El passat 18 d'octubre, a les 21.10 h, va començar -amb un preciós homenatge a un concursant anterior mort en un accident aeri- l'onzena edició del Gran hermano italià, el Grande fratello, un programa que si ja a Espanya és un autèntic xou d'impacte, jo crec que ací ho és encara més. I ara entendreu per què. Però primer he de dir, encara que no ho creureu, que era la primera vegada, en les més de dues setmanes que som a Bolonya, que Óscar i jo engegàvem el televisor i ens disposàvem a veure alguna cosa. No som molt donats a la televisió, però la gal·la inaugural d'un concurs com aquest i a Itàlia, de veritat, no ens la podíem perdre. I, més a més, sense pràcticament pauses per a la publicitat.
Tinc entés que a Espanya va començar, un dia abans, GH 12. Ací van per l'11. Fins i tot en açò estem més avançats que Itàlia! Amb aquesta nova reflexió en veu alta no pretenc, ni de bon tros, fer una anàlisi rigorosa de les diferències entre un format i l'altre. Ni pensar-ho. Però sí que comentaré algunes coses que, simplement, m'han sorprés.
En primer lloc, ací entren al nou habitacle com qui arriba a casa de nit després d'un dur dia de treball i xopat per la pluja. Quando arrivo a casa, ecco, capuccino delicioso... Vull dir, no hi entren amb la pompa amb què ho fan a Guadalix de la Sierra. En absolut. Hi arriben en cotxe, saluden la presentadora i l'escàs públic que hi ha i cap a dins. Rapidet, com ha de ser, sense tant de romanç. Primera gran diferència. Punt per a Itàlia!
Segon, no sé com és enguany la casa espanyola, però la d'ací és una autèntica passada i jo m'atreviria a dir -perquè he vist l'inici de totes les nostres edicions- que és molt més bonica que la millor nostra. Tampoc no em detindré ara a descriure-la, però us assegure que mola molt.
Tercer, els concursants, a mesura que hi van entrant, no se saluden, o si ho fan és d'una manera molt freda. He vist com, lluny de fer-se abraçades bèsties i besades sentides com acostumem a fer nosaltres, els xics donaven la mà a les xiques, però, en canvi, si dos xics ja es coneixien dels càstings, es feien dos petons i tan tranquils. Em va cridar molt l'atenció això. I tampoc no s'acomiaden els rivals quan un rep la notícia que hi entra i l'altre no. Un poc fort, no? Un poquito de educación, por favor. En canvi, sí que vaig observar com es feien vertaderes radiografies, de dalt a baix, els uns als altres. I els comentaris sobre com anaven vestits no tardaven a arribar. Curiós, veritat? No, no, no. Som a Itàlia, el país de la moda, la passarel·la de Milà, el melic del món. Les italianes, i sobretot els italians, antes muertos que sencillos.
I parlant de l'elegància dels concursants. No exagere quan dic que, almenys els xics, són guapíssims i estan boníssims. Si no em creieu, mireu la pàgina web següent i comproveu-ho: www.grandefratello.mediaset.it. Són autèntics models. I, és clar, ací ve la meua crítica: no és versemblant! Perquè és cert que en el nostre Gran hermano, en totes les edicions, sempre es cola algun guapetot, però que tots els tios siguen d'escàndol, estareu d'acord amb mi que no és gens creïble. Són l'estereotip de la bellesa italiana, atenció, tant ells com elles, perquè que jo siga gai no significa que no m'hi fixe o que no puga dir que una xica està bé. Però jo em pregunte: on hi ha una dona entrada en anys com l'entranyable Mirentxu (GH10)? On hi ha una naneta com Almudena (G10)? On hi ha una persona amb una minusvalidesa com Toscano (GH11)? On hi ha exprostitutes, lesbianes, gais, transsexuals, cabrers, militars i exmilitars, mestresses de casa i tantes i tants personatges que han passat per les diverses, pesades i repetitives edicions d'aquest incansable programa? On hi ha...
Hi ha, però, un gigoló. Aquest és el concursant més controvertit d'aquest any en el Grande fratello, un xic de 36 anys, Giuliano, que exactament s'ha definit com a «accompagnatore per signore» [acompanyant de senyores]. La polèmica està servida en els mitjans de comunicació d'un país com Itàlia, retrògrad per a aquestes coses -i tantes altres- a més no poder.
Al plató, que es troba al costat de la casa i que és molt més gran i també molt més modern que el nostre -el terra, per exemple, és una grandíssima pantalla on es veu la casa en directe- hi ha la conductora de tot aquest embull. És Alessia, una xica jove, rossa, alta i, com no podia ser d'altra manera, guapa, a l'estil de Paula Vázquez o d'Anne Igartiburu. Res a veure amb la nostra arrugada Mercedes Milà, irònica i parcial com ella sola, però des del meu punt de vista, una de les millors periodistes televisives de tots els temps. Vegeu, si no, un capítol qualsevol de Diario de. Fantàstica, professional, combativa, perseguidora d'injustícies i maldats, guerrera, insistent, tenaç...
Nando, Norma, Davide, Pietro, Rosa, Francesca, Giuliano, Clivio, Margherita, Angelica, Andrea, Guendalina, David, Ferdinando, Sheila i Cristina. Aquests són els noms dels primers setze concursants que voluntàriament han decidit entrar en una casa per conviure fins que l'audiència -sempre sàvia- decidisca qui s'emporta els 250.00 € de premi. Mentrestant s'hauran de sotmetre, cada setmana al plató, als comentaris d'un col·laborador efeminat de llengua viperina que els jutjarà per tot allò que faran i que no faran. Comentarista que ja en la primera gal·la va dir «il Grande fratello se conferma come lo specchio della società» [el Grande fratello es confirma com l'espill de la societat]. En un principi vaig dir: tururú! Però ara, pensant-ho bé, crec que té raó: aquest xou all'italiana no és més que un reflex de la societat, societat de moltes aparences i de poca humilitat, societat hipòcrita que algú, molt encertadament, ha definit com l'escuma del caputxino, el petit aparador d'uns grans magatzems.
No vull, en qualsevol cas, quedar-me amb aquest sabor amarg de boca. Per això us diré que almenys veure el Grande fratello l'altra nit va ser un exercici lingüístic de més de tres hores. Millor que una classe, i ho diu un ensenyant de llengua. Hi haurà qui dirà: «però quin exercici lingüístic, un programa coent, ordinari i barroer com aquest!» Potser! Però, en el nostre cas, ens va servir per a aprendre italià, que és, al cap i a la fi, allò que hem vingut a fer ací. O no? Ergo, dilluns que ve, més i millor!
Tinc entés que a Espanya va començar, un dia abans, GH 12. Ací van per l'11. Fins i tot en açò estem més avançats que Itàlia! Amb aquesta nova reflexió en veu alta no pretenc, ni de bon tros, fer una anàlisi rigorosa de les diferències entre un format i l'altre. Ni pensar-ho. Però sí que comentaré algunes coses que, simplement, m'han sorprés.
En primer lloc, ací entren al nou habitacle com qui arriba a casa de nit després d'un dur dia de treball i xopat per la pluja. Quando arrivo a casa, ecco, capuccino delicioso... Vull dir, no hi entren amb la pompa amb què ho fan a Guadalix de la Sierra. En absolut. Hi arriben en cotxe, saluden la presentadora i l'escàs públic que hi ha i cap a dins. Rapidet, com ha de ser, sense tant de romanç. Primera gran diferència. Punt per a Itàlia!
Segon, no sé com és enguany la casa espanyola, però la d'ací és una autèntica passada i jo m'atreviria a dir -perquè he vist l'inici de totes les nostres edicions- que és molt més bonica que la millor nostra. Tampoc no em detindré ara a descriure-la, però us assegure que mola molt.
Tercer, els concursants, a mesura que hi van entrant, no se saluden, o si ho fan és d'una manera molt freda. He vist com, lluny de fer-se abraçades bèsties i besades sentides com acostumem a fer nosaltres, els xics donaven la mà a les xiques, però, en canvi, si dos xics ja es coneixien dels càstings, es feien dos petons i tan tranquils. Em va cridar molt l'atenció això. I tampoc no s'acomiaden els rivals quan un rep la notícia que hi entra i l'altre no. Un poc fort, no? Un poquito de educación, por favor. En canvi, sí que vaig observar com es feien vertaderes radiografies, de dalt a baix, els uns als altres. I els comentaris sobre com anaven vestits no tardaven a arribar. Curiós, veritat? No, no, no. Som a Itàlia, el país de la moda, la passarel·la de Milà, el melic del món. Les italianes, i sobretot els italians, antes muertos que sencillos.
I parlant de l'elegància dels concursants. No exagere quan dic que, almenys els xics, són guapíssims i estan boníssims. Si no em creieu, mireu la pàgina web següent i comproveu-ho: www.grandefratello.mediaset.it. Són autèntics models. I, és clar, ací ve la meua crítica: no és versemblant! Perquè és cert que en el nostre Gran hermano, en totes les edicions, sempre es cola algun guapetot, però que tots els tios siguen d'escàndol, estareu d'acord amb mi que no és gens creïble. Són l'estereotip de la bellesa italiana, atenció, tant ells com elles, perquè que jo siga gai no significa que no m'hi fixe o que no puga dir que una xica està bé. Però jo em pregunte: on hi ha una dona entrada en anys com l'entranyable Mirentxu (GH10)? On hi ha una naneta com Almudena (G10)? On hi ha una persona amb una minusvalidesa com Toscano (GH11)? On hi ha exprostitutes, lesbianes, gais, transsexuals, cabrers, militars i exmilitars, mestresses de casa i tantes i tants personatges que han passat per les diverses, pesades i repetitives edicions d'aquest incansable programa? On hi ha...
Hi ha, però, un gigoló. Aquest és el concursant més controvertit d'aquest any en el Grande fratello, un xic de 36 anys, Giuliano, que exactament s'ha definit com a «accompagnatore per signore» [acompanyant de senyores]. La polèmica està servida en els mitjans de comunicació d'un país com Itàlia, retrògrad per a aquestes coses -i tantes altres- a més no poder.
Al plató, que es troba al costat de la casa i que és molt més gran i també molt més modern que el nostre -el terra, per exemple, és una grandíssima pantalla on es veu la casa en directe- hi ha la conductora de tot aquest embull. És Alessia, una xica jove, rossa, alta i, com no podia ser d'altra manera, guapa, a l'estil de Paula Vázquez o d'Anne Igartiburu. Res a veure amb la nostra arrugada Mercedes Milà, irònica i parcial com ella sola, però des del meu punt de vista, una de les millors periodistes televisives de tots els temps. Vegeu, si no, un capítol qualsevol de Diario de. Fantàstica, professional, combativa, perseguidora d'injustícies i maldats, guerrera, insistent, tenaç...
Nando, Norma, Davide, Pietro, Rosa, Francesca, Giuliano, Clivio, Margherita, Angelica, Andrea, Guendalina, David, Ferdinando, Sheila i Cristina. Aquests són els noms dels primers setze concursants que voluntàriament han decidit entrar en una casa per conviure fins que l'audiència -sempre sàvia- decidisca qui s'emporta els 250.00 € de premi. Mentrestant s'hauran de sotmetre, cada setmana al plató, als comentaris d'un col·laborador efeminat de llengua viperina que els jutjarà per tot allò que faran i que no faran. Comentarista que ja en la primera gal·la va dir «il Grande fratello se conferma come lo specchio della società» [el Grande fratello es confirma com l'espill de la societat]. En un principi vaig dir: tururú! Però ara, pensant-ho bé, crec que té raó: aquest xou all'italiana no és més que un reflex de la societat, societat de moltes aparences i de poca humilitat, societat hipòcrita que algú, molt encertadament, ha definit com l'escuma del caputxino, el petit aparador d'uns grans magatzems.
No vull, en qualsevol cas, quedar-me amb aquest sabor amarg de boca. Per això us diré que almenys veure el Grande fratello l'altra nit va ser un exercici lingüístic de més de tres hores. Millor que una classe, i ho diu un ensenyant de llengua. Hi haurà qui dirà: «però quin exercici lingüístic, un programa coent, ordinari i barroer com aquest!» Potser! Però, en el nostre cas, ens va servir per a aprendre italià, que és, al cap i a la fi, allò que hem vingut a fer ací. O no? Ergo, dilluns que ve, més i millor!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada