Hi ha moltes maneres de definir l'amistat. La meua particular accepció és clara: el que han fet per nosaltres, aquest cap de setmana, una bona part de les components, totes dones, de la cuchipandi és un exemple de vertadera, autèntica amistat. Perquè deixar els marits, els nóvios, els fills i les filles, algunes el treball fins i tot i venir a Bolonya a fer-nos una visita és, sens dubte, d'agrair i d'admirar. Mostrar-nos i demostrar-nos amb besades i abraçades, quan no una, l'altra, allò que senten per nosaltres, només pot ser afecte, estima, camaraderia, germanor, afinitat, complicitat...
Delia, Raquel, Bea, M. José, Maica, Silvia, Nuria, Sonia i M. José (en el record, sempre, les qui no han pogut venir-hi per circumstàncies diverses, com ara M. Carmen, Bea Payá o Ana Banegas) han sigut les valentes que s'han atrevit a desafiar la climatologia del nord d'Itàlia -per cert, quina sort que hem tingut amb el temps, ragazze!- per a portar-nos aire fresc, energia renovada, rialles i diversió des d'Alacant, a part d'un xoriço, llom i pernil. Amb la vostra presència, hem carregat bé les piles fins a la pròxima visita, o fins que tornarem a casa per Nadal, com en el famós anunci. Perquè compartir amb vosaltres històries, anècdotes, xarrades i comentaris varis és la millor manera de sentir-se a casa, m'he transportat durant les quaranta-sis hores que ha durat la vostra fugaç estada ací a la terra que em va veure nàixer, la terreta, la mateixa on vaig conéixer l'home de la meua vida, qui ha cuidat de vosaltres nou i de mi com acostuma a fer sempre, amb l'atenció que el particularitza.
Sou, com hem titulat l'àlbum de fotos d'aquest memorable viatge disponible ja en Facebook, dones guerres. I no ho dic per la instantània de l'helicòpter militar, no. Ho dic perquè sou fortes, dures, intrèpides, atrevides, incansables... a més de guapes, intel·ligents, simpàtiques, treballadores, eficaces, alegres, rialleres, madures, generoses, pacients, sinceres, emotives, lluitadores... Sou les nostres amigues, incondicionals i fidels. Sou vosaltres, úniques i indescriptibles.
Nou belleses i dos gais recorren els carrers medievals de Bolonya, podria ser el titular. Berlusconi ho tindria fàcil a l'hora d'elegir entre vosaltres i nosaltres. Jo també, si fóra heterosexual. “El Papa se va de España sembrando la discordia”, llig en l'apartat Última hora de Yahoo. Per a això, millor que no hi haguera anat, dic jo. Comença a plovisquejar quan les nenes, com les anomenem nosaltres, estan a punt d'agafar l'autobús que les portarà a l'aeroport Guglielmo Marconi i, d'ací, a casa. “No es lluvia, es el cielo que llora porque nos vamos” ha dit una d'elles. El comiat, tendre i emotiu, com són elles, com som nosaltres. Les llàgrimes han recorregut les vint-i-dos galtes. Això només pot tenir un nom: AMISTAT.
Delia, Raquel, Bea, M. José, Maica, Silvia, Nuria, Sonia i M. José (en el record, sempre, les qui no han pogut venir-hi per circumstàncies diverses, com ara M. Carmen, Bea Payá o Ana Banegas) han sigut les valentes que s'han atrevit a desafiar la climatologia del nord d'Itàlia -per cert, quina sort que hem tingut amb el temps, ragazze!- per a portar-nos aire fresc, energia renovada, rialles i diversió des d'Alacant, a part d'un xoriço, llom i pernil. Amb la vostra presència, hem carregat bé les piles fins a la pròxima visita, o fins que tornarem a casa per Nadal, com en el famós anunci. Perquè compartir amb vosaltres històries, anècdotes, xarrades i comentaris varis és la millor manera de sentir-se a casa, m'he transportat durant les quaranta-sis hores que ha durat la vostra fugaç estada ací a la terra que em va veure nàixer, la terreta, la mateixa on vaig conéixer l'home de la meua vida, qui ha cuidat de vosaltres nou i de mi com acostuma a fer sempre, amb l'atenció que el particularitza.
Sou, com hem titulat l'àlbum de fotos d'aquest memorable viatge disponible ja en Facebook, dones guerres. I no ho dic per la instantània de l'helicòpter militar, no. Ho dic perquè sou fortes, dures, intrèpides, atrevides, incansables... a més de guapes, intel·ligents, simpàtiques, treballadores, eficaces, alegres, rialleres, madures, generoses, pacients, sinceres, emotives, lluitadores... Sou les nostres amigues, incondicionals i fidels. Sou vosaltres, úniques i indescriptibles.
Nou belleses i dos gais recorren els carrers medievals de Bolonya, podria ser el titular. Berlusconi ho tindria fàcil a l'hora d'elegir entre vosaltres i nosaltres. Jo també, si fóra heterosexual. “El Papa se va de España sembrando la discordia”, llig en l'apartat Última hora de Yahoo. Per a això, millor que no hi haguera anat, dic jo. Comença a plovisquejar quan les nenes, com les anomenem nosaltres, estan a punt d'agafar l'autobús que les portarà a l'aeroport Guglielmo Marconi i, d'ací, a casa. “No es lluvia, es el cielo que llora porque nos vamos” ha dit una d'elles. El comiat, tendre i emotiu, com són elles, com som nosaltres. Les llàgrimes han recorregut les vint-i-dos galtes. Això només pot tenir un nom: AMISTAT.
Xiques, mil gràcies pel cap de setmana que ens heu regalat i que hem viscut junts. Com es diu en italià, da recordare, da non dimenticare mai. I ara, el nostre inconfusible crit de guerra: ¡Bien por la cuchipandi, bien, bien, bien, bien, bien, biiiiieeeeennnnn!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada