25 d’agost de 2012

L'eccehomo de Cecilia Giménez


La notícia del fresc de l'eccehomo de Borja (Saragossa) ha pegat la volta al món. Des de fa una setmana és portada de tots els informatius. La restauració de la pintura a compte i risc d'una veïna del poble de vuitanta anys i l'estat en què ha quedat el treball ha situat aquest desaparegut municipi aragonés en el mapa turístic actual. Les cues per veure'n el resultat són llargues. Ha calgut fixar-hi un horari de visites i posar-hi un vigilant de seguretat. I tot perquè la dona, en un intent de bona voluntat de retornar l'obra original a un millor estat, l'ha deixada, mai millor dit, feta un Crist...

No negaré que la notícia em va provocar i encara em provoca, a hores d'ara, una rialla considerable. Perquè la cosa, més enllà de les conseqüències artístiques, té un component divertit i d'humor que s'agraeix quan un mira el telenotícies. Acostumats al monotema de la crisi i les retallades in crescendo per part del Govern central (ara és l'ajuda dels 400 euros, que serà més difícil d'aconseguir per l'enduriment dels requisits), la guerra a Síria, els incendis forestals, l'onada de calor, els robatoris en cases, els accidents de trànsit i un sens fi de notícies més que deixen amb mal cos el teleespectador, que de sobte et conten que Cecilia Giménez, una octogenària d'aquest petit poble saragossà, ha provat a restaurar una pintura del segle XVI sense tenir els coneixements adequats i necessaris per a una empresa tan difícil i que literalment ha desfigurat el rostre de Jesucrist, que ara apareix sense corona d'espines i sense boca, i sembra que amb la llengua fora, doncs que voleu que us diga, a mi, almenys, m'ha causat una riallada de les bones i trobe el succés simpàtic i graciós.

Menys gràcia deu haver-li fet a la protagonista d'aquesta història, que segons han comentat els mitjans de comunicació, ja ha patit uns quants atacs d'ansietat i ha necessitat assistència mèdica. No és per a menys. Sentir-se el centre de totes les mirades, tant d'aquells que no veuen amb bons ulls ni l'estat en què ha quedat la representació pictòrica ni la repercussió mediàtica que està tenint l'esdeveniment, com també dels que llevem ferro a les conseqüències de la seua iniciativa, és per a un atac d'ansietat i més... A tall d'exemple, els noticiaris de més de cent seixanta països del món se n'han fet ressò...

Jo ja he signat en una coneguda pàgina d'Internet perquè l'eccehomo de Borja es quede tal com està després dels treballs fallits si voleu però amb la bona intenció i tot l'amor de la senyora Cecilia. Com que pintures de Jesucrist coronat d'espines en ser presentat per Pilat al poble n'hi ha un fum; com que l'Església catòlica cada dia és més extremista i intransigent en molts sentits i em té calent; com que la dedicació i la il·lusió d'aquesta espontània artista tenen tant de valor, o més, que l'obra primera (o no?); com que l'originalitat i la valentia de Cecilia, i sobretot l'èxit que l'ha seguit, l'han de rescabalar del grandíssim disgust que s'ha emportat la pobra dona per tot l'enrenou que s'ha creat, i sobretot, com que gràcies a la seua ingènua mà, el fresc passarà als llibres d'història de l'art i el poble de Borja serà internacionalment conegut, la qual cosa, des del punt de vista turístic, reportarà molts beneficis a la localitat (bars, cafeteries, terrasses, hotels, gasolineres, el mateix santuari, etc.), tota una campanya de màrqueting que convé aprofitar en aquests moments de crisi que vivim. Per tot això, deia, cal que siguem llestos per una vegada i que l'eccehomo de Cecilia Giménez siga recordat, in saecula saeculorum, com la restauració més esperpèntica de tots els temps, sí, però també com una nova obra d'art a l'avantguarda que reflecteix, sens dubte, d'una manera senzilla i naïf, la mística popular.

21 d’agost de 2012

Carta oberta a Luisa Pastor


Senyora alcaldessa,

Com a veí de Sant Vicent del Raspeig, consistori que vosté dirigeix, m'agradaria fer-li una reflexió sobre els impostos que els ciutadans hi paguem.

Vaig abonar a l'abril la taxa de la recollida de residus sòlids urbans (84,31 €) i l'impost de vehicles de tracció mecànica (63,39 ), 147,70 € en total, per a ser exactes. Ara m'ha arribat l'avís de SUMA de rebut domiciliat amb l'anunci del càrrec, el pròxim 10 de setembre, de l'impost de béns immobles urbans (IBI), que ve amb l'augment del 10%, respecte de l'any passat, anunciat pel seu cap i president del Govern central, el senyor Rajoy. Pagaré 432,73 €. Si sumem els tres rebuts, la xifra arriba als 580,73 €, quasi 600 €, cent mil de les antigues pessetes. I la pregunta és molt clara: no li sembla massa? Jo trobe que són imports desproporcionats, senyora Pastor. Que no visc al passeig de Gràcia de Barcelona, ni a la Gran Via de Madrid ni a la Quinta Avinguda de Nova York, per l'amor de Déu!

Però algú veu normal que paguem 84,31 € de brossa? Però si paga ma mare 36 €, el seu pis té 120 metres quadrats i es troba a Alacant? Si és que per eixa quantitat, és perquè vinga un femater que estiga boníssim, en calçotets, cada dia a ma casa a recollir-la, m'hi faça un streptease i alguna cosa més si vol també...

En temps de crisi, quan les famílies tenen vertaderes dificultats per a arribar a final de mes, cal abaixar els impostos, però el seu partit ha fet justament el contrari. S'ha tornat boig i ha apujat l'IBI, les taxes universitàries, el rebut de la llum (l'1 de gener i l'1 de juliol), l'IVA... Quin desastre!

Atés que ens ha apujat l'IBI, i atés també que com a mesura d'estalvi ha decidit apagar moltíssims fanals de nit, dic jo que allò que s'estalviarà amb aquesta solució, ens ho podria descomptar del pròxim rebut, no? Perquè, és clar, si ens incrementa un 10% l'impost i, damunt, deixa d'il·luminar els carrers quan es fa fosc, què fa amb tots eixos diners que recapta de més enguany amb la pujada i amb els de l'estalvi energètic? Exigisc que ens retorne la diferència de l'estalvi, encara que siguen 5 € per habitatge!

Sempre que em queixe, entre el meu cercle d'amistats, que a Sant Vicent paguem massa impostos (segons una notícia que vaig llegir en el periòdic fa temps, és la localitat de la província d'Alacant amb els impostos més alts), tothom respon: «però està tot molt netet». Damunt. Això faltaria, que no estiga tot netet. Amb el que paguem... Té collons la cosa...

Un consell, alcaldessa. Si no vol que li passe com a Sonia Castedo a Alacant amb les palmeres, faça el favor d'ordenar que les poden urgentment. Si no, haurem de lamentar alguna desgràcia prompte. Jo ja he avisat...

Siga com siga, no em sembla raonable que en una ciutat mitjana de vora 50.000 habitants com Sant Vicent paguem les xifres que he comentat més amunt. No és normal! Sequet però sanet és el lema del poble. Jo el canviaria per PP però lladrets!

Cordialment,
Un veí indignat del carrer de França

16 d’agost de 2012

Retallades inflamables


L'onada d'incendis, molts intencionats, que està patint Espanya aquest estiu és la més greu de l'última dècada. De moment, solament al llarg del 2012 la superfície cremada supera un 92% la dels últims deu anys. Estem davant d'una catàstrofe mediambiental de magnitud colossal. Els nostres boscos i les nostres muntanyes es cremen sense que puguem fer-hi res. Impotents, presenciem com la verdor de la natura que ens envolta desapareix per sempre. El paisatge desolador que deixa el pas del foc encongeix el cor de qualsevol. Faran falta molts anys perquè els nostres ecosistemes tornen a lluir com ho feien fins ara. Comença ara el dur treball de repoblar les zones afectades perquè un dia, de moment encara molt llunyà, brillen com no ho haurien d'haver deixat de fer mai...

La sensació que un experimenta quan, estés al sofà veient el telenotícies, té coneixement d'un incendi en un lloc a l'altra punta del país, com el de la Jonquera, el de l'illa de la Gomera o el del parc nacional de Doñana, per posar-ne només tres exemples, és ben diferent de quan el periodista anuncia un foc a escassos quaranta o cinquanta quilòmetres de ta casa. És el que em va passar quan vaig assabentar-me del desastre de la Torre de les Maçanes, Benifallim i Penàguila, que ha deixat dos morts, dues persones ferides i vora 600 hectàrees cremades. La impotència és, en aquest cas, més gran si cap. I si, damunt, tens un amic al qual aprecies que viu en una de les localitats afectades, doncs el nerviosisme fa acte de presència de seguida. Immediatament em vaig posar en contacte amb Pau per tal de saber si estava bé. Afortunadament, ell i la seua família es trobaven sans i estalvis, però el dolor i l'afectament per la terrible desgràcia l'impedien, fins i tot, parlar. Com ell mateix va escriure en el seu mur de Facebook, «un dia vaig triar un camí; eixe seria el meu camí. Ara el foc no ha deixat res, absolutament res. Els homes també ploren».

Plorem la pèrdua de les dues vides humanes, un brigadista i un agent forestal que van donar la vida per intentar protegir les nostres muntanyes. També, per descomptat, plorem pels dos ferits, i pel rastre de ruïna, destrucció i devastació que ha deixat aquest incendi. La pregunta és ineludible: aquestes dues morts, es podien haver evitat? La resposta no la tinc ni jo ni ningú. Però el que sí que tinc són una sèrie de dades. A la Comunitat Valenciana, el pressupost en matèria contra incendis va ser de 110 milions d'euros el 2011; de 95 l'any 2012, és a dir, quinze milions d'euros menys. Això ha representat un 80% menys d'agents forestals. Un 80%! A tall d'exemple, en un incendi que hi va haver a començament d'estiu a Castelló, hi havia més voluntaris que bombers apagant el foc. Per què? No van deixar treballar els professionals per no haver de pagar-los les hores extra. No és això molt fort, o m'ho sembla a mi? Per a mi és una poca vergonya, o com diria ma mare, manxega de soca-rel, un sinvergüencerío que pa' qué. Sincerament, estic cremat amb tanta retallada d'aquests governants que, excepte rebaixar-se el seus sous, trauen les tisores a tort i a dret, també en la cura dels nostres monts. Qui ha eliminat si no la brigada de Penàguila, que és la que anys enrere vigilava la Rabosina, on es va originar l'incendi, i que va arrasar també el barranc Fort, el barranc de Montferri i el port de Benifallim?

Diu el ministre d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, el senyor Miguel Arias Cañete, que les competències en matèria d'incendis estan transferides a les comunitats autònomes. Es veu que això degué tranquil·litzar-lo un poc i per això se'n va anar a una correguda de bous al Port de Santa Maria (Cadis), juntament amb el rei, mentre tres parcs nacionals i moltes altres muntanyes i boscos del nostre país es cremaven. En comptes d'estar al peu del canó, treballant braç a braç en la coordinació de les diverses emergències, va preferir passar la vesprada amb el monarca gaudint de l'espectacle de la festa nacional, en una estampa de cacic que em va recordar altres temps. I després té la barra d'assistir al soterrament d'un dels morts, acompanyat, com no, del Molt Honorable, que en aquestes tràgiques ocasions és un especialista a posar una cara de restrenyit impressionant... Per a fer-se la foto, sí; per a solucionar una situació crítica, en els bous... Aquest és el país i els polítics de pandereta que tenim...

El foc ha tenyit de tristesa les nostres retines. Les llàgrimes no han sigut suficients per apagar aquest incendi devastador. Les flames ja han deixat suficient pena, suficient patiment, suficient angoixa. Vull acabar aquesta reflexió amb optimisme. Estic convençut que els veïns de la Torre de les Maçanes, de Benifallim i de Penàguila faran tots els possibles perquè les seues serres i els seus cims prompte puguen lluir verds i esplendorosos com ho feien fins al fatídic 12 d'agost. Amb esforç i il·lusió donaran vida a allò que ara és solament cendra. Perquè, com diu l'amic torruà, «cal tirar endavant, sempre avant, malgrat tot avant». Sempre, i ara més que mai. Ànim i força!

3 d’agost de 2012

La voz dormida


Tras varios meses sin escribir ni una sola línea, eccomi qua, como dirían los italianos. Las nevadas del mes de febrero, la ruptura sentimental de marzo, la triste soledad de abril y los terremotos boloñeses de mayo me dejaron sin fuerzas para hacer una de las cosas que más me gustan y, sobre todo, que más me relajan y con la que más disfruto: poner por escrito mis reflexiones en voz alta. Aunque por aquel entonces pensaba que nunca llegaría, por fin el invierno y la primavera quedaron atrás y ahora estamos en la estación más viva del año, con más luz, más energía y más color. Y aunque todavía colean las consecuencias de todo lo que la última etapa en tierras transalpinas me deparó no sin poca sorpresa y estupefacción, he decidido retomar mi afición antes de que, como dice un buen amigo, se me seque la pluma. Que quede claro, pues, que la voz de articulista que llevo dentro de mí no ha desaparecido, simplemente estaba dormida.

Y de La voz dormida es precisamente de lo que os quiero hablar en esta ocasión. Me refiero a la película estrenada en octubre del 2011 del director Benito Zambrano basada en la novela homónima de Dulce Chacón publicada en el 2002, que se desarrolla, dividida en tres partes que abarcan el periodo 1939-1963, en la posguerra civil española entre la cárcel madrileña de las Ventas y una pensión de la conocida calle Atocha. En síntesis, la obra narra el doloroso sufrimiento de las mujeres republicanas en las cárceles franquistas durante los años inmediatamente posteriores al fin de la contienda, una guerra que, como siempre he pensado y como un personaje de la versión cinematográfica dice, nunca debió de haberse producido. Nunca. Por eso las protagonistas de esta historia, para mi auténticas heroínas, enarbolan la bandera de la dignidad y de la valentía como única arma para combatir la humillación, la tortura y la muerte a las que fueron brutalmente sometidas.

Sin duda, es la lucha desenfrenada de estas mujeres por la libertad la esencia de la novela y del filme. Una lucha intrínsecamente unida al dolor, a la impotencia y a la desazón. Es inevitable, viendo la película, emocionarse. E incluso llorar. A mí, al menos, se me saltaron las lágrimas en más de una ocasión. Me pasó lo mismo con Las trece rosas, de temática muy similar. Porque sólo pensar en el padecimiento extremo de aquellas mujeres por la defensa de sus ideales no puede reportar, tantos años después, otra cosa más que sufrimiento. El de ellas entonces y el nuestro ahora. E insisto: por algo que no tendría que haber pasado nunca. Las guerras son todas terribles e injustificadas, todas, pero que dentro de un mismo país los ciudadanos se maten unos a otros es algo absolutamente inconcebible. Espero que nunca más volvamos a escribir un episodio tan triste en los anales de nuestra historia y que superemos, de una vez por todas, la herida de odio y rencor que aquella maldita guerra civil dejó.

Y como mi voz, que estaba dormida, se ha despertado en un momento de crisis económica y financiera a nivel mundial, que en el caso de mi comunidad autónoma y de mi país se traduce en recortes a diestro y siniestro y una austeridad que roza ya los límites de la irracionalidad, he aquí mi pequeña dosis de crítica a los gobernantes, casualmente del Partido (im)Popular, que nos llevan por el camino de la amargura. Si estos señores piensan que la solución pasa por subir el precio de la luz dos veces en siete meses; aumentar el IBI, el IRPF, el IVA, las tasas universitarias y el precio de los carburantes descomunalmente; abaratar el despido con una reforma laboral sin precedentes; rebajar la prestación por desempleo un 10% a partir del séptimo mes; eliminar prácticamente todas las ayudas que la Ley de dependencia otorga a quienes las necesitan como el agua de mayo; hacer cobrar los medicamentos a los pensionistas, hacernos pagar más por ellos a los trabajadores en activo y eliminar del sistema nacional de sanidad más de cuatrocientos fármacos; aprobar una amnistía fiscal para que los defraudadores traigan el dinero al país de la forma más ventajosa posible para ellos mientras la clase trabajadora rinde cuentas con Hacienda religiosamente todos los meses de mayo o junio... Si estos señores creen que así se saca adelante un país, rescatando a los bancos que, por su mala gestión, han quebrado y sus directivos se marchan con indemnizaciones multimillonarias y no sólo no devuelven todo el dinero que han robado, sino que incluso no van a la cárcel; si ellos mismos no se rebajan sus sueldos como deberían hasta cobrar un salario medio de mil o dos mil euros, como todo hijo de vecino; si solicitan un rescate económico que tendremos que devolver con unos intereses elevadísimos y cuyas consecuencias serán aún más desastrosas si cabe en todos los sentidos; si no recortan por donde verdaderamente tienen que hacerlo, que es en asesores, diputaciones provinciales, el Senado, coches oficiales, dietas y un larguísimo etcétera de cargos e instituciones que no sirven para nada... Si hacen lo uno y no hacen lo otro, decía, estaremos abocados a la ruina. De momento, vamos camino de ella a un ritmo vertiginoso. Y esto no hay quien lo pare, porque son ellos los que tendrían que hacerlo y no lo hacen. Mientras tanto, las calles cada vez se llenan de más personas que están hartas ya de lo que no dudo en calificar como un auténtico despropósito político. Esperemos que no llegue la sangre al río y, como decía antes, que no volvamos a escribir un capítulo funesto como el que escribimos, para vergüenza de todos y de todas, en el siglo pasado.

PS. Ya que hemos hablado de Dulce Chacón y de su novela histórica, he aquí un chascarrillo que ya conté en otra entrada y que repito ahora para sonrojo de su protagonista. Cuentan las malas lenguas que la señora Esperanza Aguirre, en la inauguración de un colegio público que lleva el nombre de la escritora extremeña en Fuenlabrada, preguntó a la madre de ésta por su hija cuando hacía ya varios años que había fallecido. Un gazapo más en la la larga lista de los cometidos por la presidenta de la Comunidad de Madrid. Para ella, una equivocación más, supongo. Para mí, motivo suficiente para dimitir. ¡Ay!, dimitir, ese verbo que no saben conjugar en el PP...