Qui són els homòfobs?

El passat 10 de novembre Óscar i jo vam assistir, per primera vegada, a la quedada del grup Giovani [Joves] de Cassero, el centre LGTBI de Bolonya. S'hi reuneixen cada dues setmanes, els dimecres, de 20.00 h a 23.00 h. Tot i que ens van advertir que la mitjana d'edat no superava els 22 o 23 anys, nosaltres vam voler acostar-nos-hi per saber les inquietuds de la jovenalla italiana gai i lèsbica i, de pas, practicar un poc la llengua, que sempre va bé.
Us he de d'avançar que el treball d'aquest grup de joves no ens va defraudar gens. El tema de la reunió era «Chi sono gli omofobi?» [Qui són els homòfobs?] i el van abordar amb una activitat que ens va semblar d'allò més pedagògica, didàctica i, sobretot, divertida i entretinguda. Es tractava d'escriure, en uns paperets que ens van repartir, el nom de tres persones -o personatges-, vives o mortes, que han verbalitzat o evidenciat alguna vegada actituds o comportaments clarament homòfobs. Després, vam mesclar tots els trossets de paper, com si foren cartes, i d'un en un en tréiem dos i els col·locàvem, a terra, ordenats de més a menys homòfobes. Si tenim en compte que allí érem vora 25 persones, imagineu la llarga llista d'eminències que van eixir a la palestra. Lògicament, quasi totes italianes, per a nosaltres desconegudes, però d'altres mundialment notòries per les seues funestes gestes.
Heus ací els tres noms que hi vaig escriure. Amb el número 1, el senyor Berlusconi, que fa uns quants dies es va lluir amb l'ara ja cèlebre frase: «meglio appassionato di belle ragazze che gay» [millor apassionat de xiques guapes que ser gai]. La resposta de la comunitat LGTBI italiana va ser ràpida i clara: «meglio gay che Berlusconi» [millor ser gai que Berlusconi], títol d'una de les meues entrades més recents i del gran cartell que penja a la porta de Cassero. Amb el número 2, el Papa i tota l'Església catòlica. L'afegitó «i tota l'Església catòlica» volia incloure la tirallonga de sacerdots, bisbes, arquebisbes i cardenals que no tenen una altra cosa millor a fer que malparlar de nosaltres en comptes de posar ordre al si d'una institució plena de pedòfils i d'homosexuals. I, amb el número 3, el popular Mariano Rajoy, qui, segons em conten, ha declarat recentment que no pot comprometre's a mantenir la Llei 13/2005, de matrimoni entre persones del mateix sexe, si guanya les eleccions generals amb majoria absoluta la pròxima primavera.
Els noms que va aportar-hi el meu xic van ser també il Cavaliere, en primer lloc; Benet XVI, en segon lloc, i el bisbe de la diòcesi d'Alacant-Oriola, Rafael Palmero, en tercer lloc, el qual recordem que al gener del 2008 va dir que «l'homosexualitat normalment és una malaltia.»
Una vegada que tothom va dipositar les targetes a terra segons el major o menor grau d'homofòbia que representava, hi va haver un interessant debat entre els xics i les xiques allí presents. Es tractava, bàsicament, de recol·locar alguns noms, entre els quals el del president del Consiglio, papi Silvio -com l'anomenen ací-, que havia quedat situat, sorprenentment, entre els menys homòfobs. Increïble però cert. Óscar i jo vam intentar fer-los veure que el seu president de govern, a part de les pallassades de tots conegudes i els comentaris fora de lloc i de to sobre els gais, no mostra gens d'interés pel col·lectiu, no se'n preocupa. I no solament no proposa lleis de caire social que afavorisquen la comunitat LGTBI, sinó que tampoc no fa res per reduir l'escalada d'actes homòfobs que tenen lloc, dia sí i dia també, arreu del país. Amb aquesta reflexió, i amb el suport d'un parell de xics que hi estaven totalment d'acord, vam aconseguir que, almenys, se situara cap al mig del rànquing. Figurati!
Imagine que tindreu curiositat per saber com va quedar la cosa, veritat? Ecco qua el top ten dels més homòfobs des d'una perspectiva juvenil italiana, després, això sí, d'intenses i assenyades discussions a què ens té poc acostumats la joventut d'avui dia:
1. Adolf Hitler
2. Mamhud Ahmadineyad
3. Robert Mugabe
4. Benet XVI
5. Jörg Haider
6. Sizzla Kalonji
7. Mariano Rajoy
8. André-Joseph Leonard
9. Angelo Bagnasco
10. Enzo Raisi
Totes i tots sabem què va fer el nazi Hitler amb els homosexuals, ni més ni menys el mateix que, noranta anys després, en el segle XXI, fa el president de l'Iran, un dels vuits països del món on encara l'homosexualitat està penada amb la mort. Dantesc! O si no el seu homòleg de Zimbabwe, que mostra públicament la seua homofòbia institucionalitzada amb perles com «els gais i les lesbianes són pitjors que els porcs.»
Heu de saber, abans de continuar amb semblants celebritats, que el següent en la llista, en l'onzena posició, era el nostre bisbe, el lleonés Rafael Palmero. Sort que no entrà un segon espanyol en tan repugnant elenc. N'hi havia prou amb el gallec Rajoy, que ja sabem tots de quin peu coixeja, o siga que passe paraula i així no perd el temps.
Si Ratzinger, Haider, Sizzla, l'arquebisbe de Brusel·les, el cardenal Bagnasco i Enzo Raisi ocupen la resta de posicions deu ser perquè les han dites ben grosses. Vegeu, a tall d'exemple, les recents declaracions del cap de l'Església catòlica belga: «la SIDA és el castig diví per als gais.» I com que sé que en el fons us agrada llegir les barbaritats que pot arribar a proferir un ésser humà per sorprenents, us oferiré ara els comentaris d'altres il·lustres pròcers que van sorgir durant l'amena i instructiva vetlada.
Renato Zero, destacat cantant, actor, compositor i showman italià, va dir en una ocasió: «he declarat que sóc homosexual per no haver de fer el servei militar. Però no és veritat. Jo sóc de tota una altra pasta.» Roberto Calderoli, ministre de les Reformes Institucionals en el segon govern de Berlusconi, va obsequiar-nos amb aquesta meravella: «i si encara no s'ha entés, ser maricó és un pecat capital i, per tant, qui reconeix una cosa així està destinat a les flames de l'infern.» Renzo Bossi, fill del conegut dirigent de la Lega Nord italiana, ens il·lustrà amb un «en la vida pense que s'ha de tastar tot excepte dues coses: els culs i les drogues.» Alessandra Mussolini, néta del dictador, considera que «millor fascista que gai.» Francesco Rutelli, alcalde de Roma entre 1993 i el 2001, ha manifestat que «les minories homosexuals no han de ser discriminades, però és una errada allò que ha decidit l'Espanya de Zapatero quan ha establit que les parelles homosexuals puguen adoptar xiquets; nosaltres no ho consentirem mai.» Paola Binetti, metgessa, pedagoga i política italiana que pertany al Partit Democràtic, i jo crec que amiga o lectora acèrrima del psiquiatre -i numerari de l'Opus Dei- Aquilino Polaino, considera que «l'homosexualitat és una desviació de la personalitat: un comportament molt diferent de la norma escrita en un codi morfològic, genètic, endocrinològic i caracterològic.»
D'insensateses com aquestes, n'hi ha un fum. Dues més, esperpèntiques, i acabe. L'ultracatòlic Rocco Buttiglione opina que «ser gai és, moralment, erroni, com ho és l'adulteri, no pagar els impostos o no donar diners als pobres.» Jas! I l'última, però agarreu-vos que vénen corbes. Rosy Bindi, política italiana que pertany també al Partit Democràtic, diu que «és millor que un xiquet estiga a l'Àfrica amb la seua tribu que no que cresca amb dos homes o amb dues dones, amb pares gais.» Perdoneu, però m'acabe de quedar mut.
Així estan les coses a la bella Italia, així. Entendreu ara per què és important que els i les joves gais, lèsbiques, bisexuals, transsexuals i intersexuals de la república veïna es reunisquen cada quinze dies i parlen d'aquestes i de moltes altres coses que els afecten directament. Si podem tirar-los una mà i ajudar-los a veure que la situació al seu país, més enllà de la passarel·la de Milà, dels canals de Venècia, del Coliseu romà o de l'exquisida pasta, és molt més greu del que creuen, bé. I si pel mateix preu Óscar i jo aprenem una miqueta d'italià, també bé. Mentrestant, però, l'homosexualitat a Itàlia és viscuda amb dificultat i, sens dubte, no amb la normalitat que estic segur que una bona majoria d'italians i italianes voldria. Encara queda, per tant, molt camí per recórrer. Pian pianino, com diria Dèborah, la propietària de la casa on vivim.