Com en les pel·lícules i els llibres, segona part. I és que Óskr i jo hem tornat, vint dies després, a Vera (Almeria), a la urbanització naturista en què estiguérem a començament d'agost la mar de bé. Com es diu en castellà: más vale malo conocido que bueno por conocer. Perquè ningú pense que no conec l'equivalent d'aquesta dita en català, ahí va: val més boig conegut que savi per conéixer. Efectivament, ens agradà tant Parque Vera IV i El Playazo (zona naturista) que no ho hem dubtat ni un instant quan hem decidit tornar a passar uns quants dies de plaer i relax, d'autèntiques vacances. L'excusa: que acabe el meu nóvio de recuperar-se de l'amigdalectomia a què va ser sotmés fa deu dies. La realitat: eixa, més gaudir d'un merescut descans abans de començar a treballar el pròxim dia 30.
L'escapada començà després de la visita mèdica a l'Hospital Universitari de Sant Joan d'Alacant. Óskr tenia cita amb l'otorinolaringòloga que l'havia operat, l'atenta i professional Isabel Menaches. Era una simple revisió, una comprovació que tot anava bé. I, efectivament, la metgessa es va sorprendre molt quan el meu xic li va explicar com de bé que duia la recuperació. Va mirar les ferides, va tractar de llevar-li els dos únics punts que li quedaven (però no va poder) i va felicitar-lo per la salut de ferro que té. “Pues nada, Óscar, te doy el alta, ya te puedes olvidar de las amigdalitis”, digué l'especialista. I amb la satisfacció que tot ha anat millor del que pensàvem i esperàvem, vam posar rumb cap a la nostra ja coneguda destinació.
Permeteu-me la reflexió següent. Crec que hi ha una gran diferència entre una platja nudista i una de naturista. La primera és aquella en què la gent va bàsicament a exhibir-se i a tafanejar, aquella en què hi ha una persona ací i, l'altra, a 50 m, aquella en què no tothom es lleva el banyador o el bikini, aquella en què resulta estrany o rar despullar-se per a prendre el sol o banyar-se, aquella en què l'únic moviment que hi ha és de la tovallola a l'aigua i de l'aigua a la tovallola, però la gent no hi passeja... En canvi, un exemple de platja naturista és la que tenim a 300 m de l'apartament en què ens allotgem per segona vegada, El Playazo, on pràcticament tothom arriba ja sense roba o la primera cosa que fa, perquè vertaderament molesta, és llevar-se-la. És un espai on precisament la gent naturalitza el nudisme, és a dir, fa tot allò que faria en una platja tèxtil però sense cap teixit que aprete o impedisca el bronzejat d'una part del cos: banyar-se, prendre el sol, passejar, fer castells d'arena, jugar a raquetes, jugar a voleibol, anar al quiosquet, llegir, escoltar música, fer ioga, parlar, xafardejar, resar, dormir... i moltes coses més, totes amb un denominador comú: s'hi fan en conill i amb naturalitat, i no sorprén que algú les faça despullat perquè tothom va així, de pèl a pèl.
En aquesta platja andalusa Óskr i jo hem observat que hi ha moltes parelles de xics gais.
L'escapada començà després de la visita mèdica a l'Hospital Universitari de Sant Joan d'Alacant. Óskr tenia cita amb l'otorinolaringòloga que l'havia operat, l'atenta i professional Isabel Menaches. Era una simple revisió, una comprovació que tot anava bé. I, efectivament, la metgessa es va sorprendre molt quan el meu xic li va explicar com de bé que duia la recuperació. Va mirar les ferides, va tractar de llevar-li els dos únics punts que li quedaven (però no va poder) i va felicitar-lo per la salut de ferro que té. “Pues nada, Óscar, te doy el alta, ya te puedes olvidar de las amigdalitis”, digué l'especialista. I amb la satisfacció que tot ha anat millor del que pensàvem i esperàvem, vam posar rumb cap a la nostra ja coneguda destinació.
Permeteu-me la reflexió següent. Crec que hi ha una gran diferència entre una platja nudista i una de naturista. La primera és aquella en què la gent va bàsicament a exhibir-se i a tafanejar, aquella en què hi ha una persona ací i, l'altra, a 50 m, aquella en què no tothom es lleva el banyador o el bikini, aquella en què resulta estrany o rar despullar-se per a prendre el sol o banyar-se, aquella en què l'únic moviment que hi ha és de la tovallola a l'aigua i de l'aigua a la tovallola, però la gent no hi passeja... En canvi, un exemple de platja naturista és la que tenim a 300 m de l'apartament en què ens allotgem per segona vegada, El Playazo, on pràcticament tothom arriba ja sense roba o la primera cosa que fa, perquè vertaderament molesta, és llevar-se-la. És un espai on precisament la gent naturalitza el nudisme, és a dir, fa tot allò que faria en una platja tèxtil però sense cap teixit que aprete o impedisca el bronzejat d'una part del cos: banyar-se, prendre el sol, passejar, fer castells d'arena, jugar a raquetes, jugar a voleibol, anar al quiosquet, llegir, escoltar música, fer ioga, parlar, xafardejar, resar, dormir... i moltes coses més, totes amb un denominador comú: s'hi fan en conill i amb naturalitat, i no sorprén que algú les faça despullat perquè tothom va així, de pèl a pèl.
En aquesta platja andalusa Óskr i jo hem observat que hi ha moltes parelles de xics gais.
Que g(u)ai! Però de la mateixa manera com hi ha també moltes parelles heterosexuals, moltes famílies amb xiquetes i xiquets (com Héctor, un nen d'uns 3 anyets que jugava una vesprada amb la seua iaia a l'arena i, en passar pel seu costat, em saludà tendrament amb un ¡hola hombre! que despertà el meu instint paternal més profund), moltes persones soles, molta tercera edat fent els passejos que recomanen els metges, molts grups d'adolescents que es nota que es retroben cada estiu a la vora del Mediterrani... Ja ho vaig dir, amb altres paraules, en l'altra entrada. Guapes i lletges, alts i baixos, grosses i primes, amb les mamelles o el piu més grans o més xicotets, amb dermatitis o sense... tothom hi té cabuda i és el lloc on, almenys per unes hores, els complexos desapareixen per complet i el físic ocupa, creieu-me, un segon plànol, perquè cadascú és com és i perquè anem a la platja a gaudir del sol, de l'aigua i d'un més que necessari descans.
Els qui s'aprofiten de la nostra nuesa són, clarament, els mosquits. Ara entenc la pintada que hi ha en un transformador de llum, just davant de la nostra terrassa. “Vera, la costa de los mosquitos.“ I encara se n'aprofiten més si, com en el nostre cas, en aquesta segona visita se'ns oblida l'Autan. Sort que tenim aparells per tots els endolls que alguna cosa deuen fer, si no... Un d'aquests insectes, oportunista i jo crec que un poc gai, em picà una nit en un testicle, l'esquerre, i això va fer que per un moment semblara que tinguera tres ous. Són, simplement, les conseqüències d'anar tot el dia en pèl, però les assumim. Perquè, malgrat tot, val la pena viure uns quants dies a l'any en porreta.
I és que passejar a la vora de la mar, per una platja d'arena, amb l'aigua neta i a una temperatura ideal, i a més a més, en pilotes, envoltat de centenars de persones també en conill, en ple mes d'agost però sense massificacions, i a tans sols dues hores de casa, sincerament, no té preu. I arribar de la platja, a poqueta nit, fresquets, i banyar-nos en la piscina de la urbanització, xulíssima, en forma de vuit, il·luminada i amb l'aigua, aquesta sí, calenteta, la veritat, tampoc no té preu. Com en l'anunci de televisió, per a la resta de coses, Mastercard.
Definitivament, ens encanta el descobriment que hem fet aquest estiu a través del meu company de treball Faust i el seu marit José, els quals, quan han sabut que ja érem de nou ací, ens han batejat com a Veraaddictes. Les urbanitzacions naturistes de les platges de Vera, i en concret Parque Vera IV, són un paradís, un paradís de tranquil·litat, pau, sol, platja, piscina, bons i sans menjars, becadetes, passejos, passions i plaers varis i moltes coses més, tot en l'estat més natural que existeix, sense roba, tal com vam venir al món i com ens n'anirem algun dia, no sabem quan. Perquè el naturisme forma ja part de la nostra filosofia de vida, estem devanits amb aquest raconet del món. Si alguna vegada ens perdem, ja sabeu on podreu trobar-nos. Això sí, haureu de venir a buscar-nos en cuiros, com diem a l'Alacantí.
Els qui s'aprofiten de la nostra nuesa són, clarament, els mosquits. Ara entenc la pintada que hi ha en un transformador de llum, just davant de la nostra terrassa. “Vera, la costa de los mosquitos.“ I encara se n'aprofiten més si, com en el nostre cas, en aquesta segona visita se'ns oblida l'Autan. Sort que tenim aparells per tots els endolls que alguna cosa deuen fer, si no... Un d'aquests insectes, oportunista i jo crec que un poc gai, em picà una nit en un testicle, l'esquerre, i això va fer que per un moment semblara que tinguera tres ous. Són, simplement, les conseqüències d'anar tot el dia en pèl, però les assumim. Perquè, malgrat tot, val la pena viure uns quants dies a l'any en porreta.
I és que passejar a la vora de la mar, per una platja d'arena, amb l'aigua neta i a una temperatura ideal, i a més a més, en pilotes, envoltat de centenars de persones també en conill, en ple mes d'agost però sense massificacions, i a tans sols dues hores de casa, sincerament, no té preu. I arribar de la platja, a poqueta nit, fresquets, i banyar-nos en la piscina de la urbanització, xulíssima, en forma de vuit, il·luminada i amb l'aigua, aquesta sí, calenteta, la veritat, tampoc no té preu. Com en l'anunci de televisió, per a la resta de coses, Mastercard.
Definitivament, ens encanta el descobriment que hem fet aquest estiu a través del meu company de treball Faust i el seu marit José, els quals, quan han sabut que ja érem de nou ací, ens han batejat com a Veraaddictes. Les urbanitzacions naturistes de les platges de Vera, i en concret Parque Vera IV, són un paradís, un paradís de tranquil·litat, pau, sol, platja, piscina, bons i sans menjars, becadetes, passejos, passions i plaers varis i moltes coses més, tot en l'estat més natural que existeix, sense roba, tal com vam venir al món i com ens n'anirem algun dia, no sabem quan. Perquè el naturisme forma ja part de la nostra filosofia de vida, estem devanits amb aquest raconet del món. Si alguna vegada ens perdem, ja sabeu on podreu trobar-nos. Això sí, haureu de venir a buscar-nos en cuiros, com diem a l'Alacantí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada