27 de novembre del 2011

Berlusconi lascia, la piazza in festa

Tractes són tractes. Vam dir que visitaríem la capital italiana i ho vam fer del 10 al 13 de novembre. El que va davant, va davant. Quatre dies no intensos, més. Perquè pretendre veure una ciutat com Roma, bressol de la civilització occidental, en noranta-sis hores és quasi un desafiament. Però nosaltres ho vam intentar i, fins i tot, m'atreviria a dir que ho vam aconseguir. Ara, el cansament, dues setmanes després, crec que encara ens dura. Estem literalment cruixits!
Trobe que no té sentit enumerar tot allò que hi vam veure. Seria inacabable. De fet, a part de totes les coses típiques, vam visitar-n'hi moltes altres que no vénen destacades en les guies turístiques i que molt poca gent coneix, fins i tot ni els mateixos romans. D'aquestes, jo en voldria destacar dues per tal que, si aneu a Roma, no deixeu de veure-les. En primer lloc, allò que el meu amic José Luis, bon coneixedor de la ciutat eterna, anomena il buco [el forat], a la plaça dels Cavallers de Malta, molt prop de la bocca della verità. És una cosa tan bonica que no puc desvetlar-la ací. És, diguem-ne, un secret. Així me'l van passar a mi i així el passe jo sempre, sense dir-ne res més. Hasta aquí puedo leer... En segon lloc, la plaça Mattei, més coneguda com la plaça de les tortugues, al barri jueu, obra de Bernini que normalment passa desapercebuda i que, a parer meu, és una meravella indescriptible. Sens dubte, aquest racó constitueix un entorn romàntic on més d'un i d'una ha demanat matrimoni al nóvio o la nóvia. Roma, amor al revés, ciutat dels enamorats, és el lloc idoni per a una inoblidable petició de mà.
Parlar de Roma és donar brida a una sèrie de records i sensacions difícilment esborrables de la ment. Viure-hi, en viu i en directe, la dimissió de Silvio Berlusconi és també una conjuntura històrica que passarà als annals de la política italiana i que tardarà molt a ser oblidada. El destí va voler que Óscar i jo passàrem per la plaça del palau del Quirinal, residència oficial del president de la república, el dissabte 12 de novembre just en el moment en què s'esperava l'arribada del Cavaliere per a firmar tan desitjat document. Òbviament, no ens vam menejar d'allí fins que Berlusca, com l'anomenen molts a Itàlia, n'isqué sense el càrrec.
«Berlusconi lascia, la piazza in festa» fou el titular de La repubblica l'endemà de tan esperat moment. En donem bona fe. Banderes, crits, eufòria, insults, el cant dels italians (himne), clàxons i més clàxons... La plaça era, vertaderament, una autèntica festa. No era per a menys. Després de nou anys i mig (no consecutius) al capdavant del govern italià se n'anava la que és, segons la revista Forbes, la persona més adinerada d'Itàlia, amb una fortuna que supera els 7.8 milions de dòlars.
«Liberi!» [lliures!], «Galera!» [presó!], «Mafioso!» [mafiós!], «Fuori la mafia dallo stato!» [fora la màfia de l'estat!], «Silvio, vafanculo!» [Silvio, vés-te'n a prendre per cul!], «A casa, a casa!», «Berlusconi, sei un porco!» [Berlusconi, ets un porc!], «Ladro» [lladre!], «Buffone» [pallasso!]... Aquestes eren algunes de les consignes que la multitud cridava boja de joia. Gent de totes les edats que s'abraçava, es besava, plorava d'alegria, reia, es feia fotos per al record. Una senyora anciana que hi havia al meu costat em contava que «non ne potevamo più, con questo signore» [no podíem ja més, amb aquest senyor].
I m'ho crec. Berlusconi passarà a la història per molts actes, fets i dits que han caracteritzat els seus tres mandats, les conegudes berlusconiades. Jo, tanmateix, me'n quede amb tres. En primer lloc, per ser el president del govern italià més homòfob de tots els temps. En segon lloc, per ser el primer president del Consiglio acusat de tantes i tantes coses, si l'una roïna, l'altra encara més, des de prostitució infantil fins a abús de poder. I, en tercer lloc, per la crispació social que ha generat durant els seus últims anys de govern.
Ciao, ciao, Silvio Berlusconi. Ah, i gràcies per presentar la dimissió a Giorgio Napolitano quan Óscar i jo érem a Roma, com se sol dir, al lloc idoni en el moment just. Tot un detall. Volíem dir-te adéu. Era el mínim que podíem fer. Sempre recordarem la nit del 12 de novembre del 2011. Un moment per a la posterioritat, sens dubte.