Primer de tot, he de reconéixer que el títol no és meu, sinó de José, murcianet del barri del Carme i professor d’espanyol per a estrangers en el Servei d’Idiomes de la Universitat de Múrcia. Segons ell, els valencians en general, i els alacantins en particular, pensen que Múrcia és una cosa que hi ha darrere d’una gran ciutat, blava i groga, anomenada Ikea, la qual visitem —diu— amb una relativa freqüència. Broma a part, el meu amic considera que Múrcia és una gran desconeguda i que no està prou explotada turísticament. Per això, perquè la conec poc i el meu xic, gens, vam decidir, en acabant la nostra estada naturista a Vera, vestir-nos —després de quatre dies en porreta costa, no cregueu!— i fer-hi una parada de camí a casa.
I cal dir, també d’entrada, que una cosa és visitar una ciutat pel teu compte i una altra fer-ho amb un guia tan excepcional i sabut com és el col·lega José, que, per cert, estudia la llicenciatura de filologia catalana en la Universitat d’Alacant. Per als qui pensaven que el meu era un cas curiós —de pares manxecs, catalanòfil fins a la medul·la—, heus-ne ací un de més exòtic encara, perquè ell és nascut, crescut i viscut en eixe barri que hi ha apegat a la multinacional sueca i els seus avantpassats són també tots de l’horta murcianica, tot imitant el parlar que els caracteritza.
El recorregut turístic pel centre de la ciutat, tranquil·la i solitària un calorós dissabte del mes d’agost, començà vora les 19.30 h a la plaça de Floridablanca, nom d’un personatge històric —comte i ministre en el regnat de Carles III— que desconeixia que fóra murcià. D’ací, quatre passes i arribàrem a la plaça de Camachos, de forma rectangular i, fins a final del segle XIX, la plaça de bous; encara s’hi conserva l’arc d’entrada al cós taurí. Quatre passes més i ja érem al pont de la Mare de Déu dels Perills, des d’on hi ha una panoràmica ben bonica amb el riu Segura i la torre catedralícia al fons. Molt prop, l’ajuntament, a la balconada del qual encara penja, un any i mig després de l’última visita, el cartell “AGUA PARA TODOS.” Seguírem per un estret i fosc carrer i aplegàrem a la plaça del cardenal Belluga, on hi ha tres edificis destacats de la ciutat: en primer lloc, l’ampliació de la casa consistorial, obra de Moneo no exempta de polèmica pel fort contrast amb les altres dues edificacions religioses: el palau bisbal —tancat per ordre de l’actual bisbe de la diòcesi, però en altres èpoques obert a la ciutadania per a visites i exposicions d’art sacre— i la catedral, amb façana d’estil barroc d’allò més carregada.
Malgrat el meu ateisme creixent, vaig entrar a veure l’interior de la catedral, atés que sempre l’havia trobada tancada en anteriors ocasions. I sí, he de reconéixer que allò que hi ha dins és art, però també una hipocresia majúscula per part de l’Església catòlica que concentra a l’interior d’aquesta mena de temples un patrimoni tan ric i valuós que, si el venguera, desapareixeria la pobresa al món.
Vull destacar dues coses de l’interior de la catedral: primer, el sepulcre on hi ha el cor del rei Alfons X el Savi, gran enamorat, en vida, de Sevilla —on hi ha enterrat el cos— i de Múrcia, les dues úniques ciutats fidels al monarca quan la resta se li rebel·laren; de fet, una part de les Cantigas les va compondre al castell de Monteagudo, enclavat al bell mig de l’horta, a 6 km de la catedral. I, segon, la capella particular dels comtes dels Vélez, espectacular i declarada monument nacional el 1923.
