La vergonya fa ronya

Barcelona, 20 d’abril del 2009, 00.30 h, Átame, c/ Consell de Cent, 257. Per tercera nit consecutiva, i última, vaig a aquest pub d’ambient a prendre alguna cosa després d’un exquisit sopar a la concorreguda Cerveseria Catalana. M’hi acompanya una bona amiga. Tot i que semblem una parella perduda que ens hem equivocat de lloc, de seguida es nota que es tracta del típic gai tímid que no s’atreveix a entrar sol a aquest tipus de locals i que ha tirat mà de la companyia d’una de les seues mariliendres. Així és.

Hi arribem i ens col·loquem al mig del pub, una posició estratègica des d’on controle tots els xics guapos que hi ha. De sobte, no hem fet més que llevar-nos les jaquetes i observe que un xic em mira. Comencem bé, pense. En principi no sembla un xic espectacular, però trobe que no està gens malament. Està un poc lluny i, amb la foscor, no el veig bé. Em demane una aigua —sí, sí, com ho heu llegit: era allò que m’abellia!— i m’adone que continua mirant-me, i molt. La cosa es posa interessant, em dic. Jo també el mire, que conste. De fet, no li trac l’ull. Encetem, doncs, un intercanvi de mirades fixes i intimidadores com solament els gais sabem fer-les. Diguem-ne que hi som experts. El xic m’agrada, no puc negar-ho. És moreno, prim, té una alçada mitjana i vesteix una samarreta negra de màniga curta —s’hi llig Marseille 30— i uns texans. Un look informal però terriblement interessant, almenys per a mi.

Cap a la 1.10 h comença el xou previst de Patrick, un transvestit graciosíssim que, amb la seua verborrea obscena i divertida, aconsegueix fer-me riure a cor què vols. Entre l’espectacle, la meua amiga i dos xics de Castelló que hi acabàvem de conéixer i amb els quals estàvem xarrant, descure completament el xic mirador. Quan mire cap al taulell ja no el veig, ja no hi és, però sí que hi ha, en canvi, el tamboret on seia, buit. Merda, dic, se n’ha anat, pense. Quina llàstima. Com l’he deixat escapar? No ho sé, la veritat.

Acaba el xou i molts xics que s’havien col·locat al peu de l’escenari es reparteixen de nou pel bar. I és aleshores quan me’l veig venir cap a mi, justament de cara, i en passar pel meu costat em desafia amb una mirada que no puc mantenir més de quatre segons, de tan prop que el tinc. El xic torna al mateix tamboret, com si el tinguera reservat, s’hi asseu i demana una altra cervesa. És així com comença el segon assalt de colps d’ull, ara més intensos, més llargs, més compromesos, més indicadors d’alguna cosa, en definitiva. Em mira de fit a fit, i no acostumat que ho facen tan descaradament, sempre sóc jo qui acaba desviant els ulls cap a una altra part.

Sí, moltes mirades, massa, però cap dels dos no fa un pas més i entaula una conversa, que és el que ja toca. Ens mirem descaradament, sense vergonya, però res més. Cal, però, fer-hi alguna cosa més. Jo em plantege anar i saludar-lo, però de sobte el veig parlant per telèfon i, en penjar, es beu d’un glop la mitja botella de cervesa que encara li quedava i se’n va, no sense abans llançar-me’n l’última, d’acomiadament. I ara ja d’esquena, sí que el resseguisc fins que abandona el local. El meu primer impuls és anar darrere d’ell i, al carrer, dir-li allò que havia d’haver-li dit durant l’hora i mitja que vaig tenir per dir-li-ho, però de nou la timidesa i la vergonya m’immobilitzen, em bloquegen, i no ho faig.

Vint minuts després, ja a l’hotel, abans d’anar-nos-en a dormir la meua amiga i jo, me’n penedisc com poques vegades ho he fet. Sens dubte, vaig fer l’imbècil, totalment. Ho reconec. Vaig deixar passar una oportunitat, una oportunitat potser de fer un amic, potser d’un rotllo, potser de tantes coses... No ho sé, ni tampoc de què, però havia d’haver actuat abans i no ho vaig fer. Sí, me’n penedisc.

Ara ja és tard, ho sé, i no escric aquesta història amb la intenció que miraculosament el xic la llija i es pose en contacte amb mi —tant de bo!—, perquè sóc conscient que és pràcticament impossible. No. L’escric perquè pense que he aprés d’aquesta experiència, i espere no tornar a fer el bacora una altra vegada si se’m presenta una circumstància així. Perquè, si us trobeu mai en una situació semblant, ja sabeu què heu de fer. Perquè, com diuen a la meua terra, la vergonya fa ronya, i perquè hi ha trens, en la vida, que només passen una volta. Jo no sé si aquest tren portava el xic de ma vida. No ho sé, i ja no ho podré saber mai. Però no pujar-hi, per poruc o vergonyós, és d’una covardia majúscula. I més quan tinc clar que el meu príncep blau no vindrà a buscar-me a la porta de casa. Perquè, recordeu-ho sempre, el món és dels valents. I jo, a partir d’ara, ho seré, o intentaré ser-ho. Perquè confie que aquesta desaprofitada ocasió, almenys, m’haja servit per a aprendre la lliçó d’una vegada per sempre.

Infogai, 170 (gener/febrer de 2010)