28 de novembre de 2010

Primera nevada a Bolonya

Si heu llegit les últimes entrades sabreu que l'últim cap de setmana de novembre a Bolonya ha sigut molt fred i que Óscar i jo ens hem dedicat, bàsicament, a gaudir de la variada oferta cultural que brinda la ciutat, des de museus, biblioteques i palazzi al Cioccoshow, fira de xocolate ben ben dolça. Per tant, en un final de setmana i de mes tan plàcid i tranquil només podia faltar un element tan tendre i romàntic com és la neu, i hi ha arribat.
Avui, 28 de novembre, el dia ha despertat amb pluja, una pluja contínua i, a estones, intensa que en absolut invitava a abandonar el llit un silenciós diumenge en plena tardor. Heu experimentat alguna vegada eixa plaent sensació que les mantes provoquen en exercir una forta pressió sobre els vostres cossos que us impedeix alçar-vos? Doncs això és el que ens ha passat aquest matí a nosaltres. No podíem llevar-nos i amb prou feines he aconseguit pegar un bot i passar-me al llit del meu xic i, com fem sovint, abraçar-nos fortament, besar-nos, acaronar-nos, preguntar-nos com hem dormit, dir-nos coses boniques, tocar-nos, excitar-nos, fer l'amor... I ha començat a nevar!
Si Bolonya és ja preciosa sense neu, amb aquest element de la natura ho és encara més. Perquè una ciutat italiana com aquesta, típicament medieval, plena de torres i de terrats de teules rogenques, amb xemeneies desprenent fum i amb aquesta atmosfera prenadalenca que ja s'hi respira i, a més a més, nevada, entendreu que és una estampa difícilment descriptible amb paraules però fàcilment copsable amb imatges. Per això, crec que és millor que callen les primeres i que parlen les segones, disponibles en Facebook.
La primera nevada a Bolonya d'aquesta temporada, la primera vegada que cau la neu al meu damunt. Perquè una cosa era quan, de petit, els meus pares em portaven a la Carrasqueta o a l'Aitana, la veia i hi jugava, però una altra de ben diferent és veure-la caure com l'he vista avui, intensament, en un marc com són la plaça Major i la plaça de sant Esteve, amb la il·luminació nadalenca encesa i al costat del meu amor. Sincerament, ha sigut una experiència única que recordaré sempre. Ara tan sols espere que s'acomplisca la famosa dita, tot i el meu ateisme, any de neu, any de Déu per a poder continuar gaudint d'aquesta particular i inacabable, abans de la boda, lluna de mel.

27 de novembre de 2010

Un museu anomenat Bolonya

Bolonya va ser, l'any 2000, Capital Europea de la Cultura. Deu anys després, continua sent una ciutat amb una vida cultural immensa. I, lògicament, això ens agrada i molt. Sempre hi ha activitats, espectacles, concerts, exposicions, mostres, cicles, obres de teatre, fires, mercats, etc. Acaba una cosa i en comença una altra. Cada cap de setmana hi ha un sarau muntat a la plaça Major. És important dir que hi governa l'esquerra (en els últims seixanta-cinc anys la ciutat ha sigut dirigida, excepte el període 1999-2004, pel Partit Comunista Italià i pel Partit Democràtic), una esquerra que aposta vertaderament per la cultura. N'és un exemple que tots els museus de la ciutat són gratuïts. Tots. Ara us parlaré de les últimes iniciatives que hem visitat el meu moroso -nóvio en dialecte bolonyés- i jo.
Fa unes setmanes, passejant pel centre neuràlgic de la ciutat, hi havia un grup de xiques i xics, components del grup de Facebook Movimento Giovanile del Risveglio [Moviment Juvenil del Despertar] amb un cartells a la mà en què es podia llegir «Abbracci gratis» [Abraçades gratis], «Regalo abbracci» [Regale abraçades] o «Vuoi un abbraccio?» [Vols una abraçada?] Era la mateixa campanya d'abraçades gratuïtes que va recórrer algunes ciutats espanyoles fa un temps. A Óscar li va fer vergonya, però jo no ho vaig dubtar un instant i vaig abraçar fortament una italiana simpàtica. No costa gens i reconforta no sabeu quant, sobretot quan estàs lluny de la teua gent. Ja sabeu també que sóc un osset amorós i que m'agrada molt besar i abraçar els meus. Aplaudisc aquesta idea totalment. Tornaria a abraçar un desconegut o una desconeguda una altra vegada, perquè les persones, en la societat en què vivim, hem de demostrar més els nostres sentiments. I perquè l'amor ho venç tot. Vegeu-ne, si no, el vídeo següent: http://vimeo.com/16932169.
Aquesta improvisada mostra de dolçor va tenir lloc a la porta del Palazzo d'Accursio, antiga seu històrica de l'ajuntament, on hi ha muntades en aquests moments dues exposicions d'allò més interessants. D'una banda, en el pati d'entrada hi ha una mostra fotogràfica de Paolo Mazzanti en col·laboració amb UNICEF i el comissariat de Bolonya titulada “Mirades. Els ulls parlen la mateixa llengua pertot arreu”, dins la tercera edició del cicle Les ciutats sanes dels xiquets i de les xiquetes. Es tracta de fotos de xiquetes i xiquets de països del Tercer Món d'una tendresa que encongeix l'estómac, bimbi que parlen no amb la boca sinó amb els ulls. No cal dir que la bellesa d'aquestes instantànies és extraordinària, retrats que, almenys a mi, em van commoure moltíssim. Recordem ara les paraules del gran poeta xilé Pablo Neruda: «el niño que no juega no es un niño, pero el adulto que no juega ha perdido para siempre el niño que tiene dentro de él.» Gran veritat, inqüestionable, sens dubte.
I, d'altra banda, a la primera planta d'aquest bell edifici hi ha una exposició que ens va semblar d'allò més interessant. La mostra, sota el títol “100 i més anys a la ciutat entre plans urbanístics i obres públiques. Dels arxius tècnics a la transformació de l'Arena del Sole”, il·lustra la recent constitució de l'Arxiu Tècnic del sector Treballs Públics i la celebració, enguany, del bicentenari del cèntric Arena del Sole. D'una banda, hi havia detalladament explicats els diferents plans urbanístics per què ha passat la ciutat en els últims cent cinquanta anys. «L'archivio non riguarda il passato, riguarda l'avvenire.» [l'arxiu no fa referència al passat, sinó al futur], sentencià el pensador francés d'origen algerià Jacques Derrida. D'altra banda, un recorregut històric per la transformació d'aquest teatre bolonyés situat a la comercial via dell'Independenza ens fa veure els canvis que ha experimentat en els seus ja dos-cents anys d'existència i que l'han convertit en l'escenari d'avantguarda de Bolonya.
I al costat de la plaça Major i del Palazzo d'Accursio hi ha, a la plaça de Neptú, la concorreguda biblioteca Salaborsa, que fa al mateix temps de punt de trobada de la gent. Si dic que és la biblioteca més pràctica, útil i multifuncional que he vist mai no mentisc. Perquè, més enllà de la típica sala d'estudi amb llibres i un servei de préstec, brinda unes possibilitats que cap altra biblioteca ofereix. Perquè us en feu una idea, hi ha cafeteria, premsa nacional i internacional diària, revistes de tota mena, consulta de butlletins oficials, auditori, xarxa inalàmbrica, ordinadors amb connexió a Internet, còmodes butaques i pràctiques taules amb una il·luminació excel·lent per a la lectura i l'estudi, sala específica per a bebés, xiquets i adolescents, filmoteca... I tot això en el marc d'un edifici preciós per fora (amb una façana ampul·losa espectacular) i per dins (amb uns sostres decorats amb motius naturals d'una bellesa indescriptible i unes restes arqueològiques al soterrani que un encertat terra de vidre deixa entreveure).
Salaborsa és, per descomptat, el millor exemple de l'interés per la cultura que caracteritza aquesta ciutat. L'accés és lliure, tothom pot entrar-hi i fer-hi ús de les instal·lacions. El registre per a poder agafar prestat qualsevol material és ràpid i senzill: n'hi ha prou amb el DNI per a fer, en un tres i no res, el carnet amb què cada usuari pot traure, al mateix temps, un màxim de sis llibres i quatre pel·lícules, que pot tenir a casa un mes i una setmana respectivament. Amb aquestes facilitats, és impossible no aprendre bé l'italià. Perquè en ple centre de la ciutat, i de camí sempre a la universitat, passe cada dia per la porta d'aquesta fabulosa biblioteca, i una parada per a llegir el periòdic, agafar un llibre o retornar un llargmetratge és quasi obligatòria. La cultura, gratis, a l'abast de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes. Quina meravella! I quina enveja!
Recentment també hem descobert altra biblioteca espectacular, en una visita guiada gratuïta excel·lent. És la del Palazzo dell'Archiginnasio (1563), primera seu estable de la Universitat de Bolonya fins al 1803, avui biblioteca municipal, que posseeix uns 800.000 volums, entre els quals 2.500 incunables, vora 15.000 edicions rares del segle XVI, 12.000 manuscrits, 15.000 gravats i dibuixos i molts fons especials, arxius i correspondències (per exemple, 36 cartes de Galileu Galilei). Veure tot aquest material al davant, com el vaig veure jo, és per a qualsevol filòleg o filòloga totalment orgàsmic. I en aquest edifici hi ha també el famós teatre anatòmic, construït el 1637 per a l'ensenyament de l'anatomia humana a través de la dissecció de cadàvers i destruït en el bombardeig del 29 de gener del 1944, però reconstruït fidelment amb les restes i peces originals recuperades després de l'atac aeri. Els meus amics i les meues amigues amants de les ciències de la salut gaudiríeu bona cosa ací dins, de veritat.
No hem deixat tampoc passar l'oportunitat de visitar els museus universitaris del Palazzo Poggi, seu central de l'Alma Mater Studiorum-Universitat de Bolonya. Només entrar-hi, a mà esquerra, hi ha l'Aula Carducci, que rep el nom d'aquest professor republicà i anticlerical de literatura italiana i que mostra, de manera fidedigna, com eren les aules en la segona meitat del segle XIX. A la primera planta hi ha un museu dedicat a la salut en què hi ha exposada la taula original del teatre anatòmic i, a part d'altres moltes coses, hi ha una sala d'obstetrícia del segles XVIII i XIX que a l'amiga i ginecòloga Sílvia li encantaria veure. Un altre museu, també a la primera planta, conté elements diversos, com mapes, llibres antics, canons, naus, etc. A la segona planta n'hi ha dos més: un d'astronomia, tancat quan nosaltres vam anar-hi, i el Museu Europeu dels Estudiants, interessantíssim, on podem veure, per exemple, un retrat de la primera dona llicenciada al món, Elena Cornaro, laureata en filosofia el 1678 a la Universitat de Pàdova (Itàlia). És a Bolonya i en aquest mateix museu on conec el nom de la primera dona espanyola graduada: María Isidra Quintina de Guzmán y de la Cerda, qui, amb 17 anys d'edat i amb l'autorització del rei Carles III, va rebre el grau de doctora i mestra en la Facultat d'Arts i Lletres de la Universitat d'Alcalá de Henares el 6 de juny de 1785.
N'hi ha més, de museus, col·leccions, pinacoteques, sales, biblioteques i un llarg etcètera de centres de CULTURA, en majúscula. Tampoc vull avorrir-vos amb tant de detall. Us diré que Bolonya és tota un museu gratuït que, per descomptat, paga la pena veure.
I ara posaré punt i final a aquesta entrada amb una iniciativa ben dolça. Del 24 al 28 de novembre té lloc la sisena edició del Cioccoshow, una fira del xocolate que és, creieu-me, una autèntica provocació, perquè són desenes i desenes les parades que venen una molt variada gamma de tipus de xocolates. Impressionant! Des de dimecres, el pas per la plaça Major i els voltants s'ha fet, si de cas, més freqüent i necessari, perquè no hi ha millor manera de combatre el fred i la humitat d'aquest final de novembre que amb una bona cioccolata calda. I no he volgut participar en el concurs «Guanya el teu pes en xocolate» per no tornar a Alacant rodolant o que Racanair em cobre, com sembla que vol fer, dos seients en comptes d'un. Mentre això arriba, us dic que d'ací a mitja hora hem quedat amb l'amiga Mony, siciliana establida a Bolonya des de fa sis anys, per a fer-nos, divendres de vesprada i com diria el company Davó amb un fretorro que talla el pixorro, un xocolate a la tassa calentet que de ben segur ens farà començar, millor encara si és possible, aquest gèlid cap de setmana. Al remat, cultura però gastronòmica, que també va bé, no?

25 de novembre de 2010

Brossa als carrers i en el govern

Les muntanyes de brossa que s'acumulen als carrers de Nàpols és, sens dubte, la pitjor imatge que podem tenir d'Itàlia. Perquè un país que recentment ha estat declarat «el més bonic del món» per la UNESCO i que concentra el 70% de l'art que hi ha al planeta no pot permetre's que la porqueria inunde, com si d'un sisme submarí es tractara, les vies públiques de les ciutats. La realitat, però, és que tones i tones de merda omplin els carrers sense que ningú les arreplegue. Marco, un nou amic, em va dir l'altre dia que en alguns carrers ja arriba a l'altura del primer pis. «Vergognoso, terribile, schifoso, incredibile...» [vergonyós, terrible, fastigós, increïble] em deia fa poc, per xat, l'exalumna i ara amiga Rosa Pastore des de Nàpols poc abans d'eixir al carrer per a anar a classe a la universitat i haver de respirar, un dia més, la pudor insuportable que campa per tota la ciutat.
Jo no sé bé quin és el problema de fons, és a dir, per què la spazzatura, com es diu brossa en italià, s'hi amuntona i s'hi amuntona i no és arreplegada. Aquesta és l'explicació que me n'ha donat el meu professor d'italià: a Nàpols (i a l'àrea metropolitana) la brossa va a grans zones de descàrrega que controla la màfia. Encara que aquests llocs no estan plens, l'associació delictiva diu que sí. Per tant, els ajuntaments es veuen obligats a firmar nous contractes per a la recollida de les deixalles que, cada vegada, són més cars, raó per la qual estan entre l'espasa i la paret. La màfia crea, doncs, una dificultat per a després cobrar, d'amagatotis, per resoldre aquell entrebanc que ha ocasionat.
Ara bé, independentment que hi haja aquest problema greu amb la Camorra i molts interessos econòmics pel mig, trobe que el Govern central hauria de retirar, de la manera que siga, aquestes ingents quantitats d'immundícies dels carrers. Urgentment. I té mitjans per a fer-ho: que hi envie els soldats de l'exèrcit amb màscares, guants, botes, pales i camions. És la primera cosa que cal fer, perquè la imatge és ja lamentable, penosa, tercermundista...
Els inspectors de la Unió Europea han anat a Nàpols, com ho van fer l'any 2008 quan hi hagué l'altra gran crisi merdosa, i han vist que res hi ha canviat dos anys després. Fins i tot troben que la situació és encara pitjor. El titular és ben clar: «A Napoli nulla è cambiato» [A Nàpols no ha canviat res]. Les amenaces, també: no hi haurà més fons europeus fins que no hi haja damunt la taula un pla de gestió dels residus seriós, creïble i factible.
No oblidem que hi ha en perill la salut dels ciutadans i de les ciutadanes de la zona. Els metges han donat la veu d'alarma sobre la possibilitat d'epidèmies. És el mínim que es pot agafar després de veure les imatges de la brossa acumulada pertot arreu. Els xiquets, per a anar al col·legi, han d'esquivar-hi bosses i bosses de desperdicis. Imagine que les rates hi campen a la dula. Fins i tot els gossos han de zigzaguejar els obstacles. La situació és, vertaderament, pèssima, impresentable.
I tot això a Itàlia, un país, com deia fa poc en altra entrada, que forma part del G8 i que se situa entre els vint primers més desenvolupats del món. Sincerament, a mi no em pareix normal -les frase que més he repetit des que vaig arribar a aquestes terres- que una nació avançada permeta que tinga lloc, cada cert temps, semblant espectacle. Perquè és la segona vegada que ocorre en els últims vint-i-quatre mesos. I com diu la dita: no hi ha dos sense tres.
Mentrestant, però, el president del Consiglio, en comptes de posar-se mans a l'obra i buscar la solució a un gravíssim problema que afecta milers i milers d'italians i italianes, es permet el luxe de telefonar, fet un energumen, a un programa de televisió en directe (Ballarò, de RAI3) que tractava el problema a Nàpols (el reportatge mostrava com, malgrat les promeses de Berlusconi de solucionar l'assumpte en deu dies, els carrers tenien cada vegada més brossa apilotada), insultar el presentador i penjar el telèfon. «Vergognoso, terribile, schifoso, incredibile...» [vergonyós, terrible, fastigós, increïble].
Per això acabaré amb el parer del caixer d'un supermercat al qual vaig entrar l'altre dia, que va resumir l'afer amb aquestes magistrals paraules: «spazzatura nel governo, spazzatura nelle strade» [brossa en el govern, brossa als carrers]. Evidentment!

22 de novembre de 2010

Verona

Nosaltres, d'oca a oca i tirem perquè ens toca. El divendres 19, a Mòdena, i el dissabte 20, a la senyorívola Verona. I la primera cosa que ens cridà l'atenció, només eixir de l'estació de tren, va ser el fred que hi feia, una humitat increïble. Era evident que havíem fet 114 km en direcció nord i que ens trobàvem a l'aquosa regió del Vèneto, on hi ha hagut recentment greus inundacions. Sort que vam començar a passejar per la ciutat a un ritme àgil per tal de veure com més coses millor i vam aconseguir calfar-nos un poc.
Ens vam dirigir, primer de tot, a l'oficina de turisme. Allí ens van proporcionar mapes i informació general però bàsica de la ciutat. Ens van aconsellar que compràrem la Verona Card, que per 10 euros per barba permetia visitar-ne els principals atractius turístics. I així ho vam fer. Era també una manera d'organitzar les nous hores de què disposàvem per a fer-nos una idea panoràmica d'aquesta grans urbs, que de seguida em va recordar les ciutats del centre d'Europa: nétes i funcionals, tranquil·les i silencioses. De fet, entre 1797 i 1866 va pertànyer a Àustria.
La primera cosa que vam visitar va ser el celebèrrim Arena, gran amfiteatre romà amb 139 m de llarg, 110 m d'ample i capacitat per a 25.000 persones. Construït en el segle I dC, actualment s'utilitza, a l'estiu, per a fer-hi representacions líriques. En efecte, l'acústica és boníssima. Óscar ho comprovà marcant-se amb el pit un 'O sole mio que se sentí jo crec que fora del recinte.
A continuació ens vam dirigir a la Casa de Giulietta, on va viure aquesta jove veronesa, per la qual, com diu el cartell que hi ha a la porta, «tanto piansero i cuori gentili e i poeti cantarono» [tant van plorar els cors gentils i els poetes van cantar] i que, a partir de la famosa obra de William Shakespeare, donaria lloc al conegudíssim mite de Romeu i Julieta. En l'edat mitjana, a Verona, Giulietta Capuleti i Romeo Montecchi s'enamoraren malgrat la rivalitat entre les famílies, una romanç brevíssim però intens que acabà en tragèdia i que, sens dubte, s'ha convertit en la història d'amor més famosa del món. La tradició mana fer-hi dues coses: tocar l'estàtua de bronze de Julieta, especialment una mamella, i escriure una nota d'amor dirigida a la protagonista perquè s'acomplisca. De la primera hi ha el testimoni d'una foto un poc borrosa que em va fer Óscar. De la segona, encara que també n'hi ha foto, reproduïsc ací allò que vaig escriure en el llibre de firmes: «porque el amor nos encontró i nos condujo hasta aquí, la Casa de Julieta. Te quiero, Òscar. 20/11/2010.»
I, d'ací, a la plaça de les Herbes, àgora grec, antic fòrum romà, centre neuràlgic de la ciutat, on vam fer una parada tècnica per a esmorzar una focaccia boníssima que ens va saber a poc. I, havent pres forces, vam pujar a la Torre dels Lamberti, la més alta de Verona, amb 84 m d'altura. Iniciada en el segle XII, va ser acabada l'any 1464. Dir que les vistes eren espectaculars és una obvietat. Dir que va valdre la pena pujar a peu els tres-cents seixanta-vuit esglaons, també.
En quart lloc, vam buscar, trobar i visitar l'església de Santa Anastàsia, la més gran de Verona, d'una bellesa exquisida. Es tracta d'un esplèndid exemple de gòtic italià. Construïda a partir de l'any 1290 amb la col·laboració de la família que governava la ciutat, els Scaligeri, i d'altres famílies veroneses de renom, és un temple riquíssim en obres d'art, entre les quals destacaré molt especialment el fresc Sant Jordi i la princesa de Trebisonda (1433-1438), obra mestra de Pisanello. Però, efectivament, l'església està plena de quadres, escultures, frescos, capelles, retaules i moltes altres obres d'art d'un valor incalculable.
Tot seguit vam passejar per la vora del riu, ample, cabalós i amb força. Impressionant. Sempre he dit que m'encanten les ciutats amb riu, i és veritat. Aquest era un senyor riu. Imagineu, per tant, si em va agradar Verona. De seguida vam arribar al Duomo, però ja estava tancat. Aleshores vam creuar el pont de pedra i vam buscar un lloc per a dinar. El menú: tagliatelle ai funghi, Óscar; spaghetti al ragù, jo. Quasi dos mesos després d'arribar a Itàlia, la pasta me n'ix ja per les orelles.
Ben dinats, vam reprendre la marxa. Pròxima parada: el Teatre Romà, construït en l'època de l'emperador August, i el Museu Arqueològic. Alguna amiga meua diria: «pedres, pedres i més pedres.» Per a mi, «història, història i més història.»
Vam tornar al Duomo, i en aquesta ocasió ja sí que estava obert, però estaven celebrant la santa missa, raó per la qual no vam poder veure'l bé ni fer-hi fotos. Peccato!
Comença a fer-se de nit (atenció, a les 16.45 h) i volem veure encara dues coses. D'una banda, el pati dels jutjats, on hi ha una exposició temporal de fotògrafs contemporanis en una sala amb uns frescos excepcionals, i, d'altra banda, precisament, el Museu dels Frescos, sorprenents, a l'interior del qual hi ha també la tomba de Julieta. Quina manera més bonica d'acabar aquest interessant recorregut per Verona amb una foto on, segons la tradició, va estar enterrada la bella enamorada.
Vaig escriure en la crònica sobre Mòdena que era una preciositat. Certo, com es diu en italià. I ho mantinc. Però Verona també ho és, i m'atrevisc a dir, sense menysprear la ciutat del vinagre balsàmic i de Pavarotti, que ho és més. No debades, és una altra ciutat que la UNESCO ha considerat Patrimoni de la Humanitat, plena d'edificis històrics, de monuments de l'antiguitat i dels períodes medieval i renaixentista. Jutgeu, si no, les fotos disponibles en el meu mur de Facebook. Observareu la grandiositat, l'encant, la bellesa, l'abundància d'art que hi ha. Tot plegat, Verona és una ciutat museu, com tantes a Itàlia, una d'eixes ciutats que no deixen indiferent el visitant. Almenys, els visitants com nosaltres, rodamons i jo crec que en una altra vida, mecenes d'art.

21 de novembre de 2010

Las vueltas que da la vida

Hace exactamente un año, el 21 de noviembre del 2009, celebrábamos por todo lo alto el matrimonio de los amigos Bea y Xavi. Fue todo un acontecimiento que festejamos con alegría y con diversión, de la única manera que la cuchipandi sabe conmemorar éste y cualquier otro tipo de eventos lúdico-festivos. Hoy, 21 de noviembre del 2010, un año después, hago balance de estos doce meses y homenajeo con estas líneas a los ahora ya no tan recién casados.
Si vuelvo la cabeza atrás y rememoro aquel soleado sábado, no doy crédito de los cambios que se han producido en las vidas de muchos y muchas de l@s presentes en tan bello enlace. Empezaré por los protagonistas de aquella jornada, Xavote y Tribi, más conocidos como los calamares de la Calita. Tres cientos sesenta y cinco días después ya han aprendido a cambiar pañales a diestro y siniestro, y otra cosa que creo que han debido asimilar a estas alturas es que dormir por la noche unas cuantas horas de tirón no será posible hasta dentro, con un poco de suerte, de unos meses, quizás de unos años. Porque desde el pasado 24 de septiembre tienen entre sus brazos al pequeño Marc, un retoño lindo y hermoso como sus progenitores y como algunos de sus parientes más g(u)ays (léase Ismael, primo de la madre). Como no todos los bebés, al nacer, son preciosos, hay que subrayar que éste sí que lo es: guapo no, guapísimo. Amor de tío, y además, de tío a muchísimos kilómetros de distancia. Parejita, hacedme un hueco en vuestra agenda el día 20 de diciembre por la tarde que voy a ir a comerme a besos a vuestro pimpollo.
Si esto no es cambiar la vida, que venga Dios y lo vea, por favor. Y también este año, el padre de la criatura, l'amic Xavi, se doctoró en Química con una excelente tesis sobre unas cosas muy raras y muy técnicas que soy ahora incapaz de explicar aquí. Así, pues, Xavi siempre será el sencillo, campechano y a veces un poco tosco Xavi, pero también es, por méritos propios, el Dr. X., como acostumbra a firmar él muchos de sus correos electrónicos cuchipanderos.
Con la D... Delia. ¡Te ha tocado, conce! ¡Ay a mi cari, si le ha cambiado la vida o no! Con un pie en Sant Vicent y otro en Sevilla, creo que le quedan dos peladas en la terreta. En el momento menos pensado coge la maleta, la llena de harapos y para la cuna del flamenco, ahora ya por fin, merecidísimamente, Patrimonio de la Humanidad. ¡Olé! Y con Samuel, a bailar sevillanas, a zapatear, a estudiar en la biblioteca Infanta Elena con vistas al maravilloso Parque de María Luisa y a conjugar otro verbo que también acaba en -ar. Di que sí, cielo, que lo que va delante, va delante, como los de Alicante. La suerte es que hay también Racanair Sevilla-Bolonia, o viceversa, así que idos preparando que cualquier día nos presentamos allí el Bermejo y yo, que ya sabes que mi Sevilla del arma la llevo en lo más profundo de mi corazón. Ese barrio de Triana, ese río Guadalquivir, esa Torre del Oro, esa Maestranza, esa pedazo catedral, ese barrio de Santa Cruz, esos coches de caballo, ese arte, esa gracia, ésta es Sevilla. Te quiero, mi amor, y estudia mucho, que tienes que ser la maestra de todos los cuchipanditos...
Con la M tenemos a tres personas: Maica, M. José y Marc. Lo haré en este orden, por edad.
¡Ay mi Nenica, también le ha cambiado la vida, también! En realidad, le cambió hace diez años cuando nos conoció. ¡Diez años, que se dice pronto! ¡Mare meua! Pero desde la boda Giner-Payá hasta hoy, Maica ha encontrado, por fin, trabajo, ha celebrado su 50 cumpleaños en la que fue una fiesta sorpresa de lo más divertida y amena rodeada de tod@s l@s que la queremos, y en muy breve va a ser abuela por primera vez. Está a punto de nacer su nieta Zaira, nacimiento que va a llevar mucha alegría a esta familia y a estos hogares, y más en las fechas que se aproximan. Vaya por delante mi enhorabuena, Maica. ¡Quién le iba a decir hace un año que iba a ser abuela, quién!
Es el turno ahora de M. José, nuestra Bridget Jones. Felizmente enamorada de Kelo, creo que no me engaño si digo que tampoco esperaba nuestra letrada, en el transcurso de la boda calé, que un año después estaría viviendo y conviviendo con su chico, tranquilos, contentos y en armonía y, por tanto también, independizada de su madre Ana. Impensable, ¿verdad? Pues todo llega, todo. Me alegro tanto, M. José, de verte tan relajada, tan serena, tan estable... Te lo mereces, corazón. Y un abrazo para el Gatito.
Y el benjamín Marc, el último fichaje de la cuchipandi, que ha copado de ilusión la vida no sólo de sus padres, sino de todos los que queremos a sus progenitores. ¡Qué cambio, acariciar unos senos tan acogedores como los de su madre, que le dan sustento, le dan la vida, y unos brazos tan confortables como los de su padre, que le dan cariño, le dan ternura. Si Marc pudiera hablar, sin duda diría: «os quiero, papás; gracias por traerme al mundo y hacerme llegar a un hogar tan cálido, tan tolerante, tan comprensivo, tan humano, tan... Me habéis dado la vida, yo os daré todo el amor que merecéis.»
Y de la M llegamos a la O. Y por O... ¡Òscar! Dio mio, si la vida da vueltas... Vueltas no, vuelcos, volteos, rotaciones, cambios y giros de 360º. Porque si aquel 21 de noviembre me encontraba fatal de las cervicales, hoy estoy bastante mejor y sólo me duelen ocasionalmente y tras alguna incómoda postura en la cama; porque si en el cóctel de bienvenida hacía mis gestiones con una amiga de la novia, Mar, para que me presentase a un conocido de ella, hoy estoy locamente enamorado de mi vida, al que quiero, como dice Nuria Fergó en la canción, como se quiere por primera vez; porque si mi horizonte laboral, después de la baja médica, consistía en continuar con las clases de catalán a escasos 1.000 m de mi casa, hoy lo hago a 1.800 km por carretera y en el Alma Mater Studiorum, con casi mil años de existencia.
Porque, en definitiva, la vida nos ha cambiado a todos y todas, en mayor o menor medida, en este tiempo que ha transcurrido, eso sí, rapidísimamente. Y nos ha cambiado para bien, en modo positivo, lo cual, ya de entrada, nos tiene que hacer sentirnos un@s afortunad@s. Lo somos y lo merecemos. Luchamos por nuestro bienestar, y este es el justo premio a nuestro esfuerzo, a nuestra dedicación. Bea y Xavi optarán a una mejor situación laboral que pueda garantizar la estabilidad que su nuevo descendiente necesita; Delia quizás se irá a Sevilla a vivir, pero siempre tendrá y nos tendrá en su Alicante que lleva en el corazón; Maica ejercerá de abuela, pero también de amiga y de confidente de su querida nieta; M. José consolidará la relación con el que estoy seguro que es el hombre de su vida; Marc crecerá y se criará sanamente y pronto se convertirá en un niño feliz y Óscar y yo estaremos una temporada en Italia en esta experiencia que tanto nos reporta no sólo sentimentalmente, sino también desde un punto de vista profesional, cultural, personal, etc. Aprenderemos una lengua, conoceremos una cultura, viajaremos, nos empacharemos de todo tipo de pasta, pero también, y sobre todo, de arte y de belleza. Y cuando regresemos, bodorrio y a mover papeles para adoptar un churumbel.
El año 2010, que a punto estamos ya de despedir, marcará, sin duda, un antes y un después en nuestras vidas. Porque los cambios aquí descritos no son como un corte de pelo o el estreno de un nuevo móvil a los que nos tienen tan acostumbrados la Bridget y la concejala. Son los cimientos de una nueva etapa en la vida de Bea, Xavi, Marc, Delia, Samuel, Maica, Zaira, M. José, Kelo, Óscar y yo, personas de bien que construimos, día a día, un futuro mejor. No nos engañemos: no es el cambio del 2010, no, lo es para siempre, para el resto de nuestra existencia.
Como diría Luis Payá, alias el Relojero: he aquí la gracia de la vida, que es como un carrusel, gira y gira para hacernos sentir bien. Y con este pareado, digo ahora yo: colorín colorado, este homenaje a Bea y Xavi se ha acabado.

Mòdena

Em sap greu posar-vos les dents llargues amb tanta crònica de tant viatge, però entendreu que vivint a Bolonya, estratègicament situada i molt ben comunicada en tren amb quasi totes les parts del país, i tenint tant de temps lliure, és lògic que aprofitem els dies que no tenim classe -de català o d'italià- per a conéixer un poc -o un molt- Itàlia. I això és el que estem fent.
El 19 de novembre, divendres, vam anar a la propera Mòdena. A mitja hora en tren regional, la ciutat del vinagre balsàmic és una preciositat. Petita i tranquil·la, té un centre històric tancat a la circulació de vehicles, la qual cosa el fa més atractiu encara, en el sentit que passejar pels carrers i perdre-s'hi és un plaer. El centre neuràlgic és la piazza Grande, on hi ha el Duomo, un dels màxims exponents del romànic europeu, us assegure que d'una bellesa suprema. Sabeu que sóc ateu i que estic molt cabrejat amb l'Església catòlica per les seues manifestacions sobre temes que, sincerament, trobe que no l'incumbeix, però això no lleva que reconega el valor artístic (arquitectònic, escultòric, pictòric, etc.) dels diferents temples que visite, i en aquest cas és de justícia reconéixer que la catedral de Mòdena és, fins ara, una de les més boniques que he vist mai. Us ha passat alguna vegada entrar a un lloc i quedar-vos bocabadats, veritat? Doncs això és el que ens ocorregué a Óscar i a mi. Al·lucinats, seria la paraula exacta.
La torre del Duomo s'anomena Ghirlandina i té 89 metres d'altura. Construïda ja fins al cinqué pis l'any 1169, va ser acabada el 1319. Actualment està en fase de restauració, raó per la qual està tapada amb un lones. Malgrat això, les tanques que envolten les bastides reprodueixen la imatge de la torre i també és espectacular. No vam poder pujar-hi perquè el període de visita és d'abril a octubre solament.
L'any 1997, el conjunt format pel Duomo, la torre i la piazza Grande va ser declarat Patrimoni de la Humanitat. Des del meu punt de vista, aquesta consideració és totalment merescuda.
En un costat de la plaça hi ha el Palazzo Comunale, d'època medieval i actualment seu de l'ajuntament de la ciutat. També té una torre ben bonica amb un rellotge grandiós. Sorprenen dos cartells que pengen de la façana principal. Un diu: «Fermiamo le petre. Per la vita de Sakineh» [Parem les pedres. Per la vida de Sakineh]. Em sembla genial que la corporació de Mòdena se sume a la protesta mundial contra la condemna a mort per lapidació d'aquesta dona iraniana. En l'altre, pagat personalment per l'alcalde i els seus assessors, llegim: «I tagli del governo alla spessa pubblica colpiscono tutti: -4,5 milioni 2010, -12 milioni 2011, -16 milioni 2012» [les retallades del govern a la despesa pública afecten a tots: -4,5 milions el 2010, -12 milions el 2011, -16 milions el 2012]. És a dir, Mòdena deixarà de rebre 32,5 milions d'euros del Govern de Berlusconi al llarg de tres anys. Això implica tancar escoles, guarderies, biblioteques, museus, residències per a ancians i discapacitats, centres juvenils i esportius... Tristíssim.
Un edifici majestuós és el palau ducal (segle XVII), cort de la família dels Este. Actualment és la seu de l'acadèmia militar, raó per la qual les visites estan restringides. També és impressionant el Palazzo dei Musei, edifici del set-cents i que des del 1881 acull la Biblioteca i la Galeria Estense i els museus cívics d'arqueologia i etnologia i d'art. Per últim, paga la pena visitar, al costat dels anteriors, l'església de sant Agustí, fundada l'any 1338, tot i que va ser completament transformada el 1663 quan va acollir les exèquies del duc Alfons IV. A l'interior, típicament barroc, hi ha un fragment d'un fresc del segle XIV atribuït a Tomàs de Mòdena, us assegure que d'una bellesa extrema i d'un valor incalculable.
Acaba ací el ràpid recorregut per la ciutat de Luciano Pavarotti, gran tenor que ens deixà fa ja tres anys. Escoltar-lo cantar “Nessun dorma” amb Andrea Bocelli mentre escric aquestes línies és un plaer imcommensurable. Sincerament, no esperàvem trobar-nos una ciutat tan tranquil·la, tan accessible, tan neta i, sobretot, tan bonica, tan històrica i tan artística. Ignorància nostra, per descomptat. Agradable sorpresa, sens dubte.

18 de novembre de 2010

Itàlia s'afona

Probablement estem assistint, Óscar i jo, a un moment històric, l'adéu definitiu de Silvio Berlusconi del govern d'Itàlia. I no penseu que em fa llàstima, no. «Ja toca», diuen molts i moltes per ací. Jo crec que, més que tocar, és necessari. Cal que se'n vaja a la seua residència a Arcore, a part que necessita un descans físic -té 74 anys, poca broma!-, perquè està deixant el país en el més absolut desfici i neguit, en el caos, en un apatia brutal que està fent molt de mal.
El clima polític a Itàlia és irrespirable, insostenible. La confiança dels italians en el govern del Cavaliere ha minvat un 3% en el que portem del mes de novembre, segons un sondeig per a La Repubblica. Escàndol rere d'escàndol, la situació ha derivat en un punt sense retorn, en un carreró sense eixida. El pròxim 14 de desembre, Berlusconi s'haurà de sotmetre a una moció de confiança i a una altra de censura en el Senat i en la Cambra dels Diputats, respectivament. Ell està convençut que no aniran endavant. Jo, en canvi, no ho tinc tant clar. Si les perd, però, no tindrà més remei que convocar eleccions generals.
Itàlia necessita, urgentment, un canvi que, en realitat, va més enllà de substituir Berlusconi per una persona afí a ell. En qualsevol cas, el relleu ha de començar pel seu allunyament del govern i ha de continuar per la modificació de tantes i tantes coses, entre les quals, de manera prioritària, la separació de política i religió. Perquè mentre l'Església catòlica tinga el poder que encara té en aquest país, res canviarà. Ho dic, òbviament, per la situació de l'homosexualitat, però també per altres temes que l'estament eclesiàstic vol controlar-hi. El Papa i tota la jerarquia de cardenals, arquebisbes, bisbes i sacerdots no s'adonen que estem en el segle XXI i que han perdut, afortunadament, molt de poder. Desgraciadament, no tant com voldríem alguns i algunes, i menys a Itàlia, feu que es neguen a perdre de cap de les maneres.
Fins arribar ací, hi ha tota una sèrie de fets que han desencadenat aquesta difícil situació política. De totes i tots són coneguts els guirigalls amorosos del president del Milà, fins i tot amb menors d'edat, adolescents que podrien ser, com a mínim, les seues nétes, si no les seues besnétes. Els seus comentaris fora de to són ja més que habituals i en comptes de provocar ràbia i indignació, fan riure però de llàstima. Acumula nombroses causes, de tot tipus, que té pendent amb la justícia. I l'abandó de l'educació pública i de la cultura fa que n'hi haja per a tirar el barret al foc.
Precisament, dimecres 17 hi hagué una vaga convocada pel sindicat més fort dels ensenyants de primària per la reforma que ben probablement aprovarà, d'ací a poc, la Cambra dels Diputats. Professorat i estudiantat de tots els nivells educatius s'alçà en peu de guerra contra la llei Gelmini, que, entre molts altres desavantatges, elimina fons en educació pública i retalla llocs de treball docents. La cultura perilla a Itàlia, és la conclusió a què vaig arribar després de visitar recentment el Museu Morandi a Bolonya. Un 2% dels quadres exposats estaven tapats amb teles com a senyal de protesta pel 80% de reducció del pressupost que han deixat de percebre els museus al país de la pizza. «Invece di chiudere le sale, i quadri fanno lo sciopero» [en comptes de tancar les sales, els llenços fan vaga], em va dir una de les senyores que vigilava les valuoses obres. I és que si no hi ha diners ni per a comprar fulls o retoladors per a escriure en la pissarra, per a fer fotocòpies o per a tinta per a la impressora és que la situació és molt greu. Vertaderament tercermundista.
Mentrestant, el caos s'apodera de la república veïna. L'administració no funciona, resulta totalment ineficaç i farragosa. Hi ha tantes lleis que neguen altres normes que no hi ha certesa de quina preval. L'esport nacional no és el calcio, no. La virtut més gran és l'astúcia, la picaresca, en italià, la furbizia. ¿I què podem esperar d'un país on aquell que no paga els impostos, aquell que no paga el tiquet de l'autobús, és ben vist i, per contra, qui fa les coses com toca és considerat un panoli, una pobra persona?
Un dels meus professors d'italià em va dir fa poc: «bisogna fuggire dalla Italia » [cal fugir d'Itàlia]. No és el primer que m'ho diu, per cert. Lògicament, li vaig preguntar per què. Aquesta va ser la seua resposta: «L'Italia è ritornata indietro. Se la cultura vede il denaro come unico valore, allora vale solo quello che mi procura denaro. E nel momento in cui il denaro è l'unico valore, tutto è lecito. In Italia tutto si può comprare e la tonica è fare soldi a qualunque prezzo» [Itàlia ha retrocedit. Si la cultura veu els diners com l'únic valor, aleshores només val allò que em reporta diners. I en el moment en què els diners són l'únic valor, tot és lícit. A Itàlia tot es pot comprar i la tònica és fer diners a qualsevol preu]. Em vaig quedar atònit, sincerament. Paraules d'un autòcton d'uns 50 anys, més o menys. No meues!
Crec que Berlusconi encarna, en aquest sentit, l'exemple d'allò que diu el meu ensenyant. De família de classe mitjana milanesa a empresari humil; d'imprenditore a primer ministre d'una de les potències mundials (recordem que forma part del G8 o grup de les vuit nacions més industrialitzades del món i és el divuité país més desenvolupat del planeta, amb una qualitat de vida considerada alta), i de premier a una de les persones més riques i poderoses d'Itàlia, amb un control descomunal de quasi tot, especialment de bona part dels mitjans de comunicació.
Sincerament, em costa entendre aquest misteriós èxit. De fet, no sé si aconseguiré entendre'l mai. En qualsevol cas, sembla que ha arribat el moment de dir adéu, de posar punt i final a una trajectòria amb moltes llums però amb més ombres encara. Itàlia s'afona. Itàlia necessita un altre capità que prenga el timó d'aquest vaixell a la deriva si no vol fer aigües. Aigua que ha començat ja a inundar part de la nau, però per fortuna s'albira, a la llunyania, terra ferma. Esperem que arribe a port la pròxima primavera amb un desembarcament de tota la tripulació sana i estàlvia. Tocchiamo ferro! [toquem ferro].

16 de novembre de 2010

L'experiència de l'amor

«Si me quedara un día de vida, me gustaría pasarlo a tu lado, solos, frente al mar, en Vera, en el Cabo, donde sea, tranquilos, relajados, abrazados...» Aquesta és l'última declaració d'amor que m'ha fet Óscar, anit, poc abans d'anar-nos-en a dormir. La de despús-ahir, aquesta: «me volvería a ir contigo al fin del mundo.» Avui, 16 de novembre, fa onze mesos que ens vam conéixer. Me'n recorde com si fóra ahir. No he oblidat ni el més mínim detall. Tres-cents trenta-quatre dies després, aquelles mirades suggeridores, provocatives diria, s'han convertit en un intens i mutu amor cada dia més fort, més profund, més bonic.
Si gire la vista arrere onze mesos i un dia, ningú diria que jo estaria així d'enamorat i de feliç com estic. Ningú. Ni jo mateix. Perquè, després d'algun intent fallit, estava perdent les esperances de trobar el meu company de viatge. Però aquell dimecres fred i ennuvolat de mitjan desembre es creuà en el meu camí aquest homònim madrileny guapo i amb un punt chulesco que em captivà de quina manera. No sé si va ser la seua mirada, la seua sensibilitat, la seua atenció, el seu somriure, la seua escolta, el seu interés, o tot plegat, però no vaig tardar a adonar-me que aquell taure, un any major que jo i apassionat de Cadis, la tasseta de plata, era l'home de la meua vida.
Quasi un any després puc dir que no em vaig equivocar gens. Óscar forma ja part de mi, de la meua vida. Óscar és el meu amic, el meu company, el meu confident, el meu amant, el meu nóvio, el meu futur marit... Ell m'ha portat l'alegria que no vaig haver de perdre mai i ell també és la persona que, en aquests difícils moments d'adaptació a una nova realitat anomenada Itàlia, està al meu costat, i amb el seu suport incondicional, traduït en una mirada, una carícia, un somriure, una abraçada o una besada, m'espenta per continuar gaudint d'aquesta experiència meravellosa i sense igual.
L'experiència de l'amor... La vida sense amor no és vida. Amor de pare i de mare, de germà i de germana, d'amics i d'amigues, de companys i de companyes, de veïns i de veïnes, de coneguts i de conegudes... però també, i sobretot, de l'home que fa sentir-me la persona més feliç del món, el responsable que aquests petits ulls brillen cada matí en obrir-los, l'encarregat de fer-me somriure cada dia com si fóra el primer i l'últim.
«Si me quedara un día de vida, me gustaría pasarlo a tu lado, solos, frente al mar, en Vera, en el Cabo, donde sea, tranquilos, relajados, abrazados...» No hi ha paraules més belles que les d'un enamorat, i per això et dic, Óscar, públicament i davant del ciberespai, que la millor cosa que m'ha passat en la vida ets tu. T'estime com et mereixes, com solament sé fer-ho, com diu la lletra d'eixa cançó que tant ens agrada...
Quiéreme,
como se quiere por primera vez, quiéreme,
quiéreme,
hasta los restos de la vida,
y quiéreme
como sé que tú lo hacías,
y quiéreme de noche, quiéreme de día,
quiéreme...

14 de novembre de 2010

Ferrara i Comacchio

Un dels objectius que ens vam marcar Óscar i jo abans de venir a viure a Bolonya va ser aprofitar l'avinentesa per a viatjar tant com la butxaca ens ho permetera. I això és el que estem fent, de moment. El passat 12 de novembre vam visitar la monumental Ferrara i la curiosíssima Comacchio.
Ferrara és una ciutat petita, de prop de cent trenta-cinc mil habitants, capital de la província homònima, en la regió de l'Emilia-Romagna. Situada a la vora del riu Po, té una estructura urbanística que remunta al segle XIV, quan era el cap i casal del ducat governat per la família noble dels Este. El disseny, de Biagio Rosetti, la convertí en la primera ciutat moderna d'Europa, fet del qual deriva, fonamentalment, la consideració del centre històric ferrarés com a Patrimoni Mundial de la Humanitat (1995).
L'atractiu principal de Ferrara és que és una ciutat plenament medieval. Està envoltada per més de nou quilòmetres de muralles antigues, la major part construïdes entre els segles XV i XVI. Tancada al trànsit de vehicles, els carrers són tots de vianants, la qual cosa convida al passeig tranquil i relaxat i a la recreació imaginària del nucli antic en temps anteriors.
El monument més destacat és el Castell dels Este, construcció de planta quadrada del segle XIV amb quatre torres defensives i envoltat d'un fossat d'aigua. Altres edificis civils importants són el Palau municipal, el Palau de la Raó, el Palau dels Diamants, el Palazzo Schifanoia, el Palazzo Paradiso -seu de la Biblioteca Cívica Ariostea, on hi ha la més completa col·lecció d'edicions de l'Orlando furioso (1532), de Ludovico Ariosto- i la universitat, fundada el 1391.
Quant a l'arquitectura religiosa, cal esmentar, en primer lloc, la catedral, dedicada a sant Jordi i construïda entre els segles XII i XIV. En segon lloc, l'Arxiu Històric Diocesà, un dels més antics, esmentat ja l'any 955 i que conté importants documents recollits al llarg dels segles per l'Església catòlica. I, per últim, el Monestir del Corpus Domini, on hi ha les tombes de molts d'aquests mecenes de l'art durant el Renaixement.
Com que sempre he pensat que allò més important quan un visita una ciutat, a part de veure-la, és tastar la gastronomia local, vam dinar en un lloc recomanat, l'acollidora Antica Osteria delle Volte i, aconsellats per dos nous amics que ens van fer d'excepcionals guies, Óscar i jo vam compartir uns cappellacci di zucca i un salame da sugo con purè que estava per a llepar-se els dits, da morire, com es diu per ací. El café, acompanyat d'un exquisit dolç, el vam prendre a l'elegant cafeteria que hi ha justament davant del Duomo.
I amb la panxa plena vam posar rumb a Comacchio, la piccola Venezia, com és conegut. Perquè, efectivament, aquest petit poble pesquer, a quaranta-vuit quilòmetres de Ferrara i situat a la desembocadura del riu Reno, a l'Adriàtic, és una Venècia en miniatura. Es tracta de tretze illots units per ponts, que singularitzen, sens dubte, aquesta població del nord-est de la península italiana. Preciós, s'hi respirava la pau i la tranquil·litat que només trobem en nuclis urbans d'escassa població -vora uns vint-i-dos mil habitants- i allunyats de les metròpolis. El passeig pels desèrtics carrers, a la vora dels canals, amb les barques amarrades, a poqueta nit i en una serena vesprada de tardor va ser, creieu-me, una vertadera meravella.
Comacchio és famós per dues coses. D'una banda, per l'heroïcitat de la població contra l'ocupació alemanya a final de la Segona Guerra Mundial, actes pels quals va rebre la medalla de bronze al valor militar. D'altra banda, per la pesca de l'anguila, la millor d'Itàlia, segons m'han dit.
Va caure la nit, i cansats com estàvem -algun dia us contaré l'experiència religiosa que vam tenir, el dia anterior, Óscar i jo amb la pujada, a peu, al Santuari de Sant Lluc de Bolonya-, vam decidir tornar a casa. Teníem per davant encara noranta-cinc quilòmetres amb un Fiat Seicento petit però d'allò més funcional.
Aquesta és la crònica de la segona eixida que hem fet fins ara. La tercera ja la tenim marcada, assenyalada, reservada i anotada en les nostres agendes: el pròxim 29 de novembre, dilluns, tot fent-la coincidir amb els nostres onze mesos junts, visitarem la famosa i esplendorosa Florència, la bella Firenze, bressol mundial de l'art i de l'arquitectura. A part de veure-li el piu al David de Miquel Àngel, intentarem fer-nos una idea general de la grandiosa ciutat, capital de la verda Toscana. Com que en un dia és impossible conéixer una urbs de cent dos quilòmetres quadrats, hi tornarem en una altra ocasió. Ens separen només cent vint quilòmetres i tenim per davant una llarga, apassionant lluna de mel -com ha batejat aquesta experiència una divertida exalumna- sense data d'acabament. “Viatjar és un plaer”, deia fa quasi dos anys. I quin plaer, afegiria jo ara, acompanyat d'un ésser com Óscar i en un país tan espectacular, tan colossal i tan monumental com és Itàlia. Mamma mia!

12 de novembre de 2010

Qui són els homòfobs?

El passat 10 de novembre Óscar i jo vam assistir, per primera vegada, a la quedada del grup Giovani [Joves] de Cassero, el centre LGTBI de Bolonya. S'hi reuneixen cada dues setmanes, els dimecres, de 20.00 h a 23.00 h. Tot i que ens van advertir que la mitjana d'edat no superava els 22 o 23 anys, nosaltres vam voler acostar-nos-hi per saber les inquietuds de la jovenalla italiana gai i lèsbica i, de pas, practicar un poc la llengua, que sempre va bé.
Us he de d'avançar que el treball d'aquest grup de joves no ens va defraudar gens. El tema de la reunió era «Chi sono gli omofobi?» [Qui són els homòfobs?] i el van abordar amb una activitat que ens va semblar d'allò més pedagògica, didàctica i, sobretot, divertida i entretinguda. Es tractava d'escriure, en uns paperets que ens van repartir, el nom de tres persones -o personatges-, vives o mortes, que han verbalitzat o evidenciat alguna vegada actituds o comportaments clarament homòfobs. Després, vam mesclar tots els trossets de paper, com si foren cartes, i d'un en un en tréiem dos i els col·locàvem, a terra, ordenats de més a menys homòfobes. Si tenim en compte que allí érem vora 25 persones, imagineu la llarga llista d'eminències que van eixir a la palestra. Lògicament, quasi totes italianes, per a nosaltres desconegudes, però d'altres mundialment notòries per les seues funestes gestes.
Heus ací els tres noms que hi vaig escriure. Amb el número 1, el senyor Berlusconi, que fa uns quants dies es va lluir amb l'ara ja cèlebre frase: «meglio appassionato di belle ragazze che gay» [millor apassionat de xiques guapes que ser gai]. La resposta de la comunitat LGTBI italiana va ser ràpida i clara: «meglio gay che Berlusconi» [millor ser gai que Berlusconi], títol d'una de les meues entrades més recents i del gran cartell que penja a la porta de Cassero. Amb el número 2, el Papa i tota l'Església catòlica. L'afegitó «i tota l'Església catòlica» volia incloure la tirallonga de sacerdots, bisbes, arquebisbes i cardenals que no tenen una altra cosa millor a fer que malparlar de nosaltres en comptes de posar ordre al si d'una institució plena de pedòfils i d'homosexuals. I, amb el número 3, el popular Mariano Rajoy, qui, segons em conten, ha declarat recentment que no pot comprometre's a mantenir la Llei 13/2005, de matrimoni entre persones del mateix sexe, si guanya les eleccions generals amb majoria absoluta la pròxima primavera.
Els noms que va aportar-hi el meu xic van ser també il Cavaliere, en primer lloc; Benet XVI, en segon lloc, i el bisbe de la diòcesi d'Alacant-Oriola, Rafael Palmero, en tercer lloc, el qual recordem que al gener del 2008 va dir que «l'homosexualitat normalment és una malaltia.»
Una vegada que tothom va dipositar les targetes a terra segons el major o menor grau d'homofòbia que representava, hi va haver un interessant debat entre els xics i les xiques allí presents. Es tractava, bàsicament, de recol·locar alguns noms, entre els quals el del president del Consiglio, papi Silvio -com l'anomenen ací-, que havia quedat situat, sorprenentment, entre els menys homòfobs. Increïble però cert. Óscar i jo vam intentar fer-los veure que el seu president de govern, a part de les pallassades de tots conegudes i els comentaris fora de lloc i de to sobre els gais, no mostra gens d'interés pel col·lectiu, no se'n preocupa. I no solament no proposa lleis de caire social que afavorisquen la comunitat LGTBI, sinó que tampoc no fa res per reduir l'escalada d'actes homòfobs que tenen lloc, dia sí i dia també, arreu del país. Amb aquesta reflexió, i amb el suport d'un parell de xics que hi estaven totalment d'acord, vam aconseguir que, almenys, se situara cap al mig del rànquing. Figurati!
Imagine que tindreu curiositat per saber com va quedar la cosa, veritat? Ecco qua el top ten dels més homòfobs des d'una perspectiva juvenil italiana, després, això sí, d'intenses i assenyades discussions a què ens té poc acostumats la joventut d'avui dia:
1. Adolf Hitler
2. Mamhud Ahmadineyad
3. Robert Mugabe
4. Benet XVI
5. Jörg Haider
6. Sizzla Kalonji
7. Mariano Rajoy
8. André-Joseph Leonard
9. Angelo Bagnasco
10. Enzo Raisi
Totes i tots sabem què va fer el nazi Hitler amb els homosexuals, ni més ni menys el mateix que, noranta anys després, en el segle XXI, fa el president de l'Iran, un dels vuits països del món on encara l'homosexualitat està penada amb la mort. Dantesc! O si no el seu homòleg de Zimbabwe, que mostra públicament la seua homofòbia institucionalitzada amb perles com «els gais i les lesbianes són pitjors que els porcs.»
Heu de saber, abans de continuar amb semblants celebritats, que el següent en la llista, en l'onzena posició, era el nostre bisbe, el lleonés Rafael Palmero. Sort que no entrà un segon espanyol en tan repugnant elenc. N'hi havia prou amb el gallec Rajoy, que ja sabem tots de quin peu coixeja, o siga que passe paraula i així no perd el temps.
Si Ratzinger, Haider, Sizzla, l'arquebisbe de Brusel·les, el cardenal Bagnasco i Enzo Raisi ocupen la resta de posicions deu ser perquè les han dites ben grosses. Vegeu, a tall d'exemple, les recents declaracions del cap de l'Església catòlica belga: «la SIDA és el castig diví per als gais.» I com que sé que en el fons us agrada llegir les barbaritats que pot arribar a proferir un ésser humà per sorprenents, us oferiré ara els comentaris d'altres il·lustres pròcers que van sorgir durant l'amena i instructiva vetlada.
Renato Zero, destacat cantant, actor, compositor i showman italià, va dir en una ocasió: «he declarat que sóc homosexual per no haver de fer el servei militar. Però no és veritat. Jo sóc de tota una altra pasta.» Roberto Calderoli, ministre de les Reformes Institucionals en el segon govern de Berlusconi, va obsequiar-nos amb aquesta meravella: «i si encara no s'ha entés, ser maricó és un pecat capital i, per tant, qui reconeix una cosa així està destinat a les flames de l'infern.» Renzo Bossi, fill del conegut dirigent de la Lega Nord italiana, ens il·lustrà amb un «en la vida pense que s'ha de tastar tot excepte dues coses: els culs i les drogues.» Alessandra Mussolini, néta del dictador, considera que «millor fascista que gai.» Francesco Rutelli, alcalde de Roma entre 1993 i el 2001, ha manifestat que «les minories homosexuals no han de ser discriminades, però és una errada allò que ha decidit l'Espanya de Zapatero quan ha establit que les parelles homosexuals puguen adoptar xiquets; nosaltres no ho consentirem mai.» Paola Binetti, metgessa, pedagoga i política italiana que pertany al Partit Democràtic, i jo crec que amiga o lectora acèrrima del psiquiatre -i numerari de l'Opus Dei- Aquilino Polaino, considera que «l'homosexualitat és una desviació de la personalitat: un comportament molt diferent de la norma escrita en un codi morfològic, genètic, endocrinològic i caracterològic.»
D'insensateses com aquestes, n'hi ha un fum. Dues més, esperpèntiques, i acabe. L'ultracatòlic Rocco Buttiglione opina que «ser gai és, moralment, erroni, com ho és l'adulteri, no pagar els impostos o no donar diners als pobres.» Jas! I l'última, però agarreu-vos que vénen corbes. Rosy Bindi, política italiana que pertany també al Partit Democràtic, diu que «és millor que un xiquet estiga a l'Àfrica amb la seua tribu que no que cresca amb dos homes o amb dues dones, amb pares gais.» Perdoneu, però m'acabe de quedar mut.
Així estan les coses a la bella Italia, així. Entendreu ara per què és important que els i les joves gais, lèsbiques, bisexuals, transsexuals i intersexuals de la república veïna es reunisquen cada quinze dies i parlen d'aquestes i de moltes altres coses que els afecten directament. Si podem tirar-los una mà i ajudar-los a veure que la situació al seu país, més enllà de la passarel·la de Milà, dels canals de Venècia, del Coliseu romà o de l'exquisida pasta, és molt més greu del que creuen, bé. I si pel mateix preu Óscar i jo aprenem una miqueta d'italià, també bé. Mentrestant, però, l'homosexualitat a Itàlia és viscuda amb dificultat i, sens dubte, no amb la normalitat que estic segur que una bona majoria d'italians i italianes voldria. Encara queda, per tant, molt camí per recórrer. Pian pianino, com diria Dèborah, la propietària de la casa on vivim.

7 de novembre de 2010

AMISTAT

Hi ha moltes maneres de definir l'amistat. La meua particular accepció és clara: el que han fet per nosaltres, aquest cap de setmana, una bona part de les components, totes dones, de la cuchipandi és un exemple de vertadera, autèntica amistat. Perquè deixar els marits, els nóvios, els fills i les filles, algunes el treball fins i tot i venir a Bolonya a fer-nos una visita és, sens dubte, d'agrair i d'admirar. Mostrar-nos i demostrar-nos amb besades i abraçades, quan no una, l'altra, allò que senten per nosaltres, només pot ser afecte, estima, camaraderia, germanor, afinitat, complicitat...
Delia, Raquel, Bea, M. José, Maica, Silvia, Nuria, Sonia i M. José (en el record, sempre, les qui no han pogut venir-hi per circumstàncies diverses, com ara M. Carmen, Bea Payá o Ana Banegas) han sigut les valentes que s'han atrevit a desafiar la climatologia del nord d'Itàlia -per cert, quina sort que hem tingut amb el temps, ragazze!- per a portar-nos aire fresc, energia renovada, rialles i diversió des d'Alacant, a part d'un xoriço, llom i pernil. Amb la vostra presència, hem carregat bé les piles fins a la pròxima visita, o fins que tornarem a casa per Nadal, com en el famós anunci. Perquè compartir amb vosaltres històries, anècdotes, xarrades i comentaris varis és la millor manera de sentir-se a casa, m'he transportat durant les quaranta-sis hores que ha durat la vostra fugaç estada ací a la terra que em va veure nàixer, la terreta, la mateixa on vaig conéixer l'home de la meua vida, qui ha cuidat de vosaltres nou i de mi com acostuma a fer sempre, amb l'atenció que el particularitza.
Sou, com hem titulat l'àlbum de fotos d'aquest memorable viatge disponible ja en Facebook, dones guerres. I no ho dic per la instantània de l'helicòpter militar, no. Ho dic perquè sou fortes, dures, intrèpides, atrevides, incansables... a més de guapes, intel·ligents, simpàtiques, treballadores, eficaces, alegres, rialleres, madures, generoses, pacients, sinceres, emotives, lluitadores... Sou les nostres amigues, incondicionals i fidels. Sou vosaltres, úniques i indescriptibles.
Nou belleses i dos gais recorren els carrers medievals de Bolonya, podria ser el titular. Berlusconi ho tindria fàcil a l'hora d'elegir entre vosaltres i nosaltres. Jo també, si fóra heterosexual. “El Papa se va de España sembrando la discordia”, llig en l'apartat Última hora de Yahoo. Per a això, millor que no hi haguera anat, dic jo. Comença a plovisquejar quan les nenes, com les anomenem nosaltres, estan a punt d'agafar l'autobús que les portarà a l'aeroport Guglielmo Marconi i, d'ací, a casa. “No es lluvia, es el cielo que llora porque nos vamos” ha dit una d'elles. El comiat, tendre i emotiu, com són elles, com som nosaltres. Les llàgrimes han recorregut les vint-i-dos galtes. Això només pot tenir un nom: AMISTAT.
Xiques, mil gràcies pel cap de setmana que ens heu regalat i que hem viscut junts. Com es diu en italià, da recordare, da non dimenticare mai. I ara, el nostre inconfusible crit de guerra: ¡Bien por la cuchipandi, bien, bien, bien, bien, bien, biiiiieeeeennnnn!

4 de novembre de 2010

Meglio gay che Berlusconi

Els diaris espanyols s'han fet ressò de la nova berlusconiada, que es com es coneixen a Itàlia les bestieses que acostuma a proferir el seu president cada vegada amb més freqüència. Per si algú no ha llegit la premsa aquests dies, la reproduïsc. Il Cavaliere ha dit, literalment: «meglio appassionato di belle ragazze che gay.» Vol dir, tot i que trobe que no cal la traducció, que prefereix sentir passió per les dones guapes que ser gai. Estareu d'acord amb mi que és un comentari homòfob totalment desafortunat i malintencionat, i sobretot, des del meu punt de vista, impropi d'un president de govern d'un país europeu com és Itàlia.
Els titulars dels rotatius italians són ben clars: «Berlusconi se la prende con i gay» [Berlusconi la malpren amb els gais], llig en l'edició bolonyesa de Metro. L'actriu Julianne Moore declara que «quella di Berlusconi è una battuta arcaica e infelice. Continuare a parlare così degli omosessuali è un attegiamento idiota» [la de Berlusconi és una ocurrència arcaica i infeliç; continuar parlant així dels homosexuals és un comportament idiota]. «È l'espresssione di una cultura maschilista, arretrata e ofensiva verso gli omosessuali, ma anche verso le donne» [és l'expressió d'una cultura masclista, retardada i ofensiva amb els homosexuals, però també amb les dones], ha manifestat el president nacional d'Arcigay, Paolo Patanè. Situació compromesa per a la ministra d'Igualtat, Mara Carfagna.
Les declaracions, fetes a Milà en la inauguració del Saló de la Moto, va ser la resposta a la pregunta que els periodistes li van fer arran de l'últim escàndol en què s'ha vist implicat. La setmana passada va ser detinguda una jove marroquina menor d'edat coneguda amb el sobrenom de Ruby acusada de robatori. A la comissaria milanesa, la xica va dir que coneixia Berlusconi i que, per favor, contactaren amb ell. El premier va telefonar-hi perquè l'alliberaren amb l'excusa -mentida- que era la neboda del líder egipci Mubarak. Després va demanar que li la passaren al telèfon i li va dir que no volia tornar a veure-la mai més. Ha sigut «un atto di solidarietà che mi sarei vergognato di non fare» [un acte de solidaritat del qual m'avergonyiria si no l'haguera fet], ha dit Berlusconi. L'adolescent, de 17 anys, ha declarat en una revista del cor que va estar a Arcore en una ocasió només, el 14 de febrer, en una de les ja famoses festes organitzades per Silvio.
Per a mi, el més greu de tot aquest rebombori és que al país veí ja ningú s'espanta de les coses que diu aquest senyor. Però jo que acabe d'aterrar en aquestes gelades terres del nord transalpí em semblem molt perilloses declaracions d'aquest tipus. No és que m'hagen ofés paraules tan destrellatades, perquè com diu la dita, no ofén qui vol sinó qui pot, però em preocupa que el màxim representant d'un país democràtic i suposadament civilitzat diga aquestes barbaritats i ningú no faça res. Perquè a Espanya estic convençut que si un president de govern, em fa igual del partit polític que siga, diu una cosa semblant, les associacions i les organitzacions LGTBI, i la societat en general, se li tiren al damunt. Com ha de ser. Però a Itàlia no. A Itàlia tothom ho pren com l'enèsima ximpleria del president del Consiglio. I no és així, perquè és una darrere d'una altra, i ja n'hi ha prou.
El govern de Berlusconi viu un moment crític, el pitjor sens dubte d'aquesta la seua quarta legislatura. La coalició, i fins i tot molts dels seus, amenacen de desendollar el respirador en qualsevol moment; l'oposició n'ha demanat la dimissió; els partits de centre es neguen a donar-li suport extern; els periòdics catòlics s'indignen; la patronal l'acusa de condemnar el país a la paràlisi; la fiscalia de Milà investiga la seua agitada vida nocturna; la brossa s'amuntona als carrers de Nàpols... Berlusconi és, segons la premsa internacional, un malalt terminal.
Amb un panorama així, és normal que haja trobat, en aquest escàs mes i escaig que duc a Itàlia, tanta i tanta gent a disgust amb el seu president del govern. Tantíssima. No us ho imagineu. I no solament gent de Bolonya, que com és sabut és el feu esquerrà per excel·lència, sinó de totes les parts del país: Sicília, Nàpols, Sardenya, Salern, Ancona...
Quan jo deia en una altra entrada que Itàlia és un país que no deixa indiferent a ningú és per alguna cosa. A mi, el primer. Als italians i a les italianes, sobretot. Un home que governa un país a colp de comentaris com el que ens ocupa és, a parer meu, un home mort políticament. Perquè malprendre-la amb un col·lectiu tan vulnerable i tan indefens com és el gai, lèsbic, bisexual, transsexual i intersexual, i sobretot a Itàlia -amb l'Església catòlica al bell mig-, és d'una ignorància tan majúscula que només pot significar, espere, una cosa: la fi d'una etapa. Mai millor dit, magari! En català: tant de bo!

1 de novembre de 2010

La visita del Papa

De tots és sabut i conegut el meu ateisme practicant i el meu anticlericalisme furibund. No és estrany, doncs, que a menys d'una setmana del viatge que farà Benet XVI a Santiago de Compostel·la i a Barcelona, reflexione en veu alta sobre una visita tan cara. Sí, perquè l'arribada d'aquest senyor de blanc, màxim representat de l'Església catòlica i d'un estat fictici anomenat El Vaticà, costarà a les arques del nostre país, segons dades de l'organització Laicismo.org (www.laicismo.org), ni més ni menys que 4,8 milions d'euros. Impressionant!
Em va sorprendre moltíssim un titular que vaig llegir en el periòdic Información l'1 d'octubre i que he conservat cuidadosament fins avui. Deia així: “Los obispos dicen que la visita del Papa es un negocio espiritual y económico.” Sincerament, em sembla vergonyós que Juan Antonio Martínez Camino, secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola, diga això, i que afirme també que la despesa en el viatge del pontífex siga «el chocolate del loro». Per a ell, quasi cinc milions d'euros és una quantitat mínima, poc important, insignificativa. Indignant!
Vull recordar ara i ací, com a valencià que paga religiosament -mai millor dit- els impostos, que el cost de la visita del Papa a València l'any 2006 continua sent un secret quasi d'estat, perquè quatre anys després la Generalitat Valenciana, que per si algú no ho sap la presideix un senyor que es diu Francisco Camps -i no Francesc Camps-, segueix sense retre els comptes públics de tan innecessària visita. Al·lega que l'organització va anar a càrrec d'una fundació, que no està obligada a informar-ne les Corts. Tanmateix, l'estiu passat, segons la mateixa notícia, l'executiu valencià va aprovar una injecció de dos milions d'euros a eixa entitat perquè puga fer front a les despeses derivades de tan absurd acte. Indecent!
Almenys, de les paraules de Martínez Camino es dedueix el reconeixement públic que la vinguda de Ratzinger a terres espanyoles és un negoci. I quin negoci! Redó, diria jo. Les xifres em semblen desorbitades i fora de lloc, perquè si aquest senyor vol venir al nostre país per difondre les seues creences i donar suport als seus fidels, perfecte, però que ho pague tot ell, absolutament tot, fins a l'últim cèntim, que té diners. Si no, entreu a la basílica de Sant Pere i mireu la riquesa que hi ha acumulada en quadres, escultures, abillaments, adornaments d'or i un llarguíssim etcètera. Però allò que em fot és que ho hàgem de pagar els contribuents, els creients i els no creients com jo. Amb els meus diners, amb els meus impostos. Menyspreable!
O siga que a mi el senyor Rodríguez Zapatero, des de juny, em lleva un 7.5% del sou tots els mesos per a fer front a la reducció del dèficit perquè se suposa que no hi ha diners en la caixa de totes i tots i, en canvi, consent pagar aquestes ingents quantitats perquè vinga un senyor en qualitat de cap d'un estat anomenat El Vaticà i, damunt, el rep amb tals honors. No se suposa que Espanya és un país aconfesional? Jo no ho veig. Execrable!
Em sembla boníssima la iniciativa de l'organització Laicismo.org de fer arribar al nunci apostòlic a Espanya la factura de tan desbaratat viatge. Podeu participar-hi en la pàgina web assenyalada. Jo, per descomptat, ja ho he fet. No ens passen ara la factura amb el cost de la nostra estada quan ens donen l'alta d'un hospital públic? Doncs el mateix. Benet XVI hauria de ser el primer a no fer aquesta mena d'eixides en aquests temps de crisi difícils. Tothom s'ha d'estrényer el cinturó menys ell, veritat? Increïble! Hi insistisc: que pague ell els seus viatges. Jo vaig anar fa uns quants dies a Venècia, voluntàriament, perquè vaig voler, i a mi ningú em va pagar ni el tren, ni el dinar, ni la visita a la torre campanar de la piazza San Marco. Per què, aleshores, hem de costejar els espanyolets de carrer aquest provocador viatge? Lamentable!
Que vaja entrenant-se l'ajuntament i la Comunitat de Madrid, que sembla que li ha agafat gust i tornarà per ací l'any que ve, a l'agost crec, a les Jornades Mundials de la Joventut. Es calcula que aquesta vegada el viatge costarà, aproximadament, uns 25 milions d'euros. Ai, Gallardón i Aguirre, prepareu la butxaca, que ve el Papa! Mare meua, amb la calor que fa a Madrid a l'agost, perquè li agafe una lipotímia, un desmai o qualsevol cosa i hagen d'ingressar-lo al Gregorio Marañón. Aleshores espere que la Conselleria de Sanitat que dirigia fins fa poc un tal Güemes sí que li passe la factura per l'atenció rebuda, o no?
Jo vull llançar una proposta a l'oficina de comunicació del Vaticà. Per què no avancen el viatge de Ratzinger al primer cap de setmana de juliol -total, és només un mes!- i el fan coincidir amb les festes de l'Orgull Gai que tenen lloc a Madrid? Seria graciós i divertit, la veritat. La invitació està feta. Fins i tot, si vol sa santedat, pot desfilar en la manifestació de dissabte a la vesprada, de la Porta d'Alcalá a la plaça d'Espanya, dalt d'una carrossa i envoltat de chulazos... No són aquestes també unes jornades mundials -hi ve gent de tot el món- de la joventut?
No sóc l'únic que hi pensa així, no. He parlat, per Skype, amb ma mare i amb la divertida i estimada Delia mare i els he comentat que estava escrivint aquestes línies sobre la imminent visita oficial del Papa. La resposta de la faceciosa Delia ha sigut boníssima: «¿y a qué viene? A ese le ponía yo a coger aceituna, iba a saber lo que es bueno.» La conversa ha derivat cap a un punt d'humor i de rialles que ha fet que a punt haja estat de pixar-me damunt. No seria la primera volta que em passaria, amb les bromistes mare i filla.
Per cert, que molts italians, quan els dic que Benet XVI anirà a Espanya d'ací a poc, em diuen: «ma non lo volete per voi per sempre alla Spagna?» [però no el voleu per a vosaltres per sempre a Espanya?] I jo els dic: «no, lasciatelo qua, con voi, che ci si sente meglio.» [no, deixeu-lo ací, amb vosaltres, que s'hi sent millor].
Ho diré sense subterfugis, perquè quede ben clar el meu posicionament: no estic d'acord que recaiga en l'erari públic la major part del cost de la visita del pontífex. No! És un viatge que hauria de costejar ell -El Vaticà- i els creients, però no tota la ciutadania, ja que no totes i tots compartim les seues idees pastorals, evangelitzadores o com vulguen anomenar-les. Per tant, la visita del Papa, NO amb els meus impostos! Més clar, l'aigua, beneïda si fa falta!
I parlant de visites, jo la que espere, com l'aigua de maig, és la de les meues deu estimades mariliendres (Delia, Raquel, M. Carmen, M. José, Mayka, Bea, Silvia, Nuria, Sonia i M. José) i la dels amics Reyes i Pepe, el pròxim cap de setmana, tot coincidint amb l'anada del Sant Pare a Galícia i a Catalunya. Ell cap allà i elles cap ací. Aquesta sí que és una visita desitjada, preparada, útil, necessària, profitosa, de segur que molt divertida i que servirà perquè Óscar i jo carreguem bé les piles fins a la següent, que no sabem qui ens la farà. Vols ser tu? T'esperem, us esperem, amb els braços ben oberts. A presto!

Venècia

Venezia, città dell'amore, urbs que sura, població inundada no tant per l'aigua com pels milers i milers de turistes que, cada dia, la visiten. El 29 d'octubre, Óscar i jo decidírem celebrar els nostres deu mesos d'amor als laberíntics carrers i canals d'aquest bell paradís. Perquè Venècia és, sens dubte, una de les ciutats més boniques del món, era el lloc ideal -a tans sols dues hores de Bolonya en tren regional- on passar un dia tan especial.
Fou també la primera eixida que férem des que arribàrem a la capital de l'Emilia-Romagna l'1 d'octubre. Quatre setmanes després, el nostre primer viatge a terres italianes. La destinació no podia ser millor: el punt neuràlgic de la regió del Vèneto, l'espectacular, singular i bella Venècia, la ciutat de les góndoles i els seus característics remadors, del Canal Grande i d'infinitat d'amagats i recòndits estrets, del pont de Rialto i de centenars d'altres petites passarel·les, de més esglésies que feligresos, de palaus majestuosos i alhora decadents pertot arreu, de botigues de màscares que omplin els carrers per al seu sofisticat Carnaval, de l'aigua que nega els carrers quan hi ha el fenomen de l'acqua alta, d'illes com Murano, coneguda per la fabricació de vidre artístic de manera tradicional, i Burano, famosa per la producció de puntes de fil i les seues destacades façanes de colors... I, com no, del monumental entorn de la piazza San Marco: el palau ducal, la placeta i la basílica de sant Marc, la Torre del Rellotge, il campanile, el proper pont dels Sospirs... Dir que aquest racó és preciós és quedar-me ben curt. Intentar descriure'l amb paraules és, senzillament, impossible. Anar-hi almenys una vegada en la vida, obligatori. Napoleó I Bonapart digué d'aquest lloc que era «la plaça més bella de tot Europa.» No s'equivocà el general republicà francés, rei d'Itàlia entre 1805 i 1814.
Venècia és una ciutat que o apassiona -com trobe que ens passa a la majoria dels qui la visitem- o que no agrada gens. A nosaltres, sincerament, ens va sorprendre molt positivament. No ens la imaginàvem així de bonica, així de grandiosa, així de meravellosa. La càmera de fotos en donà fe: cent cinquanta-quatre instantànies durant les vuit intenses hores de visita a aquesta humida llacuna pantanosa a la vora de l'Adriàtic.
Quant als tòpics sobre la ciutat, hi ha de tot. És cara? Sí, molt, i la zona de la piazza San Marco, més encara. Hi fa mala olor? Diuen que sí, però nosaltres tan sols en una ocasió vam sentir una pudor insuportable; jo crec que dependrà de la zona, de l'època de l'any, de la neteja del fons dels canals... És romàntica? Assolutamente sì, com diuen ací. O, almenys, a nosaltres ens ho va semblar. Eixes estampes de carrers estrets, entre edificis quasi en ruïnes però que conserven encara tota la bellesa, o eixos canals plens de barques i góndoles amb un pont al fons és, indiscutiblement, una imatge per al record de qualsevol parella d'enamorats.
Terra de personatges històrics de tots coneguts, com ara l'escriptor i explorador Marco Polo, el pintor Tintoretto, el músic Antonio Vivaldi o el seductor diplomàtic i agent secret Giacomo Casanova, Venezia és, a parer meu, una metròpolis singular, inoblidable, envejable, fascinant, incomparable, sense igual... Perquè en cap altre lloc del món la policia patrulla en barca, els bombers tenen una quantitat il·limitada d'aigua per a apagar un incendi, les ambulàncies són llanxes o els autobusos de línia porten flotadors en comptes de martells d'emergència, aquest conjunt d'illes al nord-est de la península apenina no deixa indiferent el visitant. Us assegure que, amb el so de fons del napolità 'O sole mio cantat per un gondoler polit, al caient de la nit en un càlid dia de tardor i amb la companyia del vostre benamat o la vostra benamada, viureu un moment inesborrable en la vostra vida, m'atreviria a dir que únic. Óscar i jo ho acabem de fer, i aquest instant extraordinari forma ja part de les nombroses experiències que hem viscut junts en aquests màgics, també irrepetibles, deu mesos de vero amore. Jutgeu-ho vosaltres després de veure aquest vídeo:
http://www.youtube.com/watch?v=5gclEsHreMY&feature=share