La bocca del lupo

Divendres, 9 de desembre. Vesprada de descans després de la jornada de senderisme pels verds turons bolonyesos. I a la nit, un pla irresistible per a començar el cap de setmana: anar al cinema amb el meu xic, una companya de classe d'ell, l'escocesa Jo, i dos nous amics, la parella Giacomo i Ale. Serata di cinema, com diuen ací. La pel·lícula, precedida d'un curtmetratge sobre les vides extraordinàries de tres persones anònimes que viuen a Bolonya i realitzat per estudiants de l'ateneu, era La bocca del lupo [La boca del llop] (2009), de Pietro Marcello, guanyadora de nombrosos premis, entre els quals Millor Pel·lícula i Premi de la Crítica Internacional en el 27é Festival de Cine de Torí, Millor Documental en forma de Llargmetratge en el Premi David de Donatello 2009-2010 i Millor Documental en el Festival de Berlín 2010.
En síntesi, la pel·lícula conta la història d'amor entre Enzo i Mary (transsexual) a la Gènova de final del segle XX, dues persones anònimes que es van conéixer a la presó i que, amb un passat d'alcoholisme i drogues a l'esquena, decideixen continuar junts el camí de la vida, enamorats, feliços, contents, satisfets... Dues persones amb una vida difícil, sens dubte, però que es troben entre reixes i, també entre els barrots de les cel·les, troben l'amor que els ha unit fins l'estiu passat, en què una complicació pulmonar va acabar amb la vida d'ella.
Allò que crida l'atenció és que La bocca del lupo és el resultat d'un projecte ideat, promogut, coordinat i cofinançat per la fundació genovesa San Marcellino Onlus (obra de la Companyia de Jesús), que du a terme serveis a favor de les i dels sense sostre i projectes de rehabilitació d'alcohòlics, toxicòmans, ludòpates, etc., persones que romanen sempre a l'ombra, gent petita que passa inadvertida per a la majoria dels mortals. I crida l'atenció, o almenys a mi, que una congregació de caràcter religiós, els jesuïtes, promoga una pel·lícula en què es parla de l'amor entre un home i una transsexual. Em trac el barret davant d'aquesta decisió, brillant, encertada, magnífica i d'una humanitat a què ens tenen poc acostumats els representants de l'Església catòlica, precisament ells que, mai millor dit, haurien de predicar més amb l'exemple.

Del grup de cinc persones que hi vam anar, crec que vaig ser l'únic a qui va agradar. I bastant. No solament per tot allò que té a veure amb el film, que també, sinó per l'estupenda reflexió que deixa entreveure sobre els valors, la dignitat, els recursos i els drets de les persones més desfavorides de la societat. Perquè el director, a través d'un instrument tan poderós de comunicació com és el cinematogràfic, dóna la paraula als actors i els fa sentir-se orgullosos de la seua commovedora relació, més enllà d'un horitzó ple de tribulacions, penes i patiments que cap ésser humà desitjaria haver de viure. I és per això que quan va acabar la projecció de La bocca del lupo en el Festival de Cinema de Torí, el públic, anònim també i identificat amb les vicissituds d'Enzo i Mary, va aplaudir durant catorze llarg minuts com a reconeixement de l'excel·lent treball fet per Pietro Marcello. I quan els protagonistes s'hi van alçar per una ovació que no esperaven, els aplaudiments van continuar no se sap quants minuts més. Amb ells, en peu, hi havia una graderia plena de gent desconeguda i sense veu que els homenatjava no per les seues afliccions, sinó per la seua particular i bella història d'amor.
Era la primera vegada que Óscar i jo anàvem al cine a Bolonya. I no serà l'última. Perquè, només dos mesos i nou dies després d'arribar ací, el meu xic ja és capaç de ficar-se en un cinema i veure un curtmetratge i un llargmetratge en italià i quasi sense subtítols. Senyal que, amb dificultat, amb esforç, més o menys, sí, entén la llengua italiana... Bravo, amore, per lo sforzo che stai facendo nell'imparare questa nuova lingua. Complimenti e ti incoraggio a continuare così. E ricorda: piano piano si va lontano. Oppure, nel nostro caso, piano piano impariamo l'italiano.