24 d’octubre del 2010

La universitat italiana en el segle (X)XI: primera part

Itàlia, bressol de la civilització occidental, és un país que no deixa indiferent a ningú. El funcionament de l'administració en general, i la universitària en particular, tampoc. A continuació us parlaré del meu dia a dia a la Universitat de Bolonya, exemple paradigmàtic dels ateneus italians.
L'edifici en el qual tinc el despatx és la seu del Departament de Llengües i Literatures Estrangeres Modernes, situat al carrer Cartoleria núm. 5. Pertany a la Facultat de Llengües i Literatures Estrangeres, creada el 1995 i que es troba al carrer Filippo Re núm. 8, a un quart d'hora o vint minuts a peu d'aquell. Mentre que el departament és una construcció laberíntica, antiga i decadent, antic col·legi jesuïta de sant Lluís (segle XVI), la facultat, en canvi, és un immoble recent, modern, nou. El primer, tot i que vell i decrèpit, és bonic per dins. Té una escalinata llarga i costeruda a l'estil dels palaus imperials, amb estàtues de divinitats gregues decapitades i sense extremitats superiors pel pas del temps. Hi ha també un pati amb un enorme, altíssim, gegantesc i jo crec que centenari arbre al bell mig que el converteix en un lloc tranquil i amb molta pau. Filippo Re, per contra, és una edificació actual on hi ha el deganat, l'oficina didàctica, dependències administratives vàries i aules completament equipades.
I parlant d'aules, tinc classe en els dos llocs. Els dilluns, al departament; els dimarts, a la facultat. Sí, sí, heu llegit bé: dilluns i dimarts només. Treballe dos dies a la setmana i en descanse cinc. Ja sé que bona part dels mortals treballa cinc dies i en lliura dos, però jo no. I no és que no siga mortal, que me n'aniré d'ací com vosaltres algun dia, sinó que he concentrat tota la docència -deu hores i mitja en el segon quadrimestre; sis tan sols fins a Nadal-, més una hora de tutoria, a començament de setmana. És el que té ser lettore, o com em diuen ací, il professore Banegas, tot fent esdrúixol el meu cognom.
Les aules, deia, deixen un poc a desitjar. La del departament que m'ha estat assignada, la núm. 53, és una sala ben petita, freda, inhòspita, amb dues taules juntes i cadires al voltant -i hauríeu de veure quines taules i cadires; només us diré que les del camp de la chacha Carmen al Verdegàs (Alacant) són més noves- i una pissarra també molt xicoteta i poc més. Millor dit, res més: ni perxes, ni armaris, ni ordinador, ni projector, ni retroprojector... Les noves tecnologies, segons sembla, no han arribat encara a Itàlia, però sí l'última moda en ulleres de sol, mocadors per al coll o sabates de vestir a uns preus exorbitants per a la butxaca d'un aturat i d'un ensenyant humils com som nosaltres. És tan diminuta l'aula que he decidit que faré classe al despatx: és igual de gran i, almenys, tinc accés a Internet i a l'ús de recursos sonors, imprescindibles per a l'aprenentatge d'una llengua estrangera. Quant a l'aula 3 de la facultat (però de psicologia), és un poc millor però tampoc és per a llançar coets. Simplement, és bastant més gran i té retroprojector, que ja és. Però la pissarra és també minúscula i no hi ha tampoc ordinador o radiocasset. En realitat, l'aula s'anomena Ex-Museo de Fisica perquè sembla que va ser això, un museu de física. I a Itàlia, com veieu, fa igual nou que noranta: una aula d'una disciplina científica com és la física aprofita ara per a fer classe de llengua i lingüística catalana. Al·lucinant! O com diuen ací, que em fa molta gràcia, caspita!
Les aules grans, aquelles en què s'imparteixen les assignatures comunes o amb més reclam, com ara l'anglés o el castellà -que ací anomenen espanyol-, sí que disposen de pissarres en condicions, computer -denuncie la impassibilitat de la llengua italiana per a fer front a la invasió d'anglicismes a què està sotmesa des dels anys vuitanta- i projector. I micròfon fins i tot, que fa falta, perquè en ma vida he vist unes classes tan massificades com les de lingüística general o llengua castellana d'ací, plenes de gom a gom, amb totes les cadires ocupades, estudiants drets, asseguts a terra, col·locats en la taula del professor, a la porta, al corredor... És un autèntic apilotament d'alumnes, a parer meu infrahumà i vergonyós.
Pel que fa al despatx, l'he trobat bastant brut i ple de pols. No he tardat a saber que el personal de neteja no hi entra. He preguntat per què en consergeria, on he fet ja amistat amb Anna, Pietro i Michelangelo, i la resposta que he obtingut paga la pena que us la reproduïsca literalment -vosaltres, però, visualitzeu el típic gest que fan els italians amb les mans: «macchè, Òscar, sei in Italia, qua è così» [però què dius, Òscar, ets a Itàlia, ací és així]. He passat d'una universitat en què cada matí Chelo i M. Dolores passaven a buidar-me la paperera i netejar-me la taula a una universitat que no té pressupost suficient per a aquesta i moltes altres coses que, tot seguit, comentaré. He de dir, però, que no m'he mort per torcar la pols dels prestatges o deixar net com una patena el teclat, la pantalla, la taula i el telèfon, però em sembla un poc aberrant que en el país de la imatge, en la universitat més antiga d'Occident, no netegen, ni que siga una vegada per setmana, els despatxos del professorat.
I no solament això, sinó que, sabedor que no hi entren, vaig traure a la porta una bossa plena de coses de les quals volia desfer-me amb el corresponent cartell -em va avisar que el posara Marcos, el lector d'intercanvi mexicà que ocupa el despatx del costat- DA BUTTARE [per a llançar]. Més d'una setmana ha estat la bossa allí, esperant que algú la retirara. En dues ocasions ho vaig comunicar en la consergeria, des de la qual havien de passar l'avís al personal encarregat. Fins i tot vaig dir-los que la baixava jo, que no tenia cap inconvenient a agafar-la i portar-la on em digueren, però la resposta d'un dels bidells va ser: «no, per favore, tu sei un professore, ognuno deve fare il suo lavoro, questo non tocca a te» [no, per favor, tu ets un professor, cadascú ha de fer el seu treball, això no ho has de fer tu]. Com si un professor no puga agafar una bossa plena de papers i portar-la al contenidor de la brossa. Sense comentaris.
I si no doneu crèdit a les meues paraules, prepareu-vos per al que ve a continuació. La impressora del despatx no té tinta. Vaig comunicar-ho a la Secretaria de Direcció el primer dia i l'administrativa em va dir que li ho diguera al meu responsable acadèmic. Parlar amb el professor Marchetti, de literatura hispanoamericana, és un poc difícil, perquè és un home molt ocupat, i d'ací a poc imagine que encara més, ja que a partir de novembre serà el nou director del departament. Aleshores li vaig escriure un correu electrònic -que sé que els llig, tot i que no els contesta- i li ho vaig comentar. Efectivament, va donar l'ordre a la secretària -quina volta, veritat?- perquè l'encarregara. D'això fa més de quinze dies. A hores d'ara, encara no la tinc. Suposadament havia d'haver arribat fa dos dies. Ara m'han dit que despús-demà. En fi, un mareig increïble per a un simple cartutx de tinta. O no?
Mentrestant, però, si he d'imprimir qualsevol cosa, ho faig al Centre Informàtic, situat a l'altra punta del departament. Concretament, he de baixar a la planta baixa, creuar el pati, agafar l'ascensor, pujar a l'últim pis -un quart, amb la lentitud de l'elevador, de la qual us parlaré després-, travessar una mena de sala d'estudi, pujar unes escales i, quan arribe a la sala Altana, que així es diu, estic per a morir-me, de veritat. I, és clar, si se m'obliden els fulls -que alguna vegada m'ha passat-, he de desfer el camí, agafar-los i tornar-hi. Perquè per a imprimir qualsevol cosa, tant a l'aula d'informàtica com al despatx, el professor ha de posar els fulls. Com ho llegiu. I direu: «però els fulls, te'ls donen en secretaria o en consergeria, no?» Doncs no. Els fulls, suposadament, els he de comprar jo en qualsevol papereria. De moment n'hi havia un paquet a mitges al despatx. I gràcies al meu capo, després de dues telefonades a la consergeria, he aconseguit que me'n donen un paquet més, però sota la signatura i el registre de la data en què l'agafava i com un favor, perquè, segons la bidella, «i professori a contratto non hanno diritto alla carta» [els professors contractats no tenen dret a paper]. Tota aquesta odissea, creieu-me, per a un paquet de fulls. Per l'amor de Déu!
En voleu una altra? Ací va. Per a fer fotocòpies cal una targeta que, lògicament també, el professor ha de comprar al preu d'11 €. Jo he tingut la sort que Giovanni me n'ha donat una, la seua. Encara no l'he provada, vull dir, no sé quantes fotocòpies hi queden. El cas és que, per a fer publicitat de les classes de català, em va dir que fera un cartell gran, de grandària A3, i que el penjara a l'entrada de l'edifici. De A4, ja n'havia fet i penjat un fum. Per a fer aqueixa fotocòpia, la targeta que ell em va donar no servia. Imagineu-vos, per tant, el que vaig haver de lluitar perquè me la feren: parlar amb el conserge, que ni tenia ganes ni tampoc targeta per a fer-la; anar a la biblioteca, demanar-li-ho a Alessandra -un encant de xica-, provar a fer-la en una màquina, després en una altra, comprovar que hi havia paper -el calaix on es col·loca el paper, tancat amb un cadenat-... En fi, una història que, sincerament, em sembla inimaginable en qualsevol universitat espanyola. Una fotocòpia! La meua amiga Sílvia, de Mutxamel, diria en aquest cas: «per a cagar-se i no torcar-se.» Doncs això.
Al despatx vaig trobar unes caixes amb llibres que l'Institut Ramon Llull havia enviat al novembre de l'any passat. Misteriosament, encara romanien tancades. Les vaig obrir i era la Gramàtica del català contemporani de Joan Solà (3 vols.), l'Obra completa de Pompeu Fabra (5 vols.) i el segon tom del Petit atles lingüístic del domini català, de Joan Veny. Calia, per tant, portar-los a la biblioteca perquè els catalogaren. Quant de temps direu que han tardat a inventariar nou llibres? Ni us ho dic. El cas és que els exemplars ja són al meu despatx amb la resta d'obres que formen la biblioteca de llengua i literatura catalanes.

2 comentaris:

  1. Increíble, ¿cómo esperan que un profesor cumpla con su tarea si no le dan los medios necesarios? Lo que no es de recibo es que pases más tiempo intentando solucionar nimiedades que preparándote las clases. Qué fuerte.

    ResponElimina
  2. Aiiii, Oscar i ens queixem de les unis d'aquí!!!. Dius coses que semblen de novel.la, que fort. Petonets, que bé llegir-te!. carme

    ResponElimina