Bodas homosexuales religiosas

Según relata el filósofo francés Michel de Montaigne en su diario de viaje a Italia, un hombre le informó amablemente en 1580 que un grupo de portugueses había firmado, años antes, una extraña cofradía en la iglesia de San Juan en Puerta Latina de Roma con la complicidad de los frailes. «Se casaban varones con varones durante la misa, con las mismas ceremonias con las que nosotros hacemos nuestros matrimonios. Celebraban juntos las pascuas, leían el mismo evangelio que en las bodas y después se acostaban y vivían juntos».

Este círculo secreto de hombres que manifestaban lazos de tipo homosexual y que consagraban vínculos conyugales entre personas del mismo sexo acorde con la liturgia eclesiástica fue disuelto el 20 de julio de 1578 con el arresto de once personas. El proceso ante el Tribunal Criminal acabó con una condena ejemplar para ocho de los imputados, considerados culpables de un delito de sodomía y profanación de la institución matrimonial. Según Montaigne, estos ocho portugueses fueron quemados, pero otras fuentes señalan que fueron colgados el 13 de agosto de aquel año en el punte de san Ángel. Otros dos involucrados colaboraron diligentemente con la justicia y evitaron la muerte y, eso sí, el onceavo detenido, un cura, fue absuelto seguramente para evitar la implicación directa de la Iglesia católica.

Pero esta no es la única noticia que tenemos de bodas homosexuales de tradición cristiana. En el siglo XII comenzaron a celebrarse ceremonias que consistían en un conjunto de oraciones que constituían todo un ritual en el que había encendido de velas, colocación de las manos sobre el Evangelio, cubrimiento con la estola del sacerdote, letanía introductoria, coronación, oración al Señor, comunión, beso y, a veces, vueltas al altar. Eran frecuentes los rezos que invocaban a santos homosexuales como Sergio y Bacus, dos soldados romanos de final del siglo III que se amaban y que se habían unido de una manera parecida al matrimonio. El historiador norteamericano John Boswell descubrió en el Euchologion (1667) de Jacques Goar una ceremonia que festejaba una amistad especial entre dos hombres, y a partir de este descubrimiento profundizó en el tema y encontró varias versiones del mismo ritual que eran el equivalente del matrimonio heterosexual medieval.

Si hay estos precedentes, no entiendo por qué tantos siglos después la Iglesia católica, apostólica y romana se empeña en condenar la homosexualidad como enfermedad, a los gays, lesbianas y personas transexuales como pecadores y el matrimonio homosexual como vía de extinción de la especie humana cuando al largo de la historia muchos de sus miembros han participado de los instintos más primarios como seres humanos que son. No hay más que leer el libro de Eric Frattini Los papas y el sexo para tener conocimiento de la cantidad de papas gays que ha habido (como ejemplo, León X tenía problemas para sentarse en el trono a causa de las graves úlceras anales que sufría) y del rosario de perversiones en las que, independientemente de su orientación sexual o del estado civil (ha habido casados y con hijos), han caído muchos santos padres: violaciones, fetichismo, pederastia, travestismo, voyeurismo, masoquismo, sadomasoquismo, etc. Y si esto lo sabemos de los que han ocupado la silla de Pedro, qué no debía pasar en las iglesias, abadías y monasterios aislados y solitarios de nuestros pueblos y ciudades. Hablaré claro: es la hipocresía y el cinismo que caracteriza a la Iglesia desde su nacimiento, es la involución de un estamento que se niega a modernizarse y asumir los avances de las sociedades.

Dicen que corren nuevos tiempos en el Vaticano desde la llegada del nuevo pontífice. No sé si creérmelo. La insolencia y la doble moral de sus doscientos sesenta y un antecesores hace difícil pensar en un cambio. Dos mil años de falsedad hieren, calan en el imaginario colectivo y no se borran de repente. Aunque no soy creyente, quiero pensar que el papa Francisco iniciará el relevo de la Iglesia que todos deseamos, un giro hacia el respeto y la tolerancia de las personas independientemente de su orientación sexual.

Pero eso son sólo mis deseos. La realidad es más bien otra. Cinco siglos después de aquella boda gay en Roma, la misma Iglesia retrocede y considera contra natura la unión de dos personas del mismo sexo que se quieren y que desean compartir sus vidas, y les obliga a amarse en el pecado más absoluto. Sin duda, toda una paradoja: una tradición y unas liturgias cristianas de la Edad Media parecen hoy verdaderamente revolucionarias.

Orgull amb orgull

Com és sabut, el 28 de juny és el Dia Mundial de l'Alliberament Lèsbic, Gai, Transsexual i Bisexual, més conegut com el dia de l'Orgull gai. Eixe dia commemorem els aldarulls que van tenir lloc aquella nit de 1969 al pub Stonewall del barri de Greenwich Village de Nova York en què, per primera vegada en la història, un grup d'homosexuals es van oposar a ser arrestats pel fet de ser gais. Sens dubte, aquest fet representa un punt d'inflexió per als moviments en defensa dels drets del col·lectiu LGTBI arreu del món.

Quasi quaranta-quatre anys després, sovint em trobe amb gent que, descaradament, em manifesta la seua opinió contrària a la celebració d'actes ludicofestius al voltant d'aquest episodi fonamental en la història de la comunitat homosexual. Quan arriba el 28 de juny hi ha persones, normalment heterosexuals, que diuen que no entenen per què hi ha d'haver un dia dedicat al fet de sentir-se orgullosa o orgullós de ser lesbiana, gai, transsexual o bisexual. Argumenten que elles i ells no es vanaglorien de ser heterosexuals i per això no tenen un dia a l'any en què festegen que senten atracció per persones de l'altre sexe, i aleshores no conceben que nosaltres isquem als carrers a reivindicar que estem ben devanides i devanits de ser com som. Ho veuen com una mena d'espectacle o circ. És evident que no han entés gens ni miqueta de què va la pel·lícula!

De dies mundials o internacionals de coses vàries i rares, n'hi ha un fum. Si a final de setembre té lloc el Dia Mundial Sense Compres, si el 24 de maig és el Dia Mundial de la Tovallola, si uns pocs dies abans és el Dia Mundial de l'Orgasme Femení, si algun mandrós ha inventat el Dia Mundial de la Peresa i si existeix el Dia Mundial dels Esquerrans, del Soroll o del Tai-Txi, per posar-ne només uns exemples, trobe que no és tan descabellat que hi haja un dia en què persones que històricament hem patit tot tipus d'humiliacions i vexacions per la nostra condició sexual puguem eixir al carrer i, sense vergonya, sense tabús i amb el cap ben alt, puguem dir que som lesbianes, gais, transsexuals o bisexuals i, el que és més important, que ens sentim ben contents i feliços de ser-ho.

En les diverses manifestacions que s'organitzen per a celebrar l'Orgull gai hi ha, habitualment, una primera part més reivindicativa dels drets del col·lectiu homosexual, i a continuació s'esdevé una segona part amb la desfilada de carrosses que representen l'àmplia gamma de diversitat que hi ha dins del món LGTBI. I aquesta part més lúdica i festiva, sovint la més criticada, també és important i té el seu sentit perquè serveix per a trencar esquemes. No tots els gais som efeminats o tenim un cos perfecte; no totes les lesbianes són camioneres o tenen els cabells curts i la veu masculina; no totes les transsexuals i tots els transsexuals són com Bibiana Fernández; no totes les bisexuals i tots els bisexuals són unes vicioses o uns viciosos... Això són estereotips generalitzadors que poc o gens tenen a veure amb la realitat i que no ajuden, en absolut, a normalitzar la nostra situació.

També m'he trobat amb persones que no entenen per què continuem celebrant l'Orgull gai si des de l'estiu del 2005 hi ha en vigor la coneguda, i polèmica per a algun sector social, llei de matrimoni homosexual. Aquestes ja no és que no hagen entés la pel·lícula, és que directament han confós el nou amb el noranta. És cert que l'aprovació de l'esmentada llei, la constitucionalitat de la qual ha estat ratificada recentment pel Tribunal Constitucional, representa una passa molt gran en la lluita dels drets dels homosexuals, però no tot acaba ahí. Hi ha encara un llarg camí per recórrer i cal continuar mobilitzant-nos per aconseguir guanyar terreny en la consecució d'una igualtat real i efectiva en la societat actual.

Desitge que arribe un any en què el 28 de juny no se celebre en cap lloc del món una manifestació en defensa dels drets del col·lectiu LGTBI. Això voldrà dir que s'haurà avançat cap a una vertadera igualtat i que les persones homosexuals no som discriminades per ser com som. Mentre això arriba i, sobretot, perquè això arribe, cada any, a final de juny o començament de juliol, haurem de llançar-nos als carrers per a fer-nos visibles i recordar a tothom que lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals som persones amb els mateixos drets que les heterosexuals. Si en vuit països del món l'homosexualitat està castigada amb la pena de mort, si en moltes ciutats es produeixen agressions a persones homosexuals, si encara hi ha qui fa carasses quan veu dues xiques o dos xics de la mà, com és possible que hi haja gent que no veja amb bons ulls les nostres manifestacions? Allò que els hauria de sorprendre és que només prenguem la via pública un dia a l'any i no els tres-cents seixanta-cinc!

Fet i fet, no estar d'acord amb la celebració d'uns actes tan reivindicatius i simbòlics com són els de l'Orgull gai és, des del meu punt de vista, una mostra d'intolerància més. Senzillament, ens manifestem per eradicar l'homofòbia de la nostra societat i en defensa dels nostres drets com a col·lectiu. Sempre ho he dit: la nostra concentració és tan legítima com la que convoquen anualment els bisbes a favor de la família o en contra de l'avortament. Perquè el dret de les majories és també el dret de les minories, festegem, un any més, l'Orgull amb molt d'orgull.

Infogai, 190 (maig/juny 2013)

Una revista g(u)ai

Rep amb alegria i entusiasme la notícia de la posada en marxa d’una nova revista dirigida al col·lectiu LGTBI d’Alacant. Parle, òbviament, de Queer magazine, que ara teniu a les mans. No cal dir que aquesta iniciativa, promoguda per un grup d’estudiants de l’últim curs de la llicenciatura de Periodisme, em sembla fantàstica i meravellosa. I més en els temps que corren. Aquesta colla de joves valentes i agosarades demostren un compromís ferm en la tasca, gens fàcil, de contribuir a fer visible i normalitzar allò que per defecte ja hauria de ser normal i que, desgraciadament, en ple segle XXI, no ho és. I ho fan, a més, a través d’un àmbit tan important i amb tanta repercussió com són els mitjans de comunicació de massa. Per tant, vaja per davant la meua felicitació més sincera a aquestes futures periodistes que, a banda d’unes excel·lents professionals (la seriositat i el rigor d’aquestes pàgines en són un bon exemple), mostren una sensibilitat particular quan decideixen donar vida a una publicació adreçada a persones homosexuals, bisexuals i transsexuals. Com diu la dita, tota pedra fa paret, i aquestes estudiants, amb la seua encoratjadora proposta, omplin el buit que teníem d’un magazín de temàtica LGTBI per aquestes terres del sud valencià. En nom de tot el col·lectiu LGTBI alacantí, mil gràcies!

Queer magazine naix com una plataforma en la qual la comunitat gai, lèsbica, bisexual i transsexual de la província d’Alacant pot compartir l’actualitat sobre temes socials, culturals, reivindicatius o de lleure a través de notícies, entrevistes, reportatges, articles d’opinió, etc. És un espai obert a totes i tots nosaltres. Per tant, els vertaders protagonistes serem les lectores i els lectors de la revista, i en aquest sentit faig una crida a participar i col·laborar amb les artífexs d’aquest nou projecte. D’aquesta manera aconseguirem un doble objectiu: d’una banda, que l’èxit estiga garantit i els números se succeïsquen un rere l’altre; d’altra banda, que amb les nostres aportacions la publicació no caiga en els tòpics més freqüents en què solen caure aquests tipus de butlletins. Hi insistisc: dependrà de totes i tots nosaltres que l’omplim de continguts seriosos i de qualitat, la qual cosa implicarà una contribució cabdal en el trencament de tants estereotips que encara, a hores d’ara, envolten la comunitat LGTBI. És, per tant, un magnífic trampolí per donar a conèixer a la societat en general quines són les nostres inquietuds, les nostres peticions, les nostres problemàtiques... En definitiva, una radiografia perfecta de qui som, com som, què volem, d’on venim i cap a on anem.

Confie i desitge que el nou camí que enceta aquesta revista siga molt fructífer. No en tinc cap dubte. Una idea tan brillant i unes promotores tan motivades només pot tenir com a resultat un producte excel·lent. Llarga vida, doncs, a Queer magazine. 

http://revistaqueer.wordpress.com/

Queer magazine, 0 (maig 2013)

Matrimonis constitucionals

L'estiu del 2005 arrancava amb l'aprovació d'una llei històrica, la 13/2005, d'1 de juliol, que modificava el Codi Civil en matèria de dret a contraure matrimoni. La novetat principal establia que «el matrimoni tindrà els mateixos requisits i efectes quan els dos contraents siguen del mateix o de diferent sexe». Aquest afegitó d'unes poques paraules en l'article 44 del Codi Civil, en opinió dels setanta-un diputats del Grup Popular del Congrés que hi van presentar un recurs d'inconstitucionalitat, altera la concepció «secular, constitucional i legal» del matrimoni com la unió d'un home i una dona.

Paga la pena recordar ací alguns dels arguments esgrimits pels polítics que ara ens governen en el famós recurs per veure'n la feblesa, copsar-ne els posicionaments absurds i il·lògics i, el que és més greu, entendre'n la llunyania respecte del que és el sentiment generalitzat de la societat, i que és, segons les últimes estadístiques de desembre del 2010, que el 76,8% de la jovenalla entre 14 i 29 anys considera acceptable el matrimoni entre persones del mateix sexe.

D'una banda, per al PP, la institució del matrimoni respon a la lògica de les necessitats naturals i socials de la nostra espècie, com també a la perpetuació. La nova llei desnaturalitza el matrimoni i el converteix en una institució «polisèmica, vaga i disponible». En aquest sentit, cal dir dues coses: a) no hi ha una relació directa entre matrimoni i procreació. O no hi ha matrimonis que no tenen fills?; b) el verb desnaturalitzar campa, a tort i a dret, per tot el recurs. ¿Qui són ells per a considerar contra natura la unió de dues persones del mateix sexe que s'estimen i que volen compartir, públicament i jurídicament, les seues vides?

D'altra banda, asseguren que no recorren contra la llei perquè amplie els drets de les persones homosexuals, sinó perquè els amplia d'una manera «innecessària» i perquè desvirtua, tergiversa i desnaturalitza (torna-li la trompa al xic!) una institució universalment reconeixedora com és el matrimoni. Dit amb altres paraules, per als carques (im)populars, el govern socialista que impulsà la llei, per a construir, destrueix. Aquest argument, des del meu punt de vista, cau pel seu propi pes, ja que la incorporació de les parelles homosexuals al matrimoni no menyscaba el dret a les núpcies reconegut per la Constitució a l'home i la dona, sinó que, sense que afecte els de la resta, afegeix drets per a un grup de persones que, com el mateix president Zapatero va dir en el Congrés dels Diputats el dia de l'aprovació de la norma, han estat històricament humiliades, ignorades, ofeses, negades i reprimides.

A parer meu, allò que vertaderament era inconstitucional fins a l'aprovació d'aquesta llei era no establir una protecció jurídica per a les unions homosexuals semblant al matrimoni en dret i en obligacions. La no-regulació del matrimoni o de la unió civil per a les parelles del mateix sexe significava condemnar-les a viure fora del dret, atés que l'orientació sexual és un factor lligat al desenvolupament lliure de la personalitat de l'individu que no és modificable. En aquest sentit, no em cansaré de recordar, una vegada més i les que facen falta, que l'homosexualitat és, socialment, jurídicament i científicament, una opció sexual tan legítima i acceptable com l'heterosexualitat, de manera que no hi ha cap raó perquè les parelles del mateix sexe no puguen tenir exactament els mateixos drets que les heterosexuals. Per això mateix la sentència del Tribunal Constitucional, de 6 de novembre de 2012, fa justícia i reconeix finalment la legalitat de la llei de matrimoni homosexual, tan important no solament per al col·lectiu LGTBI, sinó per a tota la societat, que guanya en equanimitat i en llibertats i això, en aquests temps difícils en què vivim, és tota una alegria.

Per fortuna, la consciència social ha canviat en els últims anys i la possibilitat que dos homes o dues dones es casen no reverteix negativament contra la imatge social de la institució matrimonial, un fet que tant preocupava i sembla que encara preocupa els reaccionaris del PP. Per tant, si l'evolució científica i social és la que defineix el contingut de la garantia institucional, no hi ha cap dubte de la constitucionalitat del reconeixement del dret de gais i lesbianes a casar-se, perquè és un aspecte integrat en la nostra cultura jurídica i perquè, com assenyala la mateixa sentència del Tribunal Constitucional, hi ha dades quantitatives suficients que confirmen que a l'Estat espanyol hi ha una gran acceptació social del matrimoni entre parelles del mateix sexe.

Un apartat especial mereix la nova redacció de l'article 175.4 del Codi Civil, que obri la possibilitat que les parelles homosexuals adopten fills. Per al PP, això va contra el mandat de protecció integral dels fills perquè avantposa la legitimació de les relacions homosexuals a l'interés del menor, com també a la idoneïtat de les persones adoptants. A més a més, consideren que no hi ha una garantia mínima de certesa, en l'àmbit de la comunitat científica, sobre la conveniència del nen o la nena de viure amb una parella homosexual. Aquests retrògrads menteixen descaradament. Estudis sociològics i psicològics indiquen que no hi ha diferències entre nens criats al si de parelles homosexuals o heterosexuals; que el fet de tenir dos papàs o dues mamàs no incideix en la seua orientació sexual; que és positiu per al desenvolupament del menor que perceba que els seus progenitors ho són també jurídicament, i que allò més important per a aquests nens no és l'estructura familiar, sinó la dinàmica de les relacions que s'estableixen en el nucli familiar. Obliden els recurrents, impel·lits pel seu conservadorisme exacerbat, que l'adopció, com recorda el Tribunal d'Estrasburg en una sentència, és donar una família a un nen o una nena, i no un nen o una nena a una família. Allò que totes i tots sabem que necessiten els menors, que no és ni més ni menys que unes condicions d'acollida favorables en sentit ampli, ho poden rebre d'una parella homosexual perfectament. O no?

Comptat i debatut, la Llei 13/2005, més enllà de reconéixer legalment els diversos models de convivència, de promoure la igualtat afectiva de la ciutadania en el lliure desenvolupament de la seua personalitat i d'eliminar qualsevol discriminació basada en l'orientació sexual, acompleix el que per a mi és l'objectiu bàsic, que és equiparar l'estatut jurídic de les persones homosexuals i heterosexuals pel que fa al dret constitucional de poder contraure matrimoni. Des de l'entrada en vigor d'aquesta llei, els heterosexuals poden continuar casant-se en les mateixes condicions que ho feien abans, sense la retallada de cap dels seus drets. És una ampliació de la legalitat per a la comunitat homosexual que, en cap cas, no constitueix una limitació per a aquells que no ho són. Fins al desembre del 2011, 22.124 matrimonis homosexuals donen fe que la possibilitat d'unir-se jurídicament a una persona del mateix sexe, i fins i tot d'adoptar fills, no desnaturalitza la institució matrimonial, més aviat el contrari, l'enforteix i l'enriqueix i, alhora, constitueix un avanç social sense precedents.

Hem hagut d'esperar set anys perquè els magistrats decidiren si era constitucional o no una llei que, com ja vaig dir en un altre lloc, «suma drets i que no en resta, que amplia les oportunitats de felicitat de les persones i que fa que la societat siga més decent perquè no humilia els seus membres». La decisió d'aquest tribunal de desestimar el recurs d'inconstitucionalitat interposat per les senyores i els senyors del partit de la gavina contra la Llei 13/2005 és la millor notícia amb què la comunitat LGTBI vam poder acabar l'any 2012. La sentència posa fi a set anys d'angoixa i intranquil·litat i dictamina, a dreta llei, que els matrimonis de Faust i José i d'Elo i Yolanda són tan legals i justos, tan legítims i genuïns, tan vàlids i reglamentaris com el de Xavi i Bea. Són, tots, matrimonis constitucionals.

Infogai, 189 (març/abril 2013)