13 de març del 2011

Reial Col·legi d'Espanya

Encara que el nom complet és Reial Col·legi Major de Sant Climent dels Espanyols, tothom el coneix com Col·legi d'Espanya, tot oblidant que el 6 de gener de 1530 Carles I d'Espanya i V d'Alemanya, pocs dies abans de ser coronat com a emperador, atorgà al centre la protecció regia per a garantir el compliment de les finalitats fundacionals. És, sens dubte, tota una institució a Bolonya, desconeguda per bona part de la població italiana i, malauradament, també pels nostres Erasmus, o millor dit, Orgasmus.
El Reial Col·legi d'Espanya és un col·legi universitari per a estudiants espanyols de doctorat a l'Alma Mater Studiorum, la universitat més antiga d'Occident. És, certament, el més famós dels vint-i-quatre fundats a Bolonya entre els segles XIII i XVII. Fou l'arquebisbe de Toledo i cardenal primat d'Espanya, Gil de Albornoz, qui manà construir aquest col·legi d'estudiants (scholarum), les obres del qual començaren el 1363 i acabaren el 1367. Entre els col·legials antics de més renom hi ha Antonio de Nebrija i Pedro Arbués (no és cert, com diuen algunes pàgines web, que Cervantes fóra alumne del col·legi), mentre que els moderns o contemporanis són tan abundants que seria massa extens esmentar-los tots ací.
L'últim cap de setmana de febrer, aprofitant la visita de l'amiga Lola Andrés, la seua família i uns amics, vam aconseguir entrar al pati d'aquest raconet espanyol. I vaig veure que allò feia tropa. Així que vaig escriure-hi un correu electrònic i vaig preguntar si podíem visitar-lo. I la meua sorpresa va ser quan em va respondre un dels col·legials i em va dir que, quan volguera, m'ensenyava les instal·lacions. Eixe quan volguera va ser l'11 de març passat, aniversari de la meua més que amiga Delia, trist seté aniversari dels atemptats a Madrid i dia d'un devastador terratrémol i posterior tsunami al Japó.
En arribar-hi, ens esperaven Fran, de València, i David, de Múrcia, als quals agraïm des d'ací la gentilesa i la predisposició amb què ens van rebre i la profusió d'informació amb què ens van mostrar la que ara per ara és sa casa. El primer hi fa el seu segon doctorat en dret, mentre que el segon du a terme una investigació en l'àmbit de les ciències polítiques. Són dos dels dotze joves espanyols que, per concurs nacional de mèrits, han aconseguit una beca per a realitzar, en la Universitat de Bolonya, els estudis de tercer cicle. Com que sé bé com de costosos són els èxits acadèmics, també els done la meua més sincera enhorabona per haver sigut premiats amb aquesta selectiva beca.
El recorregut va començar per l'anomenada sala d'espera, que actualment acompleix aquesta funció però que en algun moment va funcionar com a refectori. Segons sembla, quan les tropes de Napoleó Bonaparte arribaren a Bolonya, feren l'única cosa que sabien fer: saquejar-ho tot. I s'emportaren moltes coses del Col·legi d'Espanya. Fran ens ensenyà l'escut de l'emperador francés encunyat en un armari d'aquesta sala i que, no se sap bé si s'endugueren i després pogué ser recuperat o directament no arribà a eixir d'allí. Molt curiós.
Creuàrem pel pati, senzillament preciós, i ens explicaren la funció del pou central (recollida de neu a l'hivern que, en desfer-se, permetia obtenir aigua per a llargues temporades) i de l'altre situat en un costat, d'època romana i amb poals de ferro dels segles XV i XVI. A continuació, ens obriren la porta de la capella, d'estil gòtic (hauríeu d'haver vist la clau!), on feia un fred insuportable, i Fran i David ens instruïren amb noms d'autors, dates i estils com si foren autèntics guies turístics. Hi destaca el políptic de l'altar, de Marco Zoppo, i un llenç amb una mare de déu de l'època fundacional, dues vertaderes joies de la història de l'art. Hi ha també les plaques de dues visites reials: la que féu Carles V el dia de la seua coronació el 1530 (que, contràriament al que Viquipèdia diu, no hi arribà a pernoctar) i la de l'actual rei Joan Carles I el 1988 quan va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Bolonya, i en aquest cas sí que hi va dormir. Els rumors que els prínceps d'Astúries hi han hostatjats són totalment falsos.
Després, vam pujar al primer pis. Vam passejar per les galeries, amb frescos rics i bells. Vam entrar a la sala de cerimònies, coneguda com sala de Jàson i els cinquanta argonautes (per la pintures de les parets), que presideix un retrat d'Alfons XIII. Cadires i sofàs dels segles XV i XVI, espills i làmpades antiquíssims, catifa de 1834 i amb una història al darrere: feta per un taller de Conca, té gravat un nom, Benito Canaie. En una ocasió, el dux va visitar el Col·legi d'Espanya i conta la llegenda que el rector va manar que algú es posara just damunt d'aquell nom, tapant-lo, per a evitar les suspicàcies de Mussolini. Des d'aquella gran sala vam accedir-ne a una altra on actualment se celebren concerts de tant en tant. Una taula de marbre que passa totalment desapercebuda és, segons un col·legial expert en història de l'art, del segle XVII. A continuació, la sala de la prima colazione, on els dotze joves es desdejunen envoltats de retrats de monarques com Carles III, Ferran VI, Ferran VII i Isabel II i en taules i cadires de l'època. Al costat, un altre menjador, amb mobiliari també original, en el qual dinen i sopen.
Evidentment, la cambra reial o l'arxiu històric ja no ens els van poder ensenyar. Per a accedir-hi, cal demanar un permís especial. De fet, ells solament hi han entrat una vegada. Són parts del Reial Col·legi d'Espanya tancades i barrades. Però després de veure la resta d'estances, ens les podem ben imaginar. La veritat és que m'agradaria veure-les: la primera, perquè sóc un poc Peñafiel, com ja sabeu; la segona, per l'interés i el valor filològic: s'hi conserven documents produïts i adquirits pel col·legi des que va ser fundat en la segona meitat del segle XIV. Em conformaré amb la visita programada que m'han concedit de la biblioteca Casa de Cervantes, en un edifici adjacent i independent, fundada el 1932 i amb un fons de més de 25.000 volums i opuscles, sobretot de llengua i literatura espanyoles i també textos de caràcter jurídic.
Per descomptat, ens donem per satisfets, o millor dit, per molt satisfets, perquè vam tenir oportunitat d'entrar i visitar, durant quasi dues hores, un racó d'Espanya (allò que diuen que és territori espanyol tampoc no està gens clar!) i de Bolonya molt poc conegut que, si no és gràcies a la voluntat d'aquests dos amables xics, no hauríem descobert de la manera tan aprofundida com ho vam fer.
Només hi va haver una cosa que no em va agradar, i com que si no critique res no sóc jo, diré què no m'esperava d'aquesta institució amb sis-cents quaranta-quatre anys d'existència: és inadmissible que en el segle XXI, l'any 2011, no hi haja ni una dona. I no n'hi ha cap perquè els requisits són encara els fundacionals establits per l'arquebisbe i cardenal Gil de Albornoz, és a dir, «ser home, espanyol (incloent-hi portuguesos), catòlic, de conducta irreprensible, menor de trenta anys, llicenciat a Espanya amb molt bones qualificacions, no patir cap malaltia ni cap defecte físic o psíquic incompatible amb l'exercici de les funcions corresponents i no ser funcionari públic.» Em sembla un reglament discriminatori i masclista i no és normal que no haja estat adaptat als avanços de tota mena que ha fet la nostra societat des d'aquell 1367. Amb aquests requisits, jo no puc sol·licitar aquesta prestigiosa beca per dos motius i mig. Que no puga demanar-la jo, bé, però que els talents femenins del nostre país no tinguen possibilitat d'accedir-hi constitueix un greu retard.
Malgrat això, el Reial Col·legi d'Espanya és un lloc que paga molt la pena visitar. No deixeu d'intentar-ho si sou, viviu, aneu a Bolonya. Un trosset d'Espanya a Itàlia i amb un gran valor arquitectònic, artístic, històric i filològic us esperarà, us sorprendrà i estic convençut que us agradarà
.

11 de març del 2011

El metrobús, ¿no existe?

La Comunidad de Madrid, que preside y dirige Esperanza Aguirre, acaba de publicar una oferta de trabajo suculenta que puede interesar a más de una y de uno. «Se busca consejer@ de Transportes e Infraestructuras responsable, informad@ y no mentiros@.» Yo tengo una amiga concejala, ahora en el paro, que sin duda haría este trabajo mucho mejor que lo hace José Ignacio Echevarría y se conformaría con ganar una décima parte de lo que gana este señor, que no pega palo al agua y se ríe, con ovación y aplausos de sus compañeros en la Asamblea, incluida su jefa, del ciudadano de a pie que se levanta todos los días a las seis o a las siete de la mañana para ganar al mes lo que él gana en menos de una semana por desconocer lo más elemental de su cargo.
Que el titular de los transportes y de las infraestructuras de la Comunidad de Madrid diga que el metrobús no existe me parece ya el colmo de los colmos. Mi madre diría: «¡qué sirvengüencería!» Sinvergüencería es poco, a mi modo de ver. Burla y falta de respeto a todas las madrileñas y todos los madrileños, diría yo. Es de una gravedad que requeriría, sin duda, la dimisión de este político inepto. Pero como el PP no sabe conjugar el verbo dimitir, pues ahí continuará el susodicho, diciendo sandeces y demostrando con palabras su total y absoluta incompetencia.
El metrobús no existe, no. Entonces, ¿lo que ha subido un 21% a partir del 1 de enero de este año qué es? De 7,40 euros que valía el año pasado el bono de 10 viajes a 9,30 euros que cuesta ahora. O lo que es lo mismo, con el metrobús fantasma te ahorras 7 céntimos por trayecto, o 70 céntimos en diez desplazamientos. ¡Ni un viaje! ¡Olé la gestión de los populares! Ya sabemos como van a sacar el país de la crisis cuando gobiernen el año que viene...
Me parece que las declaraciones de este consejero, además de chulescas, son una tomadura de pelo a la ciudadanía madrileña y reflejan una desfachatez que supera todos los límites. Constantemente me quejo de la política italiana y en especial del presidente de la república bananera de Italia, Silvio Berlusconi. Pero lo de la Comunidad Valenciana con Camps o la de Madrid con Aguirre es ya de juzgado de guardia. ¿Dónde está Esperanza que no sólo no ha tirado a la calle a su súbdito, sino que encima lo ha disculpado y ha dicho que una equivocación la tiene cualquiera? No se equivoque, señora presidenta. Hay equivocaciones y equivocaciones, y lo que no se puede consentir, de ninguna de las maneras, es que el máximo responsable en materia de transportes e infraestructuras diga que no existe este título cuando está en funcionamiento nada más y nada menos que desde hace trece años. No, no y no. Es como si el consejero de Sanidad dice que no hay quirófanos en los hospitales, o el de Educación que no hay pizarras en las aulas.
Creo, además, que la señora Aguirre no es la más indicada para disculpar equivocaciones. Que a nadie se le olvide que cuando fue ministra de Educación, Cultura y Deportes, entre 1996 y 1999, le preguntaron por Santiago Segura y dijo que sus cuadros le apasionaban. Todos sabemos que el actor, guionista, director y productor de cine es muy polifacético, pero, al menos por aquel entonces, no pintaba cuadros.
Me hierve la sangre, no lo puedo negar. Y como de mi pluma no salen más que palabras de desprecio hacia estos gobernantes de la gaviota blanca sobre fondo azul, dejo paso a la voz anónima de un ciudadano que vive en la comunidad de las siete estrellas: «Todos los madrileños nos hemos sentido humillados con esto. Todos (de izquierda y de derecha). Si de verdad el gobierno de la Comunidad de Madrid quiere demostrar que le importan los madrileños, que cese a este señor.»
Se nota que Echevarría hace poco uso del metro y del autobús, se nota. Yo, para que supiera lo que vale un peine, le retiraba el coche oficial que le lleva al distrito de Chamberí y le hacía ir en transporte público cada día a la consejería a calentar la silla. Iba a saber entonces si existe metrobús o no. Iba a saber cómo van los vagones de algunas líneas a las ocho de la mañana. Iba a saber las colas que se hacen para comprar el fantasmagórico título. Iba a saber lo que se siente al oler el sobaquillo pegado a la cara de uno o una que, muy probablemente, ha votado a su partido político. Iba a saber...
En algunos foros es vox populi la incompetencia, el recochineo, la ineptitud, el escándalo, la soberbia, la falta de respeto y un larguísimo etcétera con la que ha actuado este haragán de traje y corbata. La ignorancia, que es muy atrevida...