A continuació, pel carrer Trapería —el centre històric murcià ret homenatge, a través dels noms dels carrers, als oficis antics— arribàrem a la plaça de sant Domenge, on hi ha un arbre gegant i amb més de dos segles de vida que, certament, impressiona el visitant. I, per Jabonería, recalàrem a la Gran Via de Francisco Salzillo, infraestructura dels anys seixanta amb una finalitat d’agilitar el trànsit de la ciutat però que, des del meu punt de vista, trenca molt la tranquil·litat i l’harmonia del barri vell.
I, passejant pels carrerons, ens plantàrem a la concorreguda, sobretot els caps de setmana de primavera al matí i al migdia, plaça de les Flors, desèrtica en aquesta ocasió. Hi férem una parada tècnica per a prendre un refresc. I continuàrem el recorregut camí del mercat de Verónicas i, al costat, l’única resta —a l’aire lliure— de la muralla i el contrafort d’origen àrab. Seguírem caminant pel ben conservat i tancat al trànsit centre històric i arribàrem a l’edifici conegut com “el dels nous pisos”, per allò que en els anys quaranta, quan n’acabà la construcció, era l’edifici més alt de tota la ciutat, al costat, és clar, de la torre de la catedral, i sembla que durant anys va ser tot un atractiu anar-hi i veure’l.
Als baixos d’aquest ara ja no tan alt edifici hi ha un restaurant ben conegut a la ciutat, Los ventanales, on sopàrem, permeteu-me l’expressió, de putíssima mare. La gastronomia murciana, exquisida, com sempre: ensalada de la terra, zarangollo, remenat de creïlla, ou i embotit casolà i, de postres, pa de Calatrava —com no podia ser d’una altra manera—, pastís de xocolate amb galeta i pastís de formatge amb maduixa. Que bo que estava tot!
I, ben sopats, agafàrem el cotxe i pujàrem, passada ja la mitjanit, al santuari de la Fuensanta, un autèntic símbol de la ciutat. Allí ens contà José moltes coses, des del canvi de patrona —abans ho era la Mare de Déu de l’Arrixaca, però en una època de forta sequera, a final del segle XVII, en traure la verge del lloc sant, no solament hi plogué, sinó que, segons les cròniques de l’època, fins i tot hi nevà, i des del 1731 és oficialment la patrona de la ciutat i no la que dóna nom a l’hospital públic de referència de tota la regió, situat al Palmar—fins als orígens del parlar murcià —la base és el castellà en contacte amb el mossàrab, però també té un pes important la influència prolongada durant vora un segle, en diferents etapes, del català, que ha fet que un 60% del lèxic murcià actual siga deutor de la llengua en què ara escric—, tot passant pel relat, tendre i estremidor, de la ruptura sentimental, ara ja fa sis anys, amb el nóvio búlgar durant la seua estada com a lector d’espanyol a Sofia (Bulgària).
Cal dir que la vista de tota la vall —segons el projecte de comarcalització de la Regió de Múrcia, l’Horta—, de matinada, a 600 m d’altitud, era fantàstica. I la mescla d’olors de l’horta—llimoners, bresquilleres, figueres, gesmilers i altres arbres fruiters—, amb la frescoreta de la nit en ple estiu, senzillament, orgàsmica.
Quan miràrem el rellotge, la busca marcava les 2.00 h tocades, raó per la qual decidírem tornar a casa de l’amfitrió, al passeig de Florència (ronda sud), i dormir. Però, abans, ja sabeu què passa un dissabte d’agost, amb la nit fresca i apetible, i la torre campanar de la catedral al fons...
Diumenge, lògicament, ens alçàrem tard. Ens desdejunàrem i preparàrem el dinar per tal d’anar a passar el dia a la platja. Inicialment, volíem anar a Calblanque, parc natural del qual m’han parlat meravelles, però vam descartar anar-hi per l’hora, el dia de la setmana que era i el nou sistema d’accés al paratge amb autobús, i aleshores vam optar per dirigir-nos a la zona del Mar Menor. Com que volíem fer naturisme —cada vegada, al meu xic i a mi, ens destorba més el banyador—, José ens proposà anar a la Llana, a San Pedro del Pinatar, i en concret estiguérem a la platja de la Barraca Quemada —continuació de la de les Salines—, més que naturista, mixta, però això sí, ben ambientada.
Com sabeu, San Pedro del Pinatar és la primera localitat de la Regió de Múrcia després del Pilar de la Foradada, l’última de la província d’Alacant. Passàrem pel costat del cartell verd que anunciava, des de la regió veïna, el començament no solament de la província alacantina, sinó també, per descomptat, de la comunitat autònoma de les taronges, la paella i ara també de la Fórmula 1, l’America’s Cup i el cas Gürtel. El cartell deia, literalment: COMUNIDAD DE VALENCIA / PROVINCIA DE ALICANTE. Imagine que la col·locació d’aquesta mena de cartells depén del Ministeri de Foment. No sé si hi té també alguna cosa a veure la Conselleria d’Obres Públiques i Ordenació del Territori del Govern murcià. Em fa igual. Demane, per favor, als senyors José, Blanco el primer, i Ballesta, el segon, que corregisquen aquesta ficada de pota grandíssima, perquè el nom oficial de la nostra comunitat autònoma és Comunitat Valenciana, i no de València, que és una de les tres províncies que formen l’allargat territori valencià. I no val, en aquest cas, una part pel tot. Perquè València és una cosa i la Comunitat Valenciana és altra, ja n’hi ha prou de confusions malintencionades.
I a mitjan vesprada, i abans que el trànsit d’un diumenge d’agost ens detinguera a la carretera, decidírem tornar a Múrcia. I ho férem per un camí diferent, per la posada del Garruchal, on poguérem gaudir d’unes vistes espectaculars de la muntanya murciana. És així, amb una panoràmica excepcional i poc coneguda d’aquesta zona muntanyenca, gairebé desèrtica, que posàrem punt i final a la nostra visita a l’amic José i a l’acollidora ciutat germana, la Madina Mursiya d’Abderraman II, la Múrcia agrícola i, alhora, moderna d’avui dia. ¡Murcia, qué hermosa eres! Ara entenc l’eslògan publicitari i turístic que tan bé ha venut la regió, i la capital, més enllà del cultiu de fruites, cítrics i hortalisses de primera qualitat. Perquè Múrcia és, això, bonica bonica, més enllà també de l’Ikea.
I cal dir, també d’entrada, que una cosa és visitar una ciutat pel teu compte i una altra fer-ho amb un guia tan excepcional i sabut com és el col·lega José, que, per cert, estudia la llicenciatura de filologia catalana en la Universitat d’Alacant. Per als qui pensaven que el meu era un cas curiós —de pares manxecs, catalanòfil fins a la medul·la—, heus-ne ací un de més exòtic encara, perquè ell és nascut, crescut i viscut en eixe barri que hi ha apegat a la multinacional sueca i els seus avantpassats són també tots de l’horta murcianica, tot imitant el parlar que els caracteritza.
El recorregut turístic pel centre de la ciutat, tranquil·la i solitària un calorós dissabte del mes d’agost, començà vora les 19.30 h a la plaça de Floridablanca, nom d’un personatge històric —comte i ministre en el regnat de Carles III— que desconeixia que fóra murcià. D’ací, quatre passes i arribàrem a la plaça de Camachos, de forma rectangular i, fins a final del segle XIX, la plaça de bous; encara s’hi conserva l’arc d’entrada al cós taurí. Quatre passes més i ja érem al pont de la Mare de Déu dels Perills, des d’on hi ha una panoràmica ben bonica amb el riu Segura i la torre catedralícia al fons. Molt prop, l’ajuntament, a la balconada del qual encara penja, un any i mig després de l’última visita, el cartell “AGUA PARA TODOS.” Seguírem per un estret i fosc carrer i aplegàrem a la plaça del cardenal Belluga, on hi ha tres edificis destacats de la ciutat: en primer lloc, l’ampliació de la casa consistorial, obra de Moneo no exempta de polèmica pel fort contrast amb les altres dues edificacions religioses: el palau bisbal —tancat per ordre de l’actual bisbe de la diòcesi, però en altres èpoques obert a la ciutadania per a visites i exposicions d’art sacre— i la catedral, amb façana d’estil barroc d’allò més carregada.
Malgrat el meu ateisme creixent, vaig entrar a veure l’interior de la catedral, atés que sempre l’havia trobada tancada en anteriors ocasions. I sí, he de reconéixer que allò que hi ha dins és art, però també una hipocresia majúscula per part de l’Església catòlica que concentra a l’interior d’aquesta mena de temples un patrimoni tan ric i valuós que, si el venguera, desapareixeria la pobresa al món.
Vull destacar dues coses de l’interior de la catedral: primer, el sepulcre on hi ha el cor del rei Alfons X el Savi, gran enamorat, en vida, de Sevilla —on hi ha enterrat el cos— i de Múrcia, les dues úniques ciutats fidels al monarca quan la resta se li rebel·laren; de fet, una part de les Cantigas les va compondre al castell de Monteagudo, enclavat al bell mig de l’horta, a 6 km de la catedral. I, segon, la capella particular dels comtes dels Vélez, espectacular i declarada monument nacional el 1923.
A continuació, pel carrer Trapería —el centre històric murcià ret homenatge, a través dels noms dels carrers, als oficis antics— arribàrem a la plaça de sant Domenge, on hi ha un arbre gegant i amb més de dos segles de vida que, certament, impressiona el visitant. I, per Jabonería, recalàrem a la Gran Via de Francisco Salzillo, infraestructura dels anys seixanta amb una finalitat d’agilitar el trànsit de la ciutat però que, des del meu punt de vista, trenca molt la tranquil·litat i l’harmonia del barri vell.
I, passejant pels carrerons, ens plantàrem a la concorreguda, sobretot els caps de setmana de primavera al matí i al migdia, plaça de les Flors, desèrtica en aquesta ocasió. Hi férem una parada tècnica per a prendre un refresc. I continuàrem el recorregut camí del mercat de Verónicas i, al costat, l’única resta —a l’aire lliure— de la muralla i el contrafort d’origen àrab. Seguírem caminant pel ben conservat i tancat al trànsit centre històric i arribàrem a l’edifici conegut com “el dels nous pisos”, per allò que en els anys quaranta, quan n’acabà la construcció, era l’edifici més alt de tota la ciutat, al costat, és clar, de la torre de la catedral, i sembla que durant anys va ser tot un atractiu anar-hi i veure’l.
Als baixos d’aquest ara ja no tan alt edifici hi ha un restaurant ben conegut a la ciutat, Los ventanales, on sopàrem, permeteu-me l’expressió, de putíssima mare. La gastronomia murciana, exquisida, com sempre: ensalada de la terra, zarangollo, remenat de creïlla, ou i embotit casolà i, de postres, pa de Calatrava —com no podia ser d’una altra manera—, pastís de xocolate amb galeta i pastís de formatge amb maduixa. Que bo que estava tot!
I, ben sopats, agafàrem el cotxe i pujàrem, passada ja la mitjanit, al santuari de la Fuensanta, un autèntic símbol de la ciutat. Allí ens contà José moltes coses, des del canvi de patrona —abans ho era la Mare de Déu de l’Arrixaca, però en una època de forta sequera, a final del segle XVII, en traure la verge del lloc sant, no solament hi plogué, sinó que, segons les cròniques de l’època, fins i tot hi nevà, i des del 1731 és oficialment la patrona de la ciutat i no la que dóna nom a l’hospital públic de referència de tota la regió, situat al Palmar—fins als orígens del parlar murcià —la base és el castellà en contacte amb el mossàrab, però també té un pes important la influència prolongada durant vora un segle, en diferents etapes, del català, que ha fet que un 60% del lèxic murcià actual siga deutor de la llengua en què ara escric—, tot passant pel relat, tendre i estremidor, de la ruptura sentimental, ara ja fa sis anys, amb el nóvio búlgar durant la seua estada com a lector d’espanyol a Sofia (Bulgària).
Cal dir que la vista de tota la vall —segons el projecte de comarcalització de la Regió de Múrcia, l’Horta—, de matinada, a 600 m d’altitud, era fantàstica. I la mescla d’olors de l’horta—llimoners, bresquilleres, figueres, gesmilers i altres arbres fruiters—, amb la frescoreta de la nit en ple estiu, senzillament, orgàsmica.
Quan miràrem el rellotge, la busca marcava les 2.00 h tocades, raó per la qual decidírem tornar a casa de l’amfitrió, al passeig de Florència (ronda sud), i dormir. Però, abans, ja sabeu què passa un dissabte d’agost, amb la nit fresca i apetible, i la torre campanar de la catedral al fons...
Diumenge, lògicament, ens alçàrem tard. Ens desdejunàrem i preparàrem el dinar per tal d’anar a passar el dia a la platja. Inicialment, volíem anar a Calblanque, parc natural del qual m’han parlat meravelles, però vam descartar anar-hi per l’hora, el dia de la setmana que era i el nou sistema d’accés al paratge amb autobús, i aleshores vam optar per dirigir-nos a la zona del Mar Menor. Com que volíem fer naturisme —cada vegada, al meu xic i a mi, ens destorba més el banyador—, José ens proposà anar a la Llana, a San Pedro del Pinatar, i en concret estiguérem a la platja de la Barraca Quemada —continuació de la de les Salines—, més que naturista, mixta, però això sí, ben ambientada.
Com sabeu, San Pedro del Pinatar és la primera localitat de la Regió de Múrcia després del Pilar de la Foradada, l’última de la província d’Alacant. Passàrem pel costat del cartell verd que anunciava, des de la regió veïna, el començament no solament de la província alacantina, sinó també, per descomptat, de la comunitat autònoma de les taronges, la paella i ara també de la Fórmula 1, l’America’s Cup i el cas Gürtel. El cartell deia, literalment: COMUNIDAD DE VALENCIA / PROVINCIA DE ALICANTE. Imagine que la col·locació d’aquesta mena de cartells depén del Ministeri de Foment. No sé si hi té també alguna cosa a veure la Conselleria d’Obres Públiques i Ordenació del Territori del Govern murcià. Em fa igual. Demane, per favor, als senyors José, Blanco el primer, i Ballesta, el segon, que corregisquen aquesta ficada de pota grandíssima, perquè el nom oficial de la nostra comunitat autònoma és Comunitat Valenciana, i no de València, que és una de les tres províncies que formen l’allargat territori valencià. I no val, en aquest cas, una part pel tot. Perquè València és una cosa i la Comunitat Valenciana és altra, ja n’hi ha prou de confusions malintencionades.
I a mitjan vesprada, i abans que el trànsit d’un diumenge d’agost ens detinguera a la carretera, decidírem tornar a Múrcia. I ho férem per un camí diferent, per la posada del Garruchal, on poguérem gaudir d’unes vistes espectaculars de la muntanya murciana. És així, amb una panoràmica excepcional i poc coneguda d’aquesta zona muntanyenca, gairebé desèrtica, que posàrem punt i final a la nostra visita a l’amic José i a l’acollidora ciutat germana, la Madina Mursiya d’Abderraman II, la Múrcia agrícola i, alhora, moderna d’avui dia. ¡Murcia, qué hermosa eres! Ara entenc l’eslògan publicitari i turístic que tan bé ha venut la regió, i la capital, més enllà del cultiu de fruites, cítrics i hortalisses de primera qualitat. Perquè Múrcia és, això, bonica bonica, més enllà també de l’Ikea.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada