En aquesta nova entrada em centraré només en la segona part de l'expressió llatina, resa i treballa, màxima cristiana de l'orde benedictí. Perquè orar, la veritat, no és que ore molt. I treballar, ara a Bolonya, doncs tampoc massa, però no passa res per prendre'm una mena d'any sabàtic i descansar un poc. De fet, ho necessitava. Perquè fins arribar ací, no és que ma vida haja sigut com la de sant Benet de Núrsia, pare de la vida monàstica a Occident, però tampoc m'he tocat els nas i he viscut a la bartola com fan molts altres joves de la meua edat. I escric aquestes línies perquè avui, 4 de desembre, fa deu anys que vaig començar a treballar. Lluny de voler semblar pretensiós, aquest és un homenatge que em faig a mi mateix, a la constància i la perseverança que m'han caracteritzat fins ara i que són, ben probablement, dues de les poques virtuts que tinc.
Però abans de parlar de la meua vida laboral, m'agradaria fer un ràpid repàs a la meua trajectòria acadèmica. Vaig estudiar l'EGB al CP Emili Varela, al popular barri alacantí de Verge del Remei. Recorde que en 6é vaig tenir una professora en Valencià, Mariola li deien, que em va marcar per sempre. Ella és qui va despertar en mi l'amor que avui dia sent per la que és, juntament amb el castellà, la llengua de la meua vida, sense la qual no seria el mateix Òscar que coneixeu. En acabar 8é vaig anar a l'IES Verge del Remei a estudiar 3r i 4t d'ESO i, després, el batxillerat humanístic, el de lletres pures, amb llatí, grec i filosofia com a optatives. Amb una mitjana de Matrícula d'Honor en l'últim curs d'institut (que em va permetre estar exempt de pagar les taxes el primer any de carrera) i amb uns boníssims resultats en la prova d'accés a la universitat (sempre m'enorgullisc del meu 10 en Història de l'Art!), vaig poder elegir l'estudi que vaig voler, Filologia Catalana, per al qual, precisament, no demanaven cap nota, o en tot cas un 5. Però, fills, era allò que volia. Molta gent intentà persuadir-me perquè fera qualsevol altra cosa, però ho tenia clar: volia ser professor de llengua i literatura catalanes. I així ho vaig fer. Vaig estudiar a la Universitat d'Alacant, pública també (com no!) i m'hi vaig llicenciar el 26 de juliol del 2000 amb una nota mitjana ponderada de 2,95 sobre 4, és a dir, quasi d'Excel·lent. I com que no en vaig tenir prou, el curs 2000/2001 em vaig matricular en el Curs de Docència de Tercer Cicle d'Estudis Universitaris, el doctorat de tota la vida, que vaig superar amb una qualificació mitjana de 8,93.
Però els cursos de doctorat ja els vaig compaginar amb la faena. Perquè el 4 de desembre de l'any 2000, tot just fa deu anys, després de superar-ne la prova corresponent, comencí a treballar com a corrector de textos catalans del portal Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives (Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes) de la Xarxa Vives. El treball, al capdavant de la qual hi havia Mati Cortés, ara tota una amiga, consistia a deixar-me la vista per tal que la versió en pantalla dels textos corresponguera exactament amb l'original, després d'un procés de digitalització que els desvirtuava bastant, tot siga dit.
La tardor del 2001, el company de cursos i treballs de doctorat Ferran Isabel, ara també amic, em va informar de la convocatòria d'una plaça interina de tècnic lingüístic en el servei lingüístic de la Universitat d'Alacant. Com que el no ja el tenia, m'hi vaig presentar. La selecció consistia en el barem del currículum vitae i en una prova escrita. Recorde que l'examen va ser el 22 de gener del 2002. En fer-se'n públics els resultats, el meu nom figurava en primer lloc. Per tant, tres setmanes després, el 15 de febrer, vaig començar a treballar en el Secretariat de Promoció del Valencià. Els dos primers anys vaig estar en l'àrea d'Assessorament Lingüístic i Traducció i la meua faena era, bàsicament, traduir textos de tota mena al valencià i, de vegades, corregir-ne alguns. Al gener de 2004 em van canviar a l'àrea de Formació, raó per la qual vaig començar a fer classe de valencià als diferents col·lectius universitaris: alumnat, personal d'administració i serveis i personal docent i investigador. En aquests últims sis anys i nou mesos hi he impartit quaranta cursos de diferents nivells que sumen un total de tres mil tres-centes trenta hores de classe. O siga que, com diem en l'argot docent, tinc el cul pelat d'ensenyar llengua. La meua mariliendres Delia, en canvi, diria que l'hi tinc d'una altra cosa, però bé, deixem-ho estar.
L'estiu passat em vaig presentar a la convocatòria que anualment l'Institut Ramon Llull de Barcelona fa de places de professor de català a les universitats de fora del domini lingüístic. Li ho vaig dir al meu xic i ell va ser qui m'hi va animar. «No pierdes nada», em va dir. I, efectivament, no hi he perdut res. En tot cas, hi he guanyat, i molt. Perquè he obtingut tranquil·litat, descans, desconnexió, i també estic coneixent una altra realitat, la universitat italiana, fins ara caòtica fora de mida, però que em permetrà valorar millor, a la tornada a Alacant, el que hi tinc i el que no hi tinc. A part, lògicament, de guanyar en aspectes més personals com ara la convivència amb el meu xic i la consolidació de la relació; el coneixement d'un país i una cultura sorprenents, per a bé i per a mal; el perfeccionament d'una llengua fascinant; les noves amistats que m'emportaré d'ací...
Aquest és, a grans trets, un repàs per la meua vida acadèmica i laboral. Hi he obviat els més de quaranta cursos de formació complementària que he fet fins ara; l'estudi d'idiomes a l'Escola Oficial d'Idiomes d'Alacant (cinc cursos de valencià; tres cursos d'anglés; cinc cursos d'italià); la preparació i obtenció dels certificats de capacitació tècnica Llenguatge als Mitjans de Comunicació (2002) i Correcció de Textos (2003) de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià; ser el primer en les proves selectives per a la constitució d’una borsa de treball de tècnics mitjans d’informació-assessorament lingüístic de la Universitat Jaume I (abril de 2003) i també en la convocatòria de concurs per a l’atorgament d’una plaça de lector de llengua i cultura de la Comunitat Valenciana al Queen's College de la Universitat de Cambridge (Regne Unit) per al curs acadèmic 2003-2004, treballs als quals vaig renunciar; faenetes com, per exemple, la col·laboració, durant setembre i octubre del 1999, en el Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant, que es convertiria a partir de l'1 de novembre en beca de col·laboració, concedida per la Direcció General de Formació Professional i Promoció Educativa del Ministeri d’Educació i Cultura, en el mateix departament durant l'últim curs de carrera (1999/2000); classes particulars de diversos nivells de català i castellà des de l'estiu de 1997 fins a la primavera d'enguany; impartició de nombrosíssims cursos de llengua catalana i didàctica (Aules de la Tercera Edat del Centre Cultural Gastó Castelló d'Alacant; JQCV; Associació Cívica per la Normalització del Valencià a Alacant; Pla de Formació Lingüisticotècnica en Valencià del Professorat no Universitari); vocal examinador de la JQCV i del PFLT...
Hi insistisc: no sóc Benet de Núrsia ni pretenc ser-ho, com tampoc vull ser, en absolut, presumptuós. Déu me'n guard! Sóc una persona que, amb esforç, dedicació i moltes hores d'estudi a la biblioteca o a casa he aconseguit els èxits acadèmics i professionals que ara m'han permés guanyar la plaça de professor a l'Alma Mater Studiorum-Universitat de Bolonya i, per consegüent, viure aquesta extraordinària experiència que estic vivint. Perquè, quan vaig acceptar la plaça era conscient que hi tindria poques hores de classe. Si, després, pel mal funcionament administratiu que caracteritza Itàlia, en tinc encara menys, no puc fer-hi res. Després de trenta-dos anys i mig, un descanset no ve malament. Tampoc penseu que sóc a Bolonya de braços plegats, no. És cert que aquests primers mesos els estic dedicant a conéixer la ciutat i a girare l'Italia, com diuen ací. Però, a partir de gener, tinc previst, a part de preparar-me bé l'assignatura de Literatura catalana que he d'impartir en el segon quadrimestre, començar a escriure un llibre sobre una part important de la meua vida (y hasta aquí puedo leer). Més les classes de Llengua catalana 1, esporàdiques lliçons particulars, estudiar italià, llegir, continuar viatjant, col·laborar amb els grups LGTBI Liberamente i Giovani de Cassero i un llarg etcètera d'activitats que ocupen el dia a dia i que fan que tinga la sensació, com a Alacant, que el temps passa volant. No és una sensació, és una realitat: tempus fugit, que ja va dir el gran poeta romà Virgili.
Ora et labora. Faré, amb el vostre permís, una petita modificació en l'expressió llatina. Ja que sóc ateu i no rese, canvie el verb orar per un altre de la primera conjugació que ja podeu imaginar quin és, i treballar, sí, però per a viure, no viure per a treballar. No havíem quedat que açò era una original lluna de mel abans de la boda?
Però abans de parlar de la meua vida laboral, m'agradaria fer un ràpid repàs a la meua trajectòria acadèmica. Vaig estudiar l'EGB al CP Emili Varela, al popular barri alacantí de Verge del Remei. Recorde que en 6é vaig tenir una professora en Valencià, Mariola li deien, que em va marcar per sempre. Ella és qui va despertar en mi l'amor que avui dia sent per la que és, juntament amb el castellà, la llengua de la meua vida, sense la qual no seria el mateix Òscar que coneixeu. En acabar 8é vaig anar a l'IES Verge del Remei a estudiar 3r i 4t d'ESO i, després, el batxillerat humanístic, el de lletres pures, amb llatí, grec i filosofia com a optatives. Amb una mitjana de Matrícula d'Honor en l'últim curs d'institut (que em va permetre estar exempt de pagar les taxes el primer any de carrera) i amb uns boníssims resultats en la prova d'accés a la universitat (sempre m'enorgullisc del meu 10 en Història de l'Art!), vaig poder elegir l'estudi que vaig voler, Filologia Catalana, per al qual, precisament, no demanaven cap nota, o en tot cas un 5. Però, fills, era allò que volia. Molta gent intentà persuadir-me perquè fera qualsevol altra cosa, però ho tenia clar: volia ser professor de llengua i literatura catalanes. I així ho vaig fer. Vaig estudiar a la Universitat d'Alacant, pública també (com no!) i m'hi vaig llicenciar el 26 de juliol del 2000 amb una nota mitjana ponderada de 2,95 sobre 4, és a dir, quasi d'Excel·lent. I com que no en vaig tenir prou, el curs 2000/2001 em vaig matricular en el Curs de Docència de Tercer Cicle d'Estudis Universitaris, el doctorat de tota la vida, que vaig superar amb una qualificació mitjana de 8,93.
Però els cursos de doctorat ja els vaig compaginar amb la faena. Perquè el 4 de desembre de l'any 2000, tot just fa deu anys, després de superar-ne la prova corresponent, comencí a treballar com a corrector de textos catalans del portal Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives (Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes) de la Xarxa Vives. El treball, al capdavant de la qual hi havia Mati Cortés, ara tota una amiga, consistia a deixar-me la vista per tal que la versió en pantalla dels textos corresponguera exactament amb l'original, després d'un procés de digitalització que els desvirtuava bastant, tot siga dit.
La tardor del 2001, el company de cursos i treballs de doctorat Ferran Isabel, ara també amic, em va informar de la convocatòria d'una plaça interina de tècnic lingüístic en el servei lingüístic de la Universitat d'Alacant. Com que el no ja el tenia, m'hi vaig presentar. La selecció consistia en el barem del currículum vitae i en una prova escrita. Recorde que l'examen va ser el 22 de gener del 2002. En fer-se'n públics els resultats, el meu nom figurava en primer lloc. Per tant, tres setmanes després, el 15 de febrer, vaig començar a treballar en el Secretariat de Promoció del Valencià. Els dos primers anys vaig estar en l'àrea d'Assessorament Lingüístic i Traducció i la meua faena era, bàsicament, traduir textos de tota mena al valencià i, de vegades, corregir-ne alguns. Al gener de 2004 em van canviar a l'àrea de Formació, raó per la qual vaig començar a fer classe de valencià als diferents col·lectius universitaris: alumnat, personal d'administració i serveis i personal docent i investigador. En aquests últims sis anys i nou mesos hi he impartit quaranta cursos de diferents nivells que sumen un total de tres mil tres-centes trenta hores de classe. O siga que, com diem en l'argot docent, tinc el cul pelat d'ensenyar llengua. La meua mariliendres Delia, en canvi, diria que l'hi tinc d'una altra cosa, però bé, deixem-ho estar.
L'estiu passat em vaig presentar a la convocatòria que anualment l'Institut Ramon Llull de Barcelona fa de places de professor de català a les universitats de fora del domini lingüístic. Li ho vaig dir al meu xic i ell va ser qui m'hi va animar. «No pierdes nada», em va dir. I, efectivament, no hi he perdut res. En tot cas, hi he guanyat, i molt. Perquè he obtingut tranquil·litat, descans, desconnexió, i també estic coneixent una altra realitat, la universitat italiana, fins ara caòtica fora de mida, però que em permetrà valorar millor, a la tornada a Alacant, el que hi tinc i el que no hi tinc. A part, lògicament, de guanyar en aspectes més personals com ara la convivència amb el meu xic i la consolidació de la relació; el coneixement d'un país i una cultura sorprenents, per a bé i per a mal; el perfeccionament d'una llengua fascinant; les noves amistats que m'emportaré d'ací...
Aquest és, a grans trets, un repàs per la meua vida acadèmica i laboral. Hi he obviat els més de quaranta cursos de formació complementària que he fet fins ara; l'estudi d'idiomes a l'Escola Oficial d'Idiomes d'Alacant (cinc cursos de valencià; tres cursos d'anglés; cinc cursos d'italià); la preparació i obtenció dels certificats de capacitació tècnica Llenguatge als Mitjans de Comunicació (2002) i Correcció de Textos (2003) de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià; ser el primer en les proves selectives per a la constitució d’una borsa de treball de tècnics mitjans d’informació-assessorament lingüístic de la Universitat Jaume I (abril de 2003) i també en la convocatòria de concurs per a l’atorgament d’una plaça de lector de llengua i cultura de la Comunitat Valenciana al Queen's College de la Universitat de Cambridge (Regne Unit) per al curs acadèmic 2003-2004, treballs als quals vaig renunciar; faenetes com, per exemple, la col·laboració, durant setembre i octubre del 1999, en el Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant, que es convertiria a partir de l'1 de novembre en beca de col·laboració, concedida per la Direcció General de Formació Professional i Promoció Educativa del Ministeri d’Educació i Cultura, en el mateix departament durant l'últim curs de carrera (1999/2000); classes particulars de diversos nivells de català i castellà des de l'estiu de 1997 fins a la primavera d'enguany; impartició de nombrosíssims cursos de llengua catalana i didàctica (Aules de la Tercera Edat del Centre Cultural Gastó Castelló d'Alacant; JQCV; Associació Cívica per la Normalització del Valencià a Alacant; Pla de Formació Lingüisticotècnica en Valencià del Professorat no Universitari); vocal examinador de la JQCV i del PFLT...
Hi insistisc: no sóc Benet de Núrsia ni pretenc ser-ho, com tampoc vull ser, en absolut, presumptuós. Déu me'n guard! Sóc una persona que, amb esforç, dedicació i moltes hores d'estudi a la biblioteca o a casa he aconseguit els èxits acadèmics i professionals que ara m'han permés guanyar la plaça de professor a l'Alma Mater Studiorum-Universitat de Bolonya i, per consegüent, viure aquesta extraordinària experiència que estic vivint. Perquè, quan vaig acceptar la plaça era conscient que hi tindria poques hores de classe. Si, després, pel mal funcionament administratiu que caracteritza Itàlia, en tinc encara menys, no puc fer-hi res. Després de trenta-dos anys i mig, un descanset no ve malament. Tampoc penseu que sóc a Bolonya de braços plegats, no. És cert que aquests primers mesos els estic dedicant a conéixer la ciutat i a girare l'Italia, com diuen ací. Però, a partir de gener, tinc previst, a part de preparar-me bé l'assignatura de Literatura catalana que he d'impartir en el segon quadrimestre, començar a escriure un llibre sobre una part important de la meua vida (y hasta aquí puedo leer). Més les classes de Llengua catalana 1, esporàdiques lliçons particulars, estudiar italià, llegir, continuar viatjant, col·laborar amb els grups LGTBI Liberamente i Giovani de Cassero i un llarg etcètera d'activitats que ocupen el dia a dia i que fan que tinga la sensació, com a Alacant, que el temps passa volant. No és una sensació, és una realitat: tempus fugit, que ja va dir el gran poeta romà Virgili.
Ora et labora. Faré, amb el vostre permís, una petita modificació en l'expressió llatina. Ja que sóc ateu i no rese, canvie el verb orar per un altre de la primera conjugació que ja podeu imaginar quin és, i treballar, sí, però per a viure, no viure per a treballar. No havíem quedat que açò era una original lluna de mel abans de la boda?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada