Com un embaràs

Seré molt breu i molt directe, perquè a aquestes hores de la nit, després de l'intensíssim dia de gestions, amb llargues cues, a la delegació d'Hisenda a Alacant i en la caixa d'estalvis del campus, de l'emocionat i sentit comiat de la meua companya i amiga Rosa, del necessari massatge en el fisioterapeuta Ángel a l'Altet, del dinarot amb el company Jordi Davó en Els bessons, al Campello, de telefonades d'última hora a Vodafone, d'ajudar el meu xic a netejar i deixar ben tancada la seua casa, de la visita a Rubén i Vanesa i de moltes altres coses més, després de tot això, deia, estic a punt d'anar-me'n al llit no cansat, sinó esgotat, que no és el mateix.
Demà dimecres, d'ací a una hora, és 29 de setembre. Moltes i molts recordareu aquesta data com la de la primera vaga general en els set anys de govern de Zapatero. Per a mi, en canvi, serà un dia molt especial, perquè Óscar i jo farem nou mesos que eixim junts. Com un embaràs: nou mesos! Mare meua, com passa el temps! Sembla que va ser ahir quan ens vam conéixer, a sa casa del Campello. Era un 16 de desembre, tot i que nosaltres hem decidit fixar aquest dia, el 29, l'endemà dels sants innocents, dos dies abans que acabara l'any, com a data d'inici de la nostra relació, del nostre amor. Aquell dia, que per a mi també és molt significatiu perquè celebre el meu gai aniversari (la data en què vaig decidir eixir de l'armari per sempre), vam adonar-nos que allò era molt més que amistat, molt més que tres o quatre claus que ja havíem fotut, allò era atracció, estima, sensibilitat, complicitat, empatia, amor...
Demà, doncs, 29 de setembre eixirem de comptes. A partir d'ara, en qualsevol moment pot nàixer la nostra filla, a la qual hem decidit dir-li Bolonya. Naixerà, amb tota probabilitat, divendres, 1 d'octubre, a les 8.00 h, a l'aeroport d'Alacant (per fotre els il·licitans, més que res!). I naixerà a l'interior d'un avió de la companyia Ryanair (per a molts, Racanair) amb destinació Itàlia, on passarem, si tot va bé, els pròxim nou mesos (un altre embaràs!), com a mínim. Perquè, si tot va bé, ens hi estarem una temporadeta, no sabem quant, però fins que perfeccione jo, i aprenga ell, bé l'italià, lingua romanza, bellissima, che studio da cinque anni e che mi piace veramente così tanto.
Així, doncs, com que sé que ens estimeu, que ens aprecieu, imagine que voldreu venir a conéixer la nostra criatura prompte, no? De moment, les primeres que han confirmat visita són un grup de nou amigues (el número nou, eh?), guapíssimes totes, que hi vindran el primer cap de setmana de novembre, del 5 al 7, elles soles, sense marits, nóvios, fills ni filles. Elles són Delia, M. José, M. Carmen, Raquel, Mayka, Silvia, Nuria, Sonia i Bea. Benvingudes, xiques. Comprovareu el tòpic de la bellesa dels italians. Jo ja ho vaig fer el cap de setmana que hi vam anar a la cerca d'allotjament: estan més bons que la mortadel·la bolonyesa o els espagueti al ragù, hahahahaha.
I és que és parlar dels xics italians i em desconcentre. Tornem al tema en qüestió. Que demà Óscar i jo celebrarem l'amor que ens professem l'un per l'altre. Els qui ens coneixeu sabeu, i veieu, que estem molt enamorats. Jo, de tota manera, vull fer-ho públic: estic completament enamorat d'aquest madrileny simpàtic i xarrador, valent i extravertit, bona persona i guapo que em cuida, com em diu molta gent, ni més ni menys com em meresc. Estem molt bé junts, ens entenem, ens respectem, som feliços i tenim il·lusió per començar aquesta nova etapa. Confiem que ens vaja tot bé i qui sap si, quan tornarem per ací, hi haurà boda o no. A Itàlia, per descomptat que no.
Nou mesos, com un embaràs. I parlant d'embaràs, de moment la natura, i la ciència, no ens permet tindre fills de manera natural. Sempre tindrem el recurs de l'adopció, que no descartem en absolut. Però mentre arriba eixe moment, intentem embarassar-nos de la manera tradicional, la de tota la vida, la més econòmica i la que dóna més plaer. És qüestió de posar-s'hi. I, en tot cas, sempre tindrem l'esperança que la ginecologia avance i l'amiga Silvia Montoya puga fecundar a un dels dos. Millor a mi, que ja tinc la panxa feta. El meu esforç m'ha costat, no cregueu. Hala, bona nit, salut i força al canut! Nosaltres, per si de cas, ho intentarem ara una altra vegada!