Després de llegir l’article “Inmovilidad en la universidad” publicat en aquesta secció d’opinió el passat 22 de febrer —i la resposta d’un encertat estudiant de Psicopedagogia—, m’agradaria aclarir-ne alguns punts des d’un punt de vista sociolingüístic i pedagògic, que no polític.
A Catalunya es parteix del principi de no-separació de l’alumnat per raó de la seua llengua habitual i s’hi aplica el criteri d’utilitzar el català com a llengua vehicular de l’ensenyament, amb programes d’immersió en llengua catalana a les zones on les condicions sociolingüístiques ho demanen, però també d’atenció individualitzada en castellà a petició dels pares. Per tant, pense que l’aprenentatge del castellà hi està garantit. No puc creure que un xiquet o una xiqueta a Catalunya, en acabar l’escolaritat obligatòria, desconega el castellà. En canvi, l’opció del català solament com a assignatura o com a llengua d’algunes matèries prompte es va demostrar ineficaç per adquirir la mínima competència bilingüe que exigia el currículum escolar, raó que justifica l’aposta del Govern català per estendre els programes d’educació bilingüe i per garantir l’assoliment d’un domini igual de les dues llengües oficials.
D’altra banda, els nombrosos treballs sociolingüístics publicats sobre la immersió educativa en català conclouen que l’ús ple del català a l’aula no modifica l’hàbit lingüístic de l’alumnat castellanoparlant, ja que continuarà usant el castellà majoritàriament en l’expressió quotidiana. Per tant, la immersió lingüística no pretén, ni de bon tros, substituir el castellà pel català, sinó aconseguir que l’alumnat castellanoparlant conega i domine igualment les dues llengües oficials, la de casa i la de l’escola. És un sistema educatiu que afavoreix, doncs, l’enriquiment lingüístic. Es tracta de sumar, mai de restar, tot garantint l’ús de la llengua materna (el castellà) per damunt de la nova llengua apresa (el català). Crec que desaprofitar aquesta oportunitat que ofereix el sistema educatiu català és, sens cap mena de dubte, una barbaritat.
En resum, crec que els beneficis de la immersió lingüística són més que evidents. Que algú no els vulga veure és una altra cosa. Som en el segle xxi i el coneixement de llengües és, senzillament, imprescindible. No té sentit, en el món actual, voler ser pretesament un bon monolingüe. Ja ho va dir fa alguns anys l’escriptor libanés Amin Maalouf: “sempre serà un inconvenient no saber anglés, però encara ho serà més saber solament anglés.” Qui diu anglés diu català o castellà, tant se val.
El Vicent, 15/3/2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada