer de la capital porte el nom d'aquest ministre franquista? ¿Contaran els nous llibres de text que Fraga es va oposar l'any 1977 a la derogació de la coneguda llei sobre perillositat i rehabilitació social, que substituïa principalment la també famosa ley de vagos y maleantes que incloïa, per exemple, els homosexuals, els quals anaven a la presó perquè el règim els considerava persones invertides i depravades amb una orientació sexual errònia? Explicaran totes aquestes coses en Educació Cívica i Constitucional? Potser és que a partir d'ara tots els col·legis i instituts, sobretot els privats catòlics, ensenyaran que l'homosexualitat és natural i que els gais, les lesbianes, els i les bisexuals i els i les transsexuals tenen els mateixos drets que aquelles i aquells que no ho són. Potser. Però, perquè em quede clar, en quin títol o article de la Constitució de 1978 s'explica el dret al matrimoni homosexual que recull el Codi Civil de l'any 2005?

Estem davant d'un retrocés històric sense precedents. Amb aquest nou govern anem cap arrere, com els crancs. Aquells avanços socials que hem aconseguit en els últims anys s'aguanten per un fil. No solament és l'eliminació d'EpC, són també les reformes que va anunciar el ministre de Justícia pocs dies abans: l'avortament durant les primeres setmanes tornarà a estar penalitzat, com abans de la reforma socialista; les menors d'edat que vulguen avortar hauran de tenir una autorització signada pels pares per a poder fer-ho. I molt tem que la llei de matrimoni entre persones del mateix sexe també corre perill, però no vull ara ser un mal averany. En conclusió, el PP i el seu braç ideològic nacionalcatòlic ens condueixen irremeiablement als temps de les cavernes. I qui no ho crega, temps al temps. Tenim, quasi obligatòriament, quatre anys per davant per a comprovar-ho.

Amb el país com el tenim, amb les coses que cal solucionar urgentment i José Ignacio Wert no té altra cosa més important a fer que eliminar una assignatura del currículum (amb tota la polèmica, però, sobretot, amb tota la transcendència que la decisió comporta) i substituir-la per una de nova que, a falta de saber què proposarà la dreta que s'hi ensenye, estic quasi convençut que serà totalment asèptica i sense capacitat crítica. Més trellat és el que li falta al ministre i a tota la colla de carques que ens governen, que fan l'efecte que tan sols desitgen desmantellar ràpidament l'estat de benestar social que els seus predecessors van aconseguir. Jo els convidava un dia a assistir a una classe d'EpC i que vegen què s'hi ensenya i què hi aprenen els xavals. I, després, que valoren si suprimeixen o no l'assignatura. Però amb coneixement de causa i no des d'un luxós despatx del ministeri de torn o de la Moncloa.

L'educació és la base de la llibertat i de la igualtat. Ho sabem bé totes les persones que ens dediquem a la docència. Educació per a la Ciutadana i els Drets Humans pretén, precisament, fer els nostres adolescents més lliures i més iguals. Una matèria que inculca uns valors exemplars com són la tolerància i el respecte a la diversitat, que ensenya que les societats poden i han de ser millors cada dia i que arracona la humiliació contra qui no és com nosaltres no hauria de desaparéixer del currículum escolar. Quina frivolitat la del ministre Wert, que no sap el dany que fa amb aquesta mesura! Quin mal que professa el govern de Rajoy amb tanta LGTBfòbia! Quin cinisme més gran! Quin despotisme més feroç! Quanta pobresa moral...
Infogai, 183 (març/abril 2012)

26 de febrer del 2012

Abús de poder

Les imatges que totes i tots hem vist aquests dies en els telenotícies de la violència policial a València contra adolescents que es manifestaven per les retallades que el govern presidit per Alberto Fabra està fent en educació m'ha recordat immediatament un text que acostume a treballar a classe amb l'alumnat i que es titula, precisament, «Abús de poder». En eixe article d'opinió, l'autor relata un fet verídic: un pediatre de Breda (la Selva, Girona) va receptar a la mare d'un bebé de tretze mesos antitèrmics orals per a abaixar-li la febre en comptes de supositoris perquè podien induir el nadó a l'homosexualitat.

Al meu parer, el metge va abusar de la seua posició per a fer una cosa terrible, que és mentir en nom de la ciència. Ho tenia fàcil: només necessitava una bata blanca i un fonendoscopi per a cometre aquella barbaritat. En el cas de València, els agents antidisturbis, equipats amb cascos, escuts i porres, van descarregar tota la seua fúria contra uns xavals innocents, menors d'edat en molts casos, que simplement protestaven perquè el centre ja no té diners ni per a guix, ni per a fotocòpies, ni per a paper higiènic, ni per a poder posar la calefacció, ni per a res. Sembla que l'uniforme i ser l'autoritat els donava permís per a colpejar indiscriminadament a tothom. Les imatges estan ahí i qui no ho crega, que les mire.

La duríssima i excessiva repressió policial d'aquests dies als cèntrics carrers de la ciutat de Rita Barberá ens ha fet reviure una etapa grisa que créiem ja superada. No és tolerable el que aquests senyors van fer. En absolut. Cal depurar responsabilitats urgentment, per descomptat que des dels mateixos policies salvatges que, porra a la mà, van fer gala del que és un abús de poder en tota regla, però també, i fonamentalment, del cap superior del Cos Nacional de Policia a la Comunitat Valenciana, Antonio Moreno, i de la delegada del Govern central a l'autonomia, Paula Sánchez de León, per incapaços, per incompetents i per donar ordres d'una contundència desmesurada. Perquè, com diria Ortega y Gasset, «el mando debe ser un anexo de la ejemplaridad». Uns polítics que trauen al carrer la policia més agressiva per a controlar una manifestació estudiantil demostra que han ignorat completament els ensenyants i que pensen que una bala és més barata que un tros de clarió. I un país en què les forces de seguretat creen problemes en comptes d'evitar-los i en què ofereixen al ciutadà de tot menys empar és un país que està condemnat al fracàs.

La violència no està mai justificada, i en aquest cas, menys encara. Aquests adolescents exercien un dret bàsic, recollit en la Constitució, com és el de la llibertat d'expressió. Un dret que uns energúmens de blau van voler llevar-los amb porrades, bufetades i puntades de peu. Les seues armes ja sabem quines eren; les dels estudiants valencians, també: mans i llibres alçats. Els nostres joves, que representen el futur de la societat, ens han donat un exemple autèntic, admirable i modèlic de responsabilitat i compromís social. Perquè després alguns diguen que allò que els ensenyem a les aules no serveix per a res...

26 de febrer de 2012

22 de gener del 2012

Calamitat Valenciana

Indignat, no. Més. Com a valencià, estic que m'enfile per les parets cada vegada que tinc coneixement de la situació en què es troba la meua autonomia per culpa d'uns polítics ineptes i incompetents que ens governen des de 1995. L'última notícia que m'ha arribat a l'oïda és la d'uns alumnes d'un institut d'Almassora que han d'abrigar-se amb mantes dins de classe perquè el centre no té diners per a encendre la calefacció. O el tall de l'electricitat a l'històric IES Jordi Juan d'Alacant durant vint-i-quatre hores per l'impagament de la factura. No direu que no és fort això. Frega el surrealisme, però el pitjor de tot és que hi ha en joc, en el primer cas, la salut d'uns joves que suporten temperatures de cinc graus dins l'aula.


Benvingudes i benvinguts a la Calamitat Valenciana, governada amb majoria absoluta, per quarta vegada consecutiva, pel Partit Impopular. Sí, la fantàstica comunitat de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, de la Fórmula 1, de la Copa Amèrica, de la Ciutat de la Llum, de la Volvo Ocean Race, de Terra Mítica, de la visita del Papa (que solament Déu sap quant va costar!), dels projectes milionaris de Calatrava, de l'aeroport fantasma de Castelló (amb estàtua faraònica a l'entrada, valorada en 300.000 euros, que s'ha fet construir el senyor de les ulleres de sol) i de tantes altres coses, juntament amb la paella, les taronges, l'orxata, les Falles i la pólvora, que ens fan internacionalment coneguts.


La realitat, però, és ben diferent. No tot són flors i violes com volen fer-nos creure aquesta colla d'aprofitats. El Molt Honorable ha declarat recentment que els valencians hem viscut molt per damunt de les nostres possibilitats. Li hauria de caure la cara de vergonya de dir això. Potser ell i el seu predecessor, el senyor Camps, sí que han viscut així tant personalment com també com a responsables polítics de la nostra regió, i per això ens han portat a la situació que ja tots coneixem. Ara tot són retallades i pujades d'impostos, ara que el vaixell s'afona a una velocitat vertiginosa. Ja hi hagut un primer rescat del Govern central de l'amic Rajoy de 420 milions d'euros, insuficients, però, per a sanejar el grandíssim deute de la nostra esplendorosa, magnífica, alegre i faceciosa comunitat.


La realitat, deia, és ben diversa: les farmàcies, de vaga; la línia 2 del TRAM que ha d'unir Alacant amb Sant Vicent espera quasi dos anys a ser posada en marxa i, mentrestant, la infraestructura no és amortitzada; la Conselleria de Sanitat estudia substituir els metges del SAMU per infermers i parametges; el preu de la gasolina augmenta 4,8 cèntims per litre; l'alcaldessa d'Alacant elimina una de les tres pagues extra del funcionariat local; la Universitat d'Alacant veu reduït el seu pressupost per a l'any 2012 un 7,7% respecte de l'any anterior; el professorat interí no cobrarà els mesos de juliol i agost; mig milió de valencians omplin les llistes de l'INEM; 40.000 persones esperen a ser operades en la sanitat pública... La llista pot ser infinita, així que ho deixaré estar per no fer-me més mala sang.


Per acabar-ho d'adobar, Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, suggereix considerar el balafiament públic un delicte que caldria tipificar en el codi penal. Mare de déu senyor! Però no veu que haurà de ficar en la presó a la meitat dels representants polítics del seu partit? La trama Gürtel, en la qual està implicat el nostre sempre volgut i estimat expresident i al qual hem vist assegut en la banqueta dels acusats recentment, serà peccata minuta al costat de tot el que vol desentranyar Montoro amb aquesta iniciativa que, tot siga dit de pas, em sembla encertada i necessària, però que dubte molt que anirà endavant.


Comunidad Valenciana: si no existiera, habría que inventarla. Aquest va ser l'eslògan publicitari amb què, a final de 1997, la nostra comunitat es va donar a conéixer a Espanya i al món. L'objectiu d'aquella campanya institucional era consolidar entre la gent de la Comunitat Valenciana els trets d'identitat propis, missatge que després pretenien traslladar al conjunt de la societat espanyola i europea. En paraules d'Alicia de Miguel García, consellera portaveu del Govern valencià l'estiu del 2001, «crear consciència de valenciania; generar cohesió entre les tres províncies; despertar el sentiment d'orgull de pertànyer a la comunitat; provocar admiració i respecte per allò que és valencià; projectar una imatge sòlida i positiva que genera confiança en la comunitat, en el seu futur i en el paper clau en l'Espanya i en l'Europa del nou mil·leni». Han passat catorze anys des que aquests espots ens envaïren a tothora per televisió, ràdio, premsa i tanques publicitàries i ja no queda res de tot allò. Més aviat el contrari. La Comunitat Valenciana és, a hores d'ara, un autèntic desastre, una vertadera indecència. Som la comunitat autònoma més endeutada de l'Estat. Som el millor exemple d'irresponsabilitat política. Som calamitat!, perdó, som comunitat!


El País Valencià, declarat jocosament d'interés judicial, cada dia s'assembla més a Itàlia. Al país de la pizza no trobareu ningú que votara Berlusconi. Ningú. Guanyava les eleccions per art de màgia. A casa nostra, el mateix. Per obra de l'esperit sant. La realitat és que ahí tenim la dreta, setze anys ja, i aquestes són les conseqüències que hem de pagar. No volem caldo? Dues tasses! Eixos pares que van votar el PP en les últimes eleccions autonòmiques i que ara els seus fills passen fred a l'institut ja poden repensar-se bé el vot de cara als pròxims comicis...

16 de gener del 2012

La storia di Jacob Xalabín

Anònim, La storia di Jacob Xalabín, Alessandria, Edizioni dell'Orso (“Gli Orsatti” 32), 2010, 179 pàgs. Edició crítica i traducció italiana d'Anna Maria Compagna; introducció de Núria Puigdevall i Bafaluy

L'inici de l'any 2011 ens va portar una nova edició crítica i bilingüe de l'anònima novel·la cavalleresca del segle XIV La història de Jacob Xalabín. Anna Maria Compagna, professora de llengua i literatura catalanes i de filologia romànica de la Universitat de Nàpols-Frederic II, se n'ha encarregat de l'estudi i de la traducció a l'italià, mentre que Núria Puigdevall i Bafaluy, de la mateixa universitat i de la també napolitana Suor Orsola Benincasa, n'ha tingut cura de la detallada però sobretot aclaridora introducció crítica.




La novel·la constitueix un relat breu d'aventures en què allò més destacat és la versemblança dels fets narrats. La presència de personatges reals que van existir, com ara el mateix Jacob Xalabín, el seu germanastre, el seu pare Murat i l'amic Alí Paixà, allunya aquesta obra de la tradició de llibres de cavalleria (no solament en llengua castellana) que es remuntaven a la matèria de Bretanya artúrica i que recreaven un món màgic molt poc creïble ja per al lector del moment. Aquest intent de l'anònim autor de fer més verídic allò que hi conta a través de l'aparició de persones de carn i ossos el porta també a situar l'acció en un espai existent, l'imperi otomà de final del segle XIV. Però que l'obra narre una sèrie d'esdeveniments que històricament van tenir lloc a Turquia entre 1387 i 1389 no significa que l'hàgem d'enquadrar en el gènere de la novel·la històrica, entre moltes altres raons perquè els fets històrics no són, precisament, del tot fidels, i això ens dóna dret a sospitar que l'obra no va ser escrita a final del XIV, sinó posteriorment. De fet, l'únic manuscrit que se'n conserva és de l'últim quart del segle XV. Això sí, no podem negar l'intent del desconegut autor, al nostre parer reeixit, de posar a l'abast del públic lector, d'una banda, una història que prèviament va circular oralment, i, d'altra banda, un món absolutament exòtic, si més no interessant, agradós i divertit, a ulls del receptor occidental: la Mediterrània oriental.




En la novel·la trobem tres grans accions que corresponen amb tres grans moments. En primer lloc hi ha la presentació dels personatges i la malaltia d'amor de la madrastra de Jacob, que segons un metge jueu només guarirà si menja el fetge del seu marit o del seu fillastre. Mitjançant l'engany preparat pel fidel amic Paixà, li donen el fetge d'una cérvola i és així com té lloc la salvació de l'heroi. Aquest trencament de l'ordre inicial respon plenament a l'estructura del conte folklòric. Com a conseqüència d'això, el protagonista inicia un procés de pelegrinatge amb Alí que constitueix una mena de redreçament o de tornada al punt de partida. Xalabín i Paixà, al llarg d'aquesta fugida, aconsegueixen assolir el reconeixement dels seus fets cavallerescos i, el que és més important, en el cas de Jacob, la consecució de l'amor, simbolitzada en el matrimoni amb la princesa Nerguis. Aquest seria el millor dels finals, però l'obra no ha acabat encara. Hi ha tres capítols més, el tercer moment de què parlàvem, en què l'anònim autor narra la batalla de Kosovo (1389) i la mort de Jacob a mans del seu germanastre, el príncep Baiazet.




És en aquesta cruïlla entre història i literatura que la novel·la esdevé més actual si cap, perquè la victòria dels turcs en l'esmentada batalla comportà la seua entrada a la zona dels actuals Balcans i són la gènesi dels conflictes que fins fa relativament poc s'hi produïen per raons d'ètnia i de religió. Allò que sorprén, però, és l'extraordinari coneixement de política i geografia turques que tenia l'anònim autor, de qui, per cert, sabem ben poca cosa, però precisament aquesta escassesa de dades sobre la seua figura o sobre la intencionalitat amb què va escriure l'obra, com ha fet notar Llúcia Martín, professora de literatura catalana medieval de la Universitat d'Alacant, no fa sinó augmentar, en tot cas, l'interés per aquest text cabdal, i alhora, bastant desconegut (malauradament) de les nostres lletres medievals.




Heus ací La història de Jacob Xalabín, la primera novel·la breu cavalleresca en català, amb una temàtica d'aventures i sentimental que la connecten, sens dubte, amb el Curial e Güelfa i el Tirant lo Blanc; una novel·la híbrida, plena d'elements i de concomitàncies amb altres gèneres i amb un deute evident amb les cròniques de Ramon Muntaner i de Bernat Desclot, però també amb un altre tipus de textos cronístics de caràcter oriental. I una novel·la, sobretot, versemblant, que rebutja la fantasia i cerca el realisme i, fins i tot, el detallisme.




Des que l'hispanista francés Raymond Foulché-Delbosc publicara per primera vegada la Istòria de Jacob Xalabín per a la Societat Catalana de Bibliòfils de Barcelona l'any 1906 fins a l'edició de Stefano Maria Cingolani per a Edicions 62 del 2008, sense deixar de costat la valuosa contribució de Lola Badia de l'any 1982 (amb successives reedicions), han passat més de cent anys i el Jacob Xalabín, com és conegut entre els estudiosos però també per l'alumnat, ha estat publicat diverses vegades en català i també, recentment, en castellà i en francés. Aquesta aportació des de Nàpols segueix ben de prop els treballs anteriors i es converteix en la tercera llengua a què és traduït aquest referent de la literatura romànica.




Posar a l'abast del públic italià aquesta obra mestra de la nostra literatura i, a més a més, fer-ho amb un resultat final de l'extraordinària qualitat de la introducció, l'edició crítica i la traducció que ens presenten aquestes dues professores de les universitats napolitanes ens sembla, com a mínim, merescudament destacable. Perquè, d'una banda, la part teòrica introductòria a cura de Núria Puigdevall constitueix una bona síntesi, molt didàctica, no solament de l'argument de l'obra i, per consegüent, de la història turca, sinó també d'aspectes com ara el gènere, la temàtica, l'estructura, la llengua i l'estil que pot resultar ben interessant al lector en llengua italiana. I, d'altra banda, el treball crític i traductològic fet per Anna Maria Compagna és, com en el cas de l'edició i la traducció italiana de La faula de Guillem de Torroella que publicà el 2004, acurat, fidedigne, objectiu, exigent i reeixit, amb les notes explicatives oportunes i al servei de les pretensions literàries del text. Així, doncs, estem davant no solament d'una traducció, sinó també d'una nova edició filològica de La història de Jacob Xalabín que constitueix, sens dubte, una contribució més en l'estudi i la difusió d'aquesta poc coneguda obra del nostre gran període d'esplendor, per descomptat que també literari.




Gràcies a l'ajut que l'àrea de Literatura i Pensament de l'Institut Ramon Llull atorga per a la traducció d'obres catalanes a altres llengües, aquesta història arribarà a les mans dels lectors italians i estem convençuts que el descobriment d'aquesta barreja d'elements occidentals i orientals en un mateix text els encisarà i els animarà a continuar redescobrint més autors i més obres del nostre patrimoni literari, traduïts o directament en la llengua original, la germana (o millor, la bessona) catalana. Buona lettura!



Tirant, 14 (2011), p. 185-187

Targeta roja a l'homofòbia

Per més que llig la notícia, no me l'acabe de creure. El president de l'Associació Italiana de Futbolistes (AIC), Damiano Tommasi, considera que els jugadors gais no haurien d'eixir de l'armari per tal de no generar vergonya i incomoditat. Unes declaracions que no tenen res a veure amb les que va fer, a començament del 2011, Manuel Neuer, porter del Schalke 04 i també de la selecció alemanya, el qual animava els companys gais a alliberar-se del gran pes que representa per a ells eixa doble vida. Mario Gómez, davanter del Bayern de Munic, també va dir que els futbolistes que siguen homosexuals haurien de confessar-ho amb tota la tranquil·litat del món per sentir-se millor i rendir més en el terreny de joc. En canvi, per a l'internacional amb la selecció italiana, ser homosexual és una cosa vergonyosa i incòmoda. Si això no és homofòbia, bona nit cresol!

Li diria a l'exjudador del Llevant Unió Esportiva que sóc gai i no me n'avergonyisc, tot el contrari, estic ben orgullós de ser com sóc, vaig nàixer així i així moriré, perquè és una condició que ens acompanya des del primer fins a l'últim dia de vida, ni més ni menys que com a ell l'heterosexualitat. I quant a la incomoditat, si ho diu pel fet que els calciatori gais s'han de dutxar al mateix vestidor davant la resta de companys, crec que és una excusa que cau pel seu pes de tan absurda. Durant molts anys vaig practicar natació, quan acabava els meus entrenaments em dutxava davant altres xics i mai vaig violar-ne cap, ni em vaig quedar mirant-los els genitals com si fóra un obsés, ni em vaig trempar, ni res per l'estil. Per tant, pot estar tranquil Tommasi si li cau el sabó mentre es dutxa i ha d'ajupir-se a agafar-lo. O potser és que proposa la creació de vestidors específics per a marietes?

El problema és que no és la primera vegada que una personalitat del futbol italià s'expressa més o menys com l'exmigcampista del Roma. Sense anar més lluny, l'any 2008, l'exdirector general del Juventus, Luciano Moggi, va dir barbaritats del tipus que un futbolista no podia ser gai, que en els clubs que ell havia presidit no n'hi havia cap i que, fins i tot, no fitxaria un jugador que fóra de l'altra vorera. Un any després, el 2009, Marcello Lippi, l'aleshores seleccionador nacional, digué que mai, en els seus quaranta anys de carrera professional, havia vist gais en el futbol. I l'any 2010, l'entrenador Carlo Mazzone sostenia arguments molt semblants i afirmava que mai no havia conegut cap jugador sarasa. Des del meu punt de vista, aquesta absència total de l'homosexualitat en el futbol, com volen fer-nos creure aquests masclistes homòfobs acabats d'eixir de les cavernes paleolítiques, és més que sospitosa. De fet, no crec que hi haja moltes persones que sostinguen, avui dia, la inexistència de futbolistes gais. És clar que n'hi ha: un fum! Si, segons alguns estudis, un 10% de la població és homosexual, en cada partit hi ha, al camp, almenys dos jugadors que perden oli. O més...

Dit això, em sorgeixen unes quantes preguntes. Per què hi ha tanta por d'eixir de l'armari, o en aquest cas, de l'armariet? Vertaderament els futbolistes gais prefereixen anteposar l'èxit i els diners a la felicitat personal? Que no han escoltat la cançó «Pluma, pluma gay» dels germans humoristes sevillans Los Morancos?: «Valor... valor, (mucho valor), / que oscuro es un armario, / sal de ahí (sal de ahí) / y vente aquí, / tu destino es ser feliz». No ho dic jo, ho va dir el filòsof francés Jean Jacques Rousseau fa més de dos-cents anys: «Ningú pot ser feliç si no s'estima a si mateix». Quina gran veritat!

En el fons, vull pensar que n'hi ha que voldrien dir-ho, però si ho fan potser sacrifiquen la carrera futbolística. De fet, fa anys hi hagué el rumor que un conegut i guapo jugador de primera divisió havia estat a punt de fer pública la seua homosexualitat en la portada de l'ara extinta revista Zero, però que el president del club havia pagat una ingent suma de diners en l'últim moment perquè no isquera a la llum l'escandalosa notícia que, segons sembla, hauria perjudicat tant l'equip. Que no pot haver-hi jugadors d'elit, que juguen bé i que siguen gais? Sembla com si una cosa fóra incompatible amb l'altra. I no és així. Que jo sàpiga, donar puntellades a una pilota i amar una persona del teu mateix sexe no estan, en absolut, renyits.

L'antípoda dels retrògrads Moggi, Lippi, Mazzone i Tommasi és, sens dubte, el també alemany Marcus Urban, la història del qual, per exemplar, vull reportar ací. Nascut el 1971, des de menut va créixer amb el somni de convertir-se en jugador de futbol, però aviat s'adonà que hi havia altra part de sa vida a la qual també havia de prestar atenció. El xaval descobrí que era gai, i en el món del futbol en què volia fer-se un lloc ser homosexual representava una dificultat, diguem-ne, insuperable. Provà a amagar-ho, a no comunicar els seus sentiments, i s'esforçà a aparentar allò que no era, un heterosexual ben gallet. Amb tretze anys es va enamorar del seu professor de geografia, però només la idea d'infringir la imatge de l'astre que volia esdevenir li impedí incomplir la regla que ell mateix s'havia autoimposat. Passaren els anys, però haver d'amagar l'orientació sexual l'angoixava. L'amor pel futbol li exigia un preu massa elevat, de manera que va decidir que el camp de gespa no podia ser la cosa més important de sa vida. Aleshores afrontà la veritat amb la família i amb els companys d'equip. Amb vint-i-tres anys fou conscient que la seua carrera com a futbolista havia acabat, però que la vida, la vertadera vida, no havia fet més que començar per a ell. En l'actualitat, Marcus treballa com a assistent de màrqueting i disseny a Hamburg i també juga en un equip de gais i lesbianes. L'any 2008 es va publicar a Alemanya la seua biografia i s'hi ha fet famós per haver trencat un tabú dins el món futbolístic, el de l'existència de jugadors homosexuals.

Sens dubte, l'exemple de Marcus Urban és ben encoratjador. No solament per la seua valenta decisió de penjar les botes i desarmaritzar-se, sinó també perquè, com a persona pública, coneguda i rellevant, un autèntic ídol per a molts adolescents del seu país, el seu estel·lar coming out ha fet molt de bé a tot el col·lectiu LGTB en la mesura que ajuda a normalitzar una situació encara molt anòmala a hores d'ara, la de la invisibilitat de l'homosexualitat en un àmbit tan masclista com és l'esport rei. Una mentida que, per altra banda, no pot continuar perpetuant-se més, ja que, segons el mateix Marcus, aquest esport està fet per als gais. Tant de bo que siga així i en vegem els terrenys de joc plens.

Ho vaig dir ja en un altre lloc. «Necessitem que futbolistes, entrenadors, toreros, actors, cantants, banquers, bisbes, alcaldesses, ministres, periodistes i un llarg etcètera de professions amb una repercussió social o mediàtica significativa tinguen coratge, facen el pas i isquen dels armaris, de la mateixa manera com, anònimament, ho fan cada dia estudiants, infermers, professors, perruquers, mossos de magatzem, fisioterapeutes o dependents, per posar-ne tan sols alguns exemples, i s’enfronten amb la veritat», eixa veritat que, segons el recentment alliberat Ricky Martin, comporta tanta calma.

Perquè, comptat i debatut, solament quan no sorprendrà que un jugador de futbol és gai és quan, vertaderament, podrem dir que la societat haurà assolit un nivell d’igualtat exemplar, digne i envejable. Per això, gràcies a reconeixements com el de Marcus Urban i als milions de gais anònims i valents que no amaguen la seua homosexualitat fem possible, cada dia, un món millor o, si més no, menys injust. Traguem targeta roja a l'homofòbia. Marquem un gol contra aquesta menyspreable aversió. Guanyem, una vegada per totes, aquest partit.




Infogai, 182 (gener/febrer 2012)