Dilluns, 16 d’agost, 7.40 h. Arribem a l’Hospital Universitari de Sant Joan d’Alacant amb deu minuts de retard. No passa res. Ens dirigim a Informació per tal que ens diguen l’habitació en què el meu xic ha d’ingressar. El zelador introdueix les dades en l’ordinador i no hi apareix res. Ho intenta amb el cognom i res. Aleshores Óskr em mira i em pregunta: “¿estás seguro de que hiciste la reserva?” I riem. L’home, amb cara de son i ganes jo crec d’anar-se’n a sa casa, mira en una llista en paper i, efectivament, comprovem que la reserva estava feta. El recepcionista ens diu el número de l’habitació, la 2306, a la segona planta. Pertany al Servei de Traumatologia i Cirurgia Ortopèdica. L’operació és una amigdalectomia, és a dir, l’extracció de les amígdales. En principi, no casa la intervenció amb el servei d’ingrés, però bé. Més tard sabrem que, a l’estiu, habiliten unes quantes habitacions d’aquesta planta com a unitat d’estada curta. Al Control d’Infermeria li posen la polsereta —del tot inclòs— i li prenen la temperatura (35.9º) i la tensió arterial (120/70). La mateixa infermera, simpàtica i agradable, ens acompanya a la suite (perquè les vistes són vertaderament boniques: d’esquerra a dreta, la platja de Sant Joan, el Cap de l’Horta, l’Albufera, la mar, la serra Grossa, el castell de Santa Bàrbara, els barris de la zona nord d’Alacant i, al fons més llunyà, el cap de Santa Pola), ens explica el funcionament del llit automàtic —segons ella, com el que totes i tots tenim a casa— i ens dóna una sèrie d’explicacions de cara a l’operació.
La suite, però, és doble i l’hem de compartir —sanitat pública, per descomptat— amb Ciryle, un xic francés de vora uns quaranta anys que fa un mes va caure un bac amb la bicicleta de muntanya a la zona de cala Cantalar, al Cap de l’Horta. L’ambulància el traslladà a Urgències d’aquest mateix hospital i una metgessa curà la ferida del genoll dret i la cosí. També li posà cinc grapes a la barbeta. Però Ciryle, dos setmanes després, continuava amb el genoll molt inflamat i adolorit. Com que no li semblava normal aquestes molèsties, consultà el cas amb un metge privat, el qual li recomanà que tornara ràpidament a l’hospital ja que podia haver-hi infecció interna i calia tractar-la com més prompte millor. Efectivament, la ferida tan sols li l’havien curada, el dia de l’accident, superficialment, però no per dins, i la infecció era evident. Quinze dies després, el xic continua hospitalitzat, la inflamació ha minvat, el genoll encara li fa mal, també el colze (ara han vist que hi té una fissura i una ferida mal curada li ha deixat dins una pedreta que han d’extraure-li-la). En definitiva, despús-demà farà un mes de la desgraciada caiguda i el pobre home no veu l’hora en què puga recuperar la seua vida normal. Des de la porta de l’àrea quirúrgica en què escric aquestes línies mentre operen el meu nóvio, et desitge una ràpida i satisfactòria recuperació, Ciryle.
Óskr ha tingut sort. Ha sigut el segon a ser operat, després d’una xiqueta de cinc anys, dins de les cinc intervencions programades pel Servei d’Otorinolaringologia per al dia d’avui, informació de què disposem gràcies a l’amabilitat del metge que tan bé ens va atendre divendres passat en la consulta prèvia en què se suposava que ens havia d’explicar l’operació. Quina poca professionalitat, per favor!
En aquests moments en què l’operació deu haver acabat (perquè acaben de portar el tercer pacient) em vénen al cap les paraules que anit, amb llàgrimes als ulls, em digué el meu xicon al menjador de casa, minuts abans de començar a veure Phenomenon II. “No pasará nada, porque no pasará nada, pero como nunca se sabe, tienes que saber que, si algo no va bien mañana, quiero que sigas siendo tan feliz como hasta ahora, en Bolonia y, a la vuelta, aquí.” No vaig poder evitar començar a plorar desconsoladament com un xiquet. Avui precisament fa vuit mesos que ens vam conéixer, temps suficient per a saber que Óskr és l’home de la meua vida, l’estime com mai abans he estimat cap altre xic i ja no concep la vida sense ell i al seu costat.
De sobte, la porta del quiròfan s’obri i se sent una veu que diu: “familiares de Óscar Bermejo, por favor” Entre dins i la metgessa, de verd, m’informa que ha anat tot molt bé; que el pacient ja ha despertat; que les amígdales eren molt xicotetes però que li les ha pogut llevar sense cap problema i que, a fi que no li faça tant de mal, li ha donat uns punts; que a partir del dia següent, Óskr pot fer vida normal, això sí, sense esforços, sense agafar pes, sense cansar-se, i, per últim, que els primers dies haurà de menjar coses fredes, com ara gelats. A diferència del seu company, aquesta otorinolaringòloga sí que em sembla una bona professional de la medicina, amb humanitat i una mica de psicologia, que al remat és el que demanem, i necessitem, els malalts.
Com que m’avisa també que tardarà almenys una hora a pujar a planta, aprofite per a anar a donar sang al Centre de Transfusió que hi ha al costat de l’hospital. Allí em retrobe, com sempre que hi vaig, amb Pilar, infermera simpàtica i cordial, amiga d’un rotllet que vaig tindre fa algun temps. I allí també visc una anècdota d’allò més esperpèntica que, per falta de temps i d’espai, m’estalviaré contar ara i ací.
Quan torne a la porta de l’àrea quirúrgica, unes dones que esperaven l’eixida del fill d’una d’elles m’informen que, a penes feia cinc minuts, n’havien tret un xic moreno. Per la descripció que me’n fan, és Óskr amb tota seguretat. Me’n vaig corrents a l’habitació i, efectivament, ja hi és. El bese, l’abrace, li pregunte com està. “Bien, churri, bien. Me duele un poco, pero bien.” M’explica, com pot, amb molèsties evidents a la zona de la gola, allò que recorda fins que ha despertat. El bese, l’abrace, tot suament, sense fer-li mal.
La resta del matí, i la vesprada, la passa adolorit, endormiscat, pixant l’anestèsia i amb un fum de bosses d’antibiòtic, antiinflamatori i analgèsic per via intravenosa. A les 17 h comença a beure líquids, primer aigua fresca i després suc de bresquilla. A les 18.15 h s’alça del llit i comença a caminar un poc per l’habitació. Està fet un campió, la recuperació va molt bé i la Dra. Menaches, a les 21 h, decideix donar-li l’alta hospitalària. Amb l’eixida del centre sanitari Óskr diu per fi adéu a trenta-tres anys d’amigdalitis de cavall que, per cert, mai la sanitat madrilenya va solucionar. És, doncs, l’últim tràngol per què ha de passar relacionat amb aquests òrgans minúsculs i innecessaris que, en el seu cas, no han fet més que donar-li problemes. Com diu un bon amic meu, un poc bròfegament, li han llevat els topalls, com als ciclomotors Vespino quan érem adolescents. Això, salut i força al canut!
La suite, però, és doble i l’hem de compartir —sanitat pública, per descomptat— amb Ciryle, un xic francés de vora uns quaranta anys que fa un mes va caure un bac amb la bicicleta de muntanya a la zona de cala Cantalar, al Cap de l’Horta. L’ambulància el traslladà a Urgències d’aquest mateix hospital i una metgessa curà la ferida del genoll dret i la cosí. També li posà cinc grapes a la barbeta. Però Ciryle, dos setmanes després, continuava amb el genoll molt inflamat i adolorit. Com que no li semblava normal aquestes molèsties, consultà el cas amb un metge privat, el qual li recomanà que tornara ràpidament a l’hospital ja que podia haver-hi infecció interna i calia tractar-la com més prompte millor. Efectivament, la ferida tan sols li l’havien curada, el dia de l’accident, superficialment, però no per dins, i la infecció era evident. Quinze dies després, el xic continua hospitalitzat, la inflamació ha minvat, el genoll encara li fa mal, també el colze (ara han vist que hi té una fissura i una ferida mal curada li ha deixat dins una pedreta que han d’extraure-li-la). En definitiva, despús-demà farà un mes de la desgraciada caiguda i el pobre home no veu l’hora en què puga recuperar la seua vida normal. Des de la porta de l’àrea quirúrgica en què escric aquestes línies mentre operen el meu nóvio, et desitge una ràpida i satisfactòria recuperació, Ciryle.
Óskr ha tingut sort. Ha sigut el segon a ser operat, després d’una xiqueta de cinc anys, dins de les cinc intervencions programades pel Servei d’Otorinolaringologia per al dia d’avui, informació de què disposem gràcies a l’amabilitat del metge que tan bé ens va atendre divendres passat en la consulta prèvia en què se suposava que ens havia d’explicar l’operació. Quina poca professionalitat, per favor!
En aquests moments en què l’operació deu haver acabat (perquè acaben de portar el tercer pacient) em vénen al cap les paraules que anit, amb llàgrimes als ulls, em digué el meu xicon al menjador de casa, minuts abans de començar a veure Phenomenon II. “No pasará nada, porque no pasará nada, pero como nunca se sabe, tienes que saber que, si algo no va bien mañana, quiero que sigas siendo tan feliz como hasta ahora, en Bolonia y, a la vuelta, aquí.” No vaig poder evitar començar a plorar desconsoladament com un xiquet. Avui precisament fa vuit mesos que ens vam conéixer, temps suficient per a saber que Óskr és l’home de la meua vida, l’estime com mai abans he estimat cap altre xic i ja no concep la vida sense ell i al seu costat.
De sobte, la porta del quiròfan s’obri i se sent una veu que diu: “familiares de Óscar Bermejo, por favor” Entre dins i la metgessa, de verd, m’informa que ha anat tot molt bé; que el pacient ja ha despertat; que les amígdales eren molt xicotetes però que li les ha pogut llevar sense cap problema i que, a fi que no li faça tant de mal, li ha donat uns punts; que a partir del dia següent, Óskr pot fer vida normal, això sí, sense esforços, sense agafar pes, sense cansar-se, i, per últim, que els primers dies haurà de menjar coses fredes, com ara gelats. A diferència del seu company, aquesta otorinolaringòloga sí que em sembla una bona professional de la medicina, amb humanitat i una mica de psicologia, que al remat és el que demanem, i necessitem, els malalts.
Com que m’avisa també que tardarà almenys una hora a pujar a planta, aprofite per a anar a donar sang al Centre de Transfusió que hi ha al costat de l’hospital. Allí em retrobe, com sempre que hi vaig, amb Pilar, infermera simpàtica i cordial, amiga d’un rotllet que vaig tindre fa algun temps. I allí també visc una anècdota d’allò més esperpèntica que, per falta de temps i d’espai, m’estalviaré contar ara i ací.
Quan torne a la porta de l’àrea quirúrgica, unes dones que esperaven l’eixida del fill d’una d’elles m’informen que, a penes feia cinc minuts, n’havien tret un xic moreno. Per la descripció que me’n fan, és Óskr amb tota seguretat. Me’n vaig corrents a l’habitació i, efectivament, ja hi és. El bese, l’abrace, li pregunte com està. “Bien, churri, bien. Me duele un poco, pero bien.” M’explica, com pot, amb molèsties evidents a la zona de la gola, allò que recorda fins que ha despertat. El bese, l’abrace, tot suament, sense fer-li mal.
La resta del matí, i la vesprada, la passa adolorit, endormiscat, pixant l’anestèsia i amb un fum de bosses d’antibiòtic, antiinflamatori i analgèsic per via intravenosa. A les 17 h comença a beure líquids, primer aigua fresca i després suc de bresquilla. A les 18.15 h s’alça del llit i comença a caminar un poc per l’habitació. Està fet un campió, la recuperació va molt bé i la Dra. Menaches, a les 21 h, decideix donar-li l’alta hospitalària. Amb l’eixida del centre sanitari Óskr diu per fi adéu a trenta-tres anys d’amigdalitis de cavall que, per cert, mai la sanitat madrilenya va solucionar. És, doncs, l’últim tràngol per què ha de passar relacionat amb aquests òrgans minúsculs i innecessaris que, en el seu cas, no han fet més que donar-li problemes. Com diu un bon amic meu, un poc bròfegament, li han llevat els topalls, com als ciclomotors Vespino quan érem adolescents. Això, salut i força al canut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada