30 de juliol de 2011

PP

El president del Govern ha anunciat l'avançament de les eleccions generals al pròxim 20 de novembre. Ho ha fet el mateix dia en què Óscar i jo fem dènou mesos junts. La notícia ens ha agafat a punt d'eixir de casa en direcció a la platja. Ja en el cotxe, per ràdio, el senyor Rajoy celebrava l'anunci i es postulava com a possible guanyador en els comicis que tindran lloc a la tardor.

És evident que no vull que el de Pontevedra siga el pròxim president d'Espanya. Per tant, faré l'única cosa que puc fer per tal d'impedir-ho: no el votaré. I no el vull perquè, entre moltes raons, el gallec representaria un grandíssim retrocés pel que fa als drets que el col·lectiu LGTBI hem aconseguit en els últims anys. Amb ell, molt probablement, Óscar i jo no podrem casar-nos i formar una família. I això no és just. Més aviat, és totalment injust, a més a més d'una mesura homòfoba impròpia del màxim dirigent d'un país europeu i democràtic del segle XXI.

Espere que Rajoy no faça com la nova alcaldessa d'Elx, que a parer meu s'està lluint amb els seus actes i les seues declaracions. En només mes i mig al capdavant del consistori il·licità ja ha llevat l'estàtua de la Passionària; ha dedicat un carrer a l'últim alcalde franquista de la ciutat; l'avinguda del País Valencià ha passat a ser de la Comunitat Valenciana; ha castellanitzat el nom del Gran Teatre —i no sabem encara què farà amb el de l'Escorxador— i, recentment, ha comparat els manifestants del 15M amb terroristes d'ETA. Mercedes Alonso, a més, ha intentat fer-nos creure que ha renunciat voluntàriament al sou d'alcaldessa quan tots sabem que és també diputada autonòmica i que la llei no li permet rebre dos jornals públics. N'hi ha prou per veure de quin peu coixeja aquesta dona, no? Vergonyós.

No faré ara un repàs del dirigents populars susceptibles de comentaris. No acabaria mai. Des del màrtir expresident de la Generalitat Valenciana, sacrificat però amb dret a dos assessors pagats per tota la ciutadania i amb el títol de Molt Honorable fins a la Belén Esteban d'Alacant, passant per la meua ídol, Esperanza Aguirre, descarada i inepta com ella, o M. Dolores de Cospedal, mare fadrina —no em sona que siga aquest el model de família que propugna el seu partit, veritat?—, sense oblidar-nos, és clar, de Rita Barberà o Ana Botella, com deia la llista d'esperpents en les files populars és ben llarga.

Aquest és el vertader PP: el del cinisme i la hipocresia en majúscules, el de la doble moral, la dreta més carca ancorada al passat i a l'ideari de l'Església catòlica, el partit que fa que els rics siguen més rics però també els pobres, més pobres; en definitiva, aquells que, mitjançant la corrupció i l'especulació, tenen bona culpa de la difícil situació actual. Mariano Rajoy, el Messies, serà a partir del 2012 el nostre salvador. Les enquestes el donen com a vencedor. Un president del Govern guerxo, sense talent ni carisma, incapaç de parlar sense llegir els papers que li preparen i homòfob. Ho té tot, el pobre. L'Espanya del progrés s'aturarà a partir del pròxim 20 de novembre, data del trenta-sisé aniversari de la mort de Franco. Estem apanyats amb poca roba...