24 d’octubre del 2010

La universitat italiana en el segle (X)XI: segona part

Com podeu veure, no tinc gaires classes però tampoc no m'avorrisc: he d'estar pendent i darrere de tot, si no... Em passe els matins amunt i avall, d'ací cap allà. Sort que em van donar, el primer dia, una clau per a poder usar l'ascensor, que com avisa el cartell, és d'«uso esclusivo per i docenti» [ús exclusiu dels docents]. Al principi vaig pensar: «una clau per a pujar només dos pisos?» Però ara entenc per què cal tenir-ne. Per cert, que l'ascensor és més lent, com diria el meu germà, que el caballo del malo. Jo no he volgut cronometrar quant tarda a pujar les dues plantes, però no exagere si dic que 45 segons o més. És desesperant. Jo, però, m'hi he acostumat ja. Crec que l'ascensor del castell de santa Bàrbara d'Alacant, que no funciona quasi mai, és més ràpid que aquest.
I així tot. Mireu, en el corredor on tinc el despatx hi ha un lavabo, que també és -l'Itàlia jeràrquica- d'«uso esclusivo per i docenti.» L'altre, el de l'alumnat -que, per cert, és mixt- es troba un poc més lluny. No sé com, després de tot el que us he contat fins ara, se'm va ocórrer l'altre dia baixar a la consergeria i demanar-ne la clau. D'entrada, la resposta va ser: «oh, mamma mia, non ne sappiamo nulla, di questa chiave» [oh, mare meua, no en sabem res, d'aquesta clau]. I jo vaig pensar: «comencem bé!» I, de sobte, la conserge em dóna una manoll de claus, totes velles i antigues, grans i rovellades, i em diu: «provaci, e se qualcuna apre la porta, per te» [prova-hi, i si cap obri la porta, per a tu]. I allà que me'n vaig jo, amb les claus a la mà que semblava sant Pere, i les hi fique totes, una per una. Penseu que n'hi havia cap que obrira la porta? La resposta ja la sabeu. Hi baixe de nou, li dic que cap clau obri la porta i, aleshores, me'n dóna una altra i em solta «provaci con quest'altra, e se no, non ce l'abbiamo» [prova-hi amb aquesta altra clau, i si no obri, no la tenim]. Torne a pujar-hi, ho intente i tampoc no l'obri. Solució de la subalterna: que li la demane a qualsevol altre professor i me'n faça una còpia. Encara que, ateses les circumstàncies, crec que és millor no tenir clau del lavabo, perquè si hi entre, crec que em tocarà netejar-lo una vegada a la setmana, baixar a demanar paper higiènic -ah, no, hauré d'anar a comprar-lo, que el paper no el dóna la universitat!- i, potser, fins i tot anotar el consum d'aigua que marca el comptador. I quan faça tot això, ja m'hauré pixat -o vés a saber tu- damunt. Permeteu-me que m'ho prenga amb un poc d'humor, perquè si no...
I ara ha arribat el torn del que ja he batejat amb el nom de «la peripècia de la smart-card.» La smart-card no és ni més ni menys que el que en la Universitat d'Alacant seria la targeta d'identificació universitària (TIU) com a personal docent o investigador (PDI). Primer de tot, vaig haver d'agafar cita per a fer-la. El dia d'abans, però, em telefonen i em diuen que l'administrativa està malalta i que si puc passar-hi la pròxima setmana. Quedem per a un dilluns a les 9.00 h. El dijous anterior em tornen a telefonar i em diuen que si en comptes de les 9.00 h pot ser a les 12.30 h. Arribe a l'hora i em trobe dues dones. Una està ensenyant l'altra, que és nova. Me la fan, després d'equivocar-se i de tenir-me allà vint-i-cinc minuts o més. Una vegada feta, cal activar-la, perquè aquesta targeta serveix també per a fer tasques docents com ara el registre de les classes, la convocatòria d'exàmens, l'avaluació en forma d'actes, etc. La que sap fer-ho, a les 13.00 h, s'alça, es posa la jaqueta i diu que se'n va, que fa tard i que la baby-sitter està esperant-la. I deixa l'altra sola. Aquella agafa i em diu: «è il mio primo giorno di lavoro ed è la prima volta che faccio questo, quindi no so se saprò farlo» [és el meu primer dia de treball i és la primera vegada que faig això, per tant no sé si sabré fer-ho]. I, efectivament, no va saber fer l'activació de la targeta. Em diu que m'hi passe dos dies després a primera hora, que hi serà la companya. Al dia següent, em telefona i em diu que no hi vaja, que ja es posarà en contacte amb mi el CESIA -el servei d'informàtica de la universitat- per a facilitar-me les instruccions per a activar el badge, com també l'anomenen. Rep el correu. Hi ha les instruccions. Són quatre passos. El primer, més simple impossible, consisteix a ficar la targeta en el lector. Però què lector, si no en tinc? Els escric un correu electrònic i els dic que no tinc lector. Em contesten: «ti devi rivolgere alla facoltà e chiederlo a loro» [t'has de posar en contacte amb la facultat i demanar-los-el]. Sí, la facultat, però a qui? A la degana? Al conserge? A l'oficina didàctica? Socors! Canvie de plans. Me'n vaig al Centre Informàtic del departament a fer-ho. Tenen un lector. Però la meua targeta és novíssima, la més recent, i no la llig. Cal, aleshores, que m'instal·le un programa. I lamente haver de detindre aquest apassionant relat, perquè imagine que us ho esteu passant d'allò més, però en aquest punt és on s'ha quedat, ara com ara, la gesta. Ha de venir-hi un informàtic, perquè, és clar, «le suggeriamo di farsi supportare dal tecnico informatico della struttura per le operazioni di installazione del driver» [li suggerim que es pose en contacte amb un tècnic informàtic de l'estructura per a instal·lar el driver]. Qualsevol s'arrisca a fer-ho tot sol, per a carregar-me l'ordinador. Em fan pagar-lo!
En fi, açò està fent-se ja molt llarg i podria no acabar mai. Però no vull deixar de contar-vos una altra aventura, encara pitjor, perquè em deixen inscriure gratuïtament en un curs d'italià, atés que en la convocatòria de selecció de professors de català a l'exterior 2010 de l'Institut Ramon Llull deia, literalment, «accés gratuït a cursos d'italià.» Primer vaig anar al Dipartimento Amministrativo Relazioni Internazionali (DIRI) a informar-me'n. Em van dir que allí no era, que anara al Centro Interfacoltà di Linguistica Teorica i Aplicada Luigi Heilmann (CILTA), que si fa no fa és el servei lingüístic de la universitat. Una xica estressada m'atén de mala manera. Jo hi insistisc i aconseguisc que faça una telefonada i que se n'informe. Li diuen que els cursos estan ja plens, que en tot cas per al segon quadrimestre sí, tot i que hauria de pagar la quota (210 €; el curs té 30 hores més 20 de laboratori) com si fóra un estudiant o un professor visitant. Li dic que no sóc ni estudiant ni professor visitant. Parle amb l'amable i gentil Patricia Gómez, alacantina del barri de Sant Gabriel i professora de castellà en el centre. Ella, alhora, ho fa amb una de les responsables, que li diu que hi vaja amb la documentació. M'hi presente amb la meua convocatòria fotocopiada i em reunisc amb els gestors de la Secretaria de Direcció. Els expose el cas i diuen que ho han de consultar, però que mentrestant faça el test de nivell escrit i oral per veure quin curs hauria de fer, ja que sospiten que tinc un nivell més alt del que ells em poden oferir. El faig i l'endemà rep un correu electrònic en què se m'informa que podria accedir a un B2 i, damunt, en un horari boníssim que no se'm solapa amb les meues classes. Al dia següent, però, rep una telefonada d'un dels gestors amb qui m'havia entrevistat i m'informa que han consultat el conveni entre l'Institut Ramon Llull i la Universitat de Bolonya i que no s'hi diu, en cap moment, que el professor o la professora de català en qüestió tinga dret a cursos d'italià gratuïts. I jo em quede amb una cara de pasta de moniato impressionant. O siga que hi ha un paper que diu una cosa i un altre que diu justament la contrària, o millor dit, que no la diu. Això és Itàlia, fills meus. El tema, de moment, està en standby, és a dir, estan consultant-lo, mirant-lo, estudiant-lo, pel que veig detingudament. Vés a saber sap quan me'n diran alguna cosa. Potser quan el curs ja haurà acabat, segur.
Heu de saber, perquè acabeu d'entendre un poc el panorama i us feu una idea del surrealisme de la situació, que l'horari d'atenció al públic és, en general i no solament en la universitat, sinó en l'adminitració pública italiana, de 9.00 a 11.15 h. Ah, i una vesprada a la setmana, normalment de 14.30 a 15.30 h. Entendreu que amb aquests horaris siga difícil resoldre les gestions en un dia, veritat? Ni en un, ni en dos ni en una setmana. Com veieu, encara hi ha gent que treballa menys que jo.
I finalitze ja aquest seguit d'anècdotes bolonyeses amb el relat, breu, del meu començament de curs. Us avançaré, en primícia, que he hagut d'anar jo a buscar l'alumnat, després que la primera setmana no apareguera ningú per classe. Com us ho dic. Ho vaig comentar en l'oficina didàctica de la facultat i em van dir que no era tan estrany, perquè els estudiants fan la matrícula de novembre a Nadal. Em van suggerir que organitzara, com fan els altres docents de llengües minoritàries, una presentació de les assignatures de català. I ho vaig fer. Vaig decidir el dia i vaig posar-me mans a l'obra. Vaig penjar un avís en la pàgina web de la facultat; vaig fer cartells i els vaig col·locar per tot el departament; vaig enviar els cartells per correu electrònic a les altes esferes de la facultat; vaig editar els programes de les matèries en la pàgina web... Enteneu ara per què deia que vaig haver d'anar a buscar la parròquia, si no a casa, sí per la universitat? Així és com vaig aconseguir que el dia assenyalat vingueren 6 alumnes a classe. 6, el meu nombre preferit. Aquesta és, de moment, la xifra no oficial d'estudiants que tinc. Supose i espere que augmente un poc en les pròximes setmanes. Piano piano.
Jo crec que tot el que he contat podria perfectíssimament inspirar Almodóvar per a fer una pel·lícula, perquè és tal com ho he descrit, no hi he exagerat gens ni mica. En poques paraules, és una desorganització tremenda, un autèntic i vertader caos, per a mi inexcusable tractant-se de l'administració pública i, ni més ni menys, de l'Alma Mater Studiorum, la Università degli Studi di Bologna, amb 922 anys d'existència i més de cent mil alumnes matriculats. La justificació és que l'educació a Itàlia viu en aquests moments forts retalls pressupostaris per la destructiva crisi mundial que vivim. Els ricercatori [investigadors] estan en una situació molt precària i s'han negat a fer les classes que, oficialment, no els corresponen fer. El govern berlusconià amenaça d'expulsar-los de les universitats. El professorat que es jubilarà al llarg d'aquest curs acadèmic a Bolonya, vora uns 250 docents, no serà substituït de cara a l'any escolar 2011/2012. I el pròxim 29 de novembre, ben probablement, serà aprovada en la Cambra dels Diputats la coneguda Llei Gelmini -cognom de la ministra d'Educació- en el que sens dubte és una passa més cap a la privatització de l'educació pública italiana.
Ara entenc per què hi havia tantes turbulències en el viatge a Bolonya el passat 1 d'octubre. He retrocedit en el temps, però no un any ni dos, sinó uns quants segles. Ni més ni menys, acabe d'aterrar en la universitat italiana del segle (X)XI, precisament el de creació de l'ateneu bolonyés l'any 1088. Jo crec que els companys de la Universitat de l'Havana, a Cuba, o la Universitat Jamia Millia Islamia de Delhi, a l'Índia, ho tenen millor que jo. O, almenys, sabien on anaven i ho feien preparats i conscients de la realitat que els esperava. A mi, en canvi, tot i que me n'havien parlat, reconec que la situació m'ha agafat de sorpresa i que no esperava que fóra tan exagerada. Que hi farem! Paciència i una canya, com diem a la terreta. Así son las cosas y así se las hemos contado, com diria Ernesto Sáenz de Buruaga. Continuaré informant-vos-en.

2 comentaris:

  1. Quina tela marinera! Tot i això, llig el teu comentari amb nostàlgia... Ara ací tot va tan bé, tot va tan ràpid, tot és tan tan tan...que em sembla que vivim enganyats completament...produint, produint i produint, ràpid, ràpid, ràpid...
    hui que estic fins al capdamunt de tanta eficàcia i de tanta eficiència...no veuria malament una temporadeta a Itàlia...

    San
    ...sí, ja sé que hi ha el Berlusconi...però, total, ací tenim a Camps...i treballem més i més ràpid...i cobrem menys, així que ja em diràs quin negoci!

    muak, bonico, gaudeix la vida!

    ResponElimina
  2. Això faré, gaudir la vida, que és el més important, i deixar-me de romanços que no porten a cap lloc. I així podré centrar-me en la tesi doctoral que, et recorde, m'has de dirigir, hahahahahahaha!
    Besets, guapa!
    Òscar

    ResponElimina