5 de març del 2011

L'ultima berlusconata

L'ultimo fine settimana di febbraio ci ha raggiunto anche l'ultima -solo al momento- berlusconata. Forse no dovrei sprecare il mio tempo e le mie energie scrivendo su un uomo che, secondo me, ha perso l'uso della ragione, ma lo farò. E lo farò perché voglio che tutti conoscano le assurdità che questo signore dice e mentre nessuno, in Italia, fa nulla. Nessuno si arrabbia davanti dichiarazioni pubbliche ofensive e dittatoriali, la indiferenza fra il popolo è totale e assoluta, non succede niente nonostante il presidente di una delle potenze mondiali organizzi delle feste cosidette bunga bunga nella sua residenza privata assieme a minorenni, o che mostri in un modo aperto un'omofobia pericolosa.
L'elenco delle cose che fa, dice o commenta Silvio Berlusconi non ha fine. Guardate il video che segue, ad esempio, e ve ne potrete fare un'idea:
http://tv.repubblica.it/copertina/silvio-show-attacca-i-comunisti-e-blandisce-i-cattolici/62934?video
Siccome voglio essere breve, chiaro e diretto, ecco qua la mia opinione sui quattri punti fondamentali sui quali insiste la registrazione:
a) La critica ai comunisti mi sembra fuori luogo e impropria da parte del massimo rappresentante di un Paese e mostra la mancanza di rispetto per le parti politiche diverse da quella che lui rappresenta. C'è bisogno che cambi nome al partito politico che dirige e che dovrebbe chiamarsi Il popolo della non libertà.
b) Il Cavaliere, invece di proteggere la pubblica istruzione in qualità di autorità governativa dell'Italia, incita la cittadinanza a portare i figli a scuole private e dice che nei centri pubblici «ci sono degli insegnanti che vogliono inculcare dei principi che sono l'incontrario di quelli che i genitori vogliono inculcare ai loro figli.» Questa affermazione mi sembra molto grave ed è il riflesso della politica di privatizzazione della pubblica istruzione che porta avanti da quando lui, e nessun'altro, governa il Paese.
c) Il discorso della famiglia come nucleo fondamentale della nostra società composta da un uomo e una donna è di un cinismo, di una ipocrisia e di un radicalismo religioso caratteristico della gerarchia ecclesiastica, ancorata al passato, e inappropriato in bocca al presidente di un Paese europeo che si vanta di moderno e avanzato. A mio avviso, è ovvio che ha detto questo perché il rapporto con la Conferenza Episcopale Italiana non è ottimo da quando si è conosciuto il caso Ruby e, soprattutto, da quando è stato incolpato di abuso di potere e di incitare la prostituzione di minore, imputazioni per cui dovrà sedersi sulla panca degli accusati il prossimo 6 aprile a Milano. Senza dubbio, una doppia morale che sorpassa i limiti della dignità.
d) «Finchè noi governeremo questo paese, le unioni omossesuali non verranno mai equiparate alla famiglia tradizionale, finchè noi governeremo questo paese non saranno mai possibili le addizioni per i singoli e per le coppie gay.» Ecco come Berlusconi costringe l'Italia al ritardo più assoluto e lo colloca fra i Paesi più omofobi del mondo. Tristissimo, sì, ma ancora più tristezza mi producono gli applausi e le ovazioni che continuo a sentire di fondo.
In qualunque modo lo si guardi, non riesco a capire le parole di questo cavaliere. Gli atti dicono che la maniera di governare consiste nel riempirsi le tasche, lui e i suoi amici, e fare pagare alla cittadinanza, ogni volta, tasse sempre maggiori. E, intanto, il Paese è in ginocchio davanti gli occhi impassibili delle italiane e degli italiani che, solo con molto sforzo, riescono ad arrivare a fine mese. La gente non si rende conto che la qualità di vita in Italia diminuisce ogni giorno e che la politica corrotta e personalistica del premier danneggia lo stato sociale. È per questo che non ho avuto dubbi e ho firmato per chiedere le dimissioni di Berlusconi.
Non sono italiano, ma mi vergongno delle condizioni del Paese in cui abito da cinque mesi. Vergogna altrui, ma vergogna. La stessa che mi produce che il suddetto, tempo indietro, baciasse l'anello di Muamar Ghedafi e si riunisse spesso con il sanguinario leader libico. Vergogna che un amico, profondamente costernato, mi abbia scritto un'e-mail che finisce con le toccanti parole che seguono: «ti prego Òscar, se puoi, tienici un posticino nel tuo cuore per noi, io e Franco, quando tornerai in Spagna.» Vergogna, in definitiva, che centocinquanta anni dopo l'unità dell'Italia la vedo e, soprattutto, la sento più divisa che mai.
Il popolo italiano è anestetizzato. E tutti sappiamo cosa succede quando, in un'operazione, ci devono anestetizzare: che possiamo svegliarci del sedativo oppure no. Magari sbagliassi, ma l'Italia ha bisogno, in un modo urgente, di un antidoto contro questo male se vuole continuare ad essere la grande nazione che, almeno dal punto di vista artistico, è stata fino adesso. Speriamo bene!

3 de març del 2011

Disfuncional, i amb molta honra!

Llig amb sorpresa, ràbia i indignació la notícia segons la qual la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana ha cedit a les pressions de l'Arquebisbat de València i permetrà que la moral sexual catòlica entre en els col·legis de manera alternativa al Programa d'Intervenció en Educació Sexual (PIES). Increïble. Si em diuen que és una broma, m'ho crec. O siga que ara han d'anar als col·legis i els instituts els sacerdots (o els beats enviats per ells, em fa igual) a fer les classes d'educació sexual? Però en quin país vivim, per l'amor de Déu, mai millor dit? Què saben ells de sexe si se suposa -he dit se suposa- que són castos i purs? Per a cagar-se i no torcar-se, de veritat.
Estic segur que, entre les barbaritats que ensenyaran aquesta colla de reprimits sexuals, hi haurà que les relacions homosexuals són disfuncionals. I jo dic: no són ells més disfuncionals, anormals o com vulgueu dir-ho que han retrocedit com els crancs i si fins al Concili de Trento (1545-1643) podien mantenir relacions sexuals, des d'aleshores teòricament ja no ho fan? No ho he acabat mai d'entendre això de la castedat dels religiosos. Per a mi és totalment compatible dir missa al matí, fotre un clau al migdia i tornar a la parròquia a la vesprada per a predicar la paraula de Déu per a qui vulga creure-se-la, és clar.
Diu Juan Andrés Talens, del Pontifici Institut Joan Pau II, institució que ha elaborat el programa, que era necessari perquè «la educación que se imparte en los centros no ha conseguido frenar en nuestra sociedad el número de embarazos no deseados, abortos, enfermedades de transmisión sexual y demás problemas derivados de una concepción de la sexualidad inadecuada.» La meua pregunta és: qui és ell per a jutjar d'inadequada la concepció de la sexualitat dels altres? Jo és que al·lucine amb aquesta gentola...
Com era d'esperar, el programa considera la masturbació com un vici; les relacions sexuals humanes han d'acollir la vida; aquelles entre homosexuals no han de ser vistes com entre esposos o pares; és possible esperar fins al matrimoni per a la primera vegada; la mentalitat contraceptiva i els seus inconvenients... La llista de despropòsits és tan llarga que despatxe l'assumpte amb tres punts suspensius i us remet a la notícia, en tots els periòdics, per si voleu saber de quin peu coixeja l'arquebisbat valencià.
Lògicament, estic totalment d'acord amb el comunicat que ha fet públic el col·lectiu Lambda de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals de València: aquests són continguts absolutament discriminatoris que no poden ser impartits en els centres, per descomptat públics, però tampoc concertats, ja que vulneren drets fonamentals. A parer meu, el dany que pot arribar a fer aquest programa, quan a un xiquet o a una xiqueta amb dos pares o dues mares els diguen que la seua família és disfuncional, és gratuït, cruel i irracional.
La Conselleria d'Educació, que dirigeix Alejandro Font de Mora, ha obeït les ordres de la jerarquia eclesiàstica del Cap i Casal. La comparació sé que serà odiosa, però cada vegada veig més semblances entre la terra de la paella governada per Francisco (i no Francesc) Camps i la república bananera d'Itàlia, al capdavant de la qual hi ha un senyor major de 74 anys el nom del qual preferisc ja ni esmentar. Em queixava fa poc en una entrada de l'innombrable, però els puritans aquests són també per a donar-los de menjar a part.
Curiosament, continue llegint l'edició digital del periòdic en què he vist aquesta maleïda notícia i ensopegue amb el titular següent: «Un cura de Roma, condenado a 15 años de prisión por abusar de siete niños.» A eixe fill de Satanàs sí que li haurien fet falta unes quantes classes d'educació sexual, però no de les que proposen ara aquest sector retrògrad i ultraconservador de l'Església catòlica, apostòlica, romana i, a partir d'ara, també disfuncional. Perquè, digueu-me, per favor, qui és més disfuncional, eixe pedòfil, pederasta, abusador de xiquetes i xiquets indefensos o jo, que visc la meua homosexualitat amb total i absoluta normalitat?

2 de març del 2011

L'última berlusconiada

L'últim cap de setmana de febrer ens ha deixat també l'última -de moment- berlusconiada. En realitat, no hauria de malgastar el meu temps i les meues energies escrivint sobre un home que, a parer meu, ha perdut el nord totalment, però ho faré. I ho faré perquè vull que tothom sàpia les barbaritats que aquest senyor diu i ningú, a Itàlia, fa res. Ningú s'hi indigna davant declaracions públiques ofensives i dictatorials, la indiferència entre la població és total i absoluta, no passa res perquè el president d'una de les potències mundials organitze unes festes conegudes amb el nom de bunga bunga en el seu xalet privat i que hi acudisquen menors, o que manifeste obertament una homofòbia perillosa.
La llista de les coses que fa, diu o comenta Silvio Berlusconi no té fi. Mireu el vídeo següent, a tall d'exemple, i us en podreu fer una idea:
http://tv.repubblica.it/copertina/silvio-show-attacca-i-comunisti-e-blandisce-i-cattolici/62934?video
Com que vull ser breu, clar i directe, vet ací la meua opinió sobre els quatre eixos fonamentals sobre els quals gira la gravació:
a) La crítica als comunistes em sembla fora de lloc i impròpia del màxim representant d'un país i no fa més que demostrar la falta de respecte per altres opcions polítiques tan vàlides com la que ell representa. Cal que canvie el nom al partit polític que dirigeix i que passe a dir-se Popolo della non libertà.
b) Que el Cavaliere, en comptes de vetlar per l'educació pública com a autoritat governamental d'Itàlia, anime la ciutadania a portar els fills a escoles privades i diga que en els centres públics «ci sono degli insegnanti che vogliono inculcare dei principi che sono l'incontrario di quelli che i genitori vogliono inculcare ai loro figli» em sembla d'una gravetat sense límits i el reflex de la política de privatització de l'ensenyament públic que du a terme des que ell, i cap altre, governa el país.
c) El discurs de la família com a nucli fonamental de la nostra societat formada per un home i una dona és d'un cinisme, d'una hipocresia i d'un radicalisme religiós característic de la jerarquia eclesiàstica, ancorada en el passat, i improcedent en boca del president d'un país europeu que presumeix de modern i d'avançat. Per a mi, és evident que ha dit això perquè les relacions amb la Conferència Episcopal Italiana no són bones des que es va destapar el cas Ruby i, sobretot, des que va ser acusat d'abús de poder i d'afavorir la prostitució de menors, causes amb la justícia per les quals haurà de seure's al banc dels acusats el pròxim 6 d'abril a Milà. Sens dubte, una doble moral que ratlla els límits de la decència.
d) «Finchè noi governeremo questo paese, le unioni omossesuali non verranno mai equiparate alla famiglia tradizionale, finchè noi governeremo questo paese non saranno mai possibili le addizioni per i singoli e per le coppie gay.» D'aquesta manera Berlusconi condemna el seu país al retard més absolut i el situa a l'altura dels països més homòfobs del món. Tristíssim, sí, però més tristesa encara em provoquen els aplaudiments i les ovacions que escolte perfectament de fons.
Ho mire per on ho mire, no hi ha manera d'entendre les paraules d'aquest cavaller. Ni les paraules ni els actes, perquè la forma de governar que té consisteix a omplir-se ell i els seus amics les butxaques a canvi de fer pagar, cada vegada, més i més impostos als ciutadans. I, mentrestant, el país cau en picat davant els ulls impassibles d'italianes i italians que, amb prou feines, aconsegueixen arribar a final de mes. La gent no s'adona que la qualitat de vida a Itàlia minva cada dia i que la política corrupta i amistosa del premier danya l'estat social. Per això no ho he dubtat un segon i he firmat per a demanar la dimissió de Berlusconi.
No sóc italià, però m'avergonyisc del país en què visc des de fa ja cinc mesos. Vergonya aliena, però vergonya. La mateixa que em provoca que el susdit, temps enrere, besara l'anell de Muamar Gaddafi i es reunira cada dos per tres amb el sanguinari líder libi. Vergonya que un amic, profundament consternat, m'escriga un correu electrònic que acaba amb les paraules següents, estremidores: «ti prego Òscar, se puoi, tienici un posticino nel tuo cuore per noi, io e Franco, quando tornerai in Spagna.» Vergonya, en definitiva, que cent cinquanta anys després de la unitat del país el trobe més desunit que mai.
El poble italià està anestesiat. I tots sabem què pot passar quan, per una operació, ens han d'anestesiar: que podem despertar-nos del sedant o no. Tant de bo que m'equivoque, però Itàlia necessita urgentment un bon antídot contra aquest mal si vol continuar sent la gran nació que, almenys artísticament, ha sigut fins ara.

1 de març del 2011

Un cap de setmana a la cort d'Óscar I i d'Òscar II

Aquest cap de setmana hem rebut la tercera visita des que som a Bolonya. Hi ha vingut la companya de l'Oficina Tècnica de la Universitat d'Alacant, Lola Andrés, acompanyada del seu marit, Alfonso, de dos dels tres fills, Joan i Daniel, i d'un matrimoni molt amic de la família, Ignacio i Concha. I tots, ells i nosaltres, ho hem passat d'allò més bé.
Divendres, a l'arribada, els vam portar a sopar a Da Nino, un lloc pel qual ja heu passat aquelles i aquells que heu vingut a veure'ns i per on passareu, sí o sí, les i els qui encara no ho heu fet. És una trattoria normal i corrent, no té res de l'altre món, simplement que, al nostre parer, s'hi menja molt bé. Pregunteu, si no, a Alfonso, Joan i Óscar per l'especialitat de la casa que hi van tastar, els espagueti alla carbonara; a Lola, Daniel i Ignacio pel plat de tres pastes diferents que els van preparar; a Concha per les parpadelle i a mi, com que m'estic cuidant un poc a veure si perd uns quilets, per l'ensalada que em vaig empapussar. Després, com és ja un ritual en les visites, vam fer una volta pel centre, de nit, que té també el seu encant. I com que era l'aniversari de Lola -no tots els dies una fa anys i té l'oportunitat de celebrar-lo en una ciutat medieval com Bolonya-, vam anar a un baret i vam brindar, amb un bon cava italià, per la protagonista. I li vam cantar: tanti auguri a te, tanti auguri a te, tanti auguri a te, tanti auguri a teeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee... De camí cap a l'hotel, a mitjanit, encara hi va haver qui va voler assaborir un bon gelato italià...
L'endemà, dissabte, vam trobar-nos a la porta de l'hotel on hostatgem tothom, que, per cert, hauria de començar a fer-nos uns preus especials perquè no parem d'enviar-los gent... Si la nit anterior havien descobert ja tres dels set secrets de la ciutat, tocava que en veren, ben prop de casa, el quart: la piccola Venezia bolognese com diuen ací, una petita finestreta des d'on hi ha una vista bonica i curiosa del canal d'aigua que hi passa. Pels laberíntics carrers del centre històric vam arribar als peus d'una de les torres més antigues de Bolonya, del segle XII, majestuosa i que obliga a inclinar bé el cap a qui vulga veure-la. D'allí a la plaça del Neptú, a veure-li, amb la llum del dia, el piu per davant i, sobretot, amb perspectiva, per darrere. Creuàrem la plaça Major en direcció al Palazzo dell'Archiginnasio, un dels edificis més bonics de Bolonya per al meu gust, no sols per l'abundant heràldica, sinó per l'Aula Magna, el Teatre Anatòmic i, sobretot, per la biblioteca, que no és possible visitar-la però que Óscar i jo sí que l'hem vista i us assegurem que és, senzillament, impressionant, espectacular.
I de la seu de la Universitat de Bolonya entre 1563 i 1805 a un edifici al qual encara no havíem anat perquè, en principi, l'entrada no hi està permesa: el Reial Col·legi d'Espanya, fundat pel pare jesuïta Gil de Albornoz el 1364. Per a entrar-hi sembla que cal demanar un permís, però nosaltres, amb una poca barra i aprofitant que el pare d'Ignacio s'hi va hostatjar quan va venir a Bolonya a doctorar-se en dret en els anys vint del segle passat, vam aconseguir que el bidell ens deixara passar al pati cinc minutets a fer-nos unes fotos, atenció!, en territori espanyol. Perquè aquest trosset al bell mig de la ciutat es considera Espanya i no Itàlia i és on la diplomàcia espanyola -llegiu els prínceps d'Astúries, per exemple- pernocta quan visita la capital de l'Emília-Romagna. No cal dir que si el pati és una autèntica meravella, imaginem que l'interior ho és encara més. Per descomptat que ja he sol·licitat permís, com a ciutadà espanyol però també com a filòleg i professor de l'Alma Mater Studiorum, per a fer-hi una visita més aprofundida.
I, corrents, a la basílica de sant Petroni, perquè un dia assolellat com va ser aquell dissabte era ideal per a veure el gran atractiu de la cinquena església més gran del món: el meridià local i el raig de sol que el creua, segons l'època de l'any, entre les 11.58 h i les 12.29 h., demostració clara del moviment rotacional de la Terra al voltant del Sol. I vet ací la meua petita dosi, present en molts dels meus escrits, de crítica a l'Església catòlica, apostòlica i romana, en aquest cas al Tribunal del Sant Ofici que va condemnar Galileu Galilei per dir que la Terra girava al voltant de l'astre rei. Quatre segles després, el nostre planeta, hi gira o no hi gira?
De sant Petroni a Salaborsa, la biblioteca pública multifuncional més pràctica i completa que he vist en ma vida. Mentre nosaltres vam visitar l'interior d'aquest punt de trobada cultural, Joan i Daniel van pujar a la torre Asinelli, la més alta de Bolonya, amb 98,7 m d'altura. I mentre vam esperar que en baixaren, Lola féu unes compres a la via Rizzoli i els altres assaboriren un gelat en una de les millors geladeries de Bolonya.
Com en els programes dels actes culturals, pausa i dinar. I com a bons espanyols, una becadeta ràpida i a continuar la marxeta. A les 17 h ens vam tornar a veure a la porta de l'hotel. Lola, en el descans, se'n va anar al mercadet de la Montagnola i em va comprar uns guants, perquè els meus me'ls havia foradat la llavadora. Des d'ací, Lola, vull donar-te les gràcies de nou pel detall (i pels paraigües, les manyoples i tot), has de saber que els usaré per a combatre el fred bolonyés durant la meua estada ací i que sempre recordaré la generosa amiga que me'ls va regalar.
Lola i Concha volien emportar-se pasta italiana a Alacant i les vam acompanyar al supermercat Coop que hi ha al costat de casa perquè en compraren. Carregaren no solament amb tot tipus de pasta, sinó també amb mortadel·la i algun formatge que altre, productes tots de bona qualitat que, en menjar-los, els recordaran el pas per la Grassa, com és coneguda Bolonya a Itàlia.
I vam dedicar la vesprada a fer un passeig tranquil per l'àrea comercial de la ciutat. Primer vam anar a una botiga de xocolates fundada el 1796 i allí vam tastar una sèrie de delicatessen que van ser tot un plaer per als paladars. Després, vam veure els frescos dels pòrtics de via Farini i vam entrar en la Galeria Cavour, un petit centre comercial de primeres marques amb uns preus prohibitius per a les nostres butxaques. Fora, les dones compraren uns imants per a les neveres i vam posar rumb cap a l'església de Santa Maria de la Vida on hi ha el conegut Compianto, però justament tancaven quan nosaltres hi vam arribar. Passàrem per la porta d'una luxosa bomboneria i hi entràrem. I, és clar, un poquet més de xocolate per a aquells cossos cansats de tant caminar no ens va venir malament.
Camí de la plaça de les set esglésies, cinqué secret: el medalló amb la representació del dimoni. I des d'allí, creuant Corte Isolani, el sisé: la fletxa clavada en l'alt sostre de fusta vés a saber des de quan. Esgotats, es va fer l'hora de buscar un lloc per a sopar. Els horaris bolonyesos són europeus: no intenteu dinar-hi a les 14.30 h ni sopar-hi a les 22.30 h perquè trobareu, ben probablement, un la cucina è chiusa. I si un és a Itàlia, toca menjar una bona pizza feta al foc de llenya. Doncs això és el que van fer ells, perquè Óscar i jo vam preferir anar a casa a sopar alguna cosa més lleugera i descansar.
Diumenge al matí vam visitar el conjunt romànic de les set esglésies que, segons em consta, va agradar molt als amics visitants. Després, vam passar de nou per Santa Maria de la Vida i, encara que estava de nou tancada i no vam poder veure el famós Compianto, sí que vam descobrir El trànsit de la verge (1519-1522), d'Alfonso Lombardi, que és també una obra ben bonica. I d'allí, no podien anar-se'n sense veure el que, personalment, considere que és l'edifici més bonic de Bolonya, el Palazzo d'Accursio, on hi ha, entre altres coses, la sala Farnese en la qual va ser coronat el rei Carles I d'Espanya com a Carles V del Sacre Imperi Romà Germànic el 1530.
I, gastronòmicament, tampoc podien tornar-se'n sense dinar al Caffè del Rosso, el nostre restaurant preferit. Vam tastar les crescentine, boníssimes, segons els nostres amos, les millors a Bolonya. I també la lasanya, les tagliattele al ragù, els rigatoni, les albergínies farcides, la polenta, el tiramisù, la zuppa inglese... Després, café i gelat en un bon lloc de la comercial via Independenzza, amb històries i anècdotes mortuòries incloses que van fer que riguérem a cor què vols. I d'ací, a l'hotel a recollir les maletes, dos taxis a l'aeroport, avió i tornada a Alacant, la millor terreta del món.
Sens dubte, un cap de setmana diferent, atrafegat, intens en què Óscar i jo hem fet d'amfitrions i de cicerones, que ens encanta. Ensenyar Bolonya en quaranta-vuit hores és, per a nosaltres, un repte, de vegades un poc estressant, sí, perquè volem mostrar-ho tot i tot no és possible veure-ho en dos dies, però en qualsevol cas és una cosa que fem de bon grat i, sobretot, que ens reconforta i ens satisfà perquè hi ha algú que s'ha recordat dels Ôscars i ha vingut a veure la ciutat però també a nosaltres, i això és sempre d'agrair. D'agrair perquè estem ací sols i rebre-hi amigues i amics d'Alacant, de Madrid o d'on siga significa portar-nos a Bolonya un trosset de la nostra terra. En aquest cas, Lola, Alfonso, Joan, Daniel, Ignacio i Concha no solament ens han portat aire fresc alacantí, sinó també i fonamentalment alegria i diversió, i amb ells hem viscut unes estones inesborrables, d'aquelles que, com m'explicava Alfonso la primera nit que a ell li deia son pare, cal gaudir-les al màxim, esprémer-les com una taronja fins a l'última gota, perquè aquests són eixos petits moments de la vida que, per a mi i per a molts, constitueixen l'autèntica, la vertadera felicitat.
La de Lola Andrés i companyia ha estat, cronològicament, la tercera visita. N'esperem més. A l'abril vol venir-hi, abans de Setmana Santa, una amiga d'Óscar de Madrid amb el seu marit (Marta i Julián); durant Pasqua, també des de Vallecas, Isa i una amiga; aprofitant les festes de primavera murcianes potser vindrà l'amic Jose(p) amb Ximo, un amic seu de Cullera; i per Santa Faç vol acostar-s'hi el meu germà i la meua cunyada, el gran Carolo i la gran Carola. No hi ha, però, cap visita tancada i confirmada encara. I, sobretot, això no ha de fer arrere a ningú a l'hora de voler passar per ací, per dues raons ben senzilles: primera, perquè ens fa igual ensenyar la ciutat a dues persones que a quatre, sis, vuit o vint-i-vuit; segona, perquè com més serem, més riurem. Això sí, us hem de donar una notícia d'última hora: acabem de descobrir el meu espòs i jo que a partir de l'1 d'abril Racanair ha suprimit el vol dels divendres a la vesprada Alacant-Bolonya (i viceversa) i, per tant, ens deixa connectats amb la terreta solament dues vegades a la setmana, els dimecres i els diumenges. O siga que és la companyia irlandesa la que vol que la vostra visita siga, almenys i obligatòriament, de quatre dies. Millor, no?

29 de febrer

El 29 de cada mes Óscar i jo celebrem el dia en què va començar aquesta meravellosa història d'amor. Enguany no és any de traspàs i, per tant, febrer no té vint-i-nou dies. Això significa que o bé avançàvem la data al 28 o bé la retardàvem a l'1 de març. Nosaltres hem optat per aquesta segona opció, que coincideix també amb la data (cinc mesos) en què vam arribar a Bolonya. Així, doncs, avui, dimarts, primer dia del tercer mes del 2011, Óscar i jo fem un any i dos mesos junts, o el que és el mateix, catorze mesos, o d'una altra manera: quatre-cents vint-i-sis dies. Les hores, els minuts i els segons, si de cas, ja els comptaré un altre dia...
És dimarts i jo tinc classe al matí i a la vesprada, i tutoria: han de passar pel despatx dues alumnes, una a veure per on anem després de dos mesos i mig sense aparéixer per classe i l'altra a confirmar-me que el relatore (director) de la seua tesi di laurea accepta que jo faça de correlatore (subdirector). Per la seua part, Óscar té classe d'italià de 9.30 a 11.30 h, de 16.00 a 17.30 h i de 19.30 a 21.30 h. Per tant, impossible celebrar tan gran esdeveniment en un dia feiner tan atrafegat. Però el celebrarem com últimament estem fent-ho: viatjant. Venècia, Florència, balneari d'Archena, Trieste i ara... Hi ha tants llocs que la gent ens recomana visitar que no sabem quin triar-ne. Tenen moltes paperetes Ravenna, Màntova, Pàdua, Parma, Siena, Lucca... No ho creureu, però la dificultat, a Itàlia, és elegir on anar.
I mentre decidim lloc i dia, no podíem deixar de festejar els catorze millors mesos de les nostres vides (que tot just ha coincidit amb el final de la prescripció mèdica d'abstinència sexual per la meua sonada prostatitis) de la manera en què se celebren aquestes dates assenyalades, és a dir, posant en funcionament tota la maquinària després de la parada obligatòria. Com diu un company meu, la qüestió és engreixar els aparells.
És evident que Óscar i jo ens estimem, i molt. Ho veieu des de la terreta que estem molt feliços junts, que ens brillen els ulls quan ens mirem i que ens cuidem i ens respectem moltíssim. Estem enamorats, molt enamorats, però no com el primer dia, sinó més. Perquè cada dia que passa tenim més clar que estem fets l'un per a l'altre i que aquesta relació promet de debò. Un any i dos mesos, catorze mesos o quatre-cents vint-i-sis dies... Açò no ha fet més que començar!