Si heu llegit les últimes entrades sabreu que l'últim cap de setmana de novembre a Bolonya ha sigut molt fred i que Óscar i jo ens hem dedicat, bàsicament, a gaudir de la variada oferta cultural que brinda la ciutat, des de museus, biblioteques i palazzi al Cioccoshow, fira de xocolate ben ben dolça. Per tant, en un final de setmana i de mes tan plàcid i tranquil només podia faltar un element tan tendre i romàntic com és la neu, i hi ha arribat.
Avui, 28 de novembre, el dia ha despertat amb pluja, una pluja contínua i, a estones, intensa que en absolut invitava a abandonar el llit un silenciós diumenge en plena tardor. Heu experimentat alguna vegada eixa plaent sensació que les mantes provoquen en exercir una forta pressió sobre els vostres cossos que us impedeix alçar-vos? Doncs això és el que ens ha passat aquest matí a nosaltres. No podíem llevar-nos i amb prou feines he aconseguit pegar un bot i passar-me al llit del meu xic i, com fem sovint, abraçar-nos fortament, besar-nos, acaronar-nos, preguntar-nos com hem dormit, dir-nos coses boniques, tocar-nos, excitar-nos, fer l'amor... I ha començat a nevar!
Si Bolonya és ja preciosa sense neu, amb aquest element de la natura ho és encara més. Perquè una ciutat italiana com aquesta, típicament medieval, plena de torres i de terrats de teules rogenques, amb xemeneies desprenent fum i amb aquesta atmosfera prenadalenca que ja s'hi respira i, a més a més, nevada, entendreu que és una estampa difícilment descriptible amb paraules però fàcilment copsable amb imatges. Per això, crec que és millor que callen les primeres i que parlen les segones, disponibles en Facebook.
La primera nevada a Bolonya d'aquesta temporada, la primera vegada que cau la neu al meu damunt. Perquè una cosa era quan, de petit, els meus pares em portaven a la Carrasqueta o a l'Aitana, la veia i hi jugava, però una altra de ben diferent és veure-la caure com l'he vista avui, intensament, en un marc com són la plaça Major i la plaça de sant Esteve, amb la il·luminació nadalenca encesa i al costat del meu amor. Sincerament, ha sigut una experiència única que recordaré sempre. Ara tan sols espere que s'acomplisca la famosa dita, tot i el meu ateisme, any de neu, any de Déu per a poder continuar gaudint d'aquesta particular i inacabable, abans de la boda, lluna de mel.
Avui, 28 de novembre, el dia ha despertat amb pluja, una pluja contínua i, a estones, intensa que en absolut invitava a abandonar el llit un silenciós diumenge en plena tardor. Heu experimentat alguna vegada eixa plaent sensació que les mantes provoquen en exercir una forta pressió sobre els vostres cossos que us impedeix alçar-vos? Doncs això és el que ens ha passat aquest matí a nosaltres. No podíem llevar-nos i amb prou feines he aconseguit pegar un bot i passar-me al llit del meu xic i, com fem sovint, abraçar-nos fortament, besar-nos, acaronar-nos, preguntar-nos com hem dormit, dir-nos coses boniques, tocar-nos, excitar-nos, fer l'amor... I ha començat a nevar!
Si Bolonya és ja preciosa sense neu, amb aquest element de la natura ho és encara més. Perquè una ciutat italiana com aquesta, típicament medieval, plena de torres i de terrats de teules rogenques, amb xemeneies desprenent fum i amb aquesta atmosfera prenadalenca que ja s'hi respira i, a més a més, nevada, entendreu que és una estampa difícilment descriptible amb paraules però fàcilment copsable amb imatges. Per això, crec que és millor que callen les primeres i que parlen les segones, disponibles en Facebook.
La primera nevada a Bolonya d'aquesta temporada, la primera vegada que cau la neu al meu damunt. Perquè una cosa era quan, de petit, els meus pares em portaven a la Carrasqueta o a l'Aitana, la veia i hi jugava, però una altra de ben diferent és veure-la caure com l'he vista avui, intensament, en un marc com són la plaça Major i la plaça de sant Esteve, amb la il·luminació nadalenca encesa i al costat del meu amor. Sincerament, ha sigut una experiència única que recordaré sempre. Ara tan sols espere que s'acomplisca la famosa dita, tot i el meu ateisme, any de neu, any de Déu per a poder continuar gaudint d'aquesta particular i inacabable, abans de la boda, lluna de mel.
quina meravella! una abraçada des de l'Alacant humit on no neva...
ResponEliminaAi, ja he vist les fotos, xulíssimes!!! I, a més, heu viscut l'experiència d'una forma tan especial que la fa inoblidable... que romàntic! ;) Molts b7s als dos! Vane
ResponEliminaCom'è bello il modo in cui hai reso il parallelo tra l'atmosfera gelida che regnava ieri, durante la prima nevicata dell'anno (temo che ce ne saranno delle altre, siamo in anticipo!) ed il calore della casa, alimentato dall'intesa tra te e il tuo ragazzo.. Evidentemente sì, la prima nevicata ha in sè sempre qualcosa di speciale, un evento unico e, in un certo senso, magico. Lo è soprattutto per chi come noi non è tanto abituato a vedere la neve. E' sempre una gioia particolare. Una abraçada forta!
ResponEliminaYo sólo tengo que decir que no sé si me da más envidia vivir la experiencia de caminar bajo la nieve ó el amor que transmites. Enhorabuena Óscars!!
ResponElimina