28 de setembre de 2010

Com un embaràs

Seré molt breu i molt directe, perquè a aquestes hores de la nit, després de l'intensíssim dia de gestions, amb llargues cues, a la delegació d'Hisenda a Alacant i en la caixa d'estalvis del campus, de l'emocionat i sentit comiat de la meua companya i amiga Rosa, del necessari massatge en el fisioterapeuta Ángel a l'Altet, del dinarot amb el company Jordi Davó en Els bessons, al Campello, de telefonades d'última hora a Vodafone, d'ajudar el meu xic a netejar i deixar ben tancada la seua casa, de la visita a Rubén i Vanesa i de moltes altres coses més, després de tot això, deia, estic a punt d'anar-me'n al llit no cansat, sinó esgotat, que no és el mateix.
Demà dimecres, d'ací a una hora, és 29 de setembre. Moltes i molts recordareu aquesta data com la de la primera vaga general en els set anys de govern de Zapatero. Per a mi, en canvi, serà un dia molt especial, perquè Óscar i jo farem nou mesos que eixim junts. Com un embaràs: nou mesos! Mare meua, com passa el temps! Sembla que va ser ahir quan ens vam conéixer, a sa casa del Campello. Era un 16 de desembre, tot i que nosaltres hem decidit fixar aquest dia, el 29, l'endemà dels sants innocents, dos dies abans que acabara l'any, com a data d'inici de la nostra relació, del nostre amor. Aquell dia, que per a mi també és molt significatiu perquè celebre el meu gai aniversari (la data en què vaig decidir eixir de l'armari per sempre), vam adonar-nos que allò era molt més que amistat, molt més que tres o quatre claus que ja havíem fotut, allò era atracció, estima, sensibilitat, complicitat, empatia, amor...
Demà, doncs, 29 de setembre eixirem de comptes. A partir d'ara, en qualsevol moment pot nàixer la nostra filla, a la qual hem decidit dir-li Bolonya. Naixerà, amb tota probabilitat, divendres, 1 d'octubre, a les 8.00 h, a l'aeroport d'Alacant (per fotre els il·licitans, més que res!). I naixerà a l'interior d'un avió de la companyia Ryanair (per a molts, Racanair) amb destinació Itàlia, on passarem, si tot va bé, els pròxim nou mesos (un altre embaràs!), com a mínim. Perquè, si tot va bé, ens hi estarem una temporadeta, no sabem quant, però fins que perfeccione jo, i aprenga ell, bé l'italià, lingua romanza, bellissima, che studio da cinque anni e che mi piace veramente così tanto.
Així, doncs, com que sé que ens estimeu, que ens aprecieu, imagine que voldreu venir a conéixer la nostra criatura prompte, no? De moment, les primeres que han confirmat visita són un grup de nou amigues (el número nou, eh?), guapíssimes totes, que hi vindran el primer cap de setmana de novembre, del 5 al 7, elles soles, sense marits, nóvios, fills ni filles. Elles són Delia, M. José, M. Carmen, Raquel, Mayka, Silvia, Nuria, Sonia i Bea. Benvingudes, xiques. Comprovareu el tòpic de la bellesa dels italians. Jo ja ho vaig fer el cap de setmana que hi vam anar a la cerca d'allotjament: estan més bons que la mortadel·la bolonyesa o els espagueti al ragù, hahahahaha.
I és que és parlar dels xics italians i em desconcentre. Tornem al tema en qüestió. Que demà Óscar i jo celebrarem l'amor que ens professem l'un per l'altre. Els qui ens coneixeu sabeu, i veieu, que estem molt enamorats. Jo, de tota manera, vull fer-ho públic: estic completament enamorat d'aquest madrileny simpàtic i xarrador, valent i extravertit, bona persona i guapo que em cuida, com em diu molta gent, ni més ni menys com em meresc. Estem molt bé junts, ens entenem, ens respectem, som feliços i tenim il·lusió per començar aquesta nova etapa. Confiem que ens vaja tot bé i qui sap si, quan tornarem per ací, hi haurà boda o no. A Itàlia, per descomptat que no.
Nou mesos, com un embaràs. I parlant d'embaràs, de moment la natura, i la ciència, no ens permet tindre fills de manera natural. Sempre tindrem el recurs de l'adopció, que no descartem en absolut. Però mentre arriba eixe moment, intentem embarassar-nos de la manera tradicional, la de tota la vida, la més econòmica i la que dóna més plaer. És qüestió de posar-s'hi. I, en tot cas, sempre tindrem l'esperança que la ginecologia avance i l'amiga Silvia Montoya puga fecundar a un dels dos. Millor a mi, que ja tinc la panxa feta. El meu esforç m'ha costat, no cregueu. Hala, bona nit, salut i força al canut! Nosaltres, per si de cas, ho intentarem ara una altra vegada!

14 de setembre de 2010

"No soy gay, papá, soy tu hijo"

Amb aquestes colpidores i dures paraules acaba el vídeo que ens va recomanar veure l'amiguíssima Delia. Es tracta d'un adolescent d'uns vora dèsset anys que grava un missatge dirigit a son pare en què li revela l'orientació sexual. L'enregistrament, de quasi quatre minuts, no té desperdici i us recomane que el vegeu. L'enllaç és el següent: http://www.youtube.com/watch?v=G3CG8yi4Ltc. A continuació en comentaré aspectes que m'han cridat l'atenció o que em suggereixen reflexions que espere que us semblen interessants.
Encara que el jove no hi esmenta la paraula, es defineix com a pansexual. Us preguntareu què és això. Ho explica ell mateix al començament de la gravació: “papá, no soy gay, tampoco bisexual; soy una persona que se enamora de las personas, no de su sexo ni de lo que tengan en su entrepierna.” En efecte, la pansexualitat o omnisexualitat és una orientació sexual humana caracteritzada per l'atracció estètica, romàntica o sexual per persones independentment del sexe o gènere d'aquestes. Per a les i els pansexuals, el sexe i el gènere són conceptes buits de significat que no tenen importància, atés que poden sentir igualment atracció per homes, dones o, fins i tot, persones intersexuals, transsexuals o intergèneres. He de reconéixer que desconeixia si no l'existència d'aquesta orientació, sí que hi haguera ja una etiqueta per a definir aquesta realitat. I si això és així, hauríem d'afegir una consonant més a la sigla del col·lectiu que representem, LGTBP i no LGTB solament. O no?
El xicon, sabedor del poder d'Internet en la societat mediàtica d'avui dia, penja el vídeo en la coneguda plataforma Youtube. La pregunta és obligada: fins a quin punt allò que busca aquest xic amb aquest impactant enregistrament (per cert, jo crec que preparat i, fins i tot, llegit) no és publicitat? En el moment d'escriure aquestes línies el comptador n'assenyala 156.673 reproduccions. Déu n'hi do! És o no un intent de fer-se conegut? Jo crec que sí.
Des del meu punt de vista, a expenses de saber el rerefons personal d'aquest jovenet i tot reconeixent el valor de moltes de les afirmacions que hi fa, no acabe d'entendre per què no va directament al pare i li ho diu a la cara, mirant-lo als ulls, amb valentia, amb dos collons, ni més ni menys com ho hem fet totes aquelles i tots aquells que, en algun moment, hem decidit ser sincers amb nosaltres mateixos, eixir de l'armari i donar la bona nova als nostres éssers estimats. Jo sé que no és fàcil i que aquest xicon encara és massa jove. Jo sé que costa, que imposa, que depén dels pares. I tant que ho sé. Però trobe que aquestes revelacions importants cal fer-les en persona, a la cara i mostrant tots els nostres sentiments, les nostres emocions, les nostres inquietuds...
Així, almenys, és com ho vaig fer jo. Aquell diumenge 15 d'octubre del 2006, després de dinar i mentre el meu germà anava a l'aeroport per arreplegar ma germana, tan sols amb la presència física de la meua cunyada Carolina, vaig dir a la persona més important de la meua vida, ma mare, que era gai. Va ser improvisat, no tenia cap discurs preparat. Vaig anar de menys a més, de poc a molt, fins que va arribar el moment en què vaig verbalitzar la frase esperada, “me gustan los chicos”. Recorde que vaig plorar molt, d'emoció, i ma mare també, més encara. Va ser preciós, bonic, emotiu, tendre, un moment especial que no oblidaré mai. Mirant-la als ulls, xanglotant, abraçats...
No és que la manera com ho vaig fer jo siga millor de com ho ha fet aquest xic. En absolut. Simplement que el vídeo em sembla un mitjà fred i despersonalitzat per a una notícia tan transcendent com aquesta. Almenys, però, té l'avantatge que podem veure'l tantes vegades com vulguem i, així, analitzar-lo (millor dit, esmicolar-lo) com faig jo ara.
L'adolescent hi fa esment d'un aspecte comú en qualsevol eixida de l'armari: el patiment. “¿Tú sabes cuánto he tenido que sufrir, todos esos insultos que he tenido que sufrir de todas aquellas personas que no me conocen, todo ese odio sin sentido que he tenido que soportar, todas esas miradas que me estaban indicando que estaba haciendo algo mal?” Dites així, són paraules estremidores. Ho són i m'hi sent identificat, perquè, com deia, crec que tots els i les qui som gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i ara també pansexuals hem patit alguna vegada en la vida pel simple fet de ser com som, un sofriment inútil que començà el dia que ens adonàrem que no érem com la majoria dels mortals quant a l'orientació sexual i que, en el meu cas, acabà precisament aquell diumenge d'octubre de fa quasi quatre anys quan m'alliberí i reconeguí que era gai davant ma mare, dona valenta i lluitadora encara que no ho semble.
Estic completament d'acord amb les paraules del xicon sobre la difícil situació de l'homosexualitat en altres parts del món. “Realmente estoy en contra de muchísimos países que aún piensan que amar al mismo sexo es un delito, incluso se puede castigar con la muerte.” De tots és sabut que hi ha vuit països al món on l'homosexual està condemnat a morir. Un d'aquests països és l'Iran, on pengen els gais dels arbres amb una corda al coll. El mateix país que soluciona els casos d'adulteri femení amb la lapidació. Aquest estiu vaig tenir l'oportunitat de conéixer, en unes Jornades internacionals de professors de català a Girona, el docent que ensenya la nostra llengua a Teheran. Sincerament, no vaig voler que m'explicara, de primera mà, com s'hi viu l'homosexualitat per no deprimir-me més. Per cert, records, coratjós Ferran! Això sí que és ser ambaixador de la llengua catalana a l'exterior, i no jo que me'n vaig a Bolonya i hi tinc un vol directe amb Ryanair.
“No soy gay, papá, no soy nada que lleva una etiqueta, soy tu hijo, y si a esto lo llamas enfermedad, no me culpes por ello.” Un altre aspecte molt recurrent, considerar l'homosexualitat una malaltia. Com que sobre això ja he escrit suficientment arran de les brillants declaracions del bisbe Palmero (“Els coneixements cientificomèdics del bisbe Palmero”) o de la senyora Tomás (“Profesora enferma”), no m'hi estendré més. Solament vull dir que tinc tan clar com que sóc viu i que algun dia hauré de morir que, primer, ni sóc ni estic malalt i, segon, que em sembla menyspreable que encara avui dia hi haja gent que pense així.
I acabe ja amb les paraules finals d'aquest espavilat jove, que em semblen d'allò més suggeridores. “Yo no elegí ser lo que soy, al igual que tú no elegiste ser quién eres; [...] piensa que nací así; amo a las personas, amo lo que llevan dentro, que es lo que realmente importa y lo que tú realmente me has enseñado.” Sens dubte, una autèntica lliçó, exemplar com poques, del fill al pare, un canvi de papers que mostra, al meu entendre, la maduresa del xicon, quin cap més ben moblat que té. Aquest és el missatge que vol transmetre no solament a son pare, sinó a totes les i tots els internautes: cal amar les persones, fa igual si xics a xics, xiques a xiques, xics a xiques... Cadascú és com és, hi ha coses que són com són, i com més prompte les assimilem, les entenguem, les normalitzem, millor. L'homosexualitat, la bisexualitat, la transsexualitat, la pansexualitat en el segle XXI són, senzillament, realitats que cal copsar. Ell, amb aquest pas endavant, per descomptat que ja ho ha fet. Enhorabona, guapo!