El dia 9 de desembre, divendres, després de tres setmanes ennuvolat, va eixir el sol a Bolonya. Per fi! I Óscar i jo vam aprofitar aquests desitjats raigs de sol per a passar un matí a la muntanya, en plena natura, respirar aire fresc i gaudir d'unes vistes impressionants dels pujols bolonyesos, verds i frondosos, que em van recordar, com no, la nostra Galícia.
Vam descobrir l'existència d'una ruta de senderisme quan vam visitar el mirador de sant Miquel, des d'on hi ha una panoràmica de Bolonya quasi tan bona com des de dalt de la Torre Asinelli, quasi de 98,7 m d'altura i probablement un dels monuments més turístics de la ciutat. Es tracta d'un recorregut de 4 km, d'un grau de dificultat fàcil, amb un lleuger desnivell i un temps previst de realització d'hora i mitja. Per a nosaltres, que som més de ciutat que els semàfors i no estem acostumats a fer senderisme, era un bon començament.
I equipats amb tot el que cal per a anar a la muntanya (botes, ulleres de sol, gorro, bufanda, esmorzar, aigua i mòbil per a casos d'emergència), ens vam posar rumb al punt de partida, el parc de San Michele in Bosco. A les 10.30 h en punt vam començar la ruta. La primera part travessava un terreny enfangat, imagine que per les pluges i la nevada recent o la humitat característica de la zona. Després, el camí, en alguns punts amb pendents significatius, creuava mont i carretera fins a arribar a una superfície sense tanta inclinació i amb una accessibilitat millor. Amb vint minuts d'antelació sobre l'hora programada vam arribar a Forte Bandiera, la part alta d'un puig des d'on es podia albirar la zona coneguda com Fiera, al nord-est de la ciutat. La sensació de benestar i de llibertat, en un entorn pur i amb un aire típic d'aquest avançat hivern, en alguns moments gelat, va ser plaent plaent.
Hi vam descansar vint minuts; una pausa per a beure aigua, menjar una poma i -tot cal dir-ho- una barreta de xocolate Twix, pixar i fer unes quantes fotos. La tornada, en la major part del trajecte costera avall, molt agradable, molt reconfortant, envoltats d'un paisatge que en molts moments em feia recordar, com ja he dit, la Galícia profunda, aquell berenador a Verdes (La Corunya) on em van portar els amics Luisiño, Carliños i Manueliño l'estiu del 2009.
I en una hora i deu minuts estàvem, de nou, en el punt de partença. En total, dues hores i vint minuts de recorregut, més la pausa necessària, que va despertar-nos les ganes de continuar practicant aquesta estimulant activitat amb més freqüència. De fet, vam parlar de fer el camí de sant Jaume, no sabem si l'estiu que ve o quan, ni si des de Roncesvalls, des de Lleó o des de darrere de l'Obradoiro. Però el farem, el meu xic més per fe i jo més per l'experiència, que diuen que és única, sensacional. Això sí, haurem d'entrenar-nos-hi un poquet abans. Potser un bon exercici d'escalfament va ser aquest, la pujada a la part alta d'aquest turó bolonyés de 300 m d'altitud. Com diu el refranyer, gratar i menjar tot és començar. Doncs això.
Vam descobrir l'existència d'una ruta de senderisme quan vam visitar el mirador de sant Miquel, des d'on hi ha una panoràmica de Bolonya quasi tan bona com des de dalt de la Torre Asinelli, quasi de 98,7 m d'altura i probablement un dels monuments més turístics de la ciutat. Es tracta d'un recorregut de 4 km, d'un grau de dificultat fàcil, amb un lleuger desnivell i un temps previst de realització d'hora i mitja. Per a nosaltres, que som més de ciutat que els semàfors i no estem acostumats a fer senderisme, era un bon començament.
I equipats amb tot el que cal per a anar a la muntanya (botes, ulleres de sol, gorro, bufanda, esmorzar, aigua i mòbil per a casos d'emergència), ens vam posar rumb al punt de partida, el parc de San Michele in Bosco. A les 10.30 h en punt vam començar la ruta. La primera part travessava un terreny enfangat, imagine que per les pluges i la nevada recent o la humitat característica de la zona. Després, el camí, en alguns punts amb pendents significatius, creuava mont i carretera fins a arribar a una superfície sense tanta inclinació i amb una accessibilitat millor. Amb vint minuts d'antelació sobre l'hora programada vam arribar a Forte Bandiera, la part alta d'un puig des d'on es podia albirar la zona coneguda com Fiera, al nord-est de la ciutat. La sensació de benestar i de llibertat, en un entorn pur i amb un aire típic d'aquest avançat hivern, en alguns moments gelat, va ser plaent plaent.
Hi vam descansar vint minuts; una pausa per a beure aigua, menjar una poma i -tot cal dir-ho- una barreta de xocolate Twix, pixar i fer unes quantes fotos. La tornada, en la major part del trajecte costera avall, molt agradable, molt reconfortant, envoltats d'un paisatge que en molts moments em feia recordar, com ja he dit, la Galícia profunda, aquell berenador a Verdes (La Corunya) on em van portar els amics Luisiño, Carliños i Manueliño l'estiu del 2009.
I en una hora i deu minuts estàvem, de nou, en el punt de partença. En total, dues hores i vint minuts de recorregut, més la pausa necessària, que va despertar-nos les ganes de continuar practicant aquesta estimulant activitat amb més freqüència. De fet, vam parlar de fer el camí de sant Jaume, no sabem si l'estiu que ve o quan, ni si des de Roncesvalls, des de Lleó o des de darrere de l'Obradoiro. Però el farem, el meu xic més per fe i jo més per l'experiència, que diuen que és única, sensacional. Això sí, haurem d'entrenar-nos-hi un poquet abans. Potser un bon exercici d'escalfament va ser aquest, la pujada a la part alta d'aquest turó bolonyés de 300 m d'altitud. Com diu el refranyer, gratar i menjar tot és començar. Doncs això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada