Nosaltres, d'oca a oca i tirem perquè ens toca. El divendres 19, a Mòdena, i el dissabte 20, a la senyorívola Verona. I la primera cosa que ens cridà l'atenció, només eixir de l'estació de tren, va ser el fred que hi feia, una humitat increïble. Era evident que havíem fet 114 km en direcció nord i que ens trobàvem a l'aquosa regió del Vèneto, on hi ha hagut recentment greus inundacions. Sort que vam començar a passejar per la ciutat a un ritme àgil per tal de veure com més coses millor i vam aconseguir calfar-nos un poc.
Ens vam dirigir, primer de tot, a l'oficina de turisme. Allí ens van proporcionar mapes i informació general però bàsica de la ciutat. Ens van aconsellar que compràrem la Verona Card, que per 10 euros per barba permetia visitar-ne els principals atractius turístics. I així ho vam fer. Era també una manera d'organitzar les nous hores de què disposàvem per a fer-nos una idea panoràmica d'aquesta grans urbs, que de seguida em va recordar les ciutats del centre d'Europa: nétes i funcionals, tranquil·les i silencioses. De fet, entre 1797 i 1866 va pertànyer a Àustria.
La primera cosa que vam visitar va ser el celebèrrim Arena, gran amfiteatre romà amb 139 m de llarg, 110 m d'ample i capacitat per a 25.000 persones. Construït en el segle I dC, actualment s'utilitza, a l'estiu, per a fer-hi representacions líriques. En efecte, l'acústica és boníssima. Óscar ho comprovà marcant-se amb el pit un 'O sole mio que se sentí jo crec que fora del recinte.
A continuació ens vam dirigir a la Casa de Giulietta, on va viure aquesta jove veronesa, per la qual, com diu el cartell que hi ha a la porta, «tanto piansero i cuori gentili e i poeti cantarono» [tant van plorar els cors gentils i els poetes van cantar] i que, a partir de la famosa obra de William Shakespeare, donaria lloc al conegudíssim mite de Romeu i Julieta. En l'edat mitjana, a Verona, Giulietta Capuleti i Romeo Montecchi s'enamoraren malgrat la rivalitat entre les famílies, una romanç brevíssim però intens que acabà en tragèdia i que, sens dubte, s'ha convertit en la història d'amor més famosa del món. La tradició mana fer-hi dues coses: tocar l'estàtua de bronze de Julieta, especialment una mamella, i escriure una nota d'amor dirigida a la protagonista perquè s'acomplisca. De la primera hi ha el testimoni d'una foto un poc borrosa que em va fer Óscar. De la segona, encara que també n'hi ha foto, reproduïsc ací allò que vaig escriure en el llibre de firmes: «porque el amor nos encontró i nos condujo hasta aquí, la Casa de Julieta. Te quiero, Òscar. 20/11/2010.»
I, d'ací, a la plaça de les Herbes, àgora grec, antic fòrum romà, centre neuràlgic de la ciutat, on vam fer una parada tècnica per a esmorzar una focaccia boníssima que ens va saber a poc. I, havent pres forces, vam pujar a la Torre dels Lamberti, la més alta de Verona, amb 84 m d'altura. Iniciada en el segle XII, va ser acabada l'any 1464. Dir que les vistes eren espectaculars és una obvietat. Dir que va valdre la pena pujar a peu els tres-cents seixanta-vuit esglaons, també.
En quart lloc, vam buscar, trobar i visitar l'església de Santa Anastàsia, la més gran de Verona, d'una bellesa exquisida. Es tracta d'un esplèndid exemple de gòtic italià. Construïda a partir de l'any 1290 amb la col·laboració de la família que governava la ciutat, els Scaligeri, i d'altres famílies veroneses de renom, és un temple riquíssim en obres d'art, entre les quals destacaré molt especialment el fresc Sant Jordi i la princesa de Trebisonda (1433-1438), obra mestra de Pisanello. Però, efectivament, l'església està plena de quadres, escultures, frescos, capelles, retaules i moltes altres obres d'art d'un valor incalculable.
Tot seguit vam passejar per la vora del riu, ample, cabalós i amb força. Impressionant. Sempre he dit que m'encanten les ciutats amb riu, i és veritat. Aquest era un senyor riu. Imagineu, per tant, si em va agradar Verona. De seguida vam arribar al Duomo, però ja estava tancat. Aleshores vam creuar el pont de pedra i vam buscar un lloc per a dinar. El menú: tagliatelle ai funghi, Óscar; spaghetti al ragù, jo. Quasi dos mesos després d'arribar a Itàlia, la pasta me n'ix ja per les orelles.
Ben dinats, vam reprendre la marxa. Pròxima parada: el Teatre Romà, construït en l'època de l'emperador August, i el Museu Arqueològic. Alguna amiga meua diria: «pedres, pedres i més pedres.» Per a mi, «història, història i més història.»
Vam tornar al Duomo, i en aquesta ocasió ja sí que estava obert, però estaven celebrant la santa missa, raó per la qual no vam poder veure'l bé ni fer-hi fotos. Peccato!
Comença a fer-se de nit (atenció, a les 16.45 h) i volem veure encara dues coses. D'una banda, el pati dels jutjats, on hi ha una exposició temporal de fotògrafs contemporanis en una sala amb uns frescos excepcionals, i, d'altra banda, precisament, el Museu dels Frescos, sorprenents, a l'interior del qual hi ha també la tomba de Julieta. Quina manera més bonica d'acabar aquest interessant recorregut per Verona amb una foto on, segons la tradició, va estar enterrada la bella enamorada.
Vaig escriure en la crònica sobre Mòdena que era una preciositat. Certo, com es diu en italià. I ho mantinc. Però Verona també ho és, i m'atrevisc a dir, sense menysprear la ciutat del vinagre balsàmic i de Pavarotti, que ho és més. No debades, és una altra ciutat que la UNESCO ha considerat Patrimoni de la Humanitat, plena d'edificis històrics, de monuments de l'antiguitat i dels períodes medieval i renaixentista. Jutgeu, si no, les fotos disponibles en el meu mur de Facebook. Observareu la grandiositat, l'encant, la bellesa, l'abundància d'art que hi ha. Tot plegat, Verona és una ciutat museu, com tantes a Itàlia, una d'eixes ciutats que no deixen indiferent el visitant. Almenys, els visitants com nosaltres, rodamons i jo crec que en una altra vida, mecenes d'art.
Ens vam dirigir, primer de tot, a l'oficina de turisme. Allí ens van proporcionar mapes i informació general però bàsica de la ciutat. Ens van aconsellar que compràrem la Verona Card, que per 10 euros per barba permetia visitar-ne els principals atractius turístics. I així ho vam fer. Era també una manera d'organitzar les nous hores de què disposàvem per a fer-nos una idea panoràmica d'aquesta grans urbs, que de seguida em va recordar les ciutats del centre d'Europa: nétes i funcionals, tranquil·les i silencioses. De fet, entre 1797 i 1866 va pertànyer a Àustria.
La primera cosa que vam visitar va ser el celebèrrim Arena, gran amfiteatre romà amb 139 m de llarg, 110 m d'ample i capacitat per a 25.000 persones. Construït en el segle I dC, actualment s'utilitza, a l'estiu, per a fer-hi representacions líriques. En efecte, l'acústica és boníssima. Óscar ho comprovà marcant-se amb el pit un 'O sole mio que se sentí jo crec que fora del recinte.
A continuació ens vam dirigir a la Casa de Giulietta, on va viure aquesta jove veronesa, per la qual, com diu el cartell que hi ha a la porta, «tanto piansero i cuori gentili e i poeti cantarono» [tant van plorar els cors gentils i els poetes van cantar] i que, a partir de la famosa obra de William Shakespeare, donaria lloc al conegudíssim mite de Romeu i Julieta. En l'edat mitjana, a Verona, Giulietta Capuleti i Romeo Montecchi s'enamoraren malgrat la rivalitat entre les famílies, una romanç brevíssim però intens que acabà en tragèdia i que, sens dubte, s'ha convertit en la història d'amor més famosa del món. La tradició mana fer-hi dues coses: tocar l'estàtua de bronze de Julieta, especialment una mamella, i escriure una nota d'amor dirigida a la protagonista perquè s'acomplisca. De la primera hi ha el testimoni d'una foto un poc borrosa que em va fer Óscar. De la segona, encara que també n'hi ha foto, reproduïsc ací allò que vaig escriure en el llibre de firmes: «porque el amor nos encontró i nos condujo hasta aquí, la Casa de Julieta. Te quiero, Òscar. 20/11/2010.»
I, d'ací, a la plaça de les Herbes, àgora grec, antic fòrum romà, centre neuràlgic de la ciutat, on vam fer una parada tècnica per a esmorzar una focaccia boníssima que ens va saber a poc. I, havent pres forces, vam pujar a la Torre dels Lamberti, la més alta de Verona, amb 84 m d'altura. Iniciada en el segle XII, va ser acabada l'any 1464. Dir que les vistes eren espectaculars és una obvietat. Dir que va valdre la pena pujar a peu els tres-cents seixanta-vuit esglaons, també.
En quart lloc, vam buscar, trobar i visitar l'església de Santa Anastàsia, la més gran de Verona, d'una bellesa exquisida. Es tracta d'un esplèndid exemple de gòtic italià. Construïda a partir de l'any 1290 amb la col·laboració de la família que governava la ciutat, els Scaligeri, i d'altres famílies veroneses de renom, és un temple riquíssim en obres d'art, entre les quals destacaré molt especialment el fresc Sant Jordi i la princesa de Trebisonda (1433-1438), obra mestra de Pisanello. Però, efectivament, l'església està plena de quadres, escultures, frescos, capelles, retaules i moltes altres obres d'art d'un valor incalculable.
Tot seguit vam passejar per la vora del riu, ample, cabalós i amb força. Impressionant. Sempre he dit que m'encanten les ciutats amb riu, i és veritat. Aquest era un senyor riu. Imagineu, per tant, si em va agradar Verona. De seguida vam arribar al Duomo, però ja estava tancat. Aleshores vam creuar el pont de pedra i vam buscar un lloc per a dinar. El menú: tagliatelle ai funghi, Óscar; spaghetti al ragù, jo. Quasi dos mesos després d'arribar a Itàlia, la pasta me n'ix ja per les orelles.
Ben dinats, vam reprendre la marxa. Pròxima parada: el Teatre Romà, construït en l'època de l'emperador August, i el Museu Arqueològic. Alguna amiga meua diria: «pedres, pedres i més pedres.» Per a mi, «història, història i més història.»
Vam tornar al Duomo, i en aquesta ocasió ja sí que estava obert, però estaven celebrant la santa missa, raó per la qual no vam poder veure'l bé ni fer-hi fotos. Peccato!
Comença a fer-se de nit (atenció, a les 16.45 h) i volem veure encara dues coses. D'una banda, el pati dels jutjats, on hi ha una exposició temporal de fotògrafs contemporanis en una sala amb uns frescos excepcionals, i, d'altra banda, precisament, el Museu dels Frescos, sorprenents, a l'interior del qual hi ha també la tomba de Julieta. Quina manera més bonica d'acabar aquest interessant recorregut per Verona amb una foto on, segons la tradició, va estar enterrada la bella enamorada.
Vaig escriure en la crònica sobre Mòdena que era una preciositat. Certo, com es diu en italià. I ho mantinc. Però Verona també ho és, i m'atrevisc a dir, sense menysprear la ciutat del vinagre balsàmic i de Pavarotti, que ho és més. No debades, és una altra ciutat que la UNESCO ha considerat Patrimoni de la Humanitat, plena d'edificis històrics, de monuments de l'antiguitat i dels períodes medieval i renaixentista. Jutgeu, si no, les fotos disponibles en el meu mur de Facebook. Observareu la grandiositat, l'encant, la bellesa, l'abundància d'art que hi ha. Tot plegat, Verona és una ciutat museu, com tantes a Itàlia, una d'eixes ciutats que no deixen indiferent el visitant. Almenys, els visitants com nosaltres, rodamons i jo crec que en una altra vida, mecenes d'art.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada