Una cançó de Pasión Vega

Vull recomanar-vos una cançó de la guapa Pasión Vega. És “Lunares”, la vuitena de l’àlbum Banderas de nadie (2003), amb el qual guanyà el disc d’or. No sé per què, però des que va caure en les meues mans aquest disc fa uns quants mesos i vaig escoltar per primera vegada aquest tema que s’ha convertit en el meu preferit. I les qui i els qui em coneixeu, ja sabeu com sóc per a aquestes coses. Puc escoltar-lo una vegada, i una altra, i una altra que no me’n canse. Moltes vegades Óscar em diu: “¿otra vez?” I perquè m’ho diu, que si no, rebobine i play.
La cançó em sembla espectacular. En realitat, ho és tot el disc. No sóc crític musical i, per tant, la meua opinió té ben poca importància, però em fa igual. Us convide a escoltar-la, a escoltar-lo, i després, si voleu, en parlem a través dels comentaris.
De moment, us n’avance la lletra. No és el mateix que escoltar-la, però servirà per a fer-vos una idea del missatge que transmet:

Él quiso probar las frutas exóticas
y se adentró en una selva de flores desérticas.
Le guiñó una niña de perfil,
de pechos dulces y de rojo carmín...
... y al fondo la lluvia del mes de abril.
Planetas oscuros poblaban su máquina,
su mejor receta era pasar la página,
se fue hacia él, le dijo: “ya estoy aquí,
yo soy Lunares” y él no supo qué decir...
... y al fondo la lluvia del mes de abril.
“Quítame el fuego del alma,
quítamelo.”
“Abre tu puerta, Lunares,
y guárdalo.”
“Déjame comprarte tu cariño,
deja que me salgan sin permiso
por mi boca,
tus lunares,
por mi boca,
¡ay, por mi boca!,
por mi boca,
tus lunares,
por mi boca,
tus lunares,
por mi boca.”
Él quería quererla a la forma clásica,
y ella había sudado su vida entre sábanas.
Él vio mil noches sus lágrimas salir,
ella encontró un corazón que compartir...
... y al fondo la lluvia del mes de abril.
“Olvida mis hombres, mi vida, mi tránsito;
tu eres mi clientela, mi sombra, mi pálpito.
Si tu me quieres, busca un cielo para mi
y llévate estos lunares junto a ti,
lejos de la lluvia del mes de abril.

El tema central és, clarament, la prostitució. Però en l’aprofundida anàlisi que en vam fer el meu xic i jo de camí a Madrid per les infinites rectes de l’autovia que creua la devesa castellanomanxega vam arribar a la conclusió que també hi ha amor, el de la prostituta cap al client que vol tastar les fruites exòtiques. Aquest, en canvi, tan sols vol comprar la seua estima, una estona de sexe per a desfogar-se i traure’s, com diu la lletra, el foc de l’ànima.
Aquesta és la pura realitat, una realitat tan dura com injusta i crua, la de la prostitució, que hauria de ser legalitzada per tal que aquestes dones tinguen una situació personal i laboral més regular i normal i no hagen de viure de la manera en què, desgraciadament, moltes han de viure. Perquè no ens enganyem: sempre ha existit, existeix i existirà; no debades, és la professió més antiga de què es té coneixement. Per tant, legalitzar-la també significaria donar-los una oportunitat d’unes condicions de vida millors, i fins i tot d’eixir del lúgubre món. I jo pregunte: qui de nosaltres faria el que fan elles i, a més a més, per tan pocs diners?
I aquest és també el petit homenatge que, al meu parer, Pasión Vega fa a aquestes dones. Amb la inconfusible veu de la madrilenya de naixement però malaguenya de criança, una lletra magnífica d’Antonio Martínez Ares i uns cors espectaculars, la cantant ens regala quatre minuts i quaranta-set segons de reflexió, plaer i entendriment, però també de bona música i de passió, mai millor dit. Passió de Pasión Vega.