De Bolonya estant: primeres impressions

Escric aquestes línies des de la dinàmica, universitària i cosmopolita Bolonya (i no Polònia, on em situava la chacha Carmen) per contar-vos les primeres impressions durant els primers dies en aquest racó del nord-est d’Itàlia.
Quant al viatge en avió des de la nostrada Alacant, res destacable. O sí, els plors i els crits d’un xiquet —que seia tres files avant— durant bona part del trajecte. No callava de cap de les maneres i el passatge no feia més que mirar cap arrere —a Óscar li ha pegat ara per seure sempre en l’última fila—, com dient: “no callarà?” Com que aquests de Racanair són irlandesos i ho diuen tot en anglés de manera ràpida i inintel·ligible, em fa l’efecte que el pilot va arribar a dir, quan devíem sobrevolar Sardenya: “per favor, algú pot fer que calle eixa criatura?” Quin viatge ens donà el nen! Tret d’això, i d’alguna turbulència, la resta va anar molt bé.
En arribar a l’aeroport Guglielmo Marconi —el pare de la ràdio i de les telecomunicacions sense fil, nascut a la ciutat l’any 1834—, vam esperar uns minutets que isqueren les maletes i tot seguit vam agafar l’autobús BLQ que porta a l’estació de tren. Ens en vam baixar una parada abans, en la concorreguda i cèntrica via dell’Independenza, per anar a fer dues importants gestions a la Universitat de Bolonya: l’aclariment d’uns dubtes de caire econòmic i la firma del contracte. Oficialment, ja sóc professor contractat (i no lector, com no fa més que repetir-me el professor Marchetti) de llengua i literatura catalanes de la universitat més antiga no sols d’Itàlia, sinó de tot Occident, l’Alma Mater Studiorum, fundada el 1088, en la qual va estudiar teologia, en el segle XIV, Anselm Turmeda, exponent de les lletres catalanes medievals, i de la qual és catedràtic de semiòtica, des de 1971, el cèlebre Umberto Eco.
Després vam anar a casa a deixar les maletes. Arrossegar 30 kg pels empedrats carrers del centre històric bolonyés, amb el caos dels cotxes, els autobusos, les motos i les bicicletes creuant-se pertot arreu, sincerament, és tota una aventura. Quan hi aplegàrem se n’anava Deborah, la propietària, a recollir el xiquet a escola. Ens obrí la porta de casa i ens deixà perquè feia tard. El meu xic col·locà les coses en els armaris; jo, en canvi, descansí una miqueta en el llit; més tard anàrem al supermercat que hi ha al costat de casa, Coop, a fer una primera compra i preparàrem el dinar. En acabant, seguint el costum espanyol, férem una becadeta. Estàvem, com es diu en italià, stanchi morti. A les 17 h el soroll del timbre ens despertà. Era el llanterner, que venia a enllestir la instal·lació de la llavadora. En un quart d’hora havia acabat. Aleshores ens n’anàrem a la facultat a veure el meu despatx. Els bidells, que són d’allò més amables, em facilitaren la clau i m’acompanyaren pel laberíntic edifici, en els orígens convent de monges. És tal com l’havia imaginat: vell, antic, desordenat, polsós, caòtic, ple de llibres i papers i amb un ordinador que sembla del segle passat. A les 18.30 h sonà un avís que anunciava el tancament de l’edifici. Ràpidament vaig eixir-ne, no fóra que m’hi deixaren tancat tot el cap de setmana.
Óscar m’esperava fora. Era poqueta nit i nosaltres, cansats, no volíem més que tornar a casa i descansar. De camí, vaig telefonar a la mare perquè sabera que el viatge i l’arribada havia anat bé. Parlàrem amb ella una estona i s’alegrà moltíssim de sentir-nos contents.
Dissabte va ser un dia de relax. Ens vam alçar tard i vam anar a fer esport al parc que hi ha al costat de casa, la Montagnola. Jo vaig caminar a pressa i Óscar corregué. Després, ens dutxàrem, dinàrem i férem una migdiada. A la vesprada, vam fer un passeig pel centre i poc més. Estàvem encara cansats!
Diumenge, quan em vaig alçar, el meu xic em tenia preparat el desdejuni: penne all'arrabiata! En un principi vaig pensar: “penne per a desdejunar-nos?” I ell em digué: “¡por supuesto! Estamos en Italia, cuna de la buena pasta, y todavía no has comido desde que llegamos el viernes.” Així que no m'ho vaig pensar i m'ho mengí tot. Uuuummmmmhhhhhh! Quin desdejuni més bo! I, a més a més, em va dir que en dinaríem i en soparíem més dies. És el que té, viure al país de la pasta...
A la nit vam tindre la nostra primera videoconferència a través d'aquest invent magnífic, útil i gratuït, que es diu Skype. Amb qui? Ni més ni menys que amb la regidora de Festes Múltiples del poble, l'amiga i confident Delia. Quina alegria, parlar i veure al mateix temps, a 1.300 km de distància, una persona tan important per a mi, i ara ja també per a Óscar. És extraordinari, això de l'Skype. Per favor, qui no el tinga, que se l'instal·le en un moment i així podem xarrar, per 0 euros, a tothora. A hores d'ara ja ho hem fet, en aquest ordre, amb els pares i la germana d'Óscar a Collado Villalba (Madrid); Raquel, Sara, Bea, Xavi i Marc a Sant Vicent del Raspeig (Alacant); Sara, la germana del meu xic, a Oviedo (Astúries) i Manolo i Delia a Alacant.
Aquest va ser, a grans trets, el nostre primer cap de setmana a Bolonya. La resta de la setmana s'ha caracteritzat pel mareig absolut de l'administració italiana a l'hora d'aconseguir un document europeu perquè Óscar puga continuar percebent, durant tres mesos més, el subsidi per desocupació. A hores d'ara, podem dir que no el tenim i, sincerament, dubtem que l'aconseguim, però nosaltres continuarem lluitant perquè aquest país es modernitze, avance i pose en funcionament un protocol que a Espanya s'usa ja des del mes de maig.
No he començat encara les classes perquè dilluns era festiu a la ciutat (sant Petroni, un dels patrons) i, dimarts, hi havia assemblea de professors i investigadors. Arribe a Itàlia en un moment de protestes i mobilitzacions en l'àmbit universitari per la coneguda llei Gelmini (cognom de la ministra d'Educació italiana). No tinc clar què passa, però sembla que es presenta un curs acadèmic mogut, calent, en l'educació superior. Si damunt que tinc poques hores de classe, les suspenen, bona nit cresol!
També hem anat a la recerca de cursos d'italià gratuïts per a Óscar. I n'hem trobat un cabàs. I com que són debades, he decidit que jo també hi assistiré. Lògicament, a un nivell més avançat. Així, tenim, de moment, tres cursos a la setmana. Són cursos d'italià per a immigrants o estrangers (de països molt més exòtics que Espanya, com ara Nigèria, Turquia, Pakistan, el Japó, etc.) que organitzen associacions relacionades amb esglésies o ONG i en els quals el professorat són persones jubilades o estudiants que, de manera desinteressada, dediquen un temps a l'ensenyament de la seua llengua. Com se sol dir, a cavall regalat no li mires el dentat.
En realitat, són moltes les anècdotes, les històries, les coses que podria contar-vos d'aquesta primera setmana a terres bolonyeses/italianes. Moltíssimes. Resumir-les és difícil. No deixa de ser un contrast cultural significatiu. Ja sé que és Itàlia, país mediterrani, avançat, democràtic i amb una llengua romànica molt pareguda a les nostres... Ja ho sé. Però jo m'atreviria a dir ja, només amb deu dies ací, que és el país de la doble moral. I ara us explicaré per què. Abans-d'ahir vaig veure en un autobús de línia una campanya del Ministeri d'Igualtat que deia: “Omossessuale, eterosessuale, non importa. Nella vita certe differenze non possono contare. Rifiuta l'omofobia.” Recordem que Itàlia és el país europeu amb les taxes més elevades d'actes homòfobs. I és clar, aquesta publicitat, que em sembla estupenda, la promou un ministeri d'un govern, el del senyor Berlusconi, que no avança, legislativament, en polítiques socials no solament per a la comunitat LGTB, sinó per a la població en general. Perquè a Itàlia no és que dos xics o dues xiques no es puguen casar, sinó que tampoc existeix la possibilitat que un xic i una xica esdevinguen parella de fet, o que una xica, fadrina i sense parella, s'insemine, per posar-ne tan sols dos exemples. I com diuen alguns autòctons, e tutto così.
Però no vull fer-me mala sang per això. Sóc conscient que sóc a Itàlia i sóc conscient també que sóc un privilegiat, un afortunat, per poder viure aquesta aventura. M'encanta la llengua, m'encanta la gastronomia, m'encanta la història de l'art, m'encanta el caràcter de la gent, m'encanta la bellesa de les ciutats italianes, m'encanta...
Encara recorde quan fa justament cinc anys, a començament d'octubre del 2005, el primer dia de classe d'italià a l'Escola Oficial d'Idiomes, el professor ens preguntà, un per un, per què volíem aprendre la llengua italiana. Quan arribà el meu torn vaig dir: “perquè en un futur m'agradaria anar a treballar a Itàlia com a professor de català.” Eixe futur no era tan llunyà com semblava. Cinc anys després sóc a Bolonya, a la regió de l'Emilia-Romagna, com a docent de llengua i literatura catalanes ni més ni menys que en la universitat més antiga d'Occident. Aquell somni, simplement, s'ha fet realitat. Ara toca gaudir al màxim d'aquesta experiència, sens dubte única i irrepetible, al costat, com no, d'un xic, el meu xic, per descomptat que també únic i irrepetible. Gràcies, Óscar, pel teu suport i la teua paciència durant aquests últims mesos. Amore, ti voglio bene.