31 de gener de 2011

Trista Trieste

In memoriam

La visita a la Risiera di San Sabba, a Trieste, el 29 de gener al matí ens va deixar, tant a Óscar com a mi, un sabor de boca ben amarg. Sens dubte, no era la millor manera de començar el dia ni de celebrar el nostre aniversari. Féiem tretze mesos junts aquell dissabte. Un número molt roí, per als supersticiosos, que prefereixen referir-s'hi amb la fórmula dotze més un. Presagi, semblava, de la mala estona que hi passaríem poc després.

L'amic i company Albert ens va dir en alçar-nos: «podríeu anar a la Risiera di San Sabba; val la pena veure aquest camp de concentració i d'extermini de l'època nazi.» Mai havia visitat cap dels vint-i-cinc camps de la mort que hi hagué a l'Europa fascista de mitjan segle XX. Fins dissabte tan sols em sonava el d'Auschwitz. Però no sabia que a Itàlia n'hi havia també un, l'únic de fet, als afores de Trieste, que actualment és, per sort, monument nacional. A parer meu, permetre-hi l'accés al públic, de manera gratuïta i amb un horari continuat, és mantenir viu el record d'allò que succeí entre les parets d'aquell trist, fred, lúgubre recinte.

Óscar i jo no ho vam dubtar. Vam agafar l'autobús que ens indicà l'Albert i hi vam anar. Quan vam arribar a la porta, un silenci estremidor ens va anunciar on érem. Ens esperava, només entrar-hi, a mà esquerra, la cel·la de la mort. El lloc, inhòspit, em va fer imaginar els moments tan injustos i criminals que s'hi van viure entre 1943 i 1945. I no vaig poder evitar-ho: vaig plorar. No hi havia ningú, tan sols el meu xic i jo, i els dos, amb llàgrimes de pena i de ràbia vam recórrer aquell indesitjat lloc, el pitjor de tots i amb diferència.

Les cel·les, diminutes, on imagine que ficaven vés a saber quantes persones; la sala de les creus, on supose que penjaven els detinguts; el pati, amb corones de flors i on, segons totes les fonts, hi havia el forn crematori, ara amb una austera escultura de ferro que simbolitza el fum; el museu pròpiament, amb objectes, fotos, robes que testimonien la duresa d'aquell camp. Va ser, per a mi i per a Óscar, dantesc, aborronador, tristíssim, el lloc més macabre que hem visitat mai.

Quan vaig arribar a la zona on hi havia plaques commemoratives a aquelles i aquells que hi van perdre la vida a mans de l'odi, no vaig poder evitar rompre a sanglots, uns plors que no admetien consol. «Inumana ferocia nazista ha distrutto qui nobili ed eroiche esistenze.» [Inhumana ferocitat nazista va destrossar ací nobles i heroiques existències], va ser un dels rètols que més em va commoure. No em va esporuguir menys la carta d'una filla a la seua mare, que traduïsc directament al català:

Estimada mamà,
Et comunique que avui m'han cridat per a afusellar-me. Adéu per sempre!
Estimada mamà, adéu!
Estimada germana, adéu!
Estimat papà, adéu!
Mort al fascisme! Llibertat als pobles!
Bavčar Zorko

Directament, me'n vaig eixir fora, al pati. No podia continuar assistint a un espectacle d'atrocitat semblant, d'injustícia majúscula i de discriminació sense parangó. La meua tristesa, la cara inundada de llàgrimes, la ràbia continguda no m'ho van permetre. Necessitava oxigen, aire, sol, vida... La vida que, precisament allí fa unes quantes dècades, uns alemanys desgraciats i malparits van arrabassar a entre tres mil i cinc mil innocents presoners i presoneres.

Les nostres dedicatòries en el llibre de firmes i d'assistència donen fe del moment inenarrable que hi vam: «Con lágrimas en los ojos escribo estas líneas. La Historia no olvidará lo que injustamente sucedió aquí hace tantos años, algo que nunca debió de suceder», vaig escriure jo. «Se queda uno sin palabras y con el corazón triste. No puede volver a suceder nada semejante», escrigué Óscar. Perquè no pot caure en l'oblit la barbàrie assassina i sense raó de les forces d'ocupació hitlerianes, sempre recordarem el dia en què vam visitar, per primera vegada, un camp de detenció, de trànsit a la deportació i d'eliminació de detinguts, la Risiera di San Sabba. Seixanta-sis anys enrere Óscar i jo, per enamorar-nos l'un de l'altre, hauríem viscut els últims dies de les nostres vides de la incívica manera en què, amb la visita, ens fem una idea que ho van fer milers d'homosexuals, jueus, xiquets, dones i homes incòmodes per al règim del Tercer Reich, víctimes de l'odi nazi i fascista que sofriren i moriren pel seu ideal de llibertat. I pensar que encara hi ha qui nega l'Holocaust...

23 de gener de 2011

Entre Sant Vicent i Bolonya: un amor que comença per J

Entre Sant Vicent del Raspeig i Bolonya hi ha moltes coses, per exemple, 1.300 km de distància. Però entre aquestes dues importants ciutats, almenys per a mi, hi ha també, com diu el títol, un amor ben bonic que comença per J i que va sorgir, o millor dit, que es va forjar en el sopar de comiat que vam organitzar amb amigues i amics el 24 de setembre de l'any passat. Allí es van veure per primera vegada i es van conéixer l'exalumna i ara amiga Johanna amb el veí de Sant Rafael i també amic Juan Ángel. I jo crec que Cupido, que en un principi no hi havia confirmat l'assistència aquella nit, hi va aparéixer.
He repassat l'àlbum de fotos d'aquella vetlada i m'ha fet il·lusió retrobar-me amb una instantània, la IMPG3853, molt particular. És una imatge en què el guapo Negrito, com el coneixem molts, trau la llengua a la càmera i s'hi veu, darrere, la també guapa Johanna somrient. Com els he comentat a ells en persona, em sembla preciós que tinguen una foto del seu primer dia, segurament quan encara no eren conscients que l'amor tocaria a les seues respectives portes. Com que jo també tinc no una, sinó tres fotos d'aquell 16 de desembre del 2009 en què coneguí Óscar i no em canse de mirar-les, crec que per a la nova parelleta sempre serà un record magnífic del que espere que siga el principi d'una bella i duradora història d'amor.
I si la nostra festa de comiat perquè deixàvem Sant Vicent per a venir a Itàlia a començar aquesta impagable experiència en tots els sentits els va unir, era obligatori que el primer viatge que feren junts Juan Ángel i Johanna fóra a Bolonya, terra d'universitat mil·lenària, exquisida i saborosa gastronomia i sostres però també ideologies polítiques molt roges. I vet ací que han vingut aquest cap de setmana de fred hivernal a fer-nos una grata i reconfortant visita, amb sorpresa inclosa. Perquè si Johanna des del moment en què em digué que hi vindria ha dit que ho faria amb una amiga i companya de treball, jo en l'últim instant, quan anava camí de l'estació a recollir-les, vaig pensar que venia millor acompanyada encara. I no em vaig equivocar.
Amb ells hem recorregut, en aquestes curtes però intenses quaranta-vuit hores de visita, els principals atractius turístics de Bolonya: Salaborsa, la plaça Major, el Palazzo d'Accursio, la basílica de sant Petroni, la biblioteca de l'Archiginnasio, el Museu d'Arqueologia, el Compianto a l'església de Santa Maria de la Vida, les dues torres, la comercial via Independenza, l'església de sant Esteve de dia i de nit, Corte Isolani i les tres fletxes (tot i que nosaltres continuem a veure'n només una), la porta del Departament de Llengües i Literatures Estrangeres Modernes (és ja una parada obligatòria en la visita als Ôscars: el lloc de treball del professore), la Galeria Cavour de primeres firmes, els sostres dels pòrtics de via Farini, l'Aula Carducci i el Museu Universitari (amb eixa sala Camil·la de l'obstetrícia de mitjan segle XVIII que impressiona de veritat i la sala de maquetes de vaixells), l'església de sant Domènec (on hi ha dues petites però bellíssimes escultures de Michelangelo), els jardins Margarita... No sé si us semblen poques o moltes coses. Això ho hauran de dir ells. El cas cert és que els hem portat com cagalló per séquia, que en versió saragossana és -i mireu que m'agrada aquesta expressió- como puta por rastrojo. És el que té deixar-se conduir per uns guies com nosaltres, desitjosos i emocionats sempre de mostrar aquesta ara la nostra ciutat als nostres éssers estimats i que vegen -vegeu- el major nombre possible de coses en aquesta mena de marató turística pels medievals carrers bolonyesos.
Més casualitats? Per descomptat. Segons sembla, després d'aquell profitós sopar, la primera vegada que van quedar els colomins va ser el 17 d'octubre passat per anar a veure, un diumenge a les nou del matí, l'exposició sobre mòmies que hi havia al MARQ. Doncs a Bolonya, de mòmies, sarcòfags i objectes relacionats amb Egipte, també n'han vist, a la sala egípcia del Museu Arqueològic, que trobe que els ha agradat molt.
I ha calgut que vinguen aquests amics perquè Óscar i jo descobrim, per fi, el seté i últim secret de Bolonya que ens faltava per localitzar: el rostre del dimoni en un medalló d'un palazzo a la plaça de sant Esteve. Ens va fer una gran il·lusió trobar-lo perquè ja feia temps que el buscàvem pertot arreu. Estem contents perquè, en aquesta cursa turística per la ciutat, els nostres hostes se n'han anat havent vist els famosos set secrets de Bolonya, tot i que un ja des de l'autobús camí de l'aeroport i en l'últim moment.
El que no és un secret és com de bé que es menja ací. Que li pregunten a Johanna per la pizza margarita de dos euros i mig que vam dinar dissabte al matí a casa, la lassanya del Caffè del Rosso del dinar de diumenge o la crep amb Nutella que es va menjar com a postres i comiat poc abans d'anar-se'n. O a Juan Ángel pels espaguetis alla carbonara del restaurant Nino o els rigatoni al ragù de la nostra trattoria preferida. Per alguna raó la ciutat de Bolonya és coneguda com la grassa...
Entre Sant Vicent i Bolonya hi ha moltes coses, deia al començament. I tant. Però hi ha, sobretot, l'amor entre dues persones que es van conéixer gràcies que Óscar i jo vam decidir organitzar un sopar de comiat amb totes les nostres amistats, eixa cuchipanda fenomenal i sense igual que tant i tant ens estimem. Bolonya és, per al meu xic i per a mi, molt i molt important. Però segurament no ho és menys per a Juan Ángel i Johanna, Johanna i Juan Ángel, que confiem, esperem i desitgem que sempre recorden aquest cap de setmana a la capital de l'Emilia-Romagna amb la mateixa emoció amb què el recordarem nosaltres. Com'è bello l'amore, vero?

20 de gener de 2011

A palabras necias, oídos sordos

Descubrí hace poco, a través de mi buena amiga y compañera Rosa, la página web de temática LGTBI www.dosmanzanas.com, que, por cierto, os recomiendo que visitéis porque creo que os va a gustar. A mi me ha encandilado. Todas las noticias relacionadas con mi colectivo están aquí recogidas. No falta ni una.
Como no podía faltar la que paso a comentar ahora yo aquí. Por lo visto, ha causado furor en España. No es para menos: es, como diría la guapa Carmen Alcayde, «muy fuerte, muy fuerte, muy fuerte.» Me refiero al fragmento del programa La noche con Cuca, de Intereconomía TV, en el que llama un telespectador para anunciar su próximo enlace, en el mes de abril, con el que es su novio desde hace 7 años. Al colgar, la periodista del corazón despotrica todo lo que puede y más sobre el matrimonio entre personas del mismo sexo, y llega incluso a decir que «lo natural es que un hombre quiera a una mujer, y una mujer a un hombre.» En realidad, todo su discurso es escalofriante. Da miedo escuchar el capazo de barbaridades, sandeces e idioteces que llega a decir esta señora en tan pocos minutos. ¡Terrorífico!
Al ver el vídeo, he experimentado una serie de sentimientos contrapuestos: desde pena y lástima, por un lado, a vergüenza, rabia y asco, por otro, pasando por incredulidad, recelo y desconfianza, todo ello mezclado con una tristeza enorme. Mi pregunta es muy clara: ¿quién es ella para poner en duda que la unión de un hombre con otro hombre no es un matrimonio? ¿Quién? La respuesta es obvia: nadie. No es nadie. Y, aunque le sepa mal a Cuca, desde el año 2005 existe una ley en nuestro país que permite contraer matrimonio, sí, matrimonio, mal que le pese, a las personas del mismo sexo. Esa misma ley que el señor Rajoy no tiene claro si mantendrá o no en caso de que llegue al poder.
Y ahora añado yo: ¿quién es el señor Rajoy para quitarme a mi un derecho, el de casarme con quién me de la gana? ¿Quién? O sea que él, si llega a presidente del gobierno, me deja casarme con una mujer, pero con un hombre no, ¿es así? ¿Y por qué? ¿No soy yo quién me caso? Pues yo decido con quien lo hago, yo, y no él. Y no hay más que hablar. Para hacer la declaración de la renta en primavera y pagar los altísimos impuestos de mi ciudad (gobernada, cómo no, por el Partido Popular), sí que soy un ciudadano más, un ciudadano cualquiera, de primera, ¿no? Y para contraer matrimonio con la persona a la que amo, ¿qué soy?
Me hierve la sangre con este tema. Y luego dicen que no hay que hacer ruido el día del Orgullo Gay. Ruido no, alboroto. Porque no sé donde viven Cuca, Rajoy y Ana Botella, que si no me pongo en el portal de sus casas a reivindicar mis derechos de igualdad con una olla y un cucharón.
Es la hipocresía personalizada en estas personas conservadoras y dictatoriales que no son capaces de avanzar acorde con el tiempo, como le pasa a la Iglesia católica. Es el despotismo y la homofobia con piernas y disfraz de demócrata. Es -utilizaré los mismos adjetivos que le dediqué en su día a una profesora del Opus Dei de la Universidad Católica San Antonio de Murcia-, vergonzoso, denigrante, bochornoso, humillante, escandaloso, vulgar, burdo, cateto, insolente, desconsiderado, zafio, rudo, inculto, ilógico, descarado, injurioso, atrevido, tosco, impresentable... que toda esta gente de derechas que piensa así tenga esta opinión tan retrógrada y carpetovetónica de la homosexualidad, de los gays, las lesbianas, l@s bisexuales, l@s transexuales y l@s intersexuales. Como muy bien dice el texto introductor del vídeo en la página recomendada, es simplemente revelador de su pobreza moral. O dicho con otras palabras, se descalifican a si mismos. Ellos y ellas que tienen fe lo entenderán mejor que yo: ¡Que dios les pille confesados y confesadas!
No saben el daño que hacen gratuitamente. Ni se lo imaginan. Por eso, lo que recomiendo a la señora Cuca García de Vinuesa, al señor Mariano Rajoy y a toda esta troupe es que vean la película Prayers for Bobby (2009). No sufran, tiene subtítulos en castellano. Quizás así se den cuenta del mal que profesan no sólo pensando así, sino verbalizándolo públicamente como lo hacen. Y tampoco estaría de más que tuvieran algún hijo, hija, nieto o nieta gay, lesbiana, bisexual, transexual o intersexual. Sabrían entonces lo que vale un peine...

14 de gener de 2011

Fàcil vs. difícil

Fàcil és ocupar un lloc en qualsevol part; difícil és ocupar el cor d'algú.

Fàcil és ferir a qui ens estima; difícil és guarir eixa ferida.

Fàcil és dictar regles; difícil és seguir-les.

Fàcil és somiar cada nit; difícil és lluitar per un somni.

Fàcil és exhibir la victòria; difícil és assumir la derrota amb dignitat.

Fàcil és admirar una lluna plena; difícil és veure'n l'altra cara.

Fàcil és saber que estàs envoltat de persones estimades; difícil és saber-ho i no sentir-te sol.

Fàcil és entropessar en una pedra; difícil és alçar-se.

Fàcil és gaudir la vida cada dia; difícil és donar-hi el valor vertader.

Fàcil és prometre alguna cosa a algú; difícil és que la promesa s'acomplisca.

Fàcil és dir que estimem; difícil és demostrar-ho cada dia.

Fàcil és criticar els altres; difícil és millorar un mateix.

Fàcil és cometre errades; difícil és aprendre'n.

Fàcil... i difícil.

13 de gener de 2011

La màgia dels Reis

Que els dies 5 i 6 de gener són màgics ho sabem totes i tots, especialment quan érem menuts. Ara som majorets i ja no és la mateixa il·lusió que aleshores. O sí, com en el cas del meu xic, que porta un xiquet dins i, sobretot aquests primers dies de l'any, el trau fora més que mai. Recorde de nou les cèlebres paraules de Pablo Neruda sobre la infància: «el niño que no juega no es un niño, pero el adulto que no juega ha perdido para siempre el niño que tiene dentro de él.» Óscar no solament no l'ha perdut, sinó que, cada any, el potencia més i més.
El 5 de gener, al matí, me'n vaig anar a portar la carta als Reis Mags d'Orient que havia escrit el meu nóvio al patge reial de nom Centre, i de cognom, Comercial. Reproduïsc literalment la carta:
Querido Rey Majo,
Como he sido un hombre muy bueno y también majo, voy a pedir unas cositas:
El juego de los SIM 3 (básico)
Un vaquero
Una camisa chula
Un pantalón de pitillo de vestir
Unos zapatos de vestir
Unos complementos de ropa
Un tarro gigante de Lacasitos
Libros de Harry Potter en italiano
La paz en el mundo
Gracias,
Fdo. Óscar
Al lloc on s'encarreguen la majoria de regals a ses majestats em vaig trobar una bona amiga, Vanesa, a qui no havia vist des de la meua arribada el 19 de desembre. Em va preguntar pel cari, com es refereix ella a Óscar, i li vaig dir que era a casa. «Me voy contigo ahora y lo veo», em digué. I a casa, i a migdia, ens vam juntar els tres més una amiga, Delia, que vingué a pagar-li una papereta a Vanesa, i un amic, Xavi, que passà a recollir unes coses que havia oblidat la nit de Cap d'Any.
De vesprada, vam eixir al supermercat a comprar unes cosetes i, una vegada a casa, Óscar i jo vam fer la llista dels nostres propòsits per al primer trimestre del 2011. I així, entre objectius i bones voluntats, se'ns va fer l'hora de sopar. Vam anar amb unes amigues a picar alguna cosa a un bar pròxim i, després, com mana la tradició, vam anar tots a ma casa a menjar el tortell de Reis casolà -fet per l'amiga M. José- amb una bona xocolata calenta. Exquisits! Va ser una vetlada la mar d'agradable, en harmonia, parlant, rient, gaudint... I la guinda a una nit tan especial va ser la partida que vam jugar de
Party, un joc de taula d'allò més divertit. Xiques contra xics -endevina endevinalla: els gais, en quin equip jugàrem?-: rivalitat absoluta. El riu Volga donà la victòria a elles, en una partida tan renyida com entretinguda.
L'endemà, a les 11 h, Óscar em despertà: «despierta, cariño, que han venido los Reyes Majos.» I, com els xiquets, vam anar corrents al menjador, on Melcior, Gaspar i Baltasar havien dipositat un bon grapat de regals, amagats entre globus, caramels i serpentina.
He de dir que a Óscar, d'aquella llista, solament li van portar el pot de quilo i mig de Lacasitos i uns llibres de lectura en italià, però no els de Harry Potter; també, dues camisetes de màniga llarga molt boniques i un CD amb mil llibres italians. Quant a la roba, incapaços de portar-li una cosa tan i tan personal, li van regalar, en una targeta que deia ¿Sabes una cosa? Estoy loco por tus huesos, 80 euros en metàl·lic bescanviables en les rebaixes, i que en el moment en què escric aquestes línies ja han estat, juntament amb 50 euros més que li havien portat els Reis de Collado Villalba (Madrid), perfectament invertits no en una, sinó en dues camises molt g(u)ais, una jaqueta, unes sabates de punta de xarol molt all'italiana, un paquet de calçotets i un capell la mar de modern.
En la meua carta a ses majestats d'Orient tan sols demanava dues coses: un llapis USB d'almenys 32 G, que me'l van portar anticipadament el 29 de desembre com a regal d'aniversari -juntament amb un calendari dels bombers de Móstoles dedicat i firmat pel mes de juliol i deu vals sexuals bescanviables-, i un rellotge de paret per a la cuina amb uns colors molt alegres que vaig acabar regalant-me'l a mi mateix. En canvi, em van portar coses que no esperava en absolut: el pòster de la botiga Cállate la boca amb l'arc de sant Martí; un lector DVD nou; un ratolí òptic i sense fil per al portàtil i un parell d'orelleres per a combatre el fred a Bolonya. Gens malament, veritat? Això és perquè vaig ser molt bo el 2010...
El que també em van portar els Reis Mags el dia 6, de vesprada, no sé si com a conseqüència d'un matí màgic després de l'obertura dels regals, va ser una infecció de l'uretra (uretritis) que no em va ser correctament diagnosticada fins al dia 10 a la nit pel metge d'urgències del centre de salut Sant Vicent II i confirmada per l'amiga ginecòloga Silvia la vespra de la tornada a aquestes gèlides terres, la qual va descartar que es tractara d'una distorsió testicular amb el grapeig dels meus genitals al lavabo del pub santvicenter Okavango. Per tant, pòster, DVD, ratolí, orelleres, però també dues caixes d'antibiòtic Norfloxací 400 mg (1 compr./12 h) i una caixa d'antiinflamatori Ibuprufé 600 mg (1 compr./8 h) que prenc en aquests moments i que, afortunadament, han alleujat les fortíssimes molèsties que tenia a les meues parts.
Heus ací una nit especial, la del 5 de gener, que de manera màgica fa alçar-nos el 6 amb la il·lusió de trobar, sota el tradicional arbre de Nadal, algun regal per a nosaltres. Benvingut tot el que em va portar el rei de la meua casa, excepte aquests medicaments que m'han acompanyat fins a Itàlia i la prescripció facultativa per part de la meua bona amiga d'abstinència sexual, almenys, durant una setmana. Em cague en l'ou. Jo que volia estrenar els vals...

8 de gener de 2011

Sanció homòfoba

Estupefacte. Bocabadat. Incrèdul. Indignat. Rabiós... Així és com m'he quedat quan he vist, en Telecinco, la notícia que tot seguit comentaré. Efectivament, vaig a Internet per a obtenir-ne més informació i m'hi trobe el titular següent: «Botella expedienta a la organización del Orgullo Gay por el ruido.» Us en faig cinc cèntims. La Regidoria de Medi Ambient de l'Ajuntament de Madrid ha obert un expedient sancionador al Col·lectiu de Gais i Lesbianes de Madrid (COGAM), encarregat de l'organització de les festes de l'Orgull Gai, per superar els decibels permesos «de manera alarmant» durant l'última edició, al juliol, i a més a més, l'acusa de reincidència. La sanció podria arribar als 35.000 €.

Em sembla, sincerament, indignant, intolerable, i el que és més important, d'una homofòbia que supera ja els límits imaginables. Aquest atac directe de la regidora i muller de l'expresident Aznar el qualifique de molt fort i de molt greu. Recordem que l'any 2009 ja va intentar que la festa isquera del popular barri de Chueca i per a fer-ho va al·legar que hi havia un soroll insuportable per als veïns. A la plaça de Vázquez de Mella hi ha diversos pisos tutelats per a persones grans que, a causa de la música, tenen dificultats per a dormir durant la setmana que duren les festes. El 2010, el mateix. L'afany de la dona de les pomes i les peres per traure la música de la plaça va obligar l'organització a desplaçar el centre de la festa a la plaça d'Espanya i a reduir el nombre de dies en què hi hagué música a Vázquez de Mella. Però sembla que no és suficient per a Ana Botella i ha arribat l'expedient de Medi Ambient. A aquest pas, enguany ens enviaran a la Casa de Camp o al mig del parc del Retir, ja veureu.

Estareu d'acord amb mi que aquest assumpte fa mala espina, o com diu el castellà, que m'encanta, huele a cuerno quemado. Més que de cremat, fa pudor d'homofòbia recalcitrant, ni més ni menys que aquella que caracteritza molts dirigents del Partit Popular i, per descomptat, de l'Església catòlica. Perquè, és clar, a la Conferència Episcopal, que organitza setmana sí setmana també multitudinàries manifestacions a la plaça de Colom en favor de la família tradicional, crec que encara no se li ha imposat cap sanció. I de soroll, també en fan un fum, sobretot quan Rouco Varela i companyia fan eixos sermons feixucs, estrepitosos i de totes i tots ja coneguts sobre l'ús del preservatiu a l'Àfrica, l'avortament de les adolescents, el matrimoni dels homosexuals, l'adopció de xiquetes i xiquets per part del col·lectiu LGTBI o el divorci. Ni més ni menys, molt més del que fem, pacíficament i de manera divertida, milers i milers de gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals, intersexuals i moltes i molts heterosexuals que ens acompanyen en la que sens dubte és, a parer meu, la reivindicació més justa i necessària que té lloc avui dia en la nostra societat. Reivindicació que, tot siga dit de pas, permet recaptar a l'ajuntament de la capital més de cent milions d'euros en poc més de cinc o sis dies.

Mentre arriben les explicacions de l'alcalde, Ruiz Gallardón, jo entre ja en la pàgina web d'una coneguda companyia aèria de baix cost per a mirar els vols a Madrid el primer cap de setmana de juliol, dies 1, 2 i 3. I com que són molt barats i no sé on m'agafarà, si a Alacant o a Bolonya, en compraré un des de cada ciutat, per si de cas. Però, això sí, un any més, i per tercer consecutiu, allí estaré jo, reivindicant la igualtat de tot el col·lectiu davant una regidora -quina vergonya!- i una societat que viuen ancorats en el passat. I, com cada any, m'emocionaré, riuré, ballaré, faré fotos... i, envoltat dels meus congèneres, cridaré ben fort, fins que em senta Botella, Rouco Varela i tot el món: «ja n'hi ha prou, d'homofòbia.»

2 de gener de 2011

El monument de la discòrdia

La notícia que Barcelona serà la primera ciutat espanyola que tindrà un monument dedicat a la lluita del col·lectiu LGTBI, de pedra, amb forma triangular i de color rosa ens ha sorprés en aquest final i començament d'any. Però la polèmica per la ubicació d'aquesta escultura d'homenatge a un col·lectiu desfavorit com és el nostre, i més en altres temps llunyans, ha fet tant renou que l'ajuntament de la ciutat comtal ja busca un lloc alternatiu a la Sagrada Família per col·locar-la.

Hi ha coses d'aquesta absurda i innecessària controvèrsia que no acabe d'entendre. Què més fa que el monòlit es col·loque als jardins que hi ha davant la basílica més coneguda de Gaudí? Que té a veure una cosa amb l'altra? És que no pot haver-hi a una certa distància d'un edifici religiós res que tinga a veure amb els gais, les lesbianes, els i les bisexuals, els i les transsexuals i els i les intersexuals?

Alberto Fernández Díaz, portaveu del Partit Popular en l'Ajuntament de Barcelona, ha dit textualment: «levantar un monumento en nuestra ciudad dedicado a los gays me parece un auténtico despropósito.» Llevat del de Berlusconi fa un parell de mesos, no he vist comentari més homòfob que aquest en els últims temps. Em sembla carpetovetònic que un representant polític diga una cosa així, de veritat, i damunt romanga tan tranquil. Perquè és d'una homofòbia colossal impròpia d'un dirigent d'un partit polític suposadament tan democràtic i respectuós com és el que coordina el senyor Rajoy. És evident que si el líder de l'oposició i més que probablement futur president del Govern espanyol -molt a desgrat meu- no té clar si mantindrà o derogarà la famosa llei de matrimoni homosexual, el seu súbdit Fernández Díaz s'ha d'oposar, siga com siga, a la instal·lació d'un monument a favor de la llibertat i de la igualtat de gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i intersexuals davant la Sagrada Família, al bell mig del passeig de Gràcia, a Montjuïc, a la Barceloneta o a la Cotxinxina.

Mentre que l'emplaçament d'aquest monòlit en record de les persones LGTBI siga per als puritans del Partit Popular o de l'Església catòlica un motiu més de crispació social i un exemple evident d'una intolerància grinyolant, d'una ignorància supina i d'una homofòbia majúscula, senyal -i símptoma- que alguna cosa no va bé en el procés de normalització d'una realitat que no acaba d'arribar. Per això, els defensors dels drets humans i especialment del col·lectiu de què formem part lluitarem, amb els mitjans al nostre abast, perquè l'homosexualitat deixe de ser considerada una orientació sexual de segona categoria.

Si depenguera de mi, l'escultura que ens homenatja aniria, no davant de la Sagrada Família, sinó a la part més alta del temple expiatori, perquè fóra visible des de tota la ciutat de Barcelona, i amb una bandera amb els colors de l'arc de sant Martí a l'estil d'aquella de 20 m que oneja a la plaça de Colom de Madrid.