L'homosexualitat més enllà de les nostres fronteres

M'acabe de traslladar, per motius de treball, a l'estranger. De moment, no diré el nom del país, així juguem a veure qui l'encerta primer.
És obvi que ací hi ha gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i intersexuals, com en qualsevol altre racó del món. Però, aparentment, no hi són, o millor dit, no existeixen, almenys públicament. Ho dic perquè és difícil trobar pel carrer dos xics o dues xiques de la mà. És difícil, però no impossible. Jo n'he vist. Tampoc no sé si eren parella o era un gest d'amistat, ja que ací dues amigues poden agafar-se del braç, de la mateixa que dos amics se saluden amb dues besades.
A la ciutat no hi ha símbols evidents relacionats amb la comunitat LGTBI, tret de sospitoses pintades multicolors en els rastells de les voreres i les clavegueres de pràcticament tots els carrers, places i parcs. Per exemple, no és fàcil trobar-hi una bandera amb els colors de l'arc de sant Martí. N'hi ha, però amb la paraula PACE, raó per la qual es confon amb la del moviment pacifista. I és clar, bars, restaurants, discoteques, llibreries, perruqueries, sex-shops, agències de viatge, si no exclusivament per al públic homosexual, sí gayfriendly... impensable. Imagine que n'hi deuen haver, però jo, durant aquestes dues primeres setmanes, no n'he vist cap. Em fa l'efecte que aquests negocis estan ben amagats. D'esglésies, en canvi, n'hi ha un fum. Per a mi que sóc ateu practicant, massa i tot.
Una de les primeres coses que he fet, només arribar-hi, ha sigut contactar amb l'associació gai i lèsbica de la ciutat. Us sorprendrà saber que es tracta de la més important xarxa nacional de grups i cercles gais i lèsbics, amb vora dos-cents mil socis i sòcies, i que la seu es troba, precisament, ací. L'he visitada i el despatx és tan petit i tan estret que pràcticament no hi cabíem el xic que ens va atendre, el meu nóvio i jo, o siga que imagineu com era l'espai de reduït. Hi insistisc: la seu central de la principal associació LGTBI d'un país de seixanta milions d'habitants. Es troba en un edifici preciós, molt bonic, antic, que ha cedit l'ajuntament -tradicionalment comunista- al moviment gai. També hi ha les dependències d'un altre col·lectiu del gremi, el segon en importància, que organitza activitats -no diria que clandestines, però quasi- i, a la part de baix, una sala multiús enorme que fa de discoteca, lloc de reunió, punt de trobada, etc.
Sóc en una ciutat i en un país on cal tenir el carnet de gai, lesbiana o transsexual per a poder entrar als pocs llocs que hi ha per a nosaltres. Així, com ho llegiu. Preu: 15 euros a l'any. Sense aquesta targeta et barren el pas als escassos bars, discoteques o saunes que hi ha. Jo hi he vingut a viure amb el meu xic i no som gens aficionats a eixir ni de nit ni per l'ambient, però si algun dia volguérem fer-ho, no podríem perquè no tenim la credencial que certifica que perdem més oli que un cresol. Sincerament, em sembla fortíssim que calga una mena d'identificació per a entrar a un pub, i que si no la tens, no t'hi deixen passar. L'excusa: més seguretat i més finançament per a la causa gai. Ho sent però no hi estic d'acord, perquè ho veig com una mena de registre de marietes, camioneres i rarets, i això em porta a la memòria temps indesitjats del nostre país.
És, sens dubte, el país de la doble moral. Fa poc vaig veure en un autobús de línia una campanya del Ministeri d'Igualtat que deia: “Homosexual, heterosexual, no importa. En la vida hi ha certes diferències que no poden comptar. Rebutja l'homofòbia.” Recordem que aquest és un dels països del món amb les xifres d'actes homòfobs més elevades. I és clar, aquesta publicitat, que em sembla estupenda, la promou el ministeri d'un govern que no avança legislativament en polítiques socials no solament per a la comunitat LGTBI, sinó per a la població en general. Perquè no és que ací dos xics o dues xiques no puguen casar-se, que serà difícil -no crec que ho veja, això; tant de bo!-, sinó que tampoc existeix la possibilitat que un xic i una xica s'inscriguen com a parella de fet, o que una xica, fadrina i sense parella, s'insemine, per posar-ne tan sols dos exemples.
I per tal de no continuar malparlant del lloc on, voluntàriament -això sí-, he decidit passar els pròxims mesos -i ben probablement anys- de la meua vida, desvetlaré ja el nom del lloc en el qual em trobe, tot i que crec que ja el sabeu. Abans, però, he de de dir que encara que ho semble, no sóc a l'Iran, on podria estar exercint la tasca docent atés que hi ha una plaça de professor de català a la Universitat de Teheran i on, per cert, l'homosexualitat és castigada amb la mort en la forca. Tampoc no sóc a Mauritània, l'Aràbia Saudita, Sudan o el Iemen, ni en cap dels setanta-sis països on encara avui dia sentir atracció per persones del mateix sexe és, senzillament, il·legal. Sóc a Bolonya, coneguda pel polèmic pla de reforma universitària, també per la seua salsa -que ací anomenen al ragù-, en un país tan mediterrani i democràtic, tan suposadament avançat i modern com és Itàlia, bressol de l'art i de la bona pasta -per cert, els penne all'arrabbiata estan boníssims, de veritat. La bella Italia és, per als autòctons no heterosexuals, un país molt poc civilitzat, retardat, ancorat en el temps, immòbil, retrògrad. La raó, de tots ben sabuda, me l'explicà molt gràficament un xic del grup Liberamente: “voi spagnoli non avete il Papa a casa vostra quanto noi, neanche il papi Silvio.” S'entén, veritat?
Té raó. Ni tenim Benet XVI ni tenim Berlusconi. Tenim, això sí, un país que, mentalment, ha avançat moltíssim en els últims trenta-cinc anys. Me n'adone quan, com en aquest cas, visc a 1.300 km de casa en línia recta. Per fortuna, Espanya és un país obert, cada dia més, i des del punt de vista legislatiu, capdavanter. És un punt de referència important, un model que cal seguir, l'enveja de molts col·lectius homosexuals arreu del món. Sense anar més lluny, per als italians som el paradís. Quan dic d'on sóc, els ulls els fan pampallugues.
Però això no significa que la lluita haja acabat a casa nostra. No. En absolut. Hem de continuar treballant perquè encara hi ha moltes coses a fer, moltíssimes. En realitat, no hem fet més que començar. I no solament hem de reivindicar els nostres drets, sinó que, com a col·lectiu, ens enforteix ajudar uns altres països en una situació ben diferent -llegiu pitjor- de la nostra. Donar-los suport és, a parer meu, guanyar en benestar social des d'un punt de vista de conjunt. Perquè vivim en un món global, els èxits en la qüestió que ens ocupa són els èxits de totes i tots. Compartim-los!
Espanya i Itàlia. Itàlia i Espanya. Dos pobles germans -quasi bessons-, dues llengües tan semblants, dues cultures ben similars. Pareguts però també molt desiguals. Vet ací una diferència significativa. Confie que el país veí -i amic- avance en la direcció correcta i seguisca el camí encetat per nosaltres. Pel seu bé, pel bé de tothom. Com he dit adés, és difícil, però no impossible. Faena, n'hi ha. Speriamo bene. Piano piano...