Crec que ja no queda ningú, del meu cercle d’amistats, familiar o laboral, que no sàpia que, per fi, m’he fet nóvio. En tot cas, sí que pot haver-hi algú o alguna que esperara una nóvia, però trobe que va a ser que no. Mai no se sap, però a priori és quasi pràcticament impossible. M’agraden molt els homes, com sempre em recorda el meu xicot quan m’enxampa mirant qualsevol chulazo. Per a aquelles i aquells que no ho sabíeu i que us ha sorprés la notícia, o per a les qui o els qui el coneixeu poc, us el presentaré.
Li diuen també Óscar, tot i que ell prefereix escriure el seu nom així, Óskr, de la mateixa manera que jo sempre sóc Òscar, a Sevilla, Barcelona, Alacant, Itàlia o la Xina. El seu, però, és un nom compost, però com que no li agrada el segon no em deixa que el diga ací. Quant als cognoms, tant el seu com el meu comencen per la segona lletra de l’alfabet, la B: Bermejo —de rima fàcil— i Banegas. Molta coincidència, veritat? Doncs ara veureu.
Óskr és taure, com jo. Ell és del 8 de maig, i jo, del 12. El súmmum seria que fórem del mateix any, però no. 1977 i 1978. Per tant, és major un any, quatre dies i potser unes hores, perquè té collons la cosa que ma mare no sap dir-me a quina hora vaig nàixer. Com a bons taures, som cabuts, fidels, nobles i molt amics dels nostres amics, entre altres virtuts; els defectes, si de cas, els deixarem per a una altra ocasió.
Ell és de Madrid capital. Nasqué a l’Hospital Clínic i es crià al popular barri d’Usera fins als 27 anys. Després va viure a Lucero, a Collado Villalba, al nord d’Anglaterra i, des de fa dos anys, al Campello. Mai de la vida haguera pensat que festejaria amb un madrileny, la veritat. Sempre m’han cridat més l’atenció els andalusos, i per allò de la llengua, els valencians i els catalans. Fa igual que Óskr no parle valencià/català. Té interés a aprendre’l i l’aprendrà, com també ara està disposat a ensenyar-se l’italià per tal d’acompanyar-me en l’espectacular experiència que començarem el pròxim 1 d’octubre, a les 8.00 h, quan prendrem un avió amb destinació a Bolonya.
Imagine que us preguntareu com el vaig conéixer, veritat? Cap al mes de novembre de l’any passat, una alumna —i cosina seua—, Ana, en acabar una classe, em va dir que volia parlar amb mi. Pensí que tenia cap dubte i que voldria resoldre’l, però no. Em digué, nerviosa: “Òscar, tinc un cosí que voldria que el conegueres.” Així, directa, sense embuts. I jo, sense pensar-m’ho, li vaig dir que quan volguera. Quedàrem els tres per a dinar el 16 de desembre, a casa d’ell. Hi hagué, però, un quart convidat inesperat, Cupido, que s’encarregà de llançar-nos la fletxa de l’amor, fletxa amb què, dia rere dia, nosaltres mateixos ferim més i més els nostres cors. I, com se sol dir, fins al dia d’avui. De segur que també pensareu: “i com sabia la cosina d’ell que eres gai?” Molt senzill: a part que el clauer amb les claus del despatx de la universitat és un arc de sant Martí i el deixe sempre damunt la taula perquè em molesta en la butxaca quan faig classe, també havíem parlat a l’aula un dia de l’adopció de xiquetes i xiquets per part de les parelles homosexuals, tema amb el qual, no cal dir-ho, estic totalment a favor. Per tant, no degué ser difícil que Ana, alumna desperta, se n’adonara.
Si seguiu el bloc, sabreu també que als dos ens agrada el naturisme. De fet, comence aquest article a l’ombra d’una ombrel·la de la piscina de la urbanització naturista on estem gaudint d’unes relaxants i merescudes vacances. I l’escric en porreta, mentre el meu xic, també en pilotes —és obligatori banyar-s’hi en conill—, pren el sol després d’un plaent bany. I és que, des que arribàrem ací fa dos dies que Óskr no ha eixit de l’aigua, de la piscina, de la platja o de la dutxa. Crec que en la vida anterior va ser peixet, perquè no és normal que li agrade tant el medi aquàtic. Jo, que he intentat seguir-li el joc, ja he agafat la primera otitis de l’estiu. Que hi farem!
Una afició que tenim en comú és viatjar. A qui no li agrada viatjar? A nosaltres, ens encanta. En aquests vora vuit mesos que duem junts ens hem escapat un cap de setmana al balneari d’Archena (Múrcia) i un altre a València —Rita’s city—, al gener; dies solts a Dénia i Xàbia, a la Marina Alta; deu dies a Sevilla, Cadis i Madrid —Orgull Gai— a final de juny i principis de juliol; un altre cap de setmana a Barcelona i ara quasi una setmaneta a Vera (Almeria) i Múrcia capital. Ma mare em deia ahir per telèfon: “hijo mío, ¡qué bien que vives!, ¡eso es vida!, ¡qué correntón que estás hecho, no paras!” I té raó, la dona. Perquè viatjar és un plaer, amb Óskr ho és encara més. Willy Fog, al nostre costat, un simple rodamón.
I el primer viatge llarg que hem fet junts ha sigut a terres gaditanes per una raó molt senzilla: perquè som uns enamorats de Cadis, la ciutat —la tasseta de plata— i la província, eixa Costa de la Llum que, com dirien els autòctons, quita er sentío. Platges espectaculars —la de Castilnovo, entre Conil i El Palmar, i la de les Cortines, a Caños de Meca, les millors—; una llum especial; gastronomia d’infart i gràcia i alegria sense descans fan d’aquest racó del sud el nostre lloc ideal on viure. No és broma, no. No ens importaria, en absolut, viure-hi. Jo sé d’un que no tardaria a demanar una excedència si algun dia la Junta d’Andalusia decidira tirar endavant la promesa de l’expresident Chaves d’oferir l’ensenyament de totes les llengües oficials de l’Estat espanyol —català, èuscar i gallec— en les escoles oficials d’idiomes andaluses. Tant de bo!
I altra cosa que ens agrada molt als dos és dormir. Gaudim dormint. Hi ha gent que pensa que és una pèrdua de temps, però nosaltres som de l’opinió que és fonamental el descans per a poder fer front al ritme de vida estressat que duem en l’actualitat. Les meues amigues sempre em deien, de manera afectuosa, liró, perquè dorm molt —millor dit, dormia molt, ja que d’un temps ençà que m’ha canviat el son. Trobe que Óskr dorm, o li agrada dormir, més que a mi. No sé ben bé si hi ha cap animal que passe més temps amb els ulls clucs que la rata dormidora. Doneu-me trenta segons, per favor. Ja està! Una cerca ràpida en Internet i ja ho tinc: la sariga de Virgínia, que dorm 18 hores diàries, és probablement l’animal més dormilec. El meu xic no arriba a tant, eh? Això sí, somia molt, moltíssim —i unes coses més rares...—, mentre que jo tinc la sensació que no ho faig mai. Diuen que sí, que tothom somia, però que alguns no recordem els somnis. Deu ser això... En qualsevol cas, veure’l com dorm plàcidament al meu costat, ara a l’estiu com va vindre al món, és un vertader goig, creieu-me.
Però no tot són flors i violes. Óskr és Óskr i jo sóc jo. I si és cert que tenim moltes coses en comú, moltes més de les que he tingut ocasió de comentar ací, també és cert que som molt diferents, però fins i tot aquestes diferències ens enriqueixen com a persones i com a parella i, amb el respecte i la tolerància que ens caracteritzen, superem aquestes desigualtats. En posaré dos exemples significatius perquè ho entengueu.
Primer, Óskr és creient, té fe, pensa que Déu existeix. I no és practicant per la falta d’acceptació de l’homosexualitat per part de l’Església catòlica. Jo, en canvi, cada dia m’alce un poc més ateu, no tinc gens de fe i no he vist mai eixe tal Déu. No passa res. Ens respectem i ens tolerem, com deia abans. Jo respecte les seues creences religioses i ell, l’absència de les meues. I tan feliços els dos. Convivim amb aquesta discrepància, que al principi, he de reconéixer-ho, ens ocasionà més d’una discussió.
Segon, políticament tampoc no coincidim. Tot i que la seua família és votant aferrissada de Gallardón, Aguirre i Rajoy, ell, segons em comenta, d’un temps ençà, tendeix més cap al centre i vota al partit creat per la basca Rosa Díez. Jo, en canvi, que sóc més roig que la sang, clarament em situe en un pensament d’esquerres, i per això en les eleccions vote, segons el cas, partits sempre pròxims a la ideologia que he mamat des de ben menut. Com en el primer exemple, no passa absolutament res de res. Ell que vote a qui vulga al Campello, on està empadronat, i jo, exactament el mateix a Sant Vicent del Raspeig. I tan contents els dos.
Perquè, hi insistisc, per damunt de les idees religioses, polítiques o de qualsevol altra mena hi ha, entre nosaltres dos, una cosa ben bonica que s’anomena AMOR, ESTIMA, sí, en majúscules, que no entén de diferències de cap tipus i que solament ens proporciona felicitat, la de dos xics homònims que es conegueren aquell ennuvolat i fred dimecres, 16 de desembre del 2009, a les 14.30 h, dia en què les nostres vides s’uniren —esperem que així siga— per sempre. La prova que açò que sentim l’un per l’altre és amor la tenim en el nostre més imminent pla de futur, que com no podia ser d’una altra manera, també comença per B: Bolonya. I per B en comença el següent, aquest a la tornada d’Itàlia. No escric la paraula màgica perquè Óskr s’esgarrifa només de pensar-ho. Com quan li parle d’adoptar una xiqueta o un xiquet... Temps al temps!
No sé què més dir-vos del meu xicon. No exagere ni mentisc si dic que és encantador, un ésser especial, un xic atent, humil, prudent, discret, senzill, assenyat, amb una sensibilitat única, el meu primer amor, l’home dels meus somnis, el meu príncep blau, la persona que m’ha retornat aquella felicitat adolescent que mai no deguí perdre. Óskr és, sens dubte, una de les millors coses que m’han passat, de moment, en aquesta, no sé si n’hi haurà una altra, vida. Gràcies, amor, per estar al meu costat i estimar-me com, recíprocament, t’estime.
Li diuen també Óscar, tot i que ell prefereix escriure el seu nom així, Óskr, de la mateixa manera que jo sempre sóc Òscar, a Sevilla, Barcelona, Alacant, Itàlia o la Xina. El seu, però, és un nom compost, però com que no li agrada el segon no em deixa que el diga ací. Quant als cognoms, tant el seu com el meu comencen per la segona lletra de l’alfabet, la B: Bermejo —de rima fàcil— i Banegas. Molta coincidència, veritat? Doncs ara veureu.
Óskr és taure, com jo. Ell és del 8 de maig, i jo, del 12. El súmmum seria que fórem del mateix any, però no. 1977 i 1978. Per tant, és major un any, quatre dies i potser unes hores, perquè té collons la cosa que ma mare no sap dir-me a quina hora vaig nàixer. Com a bons taures, som cabuts, fidels, nobles i molt amics dels nostres amics, entre altres virtuts; els defectes, si de cas, els deixarem per a una altra ocasió.
Ell és de Madrid capital. Nasqué a l’Hospital Clínic i es crià al popular barri d’Usera fins als 27 anys. Després va viure a Lucero, a Collado Villalba, al nord d’Anglaterra i, des de fa dos anys, al Campello. Mai de la vida haguera pensat que festejaria amb un madrileny, la veritat. Sempre m’han cridat més l’atenció els andalusos, i per allò de la llengua, els valencians i els catalans. Fa igual que Óskr no parle valencià/català. Té interés a aprendre’l i l’aprendrà, com també ara està disposat a ensenyar-se l’italià per tal d’acompanyar-me en l’espectacular experiència que començarem el pròxim 1 d’octubre, a les 8.00 h, quan prendrem un avió amb destinació a Bolonya.
Imagine que us preguntareu com el vaig conéixer, veritat? Cap al mes de novembre de l’any passat, una alumna —i cosina seua—, Ana, en acabar una classe, em va dir que volia parlar amb mi. Pensí que tenia cap dubte i que voldria resoldre’l, però no. Em digué, nerviosa: “Òscar, tinc un cosí que voldria que el conegueres.” Així, directa, sense embuts. I jo, sense pensar-m’ho, li vaig dir que quan volguera. Quedàrem els tres per a dinar el 16 de desembre, a casa d’ell. Hi hagué, però, un quart convidat inesperat, Cupido, que s’encarregà de llançar-nos la fletxa de l’amor, fletxa amb què, dia rere dia, nosaltres mateixos ferim més i més els nostres cors. I, com se sol dir, fins al dia d’avui. De segur que també pensareu: “i com sabia la cosina d’ell que eres gai?” Molt senzill: a part que el clauer amb les claus del despatx de la universitat és un arc de sant Martí i el deixe sempre damunt la taula perquè em molesta en la butxaca quan faig classe, també havíem parlat a l’aula un dia de l’adopció de xiquetes i xiquets per part de les parelles homosexuals, tema amb el qual, no cal dir-ho, estic totalment a favor. Per tant, no degué ser difícil que Ana, alumna desperta, se n’adonara.
Si seguiu el bloc, sabreu també que als dos ens agrada el naturisme. De fet, comence aquest article a l’ombra d’una ombrel·la de la piscina de la urbanització naturista on estem gaudint d’unes relaxants i merescudes vacances. I l’escric en porreta, mentre el meu xic, també en pilotes —és obligatori banyar-s’hi en conill—, pren el sol després d’un plaent bany. I és que, des que arribàrem ací fa dos dies que Óskr no ha eixit de l’aigua, de la piscina, de la platja o de la dutxa. Crec que en la vida anterior va ser peixet, perquè no és normal que li agrade tant el medi aquàtic. Jo, que he intentat seguir-li el joc, ja he agafat la primera otitis de l’estiu. Que hi farem!
Una afició que tenim en comú és viatjar. A qui no li agrada viatjar? A nosaltres, ens encanta. En aquests vora vuit mesos que duem junts ens hem escapat un cap de setmana al balneari d’Archena (Múrcia) i un altre a València —Rita’s city—, al gener; dies solts a Dénia i Xàbia, a la Marina Alta; deu dies a Sevilla, Cadis i Madrid —Orgull Gai— a final de juny i principis de juliol; un altre cap de setmana a Barcelona i ara quasi una setmaneta a Vera (Almeria) i Múrcia capital. Ma mare em deia ahir per telèfon: “hijo mío, ¡qué bien que vives!, ¡eso es vida!, ¡qué correntón que estás hecho, no paras!” I té raó, la dona. Perquè viatjar és un plaer, amb Óskr ho és encara més. Willy Fog, al nostre costat, un simple rodamón.
I el primer viatge llarg que hem fet junts ha sigut a terres gaditanes per una raó molt senzilla: perquè som uns enamorats de Cadis, la ciutat —la tasseta de plata— i la província, eixa Costa de la Llum que, com dirien els autòctons, quita er sentío. Platges espectaculars —la de Castilnovo, entre Conil i El Palmar, i la de les Cortines, a Caños de Meca, les millors—; una llum especial; gastronomia d’infart i gràcia i alegria sense descans fan d’aquest racó del sud el nostre lloc ideal on viure. No és broma, no. No ens importaria, en absolut, viure-hi. Jo sé d’un que no tardaria a demanar una excedència si algun dia la Junta d’Andalusia decidira tirar endavant la promesa de l’expresident Chaves d’oferir l’ensenyament de totes les llengües oficials de l’Estat espanyol —català, èuscar i gallec— en les escoles oficials d’idiomes andaluses. Tant de bo!
I altra cosa que ens agrada molt als dos és dormir. Gaudim dormint. Hi ha gent que pensa que és una pèrdua de temps, però nosaltres som de l’opinió que és fonamental el descans per a poder fer front al ritme de vida estressat que duem en l’actualitat. Les meues amigues sempre em deien, de manera afectuosa, liró, perquè dorm molt —millor dit, dormia molt, ja que d’un temps ençà que m’ha canviat el son. Trobe que Óskr dorm, o li agrada dormir, més que a mi. No sé ben bé si hi ha cap animal que passe més temps amb els ulls clucs que la rata dormidora. Doneu-me trenta segons, per favor. Ja està! Una cerca ràpida en Internet i ja ho tinc: la sariga de Virgínia, que dorm 18 hores diàries, és probablement l’animal més dormilec. El meu xic no arriba a tant, eh? Això sí, somia molt, moltíssim —i unes coses més rares...—, mentre que jo tinc la sensació que no ho faig mai. Diuen que sí, que tothom somia, però que alguns no recordem els somnis. Deu ser això... En qualsevol cas, veure’l com dorm plàcidament al meu costat, ara a l’estiu com va vindre al món, és un vertader goig, creieu-me.
Però no tot són flors i violes. Óskr és Óskr i jo sóc jo. I si és cert que tenim moltes coses en comú, moltes més de les que he tingut ocasió de comentar ací, també és cert que som molt diferents, però fins i tot aquestes diferències ens enriqueixen com a persones i com a parella i, amb el respecte i la tolerància que ens caracteritzen, superem aquestes desigualtats. En posaré dos exemples significatius perquè ho entengueu.
Primer, Óskr és creient, té fe, pensa que Déu existeix. I no és practicant per la falta d’acceptació de l’homosexualitat per part de l’Església catòlica. Jo, en canvi, cada dia m’alce un poc més ateu, no tinc gens de fe i no he vist mai eixe tal Déu. No passa res. Ens respectem i ens tolerem, com deia abans. Jo respecte les seues creences religioses i ell, l’absència de les meues. I tan feliços els dos. Convivim amb aquesta discrepància, que al principi, he de reconéixer-ho, ens ocasionà més d’una discussió.
Segon, políticament tampoc no coincidim. Tot i que la seua família és votant aferrissada de Gallardón, Aguirre i Rajoy, ell, segons em comenta, d’un temps ençà, tendeix més cap al centre i vota al partit creat per la basca Rosa Díez. Jo, en canvi, que sóc més roig que la sang, clarament em situe en un pensament d’esquerres, i per això en les eleccions vote, segons el cas, partits sempre pròxims a la ideologia que he mamat des de ben menut. Com en el primer exemple, no passa absolutament res de res. Ell que vote a qui vulga al Campello, on està empadronat, i jo, exactament el mateix a Sant Vicent del Raspeig. I tan contents els dos.
Perquè, hi insistisc, per damunt de les idees religioses, polítiques o de qualsevol altra mena hi ha, entre nosaltres dos, una cosa ben bonica que s’anomena AMOR, ESTIMA, sí, en majúscules, que no entén de diferències de cap tipus i que solament ens proporciona felicitat, la de dos xics homònims que es conegueren aquell ennuvolat i fred dimecres, 16 de desembre del 2009, a les 14.30 h, dia en què les nostres vides s’uniren —esperem que així siga— per sempre. La prova que açò que sentim l’un per l’altre és amor la tenim en el nostre més imminent pla de futur, que com no podia ser d’una altra manera, també comença per B: Bolonya. I per B en comença el següent, aquest a la tornada d’Itàlia. No escric la paraula màgica perquè Óskr s’esgarrifa només de pensar-ho. Com quan li parle d’adoptar una xiqueta o un xiquet... Temps al temps!
No sé què més dir-vos del meu xicon. No exagere ni mentisc si dic que és encantador, un ésser especial, un xic atent, humil, prudent, discret, senzill, assenyat, amb una sensibilitat única, el meu primer amor, l’home dels meus somnis, el meu príncep blau, la persona que m’ha retornat aquella felicitat adolescent que mai no deguí perdre. Óskr és, sens dubte, una de les millors coses que m’han passat, de moment, en aquesta, no sé si n’hi haurà una altra, vida. Gràcies, amor, per estar al meu costat i estimar-me com, recíprocament, t’estime.
ME ENCANTA CARI....QUÉ FELIZ SOY DE QUE SEAS FELIZ ¡¡
ResponEliminaNO LO SABES BIEN....¡QUÉ DURE TODA LA VIDA...¡¡