5 de maig del 2010

Adéu, armari, adéu!

No és fàcil eixir de l’armari. No, no ho és. Cal decisió, coratge i valentia, i un parell de collons o d’ovaris, segons el cas. I com solem dir al sud del País Valencià: avant, com els d’Alacant! Més de quatre anys després, amb la perspectiva que només el pas del temps proporciona i des de l’assossec d’un alliberament absolutament necessari, descric la meua personal eixida d’aquell asfixiant, obscur, claustrofòbic i opressiu armari rober i encastat en què jo mateix em vaig tancar amb pany i clau i encara no m’explique, a hores d’ara, com hi vaig (sobre)viure exactament vint-i-set anys, set mesos i dèsset dies, sens dubte la meua particular condemna, tot un autèntic calvari. Per això ara no l’òbric ni per posar-hi l’antiarna.

Setembre del 2005. No era la calor allò que m’ofegava, sinó allò que durant tants anys havia ocultat a tothom: la meua orientació sexual. De sobte, no sé ben bé com, es va apoderar de mi un neguit que no em deixava viure. Després d’amagar, durant els primers anys de joventut, que sentia atracció pels xics, de negar-me la possibilitat d’amar i de ser amat i de refugiar-me en els estudis com l’única escapatòria per no fer front a la meua veritat, vaig pensar que ja n’hi havia prou. Volia dir-ho a tota la gent que estimava i que m’estimava, que en el fons ho sabia i que, de segur, podria comptar amb el seu suport, però no m’atrevia a fer-ho. Van ser mesos de molt nerviosisme, intranquil·litat, malestar, ofegament, desassossec, patiment... Alguna cosa m’oprimia, i de totes totes ja no era la calor.

Perquè el 29 de desembre del 2005, us ho assegure, no feia gens de calor. Les meues amigues i jo vam sopar a casa d’una d’elles i, en acabant, durant la sobretaula, em van preguntar si em passava res, ja que, segons deien, últimament em trobaven molt trist i seriós. De seguida em vaig vindre avall. Em vaig posar molt nerviós, moltíssim, i vaig començar a balbotejar com els xiquets. “Voldria fondre’m”, vaig pensar, però ràpidament em van donar un colp de mà. Digueren que no podien suportar més veure’m patir tant, que no pagava la pena, que la vida eren dos dies i que calia gaudir-la, i un sens fi de coses més que, vertaderament, em van aborronar. Que ho sabien i que no passava absolutament res. “Ets com ets i punt; a qui li agrade, bé, i a qui no, també”, sentenciaren. Que allò que havia de fer era acceptar-ho, acceptar-me, i bona nit cresol. Vaig romandre callat mentre continuaven dient-me les coses més boniques que mai m’havien dit, des de l’amistat i l’estima que em professaven i que em professen. Verbalitzar els meus sentiments era totalment impossible en aquell moment. Havia emmudit. Però, com se sol dir, qui calla consent. Sense adonar-me’n, sense badar boca, en silenci, acabava d’eixir de l’armari.

Certament, aquella va ser una nit màgica, especial, única i irrepetible, la nit en què vaig decidir revelar el meu secret, posar un punt i a part en ma vida i fer un pas endavant. Aquella nit marcà un abans i un després en mi, i per això el 29 de desembre és el meu segon aniversari, o millor dit, el meu gai aniversari, que celebre any rere any i que, sens dubte, s’ha convertit ja en una cita ineludible dins el calendari ludicofestiu nadalenc.

Des d’aleshores, des de fa quatre anys i mig, ma vida és una altra. El canvi ha sigut més que evident, jo diria que espectacular. A poc a poc, totes aquelles pors que no em deixaven viure han desaparegut, se n’han anat, i han deixat pas a un estat de felicitat absoluta, pura, madura, vertadera, merescuda, justa, plena... Família, amigues i amics, companys, coneguts, veïns, tothom ha celebrat aquesta esperada i lloable eixida de l’armari. Alegries? Moltíssimes. Desil·lusions? Cap ni una. Ningú m’ha decebut, ningú m’ha deixat de costat per ser com sóc. Ningú. Si algú ho haguera fet, no mereixeria la meua estima, perquè primer de tot sóc persona, i després gai. Sorpreses? La de ma mare, que és una autèntica heroïna i que ho ha assumit d’una manera exemplar, i si ja se sentia prou orgullosa del seu fill, ara, si de cas, s’hi sent encara més.

No és fàcil eixir de l’armari. No, no ho és. En absolut. Per a mi no ho va ser. Ningú ha dit que ho fóra. Però, potser, tampoc és tan difícil. Això sí, ningú podrà fer-ho per vosaltres. Per tant, no ho dubteu: feu el pas i obriu-ne les portes de bat a bat. Veureu com paga la pena. Sentireu calma, pau, benestar, llibertat... i molta, molta felicitat. Sereu vosaltres mateixos. Jo, almenys, no me’n penedisc gens ni mica. Perquè eixir-ne és, de moment, la millor cosa que m’ha passat o que he fet en la vida. Adéu, armari, adéu!

Infogai, 172 (maig-juny de 2010)

5 comentaris:

  1. Hola Cariño¡¡
    No sabes la alegría que me ha dado recibir tu mail con la inauguración de tu BLOG¡¡ Me siento muy ORGULLOSA de ser tu primera seguidora, siempre lo he sido y siempre lo seré (en todos los aspectos). ENHORABUENA por ser como eres tanto a nivel profesional (no hay más que leerte), como a nivel personal (no hay más que conocerte).
    Ya te dije por escrito cuando enviaste este artículo lo que pensaba, no obstante te lo repito. Tu salida del armario fué tanto una liberación para ti como para todas NOSOTRAS/OS, nos liberamos de verte sufrir- siempre en silencio-, nos liberamos al poder GRITAR a los cuatro vientos "olé" por ti, nos liberamos por recuperar a ese amigo con su sonrisa olvidada, nos liberamos de callar lo que pensábamos, nos liberamos TODOS sin duda alguna.
    Decirte además, que a todas y cada una de las personas que estábamos contigo aquella MARAVILLOSA noche, nos hiciste FELICES de poder ayudarte a salir del "ropero" blindado, cerrado a cal y canto y con doble vuelta de llave
    Somos y seremos siempre LAS CERRAJERAS más "GuAYS" y las amigas que más te quieren...

    Sabes que te adoro,
    Delia (tu cari)

    ResponElimina
  2. Cari, cari...después de las palabras de la Concejala mayor del reino, poco tengo que añadir. Éste blog es un reflejo de todo lo que hemos vivido juntos y/o juntas...sin duda alguna que tu salida del armario,fue una experiencia para ti y para nosotras. Un descanso cari, una liberación en toda regla de verte sonreir.
    Mira ahora, cuatro años después, se te ve alegre, contento, entusiasmado, enamorado, guapo, y rodeado de mariliendres...

    Un besazoooo!!!!

    ResponElimina
  3. Molt be Óscar...
    Crec mereix la pena utilitzar aquest blog pera la teua estilosa pluma, esa mena de escriure, que cal sonriure (o plorar dels veritats) al llegir-te.

    Enhorabona, i compta amb mí, pera cualsevol cosa.
    T'astime
    PD: Fa uns 17 anys que no escric en valencià...no et dic res...

    ResponElimina
  4. que bonic el que dius i com ho dius i com celebre la teua felicitat. Un petó molt gran d'una catalana que va aprendre valencià amb tu i per tu. Carme Girona (la bruixa)

    ResponElimina
  5. Una vegada més, veiem que a la Universitat es pot parlar de tots els temes del món. Sí, la nostra societat ha canviat en poc temps, i gràcies a persones com tu, ens omplim de goig de viure on vivim i de fer el que fem i de ser com som. Enhorabona també per aquest inici "blogístic" i endavant!Esperem més articles! Una abraçada. Carles Cortés.

    ResponElimina