Els diaris espanyols s'han fet ressò de la nova berlusconiada, que es com es coneixen a Itàlia les bestieses que acostuma a proferir el seu president cada vegada amb més freqüència. Per si algú no ha llegit la premsa aquests dies, la reproduïsc. Il Cavaliere ha dit, literalment: «meglio appassionato di belle ragazze che gay.» Vol dir, tot i que trobe que no cal la traducció, que prefereix sentir passió per les dones guapes que ser gai. Estareu d'acord amb mi que és un comentari homòfob totalment desafortunat i malintencionat, i sobretot, des del meu punt de vista, impropi d'un president de govern d'un país europeu com és Itàlia.
Els titulars dels rotatius italians són ben clars: «Berlusconi se la prende con i gay» [Berlusconi la malpren amb els gais], llig en l'edició bolonyesa de Metro. L'actriu Julianne Moore declara que «quella di Berlusconi è una battuta arcaica e infelice. Continuare a parlare così degli omosessuali è un attegiamento idiota» [la de Berlusconi és una ocurrència arcaica i infeliç; continuar parlant així dels homosexuals és un comportament idiota]. «È l'espresssione di una cultura maschilista, arretrata e ofensiva verso gli omosessuali, ma anche verso le donne» [és l'expressió d'una cultura masclista, retardada i ofensiva amb els homosexuals, però també amb les dones], ha manifestat el president nacional d'Arcigay, Paolo Patanè. Situació compromesa per a la ministra d'Igualtat, Mara Carfagna.
Les declaracions, fetes a Milà en la inauguració del Saló de la Moto, va ser la resposta a la pregunta que els periodistes li van fer arran de l'últim escàndol en què s'ha vist implicat. La setmana passada va ser detinguda una jove marroquina menor d'edat coneguda amb el sobrenom de Ruby acusada de robatori. A la comissaria milanesa, la xica va dir que coneixia Berlusconi i que, per favor, contactaren amb ell. El premier va telefonar-hi perquè l'alliberaren amb l'excusa -mentida- que era la neboda del líder egipci Mubarak. Després va demanar que li la passaren al telèfon i li va dir que no volia tornar a veure-la mai més. Ha sigut «un atto di solidarietà che mi sarei vergognato di non fare» [un acte de solidaritat del qual m'avergonyiria si no l'haguera fet], ha dit Berlusconi. L'adolescent, de 17 anys, ha declarat en una revista del cor que va estar a Arcore en una ocasió només, el 14 de febrer, en una de les ja famoses festes organitzades per Silvio.
Per a mi, el més greu de tot aquest rebombori és que al país veí ja ningú s'espanta de les coses que diu aquest senyor. Però jo que acabe d'aterrar en aquestes gelades terres del nord transalpí em semblem molt perilloses declaracions d'aquest tipus. No és que m'hagen ofés paraules tan destrellatades, perquè com diu la dita, no ofén qui vol sinó qui pot, però em preocupa que el màxim representant d'un país democràtic i suposadament civilitzat diga aquestes barbaritats i ningú no faça res. Perquè a Espanya estic convençut que si un president de govern, em fa igual del partit polític que siga, diu una cosa semblant, les associacions i les organitzacions LGTBI, i la societat en general, se li tiren al damunt. Com ha de ser. Però a Itàlia no. A Itàlia tothom ho pren com l'enèsima ximpleria del president del Consiglio. I no és així, perquè és una darrere d'una altra, i ja n'hi ha prou.
El govern de Berlusconi viu un moment crític, el pitjor sens dubte d'aquesta la seua quarta legislatura. La coalició, i fins i tot molts dels seus, amenacen de desendollar el respirador en qualsevol moment; l'oposició n'ha demanat la dimissió; els partits de centre es neguen a donar-li suport extern; els periòdics catòlics s'indignen; la patronal l'acusa de condemnar el país a la paràlisi; la fiscalia de Milà investiga la seua agitada vida nocturna; la brossa s'amuntona als carrers de Nàpols... Berlusconi és, segons la premsa internacional, un malalt terminal.
Amb un panorama així, és normal que haja trobat, en aquest escàs mes i escaig que duc a Itàlia, tanta i tanta gent a disgust amb el seu president del govern. Tantíssima. No us ho imagineu. I no solament gent de Bolonya, que com és sabut és el feu esquerrà per excel·lència, sinó de totes les parts del país: Sicília, Nàpols, Sardenya, Salern, Ancona...
Quan jo deia en una altra entrada que Itàlia és un país que no deixa indiferent a ningú és per alguna cosa. A mi, el primer. Als italians i a les italianes, sobretot. Un home que governa un país a colp de comentaris com el que ens ocupa és, a parer meu, un home mort políticament. Perquè malprendre-la amb un col·lectiu tan vulnerable i tan indefens com és el gai, lèsbic, bisexual, transsexual i intersexual, i sobretot a Itàlia -amb l'Església catòlica al bell mig-, és d'una ignorància tan majúscula que només pot significar, espere, una cosa: la fi d'una etapa. Mai millor dit, magari! En català: tant de bo!
Els titulars dels rotatius italians són ben clars: «Berlusconi se la prende con i gay» [Berlusconi la malpren amb els gais], llig en l'edició bolonyesa de Metro. L'actriu Julianne Moore declara que «quella di Berlusconi è una battuta arcaica e infelice. Continuare a parlare così degli omosessuali è un attegiamento idiota» [la de Berlusconi és una ocurrència arcaica i infeliç; continuar parlant així dels homosexuals és un comportament idiota]. «È l'espresssione di una cultura maschilista, arretrata e ofensiva verso gli omosessuali, ma anche verso le donne» [és l'expressió d'una cultura masclista, retardada i ofensiva amb els homosexuals, però també amb les dones], ha manifestat el president nacional d'Arcigay, Paolo Patanè. Situació compromesa per a la ministra d'Igualtat, Mara Carfagna.
Les declaracions, fetes a Milà en la inauguració del Saló de la Moto, va ser la resposta a la pregunta que els periodistes li van fer arran de l'últim escàndol en què s'ha vist implicat. La setmana passada va ser detinguda una jove marroquina menor d'edat coneguda amb el sobrenom de Ruby acusada de robatori. A la comissaria milanesa, la xica va dir que coneixia Berlusconi i que, per favor, contactaren amb ell. El premier va telefonar-hi perquè l'alliberaren amb l'excusa -mentida- que era la neboda del líder egipci Mubarak. Després va demanar que li la passaren al telèfon i li va dir que no volia tornar a veure-la mai més. Ha sigut «un atto di solidarietà che mi sarei vergognato di non fare» [un acte de solidaritat del qual m'avergonyiria si no l'haguera fet], ha dit Berlusconi. L'adolescent, de 17 anys, ha declarat en una revista del cor que va estar a Arcore en una ocasió només, el 14 de febrer, en una de les ja famoses festes organitzades per Silvio.
Per a mi, el més greu de tot aquest rebombori és que al país veí ja ningú s'espanta de les coses que diu aquest senyor. Però jo que acabe d'aterrar en aquestes gelades terres del nord transalpí em semblem molt perilloses declaracions d'aquest tipus. No és que m'hagen ofés paraules tan destrellatades, perquè com diu la dita, no ofén qui vol sinó qui pot, però em preocupa que el màxim representant d'un país democràtic i suposadament civilitzat diga aquestes barbaritats i ningú no faça res. Perquè a Espanya estic convençut que si un president de govern, em fa igual del partit polític que siga, diu una cosa semblant, les associacions i les organitzacions LGTBI, i la societat en general, se li tiren al damunt. Com ha de ser. Però a Itàlia no. A Itàlia tothom ho pren com l'enèsima ximpleria del president del Consiglio. I no és així, perquè és una darrere d'una altra, i ja n'hi ha prou.
El govern de Berlusconi viu un moment crític, el pitjor sens dubte d'aquesta la seua quarta legislatura. La coalició, i fins i tot molts dels seus, amenacen de desendollar el respirador en qualsevol moment; l'oposició n'ha demanat la dimissió; els partits de centre es neguen a donar-li suport extern; els periòdics catòlics s'indignen; la patronal l'acusa de condemnar el país a la paràlisi; la fiscalia de Milà investiga la seua agitada vida nocturna; la brossa s'amuntona als carrers de Nàpols... Berlusconi és, segons la premsa internacional, un malalt terminal.
Amb un panorama així, és normal que haja trobat, en aquest escàs mes i escaig que duc a Itàlia, tanta i tanta gent a disgust amb el seu president del govern. Tantíssima. No us ho imagineu. I no solament gent de Bolonya, que com és sabut és el feu esquerrà per excel·lència, sinó de totes les parts del país: Sicília, Nàpols, Sardenya, Salern, Ancona...
Quan jo deia en una altra entrada que Itàlia és un país que no deixa indiferent a ningú és per alguna cosa. A mi, el primer. Als italians i a les italianes, sobretot. Un home que governa un país a colp de comentaris com el que ens ocupa és, a parer meu, un home mort políticament. Perquè malprendre-la amb un col·lectiu tan vulnerable i tan indefens com és el gai, lèsbic, bisexual, transsexual i intersexual, i sobretot a Itàlia -amb l'Església catòlica al bell mig-, és d'una ignorància tan majúscula que només pot significar, espere, una cosa: la fi d'una etapa. Mai millor dit, magari! En català: tant de bo!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada