16 de febrer de 2011

Prostatitis

Si ets home, tens entre 20 i 40 anys i estàs llegint aquesta nota, hi ha moltes probabilitats que hages patit alguna vegada, o que patiràs en un futur, una prostatitis. De fet, segons GeoSalud, aquesta malaltia és la causa de vora el 25% de les consultes mèdiques d'homes joves i d'edat mitjana amb problemes relacionats amb els genitals i el sistema urinari i, fins i tot, algunes estadístiques indiquen que almenys la meitat de tots els homes, en algun moment de sa vida, tindran símptomes d'inflamació de la pròstata. Si ets dona, en canvi, l'equivalent de la prostatitis, en el vostre cas, és la cistitis, que de segur que n'has tingut una algun cop.
Evidentment, una persona com jo, que ho agafa tot (apendicitis, esquinços, trombosis venoses profundes, epitrocleïtis, amigdalitis cada dos per tres i molts altres mals menors), no podia deixar d'experimentar la incòmoda, emprenyadora, fastijosa i en alguns moments dolorosa molèstia i cremor que comporta la inflamació d'una part del cos tan recòndita i amagada, i que ens passa normalment desapercebuda, com és la pròstata. Doncs sí, aquest matí he estat en la consulta de l'uròleg i m'ha diagnosticat, només explicar-li els símptomes, una prostatitis. No m'ha dit si aguda o crònica, bacteriana o no, n'hi havia prou amb el nom i no calien cognoms.
Tot va començar el 7 de gener, l'endemà dels Reis Mags, que sembla que me la van portar de regal. Vaig començar amb unes molèsties en la punta del pene que em van fer anar, el dissabte 8, al Punt d'Atenció Continuada del meu centre de salut. Allí un metge em va diagnosticar, erròniament, irritació del fre. Com que amb la crema que em va receptar no vaig millorar, hi vaig tornar el dia 11 a la nit. Nou diagnòstic: possible uretritis. Atés que me'n venia a Bolonya, no hi havia temps de fer una anàlisi ni de sang ni d'orina, així que el galé em va receptar el norfloxací 400 mg en comprimits, durant deu dies. Com que continuava sense millorar, un metge d'atenció primària bolonyés em va canviar l'antibiòtic pel levoxací 500 mg, també en comprimits i durant cinc dies més. Per fi, amb aquest medicament, vaig començar a notar una lleugera milloria. Tot i això, no em trobava bé, així que després d'una sèrie de gestions (això és Itàlia!), vaig aconseguir que em vera un dels metges del Servei de Medicina del Treball de la universitat. Em va fer una anàlisi d'orina que va eixir bé. Aleshores, em va derivar a l'especialista i, sorprenentment, em van donar cita per a dues setmanes després. I el gran, desitjat, esperat dia ha arribat. I per fi tinc un diagnòstic, des del meu punt de vista, encertat i fiable, el d'un uròleg.
Com us deia, només dir-li què em passava i contar-li un poc els múltiples canvis en la focalització de la molèstia durant aquestes últimes cinc setmanes, ho ha tingut clar: «questo è una prostatite» [això és una prostatitis], presumpció mèdica que ha confirmat amb l'observació i la palpació de la zona referida. L'observació és baixar-me els pantalons, posar-me en la llitera i veure les meues parts no tan íntimes (us recorde que des de maig del 2007 el naturisme forma part de la meua filosofia de vida i el Cap de l'Horta me'l conec de cap a cap). La palpació: posar-se un guants i, primer, tocar-me l'abdomen, segon, el piu (prepuci cap amunt, prepuci cap avall) i, tercer, dit del mig cap a dins a la recerca d'una pròstata inflamada. Xe, un tacte rectal de tota la vida, ni més ni menys.
Sempre hi ha una primera vegada per a tot. He passat, amb trenta-dos anys, per les consultes d'endocrinologia, cardiologia, dermatologia, oftalmologia, otorinolaringologia, medicina interna, hematologia, reumatologia, fisioteràpia... Crec que només em faltava la d'urologia, no? Bé, no, i la de ginecologia, però temps al temps... Doncs sí, avui he anat per primera vegada a l'uròleg, a l'Hospital Malpighi de Bolonya. I jo em pregunte: ¿per què els xics, els homes, no anem mai, si no és per un problema com en el meu cas, a aquest especialista i, en canvi, les xiques, les dones sí que solen anar, una vegada a l'any, a revisió ginecològica? No hauríem de fer nosaltres el mateix? Per descomptat que sí. Jo trobe que a partir d'ara ho faré.I sobretot ho faré si l'uròleg que m'ha de veure és com el que m'ha atés avui. Confiat que em tocaria un metge a punt de jubilar-se, o en el seu defecte, una uròloga (Déu dóna de menjar a qui no té dents), la meua sorpresa ha estat quan, en entrar a la consulta, m'he trobat un xic jove, de la meua edat si fa no fa, alt i bastant apanyat, la veritat. Si no era guapo, almenys m'ha sembrat atractiu, diguem-ne resultón. I ja que a un li han de ficar el dit per l'anus, que no és gens agradable si no ho fa la teua parella i en un altre context totalment diferent, com a mínim que ho faça un xicon italià polit, no? Sí, sí, sí.
El diagnòstic ha sigut clar, i la prescripció mèdica també: Levoxací 500 mg, 1 c/dia, durant deu dies; Topster 3 mg, 1 supositori/dia, durant deu dies; Permixon 320 mg, 1 c/dia, durant tres mesos. I encara que no ho ha escrit en l'informe, també m'ha advertit de la necessitat de tenir abstinència sexual almenys durant els deus dies del tractament antibiòtic i antiinflamatori amb corticoides. Que hi farem, altres deu dies sense mullar.
Per acabar ja, dues reflexions més. La primera, quina tristesa m'ha produït veure com la sanitat pública italiana és finançada, en part, amb taxes que han de pagar els pacients. M'explique. Allí hi havia, juntament amb les finestretes per a agafar cita o dipositar mostres, una altra que funcionava exclusivament com a caixa per on passaven religiosament les persones a pagar el que tocara. Per posar-vos-en un exemple, la consulta meua, si no és perquè anava a través del servei mèdic de la universitat, l'hauria d'haver pagada: 18 €. Tot ciutadà que ha de fer-se una anàlisi de sang a la república independent de Berlusconi ha d'abonar també una taxa d'uns vora 20 €. E via dicendo. Sanitat pública? Que m'ho explique algú, per favor! Una de cal, i una d'arena. Els italians paguen per alguns serveis mèdics. També hi ha una sèrie de fàrmacs que paguen i uns altres que són gratuïts. Els dos primers que l'uròleg m'ha receptat me'ls han donat en la farmàcia sense pagar res, i costaven 53 €. L'altre, en canvi, l'he d'abonar jo.
Els nostres veïns, almenys, tenen un ministre de Sanitat, Ferruccio Fazio, de 66 anys, que és metge, com toca. I no solament té el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia i ja està, sinó que ha desenvolupat nombrosos treballs en el camp de la medicina, des de catedràtic de diagnosi per imatge i radioteràpia en la Universitat de Milà fins a director i president d'incomptables hospitals, centres, associacions, etc. Mirem a casa nostra. Ministra de Sanitat: Leire Pajín Iraola, 34 anys, llicenciada en Sociologia, ves per on, per la Universitat d'Alacant. I jo, que m'estic italianitzant massa, dic: «ma cosa c'entra la sociologia con la salute?» [que té a veure la sociologia amb la salut?] Per favor, que m'ho explique també algú, que no ho entenc.
Salut, i durant els pròxims deu dies, sense la rima fàcil i força al canut.

13 de febrer de 2011

L'experiència maltesa

Del 7 a l'11 de febrer Óscar i jo vam estar a Malta celebrant el nostre sant (3 de febrer), amb retard, i els enamorats (14 de febrer), per endavant. En realitat, allò de sant Ôscar i de sant Valentí era una excusa barata per a fugir de Bolonya a la recerca de sol, calor i el nostre estimat mar. Si Racanair ens oferia la possibilitat d'anar-hi per 3 euros i tornar a la dotta, la grassa e la rossa per 9 euros per barba, resultava quasi un sacrilegi desaprofitar l'oferta. Si us dic que ens va costar el mateix (24 euros) els bitllets d'avió que els tiquets d'autobús que connecta la ciutat italiana amb l'aeroport (6 km), entendreu que ens semblà molt barat el mitjà aeri, però molt car, caríssim, els 6 euros per un trajecte tan curt. Per sort hem descobert que l'autobús núm. 91, encara que no arriba a l'aeroport, té una parada molt a prop, tant que si un no va molt carregat pot caminar un poquet fins arribar a la terminal. I són 5 euros d'estalvi, que no està gens malament!

El vol d'anada va ser molt tranquil, l'avió anava quasi buit i vam poder seure on vam voler, ben còmodes. Una hora i quaranta minuts després d'enlairar-nos des del Guglielmo Marconi arribàvem a l'internacional de Malta, que és diminut. Trobe que el de San Javier, a Múrcia, és més gran i tot. En arribar-hi, suposadament ens havia de venir a arreplegar el taxi de l'hotel que havíem reservat. Allí no hi havia ningú. Vam provar a telefonar des d'una cabina però o cap no funcionava, o no sabíem fer-la funcionar. Ho vam intentar amb el mòbil i la targeta SIM no volia treballar aquella vesprada. En fi, un desastre! Ho vam intentar minuts més tard i finalment vam poder parlar amb l'hotel: s'havien equivocat de dia i ens esperaven el 8. Ja podíem estar allí esperant aleshores! Res, vam agafar un taxi i en deu minuts érem a l'hotel. És l'avantatge de l'illa de Malta, que és tan petita que en un tres i no res ets en qualsevol lloc.

Vam deixar les maletes a l'habitació i ens en vam anar a sopar. Teníem una fame da lupo, com diuen a Itàlia. I, després, passeig per la badia de Sliema en direcció a la Valletta, a la qual quasi vam arribar. Desférem el trajecte i caminàrem pel marítim davant de l'hotel en una nit amb una temperatura més que agradable, totalment primaveral. I quan ens cansàrem de passejar, ens n'anàrem a cansar-nos d'una altra manera i, després, a dormir.

L'endemà ens despertàrem i ens alçàrem a les 7.20 h. Direu que què prompte, no? Era suficient, no hi havíem anat a dormir i, a més a més, estàvem desitjosos d'obrir la cortina i contemplar aquell sol resplendent que ens obligà, sí o sí, a posar-nos les ulleres de sol abans d'eixir a la terrassa. Perquè, a posta, vam agafar l'habitació amb vistes al mar. I no ens en penedim gens. La vista era magnífica: el passeig de Sliema, l'illa Manoel davant i, al fons, la capital de Malta.

Vam desdejunar-nos com a reis al restaurant de l'hotel i, en acabant, vam agafar un autobús que ens portara al nostre primer objectiu, la Valletta. I quina va ser la sorpresa en muntar en aquella carraca dels anys, vés a saber, setanta o vuitanta, si no més. De fet, aquesta ha sigut una de les principals anècdotes del viatge, els autobusos maltesos, vells, antics, explotats com a reclam turístic -l'imant que m'he comprat per a la meua atapeïda nevera ha sigut, precisament, d'una guagua groga- però, sens dubte, amb el seu encant. No he estat mai a Cuba, però no sé per què, en el moment en què vaig pujar en una d'aquelles camionetes, em vaig teletransportar a l'illa dels puros havans. Les rialles que hem passat el meu xic i jo dalt d'aquestes màquines ja forma part de les nostres grates vivències. Moltes fotos i, sobretot, alguns vídeos en donen fe.

Vam visitar tranquil·lament la ciutat, molt petita però amb un sabor mediterrani peculiar. El temps també acompanyava: sol i calor. Temperatura impensable a Bolonya i pareguda a la d'Alacant en el mes d'abril o maig. Teníem per davant el Fort de sant Elm, The Malta Experience, la cocatedral i l'espectacular quadre de Caravaggio La decapitació de sant Joan (1608), el comercial carrer de la República, la plaça del palau presidencial, el port marítim, una exposició sobre la vida d'Anna Frank... Això sí, amb dues importants parades: a migdia per a dinar i a mitjan vesprada en una perruqueria perquè a Óscar li tallaren els cabells i el deixaren, si escau, més guapo encara. I en fer-se de nit, carraca de nou (atenció al preu del bitllet: 0,47 €) i a Sliema, a dutxar-nos, sopar (el meu xic em portà a un Wok en el qual soparíem altra nit de tant que ens agradà), passejar, menjar-nos una crep boníssima i, ja a l'habitació, les postres...

El tercer dia, dimecres, el vam dedicar, al matí, a veure les tres ciutats: Vittoriosa, Senglea i Cospicua. En realitat, solament vam tenir temps de veure'n les dues primeres. Són les que hi ha just davant del port Grand Harbour de la Valletta. A Vittoriosa, però, vam entrar en el Museu de la Inquisició. Esperàvem trobar-hi més coses, la veritat, però en veure que es tractava d'un museu d'objectes religiosos més que del Tribunal del Sant Ofici, em va decebre pagar els 4,5 € -amb carnet universitari, per descomptat- no per res, simplement perquè els havia destinat a l'Església catòlica, apostòlica i romana que dirigeix un tal Joseph Ratzinger, Benet XVI per als amics.

Autobús cap amunt, autobús cap avall, tornàrem a la Valletta a dinar. A les 16 h teníem cita per a visitar l'hipogeu de Hal Saflieni a Paola, l'únic temple subterrani prehistòric a l'interior del qual hi ha tombes que daten del 4.000-5.000 aC, reconegudes com a Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Vam agafar l'autobús núm. 8, el mateix que porta a l'aeroport, per tal d'arribar-hi amb temps. Calia ser-hi un poc abans, a les 15.45 h. El conductor em va dir que m'avisaria on havíem de baixar. I se'n va oblidar. Quan ens en vam adonar, érem ja a l'aeroport. Nerviosos (més que res perquè no volíem perdre els 50 euros que les entrades ens havien costat), vam haver d'esperar que tornara de nou cap a la capital i, en passar per Paola, ens en vam baixar. L'home pensà que anàvem als temples megalítics i ens indicà com arribar-hi. Però quan ho férem, a les 15.55 h, allí no era. Allò eren, com he dit, els temples megalítics, però nosaltres volíem visitar l'hipogeu. M'agradaria que ens haguéreu vist córrer a Óscar i a mi, a les 16.00 h, amb una calor que hi feia que no era normal, pels carrers d'aquell poblet que més que Malta semblava El Caire, Trípoli o Tunis. Esgotats, jo almenys sense alé i sense quasi respiració, arribàrem al lloc, on feia ja un quart d'hora que ens esperaven. La carrera, però, va valdre moltíssim la pena. Allí dins hi havia una meravella de la història de l'art: un temple/santuari/necròpoli d'època prehistòrica, i a més a més, sota terra, l'únic conegut fins ara.

Després de la marató de Hal Siflieni, el cos ens demanà relax. 0,94 € i a la Valletta, to go shopping. En una coneguda botiga de roba vam comprar-nos jo una samarreta de màniga curta guapíssima i Óscar, un jupetí negre la mar de xulo. I altres 0,94 € i a l'hotel, a repetir el ritual: dutxa, sopar, passeig i...

L'últim dia a Malta havia d'estar dedicat, necessàriament, a l'illa de Gozo. Per tant, autobús a la capital; d'ací, un altre a Cirkewwa, a l'altra punta de l'illa; de Cirkewwa, ferri a la ciutat de Mgarr, ja a Gozo; autobús de Mgarr a Victoria, la capital. Passeig per la ciutadella, la part més alta i fortificada de la ciutat, amb unes vistes de tota l'illa vertaderament espectaculars. Dinar (m'he quedat amb les ganes de saber com es diuen aquelles saboroses boles amb formatge dins que tant em van agradar) i tornada a Malta en vaixell. De Cirkewwa, autobús a Bugibba, on ens vam fer tot un àlbum de fotos en una platja de pedres que ens recordà moltíssim el nostre estimat Cap de l'Horta alacantí; d'ací, autobús a Mdina i visita de l'antiga capital de Malta, caracteritzada per la presència d'edificis medievals i en estil barroc. De nit ja, passeig ràpid per Rabat i, destrossats del cansament acumulat pel nostre frenètic ritme turístic, autobús a la Valletta i, des de la concorreguda estació central, un seixanta (perquè podíem agafar el 61, 62, 63, 64, 66 o 68) cap a l'hotel. I ja sabeu com havien acabat els anteriors tres dies a Malta.

Us preguntareu: «quants autobusos heu agafat?» Moltíssims, no els hem contat, però un cabàs. Era l'única manera de moure's per una illa que, òbviament, no ens ha deixat indiferents. Perquè la història de Malta és la història d'un país que, atesa la seua estratègica situació al bell mig del Mediterrani, ha estat governat i motiu de disputes de diverses potències al llarg dels segles. La Repubblika ta' Malta, en llengua maltesa, és tot un contrast: cabines telefòniques típicament britàniques col·locades en carrers amb una arquitectura i un urbanisme propis de ciutats del Magreb; uns autobusos a l'estil dels de la República Dominicana, sempre amb la porta -d'entrada i d'eixida- oberta i amb el metàl·lic com a única forma de pagament; una llengua semítica, provinent de l'àrab col·loquial sicilià, inclassificable per a molts lingüistes i que conviu, oficialment, amb el poderós anglés...

Tot això i molt més és Malta, un petitíssim país insular independent des del 1964, membre de la Unió Europea des del 2004 i, en el capítol de curiositats, amb 413.609 habitants el 2008 i una distribució de 1.262 hab./km2, un dels més densament poblats del nostre entorn europeu. Malta, un viatge al passat, una mirada cap al futur.

5 de febrer de 2011

El discurs del rei

La meua mariliendres Raquel, Chein per als amics, fa temps que em diu, amb molt d'afecte, Peñafiel. I no m'ho diu perquè siga xafarder com el periodista de la premsa del cor, sinó perquè sóc un apassionat de la història de les reialeses, no solament l'espanyola. Atenció! Això no significa que siga borbònic. De fet, no ho sóc i preferiria, com a ciutadà que paga impostos, que els més de vuit milions d'euros que enguany hi ha destinats en els Pressupostos Generals de l'Estat a la Casa Reial es dedicaren a moltes altres coses -educació i sanitat, per exemple- i no a uns senyors i unes senyores que no en fan un brot. També us diré altra cosa. Si la solució és la república i ens ha de costar com als veïns italians -segons dades del 2005 que publicava el diari El País, la presidència de la república de la pizza i les ulleres de sol Ray-Ban era quatre vegades més cara que la fastuosa monarquia britànica-, em quede amb Joan Carles primer i Sofia després, com ironitzà un famós còmic.

Us dic tot això perquè ahir vaig anar al cinema amb el meu xic a veure Il discorso del re (2010), en italià, és clar. Imagine que n'heu sentit a parlar. La pel·lícula, basada en un fet real, conta la història del duc de York, el qual es va convertir en rei de Gran Bretanya l'any 1936 després que el seu germà gran, Eduard VIII, abdicara per amor a una plebea. El nou sobirà, Jordi VI (1936-1952) i pare de l'actual reina Isabel II, era tartamut, i aquest trastorn de la comunicació constituïa un gran inconvenient per a l'exercici de les seues funcions. La seua dona, l'entranyable i longeva reina mare, buscà un expert logopeda (Lionel Logue) que aconseguí, fent servir una sèrie de tècniques un tant particulars, eliminar el defecte del monarca.

No pretenc, ni de bon tros, fer-ne una anàlisi crítica. Simplement vull recomanar-vos-la, que és més important. Perquè a Óscar i a mi ens agradà moltíssim. Ens va semblar un film magistral, d'aquells que fan història, ben fet i millor interpretat encara. Em trac el barret davant els dos actors principals (Colin Firth en el paper del rei i Geoffrey Rush en el del logopeda) i de l'actriu protagonista, Helena Bonham Carter com a reina consort. Bravo!, com es diria a Itàlia. Magnífics, excel·lents, insuperables. Per descomptat també, les meues felicitacions al director, Tom Hooper. Ell és l'artífex d'aquesta sublim òpera del seté art.

No vull passar per alt un fet destacable -diria que obvi- de la cinta: l'afany de superació, en aquest cas d'una persona de sang blava, davant el que era per a Jordi VI un problema que condicionava la seua vida com a monarca. I és l'esforç, la perseverança, la constància, l'intent, el treball i l'ajuda d'un expert allò que el porta a véncer les pors i a pronunciar, sense quasi farfallejar, el seu primer discurs com a rei en temps de guerra. Ja ho diu la saviesa popular: voler és poder.

Segons els historiadors, sembla que el terapeuta Lionel acompanyà sempre el sobirà en els discursos i que entre tots dos es va forjar una forta amistat que durà fins a la mort de sa majestat el 1952. Vet ací com un trastorn, la disfèmia reial, donà com a resultat una camaraderia entre un i altre. Que bonic!

No estem davant d'una súper producció de Hollywood. Tampoc és la típica cinta taquillera. En absolut. És, a parer meu, molt més que tot això. Es tracta d'una extraordinària pel·lícula que posa de relleu veritats i mites d'un problema de salut que afecta setanta milions de persones en el món. Solament per això ja paga la pena visionar-la. Que siga Jordi VI, rei del Regne Unit i últim emperador de l'Índia, la figura visible d'aquesta patologia és, sincerament, el que menys importa. God save the king and, of course, all stutterers in the world.

3 de febrer de 2011

D'impressores i altres batalletes bolonyeses

A totes aquelles persones que sé que llegiu els meus escrits

Em consta que aquella entrada en què narrava, pas a pas, les meues primeres aventures a Bolonya va provocar més d'una rialla. No sabeu quant m'alegre que almenys el meu periple italià servisca per a traure-us un somriure i ho passeu bé mentre llegiu les meues reflexions en veu alta, com les anomene.

Em propose ara contar-vos el final de la gesta amb la famosa impressora. No sé exactament en quin punt em vaig quedar de la història. El cas és que quan va arribar la tinta de color blanc i negre i vaig comprovar que continuava sense funcionar, els tècnics em van dir que faltava també el color magenta. Després d'esperar-lo mes o mes i mig, ja ni me'n recorde, la stampante seguia sense voler imprimir. Aleshores s'adonaren que hi mancaven també els altres dos colors (blau i groc). Per tant, demaní els dos al mateix temps, per si de cas, per tal de no allargar ja més la cosa. Sorprenentment, arribaren només una setmana després. Increïble. O siga que els dos primers colors van tardar mes i mig cadascun i, en canvi, aquests dos, demanats al mateix temps, trigaren solament set dies. No ho entenc. Doncs bé, la setmana passada els hi vaig col·locar i... sorpresa!, no imprimia tampoc. Correu electrònic als informàtics en què els ho explique tot i els pregue, per favor, que vinguen a fer-hi una ullada. Al cap d'uns dies ve Romano a mirar-la. L'engega, prova a imprimir un document i res. La impressora fa l'intent, però no s'hi veu res. N'ixen els fulls blancs, tal com hi entren. I em diu: «forse non va perché è da tanto tempo che non si usa.» [potser no funciona perquè fa tant de temps que no s'usa]. ¡Acabáramos! Hi fa una prova, i una altra, i una altra, i res de res. «Ok, adesso me ne vado, ci penserò.» [d'acord, ara me'n vaig, hi pensaré] Uns dies després, arribe al despatx un matí i veig damunt la taula una nota seua: «la stampante è pronta.» [la impressora ja funciona] I, efectivament, la maquineta, per fi, ja imprimia.

Això era el dia 1 de febrer, dimarts. Ni fet a posta, però tot just quatre mesos després d'haver aterrat per ací. Cent vint-i-tres dies després, per fi, podia imprimir. La veritat és que l'avinentesa mereixia, almenys, una festa. Mig curs per a poder treballar en unes condicions mínimes i acceptables, sense haver d'anar a l'altra punta del departament a fer unes impressions. Ara que la tinc al costat, que ni m'he d'alçar de la cadira, em sembla un producte de luxe. Com que no m'ho crec encara...

De batalletes bolonyeses, n'hi ha un fum, o un sacco, com diuen per ací. Us en contaré una altra que de segur que us farà també gràcia. Recordeu aquell curs d'italià que volia fer gratuïtament (perquè ho deia la convocatòria de la plaça quan m'hi vaig presentar) i que no hi va haver manera de fer-lo? Doncs en tornar de Nadal, em trobe un dia el meu cap pel corredor i em diu: «he hablado con la directora del CILTA y le he arrancado el compromiso de que puedas hacer el curso de italiano que querías en el segundo trimestre.» I, tot seguit, me'n vaig al despatx i li escric un correu electrònic a la professoressa per a recordar-li-ho. No em contestà mai, però sí la setmana passada l'administrativa del servei d'idiomes perquè anara el dia 3, a partire dalle ore 9, a fer el test de nivell. I jo pense: «altra vegada? Però si el vaig fer a l'octubre? A més a més, jo necessite primer saber l'horari del curs no siga que em coincidisca amb les meues -poques- classes i no puga fer-lo, que ja seria casualitat, per cert.» I els ho dic, tot per correu electrònic. La resposta és més o menys la següent: a mi m'han dit que et diga que el dia 3 has de fer el test de nivell. Quina poca traça!

I allí que me'n vaig jo, el 3 de febrer, dia del meu sant -i del meu xic-, a repetir un examen que vaig fer fa tres mesos, i que si ja em va eixir bé aleshores i va servir perquè entrara en el nivell B2, el més alt que imparteixen ells, per força ara m'havia d'anar encara millor. I així ha estat. L'he fet amb els ulls tancats i rapidissímament, i quan he arribat a la prova oral i li he contat per damunt a la professora que ja havia fet aquest tràmit a l'octubre, m'ha dit: «Ok, va benissimo. Vattene, vattene, ti metto nel livello B2.» [d'acord, molt bé. Ves-te'n, ves-te'n, et passe al nivell B2]. Impressionant, veritat?

No us avorriré amb les meues penalitats. No paga la pena. El que més em fot és que tothom ací justifica allò que no funciona dient «siamo in Italia» [som a Itàlia]. I jo sempre pense: i quèèèèèè? Per al que volen són Itàlia, i per al que no volen, també. Heus ací les dues cares d'aquest país de grans contrastos. La pizza, els espagueti, el ragù, Venècia, Roma, Florència, Milà, la moda, les ulleres de sol, xics guapos i molt ben vestits..., però també un trànsit caòtic i perillós; un fred, una boira i una humitat insuportables; una administració que no funciona ni cara al vent; un president del govern de 74 anys, maquillat del tot, que organitza festes a les quals convida menors d'edat i un llarg etcètera que encara, a hores d'ara, no deixen de sorprendre'm. Figuriamoci!