22 de gener de 2012

Calamitat Valenciana

Indignat, no. Més. Com a valencià, estic que m'enfile per les parets cada vegada que tinc coneixement de la situació en què es troba la meua autonomia per culpa d'uns polítics ineptes i incompetents que ens governen des de 1995. L'última notícia que m'ha arribat a l'oïda és la d'uns alumnes d'un institut d'Almassora que han d'abrigar-se amb mantes dins de classe perquè el centre no té diners per a encendre la calefacció. O el tall de l'electricitat a l'històric IES Jordi Juan d'Alacant durant vint-i-quatre hores per l'impagament de la factura. No direu que no és fort això. Frega el surrealisme, però el pitjor de tot és que hi ha en joc, en el primer cas, la salut d'uns joves que suporten temperatures de cinc graus dins l'aula.


Benvingudes i benvinguts a la Calamitat Valenciana, governada amb majoria absoluta, per quarta vegada consecutiva, pel Partit Impopular. Sí, la fantàstica comunitat de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, de la Fórmula 1, de la Copa Amèrica, de la Ciutat de la Llum, de la Volvo Ocean Race, de Terra Mítica, de la visita del Papa (que solament Déu sap quant va costar!), dels projectes milionaris de Calatrava, de l'aeroport fantasma de Castelló (amb estàtua faraònica a l'entrada, valorada en 300.000 euros, que s'ha fet construir el senyor de les ulleres de sol) i de tantes altres coses, juntament amb la paella, les taronges, l'orxata, les Falles i la pólvora, que ens fan internacionalment coneguts.


La realitat, però, és ben diferent. No tot són flors i violes com volen fer-nos creure aquesta colla d'aprofitats. El Molt Honorable ha declarat recentment que els valencians hem viscut molt per damunt de les nostres possibilitats. Li hauria de caure la cara de vergonya de dir això. Potser ell i el seu predecessor, el senyor Camps, sí que han viscut així tant personalment com també com a responsables polítics de la nostra regió, i per això ens han portat a la situació que ja tots coneixem. Ara tot són retallades i pujades d'impostos, ara que el vaixell s'afona a una velocitat vertiginosa. Ja hi hagut un primer rescat del Govern central de l'amic Rajoy de 420 milions d'euros, insuficients, però, per a sanejar el grandíssim deute de la nostra esplendorosa, magnífica, alegre i faceciosa comunitat.


La realitat, deia, és ben diversa: les farmàcies, de vaga; la línia 2 del TRAM que ha d'unir Alacant amb Sant Vicent espera quasi dos anys a ser posada en marxa i, mentrestant, la infraestructura no és amortitzada; la Conselleria de Sanitat estudia substituir els metges del SAMU per infermers i parametges; el preu de la gasolina augmenta 4,8 cèntims per litre; l'alcaldessa d'Alacant elimina una de les tres pagues extra del funcionariat local; la Universitat d'Alacant veu reduït el seu pressupost per a l'any 2012 un 7,7% respecte de l'any anterior; el professorat interí no cobrarà els mesos de juliol i agost; mig milió de valencians omplin les llistes de l'INEM; 40.000 persones esperen a ser operades en la sanitat pública... La llista pot ser infinita, així que ho deixaré estar per no fer-me més mala sang.


Per acabar-ho d'adobar, Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, suggereix considerar el balafiament públic un delicte que caldria tipificar en el codi penal. Mare de déu senyor! Però no veu que haurà de ficar en la presó a la meitat dels representants polítics del seu partit? La trama Gürtel, en la qual està implicat el nostre sempre volgut i estimat expresident i al qual hem vist assegut en la banqueta dels acusats recentment, serà peccata minuta al costat de tot el que vol desentranyar Montoro amb aquesta iniciativa que, tot siga dit de pas, em sembla encertada i necessària, però que dubte molt que anirà endavant.


Comunidad Valenciana: si no existiera, habría que inventarla. Aquest va ser l'eslògan publicitari amb què, a final de 1997, la nostra comunitat es va donar a conéixer a Espanya i al món. L'objectiu d'aquella campanya institucional era consolidar entre la gent de la Comunitat Valenciana els trets d'identitat propis, missatge que després pretenien traslladar al conjunt de la societat espanyola i europea. En paraules d'Alicia de Miguel García, consellera portaveu del Govern valencià l'estiu del 2001, «crear consciència de valenciania; generar cohesió entre les tres províncies; despertar el sentiment d'orgull de pertànyer a la comunitat; provocar admiració i respecte per allò que és valencià; projectar una imatge sòlida i positiva que genera confiança en la comunitat, en el seu futur i en el paper clau en l'Espanya i en l'Europa del nou mil·leni». Han passat catorze anys des que aquests espots ens envaïren a tothora per televisió, ràdio, premsa i tanques publicitàries i ja no queda res de tot allò. Més aviat el contrari. La Comunitat Valenciana és, a hores d'ara, un autèntic desastre, una vertadera indecència. Som la comunitat autònoma més endeutada de l'Estat. Som el millor exemple d'irresponsabilitat política. Som calamitat!, perdó, som comunitat!


El País Valencià, declarat jocosament d'interés judicial, cada dia s'assembla més a Itàlia. Al país de la pizza no trobareu ningú que votara Berlusconi. Ningú. Guanyava les eleccions per art de màgia. A casa nostra, el mateix. Per obra de l'esperit sant. La realitat és que ahí tenim la dreta, setze anys ja, i aquestes són les conseqüències que hem de pagar. No volem caldo? Dues tasses! Eixos pares que van votar el PP en les últimes eleccions autonòmiques i que ara els seus fills passen fred a l'institut ja poden repensar-se bé el vot de cara als pròxims comicis...

16 de gener de 2012

La storia di Jacob Xalabín

Anònim, La storia di Jacob Xalabín, Alessandria, Edizioni dell'Orso (“Gli Orsatti” 32), 2010, 179 pàgs. Edició crítica i traducció italiana d'Anna Maria Compagna; introducció de Núria Puigdevall i Bafaluy

L'inici de l'any 2011 ens va portar una nova edició crítica i bilingüe de l'anònima novel·la cavalleresca del segle XIV La història de Jacob Xalabín. Anna Maria Compagna, professora de llengua i literatura catalanes i de filologia romànica de la Universitat de Nàpols-Frederic II, se n'ha encarregat de l'estudi i de la traducció a l'italià, mentre que Núria Puigdevall i Bafaluy, de la mateixa universitat i de la també napolitana Suor Orsola Benincasa, n'ha tingut cura de la detallada però sobretot aclaridora introducció crítica.




La novel·la constitueix un relat breu d'aventures en què allò més destacat és la versemblança dels fets narrats. La presència de personatges reals que van existir, com ara el mateix Jacob Xalabín, el seu germanastre, el seu pare Murat i l'amic Alí Paixà, allunya aquesta obra de la tradició de llibres de cavalleria (no solament en llengua castellana) que es remuntaven a la matèria de Bretanya artúrica i que recreaven un món màgic molt poc creïble ja per al lector del moment. Aquest intent de l'anònim autor de fer més verídic allò que hi conta a través de l'aparició de persones de carn i ossos el porta també a situar l'acció en un espai existent, l'imperi otomà de final del segle XIV. Però que l'obra narre una sèrie d'esdeveniments que històricament van tenir lloc a Turquia entre 1387 i 1389 no significa que l'hàgem d'enquadrar en el gènere de la novel·la històrica, entre moltes altres raons perquè els fets històrics no són, precisament, del tot fidels, i això ens dóna dret a sospitar que l'obra no va ser escrita a final del XIV, sinó posteriorment. De fet, l'únic manuscrit que se'n conserva és de l'últim quart del segle XV. Això sí, no podem negar l'intent del desconegut autor, al nostre parer reeixit, de posar a l'abast del públic lector, d'una banda, una història que prèviament va circular oralment, i, d'altra banda, un món absolutament exòtic, si més no interessant, agradós i divertit, a ulls del receptor occidental: la Mediterrània oriental.




En la novel·la trobem tres grans accions que corresponen amb tres grans moments. En primer lloc hi ha la presentació dels personatges i la malaltia d'amor de la madrastra de Jacob, que segons un metge jueu només guarirà si menja el fetge del seu marit o del seu fillastre. Mitjançant l'engany preparat pel fidel amic Paixà, li donen el fetge d'una cérvola i és així com té lloc la salvació de l'heroi. Aquest trencament de l'ordre inicial respon plenament a l'estructura del conte folklòric. Com a conseqüència d'això, el protagonista inicia un procés de pelegrinatge amb Alí que constitueix una mena de redreçament o de tornada al punt de partida. Xalabín i Paixà, al llarg d'aquesta fugida, aconsegueixen assolir el reconeixement dels seus fets cavallerescos i, el que és més important, en el cas de Jacob, la consecució de l'amor, simbolitzada en el matrimoni amb la princesa Nerguis. Aquest seria el millor dels finals, però l'obra no ha acabat encara. Hi ha tres capítols més, el tercer moment de què parlàvem, en què l'anònim autor narra la batalla de Kosovo (1389) i la mort de Jacob a mans del seu germanastre, el príncep Baiazet.




És en aquesta cruïlla entre història i literatura que la novel·la esdevé més actual si cap, perquè la victòria dels turcs en l'esmentada batalla comportà la seua entrada a la zona dels actuals Balcans i són la gènesi dels conflictes que fins fa relativament poc s'hi produïen per raons d'ètnia i de religió. Allò que sorprén, però, és l'extraordinari coneixement de política i geografia turques que tenia l'anònim autor, de qui, per cert, sabem ben poca cosa, però precisament aquesta escassesa de dades sobre la seua figura o sobre la intencionalitat amb què va escriure l'obra, com ha fet notar Llúcia Martín, professora de literatura catalana medieval de la Universitat d'Alacant, no fa sinó augmentar, en tot cas, l'interés per aquest text cabdal, i alhora, bastant desconegut (malauradament) de les nostres lletres medievals.




Heus ací La història de Jacob Xalabín, la primera novel·la breu cavalleresca en català, amb una temàtica d'aventures i sentimental que la connecten, sens dubte, amb el Curial e Güelfa i el Tirant lo Blanc; una novel·la híbrida, plena d'elements i de concomitàncies amb altres gèneres i amb un deute evident amb les cròniques de Ramon Muntaner i de Bernat Desclot, però també amb un altre tipus de textos cronístics de caràcter oriental. I una novel·la, sobretot, versemblant, que rebutja la fantasia i cerca el realisme i, fins i tot, el detallisme.




Des que l'hispanista francés Raymond Foulché-Delbosc publicara per primera vegada la Istòria de Jacob Xalabín per a la Societat Catalana de Bibliòfils de Barcelona l'any 1906 fins a l'edició de Stefano Maria Cingolani per a Edicions 62 del 2008, sense deixar de costat la valuosa contribució de Lola Badia de l'any 1982 (amb successives reedicions), han passat més de cent anys i el Jacob Xalabín, com és conegut entre els estudiosos però també per l'alumnat, ha estat publicat diverses vegades en català i també, recentment, en castellà i en francés. Aquesta aportació des de Nàpols segueix ben de prop els treballs anteriors i es converteix en la tercera llengua a què és traduït aquest referent de la literatura romànica.




Posar a l'abast del públic italià aquesta obra mestra de la nostra literatura i, a més a més, fer-ho amb un resultat final de l'extraordinària qualitat de la introducció, l'edició crítica i la traducció que ens presenten aquestes dues professores de les universitats napolitanes ens sembla, com a mínim, merescudament destacable. Perquè, d'una banda, la part teòrica introductòria a cura de Núria Puigdevall constitueix una bona síntesi, molt didàctica, no solament de l'argument de l'obra i, per consegüent, de la història turca, sinó també d'aspectes com ara el gènere, la temàtica, l'estructura, la llengua i l'estil que pot resultar ben interessant al lector en llengua italiana. I, d'altra banda, el treball crític i traductològic fet per Anna Maria Compagna és, com en el cas de l'edició i la traducció italiana de La faula de Guillem de Torroella que publicà el 2004, acurat, fidedigne, objectiu, exigent i reeixit, amb les notes explicatives oportunes i al servei de les pretensions literàries del text. Així, doncs, estem davant no solament d'una traducció, sinó també d'una nova edició filològica de La història de Jacob Xalabín que constitueix, sens dubte, una contribució més en l'estudi i la difusió d'aquesta poc coneguda obra del nostre gran període d'esplendor, per descomptat que també literari.




Gràcies a l'ajut que l'àrea de Literatura i Pensament de l'Institut Ramon Llull atorga per a la traducció d'obres catalanes a altres llengües, aquesta història arribarà a les mans dels lectors italians i estem convençuts que el descobriment d'aquesta barreja d'elements occidentals i orientals en un mateix text els encisarà i els animarà a continuar redescobrint més autors i més obres del nostre patrimoni literari, traduïts o directament en la llengua original, la germana (o millor, la bessona) catalana. Buona lettura!



Tirant, 14 (2011), p. 185-187

Targeta roja a l'homofòbia

Per més que llig la notícia, no me l'acabe de creure. El president de l'Associació Italiana de Futbolistes (AIC), Damiano Tommasi, considera que els jugadors gais no haurien d'eixir de l'armari per tal de no generar vergonya i incomoditat. Unes declaracions que no tenen res a veure amb les que va fer, a començament del 2011, Manuel Neuer, porter del Schalke 04 i també de la selecció alemanya, el qual animava els companys gais a alliberar-se del gran pes que representa per a ells eixa doble vida. Mario Gómez, davanter del Bayern de Munic, també va dir que els futbolistes que siguen homosexuals haurien de confessar-ho amb tota la tranquil·litat del món per sentir-se millor i rendir més en el terreny de joc. En canvi, per a l'internacional amb la selecció italiana, ser homosexual és una cosa vergonyosa i incòmoda. Si això no és homofòbia, bona nit cresol!

Li diria a l'exjudador del Llevant Unió Esportiva que sóc gai i no me n'avergonyisc, tot el contrari, estic ben orgullós de ser com sóc, vaig nàixer així i així moriré, perquè és una condició que ens acompanya des del primer fins a l'últim dia de vida, ni més ni menys que com a ell l'heterosexualitat. I quant a la incomoditat, si ho diu pel fet que els calciatori gais s'han de dutxar al mateix vestidor davant la resta de companys, crec que és una excusa que cau pel seu pes de tan absurda. Durant molts anys vaig practicar natació, quan acabava els meus entrenaments em dutxava davant altres xics i mai vaig violar-ne cap, ni em vaig quedar mirant-los els genitals com si fóra un obsés, ni em vaig trempar, ni res per l'estil. Per tant, pot estar tranquil Tommasi si li cau el sabó mentre es dutxa i ha d'ajupir-se a agafar-lo. O potser és que proposa la creació de vestidors específics per a marietes?

El problema és que no és la primera vegada que una personalitat del futbol italià s'expressa més o menys com l'exmigcampista del Roma. Sense anar més lluny, l'any 2008, l'exdirector general del Juventus, Luciano Moggi, va dir barbaritats del tipus que un futbolista no podia ser gai, que en els clubs que ell havia presidit no n'hi havia cap i que, fins i tot, no fitxaria un jugador que fóra de l'altra vorera. Un any després, el 2009, Marcello Lippi, l'aleshores seleccionador nacional, digué que mai, en els seus quaranta anys de carrera professional, havia vist gais en el futbol. I l'any 2010, l'entrenador Carlo Mazzone sostenia arguments molt semblants i afirmava que mai no havia conegut cap jugador sarasa. Des del meu punt de vista, aquesta absència total de l'homosexualitat en el futbol, com volen fer-nos creure aquests masclistes homòfobs acabats d'eixir de les cavernes paleolítiques, és més que sospitosa. De fet, no crec que hi haja moltes persones que sostinguen, avui dia, la inexistència de futbolistes gais. És clar que n'hi ha: un fum! Si, segons alguns estudis, un 10% de la població és homosexual, en cada partit hi ha, al camp, almenys dos jugadors que perden oli. O més...

Dit això, em sorgeixen unes quantes preguntes. Per què hi ha tanta por d'eixir de l'armari, o en aquest cas, de l'armariet? Vertaderament els futbolistes gais prefereixen anteposar l'èxit i els diners a la felicitat personal? Que no han escoltat la cançó «Pluma, pluma gay» dels germans humoristes sevillans Los Morancos?: «Valor... valor, (mucho valor), / que oscuro es un armario, / sal de ahí (sal de ahí) / y vente aquí, / tu destino es ser feliz». No ho dic jo, ho va dir el filòsof francés Jean Jacques Rousseau fa més de dos-cents anys: «Ningú pot ser feliç si no s'estima a si mateix». Quina gran veritat!

En el fons, vull pensar que n'hi ha que voldrien dir-ho, però si ho fan potser sacrifiquen la carrera futbolística. De fet, fa anys hi hagué el rumor que un conegut i guapo jugador de primera divisió havia estat a punt de fer pública la seua homosexualitat en la portada de l'ara extinta revista Zero, però que el president del club havia pagat una ingent suma de diners en l'últim moment perquè no isquera a la llum l'escandalosa notícia que, segons sembla, hauria perjudicat tant l'equip. Que no pot haver-hi jugadors d'elit, que juguen bé i que siguen gais? Sembla com si una cosa fóra incompatible amb l'altra. I no és així. Que jo sàpiga, donar puntellades a una pilota i amar una persona del teu mateix sexe no estan, en absolut, renyits.

L'antípoda dels retrògrads Moggi, Lippi, Mazzone i Tommasi és, sens dubte, el també alemany Marcus Urban, la història del qual, per exemplar, vull reportar ací. Nascut el 1971, des de menut va créixer amb el somni de convertir-se en jugador de futbol, però aviat s'adonà que hi havia altra part de sa vida a la qual també havia de prestar atenció. El xaval descobrí que era gai, i en el món del futbol en què volia fer-se un lloc ser homosexual representava una dificultat, diguem-ne, insuperable. Provà a amagar-ho, a no comunicar els seus sentiments, i s'esforçà a aparentar allò que no era, un heterosexual ben gallet. Amb tretze anys es va enamorar del seu professor de geografia, però només la idea d'infringir la imatge de l'astre que volia esdevenir li impedí incomplir la regla que ell mateix s'havia autoimposat. Passaren els anys, però haver d'amagar l'orientació sexual l'angoixava. L'amor pel futbol li exigia un preu massa elevat, de manera que va decidir que el camp de gespa no podia ser la cosa més important de sa vida. Aleshores afrontà la veritat amb la família i amb els companys d'equip. Amb vint-i-tres anys fou conscient que la seua carrera com a futbolista havia acabat, però que la vida, la vertadera vida, no havia fet més que començar per a ell. En l'actualitat, Marcus treballa com a assistent de màrqueting i disseny a Hamburg i també juga en un equip de gais i lesbianes. L'any 2008 es va publicar a Alemanya la seua biografia i s'hi ha fet famós per haver trencat un tabú dins el món futbolístic, el de l'existència de jugadors homosexuals.

Sens dubte, l'exemple de Marcus Urban és ben encoratjador. No solament per la seua valenta decisió de penjar les botes i desarmaritzar-se, sinó també perquè, com a persona pública, coneguda i rellevant, un autèntic ídol per a molts adolescents del seu país, el seu estel·lar coming out ha fet molt de bé a tot el col·lectiu LGTB en la mesura que ajuda a normalitzar una situació encara molt anòmala a hores d'ara, la de la invisibilitat de l'homosexualitat en un àmbit tan masclista com és l'esport rei. Una mentida que, per altra banda, no pot continuar perpetuant-se més, ja que, segons el mateix Marcus, aquest esport està fet per als gais. Tant de bo que siga així i en vegem els terrenys de joc plens.

Ho vaig dir ja en un altre lloc. «Necessitem que futbolistes, entrenadors, toreros, actors, cantants, banquers, bisbes, alcaldesses, ministres, periodistes i un llarg etcètera de professions amb una repercussió social o mediàtica significativa tinguen coratge, facen el pas i isquen dels armaris, de la mateixa manera com, anònimament, ho fan cada dia estudiants, infermers, professors, perruquers, mossos de magatzem, fisioterapeutes o dependents, per posar-ne tan sols alguns exemples, i s’enfronten amb la veritat», eixa veritat que, segons el recentment alliberat Ricky Martin, comporta tanta calma.

Perquè, comptat i debatut, solament quan no sorprendrà que un jugador de futbol és gai és quan, vertaderament, podrem dir que la societat haurà assolit un nivell d’igualtat exemplar, digne i envejable. Per això, gràcies a reconeixements com el de Marcus Urban i als milions de gais anònims i valents que no amaguen la seua homosexualitat fem possible, cada dia, un món millor o, si més no, menys injust. Traguem targeta roja a l'homofòbia. Marquem un gol contra aquesta menyspreable aversió. Guanyem, una vegada per totes, aquest partit.




Infogai, 182 (gener/febrer 2012)