Vive la vida, loca

Recentment, el guapíssim i espectacular cantant Ricky Martin ha reconegut obertament, a través d’un comunicat publicat en la seua pàgina web, que és homosexual. I ara tothom diu que això ja se sabia. Doncs no, o almenys oficialment. Però ara que ho ha dit, que ha decidit contar la veritat, ara és quan podem assegurar-ho i en podem parlar. Una veritat que, recordem-ho, ell mateix moltes vegades abans desmentí i que sempre va acompanyar d’una desconcertant ambigüitat. Era, però, un secret de domini públic.

El porto-riqueny ha dit, a més a més, que ser gai és un regal de la vida —per descomptat!—, que ho ha fet per l’amor als seus dos xiquets bessons i perquè, com que ha començat a escriure les memòries, necessitava sincerar-se amb si mateix. Jo crec que no calia que justificara els motius que l’han portat a fer aquest decisiu i important pas, és sa vida i no ha de donar explicacions de cap tipus a ningú. L’allau de comentaris, de tota mena, no han tardat a arribar, i tret d’alguna crítica per part d’alguna dolguda exparella, el cantant ha rebut el suport d’amics i companys com Alejandro Sanz, Miguel Bosé o Juanes, entre d’altres.

Ricky Martin no ho podia haver dit més clar: la veritat tan sols comporta la calma. I jo hi afegisc: i quina calma! Perquè només els qui hem estat dins l’armari —en el meu cas, inútilment i innecessària— i en algun moment hem decidit eixir-ne sabem el pes que s’ha tret del damunt. Ni més ni menys el mateix pes que es va llevar Harvey Milk, regidor del districte Castro de San Francisco el 1977, quan va reconéixer públicament la seua homosexualitat, reconeixement que pagaria un any després amb la mort en mans d’un fracassat, envejós i ressentit adversari polític. Aquesta història real és la que inspira la pel·lícula Mi nombre es Harvey Milk (EUA, 2009), guardonada l’any 2008, entre altres premis, amb dos Oscar a millor actor —Sean Penn— i millor guió original, i que reflecteix, sens dubte, una eixida de l’armari —i no sols això: sobretot la lluita activa per la defensa dels drets del col·lectiu gai nord-americà fa més de trenta anys— que no té res a veure amb la de l’atractiu vocalista.

Però, tot i que diferents, hi trobem un nexe comú: Milk i Martin no són persones anònimes, sinó públiques: el primer, amb tota una potencial però interrompuda trajectòria política i, el segon, com a cantant; són coneguts, famosos, rellevants, i allò més important, per a moltíssima gent són uns autèntics ídols. I és en aquest punt que adquireix més importància encara la decisió de revelar una intimitat tan personal com és l’orientació sexual, que hi insistisc: ens hauria de fer igual. Per tant, són també eixides de l’armari estel·lars que han fet molt, però que molt de bé al col·lectiu gai, perquè contribueixen, d’alguna manera, a normalitzar una situació que, malauradament, a hores d’ara, encara no és la que voldríem.

Per això, necessitem que futbolistes, entrenadors, toreros, actors, cantants, banquers, bisbes, alcaldesses, ministres, periodistes i un llarg etcètera de professions amb una repercussió social o mediàtica significativa tinguen coratge, facen el pas i isquen dels armaris, de la mateixa manera com, anònimament, ho fan cada dia estudiants, infermers, professors, perruquers, mossos de magatzem, fisioterapeutes o dependents, per posar-ne tan sols alguns exemples, i s’enfronten amb la veritat, una veritat que, com a Ricky Martin, els proporcionarà molta, moltíssima calma.

Perquè, comptat i debatut, és l’única manera, entre tots i mostrant-nos tal com som davant la societat, de regularitzar la situació de l’homosexualitat, amb un clar i únic objectiu: aconseguir que l’eixida de l’armari d’una persona, pública o no, deixe de ser notícia. Perquè solament quan no sorprendrà que en tal, en tal i en tal altre són gais és quan, vertaderament, podrem dir que la societat haurà assolit un nivell d’igualtat exemplar, digne, envejable. Mentrestant, però, tota pedra fa paret. Gràcies a Harvey, a Ricky i als milions de gais anònims i valents que no amaguen la seua homosexualitat fem possible, cada dia, un món millor o, si més no, menys injust.

Capicua, 16 (abril/maig de 2010)

Infogai, 172 (maig/juny de 2010)