In memoriam

El passat 16 d'octubre va morir a València, als 87 anys d'edat, M. Carmen Cuesta. Probablement no coneixeu aquest nom, però si us dic que era una de les supervivents de les «tretze roses», de segur que més d'un i d'una ja sabeu per on van els tirs. Companya de les tretze xiques i xiquetes que van ser assassinades la matinada del 5 d'agost de 1939 a les portes de l'actual cementeri madrileny de l'Almudena per pertànyer a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), la Peque, com la coneixien per ser la menor de totes elles, va ser condemnada a dotze anys de presó i al desterrament a 350 km de la capital una vegada que va aconseguir la llibertat. És, certament, el drama tràgic de tota una família. La seua germana, Angelita, també va ser detinguda, tot i que la van deixar lliure per no pertànyer a les JSU. En canvi, el germà sí que va ser empresonat; i el pare, afusellat juntament amb dèsset homes més.
La història d'aquestes joves, per a mi autèntiques heroïnes, va ser novel·lada en el trepidant llibre de l'escriptor i periodista Carlos Fonseca, Trece rosas rojas (Madrid, Temas de Hoy, 2005), que us recomane que llegiu. Història -jo diria que llegenda- que l'any 2007 el director Emilio Martínez-Lázaro va portar a la gran pantalla sota el títol de Las trece rosas, amb un èxit de taquilla més que merescut.
No mentisc quan dic que aquesta pel·lícula és, des que la vaig veure al cinema una vesprada de diumenge la tardor de fa ja tres anys, la meua favorita. Com quasi tots els assistents, vaig plorar, sí, moltíssim, de ràbia i d'impotència, perquè l'assassinat d'aquestes adolescents va ser, des del meu punt de vista, una injustícia majúscula que quedarà ja per sempre en els annals de la trista i obscura història de l'Espanya franquista. I m'agrada tant aquest film que una setmana abans que morira la protagonista d'aquest petit homenatge el vaig tornar a veure, a Bolonya, amb el meu xic. De nou les llàgrimes recorregueren les meues galtes. Inevitable.
No sóc ni un gran cinèfil ni un crític solvent de l'anomenat seté art. Fa igual. Puc dir, com un simple espectador més, que estem davant d'un drama històric brillant, excel·lent: el relat d'uns fets lamentables interpretats de manera magistral per unes grans actrius -entre les quals hi ha Pilar López de Ayala, Verónica Sánchez, Goya Toledo i Luisa Martín- i dirigit, com no podia ser d'altra manera, per un gran cineasta.
Amb la notícia de la mort d'aquesta senyora, rememore de nou el sentiment que m'envaeix sempre que recorde aquest trist episodi de la nostra història recent. Perquè tretze donetes condemnades a mort per defendre la llibertat em sembla una acció aberrant, indigna i menyspreable que no pot tornar a repetir-se mai més, la memòria d'aquestes lluitadores mai serà oblidada ni esborrada de les pàgines que, precisament, escrivim els humans amb els nostres desafortunats actes. Descanse en pau.